Retrat del superheroi (amb bigoti i pijama)

Usted, visto así de medio ladín, parece un gacetillero apocado y gafotas, del todo indefenso ante la bilis del jefe, la indiferencia de la amada y las burlas de sus vecinos de cubículo. Pero hete aquí que en el momento menos pensado ese sinsustancia se escabulle en una cabina de teléfonos, de donde viene a salir transformado en atleta sexual y salvapatrias filogay. Tal es la versión Marvel de la metamorfosis ovidiana: el sueño onanista del loser (Peter Parker es un friqui de instituto; Rorschach, un huérfano sin recursos) elevado a categoría épica y multiplicado por la mentalidad vigilantista de extrema derecha. Pero, como toda metamorfosis, ésta puede ser invertida: usted puede parecer un supermendas, pero si bien se mira… Esta inversión es la que realizó el dibujante Jan con Superlópez: torpe, bigotón y metepatas, pésimo líder del Supergrupo y subalterno del Señor de los Chupetes. Adalid de los apaños y caudillo de los cruasanes, López ve cómo sus escasos momentos de gloria son siempre refutados por la intervención de dos féminas de órdago: Luisa Lanas, campeona del bolsazo, y la Chica Increíble, con su temible arsenal de lacas y rulos arrojadizos. La mujer fatal, pues, y la santa regañona, unidas y conchabadas contra el subhombre: la vida misma, amigos.

El primer (i últim?) gran superheroi del panorama ibèric, el sempre tribulat i mai no gaire eficient Súper López, retratat pel teòric afterpop Eloy Fernández Porta al curiós dossier “Narrativas superheroicas” de la revista Quimera (301, desembre 2008). 

(Això de Súper López com a primer i últim superheroi ibèric depèn, és clar, de si nosaltres confonem o no l’habilitat per les disfreses del nostre amic Mortadelo amb autèntica superheroïcitat. Jo diria que no… però els superherois no són la meva especialitat.)

William Faulkner, a la feina

Veient-lo així, tan polit, tan mudat de diumenge, tan posat en el seu paper d’escriptor de prestigi, no resulta gens fàcil relacionar William Faulkner amb la seva pròpia llegenda. ¿Aquest home de la foto és l’alcohòlic incurable a qui els estudis de Hollywood acabaven acomiadant de totes les pel·lícules on provava de fer de guionista? ¿Aquest és l’home a qui van fer fora de la seva feina de carter degut al seu costum de llençar a les escombreries les cartes que havia de classificar? ¿Aquest és l’home sec i dur del Sud que preferia la companyia d’un bon cavall a la de qualsevol ésser humà?  Ningú no ho diria: un senyor amb aquesta rectitut d’esquena, amb aquests cabells tan ben tallats, amb aquest llaç de la corbata tan ben fet…

Aquesta foto va ser presa cinc anys després què un jurat ple de suecs li atorgués al nostre home un premi Nobel molt merescut.  Som a  l’any 1954: Faulkner té 57 anys, i, tot i que ell encara no ho sap, ja ha escrit totes les obres per les quals encara avui el recordem. De fet, el seu gran moment creatiu (que és també un dels grans moments creatius de tota la història de la literatura universal: poca broma) va començar l’any 1929 i va acabar l’any 1932. En aquests quatre anys, William Faulkner va escriure i publicar ni més ni menys que cinc obres mestres absolutes de la novel·la moderna: Sartoris, El brogit i la fúria, Mentre agonitzo, Santuari i Llum d’agost. I encara li van quedar forces i idees per escriure, només quatre anys després, una sexta obra mestra titulada Absalon, Absalon!

Si heu llegit qualsevol d’aquests llibres, ja sabeu que Faulkner no és un escriptor apropiat per llegir a la platja. La seva literatura és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell, diguem, emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.

Amb els llibres de William Faulkner aprenem coses que potser no estem segurs de voler aprendre. I aquesta, penso ara, és una definició prou exacta de la paraula «literatura».   

Thunder Road

L’entrada d’avui divendres, ja us ho dic ara, consisteix bàsicament en un ràpid cortaypega de tema musical i rerafons una mica fanàtic que, mirant-lo de forma objectiva, potser no pinta gaire cosa en un bloc de llibres com aquest. Però és que jo porto ja dos anys i mig volent penjar aquí un vídeo de la meva cançó preferida de tots els temps, i ara el meu amic Nick Hornby m’ha donat una excusa que no puc (ni vull) desaprofitar. Així doncs, aquí teniu: uns quants fragments del segon capítol de 31 canciones, el llibre més musical del nostre novel·lista del nord de Londres favorit, intercalats més o menys a l’atzar entre cinc (cinc!) vídeos del Youtube amb cinc versions ben diverses de Thunder Road,  la cançó de Bruce Springsteen que Hornby, massa prudent, confessa haver escoltat només unes 1500 vegades a la seva vida.

En el cas (no gaire probable) de que vosaltres sigueu uns marcianets tot just arribats a la Terra en missió exploratòria i mai no hagueu sentit Thunder Road, el primer vídeo és el què més us convé: la E Street Band fent la seva feina a ple rendiment, Springteen amb els 30 tot just acabats de complir i aquell saxo final de Clarence Clemons que et porta directament a Asbury Park.  Si vosaltres no sou marcianets però el senyor Springsteen us sembla només un tipus cridaner amb un bon directe d’estadi, us recomano el segon vídeo, amb el piano de Roy Bittan com a únic acompanyament, i sobretot el tercer: un duet acústic fabulós amb la fabulosa Melissa Etheridge. I si vosaltres sou marcianets i fans de Robert Mitchum, sisplau, no us perdeu el quart vídeo.      

 

Recuerdo estar escuchando esta canción en 1975 y que me encantaba; recuerdo estar escuchando esta canción y que me encantaba casi lo mismo hace muy poco, hace unos pocos meses. (Y sí, estaba en un coche, aunque probablemente no iba conduciendo y seguro que no conducía por ninguna autopista de peaje ni carretera ni autovía y el viento no me alborotaba el cabello porque no tengo ni un descapotable ni cabellos. No es esa versión de Springsteen.) Así que llevo ya un cuarto de siglo adorando esta canción, y la he oído más que ninguna otra, con la posible excepción de… ¿A quién quiero engañar? No hay otras aspirantes.

Pero algunas veces, muy de cuando en cuando, canciones, libros, películas y fotografías expresan a la perfección lo que tú eres. Y no lo hacen necesariamente con palabras o imágenes: la conexión es mucho menos directa y más complicada que eso. Cuando estaba empezando a escribir en serio, leí «Reunión en el Restaurante Nostalgia» de Anne Tyler y de golpe supe qué era yo y qué quería ser, para lo bueno y para lo malo. Es un proceso parecido al de enamorarse. No eliges necesariamente a la persona mejor, ni a la más sensata, ni a la más guapa; persigues otra cosa. Había una parte de mí que más bien se hubiera enganchado de Updike, o Kerouac, o DeLillo, de alguien masculino, por lo menos, o tal vez de alguien un poco más opaco, y desde luego alguien que utiliza más tacos, y aunque todos ésos son escritores a los que he admirado en diferentes etapas de mi vida, la admiración es una cosa muy distinta de la clase de transferencia a la que me refiero.

Así que, aunque no soy americano, ni ya muy joven, odio los coches y puedo comprender por qué tanta gente encuentra a Springsteen histriónico y grandilocuente (pero no por qué lo encuentran machista o patriotero o tonto: este tipo de juicios ignorantes ha atormentado a Springsteen durante la mayor parte de su carrera, y provienen de unos listos que en realidad son mucho más tontos de lo que él ha sido jamás), «Thunder Road» logra de alguna forma hablar por mí. Esto es, en parte -y quizás para mi bochorno-, porque un montón de canciones de Springsteen de ese período hablan de hacerse famoso, o por lo menos de alcanzar cierto reconocimiento público por medio del arte: si el último verso de la canción dice: «Me largo de aquí para vencer», ¿qué otra cosa podemos pensar salvo que ha vencido, simplemente gracias a cantar la canción, noche tras noche, ante una cantidad de gente cada vez mayor?

Y, naturalmente -y que nadie diga lo contrario-, si sueñas con llegar a ser escritor, también hay versiones turbias y asquerosas de la fama unidas a esos sueños; «Thunder Road» era mi respuesta a cada carta de rechazo que recibía, a cada duda expresada por amigos o parientes. Vivían en ciudades para perdedores, me decía, y yo, como Bruce, me largaba de allí para vencer.

(…)

Ayudaba mucho que, según pasaba el tiempo y yo no daba ninguna señal de largarme a ningún sitio y desde luego no a la velocidad que insinuaba la canción, «Thunder Road» hacía referencia a la edad, y así se adaptaba a aesa falta de impulso hacia adelante. «Así que  tienes miedo y piensas que quizá ya no somos tan jóvenes», cantaba Bruce, y esa frase me ayudaba incluso cuando ya había empezado a dudar si había alguna magia en la noche: seguí pensando que no era ya tan joven durante mucho, mucho tiempo -décadas, en realidad- e incluso hoy prefiero interpretarlo como una nostálgica observación de madurez más que como el miedo agudo que viene con el final de la juventud.

 Puede ser que la razón por la que «Thunder Road» se mantiene para mí es que, a pesar de su energía y volumen y coches veloces y cabellos, consigue de algún modo sonar a elegía, y cuando más viejo me hago más puedo escucharla. Y si es cuestión de eso, supongo que también yo creo que la vida es algo trascendental y triste pero que no destruye toda esperanza, y puede que eso me convierta en un depresivo que exagera su papel o puede que en un idiota feliz, pero en cualquier caso «Thunder Road» sabe cómo me siento y quién soy, y eso, en definitiva, es un uno de los consuelos del arte.

Els nous puritans

VV. AA. Los nuevos puritanos. Barcelona: Debolsillo.

Aquesta antologia de relats anglesos que avui us recomano és extraordinària per dos motius ben diferents. Ho és, en primer lloc, per la qualitat de molts dels textos que la composen, que m’han semblat bons o molt bons en un percentatge no gaire habitual en aquest tipus d’antologies. I ho és també per la idea ben curiosa que l’articula, que és l’establiment i l’obediència d’un molt particular decàleg/manifest sobre la manera «correcta» d’escriure ficcions.

Això darrer no sóna gens bé, ho sé. Però el llibre, tot i així, és molt recomanable.

Los nuevos puritanos, en anglès All Hail the New Puritans, va publicar-se a Anglaterra l’any 2000, i pren el seu títol d’una cançó del grup de rock The Fall. L’expressió volia designar la suposada nova sensibilitat d’un grup molt difús de joves narradors britànics que serien, d’alguna manera, el relleu generacional dels Martin Amis, Ian McEwan, Julian Barnes i companyia. Segons se’ns diu en la introducció, quinze d’aquests narradors (entre els quals hi ha Toby Litt, l’autor de la fantàstica novel·la Al encuentro de mí misma) es van posar d’acord per escriure, cadascun d’ells, una història que s’ajustés al seguit de normes del «Manifiesto de los nuevos puritanos» que encapçala el llibre, i que són aquestes:

1. Ante todo narradores, nuestro estilo es el narrativo.

2. Somos escritores de prosa y reconocemos que esta es la forma dominante de expresión. Por ello evitamos la poesía y la libertad poética en todas sus formas.

3. Pese a que reconocemos el valor del género de ficción, sea clásico o moderno, siempre nos dirigiremos hacia horizontes nuevos, destruyendo las expectativas del género existente.

4. Creemos en la simplicidad del texto y prometemos evitar todos los recursos estilísticos: retórica, incisos del autor.

5. En nombre de la claridad, reconocemos la importancia de la linealidad temporal y evitamos las escenas retrospectivas, las narrativas temporales duales y los presagios.

6. Creemos en la pureza gramatical y evitamos toda puntuación elaborada.

7. Reconocemos que los trabajos publicados son también documentos históricos. Como fragmentos de la época, todos nuestros textos están fechados y transcurren en la actualidad. Todos los productos, lugares, artistas y objetos que aparecen son reales.

8. En nuestra calidad de representantes fieles del presente, nuestros textos evitarán toda especulación improbable o incognoscible sobre el pasado o el futuro.

9. Somos moralistas, por consiguiente todos los textos presentan una realidad ética reconocible.

10. Sin embargo, nuestro objetivo es la integridad de expresión, por encima y más allá de cualquier compromiso con la forma.

Set d’aquestes deu normes són, com a mínim, molt discutibles, i alguna d’elles a mi em sembla directament absurda; però el fet és que molts dels contes que formen l’antologia són gairebé magistrals. (I aquesta seria una altra demostració de com cap ideari pot fer que un bon escriptor no escrigui bona literatura.) Si no haguéssim llegit aquest manifest, ni tampoc la introducció que el desenvolupa i en part el matisa, llegiriem aquests quinze relats anglesos com allò que realment són: quinze exemples immillorables de l’envejable estat de salut que gaudeixen les formes breus al país del Sergent Pepper.

Si ara hagués de buscar alguns punts en comú entre els contes, aquests no es trobarien en cap aspecte formal recurrent (tot i que, tal com mana el decàleg, en cap d’ells no trobem gaire interés per l’experimentalisme que tant agrada als seus cosins de l’altra banda de l’Atlàntic) sinó més aviat en els seus temes habituals: el sexe, les feines absurdes i la difícil relació amb les generacions anteriors. Els nous puritans, pel que sembla, estan tan interessats en el sexe com ho estaven els antics (però en un sentit invers). A l’antologia hi ha molt sexe ocassional, molt avorriment de parella i molts malentesos amb final desagradable. I també hi ha un parell d’apocalíptiques visions del món laboral dignes del nostre estimat George Saunders: ”Breve guía de la teoría del juego”, de Nicholas Blincoe, sobre l’encarregat de compres d’una companyia de jocs de taula, i “El tonto mira”, de Matthew Branton, protagonitzat per un policia la feina del qual consisteix a veure, durant vuit hores al dia, tot el material pornogràfic contingut als ordinadors decomissats per la gent de Scotland Yard.

El text de la contraportada de Los nuevos puritanos diu que «se trata de relatos cortos, de rotunda limpieza conceptual, frescos y cómodos. Una lectura agradable y reveladora de las nuevas tendencias de la narrativa británica.» Afortunadament, aquests contes són molt més que tot això.    

Cinc ficcions: Julio Cortázar

Preparant avui una possible futura entrada d’aquest bloc, he teclejat el nom de Julio Cortázar al Google i, com sempre passa, de seguida m’he trobat voltant per un munt de pàgines que res tenien a veure amb allò que anava buscant. Jo que mirava de confirmar un parell de dades sobre El perseguidor, he acabat meravellant-me davant l’extraordinari número de contes de Cortázar que poden trobar-se disponibles de forma íntegra a la xarxa. Això m’ha fet recordar una secció d’aquest bloc que tinc darrerament molt oblidada, Ficcionari, així que m’he posat a buscar una mica, i aquí els teniu: els cinc enllaços de rigor a cinc contes magistrals de l’home que va escriure Rayuela. Podeu llegir-los així, tal qual els veureu a la vostra pantalla, però no cal que us digui que aquesta no es forma de llegir a Cortázar. La forma correcta, ja ho sabeu, és amb un llibre a les mans, amb un got o una tassa al costat i, si pot ser, amb un gat adormit a sobre de les cames. 

• Per no córrer el risc de caure en l’originalitat, començarem amb la peça que obre el primer volum de l’edició d’Alianza dels contes del nostre home. Es diu Cartas de mamá, i és un dels meus preferits. La seva primera frase, tot i la seva senzillesa, és d’aquestes que t’agafen pel coll i t’obliguen a seguir llegint: «Muy bien hubiera podido llamarse libertad condicional».
• Aquí, cinc petites fantasies incloses a Historias de cronopios y de famas. Sisplau, no us perdeu la darrera de totes: La foto salió movida.  
• Si sou una mica melòmans, ja sabreu que quan menys t’ho esperes, un concert de música clàssica pot acabar convertit en un veritable holocaust caníbal. Llegiu Las ménades: la propera vegada que us passi, sabreu com actuar.  
• Breu, fantàstic i molt efectista (potser una mica massa, pel meu gust): Continuidad de los parques.
• I per acabar, el conte més famós de tots: Casa tomada. Dono per suposat que tots vosaltres l’heu llegit ja unes quantes vegades; si no es així, us demano que us oblideu del gat, del got (o la tassa) i del llibre i que el llegiu ara mateix. (I aquí, de propina, us deixo un vídeo amb la veu de Don Julio llegint la història d’aquests dos germans expulsats de casa seva per culpa de… De?)

Palotes, Scalextric i partides de whist

¿Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? ¿Es pot ambientar una novel·la a Figueres utilitzant referents de la cultura pop? Els jugadors de whist demostra que sí. Als vint anys, la filla del protagonista es casa amb un pelao que condueix una mini-retroexcavadora. A mesura que la boda avança, ressorgeix un passat que inclou un castell, un joc, una mort, un Empordà que no és de postal. La novel·la comença com El pare de la núvia, però després s’empelta de Mystic River i d’American Beauty.

“Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals.”

Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? Us ho diré quan m’acabi de llegir Els jugadors de whist, la nova novel·la de Vicenç Pagès Jordà. Les crítiques, de moment, són molt positives; a El Periódico, sense anar més lluny, en Joan-Daniel Bezsonoff assegura que es tracta d’un dels llibres més importants de la darrera dècada . I aquest tràiler penjat al Youtube, tan senzill, tan feliçment nostàlgic, convida a llegir-lo amb optimisme.    

En aquest racó de la web d’en Pagès Jordà trobareu alguns recursos interessants sobre el llibre, inclós l’àudio d’una entrevista a L’illa dels llibres.  I aquí us deixo una altra entrevista, aquesta en vídeo i realitzada per Sies.tv.

Les fades de Carroll

Charles Lutwidge Dodgson va ser un home complex, brillant i apassionat que va viure, pel cap baix, tres vides públiques i un parell més de privades. Davant els seus parroquians, Dodgson va ser un respectat sacerdot anglicà, un bon home temerós de Déu i compromés amb els assumptes del seu ministeri. Davant els seus col·leges d’Oxford, va ser un professor de matemàtiques amb un punt de veritable genialitat, un home amb una facilitat sorprenent pels números i per a les feines de l’intel·lecte. I per últim, davant el món literari victorià (i també davant la posteritat) Charles Lutwidge Dogson va ser un estrany i subtil escriptor anomenat Lewis Carroll.

Aquestes van ser les tres vides públiques de l’home que va inventar-se a l’Alícia i al Conill Blanc i a aquell Gat de Cheshire que quan somreia es tornava invisible. Darrere d’elles, però, bullien d’altres vides molt diverses: vides privades, vides secretes i turmentades de les quals  se n’han dit ja tantes coses que potser no val la pena insistir-hi gaire. L’home que s’estimava potser massa les nenes; l’home que mai no va casar-se, que mai no va tenir fills, que mai no va estimar (que sapiguem) cap dona; l’home que, segons vol la llegenda, va escriure la novel·la més famosa de la literatura infantil occidental amb l’únic propòsit de seduir un auditori composat només per tres germanetes. 

D’aquesta vida íntima de Lewis Carroll, però, la part que a mi més m’interessa és la seva passió per la fotografia, que en aquells temps era una forma d’art nova i plena de possibilitats. Avui dia, Carroll és considerat un dels fotògrafs més importants de l’època victoriana; i és especialment famós, no cal dir-ho, per les seves imatges de nenes disfressades. 

*  *  *

Fa cosa d’un any, Josep Ballester va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb un llibre titulat El col·leccionista de fades. Tal com l’explica la seva contraportada, l’argument de la novel·la és el següent:

Entre el llegat que Sigmund Freud es va emportar de Viena a Londres quan va fugir de l’horror nazi, hi ha uns documents no classificats d’un pacient que va recórrer a la hipnosi i a la suggestió en un intent de superar la seua obsessió malaltissa per les menors. «El meu paisatge predilecte és la pell, la geografia de les nenes de set a tretze anys. La cartografia de fada molt tendra», confessa en un dels escrits el protagonista, un jove professor de matemàtiques aficionat a la fotografia que s’amaga darrere les inicials C. L. D.

Tot i cridar-me força l’atenció, no m’he decidit a llegir aquesta novel·la per un motiu més aviat absurd: trobo que el seu argument, d’acord a aquest resum, es fundamenta en allò que cert escriptor argentí anomenaria «una imposibilidad psicológica»:  un home com Lewis Carroll, n’estic gairebé convençut, mai no li hauria explicat les seves intimitats sexuals a un psicòleg, ni que aquest es digués Sigmund Freud. Tot i així, m’agrada aquesta imatge del títol: el nostre escriptor com un col·leccionista de fades. M’agrada, vull dir, aplicada a la seva vida secreta de fotògraf infantil. Així que ara mateix penso aprofitar-la per convidar-vos a mirar unes quantes fotos.

Aquí les teniu: les fotos de les fades de Lewis Carroll. Com no podia ser d’altra manera, la galeria l’obre i la tanca l’Alice Liddell: la nena (real) més famosa de les lletres victorianes.

P. D. 1: Aquesta darrera foto, la de l’Alice fent de pidolaire, és justament la que il·lustra la portada de la novel·la El col·leccionista de fades. Si algú de vosaltres l’ha llegit, us agraïria que ens la comentéssiu. Tot i aquest absurda pega que jo li trobo al seu argument de partida, penso que pot ser un llibre prou interessant.  

P. D. 2: Si de veritat us interessa la vida de Lewis Carroll, Anagrama va publicar l’any 1998 una fantàstica biografia que es diu justament així, Lewis Carroll, escrita per Morton N. Cohen. És seriosa, és rigorosa, fuig de sensacionalismes i, a sobre, està escrita amb molt bon gust.