Calor

Abans de convertir-se en l’escriptor i periodista d’èxit que és avui dia, la trajectòria professional de Bill Buford va estar lligada a dues de les revistes literàries amb més renom de les darreres dècades. Des de 1979, ell va ser un dels impulsors de l’anglesa Granta, que tant de servei va fer durant els anys 80 a la generació dels Amis, Barnes, McEwan i companyia; i després, ja als 90, va ser director de ficció del New Yorker, la revista que ha definit en bona mesura el gust literari dels Estats Units durant les darreres cinc o sis dècades. Bill Buford va néixer a Baton Rouge, Louisiana, l’any 1954, i la fama com a escriptor li va arribar tot just amb el seu primer llibre, Entre los vándalos, una mena de reportatge gonzo de baixa intensitat que analitza la violència en el món del futbol, i de retruc en la nostra societat en general, presentant-nos des de dins el dia a dia d’un grup de hooligans anglesos.

Entre los vándalos va aparèixer l’any 1991, i Bill Buford no va publicar el seu segon llibre, aquest Calor, fins l’any 2006. La idea de tots dos llibres és molt similar: si, per tal d’escriure aquell, Buford va recórrer durant vuit anys els estadis de futbol de tot el món vivint i comportant-se com si fos un hooligan més, per escriure Calor, el tema del qual és el món dels grans cuiners professionals, el nostre escriptor es va imposar un pla de feina molt similar, però molt més civilitzat (i suculent).

Tot va començar quan Buford va tenir la idea d’escriure un article per al New Yorker sobre Mario Batali, un dels cuiners de més èxit en aquell moment a Nova York (i a tot el país, gràcies al seu programa de televisió Molto Mario). El seu tracte amb Batali, un homenot donat a tota classe d’expansions i d’excessos gastronòmics, va fer que a Buford se li despertés una vella vocació adormida. Cuiner aficionat, gourmet i bon vivant, Bill Buford es va començar a preguntar fins a on hauria pogut arribar ell dins el món dels fogons, un món complex, difícil i molt competitiu del qual ho ignorava gairabé tot. I va decidir de dedicar els dos anys següents de la seva vida a respondre’s a aquesta pregunta.

La història que ens explica Calor és la història real d’aquest escriptor que un bon dia abandonà la seva feina directiva al New Yorker i es va posar a treballar com a darrer ajudant de cuina al restaurant de Mario Batali, i que a partir d’aquí inicià una lenta i llarga ascensió que el va portar a conéixer tots els estadis de la feina de cuiner. Dels fogons de moda de Nova York als de Londres, passant pels més tradicionals de la Toscana, Bill Buford ens convida a conéixer, al llarg de les 460 pàgines del seu llibre, tot un seguit de personatges inoblidables amb els qual comparteix una única passió: la passió del menjar fet art, cultura, economia i espectacle. Història d’una obsessió, narració d’un temps viscut sota els impulsos d’allò que arriba a ser una autèntica monomania, els dos anys de Bufford dins el món dels grans chefs fan una lectura amable i molt divertida, que alhora ens obre l’apetit i ens fa conscients de l’absurditat essencial d’aquest culte sense límits a l’estómac.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Las nuevas mil y una noches

En algun dels seus poemes, Robert Louis Stevenson proposa una de les definicions de l’ofici d’escriptor més maques que es coneixen: l’escriptor, diu, és un home adult que juga com un nen, seriosament, amb paper. Aquesta és exactament la sensació que transmeten les millors obres de Stevenson: una sensació de joc, de lleugeresa, de felicitat senzilla i immediata. La facilitat enganyosa de la seva escriptura, combinada amb la naturalitat de la seva imaginació, dóna com a resultat una obra que encara avui es manté tan viva com el primer dia.

Al seu entretingudíssim llibre Vidas escritas, Javier Marías li dedica a Stevenson un capítol molt útil per conèixer un escriptor que, segurament, ha quedat força enfosquit per la seva pròpia obra. Stevenson mai no va ser pirata als mars del Sud, ni tenia doble personalitat, ni robava cadàvers per tal de vendre’ls als estudiants de medicina; però també va fer coses interessants en els seus quaranta-quatre anys de vida. Per exemple, va tenir una adolescència i una joventut bastant intenses, que el van posar en contacte amb el pitjor del submón d’Edimburg. Es va casar amb una dona que era deu anys més gran que ell, divorciada i amb fills, que va aconseguir guanyar-se l’antipatia de tots els amics de l’escriptor. Va patir de tuberculosi durant tota la seva vida adulta. Va viure a França, a Califòrnia, a Suïssa i, finalment, a Samoa, on es va guanyar l’apelatiu de Tusitala: el narrador d’històries. I, quan va morir, els nadius de l’illa el van enterrar al cim d’una muntanya.

Las nuevas mil y una noches no és una de les obres més conegudes de Stevenson, però sí és un llibre tan excèntric, tan feliçment estrany, que hom pensa que Stevenson el devia d’escriure en un moment què és trobava particularment juganer.  Millor no us explicarem gaire cosa de l’argument de les diferents històries que composen el volum, per no espatllar-vos cap sorpresa. Penseu, si de cas, en les històries que explicaria la princesa Sherezade si de sobte es trobés traslladada a Londres; a un Londres meravellós, emboirat i fictici on darrera cada conte hi ha un delicte i darrera cada mentida hi ha un delinquent.

La primera secció de Las nuevas mil y una noches es diu, memorablement, ”El Club de los Suicidas”; la segona, “El Diamante del Rajá”. La seva estructura és, fonamentalment, la mateixa d’un altre dels nostres llibres preferits: Los tres impostores, d’Arthur Machen. Però si la novel·la de Machen és un llibre fosc, terrorífic, fins i tot opressiu, el de Stevenson, com la millor part de la seva obra, és un llibre essencialment feliç.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Gramàtica de l’equilibri

Després de gairebé tres anys i mig compartint lectures amb vosaltres a través d’aquest Espai de llibres, aquest és tot just el primer poemari que entra a formar part de la nostra llista de llibres recomanats. La negligència és imperdonable; però també serveix per destacar com es mereix aquesta Gramàtica de l’equilibri, primer llibre de la jove poeta de Cerdanyola Sònia Moya i lectura que us recomanem de tot cor.

En una entrevista concedida a Vilaweb, Sònia Moya defineix el seu llibre com «un poemari íntim, que parla de les inseguretats, de la relació de parella que no funciona i de la por del fracàs i del futur. A la franja dels trenta allò que havies cregut sempre no serà com et pensaves: és un moment de desengany, de pensar que les coses eren més fàcils que no són.» Aquest desencís progressiu, aquest viatge forçat cap a la lucidesa, és la història que Sònia Moya ens explica en el seu poemari. Emmarcada en un seguit de paisatges quotidians, enmirallada en una realitat que va construint-se dia a dia a partir d’objectes personals, de rituals domèstics, d’íntimes rutines, la relació sentimental que s’analitza a Gramàtica de l’equilibri va fent-se i desfent-se a partir de petits gestos compartits, de totes les complicitats i els desencontres que neixen de la convivència i que l’acaben posant en perill. Poesia de l’experiència, directa i immediata, on cada pàgina ens ofereix la sorpresa i l’alegria d’un reconeixement.

El també poeta i narrador David Castillo, un dels membres del jurat que li ha atorgat a Gramàtica de l’equilibri el Premi Amadeu Oller 2010, escriu: «Els poemes d’aquest primer llibre de Sònia Moya són plens d’imatges domèstiques. Se’t claven com una fotografia d’un moment perdut i resten esmolades com les velles cançons de Vinicius de Moraes i Tom Jobim. La desolació s’ambienta i davalla en escenaris on l’amor i la soledat tenen consciència de la seva fragilitat. Els rellotges, la taula, els plats, les forquilles i alguns altres objectes de la llar conformen un paisatge que sovint ens fereix en el record dolorós que molts dels poemes exposen. Gramàtica de l’equilibri apel·la a la paradoxa dels éssers creatius i alguns dels poemes m’han recordat Sylvia Plath i Anne Sexton per la força i la destrucció: “I em disposo a ser fidel / a la meva curiositat, / resseguint tota la runa / que m’ha quedat de tu.” Superb descobriment del nou premi Amadeu Oller. La lectura omple els pulmons.»

Per acabar, us copiem un dels poemes de la darrera part del llibre. Es diu «Sabatilles», i fa així:

No duré aquesta tarda

les sabates de princesa endossades fins a l’esquena

per quan vinguis a buscar-me,

els ulls de poll cantant misèries,

la paciència emmordassada

i la impaciència a les plantilles.

 

Em quedaré amb les sabatilles

que tinc d’estar per casa,

que els meus peus no tenen la culpa

que se te n’hagi anat el tren.

 

Que no em crec la Ventafocs,

els ratolins o les carabasses,

i no sóc cap versió progre

de la Penèlope pansida

que s’inventa mil històries

mentre arriba el seu bon home

amb l’excusa del retard.

 

I si em passo aquesta tarda

embullada entre les llanes,

serà per fer una capa

que pregoni l’enteresa

de les dones que no esperen

els Ulisses impuntuals.

Com diu David Castillo, una lectura que omple els pulmons.

Fitxa al nostre catàleg

L’home dels autògrafs

Alex-Li Tandem és un jove londinenc d’ascendència xinesa però fascinat per tota la parafernàlia del judaïsme. Quan era nen va adquirir l’estrany costum de perseguir celebritats en busca dels seus autògrafs, i ara aquesta afició s’ha convertit en el seu improbable negoci. Ell és un caçador d’autògrafs: allò que el client li demana, ell ho aconsegueix al preu que sigui. Però com que els negocis no ho són tot a la vida, el mitòman que Alex-Li encara porta dintre seu ara s’ha encapritxat d’un autògraf gairebé impossible d’aconseguir: el de la vella actriu dels anys quaranta Kitty Alexander. I serà justament aquesta recerca de l’autògraf impossible el que acabi per posar la vida del nostre home del revés.

Zadie Smith tenia vint-i-set anys quan va publicar L’home dels autògrafs, però, tot i la seva joventut, ja era tota una experta en això del món editorial. Un parell d’anys abans havia publicat Dents blanques, una primera novel·la tan increíble que va deixar a tothom bocabadat, començant pels crítics que van rendir-se a la genialitat del llibre i acabant pels centenars de milers de lectors que se’l van comprar. A L’home dels autògrafs no trobareu una història tan complexa com la de Dents blanques, ni una galeria tan àmplia i variada de personatges interessants. Però, a canvi, trobareu un llibre intel·ligent, divertidíssim i formalment agosarat que ens posa al davant d’alguns dels grans temes de la nostra societat: la fama, l’admiració sense criteri, el culte als simulacres d’experiència i el triomf general de la irrealitat.

Fitxa al nostre catàleg

 

Dinero

Martin Amis és un escriptor amb una imatge gairebé tan contundent com els seus propis llibres. Ell no és francès, però el seu gust per la polèmica i la seva tendència a la provocació l’apropen força a Michel Houellebecq. Aquí vam parlar fa uns mesos del seu llibre sobre l’11-S, El segundo avión, que en el seu moment va aixecar una certa polseguera per la contundència de les seves opinions sobre l’estat de les relacions entre l’Islam i Occident. Fill de Kingsley Amis, membre de la «generació Granta», company d’armes de Julian Barnes, d’Ian McEwan i de David Lodge, Martin Amis és un escriptor que es va fer famós abans d’arribar a la trentena i que avui, amb els seixanta ben complits, continua sent un dels grans de la narrativa del nostre continent.

La contundència dels llibres de Martin Amis es fa ja visible físicament: les seves quatre novel·les «clàssiques» (Niños muertos, Dinero, Campos de Londres i La información) són quatre volums compactes, gruixuts i, segons el nostre humor del dia, fins i tot una mica imponents. I aquesta sensació de grandària es correspon amb el seu contingut: quan Martin Amis es posa a imaginar-se una història, ho fa fins a les seves darreres conseqüències. Campos de Londres és la més espectacular de totes, amb el seu fantàstic ambient apocal·líptic i la seva història d’un crim a l’inversa. Niños muertos explica el cap de setmana d’uns nanos rics i avorrits tancats en una mansió plena de droga. La información us agradarà, i molt, si us agraden les històries d’escriptors frustrats amb set de venjança. I després està Dinero.

A Dinero, la història que Amis s’imagina és la de John Self, un home de poc més de trenta anys que viu en una mena d’estupor feliç (però no gaire) on tot és alcohol, pornografia, cafeïna, sexe de pagament i calés, molts calés. Self és londinenc i director de cinema; quan el coneixem, tot just acaba d’arribar a Nova York per tal de trobar-se amb el seu productor, un yuppie de Manhattan que viu com un personatge de Bret Easton Ellis. A Londres ha deixat una núvia infidel a qui els calés li agraden encara més que a ell, i també hi ha deixat un pare que fa uns anys, quan al jove Self començaven a rutllar-li bé les coses, li va passar la factura de totes les despeses de manutenció originades durant els seus anys d’infantesa. Amb tot aquest panorama, no sembla gens estrany que quan coneixem al nostre home, aquest es trobi un xic desorientat.

Què converteix Dinero en una novel·la realment recomanable? Sense cap mena de dubte, la veu del seu narrador: aquest John Self que té nom de personatge de fàbula moral i que, perdut dins el seu desconcert vital, ens explica la seva història amb un sentit de l’humor, una agilitat de pensament i una verbositat incontenible que ens fan pensar, ni que sigui una mica, en aquell Humbert Humbert de la novel·la de Nabokov. John Self no és un ésser estimable, però de tant sentir-lo parlar, de tant ser testimonis de les seves males eleccions, acabem per desitjar que el desastre que intuïm inevitable no s’acabi produint. La seva és una d’aquestes veus irritants i interminables que, quan finalment les deixem de sentir, ens sorprenem a nosaltres mateixos trobant-les a faltar.

La Wikipedia anglesa diu que l’estil distinctiu de Martin Amis, esmolat, excessiu i un puntet exhibicionista, ha influït directament en escriptors més joves com Will Self o Zadie Smith. Com a herència, no està gens malament.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Pàgina web de l’autor

Pájaros de América

Fins fa només uns dies, tot el què jo sabia de Lorrie Moore era que al seu país, els Estats Units, la consideren una de les millors autores de contes del moment. I als Estats Units, de contes, en saben un cabàs: mireu si no les seves revistes. El llibre més conegut de Lorrie Moore, aquell què a finals dels anys 90 va situar-la al capdamunt de les llistes de vendes i va guanyar-li les inevitables comparacions amb els senyors Cheever, Carver i companyia, és Pájaros de América: una col·lecció de dotze relats de molt variada extensió que llueix, a la solapa de la seva edició espanyola, floretes molt gruixudes de companys seus de professió com Julian Barnes, Nick Hornby, David Lodge i Geoff Dyer. (Hornby, sense anar més lluny, diu que Lorrie Moore és la millor escriptora nord-americana de la seva generació; i a la seva generació hi ha gent que de cognom es diu Chabon, Lethem, Saunders, Homes o Rick Moody. Poca broma.)

La solapa també explica que l’èxit del llibre va començar un any abans de la seva publicació, quan al New Yorker va aparéixer el conte de Moore «Gente así es la única que hay por aquí: farfullar canónico en oncología pediátrica». Sembla ser que aquest conte va deixar tothom bocabadat, i va convertir la seva autora (que ja havia publicat abans quatre llibres, amb bones crítiques però sense gaire éxit comercial) en tota una estrella. Això, no cal dir-ho, seria impensable en un context com el nostre: una carrera literària bastida gràcies a un conte de trenta-cinc pàgines publicat en una revista. Però el cas és que el conte s’ho mereix.

Feia molt de temps que jo no gaudia tant (ni ho passava tan malament, tampoc) amb trenta-cinc pàgines de prosa de ficció.

«Gente así es la única que hay por aquí: farfullar canónico en oncología pediátrica» és un conte dur. És un conte tan dur que de vegades, en llegir-lo, sents que et falta l’aire i que el cor se t’encongeix una mica. Una mare descobreix sang en el bolquer del seu nadó i el porta al metge; al nen li diagnostiquen un càncer de ronyó, i tot canvia per sempre. La relació entre els pares, la relació del pare i de la mare amb el nen, la relació de la mare amb ella mateixa: la introducció a les seves vides de la paraula «càncer» ho trastoca tot de mil formes diferents. Amb un estil que sorteja de forma impecable els riscos d’una història com aquesta (la tendresa excessiva, el sentimentalisme, la crueltat innecessària), Lorrie Moore va construint a poc a poc, davant els nostres ulls, una atmosfera irrespirable que ens fica de ple en un malson absurd i terrible («això no ens pot estar passant a nosaltres») sense cap final feliç a la vista. Tot és opressiu i molt humà alhora; tot és trist i divertit i dolorós, i en acabar, quan arribem al punt i final, sentim que no som millors persones, però que potser sí que som persones una mica diferents. I quan una escriptora et fa sentir així, saps que a partir d’ara buscaràs els seus llibres i els llegiràs amb confiança i amb agraïment.

Les altres onze peces de Pájaros de América són, en línies generals, gairebé tan admirables com «Gente así…» L’estil de Lorrie Moore ens asegura que la lectura de cadascuna de les seves històries serà un autèntic plaer: un estil àgil i directe, apassionat, ple d’humor, que manté sempre un perfecte equilibre entre la senzillesa i l’alè poètic. El seu realisme és el realisme d’algú que creu que el món, al cap i al fi, és un lloc prou interessant, i que les vides de la gent que ens envolta mereixen ser observades i explicades. Lorrie Moore creu en els seus personatges, i també creu en la bellesa i en la dignitat de tot allò què els succeeix. I nosaltres creiem amb ella.

Un llibre fantàstic per alleugeir els primers dies d’un agost feiner.

Fitxa al nostre catàleg