Victorians a Cerdanyola

Com segur que ja sabeu, aquest 2012 es compleixen els 200 anys del naixement de Charles Dickens. El «dia D» serà el 7 de febrer, però ja fa setmanes que l’aniversari ha començat a generar una esplèndida abundància de reedicions de l’obra de Dickens, articles a la premsa i a internet, adaptacions televisives, grans exposicions temàtiques i publicacions de tota mena relacionades amb els llibres, la vida i el món de l’autor. Una festa, vaja, per a tots els lectors del món que alguna vegada ens hem emocionat amb les novel·les del clàssic més universal (amb permís de William Shakespeare) de les lletres angleses. Només aquest aniversari ja convertiria aquest any literari que tot just encetem en un de molt especial; però resulta, ai, que els 200 anys de Dickens no són l’única efemèride literària que promet de mantindre’ns ocupats durant tot aquest 2012 als lectors de cor més victorià.

Ara fa 125 anys, un jove oftalmòleg escocès sense gaire èxit professional va publicar la seva primera novel·la a les pàgines d’una modesta revista anomenada Beeton’s Christmas Annual. La novel·la, una història de misteri plena d’anglesos excèntrics, de mormons venjatius i de simpàtics policies més aviat maldestres, portava per títol Estudi en escarlata; el nostre oftalmòleg l’havia escrit un any abans aprofitant el massa temps lliure que li deixava la seva consulta mèdica, situada a la ciutat costanera de Southsea i gens concorreguda. Ni aquesta primera publicació a l’esmentada revista, ni la seva posterior edició en format de llibre l’any següent van aconseguir atreure l’atenció del públic lector de l’època sobre una novel·la que, coses de la vida, estava destinada a fer història. Perquè el món encara no ho sabia, però havia nascut uns dels mites essencials de la literatura moderna: Sherlock Holmes.

200 anys del naixement de Charles Dickens. 125 anys del naixement de Sherlock Holmes. Com ja us imaginareu, a la biblioteca Ca n’Altimira no podiem passar per alt aquesta doble ocassió de deixar-nos endur pel nostre victorianisme orgullós i declarat. I què és allò que tenen en comú els llibres de Dickens i els d’Arthur Conan Doyle? Què és allò que comparteixen Oliver Twist i Irene Adler, Mycroft Holmes i el senyor Pickwick, David Copperfield i l’inspector Lestrade? Què és allò que unifica als nostres cors, a la nostra imaginació, els mons particulars del novel·lista anglès més gran i del personatge anglès més viu de tot el segle XIX?  

La resposta, és clar, és: Londres. El vell Londres victòria. El Londres de la reina Victòria, la sobirana més llongeva de tota la llarga història de la monarquia britànica, que va ascendir al tron quan Dickens terminava la seva primera novel·la i que va morir només uns mesos abans que Sherlock Holmes tornés de la tomba per resoldre el misteri del gos espectral que perseguia els descendents d’Hugo de Baskerville.

64 anys són temps més que sobrat perquè qualsevol ciutat canviï de rostre, d’humor i de maneres fins a límits irreconeixibles. Fins i tot una metròpolis amb la llarguíssima història i la forta personalitat de Londres va haver de patir, necessàriament, grans transformacions al llarg d’un regnat que va conèixer tota mena de vicissituts i de trasbalsos. La ciutat que Charles Dickens (1802-1870) va viure i retratar no és, no pot ser, la mateixa ciutat que va reflexar als seus llibres Arthur Conan Doyle (1859-1930). La nostra imatge del Londres victorià és, així, una barreja de totes dues ciutats: la ciutat jove i puixant, bullent d’una vida a la corda fluixa, plena alhora d’oportunitats i d’injustícies, per la que es mouen els personatges de les novel·les de Dickens, i la ciutat més moderna, més descreguda, molt més fosca, que es el cau decadentíssim dels misteris que s’ofereixen al cervell de Sherlock Holmes. Dues ciutats que en fan una de sola, mítica i molt, molt atractiva.

Així que, a partir d’aquest mateix moment, queda oficialment inaugurat el nostre Gran Any del Londres Victorià a Cerdanyola. El 2012, a Ca n’Altimira, no serà l’any de la fi del món dels maies: serà l’any de la celebració d’un món exquisidament imaginari que viu per sempre en alguns dels nostres llibres i pel·lícules preferits. Amics i amigues d’aquest bloc; amigues i amics de la nostra biblioteca: si vosaltres també teniu ni que sigui un raconet victorià al vostre cor, fareu bé de no allunyar-vos massa de Ca n’Altimira durant aquest 2012. Us prometem un any ple de literatura i de cinema, d’anglofilia i de passió per la ciutat que Doyle i Dickens (i tots els altres personatges, reals i imaginaris, que ompliren d’història i de vida el Londres victorià) van llegar-nos tan generosament al seus lectors del futur. 

El viatge comença el 7 de febrer. Us hi apunteu?  

 

Fent amics

«El escritor inglés H.G. Wells definió alguna vez a su colega George Bernard Shaw como “un niño idiota gritando en un hospital”. Algún tiempo después, el estadounidense William Faulkner dijo de Ernest Hemingway que no había sido “nunca conocido por usar una palabra que remitiese al lector a un diccionario”; el autor de París era una fiesta respondió: “Pobre Faulkner, ¿de verdad cree que las grandes emociones las provocan las grandes palabras?” (Por cierto, en su afirmación no hay ninguna palabra que sea necesario buscar en el diccionario, así que es posible que Faulkner tuviera razón.) Joseph Conrad escribió sobre D.H. Lawrence: “mugre, nada más que obscenidades”, pero también recibió golpes, de Vladimir Nabokov en su caso, quien dijo: “No puedo soportar ese estilo de Conrad como de tienda de suvenires y sus clichés románticos de barcos en botellas y collares de conchas”. El escritor ruso nunca se caracterizó por la ecuanimidad de sus juicios sobre sus colegas (de hecho, sobre Hemingway opinó que era “un escritor de campanas, cojones y toros” y de Fiódor Dostoievski afirmó que “su falta de buen gusto, sus monótonos tratos con personas que sufren de complejos prefreudianos y la manera que tiene de revolcarse en las desgracias trágicas de la dignidad humana, todo eso es difícil de admirar”), pero apenas puede rivalizar con los grandes maestros del insulto literario en inglés, Dorothy Parker (quien opinó alguna vez “esta no es una novela para dejarla a un lado con ligereza: hay que tirarla con mucha fuerza” y dijo, sobre The Autobiography of Margot Asquith, “la historia de amor entre Margot Asquith y Margot Asquith vivirá para siempre en las páginas de la literatura romántica”), Gore Vidal (autor de las siguientes opiniones: “Truman Capote ha convertido la novela en una forma de arte, una forma de arte menor” y “Las tres palabras más desalentadoras en el idioma inglés son: ‘Joyce Carol Oates’” y que, al ser golpeado por Norman Mailer en una fiesta, le dijo antes de desmayarse: “Veo que las palabras te han fallado una vez más, Norman”), Ezra Pound y Oscar Wilde: el primero dijo sobre William Wordsworth que era “un hombre estúpido que hasta ahora no ha arruinado la moral de nadie, excepto, quizás, la de aquellas personas susceptibles a las que haya conducido al crimen en la mismísima furia de su aburrimiento”. Oscar Wilde opinó sobre Alexander Pope: “Hay dos maneras de sentir aversión hacia la poesía; la primera es tener aversión hacia ella, la segunda es leer a Pope”. Ninguno de ellos fue dejado sin castigo, sin embargo: Conrad Aiken afirmó sobre el primero que “en cuanto a estilo o forma, es difícil imaginar algo mucho peor que la prosa del señor Pound. Se trata de la fealdad y la torpeza encarnadas” y Gertrude Stein lo describió sardónicamente como “alguien que describía un pueblo. Excelente si eras un pueblo, pero si no lo eras, no”. Noel Coward, a su vez, definió a Wilde como un “cabrón pesado y afectado”.

(…) Sobre Jane Austen, por ejemplo, Ralph Waldo Emerson dijo que sus novelas eran “vulgares en tono, estériles en invención artística, prisioneras de las despreciables convenciones de la sociedad inglesa, sin genio, mordacidad ni conocimiento del mundo” y Mark Twain afirmó que “la sola omisión de los libros de Jane Austen convertiría en bastante buena a una biblioteca sin un solo libro” y agregó que “cada vez que leo Orgullo y prejuicio desearía desenterrarla y pegarle en el cráneo con su propia espinilla”. Por cierto, Twain reunió tantos argumentos contra la obra de cierto colega que le dedicó un ensayo, “Los delitos literarios de Fenimore Cooper”, y recibió a su vez el rapapolvo de William Faulkner, quien lo definió como “un escritorzuelo que no habría sido considerado de cuarta categoría en Europa, que engañó a algunos de los viejos esqueletos literarios a prueba de balas con suficiente color local para intrigar al superficial y al vago”.»

*  *  *

Dos fragments inicials de l’article de Patricio Pron «Los frutos amargos de la dulce ira», publicat al número de desembre de 2011 de Revista de libros i al propi bloc de l’autor. Un article molt recomanable, i potser també molt discutible, sobre la decadència de l’insult literari en aquests temps nostres de xarxes socials en combustió, escriptors amb doble personalitat, blocaires en missió de rescat i denúncia i comentaristes anònims. Val la pena fer-li una ullada.

I si us heu quedat amb ganes de llegir més punyalades entre escriptors, aquí en teniu unes quantes que Patricio Pron ens regala de propina.

** A la imatge, Gore Vidal i Norman Mailer compartint espai vital sense gaire entusiasme. Al mig, Kurt Vonnegut vigilant que a cap dels dos no se’ls escapi un cop de puny.

Entrevista a Teresa Solana

Teresa Solana va néixer a Barcelona l’any 1962. Llicenciada en Filosofia i traductora de professió, es va donar a conéixer com a escriptora l’any 2006, quan la seva primera novel·la, Un crim imperfecte, va assolir un important èxit de crítica i públic i va rebre el premi Brigada 21 a la millor novel·la negra catalana de l’any. Els dos personatges principals d’aquest llibre, la parella de bessons detectius Eduard i Borja, protagonitzen també la seva següent novel·la, Drecera al paradís, que es va publicar l’any 2007 i va confirmar Teresa Solana com una de les noves veus més innovadores del gènere policíac actual. La seva particular barreja d’humor, intriga i crítica social assoleix noves fites amb Negres Tempestes, novel·la guanyadora del Premi Crims de Tinta 2010 i primera aventura de la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester. També el 2010 va aparèixer el recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d’amor. I l’any passat va arribar a les llibreries L’hora zen, una nova investigació dels bessons Eduard i Borja, que aquest cop s’hauran d’enfrontar amb una complexa trama relacionada amb el món de les teràpies alternatives.

Teresa Solana ha tingut l’amabilitat de respondre a unes quantes preguntes per a tots els amics d’aquest Espai de llibres. Una entrevista ben interessant que ens serveix, a més, per anunciar-vos que aquest proper dijous, dia 19 de gener, tindrem el plaer de comptar amb la presència de l’autora a la primera sessió de l’any del Café amb lletres. Serà, com sempre, a les 19:30 h. al Museu d’Art de Cerdanyola. No us ho perdeu!

 *  *  *

Espai de llibres: La novel·la negra sembla viure un moment especialment dolç aquests darrers anys, tant en l’aspecte comercial com en el de la seva valoració crítica. Què té aquest gènere, que atreu cada cop a més lectors? Què hi trobes tu, com a escriptora?

Teresa Solana: Tot i que tothom parla sempre de les “regles” i “convencions” de la novel.la negra, en realitat és un gènere molt versàtil. Amb l’excusa d’una investigació pots explicar coses molt diverses des d’un punt de vista crític i alhora entretingut, i això és el que m’atrau, tant com a escriptora com a lectora. Crec que als lectors els passa el mateix.

Espai de llibres: L’hora zen incideix en una tendència ja molt visible als teus llibres anteriors, com és la crítica social i la denúncia combativa de determinades realitats molt reconeixibles del nostre present. Creus que la novel·la negra resulta especialment útil per a aquest tipus de denúncies?

Teresa Solana: Sí, perquè a través d’un cas particular que l’escriptor s’inventa, es poden explicar i denunciar moltes coses que són veritat. Però no es tracta només de denunciar, sinó també de reflexionar a través de la ficció sobre el funcionament de la nostre societat i de nosaltres con a individus: de com gestionem el poder, la justícia, l’educació, les relacions personals, el desamor…

Espai de llibres: T’ha resultat difícil tractar de forma crítica un tema com el de les teràpies alternatives, tenint en compte el nombre creixent dels seus seguidors i els aspectes emocionals que sovint s’hi veuen implicats? Què és el que més et preocupa en l’auge que actualment estan experimentant aquestes teràpies?

Teresa Solana: Jo sempre escric sobre temes que em preocupen, i l’auge d’aquest tipus de teràpies em preocupa especialment perquè no hi ha cap mena d’evidencia científica de què funcionin i, per contra, cada vegada hi ha més gent que en fa ús. Però no volia ferir la sensibilitat de les persones que hi creuen de bona fe, perquè en el fons no és culpa seva creure-hi. Si fins i tot algunes Acadèmies de Medicina avalen l’homeopatia…!

Espai de llibres: Una altra presència constant als teus llibres és el sentit de l’humor. Humor i misteri, fan bona combinació?

Teresa Solana: En el meu cas, l’humor és una arma que faig servir quotidianament per enfrontar-me al món des que era jove. Però no és l’humor cínic de quan tenia vint anys, sinó un humor molt més crític i compromès. D’altra banda, els misteris que plantegem els escriptors en les novel.les de lladres i serenos no deixen de ser una gran broma en la qual el lector accepta de participar-hi…

Espai de llibres: A L’hora zen recuperes la singular parella de bessons detectius que ja protagonitzaven Un crim imperfecte i Dreçera al paradís. Des del punt de vista del lector, un dels aspectes més atractius del gènere policíac és aquesta possibilitat d’entablir relació amb uns personatges que prenen vida i es desenvolupen llibre rere llibre. Per a l’autor, com és aquesta relació amb els seus personatges recurrents?  

Teresa Solana: L’avantatge és que pots fer que els personatges evolucionin, envelleixin… La seva vida no s’acaba quan s’acaba la novel.la, sinó que hi ha una continuïtat. Es converteixen en part de la família.

Espai de llibres: Ets sents integrada dins alguna tradició particular de la novel·la negra? Veus la teva obra en relació amb la d’altres conreadors actuals del gènere?  

Teresa Solana: Suposo que tinc alguna cosa de tots els escriptors que m’agraden, que són molts, des de Conan Doyle passant per Agatha Christie, Patricia Highsmith i Raymond Chandler, fins a Camilleri, Henning Mankell, Donna Leon, Màrkaris, Fred Vargas…

Espai de llibres: No és gens habitual que un autor català de gènere negre vegi traduïdes les seves obres al francès, a l’alemany, a l’italià o, molt especialment, a l’anglès; un mercat, aquest  últim, tradicionalment molt poc obert a la narrativa estrangera. Com vius aquest èxit internacional de les teves novel·les? Creus que la identificació de la teva narrativa amb la ciutat de Barcelona ha pogut contribuir d’alguna manera a aquest interés?   

Teresa Solana: És molt gratificant tenir lectors d’altres països que gaudeixen amb les meves novel.les. I sí, sens dubte Barcelona és una marca coneguda i ajuda, però crec que, en el meu cas, el que sobretot crida l’atenció del lector és la combinació de novel.la negra de denúncia i humor.

Espai de llibres: I ja per acabar, ens podries recomanar un parell de llibres que t’hagin interessat darrerament?

Teresa Solana: Amb l’aigua fins al coll, de Petros Màrkaris, i El Ejército Furioso, de Fred Vargas. M’ho he passat molt bé amb les dues, per raons molt diferents. I aquesta és justament la gràcia del gènere…!

 

Els recomanats de l’Espai de llibres – Gener de 2012

[Aquí teniu la nostra guia de lectures recomanades per a aquest mes de gener: novel·les i llibres de contes que ja hem comentat, que estem a punt de comentar o potser, qui sap, que mai no comentarem en aquest vell Espai de llibres. Podeu accedir-hi també clicant a sobre de la foto d'aquesta criatureta; i com que estic força segur que no endivinaríeu ni en un milió d'anys qui és, aquí en teniu la resposta.]

Edward Gorey, a casa

Edward Gorey, l’admirable autor de macabres delícies com aquell abecedari de nens morts que ja ens vam mirar aquí al seu dia, relaxant-se amb els seus gats a la seva casa de Yarmouthport, Massachussets, l’any 1992. Una imatge que ens serveix per desitjar-vos de tot cor un bon comiat de 2011, un millor ingrés al 2012, i tota la sort del món per a aquests dotze mesos ben intensos que ens esperen. Salut, feina, amistat, i bones lectures!  

Mingering Mike: la música que mai no sentirem

Fa un parell d’anys, vam parlar en aquest bloc d’un estranyíssim personatge que va viure els darrers quaranta anys de la seva vida consagrat a l’escriptura i la il·lustració d’un llibre poc menys que infinit que es titulava, no sé si provisionalment, La historia de las niñas Vivian, en lo que se conoce como los Reinos de lo Irreal, sobre la Guerra-Tormenta Glandeco-Angeliniana causada por la rebelión de los Niños Esclavos. El llibre, en la versió que la mort del seu autor va convertir en definitiva, tenia més de quinze mil pàgines, i les seves il·lustracions no eren menys abundants. Henry Darger, que així es deia l’home en qüestió, s’ha convertit en el prototipus perfecte de l’artista obsessiu, enclaustrat i salvatge (en el sentit de no influït en absolut pels hàbits i els judicis de la cultura que l’envoltava). Quaranta anys tancat a casa, escrivint i dibuixant un llibre que ningú havia de llegir, sense cap altra aspiració que la pròpia confecció de la seva obra: la imatge perfecta de l’artista com a sant, o com a boig, o com a totes dues coses alhora.  

Ara llegeixo un article sobre un altre artista secret que no s’assembla en res a Henry Darger, però que me l’ha fet recordar. Va sortir publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia fa un parell de setmanes, però jo no l’he llegit fins avui gràcies al blog de Kiko Amat, que era precisament qui el signava. Podeu llegir-lo sencer aquí mateix; us ho recomano de veritat. Es tracta de la història de Mingering Mike, un tipus estadounidenc que a finals dels anys 60 es va dedicar a “composar”, “interpretar” i ”editar” més de 50 discos que mai no podreu sentir. Un tastet:

El advenimiento del fenómeno Mingering Mike se lo debemos a un investigador privado y coleccionista de discos llamado Dori Hadar. Estaba el hombre un día del año 2007 pringándose los dactilares en un rastro de Washington DC cuando reparó en un extraño disco llamado The Mingering Mike Show –Live From the Howard Theater. La portada pintada a mano, el ignoto sello (Nation’s Capitol Records) y la selección de artistas desconocidos (The Monitors, The Colts Band, Mike & The Minutes, The Mailavar Dancers…) hizo creer a Mr. Hadar que acababa de darse de morros con un valioso incunable de soul raro. Imaginen su sorpresa cuando, al extraer el vinilo del interior, apareció un círculo de cartón con los surcos pintados a mano. Un rápido vistazo al resto de la caja le bastó para cerciorarse de que aquel no era el único disco ficticio del lote. La mayoría de álbumes eran piezas semejantes, manufacturadas individualmente y bautizadas con gran exhuberancia: Can Minger Mike Stevens really sing?, Mingering Mike and The Big “D” boogie down at The White House y un largo etcétera. Y no solo eso: Mingering Mike también era “productor” de otros artistas igualmente ficticios (editados de forma idéntica) como Joseph War, Audio Andre y los Outsiders. El colmo de la locura era que la mayoría de ellos venían envueltos en celofán y etiquetados con precios de época, simulando haber estado en venta alguna vez. Repetidos viajes a aquellos encants fueron desvelando la existencia de cientos de LPs, singles, cartuchos de ocho pistas, bandas sonoras originales (!!) y dobles álbumes en directo. Todo obra de Mingering Mike, quizás el artista más prolífico del soul 60’s. En su cabeza.

La història de Mingering Mike (que en realitat es deia Mike Stevens) s’allunya infinitament de la de Henry Darger en un munt de coses, i s’apropa potser a la de Daniel Johnston (de qui també parlavem en aquella entrada del bloc de fa dos anys) en el seu final. A tots tres els uneix la solitud dels seus projectes, una vocació molt poderosa i el desinterés gairebé autístic pels modes i les formes de la cultura en què es van moure. Henry Darger i Daniel Johnston comparteixen la malaltia mental, la incapacitat per relacionar-se normalment amb el món, la seriositat absoluta en l’exercici del seu art i, molt notablement, l’obsessió per una sèrie de símbols infantils que acaben convertint-se en sinistres i malaltissos. Mingering Mike, en canvi, és com un nen que somnia amb un èxit al qual no aspira a accedir; un nen que juga, però que juga tan seriosament com juguen els nens de veritat. En lloc d’aprendre a cantar o a tocar la guitarra i buscar-se el seu camí dins el món de la música, Mingering Mike es tanca a la seva habitació i es construeix un món alternatiu on aquest camí ja ha estat recorregut, i ha acabat en l’èxit i la fama. El camí oposat al de Daniel Johnston, que va buscar durant molts anys activament la fama i l’èxit i que només els va trobar quan ja la seva ment malalta l’havia obligat a tancar-se dins la seva habitació. 

Durant anys, Mingering Mike va dibuixar i manufacturar els seus propis discos: discos que mai no han existit més enllà de la seva imaginació, però que són la imatge física d’una vida mental alhora complexa i turmentada i absolutament naïf. El desig de l’èxit, el somni de la fama, però sense la necessitat d’un món extern que els validi; un èxit per a consum propi, gaudible només en la intimitat del seu cervell. Allà on Henry Darger volia crear-se amb el seu art un refugi que l’allunyès del món, que l’aïllès d’una realitat que no l’interessava o que potser l’aterria i la qual ja no aspirava de cap manera a pertànyer; allà on Daniel Johnston volia accedir a través de la seva música (a través de l’èxit de la seva música) a aquella mateixa realitat hostil i indiferent, Mingering Mike es conformava amb somniar un art redentor que era només el vehicle, la clau d’accés a un món (el món lluent i glamourós de la música pop dels 60 i els 70) que les circumstàncies socials, econòmiques i també personals li havien vetat.

Fins ara, es clar. Si heu clicat abans sobre el nom de Mingering Mike (o si ja heu llegit l’article de Kiko Amat fins al final) sabreu que la història té un final feliç tan absolutament estrany, tan absurd, que qualsevol novel·lista una mica responsable l’hauria descartat tan bon punt se li hagués passat pel cap. La realitat, però, no té cap obligació de ser realista ni versemblant. Mingering Mike és avui un tipus més o menys famós que té pàgina web amb secció de merchandising i que viu, bàsicament, d’aquells discos inexistents que es va inventar quan era un adolescent amb somnis de grandesa però sense cap talent especial. Igual que Daniel Johnston és avui dia un nom força cotitzat i molt prestigiós dins el món de la música i de l’art, i cantants seriosos fan versions també serioses de les seves selvàtiques cançons. I igual, ai, que Henry Darger, l’invisible i misantrop Henry Darger, té una entrada molt maca a la versió grega de la wikipedia. Oi que la vida és un misteri?

   

Els recomanats de l’Espai de llibres – Desembre de 2011

[Si cliqueu a sobre de la foto d'aquest nen tan formalet, podreu llegir el primer número de la nostra nova guia Els recomanats de l'Espai de llibres, una selecció comentada (i il·lustrada) d'alguns dels nostres llibres preferits que a partir d'ara anirem penjant cada mes al bloc, i que trobareu també a la nostra biblioteca.]

[P. S.: La foto té dues explicacions. La primera, l'oficial, és que el nen formalet és ni més ni menys que Vladimir Nabokov, el sant patró d'aquest humil bloc vostre; i qui millor que Nabokov (encara que sigui en aquesta versió seva repentinada, amb mitjons i prepubescent) per inaugurar les nostres guies de recomanacions lectores? La segona explicació és menys elegant, però més sincera: la informàtica, diguin el que diguin els informàtics, no és una ciència exacta, i no hi ha hagut forma de fer una foto com Déu mana de la portada de la guia. Què hi farem.]

Colin Wilson, condemnat

«Ya se sabe que la suerte de un escritor desafía todas las leyes de la razón. El caso de Colin Wilson, sin embargo, es uno de los más asombrosos que conozco. A los veintipocos años, su primer libro lo convirtió en una sensación literaria en Gran Bretaña. Escrito —dice la leyenda— en la biblioteca del Museo Británico mientras su autor pernoctaba en un saco de dormir en Hampstead Heath, The Outsider (1956) era un ensayo sobre la alienación social del artista que provocó furor entre crítica y público y erigió a su autor en abanderado de los Angry Young Men y de la modernidad cultural. El éxito mediático de Wilson se benefició de su rebeldía vocinglera, su condición de autodidacta, su origen humilde —su padre era un zapatero de Leicester— y su carisma innegable de estrella pop. De la noche a la mañana la imagen distintiva del joven Colin se grabó en la conciencia del público igual que la de una estrella de cine: alto y flaco, terriblemente apuesto, jersey de lana de cuello alto, flequillo imposible, gafas de pasta y un aura magnífica de rebeldía y alienación. En palabras de uno de sus estudiosos, Nicolas Tredell: “Combinando el atractivo del intelectual de masas, la personalidad mediática y la estrella pop, Wilson se convirtió rápidamente en uno de los gurús de la cultura británica de la posguerra”. Su éxito, es notorio, duró menos de un año. Y su suerte pasó de un extremo al otro: de Wunderkind a paria total. En 1957, con apenas veinticinco años, Colin Wilson se retiró a una casa de campo en Cornualles huyendo de las críticas vitriólicas, los insultos y las burlas. Jamás conseguiría recuperar su prestigio; tampoco regresaría nunca de su retiro.

Los crímenes que propiciaron la caída en desgracia de Wilson son diversos y dependen de a quién se pregunte. Por un lado, su innegable arrogancia y falta de modestia, el exceso de publicidad, de fiestas literarias, de alcohol y de name-dropping (eso cuentan sus memorias publicadas en 2004, Dreaming to So me Purpose). A eso se le suma su falta de sintonía con las ideas izquierdistas de la época y su admiración por ciertas figuras políticamente incorrectas como Sir Oswald Mosley. También, por supuesto, su tendencia a ser exageradamente prolífico, y por encima de todo, sus ideas extrañas, que ya empezaban a manifestarse por aquella época. Su notoria convicción de que las personas podemos llegar a vivir trescientos años, por ejemplo, viene de esta época, junto con sus afirmaciones de que las culturas de la Antigüedad —incluyendo la Atlántida— habían alcanzado un conocimiento mucho más profundo que el de la ciencia actual. Durante los sesenta fue el perfecto ejemplo de escritor de culto, expulsado del mundo de la literatura seria pero adorado por un pequeño contingente de beatniks y existencialistas desafectados que citaban de memoria sus ensayos y novelas.

En 1971, inesperadamente, tuvo cierto éxito con The Occult, una historia del ocultismo que le abrió la puerta de un público distinto: el de la pseudociencia, los crímenes reales y el ocultismo. Su reacción fue iniciar una producción enloquecidamente prolífica de «tratados» sobre temas como el fenómeno OVNI, la brujería, la Atlántida y los asesinos en serie. Hacia finales de la década, la mera mención de su nombre ya suscitaba sonrisas en el mundo literario; ni siquiera obtenía reseñas negativas, porque ya nadie publicaba ni una línea sobre sus libros. Retirado del mundo con sus obsesiones y sus filosofías, Colin Wilson se convirtió en un escritor subterráneo —“olvidado durante cincuenta años”, como él mismo dice—, objeto de la veneración de una cofradía igualmente subterránea de freaks que coleccionan con fervor sus obras, que ya son unas ciento veinte.»

*

Així comença l’epíleg que Javier Calvo ha escrit per a Ritual en la oscuridad, la novel·la de Colin Wilson que ell mateix ha traduït i que tot just acaba de publicar Libros del Silencio. Podeu llegir l’epíleg complet («Amar al asesino», es diu) aquí mateix. 

Obra tancada

David Foster Wallace, El rey pálido. Barcelona: Mondadori.

Poques vegades la història d’un llibre condiciona tant la seva lectura (per no dir que la desaconsella) com en el cas d’aquesta novel·la pòstuma de David Foster Wallace. A la introducció que l’encapçala, Michael Pietsch, editor de Wallace des dels temps de La broma infinita i responsable últim de la forma en que avui se’ns presenta El rey pálido, fa un resum complet, sincer i gens encoratjador de les particularitats d’aquest llibre: David Foster Wallace el va començar a escriure a finals dels anys 90, i va treballar-hi durant la resta de la seva vida; durant aquest temps, l’escriptor va assistir a classes de comptabilitat i de dret tributari, va entrevistar-se amb tot un seguit de treballadors d’Hisenda i es va convertir en un veritable expert en les interioritats d’aquesta Agència Pública, la més gran i poderosa dels Estats Units; després de la seva mort, a la seva taula va trobar-se un mecanoscrit de dues-centes pàgines llest per enviar a l’editorial amb la intenció, se suposa, de negociar-ne un avançament per la seva futura publicació; entre els seus papers és van trobar altres parts del llibre més o menys acabades, capítols sencers terminats però no corregits, històries independents però lligades amb l’esperit general de la novel·la, i també milers de notes repartides pels seus quaderns i els seus llibres amb apunts, idees, noms de personatges i esquemes argumentals sovint contradictoris; tot aquest material no presentava cap ordre evident, ni tampoc un inici ni un final reconeixibles; quan Michael Pietsch va rebre de la viuda de Wallace l’encàrrec de posar ordre en tot aquest caos i treure’n una novel·la, va haver de prendre tot un seguit de decisions que, en qualsevol altra situació més afortunada, ningú que no fos l’autor hauria hagut de prendre mai; el resultat final, tal com el propi Pietsch ens avisa, és un llibre necessàriament provisional, amb repeticions i discontinuitats i amb l’ombra perpètua de la seva absència d’una conclusió definitiva.

Una novel·la inacabada, sense inici ni final, mancada d’una estructura establerta pel seu autor, i amb la gestió dels impostos del contribuent nord-americà com a assumpte aparentment central. No sembla, direu, la millor carta de presentació per a una novel·la.

Però llavors llegeixes el seu primer capítol i et retrobes amb la veu de David Foster Wallace (o amb la veu de Javier Calvo traduint extraordinàriament la veu de David Foster Wallace), i comences a oblidar la història del llibre que tens a les mans. Aquesta és, potser, la millor manera de gaudir d’El rey pálido: oblidar que és una novel·la inacabada, oblidar fins i tot que és una novel·la, i anar gaudint pàgina a pàgina, capítol a capítol, d’una escriptura que per moments assoleix una força, una bellesa, una capacitat d’emocionar-se i d’emocionar-nos, que situa alguns fragments d’aquest llibre al capdamunt de tot de l’obra de David Foster Wallace. Molts dels seus capítols, segurament els millors, es llegeixen com a relats independents; esplèndids relats que perfectament podrien haver format part d’Entrevistas breves con hombres repulsivos (els més divertits, com el del nen tan llest i tan sensible i tan refotudament perfecte que tothom el voldria matar) o d’Extinción (els més malenconiosos i autoconscients, que aquí són la majoria). D’altres, és cert, estan entorpits per una certa falta d’intensitat, atribuïble sens dubte a la seva condició d’esborranys, i per una excessiva complaença en el propi virtuosisme; un defecte aquest que sempre rondava David Foster Wallace, i que en condicions normals hauria pogut si més no pal·liar la col·aboració entre l’autor i el seu editor, Michael Pietsch (com ja va succeir amb La broma infinita, que en la seva versió original tenia gairebé dues-mil pàgines).

El gran tema del llibre, l’avorriment i la monotonia estructurals a la vida laboral contemporània i els seus afectes acumulatius sobre l’esperit humà, imposa també la presència de moltes pàgines necessàriament avorrides. Hi ha parts d’El rey pálido que només podreu llegir amb plaer si esteu realment interessats en la mecànica de la recaptació d’impostos al Mig Oest americà. La foscor dels dies dels funcionaris d’Hisenda (si més no, dels funcionaris d’Hisenda de l’altra banda de l’Atlàntic) no dona peu, ja us ho podeu imaginar, a grans aventures. Tot i així, el sentit de l’humor de Wallace (aquí més enfosquit que en llibres anteriors) i la seva coneguda capacitat per a mirar-ho tot amb una barreja d’ingenuitat, estranyesa i mala llet encisadora, fa que fins i tot els passatges més ardus tinguin sorpreses per a oferir. I Michael Pietsch ha tingut la precaució (i l’encert) d’alternar aquests capítols més seriosos, fins i tot més avorrits, amb aquells altres més lleugers o divertits i més fàcilment gaudibles.

Aquest no és, en definitiva, un llibre que jo recomanaria a algú que encara no ha llegit a David Foster Wallace, o que sí l’ha llegit però no és un fan seu declarat. Però sí és un llibre que farà les delícies de tots aquells lectors captivats per la ment maravillosa de l’autor de La broma infinita. I també és, per sobre de tot, un llibre justificable. Publicar els papers d’un escriptor mort sempre és, ja ho sabeu, un assumpte delicat: mai no se sap on acaba l’homenatge i on comença l’explotació. Quan va saber-se que El rey pálido veuria la llum tot i el seu estat inconclús i fragmentari, molts vam dubtar, primer, del mateix encert de la idea, i segon, de la possibilitat d’incloure aquest text dins el canon de l’autor.  En la meva opinió, i després d’haver llegit la novel·la, tots dos dubtes eren infundats. El rey pálido no només és un llibre que mereix de totes totes existir; també serà, a partir d’ara, una peça més dins el gran mosaic enlluernador que és l’obra completa (i ja tancada?) de David Foster Wallace.

David Foster Wallace – Els autors de l’Espai #1

Com veieu, a l’Espai de llibres hem començat a penjar les guies de lectura que anem fent per repartir, en paper, a la nostra biblioteca Ca n’Altimira. Algunes, com la de 101 clàssics que vam penjar ahir, són només repertoris bibliogràfics; d’altres són més treballades, com les de la sèrie «Els autors de l’Espai». Aquí en teniu el primer número: 

[Cliqueu a sobre de la imatge per accedir a la guia de lectura.]