Gramàtica de l’equilibri

Sònia Moya, Gramàtica de l’equilibri. Barcelona: Galerada.

Després de gairebé tres anys i mig compartint lectures amb vosaltres a través d’aquest Espai de llibres, aquest és tot just el primer poemari que entra a formar part de la nostra llista de llibres recomanats. La negligència, ara me n’adono, és gairebé imperdonable; però, ben mirat, també serveix per destacar com es mereix aquesta Gramàtica de l’equilibri, primer llibre de la jove poeta de Cerdanyola Sònia Moya i lectura que jo us recomano de tot cor.

En una entrevista concedida a Vilaweb, Sònia Moya defineix el seu llibre com «un poemari íntim, que parla de les inseguretats, de la relació de parella que no funciona i de la por del fracàs i del futur. A la franja dels trenta allò que havies cregut sempre no serà com et pensaves: és un moment de desengany, de pensar que les coses eren més fàcils que no són.» Aquest desencís progressiu, aquest viatge forçat cap a la lucidesa, és la història que Sònia Moya ens explica en el seu poemari. Emmarcada en un seguit de paisatges quotidians, enmirallada en una realitat que va construint-se dia a dia a partir d’objectes personals, de rituals domèstics, d’íntimes rutines, la relació sentimental que s’analitza a Gramàtica de l’equilibri va fent-se i desfent-se a partir de petits gestos compartits, de totes les complicitats i els desencontres que neixen de la convivència i que l’acaben posant en perill. Poesia de l’experiència, directa i immediata, on cada pàgina ens ofereix la sorpresa i l’alegria d’un reconeixement.

El també poeta i narrador David Castillo, un dels membres del jurat que li ha atorgat a Gramàtica de l’equilibri el Premi Amadeu Oller 2010, escriu: «Els poemes d’aquest primer llibre de Sònia Moya són plens d’imatges domèstiques. Se’t claven com una fotografia d’un moment perdut i resten esmolades com les velles cançons de Vinicius de Moraes i Tom Jobim. La desolació s’ambienta i davalla en escenaris on l’amor i la soledat tenen consciència de la seva fragilitat. Els rellotges, la taula, els plats, les forquilles i alguns altres objectes de la llar conformen un paisatge que sovint ens fereix en el record dolorós que molts dels poemes exposen. Gramàtica de l’equilibri apel·la a la paradoxa dels éssers creatius i alguns dels poemes m’han recordat Sylvia Plath i Anne Sexton per la força i la destrucció: “I em disposo a ser fidel / a la meva curiositat, / resseguint tota la runa / que m’ha quedat de tu.” Superb descobriment del nou premi Amadeu Oller. La lectura omple els pulmons.»

Per acabar, us copio un dels poemes de la darrera part del llibre. Es diu «Sabatilles», i fa així:

No duré aquesta tarda

les sabates de princesa endossades fins a l’esquena

per quan vinguis a buscar-me,

els ulls de poll cantant misèries,

la paciència emmordassada

i la impaciència a les plantilles.

 

Em quedaré amb les sabatilles

que tinc d’estar per casa,

que els meus peus no tenen la culpa

que se te n’hagi anat el tren.

 

Que no em crec la Ventafocs,

els ratolins o les carabasses,

i no sóc cap versió progre

de la Penèlope pansida

que s’inventa mil històries

mentre arriba el seu bon home

amb l’excusa del retard.

 

I si em passo aquesta tarda

embullada entre les llanes,

serà per fer una capa

que pregoni l’enteresa

de les dones que no esperen

els Ulisses impuntuals.

Com diu David Castillo, una lectura que omple els pulmons.