Entrevista a Care Santos

Care Santos va néixer a Mataró l’any 1970. Va publicar el seu primer llibre, Cuentos cítricos, l’any 1995, i un any més tard va guanyar el Premio de Narrativa Ciudad de Alcalá amb un altre recull de relats, Intemperie. El 1997 va aparèixer la seva primera novel·la, El tango del perdedor, i aquell mateix any va publicar la novel·la per a joves La muerte de Kurt Cobain, el seu debut en un gènere dins el qual ha esdevingut una de les escriptores més llegides i millor valorades del nostre país, amb títols de tant èxit com Hot dogs (premi Gran Angular 2000), Lalluna.com (premi Edebé 2003) o Los ojos del lobo (premi Gran Angular 2004). Amb Trigal con cuervos va rebre el Premio Ateneo Joven de Sevilla l’any 1999, i el 2007 va ser finalista del Premio Primavera de Novela amb La muerte de Venus. Entre els seus darrers títols cal destacar el recull de contes Los que rugen, publicat l’any 2009, i l’extraordinària novel·la Habitacions tancades, un dels llibres que més lectors ha seduït aquest 2011 tant en català com en castellà (aquí en vam parlar fa uns mesos)  i que ben aviat es publicarà en deu idiomes més.

Care Santos ha tingut l’amabilitat de respondre a unes quantes preguntes per a tots els amics d’aquest bloc. Amb ella encetem, de forma immillorable, la nova temporada de les nostres entrevistes a l’espai. I aprofito també per a convidar-vos a tots a la propera trobada del Café amb lletres, que es farà el dijous 22 de setembre a les 19:30 h al Museu d’Art de Cerdanyola Can Domènech, i que tindrà com a protagonista justament a Care Santos. No us ho perdeu.

*  *  *

Espai de llibres: Comecem, si et sembla, parlant una mica dels teus orígens com a escriptora. Recordes quan i com vas decidir que volies escriure? Et va costar molt arribar a publicar el teu primer llibre?

Care Santos: Que volia escriure em penso que no ho vaig decidir mai. Jo, escrivia. Em semblava normal, com ara respirar. Ho faig des de sempre. Amb 8 anys vaig començar un diari i potser va ser el primer cop que vaig proposar-me escriure alguna cosa. Amb 10, vaig fer una novel·la. Als 23 vaig pensar que potser m’ho podia prendre més seriosament. Vull dir, mirar de dedicar-m’hi. Vaig deixar de banda altres coses que no duien enlloc (com ara la carrera de Dret) i em vaig centrar en la Literatura. Fins aquell moment era escriptora de diumenge a la tarda. Un parell d’anys més tard, vaig publicar el meu primer llibre (de contes), que mai no hauria d’haver publicat perquè era dolent i massa ingenu. És a dir: no, no em va costar gens publicar el primer llibre. Hauria d’haver estat molt més complicat. Vaja, hauria d’haver estat impossible.

Espai de llibres: Tot i la teva joventut, ets autora d’una obra ja molt àmplia que abasta tota mena de gèneres: novel·les per a adults i per a joves, reculls de contes, poesia, assaig, llibres infantils… Hi ha algun gènere en el què et trobis particularment còmoda, o pel què tinguis una especial afició?

Care Santos: Jo reivindico, amb perdó, la maduresa. Amb 41 anys ja no em sento una joveneta que ha publicat molt. Més aviat una dona madura —la maduresa és l’esclat, la conquesta, el millor moment, allò pel que ens hem preparat mentre encara érem verds i no sé per què se’n parla tan poc, la veritat, ni per què tothom vol ser jove— que durants uns anys ha treballat amb una mena de desfici, amb urgència per escriure, i que aprenc a calmar. Una dona, ho he de dir, que té la immensa sort de poder fer allò que més s’estima del món. Pel que fa a les preferències… Bé, amb els anys també he après que no sóc poeta ni assagista, ni ho seré mai. No tornaré a cometre el pecat d’escriure llibres en aquests dos gèneres, em penso. Sóc narradora, i dintre de la narrativa no vull estar-me de res. Totes les distàncies tenen el seu moment i totes són exigents i complicadíssimes. I jo sóc –em temo que això no s’arregla amb els anys- un cul d’angúnies.

Espai de llibres: Escriure narrativa per a joves, és molt diferent a fer-ho per a adults?

Care Santos: Gens ni mica si parlem d’adolescents. Cal no prendre’s seriosament les regles del joc i saber mirar el lector com un igual, de tu a tu. A un igual no se li claven sermons ni se’l tracta com un ximplet, sinó que mires de seduïr-lo amb les teves millors armes. D’això estic parlant: de donar-ho tot. Això s’ha de fer sempre, escriguis per a qui escriguis. La literatura infantil ja és una altra cosa, perquè a més de tot el que hem dit, t’obliga a fer l’exercici de posar-te dins el món dels nens, que és un món acotat, on no tot s’hi val.

Espai de llibres: Habitacions tancades és, segurament, la novel·la més ambiciosa que has escrit fins ara. Com va néixer la idea de escriure una novel·la que s’ocupés d’un periode tan extens de la història de Barcelona?

Care Santos: Les meves novel·les, em fa l’efecte, neixen per acumulació o per sedimentació. Com un delta, o alguna cosa així. Durant anys vaig arrossegant temes, manies, obsessions sobre les que vull escriure i de cop i volta m’arromango i em dic: va, ha arribat el moment de deixar de ronsejar. I escric una novel·la. A Habitacions tancades hi ha temes que burxo des de fa vint anys, juntament amb d’altres més contemporanis. Hi ha la Barcelona que estimo, l’època en la que m’hauria agradat viure, alguns personatges que em semblen dignes de novel·la, algunes anècdotes que no podia resistir-me a incloure… I sí, un grapadet d’ambició també. Potser més que mai.

Espai de llibres: La complexitat temàtica i estil·lística d’Habitacions tancades fa imposible encabir-la dins de cap gènere concret, tot i que sembla jugar amb diversos registres més o menys reconeixibles: novel·la històrica, saga familiar, novel·la de misteri… Tenies present aquest concepte de gènere en el moment de l’escriptura? Ets lectora habitual d’això que se’n diu “novel·la de gènere”?

Care Santos: Jo vull escriure novel·les que no puguin definir-se amb una paraula i que costin d’encasellar en un gènere. Les novel·les de gènere segueixen determinades regles de joc i a mi sempre m’ha agradat saltar-me les regles. La vida no té gènere. La vida tot ho barreja. Crec que una novel·la s’ha d’assemblar a la vida, d’alguna manera.

Espai de llibres: Habitacions tancades recupera alguns aspectes no gaire coneguts de la història de Barcelona. Un d’ells és l’incendi dels grans magatzems El Siglo, que es converteix, amb tota la seva càrrega simbòlica, en un dels moments centrals de la novel·la. Per què vas escollir aquest fet en concret?

Care Santos: L’incendi d’El Siglo és una d’aquelles obsessions de què et parlava abans. Fa molts anys que m’impressiona. Durant gairebé una dècada he col·leccionat catàlegs, cartells, fins i tot algun pot de llauna, dels primers magatzems El Siglo, els que van cremar-se l’any 1932. Em sembla increïble que aquell incendi sense precedents no aparegui en cap novel·la sobre Barcelona. El Siglo mereixia esdevenir escenari –glamurós, desaparegut, europeu, únic- d’una història. Això vaig fer. Com qui repara una injustícia.

Espai de llibres: Un altre gran desconegut de la història de Barcelona que fa la seva aparició a Habitacions tancades és Francesc Canals, el Santet del Poblenou. Ens en pots parlar una mica? 

Care Santos: Vaig topar-hi per casualitat i em va captivar. Va ser un noiet que va morir amb 22 anys l’any 1899. Sembla que tenia fama de tenir certs poders paranormals i que treballava a El Siglo, i això va ser una casualitat fantàstica, perquè de seguida vaig pensar que l’havia d’incorporar a la trama, on ja hi havia esperitistes i amics de les ciències ocultes. Es van entendre de seguida. De Francesc Canals se’n sap tan poca cosa, i és impossible esbrinar-ne res més, que d’alguna manera ja era un personatge de ficció.

Espai de llibres: Els fantasmes són un tema recurrent a la teva darrera literatura: apareixien a molts dels contes de Los que rugen, i són també presents a Habitacions tancades. Què tenen els fantasmes, que t’atreuen tant?

Care Santos: Ai, si ho sabés. La meva iaia m’explicava històries de fantasmes amb aquella naturalitat, quan era petita. Em penso que aquelles històries em van ficar els espectres a l’ADN literari. I al biològic probablement també, tot i que sóc més aviat escèptica. Em sembla un gran tema, si es mira des d’una certa distància i amb la ment oberta. Es pot ser fantasma per molts motius, ja ho va dir Joyce: per mort, per absència, per canvi de costums… Un fantasma és tot allò que hi és però no hi és. Hi és perquè voldríem que hi fos. Hi és perquè no sabem resignar-nos a dir-li adéu. Té a veure amb les nostres angoixes més profundes, amb allò que no ens atrevim a confessar. Em sembla fascinant.

Espai de llibres: Per acabar, podries recomanar-nos un parell de llibres que t’hagin interessat darrerament?

Care Santos: I tant! Jo confesso, de Jaume Cabré. És un llibre de 1000 pàgines intens com una nouvelle, que deixarà bocabadat a qualsevol que es consideri amant de l’art i el coneixement. I Una dona de fiar, de Richard Goolrich, Edicions 62. Una història sobre l’amor i la culpa amb uns personatges que t’enamoren al primer capítol.

 

[A la foto, l'incendi dels Grans Magatzems El Siglo l'any 1932, un dels moments clau d'Habitacions tancades.]

Ronald Firbank, excèntric

«Ronald Firbank (1886-1926) fue hijo de una familia de clase alta británica, aunque de procedencia relativamente humilde, enriquecida gracias al desarrollo de la industria del ferrocarril. La educación que recibió durante su infancia y adolescencia fue, sin duda, de las mejores: natación, golf, equitación, viajes por Inglaterra y el extranjero, colegios privados, tutores… Tras ser distinguido su padre, Thomas Firbank, con el título de caballero en 1902, su destino parecía ser el de la carrera diplomática. Pero Ronald, de carácter refinadamente orgulloso, había decidido dedicarse a la literatura, y no como una manera de ganarse la vida, desde luego, sino más bien de disfrutarla. Ya desde su adolescencia había cultivado la escritura, componiendo relatos, poemas y obras teatrales, influido por sus lecturas más queridas: los escritores franceses del fin de siècle y, naturalmente, Oscar Wilde, además de Maeterlinck y Ernest Dowson. De hecho, es fácil deducir que Firbank eligió pertenecer a un mundo que, ya por aquel entonces, se hallaba en trance de desvanecerse melancólicamente, disipándose como una niebla mañanera, bajo el estruendo naciente de la Era del Jazz: el universo novecentista de los poetas decadentes, los malditos franceses y los estetas británicos del Yellow Book. (…)

Naturalmente, con la comodidad que da el dejarse caer, o deslizarse cuesta abajo, Ronald Firbank encarnó en sí mismo el arquetipo que reflejaba su literatura. Viajó incansablemente por Europa, Oriente próximo, el Norte de África y el Caribe, en busca de nuevas experiencias vitales y literarias con las que nutrirse. En 1908, al igual que el Barón Corvo, con cuya personalidad guarda notables parecidos (aunque ambos, hijos del decadentismo, se decantaron en direcciones literarias opuestas: Corvo, la tradición malditista y el estilo novelístico clásico; Firbank, la frivolidad modernista y el estilo vanguardista), se convierte al catolicismo por obra y arte de monseñor Hugh Benson, siempre dispuesto a decorar a la Santa Madre Iglesia con prestigiosos escritores de dudosa moralidad… a quienes, desde luego, el Vaticano raramente verá con buenos ojos. De hecho, Firbank, rechazado para el Servicio Vaticano e incapaz siquiera de conseguir una entrevista, se sentirá siempre ofendido por la Iglesia y, aunque nunca abandonará su seno, llenará las páginas de sus novelas de sacerdotes mundanos, extrañas monjas, órdenes religiosas imposibles y santas extravagantes. Una vez más, como en el caso de Corvo, caben pocas dudas de que la principal fascinación que el catolicismo ejerció sobre el homosexual Firban fue la estética, acompañada, quizá, de un elemento de redención personal y seguridad en el celibato que, una vez visto el poco interés del Vaticano por su persona, cayó en su justo olvido, convertido, sobre todo, en un elemento decorativo suntuoso e imaginativo, aunque tampoco exento de cierto contenido escatológico y místico. (…)

Siempre frágil de salud, excéntrico y elegante, vestido normalmente de negro, con sombrero Trilby, gustaba también de camisas y corbatas multicolores y espectaculares, que llamaban inevitablemente la atención de propios y extraños. Consumidor habitual de alcohol, degustador de la belleza de color, que teñirá varias de sus novelas de cierto aire antirracista muy moderno, descrito por Hoyos y Vinent como …alto, delgado y un poco presuntuoso, aunque con chic, un tanto afectadillo, Firbank pudo disfrutar de su corta vida sin demasiados problemas económicos, gracias a la herencia paterna, aunque con momentos no carentes de la amargura que rodea toda existencia humana, especialmente si se trata de la de un artista singular, siempre embarcado en una perpetua e inútil fuga hacia delante. Sus hermanos murieron todos antes que él, y el fallecimiento de su madre en 1924, quien, como no podía ser de otra forma, fuera su auténtico espíritu protector, marcaría el inicio de sus horas más bajas, deteriorándose su salud con rapidez, hasta llegarle la muerte apenas dos años más tarde.»

*  *  *

[Fragments de la introducció de Jesús Palacios a Valmouth, una breu i exquisida novel·la de Ronald Firbank que trobareu editada a Valdemar, dins la seva no menys exquisida col·lecció Planeta Maldito, amb traducció de Javier Candeira. Firbank, com els citats Barón Corvo, Hugh Benson i Ernest Dowson, o com un altre habitual a casa nostra, el grandíssim Arthur Machen, és un d'aquells escriptors estranys, originals i deliciosament excèntrics que honoren les lletres angleses de finals del segle XIX i principis del XX, i que val la pena recuperar de tant en tant. Un altre llibre seu, titulat precisament En torno a las excentricidades del cardenal Pirelli, va aparéixer ja fa anys a Anagrama amb traducció de Sergio Pitol. Dues novel·les molt peculiars, en el millor sentit de la paraula.] 

Biblioteques particulars

[L'apunt d'avui està dedicat a la memòria del difunt Ian McQueen: escriptor, col·leccionista de llibres i grandíssim entusiasta holmesià. Per aquelles coses de la vida, alguns dels llibres de la seva biblioteca particular viuen ara en un piset del Maresme. Potser algun dia en parlarem.]

*

Fa uns quants mesos, una noia de Nova York anomenada Annecy Liddell va comprar per un dòlar un exemplar de segona mà de la novel·la de Don Delillo White Noise. Un cop a casa, va veure que el llibre estava ple d’anotacions i de subratllats, i que a la portada hi havia escrit el nom del seu anterior propietari. Encuriosida, va entrar a internet i va buscar el nom en qüestió: David Markson. I va descobrir que tenia a les mans un llibre molt interessant.

Resulta que David Markson era un escriptor, i un escriptor més o menys conegut, admirat en cercles universitaris i amb un cert prestigi d’allò que en diuen «autor de culte». Va néixer a Albany, Nova York, l’any 1927, i va morir al seu apartament del West Village el 4 de juny de 2010. Novel·lista postmodern sense gaire èxit comercial, va arribar a gaudir d’un cert renom mainstream a començament dels anys 90 gràcies a David Foster Wallace, que va parlar molt elogiosament d’ell i va assenyalar la seva Wittgenstein’s Mistress com «el punt més alt de la ficció experimental en aquest país». Molt abans, als anys 60, havia estat a punt d’aconseguir la fama amb una novel·la de títol antològic: The Ballad of the Olden Days; Being the Immortal True Saga of the Most Notorious and Desperate Bad Man of the Olden Days, His Blood-Shedding, His Ruination of Poor Helpless Females, & Cetera. La novel·la va ser portada al cinema l’any 1970 amb el títol (molt més mesurat) de Dirty Dingus Magee, i amb Frank Sinatra com a protagonista. Tot i així, mai no va ser un autor popular, i durant tota la vida va tenir problemes fins i tot per a trobar editor per als seus llibres. El darrer va aparéixer l’any 2007; amb admirable exactitud, es titula The Last Novel. 

Encantada de tenir a les mans un llibre que havia format part de la biblioteca d’un escriptor, Annecy Liddell va entrar al Facebook i al Twitter i va explicar el seu descobriment. I aquí va començar una d’aquestes històries que només poden succeir en un món com el nostre, amb internet i amb xarxes socials i amb gent carregada de bones intencions i de força temps lliure. En pocs dies ja s’havia descobert que la mort de David Markson havia provocat, com tant sovint passa, que  la seva biblioteca particular acabés liquidada per uns hereus poc amics dels llibres o potser, tractant-se de Nova York, necessitats d’una mica d’espai lliure. Els llibres de Markson, uns 2500, havien anat a parar a la llibreria The Strand, on la biblioteca personal i de treball d’un dels escriptors essencials de la narrativa postmoderna nord-americana s’estava dispersant irreparablement a un dòlar el volum. 

Davant d’això, de seguida es va formar tota una xarxa de lectors de Markson reunits amb un propòsit ben maco: tornar a reunir els llibres dispersos de la seva biblioteca, transcriure’n totes les anotacions marginals i recuperar així la història lectora de l’escriptor, amb el propòsit d’il·luminar la seva pròpia obra trobant-ne influències, establint-ne antecedents i comprenent potser una mica millor, gràcies a aquestes notes manuscrites, les fílies, les fòbies i les intencions de l’autor de Wittgenstein’s Mistress. Així va ser com uns quants lectors anònims van començar a visitar en grup la llibreria The Strand, a comprar els exemplars de Markson, a escanejar les seves anotacions i a penjar-les a la xarxa per posar-les a l’abast de tots els seus admiradors. Fins i tot han arribat a dissuadir els compradors interessats en els llibres però no en les notes de Markson, i han fet diverses crides a internet per mirar de recuperar els exemplars que ja s’havien venut abans que Annecy Liddell fes la seva troballa.   

Tota aquesta història, la de la biblioteca liquidada de David Markson i la de la mobilització per tal de reconstruir-la, l’explicava fa un parell de mesos l’escriptor argentí Patricio Pron al seu bloc, i l’enllaçava amb la notícia de la dispersió (aquesta ja inevitable) del gruix de la biblioteca particular de David Foster Wallace, l’escriptor que tant admirava a Markson. Els dos fets provocaven una interessant reflexió de Pron sobre la importància, massa sovint desatesa, que tenen les biblioteques dels escriptors com a eina d’estudi de les seves vides i de les seves obres:

La biblioteca de un escritor permite tener un acceso invalorable a su formación, a sus métodos de trabajo y a esa relación tan particular que se establece entre lo que un escritor lee y lo que escribe, así como a la forma en la que se relaciona con sus pares y con los lectores; es, de alguna forma, una autobiografía, pero esa autobiografía suele desaparecer con su muerte, principalmente por razones económicas: cuesta tanto dinero conservar y poner a disposición de los estudiosos la biblioteca privada de un escritor que pocas instituciones y prácticamente ningún particular pueden permitírselo; cuando lo hacen, sin embargo, apenas pueden hacerse cargo de los manuscritos y la correspondencia, aunque universidades de prestigio como la de Harvard suelen disputarse objetos de dudosa importancia para la historia de la literatura como un rizo de Lord Byron o los marcadores de los partidos de golf disputados por John Updike, ambos en propiedad de esta institución.

Com diu Patricio Pron, tota biblioteca particular té alguna cosa d’autobiografia, de mapa íntim i secret d’una vida, de testimoni indirecte de la nostra evolució intel·lectual, emocional i humana. Al llarg dels anys, cada lector va construint-se la seva pròpia biblioteca: una biblioteca personal i irrepetible, que no s’assembla (que mai no podria assemblar-se) a cap altra biblioteca de cap altre lector del món, i que diu moltes coses de nosaltres. Els llibres que hem llegit, i l’ordre en què ho hem fet, i la manera en què han afectat la nostra vida; els llibres que ens hem estimat, els que no vam poder acabar i els que han passat per nosaltres sense deixar-nos cap record recuperable; els llibres que ja hem rellegit o que sabem que rellegirem un dia; els llibres anotats, subratllats, envellits pel nostre ús i abús o pel nostre entusiasme; els llibres que un dia trobarem als nostres prestatges i que no sabrem com hi van arribar: tots aquests llibres (i també els que ja no són amb nosaltres, prestats o retornats o ja perduts per sempre) configuren la nostra història lectora, que es confon inevitablement amb la nostra història vital.  

Els llibres electrònics, se m’acudeix de preguntar-me ara, tindran també aquesta capacitat miraculosa de fer-nos recobrar tota una vida? 

Stephen King, William Golding i els nens de veritat

Aprofitant el centenari del naixement de William Golding, que es complirà aquest proper 19 de setembre, l’editorial anglesa Faber & Faber ha reeditat el seu llibre més famós, El senyor de les mosques, amb un pròleg del nostre amic Stephen King. A Cultura impopular, l’interesantíssim bloc de l’editorial Es Pop Ediciones, van penjar fa unes quantes setmanes la traducció al castellà d’una part d’aquest pròleg. M’ha agradat tant, que aquí us la copio:

Crecí en una pequeña comunidad rural al norte de Nueva Inglaterra, donde la mayoría de las carreteras eran de tierra, había más vacas que personas y la escuela era una única habitación calentada por una estufa de leña. Los chicos que se portaban mal no se quedaban castigados en el aula tras las clases: debían salir a cortar maderos para la estufa o rociar con cal los retretes.

Por supuesto no había biblioteca, pero en la desierta casa parroquial a un cuarto de milla de la casa en la que crecimos mi hermano David y yo, había una habitación llena con pilas de libros mohosos, muchos de ellos del grosor de guías telefónicas. Un gran porcentaje de ellos eran libros de aventuras para chicos. David y yo éramos lectores voraces, un hábito que habíamos heredado de nuestra madre, y nos abalanzamos sobre aquel botín como un par de muertos de hambre sobre un plato de pollo.

Con el tiempo —más o menos para cuando John Kennedy fue elegido presidente, creo— acabamos por sentir que algo fallaba. Las historias eran emocionantes, pero algo no terminaba de encajar. En parte puede que fuese porque la mayor parte de ellas estaban ambientadas en los años veinte y treinta, décadas antes de que mi hermano y yo hubiéramos nacido, pero ese no era el motivo principal. Simplemente aquellos libros tenían algo erróneo. Los niños no eran niños.

No había biblioteca, pero a primeros de los sesenta la biblioteca vino a nosotros. Una vez al mes, una pesada furgoneta verde aparcaba frente a nuestra diminuta escuela. Un rótulo de grandes letras doradas anunciaba en uno de sus costados: Libromóvil del Estado de Maine. La conductora-bibliotecaria era una señora fornida a la que le gustaban los niños casi tanto como los libros, y siempre estaba dispuesta a hacer recomendaciones. Un día, después de haberme pasado 20 minutos sacando novelas de las estanterías en la sección reservada para los Jóvenes Lectores y volviéndolos a dejar, me preguntó qué tipo de libro estaba buscando.

Pensé en ello, después hice una pregunta —quizás por accidente, quizás como resultado de una intervención divina— que abrió la puerta del resto de mi vida: «¿Tiene alguna historia que cuente cómo son los niños en realidad?».

Ella se lo pensó un momento, después fue a la sección del Libromóvil señalada Ficción para Adultos y extrajo un delgado volumen en tapa dura. «Prueba esto, Stevie», me dijo. «Y si alguien te pregunta, diles que lo encontraste tú solo. O si no podría meterme en líos».

Imaginad mi sorpresa (conmoción sería una descripción más adecuada) cuando, medio siglo después de aquella visita al Libromóvil aparcado en el polvoriento patio de la escuela metodista, descargué una versión en audio de El señor de las moscas y oí a William Golding articular, en la encantadoramente informal introducción a su brillante lectura, exactamente aquello que me había turbado entonces: «Un día estaba sentado a un lado de la chimenea y mi esposa estaba sentada al otro, cuando de repente le dije: “¿No sería buena idea escribir una historia sobre unos muchachos en una isla, mostrando cómo se comportarían realmente; como muchachos, y no como los pequeños santos que suelen ser habitualmente en los libros para niños?”. Y ella dijo: “¡Qué buena idea! ¡Escríbela tú!”. De modo que eso hice».

Golding unió su punto de vista nada sentimentalizado de la infancia a una historia de aventuras y suspense creciente. Para el muchacho de 12 años que era yo, la idea de vagar libremente por una isla tropical deshabitada, sin supervisión paterna alguna, resultaba en un principio liberadora, casi celestial. Para cuando desaparece el joven con la marca de nacimiento en el rostro (el primero que plantea la posibilidad de que haya una bestia en la isla), mi sensación de liberación había empezado a quedar teñida de desasosiego. Y para cuando llegué al momento en el que el enfermo —y quizás visionario— Simon se enfrenta a la cabeza de cerdo cercenada y cubierta de moscas clavada sobre un palo, ya estaba aterrorizado.

Era, hasta donde me llega la memoria, mi primer libro con manos; manos fuertes que surgían de las páginas para atenazarme la garganta. El primer libro que me dijo: “Esto no es sólo entretenimiento; es vida o muerte”.

El señor de las moscas no se parecía en nada a los libros para chicos de la casa parroquial; de hecho, hizo que todos quedaran obsoletos. En ellos, los Hardy Boys podían ser atados por los villanos, pero uno sabía perfectamente que acabarían por liberarse. Dave Dawson podía verse atacado por un Messerschmitt alemán, pero uno sabía perfectamente que conseguiría escapar.

Sin embargo, cuando sólo me quedaban 70 páginas para terminar El señor de las moscas, comprendí no sólo que algunos de los muchachos podrían morir, sino que varios de ellos iban a hacerlo. Era inevitable. Sólo esperaba que Ralph, con el cual me identificaba de un modo tan apasionado que empecé a experimentar sudores fríos mientras iba pasando las páginas, no fuese uno de ellos. No hacía falta que ningún profesor me explicara que Ralph encarnaba los valores de la civilización y que la asunción de Jack del salvajismo y el sacrificio representaban la facilidad con la cual dichos valores podían ser barridos; resultaba evidente incluso para un niño. Especialmente para un niño que había presenciado (y participado en) muchos actos de agresión escolar.

Para mí, El señor de las moscas siempre ha representado para qué están las novelas; qué las hace indispensables. ¿Deberíamos esperar vernos entretenidos mientras leemos una historia? Por supuesto. Un acto de la imaginación que no entretiene es ciertamente un acto más bien pobre. Pero debería haber algo más. Una novela bien escrita borra los límites entre el escritor y el lector, para que puedan unirse. Cuando eso sucede, la novela pasa a ser parte de tu vida; el menú principal, no el postre. Una buena novela interrumpe la vida del lector, le hace llegar tarde a las citas, saltarse las comidas, olvidarse de pasear al perro. En las mejores novelas, la imaginación del escritor pasa a ser la realidad del lector. Resplandece, incandescente y furiosa. Llevo desarrollando estas ideas durante la mayor parte de mi vida como escritor, y no han faltado quienes me han criticado por ello. La más potente de estas críticas afirma que si la novela se sustenta únicamente en la emoción y la imaginación, no hay lugar para el análisis, y la discusión de la obra pasa a ser irrelevante.

Estoy de acuerdo en que «Me ha encantado» es la peor manera de comenzar un análisis serio de una novela, pero estoy dispuesto a defender que sigue siendo el corazón palpitante de la ficción. «Me ha encantado» es lo que todo lector desea poder decir cuando cierra un libro, ¿o no? ¿Y no es exactamente ese el tipo de experiencia que la mayoría de escritores quieren ofrecer?

Una reacción visceral y emocional ante una novela tampoco tiene por qué excluir un análisis. Yo me acabé la primera mitad de El señor de las moscas en una tarde, con los ojos como platos, el corazón palpitante, incapaz de pensar, sólo de respirar profundamente. Pero llevo reflexionando acerca del libro desde entonces, más de cincuenta años. Mi regla básica como escritor y lector —formulada en gran medida gracias a El señor de las moscas— es: primero siéntelo, piensa en ello más tarde. Analiza todo lo que quieras, pero primero sumérgete en la experiencia.

A lo que sigo regresando una y otra vez es a Golding diciendo: «¿No sería buena idea escribir una historia sobre unos muchachos mostrando cómo se comportarían realmente?». Fue una buena idea. Una muy buena idea que produjo una muy buena novela, todavía hoy igual de emocionante, relevante y provocadora que cuando Golding la publicó en 1954.

Manuel Mujica Láinez, al paradís

Poc més d’un quart de segle després de la seva mort, l’argentí Manuel Mujica Láinez sembla condemnat ja per sempre a exemplificar, dins les lletres en llengua espanyola, la imatge definitiva d’allò que se’n diu «un escriptor menor». El qualificatiu, aquí, no té en principi una intenció pejorativa, i implica un judici no tant de valor o d’eficàcia literària com, per dir-ho d’alguna manera, d’aspiracions inicials. Tradicionalment, un escriptor menor és aquell que no posa en joc grans ambicions a l’hora d’escriure, que rarament es planteja nous reptes artístics o intel·lectuals, que evita o passa de puntetes pels grans temes filosòfics, polítics i socials del seu moment, que sovint afronta la literatura amb un orgullós esperit lúdic i diletant (que diria el nostre Perucho) i que tendeix de forma natural a la repetició de vells models contrastats en la seva elecció d’assumptes, d’estils i de recursos. El resultat, no cal dir-ho, pot arribar a ser d’allò més gaudible. De fet, molts dels escriptors que nosaltres més ens estimem pertanyen a aquesta digníssima família dels escriptors menors, que la crítica acostuma a desatendre però que els lectors no deixem caure en l’oblit. Poseu vosaltres mateixos els exemples que més us agradin.

Al llarg del tot el segle XX, i especialment durant les seves dècades centrals, Buenos Aires va ser l’escenari de la convivència de diverses generacions d’escriptors que compartien, si més no, un parell de trets característics: la brillantor excepcional de les seves primeres figures, i l’originalitat sovint estrafolària d’alguns dels personatges secundaris que pul·lulaven al seu voltant. En un mateix espai físic, en un mateix temps aproximat, trobem a Roberto Arlt i a Macedonio Fernández, a Julio Cortázar i a Xul Solar,  a Ernesto Sabato i a Oliverio Girondo, a Borges, a Bioy i a Estela Canto, a Manuel Puig i a Norah Lange, a Silvina Ocampo i a Wally Zenner, a Alejandra Pizarnik i a Leopoldo Marechal. Alguns d’ells van assolir fama i prestigi internacionals i són, encara avui dia, noms principals de les lletres modernes; d’altres van gaudir en vida d’una modesta celebritat d’àmbit local i s’han convertit ja en una nota a peu de pàgina de la història de la literatura argentina, quan no en una col·lecció d’anècdotes i de maldats explicades per d’altres autors amb més fortuna; i uns pocs van fer un viatge d’anada i tornada entre el primer grup i el segon.

Un exemple principal d’aquesta estirp d’escriptors que van arribar a assolir un cert prestigi internacional i que després el van perdre (o, si més no, el van veure seriosament reduït i matitzat) és Manuel Mujica Láinez. Als anys 60, ell era un dels integrants més visibles de la primera fornada d’allò que se’n va dir el «Boom» de la novel·la hispanoamericana. La seva Bomarzo, publicada gairebé al mateix temps que la Rayuela de Cortázar i traduïda, com aquesta, a un bon grapat d’idiomes, li va guanyar una posició de privilegi en tot aquell periode expansiu de la literatura en llengua espanyola feta a l’altra banda de l’Atlàntic. Bomarzo era, en tots els sentits, una gran novel·la històrica, un fris extraordinari de la Itàlia del Renaixement ple d’aventura, de sensualitat i de gust per l’art i la bellesa; i també era un punt i apart molt notable dins l’obra del seu autor, que fins llavors s’havia dedicat a escriure novel·les i llibres de relats que s’ocupaven principalment de la història i la bona societat de Buenos Aires.

Mujica Láinez (de qui Borges deia que era «un hombre mal acentuado») formava part d’una vella família hereva d’un dels fundadors de la capital argentina, i pertanyia, per sang i per butxaca, a l’aristocràcia de la ciutat. Ric, aventurer i bon vivant, col·leccionista compulsiu d’objectes, admirador entusiàstic de l’art i dels jovenets i tafaner fins a límits insospitats, la seva literatura pre-Bomarzo reflectia a la perfecció la seva personalitat. Llibres com Misteriosa Buenos Aires, La casa, Invitados en El Paraíso o Aquí vivieron comparteixen com a trets característics un mateix gust per l’excés i per la decoració, l’esnobisme orgullosament conreat, la fascinació per la cultura i per la història, l’ús alegre de tota mena de draps bruts propis i aliens i, també, una tendència natural al barroquisme com a forma d’expressió. Dins d’aquest paisatge, Bomarzo obria una nova porta i suposava una ampliació d’horitzons; però només relativament. Les millors característiques d’aquesta novel·la, les que van enlluernar els lectors del seu temps, són en el fons les mateixes que ja trobem en els llibres esmentats, i són també les que trobarem en tots els llibres que haurien d’arribar en anys següents: novel·les i llibres de relats com El unicornio, El laberinto, El viaje de los siete demonios, El gran teatro, El escarabajo o Un novelista en el museo del Prado. Ficcions de caire internacional, molt aparents i un puntet exhibicionistes, on la Història (o les històries de la Història, millor dit) es l’excusa per posar a treballar una imaginació fascinada per la superfície més lluent de les coses, per les formes i els colors del món, pel gran teatre de la vida humana.

La reiteració fidel de Manucho (com li deien els amics) en aquesta fórmula seva, que algú ha qualificat no gaire amablement de «novel·la històrica decorativa», va acabar sent la responsable de la seva caiguda del pedestal que encara avui continuen ocupant molts dels seus companys del Boom i alguns conveïns de la vella Buenos Aires. El propi personatge aristocràtic i desdenyós que ell mateix va conrear amb entusiasme al llarg de tota la seva vida, va acabar jugant en contra de la credibilitat d’un escriptor dotadíssim però, tal com deiem al principi, literàriament poc ambiciós. Si teniu a mà el vídeo de la seva intervenció televisiva al programa A fondo, amb Joaquín Soler Serrano, veureu un home que juga a semblar molt més interessat en els seus objectes de col·lecció que en la literatura; un home que vol fer-nos creure que la gran obra de la seva vida no són els llibres que ha escrit, sinó “El Paraíso”, la gran casa-museu que s’ha muntat a la província argentina de Córdoba; un home que entén (o que fingeix entendre) la literatura com un altre enriquiment de la vida, com un joc no gaire seriós, potser fins i tot com un luxe de senyors amb talent i cultura.  

Tot i així, l’obra de Manuel Mujica Láinez no mereix caure en l’oblit. Bomarzo continua sent avui dia una novel·la molt, molt recomanable, i el mateix pot dir-se de Los ídolos, el meu llibre preferit d’entre els seus, una mena de quest literària centrada en la figura de l’estrany (i fictici) poeta modernista Lucio Sansilvestre. Aquesta novel·la, anterior a l’èxit internacional del seu autor i més continguda, molt menys espectacular que els seus llibres més famosos, ens deixa entreveure el camí que Mujica Láinez podria haver seguit i no va seguir. El nostre amic Borges, que menyspreuava cordialment a Manucho i era al·lèrgic per temperament a la seva manera de viure, d’escriure i de pensar, admirava en canvi Los ídolos, fins el punt de incloure-la en la col·lecció de llibres que va editar cap al final de la seva vida. Si li doneu una oportunitat, jo crec que us sorprendrà.