El día de la independencia

Richard Ford va començar a fer-se un nom dins les lletres dels Estats Units a meitat dels anys 80,  gràcies a la novel·la El periodista deportivo i a Rock Springs, un extraordinari recull de contes de caire hiperrealista que de seguida va fer associar el seu nom al de Raymond Carver. Els personatges de Rock Springs eren homes tristos, foscos i desencisats, condemnats a viure en parcs de caravanes i a treballar en els límits de la legalitat, que compartien amb nosaltres, sempre en primera persona, la sordidesa de les seves vides quotidianes.

Frank Bascombe, el protagonista i narrador d’El periodista deportivo, no vivia en una caravana ni tenia encara problemes amb la llei, però tampoc no era un home gaire feliç. La mort passada d’un dels seus fills i el procés de separació de la seva dona eren les ombres principals que planaven sobre ell. Richard Ford va publicar El periodista deportivo l’any 1986; nou anys després va publicar El día de la independencia, on el novel·lista ens convida a retrobar-nos amb un Frank Bascombe immers en un nou estadi de la seva existència.

L’argument que fa avançar les 564 pàgines d’aquesta novel·la, guanyadora dels premis Pulitzer i PEN/Faulkner l’any 1995, és tan senzill com aquest: un pare divorciat recull el seu fill adol·lescent i es disposa a passar amb ell el cap de setmana del 4 de Juliol. Frank Bascombe ja no és un periodista esportiu; ara es dedica als negocis immobiliaris. Té una nova parella, no està gens satisfet amb la seva vida, i sospita que ja ha perdut per sempre tota possibilitat de comunicació real amb el seu fill, un nano amb els problemes propis de l’edat. El pla que aquest pare ansiós ha ordit per apropar-se al seu fill no pot ser més americà: tots dos dedicaran el cap de setmana de la Independència a visitar camps de beisbol. Les coses, però, no sortiran com ell esperava.

Si us interessen els conflictes generacionals, les crisis de la maduresa i les relacions pare/fill, us agradarà aquesta novel·la. És fàcil de llegir, està plena d’observacions i reflexions interessants, té moments d’una gran intensitat emocional, i, en general, transmet una creixent sensació d’angoixa relacionada amb el que és, potser, el seu tema central: la incomunicació essencial dels èssers humans.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

J. D. Salinger, amb amor i sordidesa

La pregunta que tots ens hem fet algun cop a la vida, i per a la qual ni tan sols la filosofia zen té resposta, ens la formula el nostre amic Holden Caulfield en la pàgina més famosa d’El vigilant en el camp de sègol: 

«Jo visc a Nova York, i pensava en l’estany de Central Park, avall, prop de Central Park Sud. Em preguntava si és que estaria gelat quan arribés a casa, i si ho estava, on coi anaven els ànecs. Em preguntava si venia algú amb un camió i se’ls emportava cap a un zoo o alguna cosa així. O si només aixecaven el vol i prou.»

On coi van els ànecs quan els llacs on viuen es gelen? Aquesta, ho intuïm, és una d’aquelles preguntes que ningú, ni el zoòleg més llest del món, mai no ens podrà respondre de forma concluent.  

*  *  *

La mort, el passat dia 27 de gener, de J. D. Salinger ha posat el punt i final a una de les trajectòries artístiques, vitals i intel·lectuals més estranyes de la literatura contemporània. Del judaisme heretat al budisme escollit, dels camps de combat de la França ocupada a les profunditats del New Hampshire rural, de les pàgines del New Yorker al silenci perfecte de la seva escriptura final, J. D. Salinger va viure una vida que sembla estructurada d’acord a la mateixa «lògica binària» que organitza els seus dos darreres llibres publicats, Franny i Zooey i Pugeu la biga mestra, fusters, i que és present també a molts dels relats de Nou contes. Amb Salinger, de fet, tot és literatura, començant pel seu gest de sostreure’s a la mirada del món i acabant per la forma en què aquest món (nosaltres mateixos, al cap i a la fi) ha volgut interpretar aquest gest: el més famós, paradoxalment, de les lletres presents. 

Hem llegit moltes coses aquests dies als diaris sobre la vocació precoç de J. D. Salinger, sobre el seu talent i la seva brillantor, sobre els perills d’un èxit tan aclaparador com el que li va caure a sobre amb la publicació de la seva novel·la. I hem llegit també sobre la seva obra pendent: tots aquells llibres que el geni invisible hauria escrit durant aquestes sis dècades d’aïllament i que ara, potser, veuran finalment la llum. La pregunta, quant a aquests suposats llibres, és força evident: què en podem esperar, d’ells? Què pot escriure un home que durant més de mig segle ha perdut el contacte amb la humanitat?

Salinger, en una de les seves comptadíssimes declaracions públiques:

«Visc per escriure. Però escric només per a mi mateix i per a la meva pròpia satisfacció. El fet de no publicar em produeix una sensació de pau meravellosa. Publicar suposa una invasió terrible de la meva privacitat.»

I també:

«Em nego a publicar res. Hi ha una pau meravellosa en el fet de no publicar. Hi ha tranquil·litat. Quan publiques, el món es creu que li deus alguna cosa. Si no publiques, no saben què estàs fent, t’ho pots guardar per tu mateix.»

Una de les circumstàncies més estranyes que han envoltat sempre la figura de Salinger, i potser la més interessant de totes, és el fet d’haver arrosegat alhora les etiquetes d’escriptor maleït i de clàssic en vida. El seu paper dins les lletres nord-americanes, tot i així, és ben curiós: autor de la novel·la més llegida de tota la segona meitat del segle XX als Estats Units, el seu prestigi i la seva influència entre les generacions posteriors d’escriptors d’aquell país rau més aviat en el seu recull Nou contes. Si no heu llegit encara aquest llibre, sou molt afortunats: teniu encara per descobrir alguns dels contes més perfectes que mai s’hagin escrit.      

En alguna entrada antiga d’aquest bloc hem comentat ja la divertida llegenda negra que envolta El guardià en el camp de sègol, i que vol relacionar la novel·la amb tot un complot (CIA inclosa) implicat en els assassinats de Kennedy i de John Lennon i en l’atemptat contra Ronald Reagan. També hem tocat aquí el tema de la seva invisibilitat, inserit dins una tradició ja molt venerable dins les lletres dels Estats Units. Queda promés, per a una propera entrada, el comentari de Nou contes.

* * *

(Avui, ja ho heu vist, la postal ens arriba sense comentari de la foto. A Salinger, convindreu amb mi, no li hauria agradat gens que ara ens poséssim a parlar de la seva cara.)