José María Fonollosa: perdre’s en silenci

[La nostra postal, avui, porta lletra i signatura però ve sense cara. Fonollosa era un home discret; crec que li hauria agradat que, en lloc de mirar-nos el seu rostre, ens miréssim millor la portada del llibre que tan durament el representa.]

La primera vegada que jo vaig sentir a parlar de José María Fonollosa va ser l’any 1999. Me’n recordo de l’any, i també me’n recordo del lloc i de la persona que me’l va descobrir: va ser el professor i crític literari Jordi Gracia, al vell edifici de la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Era un curs sobre poesia espanyola de la segona meitat del segle XX, i entre els noms familiars de Claudio Rodríguez, de Vicente Aleixandre o del gran Ángel González va aparéixer aquest altre nom desconegut, José María Fonollosa, que corresponia a un poeta barceloní mort feia vuit anys i autor d’una obra escasa, poc llegida i absolutament excèntrica. El llibre de Fonollosa que el professor Gracia ens va convidar a llegir aquell dia va ser Ciudad del hombre: New York. No sé què farien els meus companys de classe, però jo li vaig fer cas: aquella mateixa tarda vaig anar a comprar-me el llibre a la Central del carrer Mallorca. I ell no ho sap, però encara avui dia li estic agraït.

José María Fonollosa tenia 68 anys quan va aparéixer aquest llibre. El responsable de la seva publicació va ser un altre gran poeta barceloní, Pere Gimferrer, que va conéixer a Fonollosa de forma casual l’any 1987 i va quedar-ne fascinat per la força de la seva poesia i per la raresa de la seva història personal. En aquell moment, el poeta mantenia un silenci editorial que ja durava més de 40 anys: havia publicat el seu primer llibre l’any 1945, n’havia publicat dos més abans de complir els 30, i després s’havia esborrat completament del mapa. Mai no havia deixat d’escriure, però. Al llarg d’aquests quaranta anys de silenci havia treballat de forma incansable en un cicle poètic anomenat Ciudad del hombre, que era, entre moltes altres coses, l’autobiografia imaginària, dramatitzada i plena de màscares d’un poeta que, igual que Walt Whitman, havia volgut ser tots els homes, patir tots els dolors, provar tots els plaers i cometre i expiar tots els pecats. 

A Gimferrer li va meravellar la poesia de Fonollosa, que no s’assemblava gens (i que continua sense assemblar-se) a allò que hom entén per poesia espanyola o catalana, i va aconseguir que finalment se’n publiqués la primera entrega l’any 1990 sota el títol esmentat de Ciudad del hombre: New York. El primer poema d’aquest llibre, perquè us feu una idea, consta d’un únic vers que dóna la mesura del què José María Fonollosa entén per un poema d’amor:

 No hay nada bueno en ti. Por eso te amo.

El que ve a partir d’aquí és un seguit de veus terribles, fosques, enrabiades, aterridores o malatisses, però també algunes de tendres i molt humanes, que composen una mena de cor infernal: el cor de veus condemnades d’una ciutat (Nova York en aquesta primera entrega, Barcelona en la següent) que funciona com a imatge negríssima del món. Fonollosa no és un poeta amable: ell ens agafa pel coll i ens obliga a sentir les veus d’uns homes derrotats per la vida, plens d’odi o de remordiments o de fàstic envers ells mateixos, envers allò en que s’han convertit: una col·lecció inesgotable de masclistes i d’assassins, de pedòfils i de sentimentals, d’enamorats sense cap mena d’esperança, de perdedors embrutits, de violents i d’alcohòlics i de desesperats. Cada peça del llibre ens apropa la veu d’un personatge que guarda un infern al seu interior, i que escampa aquest infern al seu voltant de mil maneres diferents.

La poesia de José María Fonollosa és directa, nua, col·loquial i narrativa. Els seus poemes van per feina: nets de retòrica, de música i de sentimentalisme, molts d’ells són com petits relats en primera persona, despatxats en unes quantes línies i comprimits fins a l’extrem. Si sou mandrosos i no voleu buscar Ciudad del hombre: New Yok, aquí podeu llegir uns quants dels seus poemes. Us deixo que descobriu per vosaltres mateixos els més negres de la sèrie, que també són (entre moltíssimes cometes) els més famosos; jo us copio un parell dels de la vessant més humana, com aquest «Elizabeth Street»:

Hoy me ha dicho mi madre: «Ya he tenido
en mis brazos los hijos de mis hijas.
Quizás un día alcance a ver los tuyos».

Yo no la he contestado. No acostumbro
a hacerlo. Rara vez. Sigo comiendo
mientras leo un periódico cualquiera.

Pero ella no se queja. No se queja
de mi duro silencio. Envejecida
queda ante mí, distante, humildemente.

Y ella debe haber sido, de mi vida,
el centro importantísimo en mi infancia.
Ahora es un casi olvido de la muerte.
Cual si estuviera muerta su presencia.

Yo no le digo nada. Me molesta
que esté pendiente siempre de mis actos,
con afán de ayudarme, de serme útil.

Me siente desdichado. Y piensa, acaso,
darme una solución. Dice, por eso:
«Quizás un día alcance a ver tus hijos».

Sin haber terminado de cenar
he salido de casa. Tengo que huir
de mi entorno, de mí. Ser yo, distinto.

No es fácil escapar de lo que es uno.
A veces se consigue, por un tiempo,
con un libro. O el cine. O la bebida.
Miro la cartelera de espectáculos.

O com aquest «Doyers Street», on potser intuïm, entre tant personatge fosquíssim i tanta història delictiva, la veu més íntima de l’autor:

No vendrá. De verdad. No vendrá nunca.

Mi cuarto es muy modesto para el éxito.
Ni hallaría la casa tan siquiera.

Mi cuarto es muy austero para amigos.
Nadie viene a reunirse entre estos muros.

Mi cuarto es también frío y muy pequeño.
¿Cómo cobijar, pues, un gran amor?

No es lógico esperar. No vendrá nunca
un éxito, un amigo, un gran amor.

Debiera de una vez cerrar la puerta.

O com aquest altre poema, «East 54th Street», que també ho diu tot en un sol vers:

No me salvéis. Intento así perderme.

José María Fonollosa va morir uns mesos després de la publicació de Ciudad del hombre: New York. Va succeir a Barcelona, la seva ciutat de sempre, el 7 d’octubre de 1991; es va suïcidar. Va morir sol, en silenci i per pròpia voluntat, com un personatge més de qualsevol dels seus poemes. Després de la seva mort, damunt la seva taula de treball van aparéixer uns versos que repassaven, rebutjant-los, els suborns habituals de la vida d’ultratomba, i que acabaven amb aquesta frase:  «Una vez ya es demasiado».

*  *  *

[Els llibres, ja ho sabeu, es comuniquen entre ells de mil formes diferents. Feia molt de temps que jo no pensava en José María Fonollosa, i feia encara més temps que no llegia cap dels seus poemes. Fins que uns dies enrere, llegint el llibre de contes (molt recomanable) de Care Santos Los que rugen, se'm va aparéixer el seu fantasma a la pàgina 80. El conte en qüestió es diu «Comunicación», i és ple de fantasmas; de fet, tot el llibre n'està ben farcit: fantasmes entranyables, malenconiosos, benvinguts o inesperats, que no són gaire conscients de la seva condició o que potser no se n'acaben de fer del tot a la idea. El fantasma de Fonollosa, en el conte de Care Santos, és un d'aquests fantasmes recents i desubicats, que volten encara pels espais que freqüentaven en vida. Coses de la comunicació entre llibres: gràcies a un conte de Care Santos, ara tanco el poemari recuperat de José María Fonollosa i corro a buscar, en memòria dels vells temps, el meu assaig preferit del professor Jordi Gracia.] 

Anatomía de un instante

Direu que això de recomanar justament avui un llibre que parla de l’intent de cop d’estat del 23-F és d’una falta d’originalitat imperdonable; i tindreu raó. En el meu descàrrec, però, al·legaré que ha estat una falta d’originalitat no premeditada: el llibre em va caure a les mans la setmana passada, i la polèmica famosa dels darrers dies (que en certa mesura continuava, degradant-la fins al límit de l’esperpent, la polèmica que en el seu dia ja va generar aquesta Anatomía de un instante) em va fer venir ganes de llegir-lo.

«Este libro es un ensayo en forma de crónica o una crónica en forma de ensayo», deia el text de la seva contratapa. «Este libro no es una ficción. Este libro es la anatomía de un instante: el instante en que Adolfo Suárez permaneció sentado en la tarde del 23 de febrero de 1981, mientras las balas de los golpistas zumbaban a su alrededor en el hemiciclo del Congreso de los Diputados y todos los demás parlamentarios -todos menos dos: el general Gutiérrez Mellado y Santiago Carrillo- buscaban refugio bajo sus escaños. Este libro es la crónica de ese gesto y la crónica de un golpe de estado y la crónica de unos años decisivos en la historia de España.» Feia bona pinta: un llibre d’autor sobre un dels episodis més foscos, més envoltats de polèmica i també, per algun motiu, encara avui dia menys obertament debatuts de la nostra història recent. Així que, amb el bon record de Soldados de Salamina i de La velocidad de la luz encara al cap, vaig començar a llegir encuriosit per veure què n’havia tret Javier Cercas de tota aquesta història de polítics i de militars i de colpistes amb tricorni.

De moment, ja us avanço que el llibre no m’ha defraudat en absolut.

Com en el cas de les dues novel·les esmentades, Anatomía de un instante ha generat tota mena d’opinions encontrades entre els seus lectors. Algunes de les crítiques que ha rebut tenen a veure, inevitablement, amb la interpretació que l’autor fa dels fets que es van produir a Espanya abans, durant i després del 23 de febrer de 1981, i que van estar a punt de posar fi a un experiment, la transició democràtica, que feia poc més de cinc anys que durava i en el futur del qual cada cop menys gent semblava confiar; d’altres, en canvi, apunten més aviat en les seves crítiques al tractament que Cercas dóna a aquests fets, que és el propi (diuen) d’un novel·lista que s’enfronta a la realitat amb la voluntat expressa d’ordenar-la, buscant en ella significats  i simbolismes, generant metàfores, assenyalant-ne inconsistències i simetries, per tal de construir amb tot plegat un relat coherent, ordenat i entenedor: tres adjectius que rara vegada poden aplicar-se a la realitat. Les dues crítiques són, al meu parer, injustes però comprensibles.

La teoria dels fets que defensa Javier Cercas en aquest llibre pot ser discutible, però en tot moment és sensata i raonada, i mai no amaga que hi ha altres interpretacions possibles del què, el qui, el com i el perquè de l’intent de cop d’estat de Tejero i companyia. (El cas és que ningú no ha establert encara una versió definitiva dels fets del 23-F: tot són teories i opinions més o menys informades, començant per la identitat del cervell principal de la operació, passant per l’objectiu últim dels colpistes i acabant per la possible implicació, ni que fos per omissió, de la mateixa Zarzuela. Cercas escull al general Armada com a cervell d’un cop tripartit, on Milans del Bosch, l’icònic Tejero i ell mateix treballarien cadascun amb una idea pròpia de la futura Espanya que hauria de néixer com a resultat de la presa del Parlament; el Rei, diu Cercas, s’olorava la imminència d’un cop d’estat, però no més que la resta de la gent ben informada del país, i mai no hauria dubtat en oposar-se a un possible escenari on els militars estiguessin al capdavant d’un govern d’unitat nacional.) I sobre la construcció d’un relat de caire literari, gairebé novel·lístic, en torn a aquests fets històrics, Cercas tampoc no se n’amaga. Ell no vol fer un llibre d’història: ell vol fer una crònica; ell vol, en realitat, fer la crònica d’un únic moment, d’una escena que sembla, d’alguna forma, contenir la clau de la història sencera: el moment famós en què el tinent coronel Tejero i els seus homes prenen a l’assalt el Congrés, ordenen a crits i amb trets als diputats que es llencin a terra i només tres homes deixen d’obeir l’ordre dels golpistes.

Aquí, Cercas fa seva de forma explícita aquella idea de Borges, tan maca i tan literària però no sé si gaire real, de que «cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es». Aquell 23 de febrer d’avui fa 30 anys, els trets dels colpistes van fer desaparéixer sota els seus escons els representants legítims dels ciutadans d’un país que encara no s’havia tret de sobre la grisor de 40 anys de franquisme i només tres homes, tres homes vitalment derrotats, sense gaire futur polític i odiats o menyspreuats per bona part del país, van mantindre la dignitat que els seus càrrecs els imposaven. Adolfo Suárez, que dies abans havia anunciat la seva dimissió i justament aquell dia havia de cedir-li la presidència del govern a Leopoldo Calvo Sotelo, és un home venut pel seu propi partit, assetjat per l’oposició i pels diaris i titllat de traïdor per la dreta d’arrel franquista de la qual ell provenia. Gutiérrez Mellado, vicepresident i mà dreta de Suàrez durant tot el procés de desmantelament de les estructures de l’estat franquista, és una vella glòria de l’exèrcit colpista de 1936 a qui ara els militars acusen d’haver traït als seus antics companys d’armes i d’haver venut Espanya als vascos, als catalans i, pitjor encara, als comunistes. I Santiago Carrillo, secretari general del PCE, amic personal de Suárez i vell heroi de la resistència republicana durant la Guerra Civil, és la diana de l’odi de la dreta, dels militars i de bona part dels seus camarades, que consideren que ha traït el comunisme en els seus intents per fer-lo acceptable per a una societat espanyola que, durant 40 anys, ha crescut educada en l’odi i la por a l’amenaça soviètica.

Tots tres homes són, aquell 23 de febrer de 1981, cadàvers polítics plenament amortitzats per una democràcia que ells mateixos, en bona mesura, van crear del no res. I Cercas, que ha llegit molt a Borges i se li nota no només en la sintaxi, ens proposa aquí una altra idea molt pròpia de l’argentí: tots tres homes, Suárez i Carrillo i el general Gutiérrez Mellado, veuen entrar aquells homes d’uniforme i armats al Congrés i saben o intueixen que aquell és el seu final. Que tot l’odi que s’ha anat generant al seu voltant al llarg d’aquests cinc anys de post-franquisme ha acabat produint, potser de forma inevitable, un cop d’estat que no es podrà dur a terme sense vessament de sang, i que la primera sang que es vessarà serà la seva: la sang dels tres homes més odiats pels militarots nostàlgics que volen posar fi a aquell experiment de la democràcia. Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado entenen en aquell mateix moment que moriran; que passi el que passi, ells seran els primers a morir; que a efectes pràctics ja estan morts. I amb aquesta idea al cap, decideixen actuar com qui ja està mort i no té res a perdre, però sí una posteritat a guanyar.

La idea és maca, i molt literària; a Cercas li serveix per estructurar de forma impecable un llibre que es llegeix com una novel·la, i que potser en el fons ho és; que sigui una idea falsa o improbable no sembla, així, una objecció gaire important. Ho deiem al començament: Anatomía de un instante no és un llibre d’història, tot i que bona part de les seves pàgines es deixin llegir com si ho fos. I tampoc no és una novel·la documental en la línia d’A sang freda o d’Els exèrcits de la nit, tot i que les intencions de Cercas potser no difereixin gaire de les de Capote i Mailer. De fet, poc importa el què sigui aquest llibre. El que importa és que és un llibre àgil, amè, interessant, ben escrit, molt informatiu, en ocassions polèmic i, per sobre de tot, indubtablement «literari». Anatomía de un instante és el llibre d’un escriptor que ha volgut comprendre un dels episodis essencials de la nostra història recent, i que ho ha fet recorrent a l’instrument que millor domina: la literatura. El resultat de tot plegat és, en la meva opinió, d’allò més recomanable.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

Arthur Machen, vertiginós

Fa uns quants dies, parlant d’Ernest Dowson, feiem referència a aquell moviment artístic i literari dels darrers anys del segle XIX que es va dir Decadentisme, i que a França, el seu lloc de naixement, va generar coses tan particulars com ara les novel·les de Huysmans, la poesia de Verlaine o la pintura d’Odilon Redon. A l’altra banda del Canal, l’etiqueta acostuma a aplicar-se a un periode de temps molt curt, els primers anys de la dècada de 1890, i a un conjunt més aviat reduït d’escriptors i d’artistes (Aubrey Beardsley, Max Beerbohm, Oscar Wilde, el nostre estrafolari amic Baron Corvo i tot el grupet reunit al volant de la revista The Yellow Book) que van destacar-se no només per l’originalitat de la seva obra, sinó també, o per sobre de tot, per les irregularitats de la seva conducta social.

Arthur Machen no va ser mai un decadent, però el seu nom ha quedat lligat ja per sempre a aquest moviment gràcies a un llibret molt prim que exemplifica, de forma prou espectacular, l’esperit transgressor i una mica macabre d’alguns il·lustres victorians de darrera generació. El llibre, un conte llarg en realitat, es diu The Great God Pan, i avui dia està considerat com un dels clàssics absoluts de la literatura de terror moderna; a més d’en reculls de contes del propi Machen com aquest, el podeu trobar en un munt d’antologies del gènere, i jo crec que no us defraudarà. Té una mica de tot: un científic boig, una noieta perversa, una dona bona i maca que també és molt desgraciada, un misteri de caire religiós, algunes dosis de sexe gens convencional, la intuició d’un horror que podriem qualificar de metafísic i, el millor de tot, una d’aquelles epifanies finals que són la marca de la casa de tota la literatura d’Arthur Machen.

Més enllà de la varietat i l’amplitud de la seva obra, que inclou des d’una apologia raonada del tabac fins a una mena de novel·la de cavalleries escrita amb llengua anglesa medieval i estil simbol·lista, podem dir que Arthur Machen és un escriptor amb un sol tema. Aquest tema, tractat amb especial fortuna en els seus contes fantàstics i de terror, és la vertiginosa intuició de que el nostre món, la nostra realitat, allò que veuen els nostres ulls i perceben el nostres sentits, és només una il·lusió darrera de la qual s’amaga una realitat que nosaltres ni  tan sols podem imaginar. Si veiéssim el món tal com és en realitat, ens diu Machen, si poguéssim descórrer per un segon el vel que ens imposen els nostres sentits i miréssim què hi ha al darrera, embogiriem. Nosaltres, pobres éssers humans, veiem només allò que els nostres ulls es troben en condicions de percebre; concebem el món d’acord als paràmetres (als límits fisiològics, diriem) del nostre cervell; la nostra és una realitat a escala purament humana, una construcció compartida per la nostra espècie però no més digna de confiança que la idea de realitat que puguin tenir els rat-penats o els koales. Els personatges de Machen, místics laïcs amb una fam insaciable de coneixement, són conscients d’aquests límits, es rebel·len i ho acaben pagant amb la perdua de la seva vida o de la seva raó.

Fa un parell d’anys us vaig recomanar aquí Los tres impostores, la novel·la més famosa del nostre home, un llibre que recorda per estructura les Nuevas mil y una noches d’Stevenson i que és, pel meu gust, un exemple gairebé insuperable de com un bon escriptor pot barrejar en un sol llibre l’humor amb el misteri, el joc amb el pensament, la lleugeresa narrativa amb la trascendència (amb perdó) espiritual. També comentava en aquella entrada els orígens de Machen: un nen gal·lès criat a les muntanyes de l’antiga ciutat romana de Caerleon-on-Usk, crescut entre llibres i llegendes i trasplantat de sobte a Londres, sense amics ni feina ni diners, abocat a viure una joventut de fam i solitud que el va fer desenvolupar una relació d’allò més estranya amb una ciutat, la capital del gran Imperi, que considerava hostil, plena de misteris i tan aterridora com el pitjor dels seus malsons. Durant les dues darreres dècades del segle XIX, Machen va fer de catalogador de llibres esotèrics, de traductor de clàssics francesos i de periodista a contracor, es va casar amb una dona de teatre que va morir molt jove, va patir una forta depressió, es va relacionar amb la gent de la famosa Golden Dawn i, per sobre de tot, va escriure tot un seguit de llibres que no van donar-li ni fama ni diners, però que van revolucionar per sempre allò que s’entén per literatura de terror (tot i que ell, de ben segur, s’hauria sorprés força de que algú el considerés un autor de llibres de por).

D’una de les seves novel·les, la meravellosa La colina de los sueños, editada aquí ja fa molts anys per Siruela, algú va dir que era el llibre més maco ques’havia escrit mai en llengua anglesa. De la ja esmentada The Great God Pan, un altre crític va dir que era, sense cap mena de dubte, la història més perversa publicada al segle XIX. Oi que tots dos judicis semblen prou suggerents?