Jeremy Brett, estimant-se

 

Quan vaig llegir la notícia (ja comentada aquí fa unes setmanes) de la mort d’Edward Hardwicke, l’actor que feia de doctor Watson a la sèrie de televisió protagonitzada per Jeremy Brett, vaig anar corrent a buscar un parell de llibres que voltaven feia anys per casa. Els vaig comprar un estiu a la desapareguda llibreria Murder One de Londres, aquell entranyable raconet criminal de Charing Cross Road del qual ja us he parlat també aquí alguna vegada. (Després de quatre anys i mig escrivint aquest bloc sospito, ai, que ja he parlat aquí de tot, i més d’una vegada.) Els dos llibres parlen justament d’aquella mítica sèrie de televisió, però s’ocupen sobretot del seu protagonista. Un d’ells, potser el menys interessant, es diu Study in Celluloid, i el va escriure Michael Cox, creador i productor de les primeres temporades de la sèrie i responsable últim de que Jeremy Brett es convertís per sempre en el cos, el rostre i les maneres de Sherlock Holmes. El llibre fa la història de la sèrie des de la seva gestació als despatxos de la productora Granada TV fins a l’emisió del seu capítol final, que Jeremy Brett, ingressat llavors a un hospital psiquiàtric per culpa del seu transtorn bipolar, ja no va poder veure. Si sou uns friquis de la sèrie, és una lectura d’allò més agraïda; si no és el cas, aquest Study in Celluloid potser se us acabarà fent una mica repetitiu, amb el seu seguiment detallat de la filmació de cada capítol i el veredicte (no sempre amable) sobre els seus resultats.

El segon llibre es diu Bending the Willow. Jeremy Brett as Sherlock Holmes, i el signa David Stuart Davies, un prolífic escriptor i antòleg de novel·les de misteri que també és, segons l’opinió general, el més gran especialista viu en la història de les adaptacions a la petita i a la gran pantalla de les històries de Sir Arthur Conan Doyle. El seu objecte d’estudi és exactament el mateix que el de Michael Cox, però la diferencia entre tots dos llibres rau en l’enfocament del tema que en fa l’autor. David Stuart Davies analitza les interpretacions holmesianes de Jeremy Brett relacionant-les amb la seva personalitat, de natural excessiva i un puntet histriònica, i també amb la seva tempestuosa vida interior, marcada per un transtorn bipolar que va romandre latent durant bona part de la seva vida i que es va declarar finalment a mitjans dels anys 80, coincidint amb la mort de la seva segona esposa. A partir d’aquest moment, que va coincidir amb l’inici de la segona temporada de la sèrie, la vida de Jeremy Brett va estar marcada per una successió interminable d’altibaixos emocionals, d’internaments psiquiàtrics cada cop més dolorosos i d’uns canvis de medicació que van anar deixant la seva emprenta indissimulable en l’aparença física de l’actor. El Jeremy Brett de les dues darreres temporades de la sèrie és un home gras i prematurament envellit que es mou a càmara lenta pels escenaris d’aquell Londres victorià que només uns anys enrere recorria de forma electritzant, gairebé espasmòdica, i fins i tot ha perdut ja l’alè necessari per pronunciar de forma adecuada els discursos del nostre estimat detectiu.

Segons avança el llibre, el drama personal de Jeremy Brett ens va posant un nus a l’estómac que no és dissol fins a les darreres pàgines, quan David Stuart Davies té el bon gust d’acabar reproduint algunes de les històries que els amics i companys de Jeremy Brett van explicar durant el seu funeral. I una d’aquestes històries és justament la que justifica aquesta postal d’avui.

L’anècdota l’explica David Burke, l’actor que va fer el paper de doctor Watson a la primera temporada de la sèrie. La tradueixo tal qual:

Una vegada, en Jeremy em va dir: «L’altre dia em sentia tan enfosat que em vaig enviar a mi mateix una carta d’admirador.» «Ho dius de veritat? I què et vas escriure?» «Em vaig escriure: “Estimat Jeremy: només vull dir-te que ets un actor absolutament meravellós. El teu Sherlock Holmes enfosqueix completament la feina de tots els actors que han interpretat abans el personatge. Basil Rathbone no mereix ni netejar-te les sabates; i Douglas Wilmer i Robert Stephens t’haurien de suplicar que els donessis classes d’interpretació. I a més, tu ets molt més ben plantat que ells. Només hi ha una paraula per descriure la teva feina: màgia. Sisplau, envíam una fotografia teva signada. Sempre teu, XX. P. S.: He sentit a dir que, a sobre d’un actor genial, ets una persona molt maca.”» «De veritat que vas escriure això? I t’ho vas enviar per correu?» «I tant. Li vaig posar un segell de primera classe. Volia que m’arribés el més aviat possible. Va arribar al matí següent.» «I la vas llegir?» «Es clar que la vaig llegir. La vaig llegir una dotzena de vegades. I en acabar em vaig sentir fantàsticament bé.» «I la foto signada també te la vas enviar?» «Potser estic boig, David, però no tant… A més, el molt rata ni tan sols m’havia enviat un sobre franquejat!»

No sé a vosaltres, però a mi m’agrada aquesta història. És una estratègia que potser tots hauriem de provar alguna vegada, en els nostres dies baixos: escriure’ns cartes dient-nos com som de bons i de guapos. De fet, jo ja he començat a escriure l’esborrany de la meva. Serà un correu electrònic, això sí, i crec que no em demanaré una foto signada. Però em diré coses molt maques.

Elisa Kiseljak

Lolita Bosch, Elisa Kiseljak. Barcelona: La Campana.

Elisa Kiseljak tenia deu anys quan un amic del seu pare va abusar d’ella. «Si deixes de plorar el regalaré un braçalet de plata», li va dir aquell dia l’home quan tot va terminar, i la por, o potser la vergonya, o la incapacitat de comprendre què havia succeït van fer que la nena esborrés de la seva ment aquells minuts terribles. A partir d’aquell moment, algunes coses comencen a canviar a la seva vida: les seves notes empitjoren, de vegades té pors irracionals o plora sense motiu aparent, i sovint parla del braçalet de plata que li ha promés l’amic del seu pare. Els dies passen, però, i ningú no sospità res. Les notes de la nena tornen a millorar, les seves pors s’atenuen, els malsons es fan més suportables: la vida continua. Fins que un dia, catorze anys després, de sobte Elisa Kiseljak ho recorda tot. I la força del record la colpeja amb tota la violència de l’acte que el seu cervell ha estat negant tot aquest temps. 

En poc més de noranta pàgines, Lolita Bosch basteix una història plena de duresa i de poesia: una subtil reflexió sobre com els abusos sexuals projecten la seva ombra sobre la vida de qui els va patir a la infantesa. Les millors pàgines del llibre, i també les més arriscades des d’un punt de vista formal, són les que narren, des de l’interior del cervell de la protagonista, el moment exacte en que el record tant de temps reprimit surt finalment a la llum i l’obliga a reconsiderar, sota un prisma totalment nou, la pròpia vida i el propi passat. La intensitat d’aquestes pàgines ens fica de ple dins el món privat d’aquesta jove, Elisa Kiseljak, que pateix un violent atac d’ansietat en veure com de cop i volta la seva història personal es converteix en una mentida, exigint-li que reconsideri tot allò que sempre havia cregut sobre ella mateixa.

A la pàgina 61 del seu llibre, en boca d’Elisa Kiseljak, escriu Lolita Bosch:«La primera imatge de què tinc memòria és la mà esquerra del meu pare. Recordo haver-l’hi agafat i haver abaixat immediatament la mirada per comptar els quadrats de la vorera. Un, dos, tres, quatre, cinc. Cada cinc he de fer un salt per no trepitjar l’infern.» Aquest és, potser, el gran tema d’aquest petit llibre: els salts que tots hem de fer al llarg de les nostres vides per no trepitjar l’infern.

Entrevista a Javier Calvo

Javier Calvo va néixer a Barcelona l’any 1973. Va debutar com a escriptor l’any 2001 amb Risas enlatadas, una col·lecció de cinc relats extensos que ja presenten molts dels trets característics que definirien, dos anys després, l’estil i la temàtica de la seva primera novel·la, l’extraordinària El dios reflectante: l’interés per la cultura audiovisual com a generadora de nous mites i com a modificadora de la realitat, l’ús d’escenaris urbans i posmoderns, la preocupació per les diverses manifestacions de la fama com a fenòmen social i cultural i, també, una marcada predilecció pels personatges molt joves, en procés de formació i amb una clara vocació d’outsiders. Des del primer moment, la crítica no va dubtar en assenyalar el caràcter renovador d’El dios reflectante, que traslladava a les lletres espanyoles algunes de les millors virtuts presents a la narrativa nord-americana del tombant de mil·leni, com ara l’ambició tècnica, l’humor, la renovació constant dels vells gèneres literaris o l’atenció preferent a la realitat mediàtica del nostre temps. L’any 2005 va aparéixer la col·lecció de relats Los ríos perdidos de Londres, que es tanca amb una de les peces clau de tota l’obra de Javier Calvo: «Mary Poppins: los ríos perdidos». I el 2007 va arribar la seva segona novel·la, Mundo maravilloso, una ambiciosa història d’intriga i misteri que ens submergeix de ple en una versió molt particular de la Barcelona dels nostres dies. Amb aquest llibre, que va ser finalista del premi Fundación José Manuel Lara a la millor novel·la de l’any, Javier Calvo va encetar un gir temàtic i estil·lístic que culminaria l’any passat amb Corona de flores, una altra història de misteri ambientada a Barcelona (aquest cop, la Barcelona de la segona meitat del segle XIX) amb tocs d’horror gòtic i de fantasia steampunk. I també l’any 2010 va aparéixer Suomenlinna, una novel·la breu que ens trasllada a l’ambient gèlid i asfixiant d’una petita illa del mar Bàltic on tot és desolació, música extrema, violència soterrada i conflictes racials amb rerafons mitològic.

Javier Calvo ha tingut l’amabilitat de respondre, per a tots els amics d’aquest bloc, a unes quantes preguntes sobre Suomenlinna, sobre algunes constants temàtiques de la seva obra i, també, sobre la seva esplèndida feina com a traductor, que l’ha portat a traduir a alguns autors tan estimats a aquest Espai de llibres com Michael Chabon, George Saunders, David Foster Wallace, J. M. Coetzee o Chuck Palahniuk. No us perdeu les seves respostes: tot un luxe per a aquesta quarta entrega de les nostres Entrevistes a l’Espai.

*  *  *      

Espai de llibres: Lo primero que llama la atención de tu último libro, Suomenlinna, es su localización geográfica, esa pequeña isla de la costa de Helsinki que le da nombre. ¿Qué es lo que te atrajo de ella, hasta el punto de convertirla en escenario de tu relato?

Javier Calvo: Cuando estuve allí no pensé en ella como escenario de ningún relato. Simplemente fue un sitio que me resultó extraño e interesante, una fortaleza marítima en el Báltico convertida en suburbio y destinación de picnics de fin de semana. Fue más tarde cuando le vi cierto potencial de representar el margen absoluto de un movimiento cultural. En este caso, el black metal, cuyo centro estaría en Noruega, Finlandia sería el margen, y dentro de Helsinki Suomenlinna representaría un margen adicional, separado de la ciudad por barreras físicas y culturales.

Espai de llibres: Suomenlinna se alimenta de un imaginario muy poco frecuente en nuestras letras: las mitologías nórdicas, el black metal, los conflictos raciales del norte de Europa… ¿Son temas que ya te interesaban previamente a la escritura del libro?

Javier Calvo: Sí, son temas que me interesaban de antes. Descubrí el black metal con veinte años, viendo Gummo de Harmony Korine. Desde entonces he sido oyente compulsivo de su música y estoy muy interesado en el black metal como fenómeno en general. Lo considero la última gran vanguardia musical del siglo XX. Y en cierta manera, la primera que no se origina en ninguna metrópolis cultural, sino en un país culturalmente marginal, y tampoco surge en el mundo del arte ni de la cultura, sino en el seno de un grupo reducido de adolescentes sin formación de ninguna clase, inspirados por cosas como Tolkien, el heavy metal y la fantasía medieval. Sin embargo, los postulados ideológicos a los que llegan (la recuperación del legado pagano precristiano de Noruega, la ética vikinga, la “reconquista” xenófoba del país) son apasionantes y relevantes en un contexto histórico-cultural.

Espai de llibres: El uso de estos referentes “lejanos”, ¿ofrece mayor libertad de imaginación al escritor?

Javier Calvo: Bueno, no creo. Creo que la imaginación es igualmente libre, no importa que escriba uno sobre lo propio o lo ajeno.

Espai de llibres: Una presencia habitual en tus novelas y relatos son los adolescentes que viven una particular educación sentimental centrada en ciertos referentes más o menos esotéricos o marginales de la cultura popular: la película The Wicker Man en Suomenlinna, la serie de televisión Doctor Who en Los ríos perdidos de Londres, los libros de Stephen King en Mundo maravilloso e, incluso, la actriz Jennifer Jason Leigh en Risas enlatadas. ¿Podríamos definir tus historias como relatos de iniciación? ¿Por qué esta fascinación de tus personajes por tales referentes culturales? 

Javier Calvo: Sí, en gran medida mucho de lo que he escrito son relatos de iniciación. En la mayor parte de los casos, esos adolescentes, o preadolescentes, necesitan referentes culturales con los que identificarse para separarse del grupo o definirse a la contra, como fase de su construcción de una identidad. Por tanto, el esoterismo de las manifestaciones culturales que eligen es una especie de señal de rebeldía, y al mismo tiempo una huida de la realidad inmediata. En cierta medida todos los adolescentes presentan ese rasgo, unos más que otros, por supuesto.

Espai de llibres: Tu primera novela, El dios reflectante, está situada en Londres, al igual que varias de las piezas de tus dos libros de relatos. Mundo maravilloso y Corona de flores se desarrollan en Barcelona. En todos los casos, como en Suomenlinna, el lugar escogido parece tener un papel mayor que el de simple escenario donde transcurre una historia. Como escritor, ¿prestas una particular atención al espacio geográfico? ¿Su elección determina de algún modo la historia que vas a contar?

Javier Calvo: Al principio no tanto como ahora. Al principio me guiaba por consideraciones más prácticas. La elección de Londres, por ejemplo, en El dios reflectante o en “La fiesta portátil” se debía a que en ambos casos las tramas pedían un ambiente metropolitano, y Londres era la única metrópolis que yo conocía por entonces. A partir de Los ríos perdidos, sin embargo, el lugar de la historia es mucho más importante, y tanto en el caso de Londres como en el de Barcelona, la historia local y la identidad o “espíritu” de la ciudad están en primer plano. En la actualidad considero que mi proyecto novelesco está ligado esencialmente a la ciudad de Barcelona y a su Historia.

Espai de llibres: Corona de flores juega con varias convenciones de género que ya habías empezado a ensayar en libros anteriores; en ella hay temas y recursos tomados de la novela policíaca, del pastiche histórico, del cuento gótico e incluso del steampunk. ¿Eres aficionado a la literatura de género? ¿La consideras especialmente útil o atractiva como escritor?  

Javier Calvo: No soy especialmente aficionado a la literatura de género, es decir: la consumo, pero en la misma medida que la literatura no de género. Sí me parece útil para mi proyecto narrativo, eso sí. Mis dos últimas novelas son thrillers o novelas criminales, por ejemplo. La trama de thriller me sirve para atrapar al lector y meterlo dentro de la historia, obligarlo a prestar el grado de atención que a mí me interesa. Una vez ahí dentro lo tengo mucho más en mis manos para transmitirle las ideas que quiero comunicar en el libro.

Espai de llibres: En varios lugares has señalado la importancia que tiene, dentro del conjunto de tu obra, el largo relato que cierra Los ríos perdidos de Londres. ¿Puedes hablarnos un poco sobre ello?  

Javier Calvo: Es difícil de explicar, pero en cierta manera lo considero la verdadera inauguración de mi obra como escritor. Mis dos primeros libros, sobre todo el primer, creo que son esfuerzos literarios donde pesaba mucho más el momento en que fueron escritos, ciertas influencias de aquella época (Delillo, David F. Wallace) y cosas que después me he quitado de encima. A partir de Los ríos perdidos todo me parece mucho más personal. El relato en cuestión, “Mary Poppins: los ríos perdidos” es también el punto de partida de una serie de constantes en mi obra posterior: el policial como formato, la sustitución de la cultura canónica por la filosofía oculta, la investigación del pensamiento irracional, la locura, la magia y los crímenes.

Espai de llibres: Compaginas la tarea de escritor con la de traductor literario.  En los últimos años has traducido a autores tan influyentes como J. M. Coetzee, Michael Chabon, Denis Johnson, Chuck Palahniuk o David Foster Wallace. ¿Cómo crees que se relaciona esta labor de traducción con tu propia creación literaria? ¿La enriquece? ¿Interfiere de algún modo con ella? 

Javier Calvo: En general no se relaciona demasiado. Ni siquiera creo que en realidad interfiriera en ningún momento con mis criterios y decisiones a la hora de escribir mis primeros libros. Para mí trabajar como traductor es una escuela de técnica como ninguna otra, que considero que me ha enseñado (y me enseña) a narrar cada día mejor. Cuando traduces, ves los problemas técnicos de ritmo, de estructura y de arquitectura a los que se ha enfrentado el autor del original y ves como los ha resuelto, con lo cual es como asistir a diario a una escuela de escritura. Incluso traducir malos libros te enseña todo lo que no debes hacer.

Espai de llibres: En un número reciente de la revista Eñe hablabas de tu biblioteca particular. En ella hay una notable presencia de autores relacionados con el ocultismo clásico, desde Aleister Crowley hasta Colin Wilson. ¿Qué es lo que te atrae de este tipo de literatura?

Javier Calvo: En líneas generales, la filosofía oculta se opone a la tradición del pensamiento científico, de la filosofía socrática y del pensamiento capitalista que han llevado a nuestra civilización a donde está. O por lo menos se desmarca de ellas. También tiene muchas conexiones con el pensamiento mágico y el pensamiento religioso dela Antigüedad, que son formas de espiritualidad a las que me siento muy cercano, y con las formas neopaganas de relacionarse con la naturaleza y el medio ambiente. De todas maneras, la filosofía oculta es un corpus enorme de pensamiento, y muy diverso. Digamos que me interesa en la misma medida que la religión, en tanto que formas de pensamiento alternativo que escapan al pensamiento único de la ciencia y el progreso.

Espai de llibres: Para acabar, ¿podrías recomendarnos un par de libros que te hayan interesado últimamente? 

Javier Calvo: Solamente dos es muy difícil, pero puedo intentar ampliar la selección a los últimos meses. Mil violines y L’home intranquil, de Kiko Amat. Emet o la revolta, de Sebastià Jovani. El libro de los vivos de Juan de Madre. Supernaturaleza, de Fco. Javier Pérez. Los cuentos de Mariana Enríquez. Acceso no autorizado de Belén Gopegui. Un momento de descanso de Antonio Orejudo. El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia de Patricio Pron. Y Wendolin Kramer de Laura Fernández.

 [A la imatge, la fortalesa marítima de Suomenlinna, davant les costes de Helsinki, escenari (i potser també protagonista) del darrer llibre de Javier Calvo.]

 

La construcció d’un estil

David Foster Wallace, La niña del pelo raro. Barcelona: Debolsillo.

Quan va publicar La niña del pelo raro l’any 1989, David Foster Wallace era, segons la crítica del seu país, un dels joves escriptors amb més talent i futur del moment. Feia només dos anys que el seu primer llibre, la novel·la The Broom of the System, havia sorprés tothom per la seva agosarada (i precoç) relectura dels mecanismes de la ficció posmoderna nord-americana: amb les seves gairebé cinc-centes pàgines plenes d’humor i d’ironia, d’irrefrenable enginy verbal, de picades d’ullet metaliteràries i de tota mena de pirotècnies narratives, The Broom of the System s’inseria plenament dins la llarga tradició dels Pynchon, Coover, Barth i companyia i, alhora, mirava de desmuntar-la des del seu propi interior. En aquest punt inicial de la seva carrera, David Foster Wallace semblava encarnar com gairebé cap altre escriptor del moment aquell vell somni americà que un altre nen prodigi de les lletres dels 80, Bret Easton Ellis, estava a punt de capgirar per sempre amb el seu relat sinistre de les aventures del yuppie Patrick Bateman.

La realitat, però, era ben diferent. La publicació de La niña del pelo raro va coincidir amb un dels períodes més foscos de la vida de DFW: una època en què la depressió, combinada amb l’abús puntual de l’alcohol i amb un acusadíssim sentiment de fracàs personal, el portarien primer a un pavelló de vigilància psiquiàtrica i, després, a l’enfosquiment en una successió de feines d’estricta supervivència que inclogueren la de vigilant de seguretat o la de noi de les tovalloles en un gimnàs de rics. El llibre, un conjunt de relats que s’ocupen en bona mesura de la nostra fascinació per la fama i l’èxit, va passar gairebé desapercebut entre la crítica i els lectors, i va empènyer David Foster Wallace a un llarg silenci de set anys del qual va néixer, per fortuna de tots nosaltres, La broma infinita.

Si mai no heu llegit cap llibre de ficció de David Foster Wallace i en sentiu curiositat, La niña del pelo raro és una bona manera d’entrar en matèria. El primer relat del volum, el televisiu «Animalitos inexpresivos», ja ens fica de ple al cor mateix del món de l’autor: un món farcit de càmeres que ens multipliquen i ens confonen i de realitats que no semblen gaire de fiar, un món de joves prodigis inestables, d’executius a la corda fluixa i de píndoles d’informació fetes a mida de la petita pantalla, regit per implacables lògiques de mercat que tot ho condicionen i pels seus agents a la terra: legions d’homes i dones amb vestit, corbata i portafolis que viuen les seves vides al ritme que els imposen els seus petits inferns corporatius. Un món lluent, artificiós i malalt d’autoconsciència. Un món enginyós i divertit, festiu en la seva superfície i terriblement fosc i trist al seu interior. «Mi aparición», un altre relat de tema televisiu, ens presenta a una actriu en hores baixes que es disposa a ser entrevistada en directe al famós late show de David Letterman, propiciant la reflexió de David Foster Wallace sobre una de les grans preocupacions de la seva literatura: els perills corrosius de la ironia com a forma d’expressió institucionalitzada. «Lyndon», pel meu gust un dels millors contes del llibre, se serveix de la figura del president americà Lyndon B. Johnson per parlar de les relacions entre vida pública i vida privada, entre la nostra petita història personal i la gran Història comuna que queda registrada als llibres. «La niña del pelo raro», tot i no ser un relat especialment memorable, ens ofereix l’interessant espectacle de veure a DFW endinsant-se de cos sencer als territoris de Bret Easton Ellis, amb els seus joves violents i avorrits i l’absència definitiva de qualsevol moralitat. «John Billy» és una original barreja d’american gothic i de realisme màgic hispanoamericà, plena d’excessos i d’esperit juganer. I «Hacia el Oeste, el avance del imperio continúa» és, pel seu esperit i per la seva extensió, una veritable novel·la que tanca el llibre retornant als territoris posmoderns i metaficcionals de The Broom of the System.

La niña del pelo raro no és, segurament, el millor dels tres llibres de relats de David Foster Wallace, però sí té un encant particular que no tenen, que no poden tenir, els més madurs Entrevistas breves con hombres repulsivos i Extinción: l’encant de veure a un escriptor que no ha trobat encara el seu estil definitiu, que ja sap què vol dir però que no sap exactament com fer-ho, i que es dedica a anar explorant tots els camins que se li obren al davant. Dels encerts, els dubtes i els errors de La niña del pelo raro neixen La broma infinita i tota la seva obra posterior. Aquest llibre ens ofereix, així, la possibilitat d’espiar la construcció d’un estil. Oi que no sembla un mal motiu per llegir-lo?

Nosaltres mateixos

 

«Pocos dudan que Internet sea una revolución tan importante como la que produjo Gutenberg con la imprenta. Sobre el futuro del lenguaje, en cambio, hay más dudas, porque todo indica que este ha empezado a perder parte de su energía y en consecuencia el género humano está volviéndose menos humano. Ese es el peligro real que, entre otros, ya advirtió George Steiner en 1971, cuando habló, largo y tendido, del periodo de cambios profundos que comenzábamos a atravesar y citó unos versos maravillosos de Wallace Stevens sobre el mundo de las hojas. Aquellas páginas de Steiner parecen escritas hoy mismo. Pero lo que sí fue escrito hace unas horas, en plena Spanishrevolution, es este tuit: “No había caído hasta hoy en que estamos en mayo. ¿Es el Mayo del 11 que contaremos a nuestros nietos?”.

Supongamos que perdura en la memoria el Mayo español y un día hay que contarlo a los nietos. ¿Cómo se contará? Esa es la cuestión, que diría Hamlet. ¿Se narrará utilizando todos los resortes literarios de la complejidad que tanto pueden ayudar a profundizar en el laberinto de la realidad, o bien con el lenguaje surgido de la taquigrafía del tuit? En la Spanishrevolution se ha visto cómo los tuits son un atentado contra la complejidad del mundo que pretenden leer. Tal vez tanta simpleza esté relacionada con el hecho de que la biblia de los rebeldes hispanos sea ¡Indignaos!, de Stéphane Hessel, un librito de menos de 30 páginas (desde luego un tomito óptimo para un país de lectores perezosos), cuyo propio autor, hombre honesto, viene rogando a sus gandules seguidores que acudan a libros mucho más consistentes y elaborados que el suyo, libros como La voie (La vía), de Edgar Morin, o el ensayo de Susan George, Sus crisis, nuestras soluciones.

El problema de fondo ya estaba hace 40 años cuando Steiner advirtió de que se iban a modificar las formas de comunicación y que era preciso tener bien claro lo que estaba en juego, pues lo mejor del hombre se había relacionado con el milagro del lenguaje, y hasta entonces la humanidad y ese milagro habían sido indivisibles. Antes del hombre, venía a decir Steiner, solo existía un caótico mundo orgánico y animal, poblado de mensajes no humanos. Todo esto lo decía en 1971, poco después del famoso Mayo francés y en pleno ascenso de la generación de los baby-boomers, la generación de Tony Judt, nacido en 1948, muy crítico con ese Mayo francés que jugó tan infantilmente a hacer la revolución. En El refugio de la memoria —libro verdaderamente memorable— nos advierte Judt de que cuando las palabras pierden su integridad, también lo hacen las ideas que expresan. Muy duro con Facebook y Twitter —mundos en los que cree registrar que la concisa alusión sustituye siempre a la exposición—, cree Judt que Internet fue una oportunidad para la comunicación sin límites, pero el sesgo cada vez más comercial del medio ha traído consigo su empobrecimiento: “En la generación de mis hijos, la taquigrafía comunicativa propiciada por su hardware ha comenzado a calar en la comunicación misma: la gente habla como en los mensajes”.

El empobrecimiento ya está aquí. Lo registramos en la economía, por supuesto, pero también en el lenguaje raquítico de los políticos y también en el habla tuitera, incapaz en muchos casos de pasar de la lectura de 30 páginas al año. Se está demoliendo el antaño asombroso poder de las palabras para analizar el mundo. Y, como dice Judt, más que padecer la aparición de la “neolengua”, nos amenaza el auge de la “no-lengua”.

Imposible no recordar a Wallace Stevens cuando escucha, un día invernal, las señales premonitorias de la catástrofe. Capta que ha desaparecido el hálito de héroes sin aliento, e incluso todo murmullo humano, y oye solo un susurro de hojas que no se trascienden a sí mismas, hojas carentes de imaginación, sin significar más de lo que son al encontrarse con el aire, en la cosa misma. “Hasta que finalmente el susurro no le interesa a nadie”, concluye.»

*  *  *

Enrique Vila-Matas va publicar aquest article, titulat «Empobrecimiento», el passat 24 de maig al diari El País. Quinze dies després va publicar «Ser nosotros mismos», un segon article on l’autor de Bartleby y compañía amplia l’abast de la seva crítica i el fa extensiu a la nostra literatura d’avui: «Hasta donde alcanzo a saber, los narradores que tratan de ser “ellos mismos” nada tienen contra el entretenimiento ni las historias sencillotas que se muestran dispuestas a ser engullidas de un tirón, pero no pierden de vista que esas historias tienen muchas cualidades, menos las esenciales para la experiencia central de la ficción, una experiencia paradójicamente próxima a la verdad y nunca muy hogareña. Porque tal vez lo que un narrador tenga que intentar expresar de un modo exacto sea su visión del mundo, lo que entiendo que comporta la tarea gigante de haber fumigado antes todas las verdades que no son propias sino de otros y no perder de vista que el lenguaje puede conmover cuando es testimonio de una conciencia única.»

Coincidiu o no amb Vila-Matas, dos articles que conviden a pensar.

Horitzons d’expectatives

Iain Levison, Cómo robar un furgón blindado. La Coruña: Ediciones del Viento.

En Mitch, en Kevin i en Doug, els tres amics protagonistes d’aquesta divertida i amarga novel·la d’Iain Levison, comparteixen una sèrie de trets personals que tenen, potser, molt de generacional: tots tres malviuen a la perifèria del món laboral, són cada dia una mica més a prop de la trentena, compren i venen i fumen coses no gaire legals i, potser per tot plegat, no tenen una visió gens pràctica de l’existència. En Mitch es guanya la vida treballant com a encarregat a la secció menys entretinguda d’uns grans magatzems, fins que una brometa poc afortunada l’envia directe a l’atur. En Doug, el seu company de pis, era cuiner a un restaurant de menjar ràpid que va tancar d’un dia per l’altre, i ara somnia amb tota una sèrie de futurs laborals possibles, sí, però improbables: pilot d’helicòpter, cardiòleg, escriptor famós de llibres infantils… En Kevin, l’unic dels tres que està casat i és pare d’una nena, es dedica a passejar els gossos de la gent rica de la seva ciutat, l’única feina que li ha sortit després de la seva breu estada a la presó per un assumpte de drogues. Tots tres viuen al dia i d’esquenes al futur, sense cap més somni real que el de poder seguir pagant-se un altre mes el lloguer i la maria. Fins que un dia, entre núvols de fum i mirades vidrioses, comprenen que la solució a tots els seus problemes és la delinqüència.

A la vida, ja ho sabeu, tot és posar-s’hi. Els nostres amics comencen robant una tele de 42 polzades per donar-la al propietari del pis a canvi del lloguer de dos mesos i, com que la cosa surt bé, decideixen buscar-se objectius més ambiciosos. I digueu-me: què hi ha més ambiciós que un furgó blindat? En materia de robatoris, res. Així que en Mitch, en Kevin i en Doug es compren uns passamuntanyes i un cotxe de cinquena mà i es llencen a l’aventura que, tant si surt bé com si no, canviarà per sempre les seves vides.

Cómo robar un furgón blindado és, com deia al començament, una novel·la alhora divertida i amarga. El seu tó és lleuger, enginyós i ple d’ironia, i hi ha un munt d’escenes que us faran riure amb ganes; els tres personatges principals són entranyables i una mica ridículs, en el bon sentit de la paraula. Però al darrera hi ha tota la realitat de fons que Levison descriu: una realitat feta d’atur i de lloguers impossibles, de feines sense expectatives, de relacions humanes convertides en la pura rutina de l’amistat adol·lescent, de soledat i d’incomunicació i, per sobre de tot, de manca de somnis que convidin al compromís. Com els personatges de Nick Hornby, els tres homes que protagonitzen aquesta novel·la són tres nens grans que no saben com créixer; com els personatges de Chuck Palahniuk, són tres perfectes exemplars d’allò que els americans anomenen white trash: homes de raça blanca que viuen en la precarietat laboral, la inseguretat econòmica i l’absència total d’expectatives que acostumen a patir les minories ètniques del país.

Tot plegat, fa de Cómo robar un furgón blindado un d’aquells llibres que saben provocar-te el somriure alhora que et transmeten inquietud. És a dir: literatura de la bona.

Jo no tinc por

Niccolò Ammaniti, Jo no tinc por. Barcelona: Empúries.

Michele Amitrano té nou anys i viu a Acqua Travese, un poblet diminut (i imaginari) del sud d’Itàlia on tot és pols, calor asfixiant i camps de blat que cremen, o fumegen si més no, sota el sol mediterrani. A Acqua Travese hi ha cases abandonades i adults sense feina, i famílies que es busquen la vida per anar tirant, i nens que corren pels camps en bicicleta somniant les seves aventures. Som a l’estiu de l’any 78, un dels més calorosos del segle; la veu que parla és la del nen protagonista, una veu amable i familiar, i tot sembla indicar que som a punt de llegir una d’aquelles històries neorrealistes que tan bé se’ls donen als nostres cossins italians.

Però no. De cop i volta, la tendra història estiuenca dels nens en bicicleta es converteix en una història també tendra i estiuenca, però de terror. De terror íntim i psicològic: del de veritat. D’aquell terror que neix de descobrir que les coses no són en absolut com tu et pensaves que eren. Que no coneixes a la gent a la que creies conèixer, i que allà fora, a l’altra banda dels teus ulls, succeeixen tota classe de coses impensables i terribles que mai no hauries pogut imaginar. En una de les seves excursions en bicicleta, Michele es fica en una casa abandonada i veu una cosa que mai no hauria hagut de veure; i de sobte tot canvia per a ell. Els seus pares, el seu poble, ell mateix: tot canvia. Michele té nou anys, i el conte d’estiu del principi del llibre s’ha convertit, irreparablement, en un conte de terror i de final de la infància i d’entrada involuntària en un món farcit de secrets i de responsabilitats.

Igual que els personatges que l’habiten, Jo no tinc por és una novel·la d’aparença senzilla que amaga un munt de coses al darrera. Escrita amb un estil ràpid i directe que s’escau a la perfecció amb la perspectiva infantil des de la qual està narrada, és una paràbola molt ben aconseguida sobre les desil·lusions del fer-se gran, sobre la pèrdua de la innocència i la complicitat imposada amb les parts fosques de la vida real. Una novel·la trista, molt maca i cent per cent recomanable.    

Monstres o silenci

1.

«Tenía una forma elegante y experimentada de barrer la sala con la mirada para asegurarse de que se estaba dirigiendo a toda la mesa, un talento que no acababa de concordar con la presencia tímida y algo inquieta de su cuerpo mientras hablaba ante los hombres allí reunidos. (…) Su sonrisa tenía algo de mueca de dolor, observaron algunos miembros, como si estuviera ofreciendo alguna disculpa vaga e imprecisa. Pegado al bolsillo de la pechera, en el mismo lado de su camisa con la etiqueta identificativa, estaba el familiar icono corporativo de Señor Blandito, que era el dibujo de una cara regordeta e infantil de etnicidad indeterminada con los ojos entornados en una expresión que de alguna forma connotaba placer, saciedad y deseo voraz al mismo tiempo. El icono transmitía la clase de afecto facial inocuo que hacía casi imposible no devolverle la sonrisa o no despertar sentimientos positivos.»

2.

«El monitor se llamaba Terry Schmidt, tenía treinta y cuatro años y era virgo. (…) Schmidt había hecho varios años de psicoterapia y no le faltaba perspectiva de sí mismo, y sabía que cierto porcentaje de su reacción a la forma distante en que aquellos hombres de más edad se inspeccionaban las cutículas o se pellizcaban la raya de la pernera de encima del pantalón mientras permanecían sentados sobre el coxis meneando el pie de la pierna cruzada se debía a su propia inseguridad, que se sentía contaminado e implicado por todo aquel negocio del marketing contemporáneo y que a veces aquello se manifestaba mediante proyección psicológica como una sensación de que la gente con la que estaba intentando hablar con la mayor sinceridad posible siempre creía que estaba intentando venderles algo o manipularlos de alguna forma, como si el mero hecho de estar empleado, por efímeramente que fuera, en la gran maquinaria del marketing americano hubiera teñido de alguna forma todo su ser y por esa razón algo esencialmente furtivo y suplicante que había en su expresión ahora parecía inherentemente falso y manipulador y provocaba el rechazo de la gente, y no sólo en su carrera (…) sino también en sus asuntos personales, y como si en algún momento de todo aquello sus habilidades profesionales para el marketing se hubieran propagado a todo su carácter de forma que ahora era la clase de hombre que, si iba a reunir valor y preguntarle a una colega femenina si quería salir de copas con él y mientras tomaban una copa abrirle el corazón y revelarle que la respetaba enormemente, que sus sentimientos por ella incluían elementos de aprecio tanto profesional como intensamente personal y que pasaba mucho más tiempo pensando en ella del que ella se podía imaginar, y que si hubiera algo, lo que fuera, que él pudiera hacer para hacerle la vida más feliz o más satisfactoria o más plena confiaba en que ella se lo dijera, porque no tenía más que decirlo, decírselo o chasquear los dedos o simplemente echarle una mirada de complicidad y él acudiría, al instante y sin ninguna reserva, a pesar de todo transmitiría la impresión de que solamente quería acostarse con ella o acosarla, o de que tenía una sórdida obsesión por ella, o incluso tal vez que tenía una especie de siniestro altar secreto dedicado a ella en un rincón del segundo dormitorio en desuso de su apartamento, consistente en objetos personales rescatados de la papelera de su cubículo o en las ocasionales notas secas e ingeniosas que ella le pasaba durante las reuniones especialmente letales o absurdas del personal del Equipo Δy.»

3.

«Schmidt tuvo un breve vislumbre de todos ellos en la sala de conferencias como icebergs y/o témpanos de hielo, con solo el extremo superior por encima de la superficie, inexplorados e inescrutables los unos para los otros, y se imaginaba que era probable que solo en el matrimonio (y eso en los matrimonios buenos, no en la decorosa danza de soledad que vio ejecutar a su padre y a su madre durante diecisiete años, sino en una intimidad conyugal verdadera) los cónyuges se permitieran entre ellos ver por debajo de la máscara pública de la punta del iceberg y consintieran en ser conocidos de verdad, tal vez hasta el punto de no solamente dejar que el cónyuge viera la repulsiva masa de lunares que tenían debajo del brazo izquierdo o la forma en que después de cualquier clase de infección viral o provocada por el frío las uñas de ambos pies se volvían de color amarillo oscuro durante varias semanas, sino quizá incluso muy de vez en cuando sollozaran abrazados en plena madrugada y expulsaran los miedos íntimos más lóbregos y las ideas de fracaso e impotencia y de pequeñez terrible y absoluta en el seno de una máquina profesional aplastante en la cual uno no podía creer que hubiera tenido alguna vez la temeridad de pensar que podía ayudar a ejercer cambios o a marcar la diferencia o a hacer cualquier cosa más que ser una piececita anónima entre muchas.»

4.

«O tal vez incluso la mera posibilidad de expresar algo de este dolor emocional infantil a alguien parecía imposible salvo en el contexto del misterio del matrimonio verdadero, que no era una simple ceremonia y fusión financiera sino una verdadera comunión espiritual, y últimamente Schmidt sentía que estaba llegando a entender por qué durante todo su catecismo infantil y tiempo previo a la confirmación la Iglesia se refería al mismo como el Sagrado Sacramento del Matrimonio, porque parecía realmente tan milagroso y transracional y alejado de las posibilidades de la vida real que vive la gente como la crucifixión, la resurrección y la transubstanciación, lo cual equivale a decir que no se presentaba como una meta que uno pudiera alcanzar o cumplir alguna vez en la vida, sino como una especie de estrella para orientarse en la navegación, algo elevado e intocable y milagrosamente hermoso de esa forma distante que siempre te recuerda lo ordinario y poco hermoso e incapaz de milagros que eres tú, lo cual constituía otra de las razones por las que Schmidt había dejado de mirar al cielo y de salir por las noches o incluso de abrir nunca las cortinas opacas del ventanal de su apartamento cuando llegaba a casa por la noche, sino que se sentaba con el mando a distancia de su televisión por satélite en la mano izquierda y se dedicaba a cambiar a toda velocidad de un canal a otro y a otro por miedo a que algo mejor fuera a aparecer en otro de los 220 canales normales y premium del proveedor de cable y él se lo fuera a perder, y cada noche pasaba tres horas así antes de que llegara la hora de quedarse mirando con el corazón latiendo a mil por hora el número de casa de Darlene Lilley en la memoria de Marcado Rápido para que solamente hiciera falta un instante de la valentía necesaria para arriesgarse a parecer lascivo o asqueroso y usar un solo dedo y pulsar un solo botón gris para invitarla a un cóctel o aunque fuera a un refresco durante el cual él pudiera quitarse su máscara pública y abrirle el corazón a ella, antes de arredrarse y postergar una noche más la llamada y caminar con andares de pato hasta el cuarto de baño y/o el dormitorio decorado en tonos crema y marrón claro para dejar listas la camisa y la corbata limpias del día siguiente y recitar su dekate nocturno y luego masturbarse una vez más hasta quedarse dormido.»

5.

«En algunos momentos del último trimestre, mientras se afeitaba escuchando WLS News y Talk Radio, Schmidt solía detenerse y se miraba la cara y las suaves líneas y bolsas que parecían volverse un poco más marcadas cada trimestre y se llamaba a sí mismo, directamente a la cara de su reflejo en el espejo, “Señor Blandito”, el nombre le venía espontáneamente a la mente, y a pesar de sus intentos por no hacer caso o resistirse, el nombre y el logotipo de la gran empresa subsidiaria se habían convertido en el más reciente insulto de su parte oscura, de forma que cuando ahora pensaba en sí mismo pensaba en algo que él llamaba “Señor Blandito”, y su cara y la cara regordeta y completamente insulsa del icono se fundían en su imaginación en una sola cara, tosca y dibujada con líneas y lista de una forma mezquina, un diseño para el que alguien tal vez encontrara un uso mezquino y egoísta pero que nunca podría amar ni odiar ni molestarse realmente en conocer.»

*  *  *

[Cinc moments de «Señor Blandito», el llarg relat sobre les misèries i els horrors de la vida corporativa que obre Extinción: una història de consumidors sota vigilància consentida, de venedors a la vora de l'abisme i d'homes que escalen edificis disfressats de mascotes comercials. Amb aquest llibre, el darrer de ficció que va publicar en vida, David Foster Wallace va arribar al límits mateixos del seu estil; com als mapes antics, més enllà només hi havia monstres o silenci. Els relats d'Extinción són llargs, complexos i fragmentaris; l'escriptura de DFW, obsessiva i més autística que mai. En molts moments, la veu de l'autor es torna tan irrespirable com els paisatges morals que descriu: uns paisatges plens d'angoixa i de desesperació i de sobtades tendreses. Les confessions més nues i radicals de tota la literatura de David Foster Wallace queden així camuflades o diluïdes enmig de llargs paràgrafs retorçats, autoconscients, excessius, que diuen i no diuen i que mai no acaben de fer-nos el mal que podrien. Tot plegat resulta estrany i torbador: com espiar la lluita d'un escriptor que prova de fugir de la presó d'un estil que ja ha deixat de ser-li útil. Extinción és un llibre que no agrada a tots els lectors de David Foster Wallace. D'altres, en canvi, el trobem fascinant.]

La darrera de McEwan

Ian McEwan, Solar. Barcelona: Anagrama.

Tractant-se de literatura, parlar de rànquings o de jerarquies té el mateix sentit que fer-ho de promocions d’ascens, de quarts de final o d’eliminatòries al millor de cinc partits. Amb això dels llibres, per fortuna, no hi ha més competició que la que cada autor entaula amb ell mateix en el seu procés d’escriptura, ni d’altres classificacions que les estrictament personals i intransferibles, basades en íntimes afinitats i en descobriments atzarosos, que anem fent els lectors a còpia d’anys i de lectures. (Les llistes de vendes dels diaris són tan poc interessants que no cal ni esmentar-les, i els cànons… bé, els cànons són classificacions estrictament personals fetes per gent una mica massa seriosa.) Tot això ho dic perquè jo mateix he estat ara a punt d’escriure que Ian McEwan s’ha convertit, d’uns anys ençà, en el primer novel·lista de la seva generació: el més sòlid, el més admirat, el de trajectòria més sostingudament ascendent de tots els grans novel·listes anglesos nascuts al voltant de l’any 50. I això de «primer novel·lista de la seva generació» m’ha sonat a classificació de l’ATP o a quadre de finals de conferència de l’NBA. Lleig i tonto. I terriblement injust amb gent com Julian Barnes o Martin Amis, que continuen competint amb ells mateixos llibre rere llibre i que encara tenen moltes alegries que donar-nos als seus lectors fidels.

Però el cas és que Ian McEwan es troba, potser, en el moment més dolç de la seva carrera; i això té molt de merit tractant-se d’algú que ja porta més de quinze llibres publicats a les esquenes. Solar, per exemple, no només és una novel·la extraordinària: també és una novel·la diferent, i original, i fins i tot excèntrica dins el conjunt de l’obra de McEwan. I aquesta capacitat de renovar-se, de provar amb encert nous camins, d’enfrontar-se a nous registres i estratègies, no resulta gens habitual en escriptors de l’edat i el prestigi de l’anglès, que a aquestes alçades (62 anys i milions de lectors arreu del món) ja s’hauria ben guanyat el dret a replegar-se en un estil i unes maneres establertes. (Penso ara, entre parèntesi i gairebé sense voler-ho, en la darrera novel·la de Javier Marías.) McEwan, en canvi, continua produint llibres que són a la vegada necessaris, diferents i sostingudament brillants, i que mai no deixen d’adreçar-se, amb una mirada fresca i nova, als grans problemes del seu temps. Així, si a Dissabte hi trobàvem la resposta de l’autor a com fer literatura d’un món immers en les conseqüències de l’11-S i de la Guerra d’Iraq, a Solar tenim la seva mirada sobre els grans debats científics del nostre moment, i en especial sobre la sostenibilitat del planeta i les posibles respostes a la fi de les energies fòssils.        

El protagonista de Solar és diu Michael Beard, i és un prestigiós científic anglès que fa molts anys va guanyar el Premi Nobel de física gràcies a una petita ampliació d’un aspecte de la feina d’Einstein, i que des de llavors viu de les rendes de la seva glòria deixant-se caure per congressos internacionals, per departaments universitaris i per ben pagades comissions governamentals. La seva vida personal és complexa i animada: quatre matrimonis arruïnats, un cinquè en procés de fallida i una col·lecció d’amants fugaces que continuen sucumbint, prou misteriosament, als seus encants d’home grassonet i madur. Tot normal, fins que un dia la seva dona decideix que ella també pot ser infidel, i que amb qui millor que ser-ho que amb un jove col·laborador del seu marit. I aquí la cosa es complica. Michael Beard viatja al Pol Nord com a membre d’una expedició d’escriptors, artistes i científics compromesos amb el tema de l’escalfament global, i és a punt de perdre una part molt estimada de la seva anatomia masculina per culpa del fred i d’un descuit. Un home en barnús mor de forma accidental, i un altre home acaba a presó acusat del seu assassinat. Algú té una bona idea que potser no és del tot original. Michael Beard es divorcia, perd la feina, es fa encara més famós i s’acaba convertint, de forma gens dessinteresada, en el gran apòstol posmodern de l’energia solar. Passen els anys. I al final les coses es compliquen més encara i Michael Beard acaba descobrint que, en aquest món, tot acaba sabent-se i retornant un dia o un altre.

L’abans esmentada excentricitat de Solar respecte al conjunt de l’obra de McEwan té a veure, sobretot, amb el seu to. Per enfrontar-se a alguns dels temes més importants del nostre temps, assumptes com ara la sostenibilitat del planeta o el paper de la ciència com a generadora del nostre futur, Ian McEwan ha escollit un to de farsa que no li coneixiem, i que a la seva prosa li escau de maravella. En molts moments, la ironia es converteix en humor, l’humor en paròdia i la paròdia, obertament, en gag d’aquells de riure amb ganes. Això no vol dir, però, que Solar no sigui un llibre seriós. Ho és, i molt; però ho és de la millor manera possible: és seriós sent divertit, i entretingut, i interessant a cada pàgina. Solar és, en aquest sentit, el llibre més anglès de McEwan, el més proper a la tradició del seriós humorisme dels seus col·legues David Lodge, Julian Barnes i companyia. El seu protagonista, Michael Beard, té alguna cosa de Pnin nabokovià: un Pnin menys entranyable, això sí, i molt més atent a les coses del món i de la butxaca. El seu paper és el del geni accidental i solipsista i una mica fraudulent que tot d’una descobreix que els altres, misteriosament, també existeixen.

He gaudit tant amb aquest llibre, m’ho he passat tan bé llegint-lo, que no sé com dir-vos que l’heu de llegir. Creieu-me: l’heu de llegir. No s’escriuen gaires llibres com aquest. No hi ha gaires escriptors com l’Ian McEwan. I nosaltres, els seus lectors agraïts, som afortunats de tenir-lo encara actiu i en plena forma i amb l’ambició intacta dels grandíssims novel·listes.