Calor

Bill Buford, Calor. Barcelona: Anagrama.

Abans de convertir-se en l’escriptor i periodista d’èxit que és avui dia, la trajectòria professional de Bill Buford va estar lligada a dues de les revistes literàries amb més renom de les darreres dècades. Des de 1979, ell va ser un dels impulsors de l’anglesa Granta, que tant de servei va fer durant els anys 80 a la generació dels Amis, Barnes, McEwan i companyia; i després, ja als 90, va ser director de ficció del New Yorker, la revista que ha definit en bona mesura el gust literari dels Estats Units durant les darreres cinc o sis dècades. Bill Buford va néixer a Baton Rouge, Louisiana, l’any 1954, i la fama com a escriptor li va arribar tot just amb el seu primer llibre, Entre los vándalos, una mena de reportatge gonzo de baixa intensitat que analitza la violència en el món del futbol, i de retruc en la nostra societat en general, presentant-nos des de dins el dia a dia d’un grup de hooligans anglesos.  

Entre los vándalos va aparèixer l’any 1991, i Bill Buford no va publicar el seu segon llibre, aquest Calor, fins l’any 2006. La idea de tots dos llibres és molt similar: si, per tal d’escriure aquell, Buford va recórrer durant vuit anys els estadis de futbol de tot el món vivint i comportant-se com si fos un hooligan més, per escriure Calor, el tema del qual és el món dels grans cuiners professionals, el nostre escriptor es va imposar un pla de feina molt similar, però molt més civilitzat (i suculent).

Tot va començar quan Buford va tenir la idea d’escriure un article per al New Yorker sobre Mario Batali, un dels cuiners de més èxit en aquell moment a Nova York (i a tot el país, gràcies al seu programa de televisió Molto Mario). El seu tracte amb Batali, un homenot donat a tota classe d’expansions i d’excessos gastronòmics, va fer que a Buford se li despertés una vella vocació adormida. Cuiner aficionat, gourmet i bon vivant, Bill Buford es va començar a preguntar fins a on hauria pogut arribar ell dins el món dels fogons, un món complex, difícil i molt competitiu del qual ho ignorava gairabé tot. I va decidir de dedicar els dos anys següents de la seva vida a respondre’s a aquesta pregunta.

La història que ens explica Calor és la història real d’aquest escriptor que un bon dia abandonà la seva feina directiva al New Yorker i es va posar a treballar com a darrer ajudant de cuina al restaurant de Mario Batali, i que a partir d’aquí inicià una lenta i llarga ascensió que el va portar a conéixer tots els estadis de la feina de cuiner. Dels fogons de moda de Nova York als de Londres, passant pels més tradicionals de la Toscana, Bill Buford ens convida a conéixer, al llarg de les 460 pàgines del seu llibre, tot un seguit de personatges inoblidables amb els qual comparteix una única passió: la passió del menjar fet art, cultura, economia i espectacle. Història d’una obsessió, narració d’un temps viscut sota els impulsos d’allò que arriba a ser una autèntica monomania, els dos anys de Bufford dins el món dels grans chefs fan una lectura amable i molt divertida, que alhora ens obre l’apetit i ens fa conscients de l’absurditat essencial d’aquest culte sense límits a l’estómac.

Un llibre molt, molt especial. (Gairebé tan especial com aquesta foto de l’autor que teniu aquí sota.)

Els fantasmes de l’altre senyor James

M. R. James, Corazones perdidos. Madrid: Valdemar.

Quan Montague Rodhes James va néixer a la rectoria de la bonica localitat de Goodnestone, al comtat de Kent, el nostre vell amic Henry James era un jovenet de dinou anys que ja apuntava maneres de novel·lista. Era l’estiu de l’any 1862. Feia només uns quants mesos que la Reina Victòria acabava d’estrenar la seva llarga viduïtat, i encara ningú no ho sabia, però aquest fet estava a punt d’inaugurar una etapa més fosca i força més severa dins la vida del país. Més enllà dels murs de Buckingham Palace, els engranatges de l’Imperi continuaven treballant a ple rendiment; però alguna cosa es començava a tòrcer en l’aire de la metròpoli.

M. R. James, l’home dels fantasmes anglesos, va viure a la rectoria de Goodnestone fins que va complir els tres anys,  i després va traslladar-se amb la seva família al comtat de Suffolk, a Great Livermere, també a la rectoria del poble, on va viure els quaranta-tres anys següents. (Fantasmes i humitats a banda, una rectoria no sembla un lloc gaire animat on viure. Però a M. R. James sembla que li agradava.) També va viure durant algunes temporades a Cambridge, al King’s College, on va graduar-se en Història Medieval Anglesa i del què, amb el temps, va arribar a ser-ne nombrat director. De fet, els seus treballs com a antiquarian li van guanyar un gran respecte en vida, fins el punt de ser considerat un dels homes més cultes del seu temps. Autoritat mundial en la història de les catedrals, estudiós i traductor de la Bíblia, paleògraf reconegudíssim, ell va catalogar, per exemple, molts dels manuscrits que es conserven a les biblioteques dels colleges d’Oxford i de Cambridge, i també va ser responsable d’algunes troballes bibliogràfiques de primer ordre.

La fama actual de M. R. James, però, és fruit dels seus moments d’esbarjo, i no de la seva erudició. Com a bon anglès que era, al senyor James li agradaven les històries de fantasmes; li agradava inventar-les, i li agradava encara més explicar-les als nens de la família quan estaven tots reunits davant el foc de la llar de la seva rectoria. Les seves no eren, però, unes històries de fantasmes normals i corrents. Les històries de fantasmes del senyor James són alhora tradicionals i molt modernes: es nodreixen d’un esquema genèric fermament establert a les Illes, el de l’anomenada ghost story, però no dubten en superar aquest esquema introduint-hi alguns aspectes fins llavors aliens al gènere, com ara l’ambientació contemporània i familiar, l’understatement, el bon humor, la fugida del sentimentalisme i, en definitiva, l’aire de joc culte i de bon gust de tot plegat. Als seus contes hi ha violència, suspens i un cert rerafons de caire sexual que els estudiosos moderns de la seva literatura no s’han estat de relacionar, molt freudianament, amb alguns suposats aspectes tèrbols de la seva biografia. Però tot succeeix (i se’ns explica) molt civilitzadament.

Al seu El horror en la literatura, una introducció molt recomanable al gènere de terror que trobareu editada a Alianza, escriu H. P. Lovecraft:

En los relatos de M. R. James encontramos a menudo maliciosas escenas humorísticas, retratos de género y caracterizaciones muy naturales, que en sus manos contribuyen a aumentar el efecto global, más que a estropearlo, como ocurriría si los manejase un escritor menos experto. Al inventar un nuevo tipo de fantasma, se aparta sensiblemente de la tradición gótica convencional; pues mientras que los viejos fantasmas clásicos eran pálidos y majestuosos y eran percibidos principalmente con la vista, el espectro habitual de M. R. James es delgado, enano y peludo: una abominación perezosa e informal de la noche, a medio camino entre la bestia y el hombre, a la que llega a tocarse antes de verla. A veces, este espectro tiene una constitución de lo más excéntrica: es un rollo de franela con ojos de araña, o una entidad invisible modelada con las ropas de una cama «cuyo rostro lo forma una sábana arrugada».

M. R. James va redefinir per sempre el gènere de la ghost story, i ho va fer no només amb els seus propis contes (que va recollir en quatre petites col·leccions successives, i que trobareu tots reunits a Corazones perdidos):  també es va preocupar de recuperar i promoure a alguns escriptors anteriors a ell i llavors molt oblidats, com ara el sinistre irlandés Joseph Sheridan Le Fanu, un tipus ben particular del què haurem de parlar algun dia d’aquests, i alhora va influir fortament en contemporanis seus de l’alçada d’Arthur Machen o d’Algernon Blackwood.  

M. R. James va morir a Eton, la prestigiosa escola que ell va acabar dirigint, l’any 1936. Dins el món de la literatura, mai no va assolir ni una mínima part del renom que va guanyar-se el seu col·lega Henry James; però tampoc no ho va pretendre. En morir tenia 73 anys, era un home raonablement feliç, i encara anava explicant les seves històries de fantasmes a qualsevol noi que les volgués escoltar.

*  *  *

Repasant-me ara l’entrada, veig que no he dit que el traductor d’aquest llibre és Francisco Torres Oliver; un descuit del tot imperdonable. (Si no sou aficionats a la literatura fantàstica clàssica, potser aquest nom no us dirà res; però Francisco Torres Oliver és EL traductor espanyol per excel·lència d’aquest tipus de literatura. Un garantia d’eficàcia i de bon gust.) I també me n’adono que aquesta és la segona recomanació seguida que faig d’un llibre editat per Valdemar; la tercera, si hi contem el paràgraf final de l’entrada sobre Chesterton. Aclariré, per si de cas, que a l’Espai no estem a sou d’aquesta editorial, ni tampoc tenim cap amic treballant-hi: simplement, ens agraden els seus llibres.

 

El crepuscle del filòsof

Thomas De Quincey, Los últimos días de Emmanuel Kant. Madrid: Valdemar.

Amb Thomas De Quincey es produeix un fenòmen ben curiós, i que potser té alguna cosa a dir-nos sobre els mecanismes d’allò que se’n diu «la glòria literària». Durant tota la seva vida, De Quincey no va passar de ser un segona espasa dins el panorama del romanticisme anglès, ben nodrit de grans noms com els de Wordsworth i Coleridge, primer, i els de Byron, Keats i Shelley en un segon moment. Tot i que, per edat, el lloc de De Quincey s’hauria d’haver trobat entre aquest darrer grup de poetes, amb molta més tirada cap a la foscor i el mauditisme que els homes de la generació anterior, les inclinacions intel·lectuals del jove Thomas (que també va tenir, però, la seva ració ben sobrada de mauditisme a la seva joventut) el van apropar des del principi al cercle de Wordsworth i dels anomenats «Poetes dels Llacs». Durant anys, mentre els seus col·legues dedicaven tots els seus esforços al conreu de la nova poesia i situaven els seus noms a dalt de tot de l’Olimp de les Illes, Thomas De Quincey es va dedicar a anar escrivint una àmplia obra en prosa dictada sovint per la necessitat, modelada per les urgències i els atzars del periodisme, tan variada en quant als seus interessos que gairebé no sembla escrita per una mateixa persona. Tota la vida que va patir de greus problemes econòmics, i en morir, l’any 1859, al seu país ningú no hauria gosat d’apropar gaire el seu nom als noms ja venerats de Wordsworth, Coleridge, Lod Byron i companyia.

I ara, un segle i mig després de la seva mort, Thomas De Quincey és, de ben segur, l’escriptor més llegit i reeditat arreu del món (tot i que no el més estudiat) de tots aquells que un dia es van apropiar, per a la llengua anglesa, d’aquell invent germànic dit «Romanticisme».   

Tres llibres són els què han determinat aquesta victòria pòstuma de De Quincey sobre els seus companys poetes. Un és Confessions d’un anglès menjador d’opi, un text autobiogràfic en el què De Quincey parla del període més fosc de la seva vida: el temps, a la seva primera joventut, en què una disputa familiar el va portar a acabar vivint com un captaire als carrers de Londres, lliurat a la protecció d’un grup de prostitutes i enfonsat en una addicció a l’opi que a punt va estar d’acabar amb la seva vida (i que li va deixar seqüeles físiques per a tota la vida). El segon llibre és De l’assassinat considerat com una de les belles arts, un exemple clàssic d’aquest humor ben negre que es gasten de vegades els anglesos. I el tercer és aquest que avui us recomanem.

Los últimos días de Emmanuel Kant és una petita obra mestra: un regal de poc més de vuitanta pàgines de literatura de la bona. A De Quincey, els anglesos el tenen considerat com un dels millors prosistes de la seva llengua; traduït, si més no podem dir que és un escriptor àgil, sensible, entretingut i amb un sentit de l’humor molt agradable. I molt modern, també.

L’any 1827, quan De Quincey va publicar el seu assaig, feia només vint-i-tres anys que Kant havia mort a la seva casa de Königsberg, però ja havia assolit el seu estatus actual de gran filòsof europeu. Les relacions culturals entre Alemanya i Anglaterra no eren, en aquell moment, gaire fluïdes, si més no en el camp de la filosofia (quant a la literatura, per sort, les coses eren diferents), i tot just començaven llavors a traduïr-se a l’anglès les obres de Kant; però ja feia temps que Thomas De Quincey s’havia sentit atret pel pensament, i també per la personalitat, del gran filòsof prussià. En el moment de narrar la seva mort, però, De Quincey va optar per una tècnica ben curiosa: en lloc d’explicar-nos ell directament la malaltia del filòsof i el seu lent declivi físic i mental, el que fa és narrar-ho tot a través d’una tercera persona, un tal Wasianski, un deixeble de Kant que va ser al seu costat durant la seva agonia i que després ho va explicar tot en un llibre que va impressionar molt a De Quincey. Tant el va impressionar, de fet, que en el seu assaig l’anglès li cedeix la veu a Wasianski i ell es retira, com aquell qui diu, a les notes a peu de pàgina que completen el text (i que, tal com succeeix amb el nostre vell amic DFW, ofereixen alguns dels millors moments del llibre).  

El relat del deixeble Wasianski ens ofereix dos regals de primer ordre: en un primer moment, ens fa entrar de la seva mà dins la quotidianitat d’Immanuel Kant, el filòsof prodigiós, un home brillant i també ple de manies que el fan sorprenentment entranyable; i després, quan ja coneixem l’home i estem en condicions d’interessar-nos pel seu destí, arriba el moment d’assistir al seu crepúscle, el lent declivi d’una intel·ligència de primera classe vençuda per l’edat i per la malaltia. La mort de Kant, amb el cap ja perdut però amb la seva humanitat a flor de pell, ens conmou a nosaltres, lectors del segle XXI, tant com en el seu dia va haver de conmoure a aquell romàntic que va escriure, des de la seva foscor de segona espasa, algunes de les pàgines més perdurables de tot el segle XIX.  

Per desgràcia, no conec cap traducció catalana d’aquest llibre. L’edició que jo he llegit és la de l’editorial Valdemar, que porta de regal uns quants extres ben sucosos. I a la nostra biblioteca en tenim una altra versió del text, inclosa dins el volum col·lectiu La muerte de los filósofos en manos de los escritores, que està editat per La Bestia Equilátera i inclou també dos textos de Lytton Strachey sobre David Hume i John Aubrey, i un altre del propi Aubrey sobre Thomas Hobbes. Una bona col·lecció de personatges, oi que sí?

L’humil Pare Brown, detectiu d’ànimes

G. K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown. Barcelona: Acantilado.

Fa alguns anys, en un article de la revista Qué leer que parlava sobre el boom actual de la novel·la policíaca i feia una mica d’història d’aquest gènere, recordo haver llegit que G. K. Chesterton i el seu Pare Brown no són dos personatges gaire estimats pels «veritables» aficionats a aquest tipus de literatura. Chesterton, venia a dir l’autor de l’article, era un escriptor massa refinat, massa preocupat per la lluentor de la seva prosa, i el Pare Brown era un personatge d’allò més oblidable: un cura baixet, fosc i sense gràcia, més preocupat per salvar les ànimes dels criminals que es creuaven en el seu camí que per enviar-los a la garxola.

Indubtablement, les cinquanta-una històries protagonitzades pel petit sacerdot anglès no s’assemblen a cap altre exemple d’allò que anomenem «literatura policial». Aquí també hi trobem crims, i morts, i delinqüents, i complexes investigacions que s’acaben resolent en una gran sorpresa final, però tot succeeix en un ambient no ja misteriós, sinó gairebé irreal. Cada història segueix un patró infalible: primer hi tenim un crim inexplicable, la natura del qual acostuma a ser, per dir-ho d’alguna manera, força bizarra; després, en el curs de les investigacions, tot sembla apuntar cap a una explicació sobrenatural (màgica, paranormal o fins i tot metafísica, en el sentit més catòlic del terme) del misteri; finalment, és justament el pare Brown qui rebutja l’explicació sobrenatural i ens proporciona una altra solució a l’enigma, una solució que és sempre d’allò més racional però que resulta no menys màgica que l’anterior.

Tot i que el format del relat breu de caire policíac sembla que ens remet obligatòriament a les històries del nostre estimat Sherlock Holmes, les diferències entre tots dos personatges són tan evidents com les que hi ha entre els seus respectius autors. Avui dia, Chesterton potser no és un home gaire conegut, però en el seu temps era un dels escriptors més famosos del Regne Unit, i també un dels més polèmics. En un país d’anglicans sense gaire tirada cap a la teologia, ell era un catòlic fervent i convençut; no és pas casualitat que el seu detectiu porti sotana i alçacoll i que, allà on Sherlock Holmes parlava de petjades i de rastres de cendra, ell s’interessi per la culpa i els remordiments. La bohèmia arrogant del solter de Baker Street és simplicitat i bonhomia en el petit sacerdot, que no fuma ni toca el violí però que, quan es tracta de resoldre misteris, no resulta menys efectiu que el seu col·lega laic. I també (o sobretot) és diferent l’estil en què estan escrites les seves aventures: l’estil senzill, directe i una mica desmanegat que fa servir Sir Arthur Conan Doyle en les seves pragmàtiques «aventures» és, en les narracions de Chesterton, un estil purament literari. En el bon sentit de la paraula.

Aquesta edició d’Acantilado, que recull els cinc llibres del Pare Brown i hi afegeix tres històries no recollides en cap volum, és tot un regal per als aficionats a la literatura de G. K. Chesterton (que ja teniem la sort de comptar amb les magnífiques edicions d’altres obres seves menys conegudes que Valdemar porta anys publicant dins la seva col·lecció El Club Diógenes, de nom tan holmesià). Si encara no l’heu tastat, doneu-li una oportunitat. Sigueu o no lectors «veritables» de narrativa policíaca, aquest Pare Brown de ben segur que us sorprendrà.

 

 

Richard Powers, per descobrir

A començaments dels anys 80, Richard Powers era un jove llicenciat en Literatura que es guanyava la vida com a programador informàtic. Vivia a Boston, Massachussetts, però no ens consta que fos fan dels Celtics. Un dia, Richard Powers va anar de visita al Museu de Belles Arts i es va trobar amb una vella imatge del fotògraf alemany August Sander. La imatge es deia Joves granjers, i alguns de vosaltres potser l’haureu vist a la portada d’un famós llibre d’Enrique Vila-Matas. Alguna cosa va veure Richard Powers en aquesta imatge, perquè al dia següent va abandonar la seva feina de programador informàtic i va dedicar els dos anys següents a escriure la seva primera novel·la, Three farmers on their way to the dance, un llibre situat a l’Europa de la Primera Guerra Mundial on Powers provava d’imaginar les vides d’aquests tres personatges retratats, l’any 1914, per August Sander.        

Vint-i-cinc anys després de la publicació d’aquest primer llibre, Richard Powers està considerat avui, de manera unànime, com un dels grans novel·listes vius dels Estats Units. De les seves deu novel·les, quatre han estat traduïdes al castellà; la darrera, El eco de la memoria, ha sortit a les llibreries fa un parell de mesos, editada (com les altres tres) per Mondadori, i fa una pinta immillorable: el seu tema central són els desordres neurològics, i com aquests, en casos especialment greus, afecten no només la nostra percepció de la realitat, sinó també la construcció o el manteniment dels nostres lligams amb la gent que ens envolta. Fa cinc anys va aparéixer El tiempo de nuestras canciones, una meravella de gairebé 800 pàgines on Powers, servint-se de la música com a fil conductor, feia un completíssim recorregut per les tensions racials al seu país durant tota la segona meitat del segle XX. I a finals dels 90 s’havien publicat Galatea 2.2, un exercisi metaliterari i autoficcional bastit sobre el rerafons d’una fascinant investigació sobre intel·ligència artificial, i Ganancia, la història d’una dona malalta de càncer i la seva lluita contra una empresa de productes químics.

Els llibres de Powers són imprescindibles per diversos motius. Pocs escriptors actuals tenen la seva ambició a l’hora d’escollir un tema, un tema sovint difícil o incòmode i sempre poc habitual, i desenvolupar-lo fins a les seves darreres conseqüències. La seva escriptura és alhora precisa i plena de color, i mai no és avorrida. Els seus personatges són humans i creïbles, d’aquella forma en què són humans i creïbles els personatges de la bona literatura: en tot moment un s’interessa pel seu destí. I la seva capacitat per fer literatura a partir de tota mena d’assumptes científics resulta gairebé única. Cal dir, però, que Richard Powers no escriu ciència-ficció: Richard Powers escriu ficció que es nodreix de la ciència, que aprofita el vertigen de la ciència de vanguàrdia per formular-se (per formular-nos) les grans preguntes que ens haurien d’urgir en el nostre temps.     

Un gran escriptor que val la pena descobrir.

Gramàtica de l’equilibri

Sònia Moya, Gramàtica de l’equilibri. Barcelona: Galerada.

Després de gairebé tres anys i mig compartint lectures amb vosaltres a través d’aquest Espai de llibres, aquest és tot just el primer poemari que entra a formar part de la nostra llista de llibres recomanats. La negligència, ara me n’adono, és gairebé imperdonable; però, ben mirat, també serveix per destacar com es mereix aquesta Gramàtica de l’equilibri, primer llibre de la jove poeta de Cerdanyola Sònia Moya i lectura que jo us recomano de tot cor.

En una entrevista concedida a Vilaweb, Sònia Moya defineix el seu llibre com «un poemari íntim, que parla de les inseguretats, de la relació de parella que no funciona i de la por del fracàs i del futur. A la franja dels trenta allò que havies cregut sempre no serà com et pensaves: és un moment de desengany, de pensar que les coses eren més fàcils que no són.» Aquest desencís progressiu, aquest viatge forçat cap a la lucidesa, és la història que Sònia Moya ens explica en el seu poemari. Emmarcada en un seguit de paisatges quotidians, enmirallada en una realitat que va construint-se dia a dia a partir d’objectes personals, de rituals domèstics, d’íntimes rutines, la relació sentimental que s’analitza a Gramàtica de l’equilibri va fent-se i desfent-se a partir de petits gestos compartits, de totes les complicitats i els desencontres que neixen de la convivència i que l’acaben posant en perill. Poesia de l’experiència, directa i immediata, on cada pàgina ens ofereix la sorpresa i l’alegria d’un reconeixement.

El també poeta i narrador David Castillo, un dels membres del jurat que li ha atorgat a Gramàtica de l’equilibri el Premi Amadeu Oller 2010, escriu: «Els poemes d’aquest primer llibre de Sònia Moya són plens d’imatges domèstiques. Se’t claven com una fotografia d’un moment perdut i resten esmolades com les velles cançons de Vinicius de Moraes i Tom Jobim. La desolació s’ambienta i davalla en escenaris on l’amor i la soledat tenen consciència de la seva fragilitat. Els rellotges, la taula, els plats, les forquilles i alguns altres objectes de la llar conformen un paisatge que sovint ens fereix en el record dolorós que molts dels poemes exposen. Gramàtica de l’equilibri apel·la a la paradoxa dels éssers creatius i alguns dels poemes m’han recordat Sylvia Plath i Anne Sexton per la força i la destrucció: “I em disposo a ser fidel / a la meva curiositat, / resseguint tota la runa / que m’ha quedat de tu.” Superb descobriment del nou premi Amadeu Oller. La lectura omple els pulmons.»

Per acabar, us copio un dels poemes de la darrera part del llibre. Es diu «Sabatilles», i fa així:

No duré aquesta tarda

les sabates de princesa endossades fins a l’esquena

per quan vinguis a buscar-me,

els ulls de poll cantant misèries,

la paciència emmordassada

i la impaciència a les plantilles.

 

Em quedaré amb les sabatilles

que tinc d’estar per casa,

que els meus peus no tenen la culpa

que se te n’hagi anat el tren.

 

Que no em crec la Ventafocs,

els ratolins o les carabasses,

i no sóc cap versió progre

de la Penèlope pansida

que s’inventa mil històries

mentre arriba el seu bon home

amb l’excusa del retard.

 

I si em passo aquesta tarda

embullada entre les llanes,

serà per fer una capa

que pregoni l’enteresa

de les dones que no esperen

els Ulisses impuntuals.

Com diu David Castillo, una lectura que omple els pulmons. 

August Derleth, sota l’ombra d’H.P.L.

Algun dia hauriem de parlar d’aquells escriptors que han estat devorats per l’ombra d’un col·lega d’ofici. Els seus noms, tots els tenim al cap: gent com Max Brod, com Adolfo Bioy Casares, com Ford Madox Ford o com aquest August Derleth de la foto. Les formes i raons d’aquesta mena de canibalisme literari són molt variades, i també aquí, com en tot a la vida, hi ha graus i categories. Max Brod, l’amic de Kafka, l’home que va salvar del foc els llibres del jueu més famós de Praga i va fer l’impossible per donar-los a conéixer al món, va escriure (amb èxit, en el seu dia) un munt de novel·les i de llibres de relats que avui a ningú se li acut llegir. Ford Madox Ford, tot i el prestigi que li confereix la seva nouvelle El bon soldat, és avui dia poc més que aquell home que va signar tres llibres conjuntament amb Joseph Conrad. A Adolfo Bioy Casares sí que se’l continua llegint, però no hi ha forma de què el seu nom es desenganxi del de Borges: els perills de l’amistat i de l’escriptura a quatre mans. I pitjor encara és el cas de la dona de Bioy, la fantàstica Silvina Ocampo, una escriptora molt interessant (si no la coneixeu, busqueu algun llibre seu de contes i veureu) que pateix ja per sempre la desgràcia de ser recordada com la dona de l’amic de Borges, quan no com la germana de Victoria. (En el món de les lletres, tenir família és un perill; mireu Kingsley Amis, que aviat serà només el pare d’en Martin.)

El cas d’August Derleth és semblant al de Max Brod, tot i que ell, a diferència del txec, mai no va tenir una obra prèvia deslligada del seu «escriptor caníbal» particular. Sense H. P. Lovecraft, és gairebé segur que ningú de nosaltres hauria sentit a parlar mai d’August Derleth: la seva narrativa, no gaire original, s’hauria perdut per sempre en la pols de les revistes pulp americanes dels anys 20 i 30 del segle passat. Però l’any 1937, quan l’ermità sinistre de Providence va morir deixant orfes tot un grup d’amics postals, el nostre home va veure clar el seu futur: a partir d’aquell moment, August Derleth es va convertir en el recuperador, en el difusor principal i també, en alguns casos, fins i tot en el creador de la literatura de H. P. Lovecraft. Així va néixer, l’any 1939, Arkham House, editorial de culte concebuda originalment com a vehicle per donar a conéixer els escrits de Lovecraft, i així va ser com totes aquelles històries sobre llibres de màgia prohibits, déus terribles amb cara de peix i pobles maleïts de Nova Anglaterra van deixar de ser una broma privada entre amics escriptors i es van convertir en una mitologia compartida per millions de joves lectors d’arreu del món.   

Durant anys i anys, Derleth va recuperar tots els escrits inèdits o dispersos de Lovecraft, i també va escriure un bon grapat d’històries a partir d’arguments que el mestre va deixar anotats, però que mai no va desenvolupar. Amb els seus assaigs i els seus escrits biogràfics, ell va donar forma al Lovecraft que avui coneixem: un personatge no menys aterridor i fantasmagòric que els que habiten les seves històries, i potser no del tot ajustat a la realitat. Segons diuen els entesos, els «mites de Cthulhu» que ara llegim són en bona part invenció seva; tota la cosmogonia que regeix aquesta obra col·lectiva és, segons sembla, fruit de les lectures interessades que Derleth va fer dels textos de Lovecraft, incloent-hi, per exemple, un maniqueisme que no hi era als textos originals, i que potser respon al seu propi catolicisme.  

A la foto, Derleth fa cara de bona persona. Fa cara d’antic jugador de football reconvertit en un d’aquells entrenadors de telefilm americà de sobretaula: un entrenador ferm, honest i comprensiu que és com el pare que molts dels seus jugadors mai no van tenir, i que a meitat de la peli acaba morint-se d’un atac de cor. Va pentinat com un actor de Mad Men, i (es nota) porta colònia. El seu vestit i la corbata ens remunten a aquell temps en què els escriptors sabien vestir bé; o potser és que li van fer la foto un diumenge al matí, just després de sortir de misa. En aquesta imatge, August Derleth és un escriptor que sap que mai no veurà escrit el seu nom sense que ben a prop hi aparegui el nom de Lovecraft, però a qui això ja no li importa. Sembla un home prou satisfet.

El millor Amis

Martin Amis, Dinero. Barcelona: Anagrama.

Martin Amis és un escriptor amb una imatge gairebé tan contundent com els seus propis llibres. Ell no és francès, però el seu gust per la polèmica i la seva tendència a la provocació l’apropen força a Michel Houellebecq. (Si ara ens posessim també nosaltres una mica provocadors, diriem que Houellebecq és un Martin Amis amb un 80% menys de talent, però amb molt més d’histrionisme.) Aquí vam parlar fa uns mesos del seu llibre sobre l’11-S, El segundo avión, que en el seu moment va aixecar una certa polseguera per la contundència de les seves opinions sobre l’estat de les relacions entre l’Islam i Occident. Fill de Kingsley Amis, membre de la «generació Granta», company d’armes de Julian Barnes, d’Ian McEwan i de David Lodge, Martin Amis és un escriptor que es va fer famós abans d’arribar a la trentena i que avui, amb els seixanta ben complits, continua sent un dels grans de la narrativa del nostre continent.

La contundència dels llibres de Martin Amis es fa ja visible físicament: les seves quatre novel·les «clàssiques» (Niños muertos, Dinero, Campos de Londres  i La información) són quatre volums compactes, gruixuts i, segons el nostre humor del dia, fins i tot una mica imponents. I aquesta sensació de grandària es correspon amb el seu contingut: quan Martin Amis es posa a imaginar-se una història, ho fa fins a les seves darreres conseqüències. Campos de Londres és la més espectacular de totes, amb el seu fantàstic ambient apocal·líptic i la seva història d’un crim a l’inversa. Niños muertos explica el cap de setmana d’uns nanos rics i avorrits tancats en una mansió plena de droga. La información us agradarà, i molt, si us agraden les històries d’escriptors frustrats amb set de venjança. I després està Dinero.

A Dinero, la història que Amis s’imagina és la de John Self, un home de poc més de trenta anys que viu en una mena d’estupor feliç (però no gaire) on tot és alcohol, pornografia, cafeïna, sexe de pagament i calés, molts calés. Self és londinenc i director de cinema; quan el coneixem, tot just acaba d’arribar a Nova York per tal de trobar-se amb el seu productor, un yuppie de Manhattan que viu com un personatge de Bret Easton Ellis. A Londres ha deixat una núvia infidel a qui els calés li agraden encara més que a ell, i també hi ha deixat un pare que fa uns anys, quan al jove Self començaven a rutllar-li bé les coses, li va passar la factura de totes les despeses de manutenció originades durant els seus anys d’infantesa. (Això, he de dir-ho, també li ho feia la seva mare al director Skinner en un capítol dels Simpsons. Ja disculpareu l’apuntet friqui.)  Amb tot aquest panorama, no sembla gens estrany que quan coneixem al nostre home, aquest es trobi un xic desorientat.  

Què converteix Dinero en una novel·la realment recomanable? Sense cap mena de dubte, la veu del seu narrador: aquest John Self que té nom de personatge de fàbula moral i que, perdut dins el seu desconcert vital, ens explica la seva història amb un sentit de l’humor, una agilitat de pensament i una verbositat incontenible que ens fan pensar, ni que sigui una mica, en aquell Humbert Humbert de la novel·la de Nabokov. John Self no és un ésser estimable, però de tant sentir-lo parlar, de tant ser testimonis de les seves males eleccions, acabem per desitjar que el desastre que intuïm inevitable no s’acabi produint. La seva és una d’aquestes veus irritants i interminables que, quan finalment les deixem de sentir, ens sorprenem a nosaltres mateixos trobant-les a faltar.  

La Wikipedia anglesa diu que l’estil distinctiu de Martin Amis, esmolat, excessiu i un puntet exhibicionista, ha influït directament en escriptors més joves com Will Self o Zadie Smith. Com a herència, no està gens malament.

Passions d’un agost feiner

Lorrie Moore, Pájaros de América. Barcelona: Salamandra.

Fins fa només uns dies, tot el què jo sabia de Lorrie Moore era que al seu país, els Estats Units, la consideren una de les millors autores de contes del moment. I als Estats Units, de contes, en saben un cabàs: mireu si no les seves revistes. El llibre més conegut de Lorrie Moore, aquell què a finals dels anys 90 va situar-la al capdamunt de les llistes de vendes i va guanyar-li les inevitables comparacions amb els senyors Cheever, Carver i companyia, és Pájaros de América: una col·lecció de dotze relats de molt variada extensió que llueix, a la solapa de la seva edició espanyola, floretes molt gruixudes de companys seus de professió com Julian Barnes, Nick Hornby, David Lodge i Geoff Dyer. (Hornby, sense anar més lluny, diu que Lorrie Moore és la millor escriptora nord-americana de la seva generació; i a la seva generació hi ha gent que de cognom es diu Chabon, Lethem, Saunders, Homes o Rick Moody. Poca broma.)

La solapa també explica que l’èxit del llibre va començar un any abans de la seva publicació, quan al New Yorker va aparéixer el conte de Moore «Gente así es la única que hay por aquí: farfullar canónico en oncología pediátrica». Sembla ser que aquest conte va deixar tothom bocabadat, i va convertir la seva autora (que ja havia publicat abans quatre llibres, amb bones crítiques però sense gaire éxit comercial) en tota una estrella. Això, no cal dir-ho, seria impensable en un context com el nostre: una carrera literària bastida gràcies a un conte de trenta-cinc pàgines publicat en una revista. Però el cas és que el conte s’ho mereix.

Feia molt de temps que jo no gaudia tant (ni ho passava tan malament, tampoc) amb trenta-cinc pàgines de prosa de ficció.

«Gente así es la única que hay por aquí: farfullar canónico en oncología pediátrica» és un conte dur. És un conte tan dur que de vegades, en llegir-lo, sents que et falta l’aire i que el cor se t’encongeix una mica. Una mare descobreix sang en el bolquer del seu nadó i el porta al metge; al nen li diagnostiquen un càncer de ronyó, i tot canvia per sempre. La relació entre els pares, la relació del pare i de la mare amb el nen, la relació de la mare amb ella mateixa: la introducció a les seves vides de la paraula «càncer» ho trastoca tot de mil formes diferents. Amb un estil que sorteja de forma impecable els riscos d’una història com aquesta (la tendresa excessiva, el sentimentalisme, la crueltat innecessària), Lorrie Moore va construint a poc a poc, davant els nostres ulls, una atmosfera irrespirable que ens fica de ple en un malson absurd i terrible («això no ens pot estar passant a nosaltres») sense cap final feliç a la vista. Tot és opressiu i molt humà alhora; tot és trist i divertit i dolorós, i en acabar, quan arribem al punt i final, sentim que no som millors persones, però que potser sí que som persones una mica diferents. I quan una escriptora et fa sentir així, saps que a partir d’ara buscaràs els seus llibres i els llegiràs amb confiança i amb agraïment.      

Les altres onze peces de Pájaros de América són, en línies generals, gairebé tan admirables com «Gente así…» L’estil de Lorrie Moore ens asegura que la lectura de cadascuna de les seves històries serà un autèntic plaer: un estil àgil i directe, apassionat, ple d’humor, que manté sempre un perfecte equilibre entre la senzillesa i l’alè poètic. El seu realisme és el realisme d’algú que creu que el món, al cap i al fi, és un lloc prou interessant, i que les vides de la gent que ens envolta mereixen ser observades i explicades. Lorrie Moore creu en els seus personatges, i també creu en la bellesa i en la dignitat de tot allò què els succeeix. I nosaltres creiem amb ella.

Un llibre fantàstic per alleugeir els primers dies d’un agost feiner.