Si vosaltres compartiu la meva afició a llegir biografies i memòries d’escriptors, és probable que també hagueu desenvolupat ja la sospita de que tot novel·lista, en el fons del seu cor, aspira a convertir-se en un personatge més de les seves pròpies novel·les.
En alguns casos, aquest desig és íntim i més aviat secret; en d’altres, resulta tan evident que ni tan sols ens crida ja l’atenció. Penseu —i situeu-los vosaltres mateixos dins la categoria corresponent— en H. P. Lovecraft, en Joseph Conrad, en Emily Brontë, en Herman Melville, en Mark Twain, en Enrique Vila-Matas o en Ambrose Bierce. I, ja posats, penseu també en Agatha Christie, que va viure tota la seva vida com una escriptora de novel·la d’Agatha Christie i que l’any 1926 es va convertir, durant deu dies de desembre, en la protagonista d’un misteri digne de la millor de les seves novel·les.
Tot va començar el dia 3 de desembre, quan, de cop i volta, l’escriptora va desaparéixer. Van trobar el seu cotxe abandonat en una pedrera del comtat de Surrey, prou lluny de Sunningdale, el poble de Berkshire on es trobava en el moment de la seva desaparició. Durant deu dies, ningú no va saber res d’ella. Els diaris, anglesos ells, n’anaven plens amb la notícia: l’escriptora de novel·les de misteri més famosa del país, esvaïda sense deixar rastre. I els nanos de Scotland Yard no se’n sortien amb el misteri: sense cap belga baixet que els donés un cop de mà, anaven tan perduts com el pobre inspector Japp. Fins que al cap de deu dies, la senyora Agatha Christie va aparéixer finalment: es trobava a Harrogate, allotjada en un hotel on s’havia inscrit amb el nom de la dona amb la qual el seu marit li estava sent infidel… Quan la policia la va interrogar, l’escriptora va dir que no recordava res d’aquests deu dies: patia amnèsia, i a sobre havia sofert un atac de nervis per culpa de la notícia de la infidelitat del seu marit. Oi que resulta novel·lesc? Novel·lesc i molt belle epoque. I, si fa no fa, tan anglès com el pastís de ronyons.
Ara mireu-vos la foto. Qué us suggereix? Una ancianeta anglesa llegint-se el Times, potser: una avia dolça, plàcida i tranquil·la que està fent-li una ullada a la crònica social de la darrera cursa d’Ascott mentre es relaxa, taseta de té i muffin de xocolata a la mà, una estona abans de la seva partideta de bridge. Oi que sí?
Doncs no.
Aquesta dona s’està mirant les necrològiques del diari. Per això somriu com somriu. I si no s’està mirant les necrològiques, és perquè ja ha arribat a la secció de successos. Aquesta dona, creieu-me, no és una ancianeta plàcida i traquil·la. Aquesta dona no menja muffins ni juga al bridge. Aquesta dona, de fet, no té amigues que juguin al bridge. A aquesta dona potser li interessen els barrets d’Ascott, però li interessen molt més els caps que hi ha a sota d’aquests barrets, i els pensaments que hi ha dins aquests caps, i les coses més fosques i secretes i més inconfessables que hi fan niu dins aquests pensaments. És una dona fosca, aquesta dolça ancianeta. És una dona amb passat: passat del real, d’aquest que deixa records i ferides, i passat també imaginari. Aquesta dona s’ha imaginat tants assassinats al llarg de la seva vida, que no crec que dormi gaire bé a les nits. Si us fixeu, fa cara de cansada.
Aquell mes de desembre de l’any 26, quan es va inscriure amb un nom prestat a aquell hotel i va desaparéixer del món, penso —n’estic segur— que la llavors ben joveneta Agatha Christie va llegir també els diaris amb un somriure malèvol a la cara. Llavors, llegint la seva història a la prensa, va tastar com provava això de convertir-se en la protagonista d’una ficció narrada per una altra persona.
Jo diria que li va agradar.
