Veient-lo així, tan polit, tan mudat de diumenge, tan posat en el seu paper d’escriptor de prestigi, no resulta gens fàcil relacionar William Faulkner amb la seva pròpia llegenda. ¿Aquest home de la foto és l’alcohòlic incurable a qui els estudis de Hollywood acabaven acomiadant de totes les pel·lícules on provava de fer de guionista? ¿Aquest és l’home a qui van fer fora de la seva feina de carter degut al seu costum de llençar a les escombreries les cartes que havia de classificar? ¿Aquest és l’home sec i dur del Sud que preferia la companyia d’un bon cavall a la de qualsevol ésser humà? Ningú no ho diria: un senyor amb aquesta rectitut d’esquena, amb aquests cabells tan ben tallats, amb aquest llaç de la corbata tan ben fet…
Aquesta foto va ser presa cinc anys després què un jurat ple de suecs li atorgués al nostre home un premi Nobel molt merescut. Som a l’any 1954: Faulkner té 57 anys, i, tot i que ell encara no ho sap, ja ha escrit totes les obres per les quals encara avui el recordem. De fet, el seu gran moment creatiu (que és també un dels grans moments creatius de tota la història de la literatura universal: poca broma) va començar l’any 1929 i va acabar l’any 1932. En aquests quatre anys, William Faulkner va escriure i publicar ni més ni menys que cinc obres mestres absolutes de la novel·la moderna: Sartoris, El brogit i la fúria, Mentre agonitzo, Santuari i Llum d’agost. I encara li van quedar forces i idees per escriure, només quatre anys després, una sexta obra mestra titulada Absalon, Absalon!
Si heu llegit qualsevol d’aquests llibres, ja sabeu que Faulkner no és un escriptor apropiat per llegir a la platja. La seva literatura és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell, diguem, emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.
Amb els llibres de William Faulkner aprenem coses que potser no estem segurs de voler aprendre. I aquesta, penso ara, és una definició prou exacta de la paraula «literatura».
