Middlesex

Jeffrey Eugenides va néixer a Detroit, la gran ciutat industrial per excel·lència dels Estats Units, l’any 1960. Aquest fet, afegit al doble origen immigrant de la seva família —grec en el cas del pare, irlandés en el de la mare—, té un gran pes en tota la seva obra, que mai no deixa d’interrogar-se sobre els efectes que poden tenir sobre una persona l’ambient, la història, els condicionants econòmics i socials i, molt especialment, el paradigma cultural en el qual ha estat criada. En una entrevista de l’any 2009, Eugenides diu: «Penso que Detroit exemplifica gran part dels elements que defineixen la història dels Estats Units, des del triomf de l’automòvil i de la cadena de muntatge fins a la plaga del racisme, per no parlar de la música.» Detroit és l’escenari on transcorre la infantesa de la / el protagonista de la novel·la que avui us recomano, Calliope o Callie o o Cal Stephanides, una nena cent per cent americana que haurà de buscar en el seu passat familiar el perquè de la metamorfosi que trastocarà, de forma espectacular, la seva vida sencera.

La contraportada de l’edició catalana de Middlesex resumeix així l’argument del llibre:

El la primavera de 1974, Calliope Stephanides, una estudiant d’un col·legi de noies de Grosse Point (Michigan), se sent atreta per una companya de classe. Els sentiments que sorgeixen entre elles fan pensar a la Callie que no és com les altres noies. Calliope, anomenada Callie, i després Cal, una espècie rara d’hermafrodita, ha viscut els seus primers catorze anys de vida com a nena, sense que ningú s’adonés de la seva anomalia, fins que l’arribada a la pubertat l’ha sotmesa a transformacions inevitables. Ara, ja un home, necessita saber quin és l’origen d’aquesta mutació genètica, i per fer-ho, investiga la intensa i dramàtica història de la família Stephanides.

Aquesta història intensa i dramàtica ocupa el centre de la novel·la, i és potser, a primera vista, la seva part més atractiva: una saga familiar que es remunta a l’any 1922, quan els avis de Cal, que pertanyen a la comunitat grega assentada a Esmirna, abandonen la seva llar fugint de la guerra que enfronta a Grècia amb Turquia i es casen en el vaixell que els porta als Estats Units, trencant així un cert tabú fonamental que, segons la tradició de la qual tots dos provenen, comportarà la desgràcia dels seus descendents. La parella s’instal·la al Nou Món, en casa de la seva cosina i del marit d’aquesta, i amb el córrer del temps els fills de tots dos matrimonis acabaran casant-se entre ells (d’això se’n diu jugar amb foc amb les velles malediccions gregues). D’aquesta unió naixerà la Callie Stephanides, que serà nena fins als catorze anys i, com ja ens explica la primera frase de la novel·la, noi a partir de llavors:

Vaig néixer dues vegades: primer sent una nena, a Detroit, un dia de gener de 1960 en què, excepcionalment, no hi havia boira baixa; i després sent un nou adolescent, en una unitat d’urgències de prop de Petoskey, Michigan, l’agost de 1974.

Tota aquesta part històrica de la novel·la és una delícia, i és plena d’escenes, d’imatges i de personatges realment extraordinaris. El gran tema que aquí ocupa a Jeffrey Eugenides és la relació viva entre passat i present: com el passat —el més proper, el nostre passat personal, però també el passat familiar i fins i tot el de la espècie— afecta el present de les formes més estranyes i inesperades, no només generant-lo i donant-li forma, sinó també influint sobre ell de manera permanent i contínua. El pecat dels avis de Cal serà la causa, dues generacions més tard, de la seva natura prodigiosa; i la investigació del què, el com i el perquè d’aquest pecat original donarà sentit ara al seu present, fent-lo, si més no, comprensible.

Un segon tema del llibre, igualment interessant, és el de la identitat sexual i de gènere. El qüestionament del gènere sexual com a identitat fermament assignada (és a dir, de forma definitiva i per a tota la vida) en el moment del naixement és un assumpte força tractat en la darrera narrativa nord-americana, i també ha arribat a casa nostra amb llibres tan interessants com Testo Yonqui, una inclassificable barreja d’assaig psico-sociològic, diari personal i performance farmacològica on la filòsofa i activista Beatriz Preciado ofereix el seu propi cos com a camp d’experimentació transgenèrica al servei d’una reflexió seriosa, i a la vegada molt provocativa, sobre els límits avui fàcilment manipulables entre els dos sexes. La forma en que el protagonista de Middlesex viu el seu pas d’ella a ell il·lustra, des de la ficció, aquesta mateixa idea del gènere com a construcció cultural, com a conjunt aprés d’idees, de comportaments, d’actituds i de rols transmesos a través de l’educació. En el seu cas extrem, una particularitat anatòmica propicia aquesta confussió que, un cop solventada, condueix a un nou aprenentatge del món: el món vist, a partir d’ara, amb els ulls de l’home en què s’ha convertit. Amb els ulls de l’home que sempre havia sigut, en realitat.

Jeffrey Eugenides es va donar a conéixer l’any 1993 amb la seva primera novel·la, Las vírgenes suicidas, que va ser portada al cinema per Sofia Coppola i es va convertir en una mena de llibre de culte als Estats Units durant la primera meitat dels 90. L’any 2002 va arribar Middlesex, que va ser guardonada amb el Premi Pulitzer i va situar Eugenides al grup dels Chabon, Franzen, Lethem i companyia. I ara, després de nou anys de silenci, ja s’anuncia la seva propera novel·la, que sortirà a la venda el mes d’octubre i, si Amazon no menteix, es dirà The Marriage Plot. L’aposta sembla segura.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Habitaciones cerradas

A la Barcelona de l’any 2010, les obres de remodelació d’un vell edifici del Passeig de Gràcia deixen al descobert una habitació que porta més de vuitanta anys tancada, i que al seu interior amaga un d’aquells secrets estranys i terribles que ens obliguen a canviar la forma en que ens expliquem el nostre propi passat. L’edifici en qüestió, propietat de la família Lax des del moment mateix de la seva construcció, és a punt de convertir-se en una biblioteca que durà el nom del fill més il·lustre del clan, el pintor noucentista Amadeo Lax, un home complex i turmentat que va dedicar bona part de la seva obra a retratar un cop i un altre a la seva dona, Teresa Brusés, que va desaparèixer pocs dies abans de l’esclat de la Guerra Civil i que, segons la versió que ja és història, va fugir a Nova York amb el seu amant deixant enrere el marit, un fill de tres anys i una ciutat, Barcelona, que estava a punt de viure un altre d’aquells cíclics trasbalsos que l’han convertit en allò que avui és. Dues generacions més tard, Violeta Lax, néta de l’artista i primera especialista mundial en la seva obra, obrirà la porta d’aquesta habitació tancada i es trobarà de sobte ficada en la mena d’aventura íntima i sense estridències que pot, no obstant, canviar una vida: l’aventura de reescriure per complet la pròpia història.

Tres versos d’Emily Dickinson i una frase de Yasmina Reza obren Habitaciones cerradas, oferint-nos una clau d’accés possible a la novel·la que som a punt de llegir. «Promete esto: / cuando hayas muerto / habrá quien me convoque», diuen els versos de la nord-americana. «El tiempo: el único tema», afegeix, tot seguit,  la cita de la francesa. El temps i la memòria; la disolució continua del present i allò que no obstant perviu, aliè al pas del anys, secret i indestructible; els fantasmes del passat i el seu record per part d’aquells que encara som amb vida. Aquests dos temes essencials de la literatura i de la vida, el pas del temps i el seu antídot imperfecte, la memòria, són els ciments sobre els quals Care Santos ha aixecat el seu darrer llibre, que es comença llegint com una novel·la històrica amb grans dosis de misteri, d’intriga i de romanticisme i que s’acaba descobrint, amb el còrrer compulsiu de les pàgines, com allò que realment és: un monumental edifici novel·lístic que (re)crea per a nosaltres tot un món sencer perdut i recobrat gràcies a la màgia de la bona escriptura. Un món ple de bellesa i d’horror, de tendresa i de remordiments, de fe i de desesperança, que ens absorbeix plenament durant el temps de la lectura i que no ens marxa del cap un cop l’hem acabada.

Habitaciones cerradas (que també té edició en català: Habitacions tancades) ens explica, així, la història del pintor Amadeo Lax, de la seva família i de la gent present, passada i futura que es va veure afectada d’una manera o una altra per la personalitat del geni, que acabarà descobrint-se com a gens recomanable. El relat calidoscòpic de la seva vida familiar, en el context de la Barcelona burgesa de finals del segle XIX i principis del XX, dóna peu a una de les vàries novel·les contingudes en aquesta novel·la: una brillant i captivadora història d’època, escrita amb el millor estil de la gran narrativa victoriana, amb homes enamorats i dones desaparegudes, amb senyores i criades, amb belles coristes abocades a la perdició, amb amos i obrers i revolucions que tot ho destoroten, amb convents de monges arrassats pel foc i cercles espiritistes on el miracle és a tocar de mà. L’edifici del Passeig de Gràcia és el centre d’aquesta saga familiar que s’estén al llarg de quatre generacions i que ens deixa uns quants personatges del tot inoblidables. En la vida i el destí d’Amadeo Lax es combinen el cognom pessant i respectable heretat del seu pare, l’industrial barceloní Rodolfo Lax, i l’esperit curiós i inquiet heretat de la seva mare, Maria del Roser Golorons, lliurepensadora i feminista avançada al seu temps; i també hi ha una dona desapareguda, una germana morta i un germà odiat, una col·lecció d’amants de tota classe i condició, un fill desatés, un munt de talent malaguanyat  i, per sobre de tot, un secret inconfessable que el temps acabarà treient a la llum. I tota aquesta part del llibre, que abarca més de mig segle d’història de Barcelona i ens ofereix una visió molt atractiva de l’efervescència d’aquells anys perduts, orbita al voltant d’un fet real carregat de simbolisme que acabarà revelant-se com a central en la història: l’incendi que va arrasar els grans magatzems El Siglo el dia de Nadal de 1932.

Aquesta part històrica de la novel·la no se’ns ofereix, però, de la forma neta i linial que sembla obligada en el gènere. «El pasado, visto desde el presente, tiene este aspecto: un rompecabezas al que le faltan piezas», escriu Care Santos a la pàgina 212 del llibre, i això és justament el que fa al llarg de tot el seu recorregut: oferir-nos la seva història en un desordre cronològic perfectament mesurat, com una mena de puzzle immens on l’encaix progressiu de totes les peces va desvetllant un paisatge secret i ple de sorpreses. Però aquesta no és, jo ho deiem, l’única novel·la que conté Habitaciones cerradas: també hi ha la novel·la de Violeta Lax, la néta del pintor, una dona de quaranta anys que es troba en un moment difícil de la seva història personal i que ha tornat a Barcelona (ara viu als Estats Units) per tal de retrobar-se amb els seus propis fantasmes. Així, alternant-se amb els capítols que recreen la història ja tancada però no resolta dels vells Lax, trobem tot un seguit d’anotacions, de retalls de premsa i d’intercanvis epistolars en la seva versió actual, és a dir, via e-mail, que ens porten al present, a la història privada de Violeta Lax i, per sobre de tot, a la seva gestió del descobriment efectuat dins d’aquella habitació tancada de què parlàvem al començament. L’estructura del llibre es planteja doncs, de forma subtil però alhora prou explícita, com una conversa entre el passat i el present, com un diàleg entre els fets que van succeir una vegada i la forma sempre parcial, dispersa i desordenada en què aquests fets ens arriben a nosaltres quan provem de convocar-los des del nostre present. I aquí és on entren en joc els fantasmes.

La convivència  dels vius amb els morts és un dels temes estrella de tota l’obra de Care Santos. Fa unes quantes setmanes, parlant de José María Fonollosa, feiem esment del seu darrer llibre de contes publicat, Los que rugen, i de la bonica col·lecció de fantasmes que l’habitaven: éssers entranyables, sovint malenconiosos, benvinguts o inesperats, que no eren gaire conscients de la seva condició o que potser no se n’acabaven de fer del tot a la idea. Tots aquells homes i dones que ens van precedir són avui els nostres fantasmes: fantasmes que ens observen, que envejen o potser lamenten la nostra sort, que conviuen silenciosos amb nosaltres i de vegades, quan menys ens ho esperem, fan trontollar el nostre petit món amb una aparició fugaç que tot ho trasbalsa. «Mirad fijamente a la oscuridad y veréis brillar la luz de los difuntos», llegim a la pàgina 273 d’Habitaciones cerradas. «El arte es engaño, sí. Pero cuando deja de serlo, pronuncia la única verdad que importa», llegim a la pàgina 237. La llum dels morts, convocats (retornats a la vida) per la màgia de la nostra memòria. Aquest és, al cap i a la fi, el tema central d’aquest llibre: el record com a deure, com a justícia i com a forma d’immortalitat.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autora