Milionaris sinistres

Paul Auster, La música de l’atzar. Barcelona: Edicions 62.

Jim Nashe és un bomber de Boston amb el cap enfosquit per la crisi de la maduresa. La seva vida laboral és gairebé tan poc lluïda com la seva vida familiar, que és un desastre, i el futur tampoc no se li presenta gaire millor. Un bon dia, Jim Nashe hereta una suma molt considerable de diners del seu pare, amb qui no tenia tracte, i decideix cremar-los de la forma més americana que se li acudeix: agafant un cotxe i posant-se a conduir.   

Durant uns quants mesos, Nashe  viatja d’un extrem a l’altre dels Estats Units i viu la seva pròpia versió del somni beatnik: una versió més aviat light, tot s’ha de dir, amb vàries dècades de retard i amb força menys diversió. Menja a bars de camioners, dorm a motels de carretera i es passa la resta del dia dins del cotxe, conduint sense propòsit ni destinació. Fins que un dia es creua al seu camí Jack Pozzi, un jove jugador de pòquer que li proposa el negoci del segle: una partida amb dos excèntrics milionaris que, si tot surt com ha de sortir, pot convertir-los a ells també en milionaris.

Fins aquí, La música de l’atzar ha sigut una road novel de manual: una road novel tan estupenda, tan absorbent, tan prodigiosament escrita, que, quan vols adonar-te, ja portes una hora i mitja seguida llegint i ets a les portes de la mansió dels dos milionaris. I aquí és on comença una altra cosa: aquí és on La música de l’atzar és converteix en una novel·la de terror psicològic d’aquestes que et tenen amb el cor encongit fins a la darrera pàgina.

Poca cosa més cal dir d’un llibre amb un argument com aquest. Jo vaig llegir-lo ara fa un munt d’anys, just després d’haver llegit El palau de la lluna i just abans de posar-me amb la Trilogia de Nov York. Potser per això mateix, aquest és encara avui l’ordre de les meves preferències quant als llibres de Paul Auster: primer el Palau, segon la Música, tercer Nova York, tots tres molt ben situats dins aquell espai d’honor on viuen, a la nostra memòria, els llibres que mai no ens cansariem de llegir i rellegir.

Més encara que els altres llibres «clàssics» del seu autor, La música de l’atzar és una d’aquestes novel·les que, administrades a la persona oportuna i en el moment adient, pot crear lectors per a tota vida.  

Emily Dickinson, invisible i secreta

Igual que succeeix amb Gustave Flaubert, de qui parlàvem aquí fa uns dies, Emily Dickinson és alguna cosa més que una escriptora: és també un símbol, un emblema d’una certa forma de viure i practicar la literatura.

Quan va néixer Emily Dickinson, tot el món que l’envoltava ja semblava molt antic. (Això, parlant de 1830 i dels Estats Units, sembla estrany; però a Nova Anglaterra, a la vella Nova Anglaterra del puritanisme estricte, dels judicis de Salem i dels descendents orgullosos del Mayflower, 1830 semblava realment la fi d’alguna cosa important.) La seva família era antiga, respectable i molt avorrida; una llarga estirp d’homes públics, educadors i advocats de renom que feien la seva vida d’acord a un principi de màxima prudència i austeritat: si alguna cosa semblava divertida, millor no fer-la. No fos cas que fos pecat. 

Emily Dickinson va néixer a Armhest, Massachusetts, el 10 de desembre de 1830, i a Amherst va morir 55 anys després. Entremig no va succeir res d’extraordinari, excepte  la gestació d’una obra poètica de primer nivell mundial. (També van haver-hi, segons sembla, un parell de possibles enamoraments no resolts en matrimoni i alguna intensa amistat de caire intel·lectual.) La resta és una reclusió, una solitud, un enfosquiment personal tan perfectes que, al seu costat, el nostre amic Gustave Flaubert sembla un company de farres de la senyoreta Paris Hilton. Amb vint anys, encara se la podia veure al poble anant a misa o passejant el gos pels prats; als quaranta, l’Emily era un fantasma sempre vestit de blanc que mai no posava un peu fora dels límits del jardí de casa seva. 

Aquesta reclusió és l’element constitutiu fonamental del «mite Dickinson», però hi ha un altre aspecte de la seva personalitat igual d’atractiu: la seva negativa gairebé absoluta a publicar els seus poemes. Només van publicar-se cinc en vida seva, i no tots amb el seu consentiment; ni tan sols Franz Kafka iguala aquest récord negatiu.  De fet, eren comptadíssimes les persones a les què Dickinson deixava llegir la seva obra: ella sí era, en el sentit més estricte de la paraula, una escriptora secreta. Els seus més de 800 poemes es van descobrir com allò que són, com un dels corpus més personals i coherents de tota  la poesia en llengua anglesa, només després de la mort de la dona que invertir tota la seva vida en escriure’ls. 

Us copio, per acabar, un d’aquests poemes, traduït per Marià Manent. «Al turonet, una dama vermella»:

Al turonet, una dama vermella
amaga, com cada any, el seu secret;
hi ha una dama blanca al bancal, adormida
dins un lliri quiet.

Les brises endreçades, amb escombres,
espolsen el turó, l’arbre i la vall, enllà.
Jo us ho prego, mestresses gentils, ¿voldríeu dir-me
quin hoste ha d’arribar?

No gens encara els veïns ho sospiten.
Va un somriure d’un bosc a un altre bosc.
L’hort, el ranúncul i l’ocell… Si falta,
perquè arribin, tan poc!

Però el paisatge té gran quietud encara;
la cleda no traspua l’averany:
com si ressuscitar fos una cosa
que no té res d’estrany.

El primer bikini

No soy yo quien observa. No soy yo.

No soy yo quien ha crecido al amparo

de los prismas cristalinos del rostro de Sailor Moon.

Tampoco la deslumbrada por las luchas

de los Power Rangers. No soy yo.

No soy yo quien se petrificaba ante ella

para que reyes y peones batallaran tras la blanca

sobre un tapete del color preferido de Popeye.

Tampoco espío a ratones que andan de pie,

ni aplaudo monerías. Yo no observo.

Me observan. Ellos, al otro lado, me manejan

a su antojo, como si el mando fuera suyo.

No soy yo quien observa.

Es otra la Elena petrificada ante el espejo,

la que se enamoró perdidamente de Benji,

quien lloró verano tras verano en el entierro de Chanquete,

la que dibujó olas en papel de estraza

para honrar la memoria del marinero.

Elena se transforma ante ella,

descubre cómo es la realidad:

al tomar el mando olvida todo,

al dejarlo vuelve a ser Elena,

llena de miedos, en el país de la decepción.

Ya no soy quien observa. Pero esa lucha,

ese sudor -especie de espejo-,

me ayudaron sin duda un día a aprender

a pronunciar mi nombre.

Elena.

Cada signo es un minipunto

para el equipo de los chicos.

Una educació sentimental a ritme de dibuixos animats. «Espejo», de la jove escriptora cordovesa Elena Medel. Poema inclós al seu llibre Mi primer bikini (DVD, 2002).

Ornitòlegs a Croisset

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama.

Segons un vell escriptor argentí molt amic nostre, hauriem de considerar a Gustave Flaubert com el primer exemplar d’una nova espècie que ell mateix hauria creat: l’espècie del novel·lista com a sacerdot. La imatge de Flaubert tancat a la seva casa familiar de Croisset, inclinat sobre els seus papers, lluitant hores senceres amb la sonoritat d’una sola frase, és gairebé una icona d’aquesta vocació estranya que empeny a algunes persones, persones adultes i sovint responsables, a dedicar bona part del seu temps i tot el seu cervell a explicar-nos històries que mai no van succeir.

Aquesta imatge del Flaubert malalt de literatura, esclavitzat per l’escriptura dels seus llibres, té el seu origen en la correspondència del propi escriptor, un corpus immens de cartes enviades als amics i a les amants on Flaubert, com aquell qui explica grans aventures, anava detallant dia rera dia el procés de creació de les seves novel·les, des de la inicial Madame Bovary fins a la inconclusa Bouvard et Pécuchet. A poc que us interessin Flaubert i el seu «destí exemplar» (Borges dixit), la lectura d’aquesta correspondència és gairebé un plaer obligatori; a la nostra biblioteca, sense anar més lluny, trobareu una selecció editada per Fuentetaja sota el títol Sobre la creación literaria.

A la novel·la que avui us recomano, Julian Barnes aprofita aquesta imatge sacerdotal de Gustave Flaubert però la matisa (la complementa, millor) amb un munt d’altres imatges possibles. El Flaubert de El loro de Flaubert és un home que als vint anys ja es sentia vell, condemnat a somniar la vida en lloc de viure-la, però és també un home que es va passar dos anys viatjant per Egipte i per Terra Santa, que va ser condecorat amb la Legió d’Honor i que va tenir tota mena d’aventures sexuals més o menys estranyes amb prostitutes orientals, amb escriptores parisines i fins i tot amb amics de tota la vida.  

El loro de Flaubert és un llibre sobre Flaubert, però és també, o sobretot, un llibre sobre l’amor a Flaubert. Un excèntric narrador (vidu, metge jubilat i addicte als llibres i a la vida del nostre escriptor) és la lleugera excusa narrativa que serveix a Julian Barnes per bastir un exercici exemplar de metaliteratura: metaliteratura d’aquesta que, quan tanques el llibre, et fa córrer en busca dels llibres sobre els quals acabes de llegir. Julian Barnes ha llegit molt i molt bé a Flaubert, i sent els seus llibres com una cosa viva, important i útil encara després de tants anys. I, més important encara, ens sap transmetre a nosaltres aquesta sensació de vida. Llegir El loro de Flaubert és espiar pel forat del pany una relació ben íntima i intensa: la relació que s’estableix entre un lector i el seu escriptor favorit.

Vosaltres que sou també lectors apassionats i agraïts, segur que sabeu apreciar aquest regal que ens ha fet a tots el senyor Barnes. 

Elisa Day

Avui, a l’Espai de llibres, més música amb rerefons literari. L’excusa ens la dóna aquesta vegada La mort d’en Bunny Munro, la nova novel·la de Nick Cave que Empúries va publicar a casa nostra a la tornada de l’estiu:  una sòrdida fantasia de supervivència i autodestrucció que, si fem cas de les crítiques, té una pinta immillorable. Tot i que, pensant-ho bé, aquesta estranya història d’amor sense final feliç que ens explica la cançó (home coneix a dona i li regala flors, dona s’enamora d’home, home i dona surten a veure les roses silvestres; home clava un cop de pedra a dona)  ja justifica sobradament la seva presència en un bloc sobre llibres.  Al cap i a la fi, les millors cançons de Nick Cave són com petites novel·les condensades en quatre minuts i mig.

La núvia cadàver del senyor Cave a la cançó, per cert, no es diu Ofèlia, ni tampoc Kylie Minogue:  és diu Elisa Day. Mort, amor i enrarit erotisme al més pur estil australiano-prerrafaelista.

     

 

Un senyor de Granada

No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce el niño ni la tarde
porque te has muerto para siempre.

No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.

El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla y monjes agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre.

Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.

No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de tu boca.
La tristeza que tuvo tu valiente alegría.
Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.

Ara que s’ha mort Francisco Ayala, el darrer home que va compartir amistat inter pares amb Federico García Lorca, i ara també que els ossos del poeta de Fuente Vaqueros tornen a veure’s degradats a la trista funció de projectils en la lluita política de sempre, sembla especialment apropiat retornar a l’obra intacta de Lorca i fixar-nos, per exemple, en aquest  «Alma ausente», quart moviment del Llanto por Ignacio Sánchez Mejías i també, pel meu gust, una de les peces elegíaques més maques i sentides de tota la literatura espanyola.

Ignacio Sánchez Mejías va morir a Madrid el 13 d’agost de 1934, dos dies després d’haver estat empitonat per un toro que es deia Granadino. Lorca va morir el 19 d’agost de 1936, afusellat al camí que unia els pobles granadins de Víznar i Alfacar. Francisco Ayala va morir a Madrid fa dues setmanes. El primer home era, de forma prou misteriosa, un torero molt famós i alhora un escriptor molt respectat, i va morir de la forma més folclòricament espanyola possible. El segon home, un home lliure, va morir a traïció sota el foc de l’Espanya del vivan las caenas; el seu assassinat de matinada a mans d’un grup d’alzados simbolitza de tantes maneres el futur que se’ns tirava a tots a sobre que millor no dir res. El tercer home va ser, abans de la Guerra, un intel·lectual de vocació cosmopolita compromés amb la renovació cultural, social i política del seu país;  després de la Guerra va ser, com tants d’altres, un intel·lectual a l’exili.

Anys després, també des de l’exili americà, un altre andalús d’esperit lliure i veu insobornable recordava així la vida i la mort del seu amic Federico, en un llarg poema titulat «A un poeta muerto»:

(…)

Si tu ángel acude a la memoria,
Sombras son estos hombres
Que aún palpitan tras las malezas de la tierra;
La muerte se diría
Más viva que la vida
Porque tú estás con ella,
Pasado el arco de tu vasto imperio,
Poblándola de pájaros y hojas
Con tu gracia y tu juventud incomparables.

(…)

Pero antes no sabías
La realidad más honda de este mundo:
El odio, el triste odio de los hombres,
Que en ti señalar quiso
Por el acero horrible su victoria,
Con tu angustia postrera
Bajo la luz tranquila de Granada,
Distante entre cipreses y laureles,
Y entre tus propias gentes
Y por las mismas manos
Que un día servilmente te halagaran.

(…)

Aquell segon poeta, avui potser el més viu de la Generació del 27, es deia Luis Cernuda. Va morir a Mèxic, al D. F., el 5 de novembre de 1963. 

Allò que va succeir després

Mirant-me avui un altre número antic de la revista Quimera, el 271, he trobat una selecció molt interessant de microrrelats de Ror Wolf, un escriptor i artista alemany de qui jo mai no havia sentit a parlar. A l’entrevista que acompanya els microrrelats, signada per José Aníbal Campos i Carlos A. Aguilera, se’ns diu que Wolf va formar part de l’anomenat Grup 47 juntament amb Günter Grass i Paul Celan, que ha fet programes de ràdio i collages de tema futbolístic i que les seves narracions, sovint breus o molt breus, són una barreja molt acurada de minimalisme formal, sentit de l’humor i un gust per l’absurd d’arrel gairebé surrealista.

Us copio un d’aquests microrrelats que m’ha agradat especialment, i que reuneix de forma brillant aquestes tres característiques:

Un día un hombre se cayó de una silla. Según se dijo, estaba sentado en  una silla de la manera más natural y de repente se cayó. Mientras estaba en el suelo vio a otro hombre, al que no había prestado atención antes, caerse también de una silla, y poco después a un tercer hombre que no había aparecido hasta ese momento. Cuando todos estaban en el suelo, comenzó de verdad la cosa: de repente, un cuarto hombre se cayó de una silla. Pero eso no fue nada todavía comparado con lo que sucedió después.

    

Cotxes, motels i carreteres secundàries

Sam Shepard, Crónicas de Motel. Barcelona: Anagrama.

Farà cosa d’un mes, comentàvem aquí una foto de Vladimir Nabokov en la que l’escriptor apareixia mirant-nos des de la finestreta d’un cotxe que ell, rus i senyor al cap i a la fi, no conduia. Parlàvem llavors de com Lolita, la seva principal obra mestra, havia contribuit notablement a fixar tota una mitologia que ja per sempre relacionarem amb els Estats Units del segle XX: la mitologia en blanc i negre, amb música de fons variada, dels cotxes, els motels i les carreteres secundàries que potser condueixen cap a la terra promesa pel vell Somni Americà.

Cotxes, motels i carreteres secundàries: d’aquests tres elements constitutius del mite, el de regust més purament americà és, no cal dir-ho, el motel. (De cotxes i carreteres també en tenim aquí, a la vella Europa; de motels, però, si en tenim, són falsos.) Potser per això mateix, els motels mantenen als nostres ulls un cert aire d’indret estrany i poc familiar, de lloc de pas carregadíssim d’històries possibles. Els motels fan por i atreuen alhora. A un motel, ho hem après al cinema, ens pot passar qualsevol cosa, des de ser assassinats a la dutxa fins a ser assassinats davant la màquina de gel del passadís. Amb la seva posició sempre al marge del camí,  amb la perfecció de la seva natura de no-lloc intercambiable, amb el seu anonimat i la seva sordidesa, el motor hotel encarna tota mena de símbols de la nostra (pos)modernitat.     

Tot això, per dir que m’ha agradat molt aquest llibre.

Sam Shepard, es nota, ha viscut exactament el tipus de vida que un s’imagina que ha de viure un hoste habitual d’aquest tipus d’establiments. I amb aquesta matèria prima, la seva pròpia vida, ha escrit un llibre que transmet una absoluta sensació d’immediatesa. Viure de cotxe en cotxe i de motel en motel és (ha de ser) justament això: anar acumulant història sobre un mateix, anar juntant a la memòria rostres, veus, dates i noms de ciutats, anar omplint les butxaques de paperets plens de poemes i d’anotacions i de relats breus i directes com els que composen aquestes Crónicas de motel.

Us copio un d’aquests relats fugaços, datat a Homestead Valley, Califòrnia, el 25 d’abril de l’any 81:

Recuerdo cuando intentaba imitar la sonrisa de Burt Lancaster después de haberle visto con Gary Cooper en Veracruz. Durante muchos días estuve practicando en el patio de atrás. Serpenteando por entre las tomateras. Riendo con todos los dientes al desnudo. Riéndome de esa risa. Alzando el labio superior para descubrir los dientes. Después de practicar esa sonrisa durante unos cuantos días intenté utilizarla ante las chicas de la escuela. Ellas no parecían ni enterarse. Forcé mi interpretación hasta que empezaron a producirse extrañas reacciones entre mis compañeros. Miraban fijamente mis dientes, y asomaba a sus ojos una expresión asustada. Ya no me acordaba de lo feos que eran mis dientes. De que uno de ellos lo tenía podrido, de color pardo y montado encima del diente roto que estaba a su lado. De hecho, había llegado a estar convencido de que era poseedor de una hilera de perfectos y perlados dientes como los de Burt Lancaster. Como no quería asustar a nadie, dejé de reír en cuanto me di cuenta de lo que pasaba. Sólo lo hacía cuando estaba solo. Poco después dejé de hacerlo incluso a solas. Volví a mi cara vacía.

Aquest és el to: frases curtes, estil directe i un munt de petites històries que dibuixen tot un món sencer i una manera de viure-hi.

Els poemes, penso, són potser la part més fluixa del llibre; però, tot i així, de tant en tant ens trobem amb versos tan potents com aquests:

hubo una época en que Mamá llevaba un 45

yo en una cadera

la pistola en la otra

vivía en una comunidad de mujeres

esposas de pilotos

cabañas metálicas prefabricadas

llovía constantemente

O com aquests altres, que semblen un haiku de l’era post-industrial:

Rondó por la piscina

del Holiday Inn

y de golpe se sintió completamente inútil.

Segons explica la contraportada del llibre, Crónicas de motel fou el punt de partida de la pel·lícula París, Texas. Segons Wim Wenders, «el film que yo había querido hacer en los Estados Unidos estaba ahí, en ese lenguaje, esas palabras, esa emoción americana. No como un guión, sino como una atmósfera, un sentido de la observación, una suerte de verdad. » No sembla una carta de recomanació gens dolenta.

Retrat del superheroi (amb bigoti i pijama)

Usted, visto así de medio ladín, parece un gacetillero apocado y gafotas, del todo indefenso ante la bilis del jefe, la indiferencia de la amada y las burlas de sus vecinos de cubículo. Pero hete aquí que en el momento menos pensado ese sinsustancia se escabulle en una cabina de teléfonos, de donde viene a salir transformado en atleta sexual y salvapatrias filogay. Tal es la versión Marvel de la metamorfosis ovidiana: el sueño onanista del loser (Peter Parker es un friqui de instituto; Rorschach, un huérfano sin recursos) elevado a categoría épica y multiplicado por la mentalidad vigilantista de extrema derecha. Pero, como toda metamorfosis, ésta puede ser invertida: usted puede parecer un supermendas, pero si bien se mira… Esta inversión es la que realizó el dibujante Jan con Superlópez: torpe, bigotón y metepatas, pésimo líder del Supergrupo y subalterno del Señor de los Chupetes. Adalid de los apaños y caudillo de los cruasanes, López ve cómo sus escasos momentos de gloria son siempre refutados por la intervención de dos féminas de órdago: Luisa Lanas, campeona del bolsazo, y la Chica Increíble, con su temible arsenal de lacas y rulos arrojadizos. La mujer fatal, pues, y la santa regañona, unidas y conchabadas contra el subhombre: la vida misma, amigos.

El primer (i últim?) gran superheroi del panorama ibèric, el sempre tribulat i mai no gaire eficient Súper López, retratat pel teòric afterpop Eloy Fernández Porta al curiós dossier “Narrativas superheroicas” de la revista Quimera (301, desembre 2008). 

(Això de Súper López com a primer i últim superheroi ibèric depèn, és clar, de si nosaltres confonem o no l’habilitat per les disfreses del nostre amic Mortadelo amb autèntica superheroïcitat. Jo diria que no… però els superherois no són la meva especialitat.)

William Faulkner, a la feina

Veient-lo així, tan polit, tan mudat de diumenge, tan posat en el seu paper d’escriptor de prestigi, no resulta gens fàcil relacionar William Faulkner amb la seva pròpia llegenda. ¿Aquest home de la foto és l’alcohòlic incurable a qui els estudis de Hollywood acabaven acomiadant de totes les pel·lícules on provava de fer de guionista? ¿Aquest és l’home a qui van fer fora de la seva feina de carter degut al seu costum de llençar a les escombreries les cartes que havia de classificar? ¿Aquest és l’home sec i dur del Sud que preferia la companyia d’un bon cavall a la de qualsevol ésser humà?  Ningú no ho diria: un senyor amb aquesta rectitut d’esquena, amb aquests cabells tan ben tallats, amb aquest llaç de la corbata tan ben fet…

Aquesta foto va ser presa cinc anys després què un jurat ple de suecs li atorgués al nostre home un premi Nobel molt merescut.  Som a  l’any 1954: Faulkner té 57 anys, i, tot i que ell encara no ho sap, ja ha escrit totes les obres per les quals encara avui el recordem. De fet, el seu gran moment creatiu (que és també un dels grans moments creatius de tota la història de la literatura universal: poca broma) va començar l’any 1929 i va acabar l’any 1932. En aquests quatre anys, William Faulkner va escriure i publicar ni més ni menys que cinc obres mestres absolutes de la novel·la moderna: Sartoris, El brogit i la fúria, Mentre agonitzo, Santuari i Llum d’agost. I encara li van quedar forces i idees per escriure, només quatre anys després, una sexta obra mestra titulada Absalon, Absalon!

Si heu llegit qualsevol d’aquests llibres, ja sabeu que Faulkner no és un escriptor apropiat per llegir a la platja. La seva literatura és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell, diguem, emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.

Amb els llibres de William Faulkner aprenem coses que potser no estem segurs de voler aprendre. I aquesta, penso ara, és una definició prou exacta de la paraula «literatura».