Entrevista a Care Santos

Care Santos va néixer a Mataró l’any 1970. Va publicar el seu primer llibre, Cuentos cítricos, l’any 1995, i un any més tard va guanyar el Premio de Narrativa Ciudad de Alcalá amb un altre recull de relats, Intemperie. El 1997 va aparèixer la seva primera novel·la, El tango del perdedor, i aquell mateix any va publicar la novel·la per a joves La muerte de Kurt Cobain, el seu debut en un gènere dins el qual ha esdevingut una de les escriptores més llegides i millor valorades del nostre país, amb títols de tant èxit com Hot dogs (premi Gran Angular 2000), Lalluna.com (premi Edebé 2003) o Los ojos del lobo (premi Gran Angular 2004). Amb Trigal con cuervos va rebre el Premio Ateneo Joven de Sevilla l’any 1999, i el 2007 va ser finalista del Premio Primavera de Novela amb La muerte de Venus. Entre els seus darrers títols cal destacar el recull de contes Los que rugen, publicat l’any 2009, i l’extraordinària novel·la Habitacions tancades, un dels llibres que més lectors ha seduït aquest 2011 tant en català com en castellà (aquí en vam parlar fa uns mesos)  i que ben aviat es publicarà en deu idiomes més.

Care Santos ha tingut l’amabilitat de respondre a unes quantes preguntes per a tots els amics d’aquest bloc. Amb ella encetem, de forma immillorable, la nova temporada de les nostres entrevistes a l’espai. I aprofito també per a convidar-vos a tots a la propera trobada del Café amb lletres, que es farà el dijous 22 de setembre a les 19:30 h al Museu d’Art de Cerdanyola Can Domènech, i que tindrà com a protagonista justament a Care Santos. No us ho perdeu.

*  *  *

Espai de llibres: Comecem, si et sembla, parlant una mica dels teus orígens com a escriptora. Recordes quan i com vas decidir que volies escriure? Et va costar molt arribar a publicar el teu primer llibre?

Care Santos: Que volia escriure em penso que no ho vaig decidir mai. Jo, escrivia. Em semblava normal, com ara respirar. Ho faig des de sempre. Amb 8 anys vaig començar un diari i potser va ser el primer cop que vaig proposar-me escriure alguna cosa. Amb 10, vaig fer una novel·la. Als 23 vaig pensar que potser m’ho podia prendre més seriosament. Vull dir, mirar de dedicar-m’hi. Vaig deixar de banda altres coses que no duien enlloc (com ara la carrera de Dret) i em vaig centrar en la Literatura. Fins aquell moment era escriptora de diumenge a la tarda. Un parell d’anys més tard, vaig publicar el meu primer llibre (de contes), que mai no hauria d’haver publicat perquè era dolent i massa ingenu. És a dir: no, no em va costar gens publicar el primer llibre. Hauria d’haver estat molt més complicat. Vaja, hauria d’haver estat impossible.

Espai de llibres: Tot i la teva joventut, ets autora d’una obra ja molt àmplia que abasta tota mena de gèneres: novel·les per a adults i per a joves, reculls de contes, poesia, assaig, llibres infantils… Hi ha algun gènere en el què et trobis particularment còmoda, o pel què tinguis una especial afició?

Care Santos: Jo reivindico, amb perdó, la maduresa. Amb 41 anys ja no em sento una joveneta que ha publicat molt. Més aviat una dona madura —la maduresa és l’esclat, la conquesta, el millor moment, allò pel que ens hem preparat mentre encara érem verds i no sé per què se’n parla tan poc, la veritat, ni per què tothom vol ser jove— que durants uns anys ha treballat amb una mena de desfici, amb urgència per escriure, i que aprenc a calmar. Una dona, ho he de dir, que té la immensa sort de poder fer allò que més s’estima del món. Pel que fa a les preferències… Bé, amb els anys també he après que no sóc poeta ni assagista, ni ho seré mai. No tornaré a cometre el pecat d’escriure llibres en aquests dos gèneres, em penso. Sóc narradora, i dintre de la narrativa no vull estar-me de res. Totes les distàncies tenen el seu moment i totes són exigents i complicadíssimes. I jo sóc –em temo que això no s’arregla amb els anys- un cul d’angúnies.

Espai de llibres: Escriure narrativa per a joves, és molt diferent a fer-ho per a adults?

Care Santos: Gens ni mica si parlem d’adolescents. Cal no prendre’s seriosament les regles del joc i saber mirar el lector com un igual, de tu a tu. A un igual no se li claven sermons ni se’l tracta com un ximplet, sinó que mires de seduïr-lo amb les teves millors armes. D’això estic parlant: de donar-ho tot. Això s’ha de fer sempre, escriguis per a qui escriguis. La literatura infantil ja és una altra cosa, perquè a més de tot el que hem dit, t’obliga a fer l’exercici de posar-te dins el món dels nens, que és un món acotat, on no tot s’hi val.

Espai de llibres: Habitacions tancades és, segurament, la novel·la més ambiciosa que has escrit fins ara. Com va néixer la idea de escriure una novel·la que s’ocupés d’un periode tan extens de la història de Barcelona?

Care Santos: Les meves novel·les, em fa l’efecte, neixen per acumulació o per sedimentació. Com un delta, o alguna cosa així. Durant anys vaig arrossegant temes, manies, obsessions sobre les que vull escriure i de cop i volta m’arromango i em dic: va, ha arribat el moment de deixar de ronsejar. I escric una novel·la. A Habitacions tancades hi ha temes que burxo des de fa vint anys, juntament amb d’altres més contemporanis. Hi ha la Barcelona que estimo, l’època en la que m’hauria agradat viure, alguns personatges que em semblen dignes de novel·la, algunes anècdotes que no podia resistir-me a incloure… I sí, un grapadet d’ambició també. Potser més que mai.

Espai de llibres: La complexitat temàtica i estil·lística d’Habitacions tancades fa imposible encabir-la dins de cap gènere concret, tot i que sembla jugar amb diversos registres més o menys reconeixibles: novel·la històrica, saga familiar, novel·la de misteri… Tenies present aquest concepte de gènere en el moment de l’escriptura? Ets lectora habitual d’això que se’n diu “novel·la de gènere”?

Care Santos: Jo vull escriure novel·les que no puguin definir-se amb una paraula i que costin d’encasellar en un gènere. Les novel·les de gènere segueixen determinades regles de joc i a mi sempre m’ha agradat saltar-me les regles. La vida no té gènere. La vida tot ho barreja. Crec que una novel·la s’ha d’assemblar a la vida, d’alguna manera.

Espai de llibres: Habitacions tancades recupera alguns aspectes no gaire coneguts de la història de Barcelona. Un d’ells és l’incendi dels grans magatzems El Siglo, que es converteix, amb tota la seva càrrega simbòlica, en un dels moments centrals de la novel·la. Per què vas escollir aquest fet en concret?

Care Santos: L’incendi d’El Siglo és una d’aquelles obsessions de què et parlava abans. Fa molts anys que m’impressiona. Durant gairebé una dècada he col·leccionat catàlegs, cartells, fins i tot algun pot de llauna, dels primers magatzems El Siglo, els que van cremar-se l’any 1932. Em sembla increïble que aquell incendi sense precedents no aparegui en cap novel·la sobre Barcelona. El Siglo mereixia esdevenir escenari –glamurós, desaparegut, europeu, únic- d’una història. Això vaig fer. Com qui repara una injustícia.

Espai de llibres: Un altre gran desconegut de la història de Barcelona que fa la seva aparició a Habitacions tancades és Francesc Canals, el Santet del Poblenou. Ens en pots parlar una mica? 

Care Santos: Vaig topar-hi per casualitat i em va captivar. Va ser un noiet que va morir amb 22 anys l’any 1899. Sembla que tenia fama de tenir certs poders paranormals i que treballava a El Siglo, i això va ser una casualitat fantàstica, perquè de seguida vaig pensar que l’havia d’incorporar a la trama, on ja hi havia esperitistes i amics de les ciències ocultes. Es van entendre de seguida. De Francesc Canals se’n sap tan poca cosa, i és impossible esbrinar-ne res més, que d’alguna manera ja era un personatge de ficció.

Espai de llibres: Els fantasmes són un tema recurrent a la teva darrera literatura: apareixien a molts dels contes de Los que rugen, i són també presents a Habitacions tancades. Què tenen els fantasmes, que t’atreuen tant?

Care Santos: Ai, si ho sabés. La meva iaia m’explicava històries de fantasmes amb aquella naturalitat, quan era petita. Em penso que aquelles històries em van ficar els espectres a l’ADN literari. I al biològic probablement també, tot i que sóc més aviat escèptica. Em sembla un gran tema, si es mira des d’una certa distància i amb la ment oberta. Es pot ser fantasma per molts motius, ja ho va dir Joyce: per mort, per absència, per canvi de costums… Un fantasma és tot allò que hi és però no hi és. Hi és perquè voldríem que hi fos. Hi és perquè no sabem resignar-nos a dir-li adéu. Té a veure amb les nostres angoixes més profundes, amb allò que no ens atrevim a confessar. Em sembla fascinant.

Espai de llibres: Per acabar, podries recomanar-nos un parell de llibres que t’hagin interessat darrerament?

Care Santos: I tant! Jo confesso, de Jaume Cabré. És un llibre de 1000 pàgines intens com una nouvelle, que deixarà bocabadat a qualsevol que es consideri amant de l’art i el coneixement. I Una dona de fiar, de Richard Goolrich, Edicions 62. Una història sobre l’amor i la culpa amb uns personatges que t’enamoren al primer capítol.

 

[A la foto, l'incendi dels Grans Magatzems El Siglo l'any 1932, un dels moments clau d'Habitacions tancades.]

Manuel Mujica Láinez, al paradís

Poc més d’un quart de segle després de la seva mort, l’argentí Manuel Mujica Láinez sembla condemnat ja per sempre a exemplificar, dins les lletres en llengua espanyola, la imatge definitiva d’allò que se’n diu «un escriptor menor». El qualificatiu, aquí, no té en principi una intenció pejorativa, i implica un judici no tant de valor o d’eficàcia literària com, per dir-ho d’alguna manera, d’aspiracions inicials. Tradicionalment, un escriptor menor és aquell que no posa en joc grans ambicions a l’hora d’escriure, que rarament es planteja nous reptes artístics o intel·lectuals, que evita o passa de puntetes pels grans temes filosòfics, polítics i socials del seu moment, que sovint afronta la literatura amb un orgullós esperit lúdic i diletant (que diria el nostre Perucho) i que tendeix de forma natural a la repetició de vells models contrastats en la seva elecció d’assumptes, d’estils i de recursos. El resultat, no cal dir-ho, pot arribar a ser d’allò més gaudible. De fet, molts dels escriptors que nosaltres més ens estimem pertanyen a aquesta digníssima família dels escriptors menors, que la crítica acostuma a desatendre però que els lectors no deixem caure en l’oblit. Poseu vosaltres mateixos els exemples que més us agradin.

Al llarg del tot el segle XX, i especialment durant les seves dècades centrals, Buenos Aires va ser l’escenari de la convivència de diverses generacions d’escriptors que compartien, si més no, un parell de trets característics: la brillantor excepcional de les seves primeres figures, i l’originalitat sovint estrafolària d’alguns dels personatges secundaris que pul·lulaven al seu voltant. En un mateix espai físic, en un mateix temps aproximat, trobem a Roberto Arlt i a Macedonio Fernández, a Julio Cortázar i a Xul Solar,  a Ernesto Sabato i a Oliverio Girondo, a Borges, a Bioy i a Estela Canto, a Manuel Puig i a Norah Lange, a Silvina Ocampo i a Wally Zenner, a Alejandra Pizarnik i a Leopoldo Marechal. Alguns d’ells van assolir fama i prestigi internacionals i són, encara avui dia, noms principals de les lletres modernes; d’altres van gaudir en vida d’una modesta celebritat d’àmbit local i s’han convertit ja en una nota a peu de pàgina de la història de la literatura argentina, quan no en una col·lecció d’anècdotes i de maldats explicades per d’altres autors amb més fortuna; i uns pocs van fer un viatge d’anada i tornada entre el primer grup i el segon.

Un exemple principal d’aquesta estirp d’escriptors que van arribar a assolir un cert prestigi internacional i que després el van perdre (o, si més no, el van veure seriosament reduït i matitzat) és Manuel Mujica Láinez. Als anys 60, ell era un dels integrants més visibles de la primera fornada d’allò que se’n va dir el «Boom» de la novel·la hispanoamericana. La seva Bomarzo, publicada gairebé al mateix temps que la Rayuela de Cortázar i traduïda, com aquesta, a un bon grapat d’idiomes, li va guanyar una posició de privilegi en tot aquell periode expansiu de la literatura en llengua espanyola feta a l’altra banda de l’Atlàntic. Bomarzo era, en tots els sentits, una gran novel·la històrica, un fris extraordinari de la Itàlia del Renaixement ple d’aventura, de sensualitat i de gust per l’art i la bellesa; i també era un punt i apart molt notable dins l’obra del seu autor, que fins llavors s’havia dedicat a escriure novel·les i llibres de relats que s’ocupaven principalment de la història i la bona societat de Buenos Aires.

Mujica Láinez (de qui Borges deia que era «un hombre mal acentuado») formava part d’una vella família hereva d’un dels fundadors de la capital argentina, i pertanyia, per sang i per butxaca, a l’aristocràcia de la ciutat. Ric, aventurer i bon vivant, col·leccionista compulsiu d’objectes, admirador entusiàstic de l’art i dels jovenets i tafaner fins a límits insospitats, la seva literatura pre-Bomarzo reflectia a la perfecció la seva personalitat. Llibres com Misteriosa Buenos Aires, La casa, Invitados en El Paraíso o Aquí vivieron comparteixen com a trets característics un mateix gust per l’excés i per la decoració, l’esnobisme orgullosament conreat, la fascinació per la cultura i per la història, l’ús alegre de tota mena de draps bruts propis i aliens i, també, una tendència natural al barroquisme com a forma d’expressió. Dins d’aquest paisatge, Bomarzo obria una nova porta i suposava una ampliació d’horitzons; però només relativament. Les millors característiques d’aquesta novel·la, les que van enlluernar els lectors del seu temps, són en el fons les mateixes que ja trobem en els llibres esmentats, i són també les que trobarem en tots els llibres que haurien d’arribar en anys següents: novel·les i llibres de relats com El unicornio, El laberinto, El viaje de los siete demonios, El gran teatro, El escarabajo o Un novelista en el museo del Prado. Ficcions de caire internacional, molt aparents i un puntet exhibicionistes, on la Història (o les històries de la Història, millor dit) es l’excusa per posar a treballar una imaginació fascinada per la superfície més lluent de les coses, per les formes i els colors del món, pel gran teatre de la vida humana.

La reiteració fidel de Manucho (com li deien els amics) en aquesta fórmula seva, que algú ha qualificat no gaire amablement de «novel·la històrica decorativa», va acabar sent la responsable de la seva caiguda del pedestal que encara avui continuen ocupant molts dels seus companys del Boom i alguns conveïns de la vella Buenos Aires. El propi personatge aristocràtic i desdenyós que ell mateix va conrear amb entusiasme al llarg de tota la seva vida, va acabar jugant en contra de la credibilitat d’un escriptor dotadíssim però, tal com deiem al principi, literàriament poc ambiciós. Si teniu a mà el vídeo de la seva intervenció televisiva al programa A fondo, amb Joaquín Soler Serrano, veureu un home que juga a semblar molt més interessat en els seus objectes de col·lecció que en la literatura; un home que vol fer-nos creure que la gran obra de la seva vida no són els llibres que ha escrit, sinó “El Paraíso”, la gran casa-museu que s’ha muntat a la província argentina de Córdoba; un home que entén (o que fingeix entendre) la literatura com un altre enriquiment de la vida, com un joc no gaire seriós, potser fins i tot com un luxe de senyors amb talent i cultura.  

Tot i així, l’obra de Manuel Mujica Láinez no mereix caure en l’oblit. Bomarzo continua sent avui dia una novel·la molt, molt recomanable, i el mateix pot dir-se de Los ídolos, el meu llibre preferit d’entre els seus, una mena de quest literària centrada en la figura de l’estrany (i fictici) poeta modernista Lucio Sansilvestre. Aquesta novel·la, anterior a l’èxit internacional del seu autor i més continguda, molt menys espectacular que els seus llibres més famosos, ens deixa entreveure el camí que Mujica Láinez podria haver seguit i no va seguir. El nostre amic Borges, que menyspreuava cordialment a Manucho i era al·lèrgic per temperament a la seva manera de viure, d’escriure i de pensar, admirava en canvi Los ídolos, fins el punt de incloure-la en la col·lecció de llibres que va editar cap al final de la seva vida. Si li doneu una oportunitat, jo crec que us sorprendrà.