Amélie Nothomb, Estupor y temblores. Barcelona: Anagrama.
Si vosaltres, com jo, teniu un passat més o menys recent com a lectors d’Agatha Christie, segur que recordeu la mala sang que es feia el gran Hèrcules Poirot cada vegada que algú tenia la barra de prendre’l per francès. Jo no sé si a Amélie Nothomb li passa el mateix que li passava a l’inimitable detectiu de les cèl·lules grises. Potser també ella es possa dels nervis quan algú confon el seu accent o pren la seva prosa per francesa… Però el cas es que Amélie Nothomb, tot i viure a Bèlgica i formar part d’una família de postín de la vella Brusel·les, és ara mateix l’escriptora més francesa de totes les escriptores no franceses que hi ha al món. I això, no només pel fet d’escriure en francès.
Amélie Nothomb escriu uns llibrets que són breus i molt intensos. Els seus temes són, sovint, estranys i provocadors. El seu estil és senzill i directe, però hi ha un cert lirisme de fons a les seves pàgines que tot ho toca. Els seus personatges s’assemblen molt a ella mateixa; o, millor dir, s’assemblen a la imatge que d’ella ens hem creat els seus lectors gràcies a les seves pròpies declaracions. Com a narradora, sent predilecció per les històries d’infància i d’adolescència, per les escenes absurdes i pels diàlegs sense fi. Les seves fotos surten a les portades dels seus llibres, a les faixes publicitàries i a les solapes interiors, i no acostumen a ser fotos casuals. I, per si tot això fos poc francès, la seva història personal està tan plena de moviment i de tragèdies que un es pregunta com una noia que va viure a no menys de vuit països diferents abans d’entrar en l’adol·lescència, va poder trobar temps per aprendre a llegir i a escriure.
Estupor y temblores és, segurament, el llibre més conegut d’Amélie Nothomb. Es tracta d’una novel·la de 140 pàgines que ficcionalitza, com no, una experiència real de la pròpia autora: els anys que va passar a Tokio treballant per a una gran empresa japonesa, i tot el que allà hi ha viure. El llibre val la pena per molts motius. Es interessant, és molt divertit, és sorprenent, i revela moltes coses (coses que potser ja sospitavem, però no fins a aquest punt) sobre l’esperit empresarial dels japonesos. Si la vostra feina de vegades us sembla estresant, repetitiva, poc engrescadora o fins i tot humiliant, fareu bé de llegir Estupor i temblores.
Tot i que sigui per comparació, començareu a mirar-vos amb millors ulls als vostres jefes.
4 respostes fins ara
matilde urbach // 08/07/2009 a 17:05
En una ‘hora del lector’ d’aquesta darrera temporada en Víctor Amela va explicar que havia conegut la Nothomb. Va ser a Barcelona. No recordo el motiu de la visita. I com que l’Amela havia llegit, no sé on, que a l’Amélie li agradaven molt els caquis (aquella mena de fruita massa dolça que sembla un tomàquet i que es menja per tots sants), n’hi va dur. L’Amélie es va tornar com boja i els va clavar queixalada allà mateix (crec que eren a l’Institut Francès). Se’ls va fotre tots i va quedar empastifada de dalt a baix. Delit de debó. Més o menys.
Espai de llibres // 08/07/2009 a 17:48
L’Amela, l’Amélie i una bossa de caquis. Havia de ser una escena ben nothombiana, aquesta…
Clara B // 12/09/2009 a 19:35
Hola, he llegit aquest llibre moguda per l’impuls empàtic (altrament envejós) a partir del comentari d’una lectora d’Estupor y temblores que resumia el seu interès en què “deixa molt malament els japonesos” i això tranquil·litza, segons i com. Llegeixo ara la teva ressenya i comparteixo en valorar la notable hilaritat d’algunes metàfores, diàlegs…, que no cito aquí per no espatllar el riure primer dels nous lectors, i també la frescor i la manca de complexes de la narradora, que, sent molt desperta, conviu amb els seus punts febles amb una gran naturalitat. No havent tingut cap mena de relació laboral amb el món japonès, sí que he vist que les petites mesquineses procedents de convertir, com diu l’autora, la feina en l’existència, no tenen fronteres. El sentit de l’humor i la capacitat d’adaptació en circumstàncies adverses semblen el petit gran recurs de què l’autora/protagonista es val a la manera d’armes incruentes. Fins la propera.
Espai de llibres // 13/09/2009 a 10:36
Què bé que finalment t’animis a comentar, Clara. Benvinguda a casa teva! El llibre de l’Amélie Nothomb és molt divertit, certament, i ho és de la millor forma possible: primer et fa riure, i després fa què et paris a pensar de què t’estàs rient. I així, tirant d’humor i d’absurditat, va desvetllant els mecanismes que regeixen les nostres relacions laborals.