Veus de l’exili

13 mai

Veus de l'exili (Portada)

 

[Podeu clicar a sobre de la imatge per accedir a la nostra nova guia de lectura. Tots els llibres seleccionats els trobareu, com sempre, a Ca n'Altimira.]

 

Borges i Bioy, 1985

14 feb

Borges Bioy

Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, fotografiats per Julio Giustozza a la llibreria d’Alberto Casares el 27 de novembre de 1985. Aquesta és la darrera fotografia que van fer-se junts tots dos escriptors: la imatge que tanca, de forma simbòlica, una amistat iniciada l’any 1931 i mantinguda des de llavors amb una constància envejable. Menys de vint-i-quatre hores després d’aquesta trobada, Borges va abandonar Buenos Aires i ja no hi va tornar; va morir a Ginebra el 14 de juny de 1986, i el seu amic va haver d’assabentar-se de la notícia a través d’un venedor diaris. Cinc mesos enrere, en revelar la fotografia, Bioy havia escrit al seu dors aquestes línies: «Borges me lleva 15 años. Si yo sigo envejeciendo como hasta ahora, ¿qué pareceré dentro de 15 años? Un cadáver. Ojalá que no. ABC, enero de 1986.» En qualsevol cas, això que veieu no és una fotografia qualsevol. Això, amics, també és un comiat.

Fiódor Dostoievski, 1863

13 feb

DostoievskiFiódor Dostoievski, fotografiat a París l’any 1863. No és un temps ni un espai qualsevol: 1863 és l’any en què Dostoievski, embarcat en una mena de Grand Tour cultural amb interludis ludòpates per l’Europa occidental, va perdre tots els seus diners jugant a la ruleta i va haver de retornar a Sant Petersburg amb les butxaques buides i l’esperit més torturat que mai. Dos anys després començava a treballar en Crim i càstig, i just després, en vint-i-sis dies de feina embogida, va dictar-li El jugador a una jove taquígrafa anomenada Anna Grigórievna Snítkina (en el futur, segona senyora de Dostoievski). Dies intensos i complicats per a un home intens i complicat. A la foto, els llavis de Dostoievski semblen a punt de pronunciar una paraula que ja mai no sentirem.

Arthur Conan Doyle, c. 1921

12 feb

Conan Doyle

Sir Arthur Conan Doyle, fotografiat en companyia dels seus fills Adrian, Denis i Jean cap a l’any 1921. L’Adrian és el nen dels genolls nus i la mirada displicent; d’adult adquirirà fama de playboy i de bon vivant a costa dels drets d’autors del seu pare. Potser és cosa nostra, però aquí ja se’l veu una mica despegat de la resta de la família. El seu germà Denis, en canvi, es recolza sobre el seu pare amb una comoditat que fa goig de veure. Doyle és un Sir i un gegant, però també és un pare d’edat avançada tranquil i orgullós. Mireu la seva mà esquerra, posada sobre la mà de la seva filla. I mireu també la seva mà dreta, tancada sobre les ulleres que s’ha tret per a la fotografia: un senzill gest de coqueteria masculina que avui resulta igual de tendre que el seu gest de protecció paternal. (La petita Jean, en canvi, sí conserva les seves ulleres, aliena encara als estranys rituals de l’etiqueta fotogràfica. Per a ella, la presència de la càmera continua sent motiu de sorpresa i meravella.)

Dante Gabriel Rossetti, 1863

11 feb

NPG P29,Dante Gabriel Rossetti,by Lewis Carroll (Charles Lutwidge Dodgson)Dante Gabriel Rossetti, pintor i poeta prerrafaelista, fotografiat pel reverend Charles Lutwidge Dodgson el 7 d’octubre de 1863. La imatge és interessant per uns quants motius diferents. Per començar, no es conserven gaires fotografies de Rossetti, que potser preferia ser recordat pels autoretrats de la seva època de jove lluminària artística amb els cabells esvalotats. Aquesta imatge té l’encant, a més, de convidar-nos imaginar a aquests dos victorians excèntrics compartint un acte tan íntim, tan artístic, tan màgic encara, com era en 1863 la presa d’una fotografia. Dodgson, que llavors tenia 31 anys i ja es feia dir per les impremtes Lewis Carroll, havia inventat l’argument de la seva Alícia només quinze mesos abans d’aquest moment, durant la famosa passejada en barca pel Tàmesis en companyia de les nenes Liddell. I cinc mesos abans d’aquesta alegre passejada (és a dir, vint mesos abans de la presa de la fotografia) s’havia produït el fet més terrible de la vida de Rossetti: el suïcidi de la seva dona Lizzie Siddal, musa predilecte dels prerrafaelistes (ella és, sense anar més lluny, l’Ofèlia de Millais) i personatge fascinant per dret propi. Rossetti, boig de dolor i de culpa, va fer enterrar al taüt de la seva dona l’única còpia dels seus poemes inèdits, perquè amb Siddal havia mort per a ell la poesia. Anys després, però, el poeta se’n va penedir, i va fer que uns amics seus desenterressin el taüt i recuperessin el quadern amb els poemes. Fins aquí la història; la llegenda afegeix que, en obrir el taüt, els amics de Rossetti van descobrir que el famosament exhuberant pèl roig de Lizzie Siddal havia continuat creixent després de morta, de manera que ja ocupava tot l’interior del fèretre.

En tot cas, l’home que veieu a la imatge és un home amb una història al darrera i una altra història al davant. El mateix que l’altre home que no veieu, però que també hi era present, mirant per una càmera, aquell dia estrany d’octubre de 1863.

Langston Hugues, 1943

10 feb

Langston Hughes

Langston Hugues, el gran poeta del Harlem negre, fotografiat per Gordon Parks l’any 1943. Hugues té aquí 41 anys, i ja fa més de 20 que ha escrit el poema que el faria famós, «The Negro Speaks of Rivers», una peça extraordinària que avui és un dels poemes més recordats de tota la literatura nord-americana del segle XX. «He conegut els rius. He conegut rius antics com el món i més antics que el flux de la sang humana per les venes humanes. La meva ànima s’ha fet profunda com els rius. M’he banyat a l’Eufrates quan les albades eren joves. He construït el meu refugi vora el Congo, i m’he adormit sentit la seva remor.» Busqueu el poema sencer i gaudiu-ne com cal: veureu que la veu d’aquest poeta, gairebé secret a casa nostra però estimadíssim als Estats Units, és fresca i directa i tan immediata com el somriure que llueix a aquesta fotografia. Un home senzill que escrivia poesia immortal.

Primera luz

7 feb

Primera luz

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. El primer que us cridarà l’atenció quan comenceu a llegir Primera luz serà que tot va a l’inrevés. Al primer capítol del llibre, els dos germans protagonistes, en Hugh i la Dorsey Welch, són dues persones adultes i no gaire felices que es reuneixen el 4 de juliol per tal de celebrar l’americaníssima diada amb les seves respectives famílies. La Dorsey és una astrofísica que té èxit a la seva professió i que està casada amb un actor que es creu molt sofisticat; tots dos tenen un fill sord. En Hugh, per la seva banda, té dos fills, està casat amb una dona bona i senzilla i en l’aspecte professional no ha passat de ser un venedor de cotxes a la seva ciutat natal. Tots dos s’estimen com s’estimen els germans adults que ja no tenen gaire cosa a dir-se: tenen un passat comú, comparteixen una muntanya de records i ara viuen uns presents molt diferents.

2. Fins aquí, tot normal; però al segon capítol resulta que en Hugh i la Dorsey són més joves que abans. I al tercer capítol són encara més joves. La història de tots dos germans va tirant cap enrere: l’origen dels seus matrimonis, els seus èxits i fracassos de joventut, les seves infanteses compartides… Els dos germans són qui són al primer capítol de la novel·la gràcies a (o per culpa de) tot el que ha passat (tot el que passarà) als capítols següents. La idea és senzilla i interessant; l’execució, com gairebé sempre en Charles Baxter, és perfecta.

3. Si us va agradar El festín del amor, la novel·la que va fer de Charles Baxter un escriptor famós a casa nostra, us agradarà Primera luz. És una aposta segura.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.