Alguna vegada hem fet aquí esment d’aquella mena de superstició que funciona dins les lletres dels Estats Units, i que consisteix en l’aspiració d’escriure (o de detectar, en el cas dels crítics) una novel·la digna del qualificatiu de Gran Novel·la Americana: una novel·la que reflexi, il·luminant-la, tota la complexitat d’aquell país seu. Aquí, ja ho sabem, som més modestos que els nostres amics de l’altra banda de l’Atlàntic, i per això tenim una versió molt més urbana i localista d’aquesta superstició: nosaltres ja ens conformariem amb trobar la Gran Novel·la sobre Barcelona.
Últimas tardes con Teresa no és, segurament, la Gran Novel·la sobre Barcelona. Però sí que és una de les novel·les més extraordinàries que s’han escrit mai sobre Barcelona, i també una de les més agudes, commovedores i difícils d’oblidar. És, de fet, una novel·la sobre una Barcelona concreta i molt particular: la Barcelona de la immigració dels anys 50 i 60. És a dir, la Barcelona dels barris instantanis, orfe de disseny i de planificacions, fracturada en llengües i barris i no gens prodigiosa. Una Barcelona xarnega, picaresca i (en el sentit més literal de la paraula) marginal.
La tensió entre les dues cares de la ciutat és al cor mateix de la novel·la, que tracta, ja ho sabeu, de la història d’amor entre un petit delinqüent del Carmel i una noia bé de Sant Gervasi. El petit delinqüent es diu Manolo, però tothom li diu el Pijoaparte; és un jove immigrant d’origen murcià que aspira a integrar-se dins el món de la Barcelona catalana de l’única manera que sap imaginar. Al principi de la novel·la el trobem colant-se a la festa d’un grup d’estudiants de bona família i lligant-se a qui, al cap i a la fi, resulta no ser res més que una sirventa: una outsider com ell dins aquell món dels diners. La noia, per fortuna, serveix a casa dels Serrat. I a casa dels Serrat hi ha la Teresa.
Si el Pijoaparte és un nano de classe baixa que somia amb tocar diners apropant-se a aquells que els tenen en abundància, la Teresa és una filla de l’alta burgesia que somia amb tocar la vida real apropant-se a un noi de classe obrera. Dins el seu cap bull una barreja molt gauche divine d’idees d’esquerra, romanticisme aventurer, antifranquisme d’aula de la UB i rebelió filial, tot comodament financiat amb els diners dels papas. En el Pijoaparte (en la seva moto, en el seu físic, en les seves maneres de cowboy de ciutat) la Teresa creu veure tot allò que no són els seus pares, els seus amics ni ella mateixa; en la Teresa, desig i amor a banda, el Pijoaparte veu, per persona interposada, tot allò que ell vol arribar a ser. On l’una voldria veure heroïsme obrer i conciència de classe, l’altre només pot oferir instint de supervivència. On l’un voldria respecte i integració, l’altra només veu exotisme de berbena proletària. La cosa, ja us ho podeu imaginar, no acaba bé.
Un apunt final sobre l’estil de la novel·la. L’escriptura de Marsé, en aquest llibre, recorda curiosament a la del nostre admirat Vladimir Nabokov: tan visual, tan sensual i detallista, tan plena de regals en cada línia. Hi ha un bon grapat d’imatges d’Últimas tardes con Teresa que no et marxen del cap quan tanques el llibre. A nosaltres ens agrada especialment la del Pijoaparte volant sobre la seva moto per la carretera del Carmel, camí de la plaça Sanllehy i de l’altra Barcelona; però hi ha també moments inoblidables a Blanes, a la casa d’estiueig dels Serrat, com ara l’instant en què el Manolo comprén que la noia que s’ha lligat a la festa no és la senyoreta de la casa, sinó la sirventa, per culpa de les peces de roba que entreveu dins l’habitació en penombra on acaben de fer l’amor; o alguns records de la infantesa del propi Pijoaparte, com aquell d’una nena francesa amb un pijama de seda de la qual (d’ella, o més aviat del seu món) el petit Manolo es va enamorar per primer cop.
Un llibre extraordinari, de veritat.
