Nenes Vivian, Daniel Johnston i això que en diuen «art marginal»

Fa uns dies, voltant per la barra d’enllaços del bloc de l’Agustín Fernández Mallo, vaig anar a parar a un article que el propi autor de Nocilla Dream va publicar l’any passat a El País Semanal.  L’article es diu «La oscura vida de un pintor marginal», i el podeu llegir aquí mateix. El seu protagonista és Henry Darger, un tipus absolutament peculiar que, entre altres moltes rareses, va passar-se els darrers quaranta anys de la seva solitària vida consagrat a escriure i il·lustrar un llibre que, a la seva mort, tenia més de quinze mil pàgines. El llibre (prenc aire) es titula La historia de las niñas Vivian, en lo que se conoce como los Reinos de lo Irreal, sobre la Guerra-Tormenta Glandeco-Angeliniana causada por la rebelión de los Niños Esclavos, i el seu argument és gairebé tan llarg de dir i tan difícil d’explicar com el seu títol. Els dibuixos i aquarel·les que l’il·lustren, igualment abundants, són pròdigs en nenes nues amb gran ales de mariposa que pateixen tota classe de turments a mans de soldats adults armats amb bayonetes.

La història de Henry Darger és molt, molt interessant, i ho és tant per ella mateixa, com pel que té de símbol o de resum gairebé perfecte d’allò que els entesos en diuen «art marginal»: aquesta mena particular d’art creat per tot un seguit d’individus aïllats, outsiders, sovint autodidactes i moltes vegades malalts, que des de fora del sistema composen una obra literalment pura, no tacada per cap dels condicionants que llastren la creació dels artistes que podriem dir «convencionals». El resultat dels seus esforços solitaris és allò que avui dia ens sembla gairebé impensable: un art concebut des de fora de les exigències del mercat. 

Al seu article, Agustín Fernández Mallo posa alguns exemples més d’aquest tipus de creadors. Així, parla de Ferdinand Cheval, un carter francès que va trigar 33 anys a construir-se, pedra a pedra, un palau de somni (o més aviat de malson) que avui dia té la consideració de patrimoni cultural del seu país; i també de David Nebreda, un fotògraf madrileny diagnosticat d’esquizofrènia que viu completament aïllat a casa seva, no es medica ni té relació amb cap altre ésser humà i és autor d’una obra tan personal com absolutament perturbadora; i, com no, també parla del gran Daniel Johnston.

Jo no em veig amb cor de resumir en un parell de paràgrafs ni la vida ni la personalitat de Daniel Johnston, aquest cantant i artista naïf que pateix uns gravíssims problemes mentals i que viu obsessionat amb el Diable, s’identifica plenament amb el Capità Amèrica i amb Casper el fantasmet i es va fer famós gràcies a una samarreta seva que en el seu moment va lluir Kurt Cobain. Podeu llegir aquest article sobre ell, i mirar-vos els vídeos que l’il·lustren, i després podeu buscar una còpia de The Devil and Daniel Johnston, una pel·lícula documental sobre el nostre home que es va filmar l’any 2005 i què és una meravella. Jo la vaig veure ahir, i encara estic amb la boca oberta de tot el què vaig escoltar, veure i sentir en ella.  

Us deixo amb un parells de vídeos amb actuacions de Daniel Johnston, i amb el tràiler de la pròpia pel·lícula. I si voleu sentir la seva música en CD, nosaltres a la biblioteca en tenim un que es diu, molt johnstonianament, Discovered Covered – The Late Great Daniel Johnston, i què, a més de dinou cançons cantades pel propi DJ (que a la portada apareix mirant-se la seva pròpia tomba), ofereix divuit versions de les seves cançons gravades per gent com Eels, Beck, Death Cab for Cutie o (atenció) el mismíssim Tom Waits.