Lectures d’estiu: «Todos los jóvenes tristes y literarios»

Keith Gessen, Todos los jóvenes tristes y literarios. Madrid: Alfaguara.

Com que a mi l’estiu i la calor em fan pujar moltes coses, i entre elles la sinceritat, ja us aviso que la recomanació d’avui penso copiar-la gairebé lletra per lletra d’una entrada que ja vaig penjar aquí fa cosa d’un parell de mesos. Però és que el llibre en qüestió em va agradar tant, vaig disfrutar tant i tant llegint-lo, que ara trobo que val la pena repetir-me si amb això puc fer que algú de vosaltres el descobreixi i s’enamori d’ell tant com jo m’hi vaig enamorar. 

Todos los jóvenes tristes y literarios és la primera novel·la de Keith Gessen, fundador i codirector de la revista de culte n+1 i, ja és un fet, hereu del títol de next big thing de la narrativa nord-americana que fins ahir mateix ostentava el gran Dave Eggers. En una paradoxa molt pròpia dels seus Estats Units, Gessen va néixer a Moscú no fa encara trenta-cinc anys, i aquest origen rus té un pes tan important en la seva novel·la com la seva educació universitària de primera classe a Harvard i la seva condició de jove literat al Nova York del nou mil·leni.

El gran tema de Todos los jóvenes tristes i literarios és la pèrdua de les il·lusions. Mark, Sam i Keith, els seus tres protagonistes, comencen el llibre sent uns joves de vint anys brillants, ambiciosos i amb tot un futur obert al seu davant i l’acaben, ja complerts els trenta, derrotats per unes vides que mai no han sapigut com viure. Mark volia escriure una tesis sobre la Revolució Russa i ha acabat enganxat al porno per internet mentre prova d’oblidar al gran amor de la seva vida. Sam volia escriure la Gran Novel·la Sionista, però mai ha arribat a aprendre hebreu i ara el seu nom està desapareixent a marxes forçades del Google. I Keith, fill d’immigrants russos, viu angoixat per la seva incapacitat de diferenciar els problemes polítics dels personals.

La novel·la està plena de moments brillants i de reflexions d’aquestes que no s’obliden. La forma en què Keith Gessen retrata el nostre món (la nostra dependència d’internet i de les noves tecnologies, la nostra relació bipolar amb el present continu de l’actualitat imposada, la nostra intolerància patològica davant les frustracions) és d’una agudesa molt notable, i resulta gairebé tan fascinant com el seu enorme talent narratiu. Hi ha pàgines en aquest llibre literalment perfectes, d’aquestes que et deixen bavejant com Homer Simpson davant d’un donut de xocolata, i escenes enteres que semblen escrites en estat de gràcia. El capítol en el què Sam visita els territoris ocupats per Israel i conviu amb un grup de palestins, per exemple, és realment antològic.

Pagarà la pena seguir-li la pista a aquest escriptor. Si la segona novel·la de Keith Gessen supera tot el que aquesta primera ja ofereix, aquí tenim a un home cridat a donar-nos moltes hores d’alegria als lectors de tot el món.

Lectures d’estiu: «Jardines de Kensington»

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington. Barcelona: Debolsillo.

De vegades, l’atzar regeix tan sàviament els camins de la nostra vida lectora que a un li dona per pensar que Paul Auster tenia raó. Aquest llibre, per exemple. Quan jo me’l vaig comprar, no ho vaig fer pensant en el seu tema; que, segons deia el text de la contracoberta, eren les aventures de J. M. Barrie en el seu camí cap a la creació de Peter Pan. Ni tampoc ho vaig fer pensant en el seu autor, aquest argentí que escrivia des de Barcelona i que era una mena de tòtem del posmodernisme hispànic. No: si jo em vaig comprar aquest llibre, va ser pel seu títol. Pel seu títol, i res més. Coses de la meva londonofília.

I el cas és que la vaig encertar.

Jardines de Kensington explica la història de J. M. Barrie, un escriptor escocès molt baixet i amb un munt de traumes d’infància (com ara la mort del seu germà gran quan aquest tenia 13 anys, o la forma en que la seva mare va començar a ignorar-lo per complet a partir de llavors) que un dia, quan ja tenia uns quaranta anys i estava establert com a novel·lista i autor teatral d’èxit al Londres de la moribunda Reina Victòria, va anar a passejar pels jardins de Kensington i va conéixer a la família Llewelyn Davies. Aquesta trobada va canviar un munt de coses, començant per la seva vida i acabant per la història de la literatura infantil. Aquell dia van néixer el Peter Pan i la Wendy, i la Campaneta, i el capità Garfi, i tots aquells nens perduts que encara volten cada nit pels jardins quan els turistes han marxat. I aquell dia va començar també una ratxa de mala sort per a la família Llewelyn Davies que riu-te’n tu de les desgràcies dels Kennedy. 

Rodrigo Fresán ens explica tota aquesta història, i l’alterna amb una altra història secundària ambientada moltes dècades després, protagonitzada per un tal Peter Hook i relacionada amb l’anterior d’una forma que potser no queda gaire clara (o això crec recordar). Aquesta segona història és menys interessant que la de Barrie i Peter Pan, però té alguns moments «musicals» que valen molt la pena, com ara una recreació molt lliure del procés de gravació del Sargent Pepper’s dels Beatles, uns altres nens perduts il·lustres.

Aquest Jardines de Kensington és, crec jo, el llibre menys representatiu del personalíssim «estil Fresán», i per això mateix és el que més pot agradar a qualsevol tipus de lector. Si alguna vegada us heu ennuegat amb els contes de La velocidad de las cosas o amb la ficció autorreferencial de Mantra i Esperanto, no dubteu en donar-li una oportunitat a aquest llibre.

Ja ho veureu: hi ha tot un món més enllà de Neverland. 

Lectures d’estiu: «Nadie es más de aquí que tú»

Miranda July, Nadie es más de aquí que tú. Barcelona: Seix Barral.

Miranda July escriu històries que comencen amb frases com «No soy de esa clase de personas a las que les interesa la familia real inglesa», o com «Antes de morir, mi padre me enseñó los movimientos que sabía hacer con los dedos», o fins i tot com «En un mundo ideal, seríamos huérfanas», i aquestes històries no només no decauen a partir d’aquí, sinó que continuen creixent i creixent fins que arriben a unes frases finals encara més memorables. Els contes de Miranda July són divertits i tristos alhora, i també són estranys, lluminosos i molt, molt intensos. Quan te’ls acabes, l’únic que vols fer és tornar-te’ls a llegir un cop més.

Fa cosa d’un any, quan encara no s’havia publicat en castellà, vaig llegir un article que mencionava aquest llibre i la seva autora, una escriptora que també era artista de performances, cantant, directora de cinema i actriu i que tenia vídeos al YouTube fent coses com aquesta. Aquell article deia coses molt bones sobre ella i sobre el llibre, però també el titllava de poc literari i donava a entendre que el seu èxit era cosa més de nanos joves que de lectors una mica exigents. Així que un es llegia aquell article, es mirava un parell d’aquest vídeos tan artístics i modernets i es temia el pitjor.

I no.

Miranda July és una escriptora exquisidament literària, en el millor sentit de la paraula. (Ompliu-la vosaltres mateixos del significat que preferiu.) Si Nadie es más de aquí que tú basta per definir-la com a creadora, haurem de creure que, en el seu cas, la multidisciplinarietat compulsiva no és una excusa per fer una mica de tot sense acabar de fer res del tot bé, sinó tot el contrari. Això és una sorpresa molt agradable.

En aquest llibre hi ha, al menys, dos contes que crec que no oblidaré. Un d’ells, «Majestad», té com a narradora a una dona de mitjana edat que porta amb una certa gràcia els seus problemes de sobrepés, que té una germana addicta al sexe i que ara, per culpa d’un somni eròtic que no us descriuré, està treballant en un plan absolutament infal·lible per lligar-se al príncep Guillem d’Anglaterra. L’altre, «Esa persona», ocupa només quatre pàgines i és una de les coses més emocionants (i alhora menys sensibleres) que jo he llegit en molt de temps.

Una de les frases finals d’aquestes històries: «La vida funciona de esa manera, como un cataclismo, y estoy loca de ganas de que me pase algo diferente». 

Una altra: «Pero da las gracias, da las gracias, da las gracias».

I la meva preferida de totes: «Debo de ser la entrenadora de natación más triste de toda la historia».

Lectures d’estiu: «Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay»

Michael Chabon, Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay. Barcelona: Debolsillo.

Michael Chabon, estareu d’acord amb mi, és un home que fa una mica de ràbia. És intel·ligent, és divertit, té un munt de talent, va guanyar un premi Pulitzer abans de complir els quaranta, té una legió de seguidors fidelíssims arreu del món, llueix una melena que ja la voldriem per nosaltres molts homes més joves que ell i, a sobre, va sortir en un capítol de Los Simpson esbatussant-se amb el també genial (però una mica repelent) Jonathan Franzen. Fa o no fa una mica de ràbia? Afortunadament, però, un altre dels atributs que adornen el senyor Chabon és haver sabut emprar tots aquests dons que Déu li ha donat per fer el bé, i no per ficar-se en política. Gràcies a això, ara nosaltres podem gaudir d’uns quants llibres tan disfrutables com aquest que avui us recomano.

Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay va ser, precisament, el llibre pel qual Michael Chabon va guanyar el Premi Pulitzer. Això va ser l’any 2001, molt recordat per un parell de fets que ara no venen al cas. Abans, Chabon ja havia publicat llibres tan bons com Chicos prodigiosos, la història d’un escriptor amb un munt de problemes que va ser encarnat al cinema pel no menys problemàtic Michael Douglas, o com les col·leccions de relats Jóvenes hombres lobo i Un mundo modelo; i després ha continuat escribint històries tan ambicioses i originals com la recent El sindicato de policía Yiddish, una barreja de novel·la policíaca hard-boiled i gèlida utopia/distopia jueva que resulta, si més no, curiosa de llegir. Però la història dels cosins Joe Kavalier i Sammy Clay continua sent, per al meu gust, la millor novel·la de Michael Chabon, i una de les més grans d’aquesta década que ja se’ns acaba.

A Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay hi ha una mica de tot. Hi ha una història de màgia i escapisme a la Praga de la Segona Guerra Mundial, amb Golem inclòs. Hi ha un retrat en blanc i negre del Nova York dels anys quaranta que ens fa desitjar (al menys per una estona) haver nascut unes quantes décades abans i en un continent diferent. Hi ha un apassionat cant d’amor als còmics de superherois, aquesta forma d’art cent per cent americana que tant agrada a Chabon i també al seu arxienemic simpsonià Jonathan Franzen. Hi ha unes quantes reflexions sobre l’art, la vocació i l’impuls creador que justifiquen per si soles el preu del llibre. Hi ha, fins i tot, un petit cameo de Salvador Dalí. I, per sobre de tot, hi ha la història d’una amistat realment inoblidable.

Si us agraden les novel·les de formació amb força humor, misteri i aventura i amb uns quants tocs de romanç ben entès, no ho dubteu ni un segon: aquest és el vostre llibre.

Lectures d’estiu: «Des del meu cel»

Alice Sebold, Des del meu cel. Barcelona: Empúries.

«De cognom jo em deia Salmon, com el peix», comença dient la narradora d’aquesta novel·la, i amb el temps verbal de la frase ja veiem que alguna cosa estranya passa. La cosa estranya és, ni més ni menys, que la narradora, una adol·lescent de catorze anys que es diu Susie Salmon, és morta. I la seva història, la història de la seva desaparició, la seva mort i tot el que va passar després, ens l’està explicant ni més ni menys que del cel.

Des del meu cel no és una novel·la senzilla. I ara no parlo de cap aspecte formal: parlo de les emocions que el llibre ens transmet. Sentir com una nena ens explica la forma en que el seu veí va violar-la i després la va matar, no és precisament una d’aquestes coses que t’ajuden a relaxar-te abans d’anar a dormir. Ni tampoc ho es sentir com ara ella es troba allà dalt, al cel, i no pot fer res més que observar com la gent que l’estimava (els seus pares, els seus germans, els seus millors amics) prova de continuar endavant amb les seves vides sense aconseguir-ho, primer esperant notícies de la policia durant el temps en que la Susie està oficialment desapareguda, i després, quan per fi apareix el seu cadàver, atenent a la investigació del crim mentre lluiten amb el dolor immens i amb el lent ensorrament de la vida familiar. Des del seu cel, la Susie és una espectadora impotent de tot això… fins que, de sobte, el seu desig d’intervenir comença a veure’s recompensat.

Abans d’escriure aquesta novel·la, Alice Sebold ja havia publicat un relat autobiogràfic centrat en la violació que ella mateixa va patir quan estudiava a la universitat. Paradoxalment, aquell llibre es titulava Afortunada. Jo no l’he llegit, així que, si algú de vosaltres ho ha fet, agrairia que ens ho comentéssiu. Si té només una part de la força emocional de Des del meu cel, ha de ser un llibre veritablement colpidor.

Lectures d’estiu: «Música per camaleons»

Truman Capote, Música per camaleons. Barcelona: Quaderns crema.

Potser un dels elogis més justos que poden fer-se dels llibres de Truman Capote és dir que poseeixen aquesta qualitat indefinible que Borges trobava als llibres d’un altre provocador genial, Oscar Wilde: l’encant. Cadascuna de les pàgines que va escriure el petit prodigi del Mississipí té la virtut de fer-te venir ganes de llegir-ne la següent; cada llibre seu et porta fins a un altre, i aquest encara fins a un altre més, i així fins que, gairebé sense adonar-te, un dia descobreixes que ja t’has empassat tota la seva obra. Jo crec que és una qüestió de sintaxi feliç, de respiració natural de les frases i els paràgrafs, o potser d’entonació. No ho sé. Però, sigui el que sigui, és aquest encant, aquesta aparent facilitat extrema, el que fa de Capote un autor tan especial. 

Com que fa un parell d’anys ja vaig parlar aquí mateix bastant en extens sobre l’autor d’A sang freda, us estalviaré les repeticions.  La pregunta, ara, seria: per què, d’entre tots els seus llibres, us recomano precisament Música per camaleons? Per què no recomar-vos millor la juvenil fantasia gòtica de Altres breus, altres àmbits, o la breu i prodigiosa Esmorzar al Tiffany’s, o la mateixa A sang freda? Doncs us recomano Música per camaleons per tres motius molt raonables. Primer: perquè aquest és, a la seva manera, un llibre tan bo i tan necessari com puguin ser-lo els altres tres. Segon: perquè aquest va ser el llibre que a mi em va convertir en un lector fidel de Capote, i això, vulguis que no, tira a l’hora de decidir. I tercer: perquè aquest és, segurament, el llibre que millor recull i resumeix tot el que Truman Capote va ser al llarg dels seus quaranta anys de carrera.

Música per camaleons és una mena de calaix de sastre on Capote va recollir els darrers exercicis literaris de la seva vida. Cal no oblidar que, quan va escriure els sis contes, els set retrats i la novel·la breu que formen el llibre, el nostre home ja feia temps que es trobava alcoholitzat sense remei, era addicte a tota mena de pastilles de colors i es veia defugit per tothom per culpa de la publicació dels primers capítols de la seva novel·la en clau Pregàries ateses. Però, tot i així, va ser capaç d’escriure algunes de les pàgines més memorables de la seva carrera, com ara ”Mohave”, un text que va néixer com a part de Pregàries ateses però després, feliçment, va cobrar vida pròpia, i que és un dels millors contes del repertori de Capote (i això és dir molt). O com ”Taüts tallats a mà”, una novel·la curta que ens recorda pel seu tema a A sang freda i que és un exercici d’estil modest però inoblidable sobre un assassí en sèrie amb debilitat per l’ebenisteria. O com Una criatura preciosa, un retrat alhora tendre, malenconiós i una mica cruel de Marilyn Monroe que és, potser, el text de no ficció més conegut de Capote.

Música per camaleons és un d’aquells llibres que es disfruten des del principi fins al final, tot i que també el podeu llegir en qualsevol altra direcció. I a sobre, si el llegiu en català, podreu gaudir d’un luxe afegit: assaborir els textos del gran Truman Capote traduïts pel gran Quim Monzó. Què més es pot demanar?

Ah, i aquesta foto d’aquí sota m’encanta. A vosaltres no?

Lectures d’estiu: «Madame Bovary»

Gustave Flaubert, Madame Bovary. Barcelona: Labutxaca.

La primera vegada que jo vaig llegir Madame Bovary va ser a primer de carrera, ara fa uns mil dos-cents anys, i us he de confessar que així, d’inici, no ho vaig fer amb gaire entusiasme. Coses de la filologia: quan me’l van recomanar en no sé quina assignatura, en una altra acabavem de llegir La Regenta, i jo, jove i tontet, vaig decidir que un francès amb la pinta del senyor Flaubert no podia escriure res millor sobre adulteris que el que havia escrit el senyor Clarín (que no tenia una pinta molt millor que ell, però al menys era asturià).  I el cas es que La Regenta és un tros de novel·la que jo no dubto en recomanar-li a ningú: és complexa, és entretinguda, té uns personatges inoblidables i està meravellosament ben escrita. Però, noi, Madame Bovary és una altra cosa… 

La història que explica la novel·la, suposo que tots la coneixeu: una dona de províncies casada amb un metge sense gaires aspiracions es dedica, primer, a llegir novel·les d’amor, i després, a provar de viure aquestes novel·les en la realitat amb un parell d’homenots que en res milloren el que ja tenia a casa. Emma Bovary pateix de dos mals que, quan venen junts, són terriblement perillosos: té massa imaginació com per conformar-se amb la grisa vida que li ha tocat en sort, i no té la suficient imaginació com per trobar la forma de millorar aquesta vida sense copiar el que ha llegit en mil novel·les d’amor. El resultat és tot un reguitzell de falses il·lusions immediatament seguides d’unes decepcions mortals, i, per postres, una de les tragèdies més famoses de la història de la literatura.

Aquesta és, resumida fins l’absurd, la història de la novel·la; però després està la novel·la en si, que és un dels artefactes literaris més perfectes que ningú mai hagi muntat. Cada pàgina d’aquest llibre és un exercici d’estil bocabadant; cada imatge, cada descripció, cada diàleg semblen escrits per algú que no era (no ho podia ser) del tot humà. Hi ha escenes que jo mai no oblidaré, com ara la primera vegada que Charles Bovary veu l’Emma i queda fascinat per la forma en que la llum d’una finestra dibuixa el contorn del seu cos i il·lumina la seva pell; o com l’escena famosíssima de la mà sortint per la finestreta del fiacre i deixant anar les restes d’una carta estripada; o com tot el capítol dels comicis agrícoles, on Flaubert s’inventa la tècnica del contrapunt narratiu i la porta fins a una perfecció mai superada.

Mario Vargas Llosa té un estudi molt interessant sobre Madame Bovary titulat La orgía infinita, en el qual confessa que ell es va enamorar de la dolça i tràgica Emma quan tenia vint anys, i fins avui. Doncs jo us he de confessar una cosa pitjor. Ara fa mil dos-cents anys, quan per fi vaig vencer els meus prejudicis i em vaig llegir la novel·la en dos dies bojos de desembre, jo no em vaig enamorar d’Emma Bovary: jo em vaig enamorar de Gustave Flaubert. Tal com sona. I així continuo: enamorat (platònicament, això sí) d’un francès calb i grassonet que ja fa més d’un segle i mig va escriure la novel·la més perfecta que jo mai hagi llegit.    

Lectures d’estiu: «Los tres impostores»

Arthur Machen, Los tres impostores. Madrid: Alianza.

Si aquest món nostre fos una mica just, aquest llibret estrany i meravellós que estic a punt de recomanar-vos seria un clàssic llegit a totes les escoles. Perquè us feu una idea: penseu en Robert Louis Stevenson, en les seves històries senzilles i misterioses, en la netedat de la seva escriptura, i afegiu-li un toc d’horror subtil i una atmòsfera malsana: aixó és Los tres impostores. Però aquest, què us he d’explicar, no és un món just, i tot i els esforços de gent tan diversa com H. P. Lovecraft, l’omnipresent Borges o fins i tot Javier Marías, el gal·lès Arthur Machen continua sent un perfecte desconegut per a tots aquells lectors que mai no han obert una antologia de contes clàssics de terror. I això és una injustícia. 

Arthur Machen va tenir una vida d’allò més fascinant. Va néixer l’any 1863 a Caerleon-on-Usk, un petit poble amb arrels romanes on la llegenda situa el naixement del Rei Artur; amb vint anys va marxar a fer fortuna a Londres i de cop i volta es va trobar sol, empobrit fins la misèria i completament aïllat dins una ciutat que li semblava horrible i aterridora; va ser bibliotecari, llibreter, periodista i traductor, es va casar i va enviduar abans de complir els trenta, va ser membre de la Golden Dawn, va fer d’actor durant anys pels teatres de províncies… i, a la Primera Guerra Mundial, va ser l’originador involuntari de la curiosíssima història dels àngels de Mons, una mena de llegenda urbana avant-la-letre que encara avui continua en boca d’estranyòlegs de la corda de l’Íker Jiménez. I, mentre feia tot això, Arthur Machen va escriure un grapat de contes i unes quantes novel·les que van suposar la primera gran revolució del segle XX en matèria de narrativa fantàstica.

Les històries de terror d’Arthur Machen prescindeixen de tota la parafernàlia que fins llavors s’havia considerat terrorífica: els fantasmes, els monstres i els vampirs, les venjances d’ultratomba, les malediccions, els castells i els cementiris… i, fins i tot, la nit i la foscor. Els contes de Machen són plens de llum, i sovint transcorren enmig del paisatges idíl·lics del seu Gal·les natal. L’horror, en ells, no prové d’una aparició maligna i espectral ni d’una amenaça vinguda de més enllà de la mort, sinò de la sospita d’una intromisió d’una altra realitat dins la nostra.

Un dels temes recurrents a la literatura de Machen és la suposada pervivència dels cultes i les tradicions de l’antic passat romà i cèltic de les Illes. A les seves ficcions, la natura és un ésser sagrat i amb memòria, molt diferent de tot allò que nosaltres veiem. Sota l’aparença quotidiana de la nostra realitat hi ha tot un món inimaginable, accessible només per als bojos i els nens, poblat d’éssers que conviuen amb nosaltres sense que nosaltres ho sapiguem i que, de vegades, es donen a conéixer quan ningú no ho espera. Una realitat invisible ens envolta i juga amb nosaltres; una realitat sovint personificada en éssers que resulten alhora irresistiblement atractius i embogidorament aterridors.

H. P. Lovecraft considerava a Arthur Machen com un dels seus grans mestres. La relació entre tots dos escriptors és certa i evident; però Machen és, al meu parer, un escriptor cent vegades millor que el famós pare dels mites de Cthulhu. L’autor de Los tres impostores és més intens, més líric, més profund i complex… i, també, molt més simpàtic que el sinistre somniador de Providence.

Lectures d’estiu: «Primera Luz»

Charles Baxter, Primera luz. Barcelona: RBA.

La primera cosa que et crida l’atenció quan comences a llegir Primera luz és que tot va a l’inrevés. Al primer capítol del llibre, els dos germans protagonistes, en Hugh i la Dorsey Welch, són dues persones adultes i no gaire felices que es reuneixen, el 4 de Juliol, per celebrar aquesta diada tan americana amb les seves respectives famílies. La Dorsey és una astrofísica amb èxit a la seva professió i està casada amb un actor que es creu molt sofisticat; tots dos tenen un fill sord. En Hugh, per la seva banda, té dos fills, està casat amb una dona bona i senzilla i, en l’aspecte professional, no ha passat de ser un venedor de cotxes a la seva ciutat natal. Tots dos s’estimen com s’estimen els germans adults que ja no tenen gaire cosa a dir-se: tenen un passat comú, comparteixen una muntanya de records i ara viuen uns presents molt diferents.  

Fins aquí, tot normal; però al segon capítol resulta que en Hugh i la Dorsey són més joves que abans. I al tercer capítol són més joves encara. La història de tots dos germans va tirant cap enrera: l’origen dels seus matrimonis, els seus èxits i fracassos de joventut, les seves infàncies compartides… Els dos germans són qui són al primer capítol de la novel·la gràcies a (o per culpa de) tot el que ha passat (tot el que passarà) als capítols següents. La idea és interessant; l’execució, com gairebé sempre en Charles Baxter, és perfecta.

Si us va agradar El festín del amor, la novel·la que va fer de Charles Baxter un escriptor famós a casa nostra gràcies al premi Llibreter de l’any 2002, us agradarà Primera luz. N’estic gairebé convençut.

Lectures d’estiu: «Diario de una escritora»

Virginia Woolf, Diario de una escritora. Madrid: Fuentetaja.

La mort de Virginia Woolf és, segurament, una de les més conegudes i terribles de la història de la literatura. El 28 de març de 1941, enmig d’un nou brot del trastorn bipolar que va marcar tota la seva vida, l’escriptora va fugir de casa, es va omplir de pedres les butxaques del seu abric i va llançar-se a les aigües del riu Ouse, on va morir ofegada. Tenia 59 anys, i feia només unes setmanes que havia acabat d’escriure la seva darrera novel·la, Entre els actes. Va deixar una nota al seu marit, Leonard Woolf, explicant-li l’horror que sentia davant la imminència d’un nou accés del que ella anomenava la seva «bogeria».  

La lluita amb el fantasma d’aquesta bogeria travessa, invisible però sempre present, cadascuna de les pàgines d’aquest diari que avui us proposo com a lectura (gens lleugera, ja us aviso) d’estiu. La seva darrera entrada porta com a data el dia 8 de març de 1941, i en ella hi llegim:

No, no pretendo hacer introspección. Cito la frase de Henry James: Observa constantemente. Observa la llegada de la vejez. Observa la codicia. Observa mi propio abatimiento, de esta manera se convertirá en algo útil. O, por lo menos, esto espero. Insisto en sacar cuanto provecho pueda a ese tiempo. Me hundiré con la bandera ondeando.

Però els diaris de Virginia Woolf són molt més que tot això. Són, per sobre de tot, el testimoni d’una inquebrantable vocació d’escriure. La felicitat i les agonies de la creació literària, els petits triomfs quotidians i la maledicció dels carrerons sense sortida, els dubtes, les pors, els problemes aparentment irresolubles i les sobtades solucions, es presenten en aquestes pàgines d’una forma tan nua, tan immediata, que un fins i tot se sent una mica avergonyit d’estar llegint això que va ser escrit des d’una tan completa intimitat.  Poques vegades se’ns ofereix l’ocassió de ficar-nos tan completament dins el cervell d’un escriptor i seguir, pas a pas, el procés de creació de tota la seva obra.

Els diaris complets de Virginia Wolf ocupen vint-i-sis volums, un per cadascun del anys compresos entre 1915 i 1941, i, que jo sàpiga, mai no han estat traduïts en la seva totalitat ni al català ni al castellà. Aquesta edició de Fuentetaja (que recupera la publicada per Lumen a començament dels anys 80) correspon a la selecció que d’aquest immens corpus va fer Leonard Wolf l’any 1953, i es centra només en les anotacions relacionades amb la creació de les obres de l’autora de Les ones. Això, a més de fer dels diaris un volum còmode i manejable, té una segona virtut molt notable: quan llegeixes la crònica dels esforços de Virginia Woolf per tal de donar forma a l’Orlando, a Mrs. Dalloway, a Els anys,  no hi ha forma humana d’evitar que et vinguin ganes de córrer a buscar aquestes novel·les i començar a devorar-les.

I això, quan ets un lector i et trobes de vacances, és una de les coses més intel·ligents que pots fer.