Sam Shepard, Crónicas de Motel. Barcelona: Anagrama.
Farà cosa d’un mes, comentàvem aquí una foto de Vladimir Nabokov en la que l’escriptor apareixia mirant-nos des de la finestreta d’un cotxe que ell, rus i senyor al cap i a la fi, no conduia. Parlàvem llavors de com Lolita, la seva principal obra mestra, havia contribuit notablement a fixar tota una mitologia que ja per sempre relacionarem amb els Estats Units del segle XX: la mitologia en blanc i negre, amb música de fons variada, dels cotxes, els motels i les carreteres secundàries que potser condueixen cap a la terra promesa pel vell Somni Americà.
Cotxes, motels i carreteres secundàries: d’aquests tres elements constitutius del mite, el de regust més purament americà és, no cal dir-ho, el motel. (De cotxes i carreteres també en tenim aquí, a la vella Europa; de motels, però, si en tenim, són falsos.) Potser per això mateix, els motels mantenen als nostres ulls un cert aire d’indret estrany i poc familiar, de lloc de pas carregadíssim d’històries possibles. Els motels fan por i atreuen alhora. A un motel, ho hem après al cinema, ens pot passar qualsevol cosa, des de ser assassinats a la dutxa fins a ser assassinats davant la màquina de gel del passadís. Amb la seva posició sempre al marge del camí, amb la perfecció de la seva natura de no-lloc intercambiable, amb el seu anonimat i la seva sordidesa, el motor hotel encarna tota mena de símbols de la nostra (pos)modernitat.
Tot això, per dir que m’ha agradat molt aquest llibre.
Sam Shepard, es nota, ha viscut exactament el tipus de vida que un s’imagina que ha de viure un hoste habitual d’aquest tipus d’establiments. I amb aquesta matèria prima, la seva pròpia vida, ha escrit un llibre que transmet una absoluta sensació d’immediatesa. Viure de cotxe en cotxe i de motel en motel és (ha de ser) justament això: anar acumulant història sobre un mateix, anar juntant a la memòria rostres, veus, dates i noms de ciutats, anar omplint les butxaques de paperets plens de poemes i d’anotacions i de relats breus i directes com els que composen aquestes Crónicas de motel.
Us copio un d’aquests relats fugaços, datat a Homestead Valley, Califòrnia, el 25 d’abril de l’any 81:
Recuerdo cuando intentaba imitar la sonrisa de Burt Lancaster después de haberle visto con Gary Cooper en Veracruz. Durante muchos días estuve practicando en el patio de atrás. Serpenteando por entre las tomateras. Riendo con todos los dientes al desnudo. Riéndome de esa risa. Alzando el labio superior para descubrir los dientes. Después de practicar esa sonrisa durante unos cuantos días intenté utilizarla ante las chicas de la escuela. Ellas no parecían ni enterarse. Forcé mi interpretación hasta que empezaron a producirse extrañas reacciones entre mis compañeros. Miraban fijamente mis dientes, y asomaba a sus ojos una expresión asustada. Ya no me acordaba de lo feos que eran mis dientes. De que uno de ellos lo tenía podrido, de color pardo y montado encima del diente roto que estaba a su lado. De hecho, había llegado a estar convencido de que era poseedor de una hilera de perfectos y perlados dientes como los de Burt Lancaster. Como no quería asustar a nadie, dejé de reír en cuanto me di cuenta de lo que pasaba. Sólo lo hacía cuando estaba solo. Poco después dejé de hacerlo incluso a solas. Volví a mi cara vacía.
Aquest és el to: frases curtes, estil directe i un munt de petites històries que dibuixen tot un món sencer i una manera de viure-hi.
Els poemes, penso, són potser la part més fluixa del llibre; però, tot i així, de tant en tant ens trobem amb versos tan potents com aquests:
hubo una época en que Mamá llevaba un 45
yo en una cadera
la pistola en la otra
vivía en una comunidad de mujeres
esposas de pilotos
cabañas metálicas prefabricadas
llovía constantemente
O com aquests altres, que semblen un haiku de l’era post-industrial:
Rondó por la piscina
del Holiday Inn
y de golpe se sintió completamente inútil.
Segons explica la contraportada del llibre, Crónicas de motel fou el punt de partida de la pel·lícula París, Texas. Segons Wim Wenders, «el film que yo había querido hacer en los Estados Unidos estaba ahí, en ese lenguaje, esas palabras, esa emoción americana. No como un guión, sino como una atmósfera, un sentido de la observación, una suerte de verdad. » No sembla una carta de recomanació gens dolenta.
