De Profundis

John Sholto Douglas, novè marquès de Queensberry, ha passat a la història per dos fets ben diversos: ell va ser qui va establir les regles de la boxa moderna, i ell va ser també el màxim responsable de que Oscar Wilde, l’exitós i respectat Oscar Wilde, hagués de canviar durant dos anys el luxe de la seva vida a Londres per la duresa dels llits de la presó de Reading. La culpa, però, no va ser del tot seva: l’orgull d’en Wilde també hi va colaborar.

Potser ja coneixeu la història. Oscar Wilde mantenia un romanç més o menys públic amb el fill del marquès, un nano a qui tothom deia Bosie; quan el marquès es va assabentar, va presentar-se a casa d’en Wilde amb la intenció de practicar amb ell el seu esport preferit; l’escriptor es va defensar prou bé, i el vell marquès, molt frustrat, es va haver de conformar amb espetar-li a en Wilde uns quants insults la natura dels quals ja us podeu imaginar. Això va emprenyar tant l’irlandès que, ignorant els consells de tots els seus amics, va presentar una demanda per infàmies contra el marquès. La demanda no només no va prosperar, sinó que, un cop denunciades i demostrades en ple judici certes activitats poc victorianes d’en Wilde, aquest es va trobar, de cop i volta, assegut al costat més perillós de la sala de judicis, acussat d’un delicte d’immoralitat i sodomia.

Això va ser l’any 1895. Oscar Wilde va passar-se dos anys a la presó, condemnat a treballs forçats, i quan va quedar lliure ja era una altra persona. Moralment vençut, físicament arruïnat, oblidat pel públic, els amics i els editors i repudiat per la seva família, Wilde va marxar a París i allà va morir, l’any 1900, refugiat sota el pseudònim de Sebastian Melmoth. Entre els papers que va deixar sense publicar es trobava una llarga carta que li va escriure al seu antic amant, Bosie, durant la seva estada a presó, i que mai no li va fer arribar.

De Profundis és una lectura tan commovedora com dolorosa. És la carta d’un home que es troba en una situació límit i que prova de comprendre com hi ha arribat. També és la carta d’un home atrapat dins una relació amorosa absolutament malaltissa. Si Wilde no menteix, el seu estimat Bosie devia de ser tota una perla; i no sembla que Wilde menteixi. Tot al contrari: llegint aquesta carta, un té la sensació que està llegint la confessió més nua, més directa, més lliure de prejudicis i de falsa autocompassió que un home pot arribar a fer. Oscar Wilde es compadeix d’ell mateix, sí, però en cap moment no prova de justificar-se ni d’amagar tots els seus errors; el primer de tots, haver-se enamorat d’un noi que no mereixia el seu amor.

Després d’aquesta carta, Wilde encara va tenir forces per escriure La balada de la cárcel de Reading, que és el seu millor poema i un dels més famosos de la literatura anglesa. Aquí, escriu:

Y sin embargo, cada hombre mata lo que ama.
Que todos oigan esto:
unos lo hacen con mirada torva,
otros con la palabra halagadora;
el cobarde lo hace con un beso,
con la espada el valiente.

Matan algunos el amor de joven
y otros cuando viejos;
estrangulan algunos con manos de lujuria,
otros con manos de oro:
el más amable usa el puñal
para que el frío llegue antes.

Oscar Wilde va ser un home molt feliç i afortunat a la seva joventut i un de molt trist a la maduresa. Encara avui, però, continua sent un dels éssers humans més vius de tots aquells que van escriure a finals del segle passat. Si no ho heu fet ja, doneu-li una oportunitat a De Profundis. De ben segur que no us deixarà indiferents.

Fitxa al nostre catàleg

El eco de la memoria

Una nit d’hivern, en un poble perdut al cor de Nebraska, un home se surt de la carretera amb el seu cotxe i resulta greument ferit. Una trucada anònima a la policia dóna avís de l’accident, que s’ha produït en una recta i, en teoria, sense la presència de cap altre cotxe implicat. L’home, que es diu Mark, cau en coma poc després d’arribar a l’hospital; és un jove que encara no ha fet els trenta, i que no té cap altra família que la seva germana gran, Karin, que viu fora de l’estat. Quan la Karin arriba a l’hospital, troba a sobre de la tauleta del seu germà una nota que diu: «No soy nadie, pero esta noche en la carretera North Line Dios me ha conducido a ti para que puedas vivir y traer de vuelta a alguien más.» Aquest no és, però, el principal misteri al què hauran de fer front tots dos personatges. El principal misteri serà el cervell d’en Mark. Perquè quan aquest es desperta finalment del coma, l’accident sembla haver-li deixat una única seqüela: és totalment incapaç de reconéixer en la Karin a la seva germana. Als seus ulls, dins el seu cervell, la Karin és una impostora que físicament, sí, és idèntica a la seva germana, però que no és ella en absolut.

Aquesta síndrome de Capgras, que es com es diu l’aterridora malaltia d’en Mark, li serveix a Richard Powers per bastir una enorme novel·la que és també, o sobretot, una extraordinària reflexió sobre el cervell humà, i sobre com la nostra identitat no és, al cap i a la fi, més que un conjunt de procesos químics complexíssims que de cop i volta, sense que sapiguem com ni perquè, poden començar a fallar i a fer la nostra vida inhabitable. Res no suceeix (res no ens succeeix) que no estigui filtrat pel nostre cervell; la nostra «realitat», ho sabem però potser no hi pensem gaire, és només allò que el nostre cervell rep i procesa com a tal; quan aquesta màquina falla, quan el nostre cervell ens comença a enganyar, què queda de nosaltres?

Ja hem parlat aquí alguna vegada de Richard Powers, potser el més desconegut (a casa nostra) de tots els escriptors nord-americans actuals de primeríssima categoria. Amb aquest llibre, que és la seva novena novel·la, Powers va guanyar el National Book Award l’any 2006. I ben merescut que va ser aquell premi: es miri com es miri, El eco de la memoria és un llibre extraordinari. Extraordinari i inquietant. Un d’aquells llibres que fan que t’aturis i pensis en coses que val la pena pensar. Us agradarà si us agraden els llibres d’Oliver Sacks; de fet, un dels personatges de la novel·la és un neurocientífic que escriu llibres de divulgació popular sobre desordres neuronals, i que acaba veient com la malaltia d’en Mark, i també el forat negre que aquesta malatia provoca en les vides de les persones que l’envolten, fa trontollar l’estabilitat de la seva pròpia consciència, suposadament sana. Però també us agradarà si no us agraden els llibres d’Oliver Sacks. Només que sentiu una mica de curiositat sobre el què, el com i el perquè del funcionament del nostre cervell (= del nostre món), ja gaudireu enormement amb aquest llibre.

Fitxa al nostre catàleg

La librería

La protagonista de la recomanació d’avui  és una dona de mitjana edat, viuda, sense fills ni cap família coneguda, que un bon dia decideix obrir una llibreria al seu poble i es converteix en l’objecte de la ràbia de bona part dels seus conveïns. La dona es diu Florence Green, i viu des de fa vuit anys a Hardborough, una petita localitat (imaginària) de la costa d’Anglaterra on la vida social es desenvolupa d’acord a un equilibri de forces rígidament establert: la cultura, en cas d’existir, ha de respondre a la iniciativa de les forces vives del poble; i una llibreria on s’acabaran venent coses com la Lolita de Nabokov no sembla una bona idea en termes d’equilibri. Som a l’any 1959, i les coses no són gens fàcils a l’Anglaterra rural.

Inconscient davant l’ambient hostil que l’envolta, la Florence demana una hipoteca i es compra, justament, l’edifici més antic i cobdiciat del poble: la Old House. Allà s’hi instal·len ella i la seva llibreria, en un casalot vora el mar amb més de cinc segles d’història on, a més d’humitats i olors estranyes, hi ha una presència fantasmal llargament establerta (i molt aficionada als poltergeists). I com que la feina s’acaba provant excessiva per a una dona sola, contracta com a ajudant a la Christine, una nena de deu anys que odia dues coses: els llibres, i els clients que no respecten el torn al servei de biblioteca de la llibreria. Quan això darrer succeeix, la Christine no té cap problema en fer servir la violència per restablir l’ordre al seu territori.

La librería és un llibre senzill i lleuger, en el millor sentit de la paraula. Es pot llegir en una tarda (o en un viatge d’anada i tornada en tren entre Arenys de Mar i Cerdanyola) i deixa un gust de boca immillorable. És tendre i divertit alhora, explica una història que enganxa, llueix una prosa efectiva i brillant, els seus personatges són sovint entranyables, i l’escenari de fons sobre el què es desenvolupa la història, aquest poble costaner asfixiant i decadent, resulta especialment encertat. I a sobre està editat per Impedimenta, que cada cop fa els seus llibres més macos. Un regal.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial