Nadie es más de aquí que tú

Miranda July escriu històries que comencen amb frases com «No soy de esa clase de personas a las que les interesa la familia real inglesa», o com «Antes de morir, mi padre me enseñó los movimientos que sabía hacer con los dedos», o fins i tot com «En un mundo ideal, seríamos huérfanas», i aquestes històries no només no decauen a partir d’aquí, sinó que continuen creixent i creixent fins que arriben a unes frases finals encara més memorables. Els contes de Miranda July són divertits i tristos alhora, i també són estranys, lluminosos i molt, molt intensos.

Nadie es más de aquí que tú conté, tirant pel baix, dues obres mestres de la narrativa breu contemporània. Una d’elles, «Majestad», té com a narradora a una dona de mitjana edat que porta amb una certa gràcia els seus problemes de sobrepés, que té una germana addicta al sexe i que ara, per culpa d’un somni eròtic que no us descriurem, està treballant en un plan absolutament infal·lible per lligar-se al príncep Guillem d’Anglaterra. L’altra, «Esa persona», ocupa només quatre pàgines i és una de les coses més emocionants (i alhora menys sensibleres) que hem llegit en molt de temps.

Una de les frases finals d’aquestes històries: «La vida funciona de esa manera, como un cataclismo, y estoy loca de ganas de que me pase algo diferente».

Una altra: «Pero da las gracias, da las gracias, da las gracias».

I la nostra preferida de totes: «Debo de ser la entrenadora de natación más triste de toda la historia».

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autora

Louise Welsh, generosa

Si la darrera postal que ens vam mirar aquí va ser la de B. S. Johnson, un fosc novel·lista anglès dels anys 60 que mai no va saber fer compatible la seva vocació d’escriptor seriós i compromés amb les exigències del mercat literari, avui, amb Louise Welsh, ens mourem en un paisatge ben diferent. Ella, com Johnson, també va cridar l’atenció de la crítica amb el seu primer llibre, una novel·la; però aquí s’acaben les semblances entre ambdós escriptors. En el cas de Welsh, les crítiques entusiastes van anar acompanyades d’unes vendes encara millors, i, a diferència també del que li va passar a B. S. Johnson, no es van limitar al seu primer llibre. Fins al dia d’avui, l’escocesa ha publicat quatre novel·les, totes encabibles dins allò que se’n diu «literatura de gènere», i les quatre han gaudit d’un èxit que, tot i no ser esclatant, el seu col·lega Johnson ni tan sols no hauria pogut arribar a concebre.  

Parlant en termes generals, la literatura anglesa, i per extensió també la nord-americana, té una característica que a mi me la fa especialment atractiva: mai no oblida que a l’altra banda d’un llibre hi ha una persona a la que cal seduir. Una idea dominant dins la seva tradició literària és la de que un llibre és, per sobre de tot, el vehicle d’una conversa: potser la mena de conversa més íntima, sincera, intensa i desinteressada que molts de nosaltres, els seus lectors, som capaços de mantindre amb un altre ésser humà. I una llei principal de tota conversa, ja ho sabeu, és que mai no has d’avorrir a qui tens al davant. Aquesta norma se l’acostumen a prendre molt seriosament els escriptors anglosaxons. En aquest aspecte, ells semblen tenir-ho molt clar: el protagonista veritable d’un llibre no és el seu autor, sinó el lector que li dona vida i sentit cada cop que l’obre. Cal pensar en el lector, cal seduir-lo: cal que, una vegada obert el llibre, el lector tingui una bona raó per no tornar-lo a tancar. I tot i que aquest objectiu es pot aconseguir de moltes formes diferents, tantes com bons llibres hi ha al món, hi ha una tàctica de seducció (diuen els entesos) que mai no falla: explicar una bona història.      

(I ja que m’he llençat a rodolar per aquesta pendent de generalitzacions gratuïtes i teoria de pati de col·legi, continuo. I dic que, si de veritat ens creguéssim encara aquesta vella història de les literatures nacionals, aquesta seria justament la principal diferència que podriem assenyalar entre els corrents majoritaris de la tradició anglosaxona i de la tradició francesa modernes. La qüestió de l’estatus del lector respecte del llibre, i també, de forma derivada, respecte del propi escriptor. Per cultura, per tradició, l’escriptor francés «seriós» exigeix del seu lector un esforç que el faci arribar fins a on ell ja ha arribat; el llibre és un regal de l’escriptor que el lector ha de fer mèrits per merèixer. L’escriptor anglosaxó, en canvi, tendeix a ser més cortés. El regal, per a ell, no és el llibre: el regal és l’atenció del lector. Un regal que el llibre ha de fer tots els mèrits possibles per merèixer.)

Aquesta digressió tonteta era per dir que Louise Welsh és una escriptora seriosa, que parla de coses serioses, i que ho fa d’una manera molt entretinguda. Els seus arguments són, en aparença, arguments de best-seller de tota la vida: el treballador d’una casa de subhastes que descobreix unes velles fotos porno d’aparença snuff i decideix investigar si la noia que hi surt va morir de veritat; els darrers dies a la vida del famós (i misteriós) dramaturg elisabetià Christopher Marlowe; un prestidigitador vingut a menys que, en el seu afany per buscar-se la vida, s’acaba ficant en problemes amb la màfia internacional… Bones històries, històries atractives i amb molta tirada comercial, però també històries fosques, complexes, incòmodes i plenes de matissos, protagonitzades per uns personatges que són molt més que un nom propi al servei d’un seguit d’aventures. Louise Welsh és una escriptora seriosa que al llarg de la seva vida ha llegit molta narrativa «de gènere», «d’entreteniment» o com li vulgueu dir a allò que fan gent com Harlan Coben o Stephen King, i que, en lloc d’avergonyir-se’n, ho ha aprofitat per escriure (per regalar-nos) uns llibres que ens ofereixen el millor de tots dos mons: bones històries, molt de ritme, sorpreses i intriga, imaginació generosa i aquell continu «a veure què passarà després»… però també penetració psicològica, brillantesa d’estil, originalitat en la mirada i en el pensament, valentia, compassió  i, per sobre de tot, el diagnòstic implacable i desencantat d’un món que no es troba en el seu millor moment de salut, ni física ni mental.

Louise Welsh va néixer a Edimburg l’any 1965, però viu i treballa a Glasgow; una ciutat que, segons diuen els que hi han estat, no seria la més maca del món, i que, llegint els llibres d’aquesta autora, sembla que tampoc no seria la més feliç. Dels seus quatre llibres, només dos han estat traduïts al castellà: El cuarto oscuro i El truco de la bala. A mi, ja ho veieu, m’han seduït de valent.  

Ven y dime como vives

L’any 1930, Agatha Christie va viatjar a Bagdad convidada per uns amics arqueòlegs. Allà va conéixer un jove de vint-i-sis anys, Max Mallowan, que en aquell moment estava treballant com a assistent a les excavacions. A finals d’aquell mateix any, la nostra escriptora (que llavors tenia trenta-nou anys, era mare divorciada i venia llibres a cabassos) ja s’havia convertit en Agatha Christie Mallowan. I axí és precisament com la novel·lista signa aquest curiós llibre de memòries, amb el cognom del seu segon marit enganxat darrere el seu nom de guerra habitual, en una mena d’acte d’homenatge a l’home que, degut a la seva professió, va fer possibles les aventures que aquí se’ns expliquen.

Perquè el matrimoni amb Max Mallowan va significar, per a Agatha Christie, l’inici d’un nou periode a la seva vida. La dècada de 1930, al menys fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va ser una època de viatges continus, d’estades a tota mena de països exòtics i de llargues hores de feina a les principals excavacions arqueològiques del Pròxim Orient i de l’Orient Mitjà. I aquest és l’assumpte de Ven y dime como vives: els viatges, les excavacions i les aventures de tots colors del matrimoni Christie Mallowan. O millor dit: els viatges, les excavacions i les aventures d’una novel·lista anglesa hipercivilitzada que segueix el seu marit per diverses parts del món (parts del món sovint plenes de pols i de gent no anglòfona amb uns costums ben estranys) i que no pot, ni vol, evitar mirar-s’ho tot amb ulls de novel·lista anglesa hipercivilitzada i amb sentit de l’humor.

El primer aspecte que crida l’atenció d’aquest llibre és, justament, el sentit de l’humor que anima totes les seves pàgines. Sense assassinats ni detectius de per mig, Agatha Christie és el prototipus d’escriptora anglesa cool d’entreguerres: plena d’enginy i lleugeresa, juganera i irònica, una mica esnob i molt chauvinista. Ella ens porta de la mà fins a Turquia, Síria, l’Iraq o Palestina, però, un cop allà, no vol parlar-nos d’arqueologia, de política exterior ni de sociologia comparada (tot i que aquests temes també hi són presents al llibre, inevitablement): ella vol riure amb nosaltres explicant-nos les coses que li poden passar a una senyora britànica ben educada quan s’arrisca a creuar el canal de la Mànega. I no s’està de res per aconseguir-ho. Mentre es mou pels escenaris de futures novel·les seves que tots coneixem, Agatha Christie Mallowan exagera, filosofa, opina, fabula, malparla, explica intimitats i, en definitiva, es riu de tothom: del seu marit, dels seus col·legues, dels seus companys de viatge, dels anglesos i dels no anglesos, dels arqueòlegs i de la seva mà d’obra local. Però de qui més es riu és d’ella mateixa. I això, no cal dir-ho, està molt bé.

Un exemple del to del llibre, escollit gairebé a l’atzar:

Paso al departamento de Papelería. Compro varias plumas estilográficas; sé por experiencia que aunque en Inglaterra una pluma se comporta de manera ejemplar, en cuanto le aflojas las riendas en los alrededores del desierto, percibe que es libre de declararse en huelga y se comporta en consecuencia, ya sea escupiendo tinta indiscriminadamente sobre mí, mi ropa, mi cuaderno y todo lo que haya a mano, ya sea negándose tímidamente a hacer otra cosa que raspar invisiblemente la superficie del papel. También compro dos modestos lápices. Afortunadamente los lápices no son temperamentales y, aunque dados a cierta facilidad para desaparecer, siempre tengo un suministro a mano. Al fin y al cabo, ¿para qué sirve un arquitecto sino para tomar prestados tus lápices?

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

 

A. M. Homes, obrint escletxes

D’acord als criteris actuals, podriem dir que A. M. Homes és una escriptora força misteriosa. Tot i haver escrit un llibre autobiogràfic, el fet és que no sabem gaire cosa d’ella. Sabem que va néixer l’any 1961, i que només néixer va ser donada en adopció. Sabem que viu a Nova York, que és mare soltera i que de vegades fa classes a la universitat. Sabem que ha publicat dos llibres de contes, cinc novel·les i unes memòries. I també sabem que és una escriptora absolutament imprescindible. 

L’any 1996, el mateix any que David Foster Wallace va publicar La broma infinita o que Chuck Palahniuk va fer el seu debut extraordinari amb Club de lluita, A. M. Homes es va convertir en una de les sensacions de la temporada literària als Estats Units gràcies a El fin de Alice, una terrible història d’abusos materns, pertorbacions emocionals i perversions sexuals de tota mena al costat de la qual Lolita es quedava en una simple i dolça història d’amor. La novel·la, per suposat, era molt més que tot això: també era un exercici literari fascinant. Tècnicament agosarada, temàticament complexa, escrita en un estil barroc i feliç que feia pensar novament en Nabokov, cada pàgina d’El fin de Alice era a la vegada un repte per al nostre estòmac i un plaer intens per al nostre paladar lector.

Perquè A. M. Homes és una escriptora fascinant. La seva especialitat, allò que fa que els seus llibres siguin una cosa tan especial, és la seva habilitat per posar al descobert els horrors i les absurditats sobre els quals està construïda la nostra realitat quotidiana. El seu olfacte, en aquest sentit, és infalible; allà on nosaltres només veiem normalitat, objectes familiars, el dia a dia comfortable de les nostres petites existències, ella sap detectar (i assenyalar-nos-la amb el dit) l’escletxa que s’obre cap a aquell altre món incontrolable d’esquenes al qual mirem de viure les nostres vides. L’enemic principal de Homes són les nostres idees preconcebudes: totes aquestes veritats que rebem per herència, que donem per garantides i sobre les quals mai no ens aturem a reflexionar. Estareu amb mi que aquest és un gran què en un escriptor. Llegint els seus llibres, no només aprenem un munt de coses noves sobre nosaltres mateixos (coses que sovint ens estimariem més no saber): també aprenem a defensar-nos de les nostres pròpies conviccions.

Ho deia fa quinze mesos, en l’entrada que ara mateix estic autoplagiant-me (parcialment) sense cap vergonya, i ho mantinc avui: La filla de l’amant és una forma immillorable d’iniciar-se en la lectura d’A. M. Homes. No es tracta d’una novel·la, sinò d’un relat autobiogràfic en el qual l’escriptora, que va ser donada en adopció només néixer, ens explica com es va retrobar amb els seus pares naturals quan ja havia complert els trenta anys, i què va succeir després. La nostra experiència com a espectadors de telefilms ens ha ensenyat que aquest tipus de retrobaments mai no acostumen a sortir bé, i el cas d’A. M. Homes no va ser una excepció. La llavors jove escriptora es va trobar de cop i volta amb una mare malalta i inestable, amb un pare amb actituts de vell conqueridor, amb una sòrdida història familiar d’amor, abusos i abandonament i amb un munt de preguntes sense resposta sobre la pròpia identitat (la personal, i també la col·lectiva) i sobre el sentit de rastrejar el nostre passat familiar en busca d’explicacions al nostre present. Les millors pàgines del llibre són precisament aquestes: les que ens posen davant la lluita d’A. M. Homes amb si mateixa en el moment de decidir com afrontar un torrent de noves informacions que, d’alguna manera, semblen forçar-la a variar substancialment la imatge que de si mateixa s’havia anat construint al llarg de tota la seva infantesa.

Us aconsello de tot cor que li doneu una oportunitat a aquesta escriptora. Els seus llibres són objectes estranys i meravellosos. I el món no està gens sobrat d’objectes d’aquest tipus.