Si ho penses, resulta ben curiós que fos justament un rus, i a sobre en plena guerra freda, qui acabés escrivint el millor retrat d’aquesta forma de vida cent per cent americana dels cotxes, les persecucions i les fugides, les autopistes interestatals i els motels a peu de carretera. De fet, quan aquell britànic pervers ens va convidar a fer una ullada pel forat del pany del Bates Motel, ja feia uns quants anys que Vladimir Nabokov ens havia ensenyat, per boca del seu Humbert Humbert, que els motels són llocs propicis per als delictes anònims i els pecats inconfessables.
Nabokov va coneixer molts motels a la seva vida, i moltes pensions, i molts llocs de pas. Com massa artistes del segle XX, ell va ser un exiliat continu. De fet, els darrers anys de la seva vida els va passar a un hotel de Montreaux, i allà hi va morir, a la riba del llac Lemán, a una hora de viatge de l’hotel on va morir un altre escriptor que no se li assemblava gaire. Expliquen que la seva habitació de Montreaux era tota plena de capses a mig buidar, com si l’escriptor visqués instal·lat enmig d’una mudança perpètua, i que a sobre d’un prestatge hi havia una bandereta dels Estats Units. Humor d’exiliat.
Com a rus, Vladimir Nabokov resultava un tipus maniàtic, esquerp i més aviat estrany; com a estadounidenc, resultava totalment un alienígena. Deixant de banda la seva dona Vera, a qui va dedicar tots els seus llibres, les seves tres grans passions eren la literatura, l’entomologia i els problemes d’escacs: tres vicis d’aquests que es practiquen en solitari. El cas és que Nabokov, potser com tots nosaltres, tenia menys passions i vicis que fòbies: odiava tota classe de coses, començant pel soroll de les motos i acabant pels adeptes de la secta de Herr Doktor Sigmund Freud. No sé si odiava també els cotxes, però estic bastant segur de que no li agradava conduir. A la foto, veureu que el nostre home va assegut al seient de l’acompanyant, sempre més còmode i civilitzat que el del conductor, i si pareu atenció, veureu que té una mena de carpeta i uns papers a la mà esquerra, i que a la dreta porta un llapis amb goma. Els papers són dos, i semblen fitxes: dues d’aquelles fitxes en les quals Nabokov escrivia els seus llibres. Amb un bon zoom i unes ulleres, potser podriem llegir què hi havia escrit, en aquell viatge, el novel·lista que va inventar-se la fugida sobre rodes del malalt encisador Humbert Humbert i la seva estimada Lolita.
* * *
Com passa amb tots els autors d’una obra mestra indiscutible, el gruix de la producció de Vladimir Nabokov corre potser el risc de quedar enfosquida per la lluentor del mite de Lolita. Jo us voldria recomanar tres novel·les seves que ningú no s’hauria d’estar de llegir: una és La Defensa, una altra és Pálido fuego, i la tercera és La verdadera vida de Sebastian Knight. Cap d’elles no s’assembla a les altres dues, però totes tres, cadascuna a la seva manera, són d’aquest tipus de novel·les que no se’t desenganxen de les mans fins que no les has acabades de llegir.
