Espai de llibres

Elisa Day

20/11/2009 · 3 Comentaris

Avui, a l’Espai de llibres, més música amb rerefons literari. L’excusa ens la dóna aquesta vegada La mort d’en Bunny Munro, la nova novel·la de Nick Cave que Empúries va publicar a casa nostra a la tornada de l’estiu:  una sòrdida fantasia de supervivència i autodestrucció que, si fem cas de les crítiques, té una pinta immillorable. Tot i que, pensant-ho bé, aquesta estranya història d’amor sense final feliç que ens explica la cançó (home coneix a dona i li regala flors, dona s’enamora d’home, home i dona surten a veure les roses silvestres; home clava un cop de pedra a dona)  ja justifica sobradament la seva presència en un bloc sobre llibres.  Al cap i a la fi, les millors cançons de Nick Cave són com petites novel·les condensades en quatre minuts i mig.

La núvia cadàver del senyor Cave a la cançó, per cert, no es diu Ofèlia, ni tampoc Kylie Minogue:  és diu Elisa Day. Mort, amor i enrarit erotisme al més pur estil australiano-prerrafaelista.

ofelia     

 

→ 3 ComentarisCategories: Vídeos
Etiquetat:

Un senyor de Granada

18/11/2009 · 5 Comentaris

Federico_Garcia_Lorca

No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce el niño ni la tarde
porque te has muerto para siempre.

No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.

El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla y monjes agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre.

Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.

No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de tu boca.
La tristeza que tuvo tu valiente alegría.
Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.

Ara que s’ha mort Francisco Ayala, el darrer home que va compartir amistat inter pares amb Federico García Lorca, i ara també que els ossos del poeta de Fuente Vaqueros tornen a veure’s degradats a la trista funció de projectils en la lluita política de sempre, sembla especialment apropiat retornar a l’obra intacta de Lorca i fixar-nos, per exemple, en aquest  «Alma ausente», quart moviment del Llanto por Ignacio Sánchez Mejías i també, pel meu gust, una de les peces elegíaques més maques i sentides de tota la literatura espanyola.

Ignacio Sánchez Mejías va morir a Madrid el 13 d’agost de 1934, dos dies després d’haver estat empitonat per un toro que es deia Granadino. Lorca va morir el 19 d’agost de 1936, afusellat al camí que unia els pobles granadins de Víznar i Alfacar. Francisco Ayala va morir a Madrid fa dues setmanes. El primer home era, de forma prou misteriosa, un torero molt famós i alhora un escriptor molt respectat, i va morir de la forma més folclòricament espanyola possible. El segon home, un home lliure, va morir a traïció sota el foc de l’Espanya del vivan las caenas; el seu assassinat de matinada a mans d’un grup d’alzados simbolitza de tantes maneres el futur que se’ns tirava a tots a sobre que millor no dir res. El tercer home va ser, abans de la Guerra, un intel·lectual de vocació cosmopolita compromés amb la renovació cultural, social i política del seu país;  després de la Guerra va ser, com tants d’altres, un intel·lectual a l’exili.

Anys després, també des de l’exili americà, un altre andalús d’esperit lliure i veu insobornable recordava així la vida i la mort del seu amic Federico, en un llarg poema titulat «A un poeta muerto»:

(…)

Si tu ángel acude a la memoria,
Sombras son estos hombres
Que aún palpitan tras las malezas de la tierra;
La muerte se diría
Más viva que la vida
Porque tú estás con ella,
Pasado el arco de tu vasto imperio,
Poblándola de pájaros y hojas
Con tu gracia y tu juventud incomparables.

(…)

Pero antes no sabías
La realidad más honda de este mundo:
El odio, el triste odio de los hombres,
Que en ti señalar quiso
Por el acero horrible su victoria,
Con tu angustia postrera
Bajo la luz tranquila de Granada,
Distante entre cipreses y laureles,
Y entre tus propias gentes
Y por las mismas manos
Que un día servilmente te halagaran.

(…)

Aquell segon poeta, avui potser el més viu de la Generació del 27, es deia Luis Cernuda. Va morir a Mèxic, al D. F., el 5 de novembre de 1963. 

garcia_lorca_1

→ 5 ComentarisCategories: Anotacions
Etiquetat: , ,

Allò que va succeir després

16/11/2009 · 5 Comentaris

Mirant-me avui un altre número antic de la revista Quimera, el 271, he trobat una selecció molt interessant de microrrelats de Ror Wolf, un escriptor i artista alemany de qui jo mai no havia sentit a parlar. A l’entrevista que acompanya els microrrelats, signada per José Aníbal Campos i Carlos A. Aguilera, se’ns diu que Wolf va formar part de l’anomenat Grup 47 juntament amb Günter Grass i Paul Celan, que ha fet programes de ràdio i collages de tema futbolístic i que les seves narracions, sovint breus o molt breus, són una barreja molt acurada de minimalisme formal, sentit de l’humor i un gust per l’absurd d’arrel gairebé surrealista.

Us copio un d’aquests microrrelats que m’ha agradat especialment, i que reuneix de forma brillant aquestes tres característiques:

Un día un hombre se cayó de una silla. Según se dijo, estaba sentado en  una silla de la manera más natural y de repente se cayó. Mientras estaba en el suelo vio a otro hombre, al que no había prestado atención antes, caerse también de una silla, y poco después a un tercer hombre que no había aparecido hasta ese momento. Cuando todos estaban en el suelo, comenzó de verdad la cosa: de repente, un cuarto hombre se cayó de una silla. Pero eso no fue nada todavía comparado con lo que sucedió después.

    cover-WOLF

→ 5 ComentarisCategories: Anotacions
Etiquetat:

Cotxes, motels i carreteres secundàries

13/11/2009 · 2 Comentaris

motelSam Shepard, Crónicas de Motel. Barcelona: Anagrama.

Farà cosa d’un mes, comentàvem aquí una foto de Vladimir Nabokov en la que l’escriptor apareixia mirant-nos des de la finestreta d’un cotxe que ell, rus i senyor al cap i a la fi, no conduia. Parlàvem llavors de com Lolita, la seva principal obra mestra, havia contribuit notablement a fixar tota una mitologia que ja per sempre relacionarem amb els Estats Units del segle XX: la mitologia en blanc i negre, amb música de fons variada, dels cotxes, els motels i les carreteres secundàries que potser condueixen cap a la terra promesa pel vell Somni Americà.

Cotxes, motels i carreteres secundàries: d’aquests tres elements constitutius del mite, el de regust més purament americà és, no cal dir-ho, el motel. (De cotxes i carreteres també en tenim aquí, a la vella Europa; de motels, però, si en tenim, són falsos.) Potser per això mateix, els motels mantenen als nostres ulls un cert aire d’indret estrany i poc familiar, de lloc de pas carregadíssim d’històries possibles. Els motels fan por i atreuen alhora. A un motel, ho hem après al cinema, ens pot passar qualsevol cosa, des de ser assassinats a la dutxa fins a ser assassinats davant la màquina de gel del passadís. Amb la seva posició sempre al marge del camí,  amb la perfecció de la seva natura de no-lloc intercambiable, amb el seu anonimat i la seva sordidesa, el motor hotel encarna tota mena de símbols de la nostra (pos)modernitat.     

Tot això, per dir que m’ha agradat molt aquest llibre.

Sam Shepard, es nota, ha viscut exactament el tipus de vida que un s’imagina que ha de viure un hoste habitual d’aquest tipus d’establiments. I amb aquesta matèria prima, la seva pròpia vida, ha escrit un llibre que transmet una absoluta sensació d’immediatesa. Viure de cotxe en cotxe i de motel en motel és (ha de ser) justament això: anar acumulant història sobre un mateix, anar juntant a la memòria rostres, veus, dates i noms de ciutats, anar omplint les butxaques de paperets plens de poemes i d’anotacions i de relats breus i directes com els que composen aquestes Crónicas de motel.

Us copio un d’aquests relats fugaços, datat a Homestead Valley, Califòrnia, el 25 d’abril de l’any 81:

Recuerdo cuando intentaba imitar la sonrisa de Burt Lancaster después de haberle visto con Gary Cooper en Veracruz. Durante muchos días estuve practicando en el patio de atrás. Serpenteando por entre las tomateras. Riendo con todos los dientes al desnudo. Riéndome de esa risa. Alzando el labio superior para descubrir los dientes. Después de practicar esa sonrisa durante unos cuantos días intenté utilizarla ante las chicas de la escuela. Ellas no parecían ni enterarse. Forcé mi interpretación hasta que empezaron a producirse extrañas reacciones entre mis compañeros. Miraban fijamente mis dientes, y asomaba a sus ojos una expresión asustada. Ya no me acordaba de lo feos que eran mis dientes. De que uno de ellos lo tenía podrido, de color pardo y montado encima del diente roto que estaba a su lado. De hecho, había llegado a estar convencido de que era poseedor de una hilera de perfectos y perlados dientes como los de Burt Lancaster. Como no quería asustar a nadie, dejé de reír en cuanto me di cuenta de lo que pasaba. Sólo lo hacía cuando estaba solo. Poco después dejé de hacerlo incluso a solas. Volví a mi cara vacía.

Aquest és el to: frases curtes, estil directe i un munt de petites històries que dibuixen tot un món sencer i una manera de viure-hi.

Els poemes, penso, són potser la part més fluixa del llibre; però, tot i així, de tant en tant ens trobem amb versos tan potents com aquests:

hubo una época en que Mamá llevaba un 45
yo en una cadera
la pistola en la otra
vivía en una comunidad de mujeres
esposas de pilotos
cabañas metálicas prefabricadas
llovía constantemente

O com aquests altres, que semblen un haiku de l’era post-industrial:

Rondó por la piscina
del Holiday Inn
y de golpe se sintió completamente inútil.

Segons explica la contraportada del llibre, Crónicas de motel fou el punt de partida de la pel·lícula París, Texas. Segons Wim Wenders, «el film que yo había querido hacer en los Estados Unidos estaba ahí, en ese lenguaje, esas palabras, esa emoción americana. No como un guión, sino como una atmósfera, un sentido de la observación, una suerte de verdad. » No sembla una carta de recomanació gens dolenta.

shepard-wenders

→ 2 ComentarisCategories: Llibres recomanats
Etiquetat:

Retrat del superheroi (amb bigoti i pijama)

11/11/2009 · 7 Comentaris

superlopez-1

Usted, visto así de medio ladín, parece un gacetillero apocado y gafotas, del todo indefenso ante la bilis del jefe, la indiferencia de la amada y las burlas de sus vecinos de cubículo. Pero hete aquí que en el momento menos pensado ese sinsustancia se escabulle en una cabina de teléfonos, de donde viene a salir transformado en atleta sexual y salvapatrias filogay. Tal es la versión Marvel de la metamorfosis ovidiana: el sueño onanista del loser (Peter Parker es un friqui de instituto; Rorschach, un huérfano sin recursos) elevado a categoría épica y multiplicado por la mentalidad vigilantista de extrema derecha. Pero, como toda metamorfosis, ésta puede ser invertida: usted puede parecer un supermendas, pero si bien se mira… Esta inversión es la que realizó el dibujante Jan con Superlópez: torpe, bigotón y metepatas, pésimo líder del Supergrupo y subalterno del Señor de los Chupetes. Adalid de los apaños y caudillo de los cruasanes, López ve cómo sus escasos momentos de gloria son siempre refutados por la intervención de dos féminas de órdago: Luisa Lanas, campeona del bolsazo, y la Chica Increíble, con su temible arsenal de lacas y rulos arrojadizos. La mujer fatal, pues, y la santa regañona, unidas y conchabadas contra el subhombre: la vida misma, amigos.

El primer (i últim?) gran superheroi del panorama ibèric, el sempre tribulat i mai no gaire eficient Súper López, retratat pel teòric afterpop Eloy Fernández Porta al curiós dossier “Narrativas superheroicas” de la revista Quimera (301, desembre 2008). 

(Això de Súper López com a primer i últim superheroi ibèric depèn, és clar, de si nosaltres confonem o no l’habilitat per les disfreses del nostre amic Mortadelo amb autèntica superheroïcitat. Jo diria que no… però els superherois no són la meva especialitat.)

porta

→ 7 ComentarisCategories: Anotacions
Etiquetat:

William Faulkner, a la feina

09/11/2009 · 11 Comentaris

faulkner1954

Veient-lo així, tan polit, tan mudat de diumenge, tan posat en el seu paper d’escriptor de prestigi, no resulta gens fàcil relacionar William Faulkner amb la seva pròpia llegenda. ¿Aquest home de la foto és l’alcohòlic incurable a qui els estudis de Hollywood acabaven acomiadant de totes les pel·lícules on provava de fer de guionista? ¿Aquest és l’home a qui van fer fora de la seva feina de carter degut al seu costum de llençar a les escombreries les cartes que havia de classificar? ¿Aquest és l’home sec i dur del Sud que preferia la companyia d’un bon cavall a la de qualsevol ésser humà?  Ningú no ho diria: un senyor amb aquesta rectitut d’esquena, amb aquests cabells tan ben tallats, amb aquest llaç de la corbata tan ben fet…

Aquesta foto va ser presa cinc anys després què un jurat ple de suecs li atorgués al nostre home un premi Nobel molt merescut.  Som a  l’any 1954: Faulkner té 57 anys, i, tot i que ell encara no ho sap, ja ha escrit totes les obres per les quals encara avui el recordem. De fet, el seu gran moment creatiu (que és també un dels grans moments creatius de tota la història de la literatura universal: poca broma) va començar l’any 1929 i va acabar l’any 1932. En aquests quatre anys, William Faulkner va escriure i publicar ni més ni menys que cinc obres mestres absolutes de la novel·la moderna: Sartoris, El brogit i la fúria, Mentre agonitzo, SantuariLlum d’agost. I encara li van quedar forces i idees per escriure, només quatre anys després, una sexta obra mestra titulada Absalon, Absalon!

Si heu llegit qualsevol d’aquests llibres, ja sabeu que Faulkner no és un escriptor apropiat per llegir a la platja. La seva literatura és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell, diguem, emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.

Amb els llibres de William Faulkner aprenem coses que potser no estem segurs de voler aprendre. I aquesta, penso ara, és una definició prou exacta de la paraula «literatura».   

→ 11 ComentarisCategories: Postals
Etiquetat:

Thunder Road

06/11/2009 · 26 Comentaris

L’entrada d’avui divendres, ja us ho dic ara, consisteix bàsicament en un ràpid cortaypega de tema musical i rerafons una mica fanàtic que, mirant-lo de forma objectiva, potser no pinta gaire cosa en un bloc de llibres com aquest. Però és que jo porto ja dos anys i mig volent penjar aquí un vídeo de la meva cançó preferida de tots els temps, i ara el meu amic Nick Hornby m’ha donat una excusa que no puc (ni vull) desaprofitar. Així doncs, aquí teniu: uns quants fragments del segon capítol de 31 canciones, el llibre més musical del nostre novel·lista del nord de Londres favorit, intercalats més o menys a l’atzar entre cinc (cinc!) vídeos del Youtube amb cinc versions ben diverses de Thunder Road,  la cançó de Bruce Springsteen que Hornby, massa prudent, confessa haver escoltat només unes 1500 vegades a la seva vida.

En el cas (no gaire probable) de que vosaltres sigueu uns marcianets tot just arribats a la Terra en missió exploratòria i mai no hagueu sentit Thunder Road, el primer vídeo és el què més us convé: la E Street Band fent la seva feina a ple rendiment, Springteen amb els 30 tot just acabats de complir i aquell saxo final de Clarence Clemons que et porta directament a Asbury Park.  Si vosaltres no sou marcianets però el senyor Springsteen us sembla només un tipus cridaner amb un bon directe d’estadi, us recomano el segon vídeo, amb el piano de Roy Bittan com a únic acompanyament, i sobretot el tercer: un duet acústic fabulós amb la fabulosa Melissa Etheridge. I si vosaltres sou marcianets i fans de Robert Mitchum, sisplau, no us perdeu el quart vídeo.      

 

Recuerdo estar escuchando esta canción en 1975 y que me encantaba; recuerdo estar escuchando esta canción y que me encantaba casi lo mismo hace muy poco, hace unos pocos meses. (Y sí, estaba en un coche, aunque probablemente no iba conduciendo y seguro que no conducía por ninguna autopista de peaje ni carretera ni autovía y el viento no me alborotaba el cabello porque no tengo ni un descapotable ni cabellos. No es esa versión de Springsteen.) Así que llevo ya un cuarto de siglo adorando esta canción, y la he oído más que ninguna otra, con la posible excepción de… ¿A quién quiero engañar? No hay otras aspirantes.

Pero algunas veces, muy de cuando en cuando, canciones, libros, películas y fotografías expresan a la perfección lo que tú eres. Y no lo hacen necesariamente con palabras o imágenes: la conexión es mucho menos directa y más complicada que eso. Cuando estaba empezando a escribir en serio, leí «Reunión en el Restaurante Nostalgia» de Anne Tyler y de golpe supe qué era yo y qué quería ser, para lo bueno y para lo malo. Es un proceso parecido al de enamorarse. No eliges necesariamente a la persona mejor, ni a la más sensata, ni a la más guapa; persigues otra cosa. Había una parte de mí que más bien se hubiera enganchado de Updike, o Kerouac, o DeLillo, de alguien masculino, por lo menos, o tal vez de alguien un poco más opaco, y desde luego alguien que utiliza más tacos, y aunque todos ésos son escritores a los que he admirado en diferentes etapas de mi vida, la admiración es una cosa muy distinta de la clase de transferencia a la que me refiero.

Así que, aunque no soy americano, ni ya muy joven, odio los coches y puedo comprender por qué tanta gente encuentra a Springsteen histriónico y grandilocuente (pero no por qué lo encuentran machista o patriotero o tonto: este tipo de juicios ignorantes ha atormentado a Springsteen durante la mayor parte de su carrera, y provienen de unos listos que en realidad son mucho más tontos de lo que él ha sido jamás), «Thunder Road» logra de alguna forma hablar por mí. Esto es, en parte -y quizás para mi bochorno-, porque un montón de canciones de Springsteen de ese período hablan de hacerse famoso, o por lo menos de alcanzar cierto reconocimiento público por medio del arte: si el último verso de la canción dice: «Me largo de aquí para vencer», ¿qué otra cosa podemos pensar salvo que ha vencido, simplemente gracias a cantar la canción, noche tras noche, ante una cantidad de gente cada vez mayor?

Y, naturalmente -y que nadie diga lo contrario-, si sueñas con llegar a ser escritor, también hay versiones turbias y asquerosas de la fama unidas a esos sueños; «Thunder Road» era mi respuesta a cada carta de rechazo que recibía, a cada duda expresada por amigos o parientes. Vivían en ciudades para perdedores, me decía, y yo, como Bruce, me largaba de allí para vencer.

(…)

Ayudaba mucho que, según pasaba el tiempo y yo no daba ninguna señal de largarme a ningún sitio y desde luego no a la velocidad que insinuaba la canción, «Thunder Road» hacía referencia a la edad, y así se adaptaba a aesa falta de impulso hacia adelante. «Así que  tienes miedo y piensas que quizá ya no somos tan jóvenes», cantaba Bruce, y esa frase me ayudaba incluso cuando ya había empezado a dudar si había alguna magia en la noche: seguí pensando que no era ya tan joven durante mucho, mucho tiempo -décadas, en realidad- e incluso hoy prefiero interpretarlo como una nostálgica observación de madurez más que como el miedo agudo que viene con el final de la juventud.

 Puede ser que la razón por la que «Thunder Road» se mantiene para mí es que, a pesar de su energía y volumen y coches veloces y cabellos, consigue de algún modo sonar a elegía, y cuando más viejo me hago más puedo escucharla. Y si es cuestión de eso, supongo que también yo creo que la vida es algo trascendental y triste pero que no destruye toda esperanza, y puede que eso me convierta en un depresivo que exagera su papel o puede que en un idiota feliz, pero en cualquier caso «Thunder Road» sabe cómo me siento y quién soy, y eso, en definitiva, es un uno de los consuelos del arte.

thunder-road

→ 26 ComentarisCategories: Anotacions · Vídeos
Etiquetat: ,