Arto Paasilinna, Delicioso suicidio en grupo. Barcelona: Anagrama.
Si us dic que aquesta novel·la que estic a punt de recomanar-vos és una obra mestra de l’humor finlandès, és molt probable que no quedeu gaire impressionats. Al cap i a la fi, qui ha sentit a parlar mai de l’humor finlandès? No sé vosaltres, però jo, ara que hi penso, ni tan sols recordo haver vist riure mai a un finlandès. Això donaria per a un munt de reflexions interessants, del tipus: tenen sentit de l’humor els finlandesos? Hi ha un humor específicament finlandès? Existeixen de veritat els finlandesos? El que és jo, tot el que sé de Finlàndia és que és un lloc on les nits duren sis mesos, on la gent es deprimeix i es suïcida amb una freqüència aterridora i on surten els millors grups de funeral doom de tot el planeta… tres fets que semblen estar directament relacionats entre si. Però tot això podrien ser només mites populars, com la història aquesta de que Michael Jackson s’ha mort. Qui ho sap?
El cas és que, existeixin o no Finlàndia i els finlandesos, aquest llibre que estic a punt de recomanar-vos és, objectivament parlant, una lectura molt divertida.
Tot comença, com no, amb un suïcidi. O amb un projecte de suïcidi. O, millor dit, amb un projecte de trenta-tres suïcidis. L’inici del llibre fa pensar en En picado, la novel·la de Nick Hornby que ja us vaig recomanar aquí fa un parell d’anys i que us torno a recomanar ara: els camins de dos personatges es creuen justament en el moment en que estan a punt de posar fi a les seves vides, i això imposa una demora als seus suïcidis. En el llibre de l’anglès, aquesta trobada es produïa a la taulada d’un gratacels londinenc la nit de cap d’any; en el de Paasilinna, tot succeeix la nit de Sant Joan i dins d’un graner. Les conseqüències d’aquesta demora en el projecte de mort dels deprimits personatges, però, són molt més esbojarrades en aquest últim llibre: ja ho llegireu si voleu, però tot acaba amb trenta-tres finlandesos ficats en un autocar batejat com «La Fletxa de la Mort», recorrent-se Europa d’una punta a l’altra i encaparrats en trobar el millor penya-segat del continent des del qual posar fi als seus problemes.
Ho veieu? Humor finlandès.
7 respostes fins ara
matilde urbach // 10/07/2009 a 11:10
quèéloqueé, Finlàndia?
Noi, un post boníssim. Plas, plas, plas.
Robert // 10/07/2009 a 14:57
Jo el so llegit aquest llibre, em va agradar força, però no em va acabar de fer el pes, de fet, aquest any volien fer-lo servir per un club de lectura de senyores grans i ho vaig desaconsellar….ara, després de llegir el teu post (sobre el qual opino igual que la Matilde boing, boing, boing) penso que potser vaig fer malament.
Respecte al sentit d’humor finland’es et recomano la peli yo contrate un asesino a sueldo, d’Aki Kaurismaki i la resta de les seves pelis, no sé si és exactament finlandès, però d’alla dalt, segur.
bon capde setmana
berta bocado // 10/07/2009 a 16:03
Hola Espais, trobo que l’estiu t’afavoreix perquè t’estàs desmelenant i les teves entrades cada cop mostren més coses de tu i del teu sentit de l’humor!!
Jo dels finlandesos i l’humor, igual que en Robert, només en conec l’Aki Kaurismaki i és extraordinari. Al FNAC fins fa poc encara es podia comprar un pac de les seves pelis i són boníssimes. A mi personalment m’encanta una que es diu La vida de bohemia, però també Nubes pasajeras i els Leningrado cobwoys. Potser ja els coneixes (la Susane Vance segur) però valen molt la pena!!
salut i prenc nota del suïcidi.
Imma C. // 10/07/2009 a 16:08
Hola,
primer coincideixo amb en Robert sobre el director Kaurismaki.
Pel que a Arto Paasilinna he llegit El bosc de les guineus i em va agradar com retratava el món de fred i neu.
A veure si algun hora ens pots recomanar alguna cosa de la Montserrat Roig.
Espai de llibres // 10/07/2009 a 16:13
Dons jo prenc nota de les vostres recomanacions cinèfiles. Aki Kaurismaki: apuntat.
El llibre del Paasilinna, com bé diu en Robert, no és d’aquests que et canvien la vida, ni va gaire més enllà d’oferir una bona estona de lectura divertida; però això, per l’estiu, ja està prou bé, no?
Salutacions a tots tres, Matilde, Robert i Berta… i gràcies!
Espai de llibres // 10/07/2009 a 16:18
Imma, s’han creuat els nostres comentaris… Jo no he llegit “El bosc de les guineus”, però m’han parlat molt bé d’ell. I m’apunto la suggerència sobre la Montserrat Roig.
Salutacions!
Anaïrda // 10/07/2009 a 23:03
Mmmm… Montserrat Roig, tot un referent. Sobre tot com a periodista, que és la vessant que li conec. La tia, que era molt feminista, es va dedicar a entrevistar tota la intel·lectualitat catalana dels anys 70 en un programa de TVE. Les entrevistes, que són boníssimes i inclouen a gent com Estellés, Pere Quart, Espert, Tàpies i d’altres, estan recollides a dos volums que es diuen “Retrats paral·lels” i “Personatges”. Pel que fa a la seva obra ficcional, només puc dir que hi ha un títol que sempre m’ha atret (d’aquests títols que et criden durant anys des de les estanteries fins que acabes caient dins el llibre, com “Tender is the night” o “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”): El temps de les cireres.
Algú em va dir algun cop que m’assemblo a ella. Tan de bo.