Aquesta història de poc més de cinquanta pàgines —noranta si contem les il·lustracions i les fulles en blanc— és, famosament, una mena de testimoni vital i literari de Joseph Roth, un dels grans novel·listes centreeuropeus de la primera meitat del segle XX i una de les figures més tràgiques de la convulsa història de la literatura en llengua alemanya d’aquest mateix període. Com Alfred Döblin, com Stefan Zweig, com Thomas Mann, com tants i tants homes i dones no alineats amb l’ideari del Partit Nazi, Roth va haver d’exiliar-se d’Alemanya quan aquest va arribar al poder l’any 1933; ell, jueu nascut a Àustria però instal·lat a Berlín des de 1920, va optar per París com a port de refugi, i fora d’alguns viatges puntuals, ja no es mouria d’aquesta ciutat durant els sis anys escassos que li quedaven de vida. L’any 1922 s’havia casat amb Friederike Reichler, austríaca i jueva com ell, a qui no gaire temps després se li va declarar una greu malaltia mental que acabaria obligant Roth a internar-la en un manicomi; els nazis van matar-la el 15 de juliol de 1940, un any després de la mort de l’escriptor. Empobrit, alcoholitzat, sense sostre fix ni bona salut ni cap perspectiva raonable de futur oberta al seu davant, però sempre fidel a la seva vocació de novel·lista, els seus darrers anys van ser una estranya combinació de fracàs personal i d’acompliment literari. La tarda del 26 de maig de 1939, la notícia del suïcidi del seu amic Ernst Toller, autor dramàtic exiliat també com ell de l’Alemanya nazi, va precipitar el seu darrer col·lapse. Va morir al dia següent, només unes setmanes després d’haver posat el punt i final a La llegenda del sant bevedor.
El llibret explica la història d’Andreas Kartak, un immigrant centreeuropeu reduït a la condició de clochard a París que un dia, trobant-se sota un dels ponts del Sena on acostuma a dormir, rep dos-cents francs de mans d’un desconegut. L’home assegura obrar per raó de la seva fe en santa Tereseta de Lisieux, i li posa a Andreas la condició que, quan pugui, retorni els diners al lloc on reposa la mateixa santa, a l’església de Santa Maria de Batignolles. Retornar aquests dos-cent francs es convertirà, així, en una qüestió d’honor per al pobre Andreas, que tot i ser un vagabund alcoholitzat i amb tendència a prendre sempre, ai, la pitjor decisió possible davant qualsevol situació, és també un home amb un fort sentit del deure i de l’amor propi. Diversos cops de sort aniran reposant els dos-cents francs a la butxaca del nostre sant bevedor, però una infal·lible barreja de mala sort, de set inapagable i de càndida innocència els tornaran a fer desaparèixer abans que els pugui retornar a la nena Tereseta. No us explicarem el final de la història, que és trist i necessari, però sí us direm que llegir a Joseph Roth explicant-nos amb tendresa —i també amb una certa crueltat— les desventures d’aquest pobre home tan semblant a ell mateix és una experiència que resulta molt emocionant.
Els vells amors errats, els amics dubtosos, les noies de París alegres i distretes, la religiositat quasi infantil, el pes d’un passat dolorós i irrevocable i, per sobre de tot plegat, la consciència íntima d’un fracàs que ni tot l’alcohol del món és capaç d’apaivagar: un llibret extraordinari.
