Que David Mitchell és un escriptor que no té por d’imposar-se nous reptes ni d’empènyer els límits del seu propi talent, els seus lectors ja havíem tingut ocasió de comprovar-ho sobradament. La seva primera novel·la, Escritos fantasmas, era un conjunt de deu històries sense cap relació aparent, explicades cadascuna d’elles amb una veu i un estil ben diversos, que s’anaven enllaçant d’acord a un subtilíssim joc de miralls, atzars i ressonàncies fins arribar a dibuixar un mapa fantàstic del món on tot hi cabia, des d’un terrorista a punt de cometre un atemptat al metro de Tòquio fins a un vigilant de l’Hermitage de Sant Petersburg disposat a sortir de la pobresa per la via de la delinqüència, passant per un ésser invisible i sobrenatural que viatjava de cos en cos per les estepes de Mongòlia. El atlas de las nubes reprenia aquest mateix model de novel·la com a acumulació d’històries independents relacionades per la força d’una idea general mai del tot explicitada, i hi afegia un altre pas de rosca, ideant una complexa estructura d’arrel musical on cada història s’interrompia per deixar pas a la següent, ambientada al seu futur i foscament derivada d’ella o nascuda del seu interior, fins arribar a un moment culminant, ja en ple territori de la ciència ficció més filosòfica, a partir del qual totes les altres històries interrompudes s’anaven recuperant i completant en ordre invers a l’inicial. I amb El bosque del cisne negro, finalment, David Mitchell ens demostrava com fins i tot la història d’un adolescent anglès turmentat per la seva tartamudesa podia ser, a les seves mans, un espai obert a la màgia i a la meravella.
Mil otoños ens trasllada fins a un racó molt concret del Japó de finals del segle XVIII i principis del XIX: la petita illa artificial de Deshima, davant el port de Nagasaki, l’únic enclau de tot el país on els estrangers tenen permès viure i comerciar amb la Terra de les Mil Tardors. Deshima és, de fet, un territori de jurisdicció plenament japonesa que el shogunat té cedit a la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, i on regeixen un seguit de normes estrictes, arbitràries i sovint absurdes que són la imatge perfecta de la tensió creixent entre l’aïllament que el Japó mira de mantenir des de fa més d’un mil·leni i l’avanç imparable d’una nova realitat, la maquinària del comerç i de la ciència occidentals, que ja truca a la porta. Capturar en una novel·la el moment exacte en que aquests dos móns entren en contacte i prenen consciència definitiva de la seva inevitable col·lisió: aquest ha sigut el repte que David Mitchell s’ha imposat amb Mil otoños. I el resultat d’aquest repte ha estat, un cop més, una novel·la extraordinària.
Deshima és un fràgil ecosistema on hi conviuen a la força empleats de baix nivell de la Companyia, esclaus, intèrprets, concubines orientals, fills il·legítims i administradors amb un pobre sentit del bé comú i de la justícia. Un espai tancat sobre ell mateix, asfixiant i asfixiat, on la corrupció econòmica fa parella amb la deixadesa moral i on ningú hi viu per voluntat pròpia. Cap occidental pot posar el peu a l’altra banda de la Porta Terrestre, el pas que separa Deshima del port de Nagasaki; cap japonès sense un alt càrrec al shogunat por entrar tampoc a Deshima, a excepció dels intèrprets i de les prostitutes. «Sovint pensem en el Japó d’aquella època com un país totalment tancat», explicava David Mitchell en una entrevista que va concedir fa uns mesos a The Paris Review, «però no ho era: el Japó tenia a Deshima com el forat del pany a través del qual podia mirar cap a l’exterior, mantenint-se al dia dels aconteixements internacionals i observant els destins dels països i les races que provaven d’ignorar l’auge d’Europa i les seves noves tecnologies. Més encara, Deshima inverteix els termes habituals de l’Orientalisme: en aquesta petita illa artificial, eren els blancs els que vivien acorralats i convertits en éssers exòtics.»
Aquest és el lloc al qual arriba l’escribà Jacob de Zoet l’any 1799. La seva missió és auditar i posar ordre als comptes de l’illa, escurats després d’una llarga successió d’administradors corruptes i de comptables degudament subornats. Els plans de Jacob són passar-se un any a Deshima, guanyar-se amb la seva bona feina el trasllat a Batàvia (on hi havia la central d’operacions de la Companyia) i retornar al cap de cinc anys a Holanda amb una petita fortuna que li permeti de casar-se amb la seva promesa. Tot canviarà, però, quan conegui a Orito, una llevadora japonesa amb part del rostre cremat que despertarà en ell una passió doblement problemàtica. Al final de la primera part de la novel·la, Jacob de Zoet es veurà traït pel nou administrador de Deshima, Orito desapareixerà segrestada per un estrany abad de poders il·limitats i Mil otoños ingressarà, durant tota la seva segona secció, en aquella classe de fosquíssims territoris (cultes sinistres, canibalisme ritual, immortalitat del cos i de les ànimes) pels quals David Mitchell sap moure’s com cap altre escriptor actual. La tercera part del llibre ens retornarà al món de comerciants i intèrprets de Deshima, i obrirà una porta a l’Occident i a la Història amb l’arribada a l’illa dels anglesos, que anuncien la fallida de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i pretenen ocupar el seu lloc d’excepció en el comerç amb el Japó. I una quarta i una cinquena parts, totes dues molt breus i plenes de nostàlgia, tancaran de forma magistral una història que David Mitchell controla de principi a fi amb el pols dels més grans novel·listes.
Defugint els malabarismes tècnics i les pirotècnies estructurals dels seus llibres anteriors, cenyint-se a les formes més tradicionals de la novel·la històrica, David Mitchell ha escrit un llibre extraordinari que ens parla de la por i de l’atracció d’allò que ens és desconegut, de la incomunicació i dels esforços per superar-la, dels miracles del llenguatge, de l’amor i de l’acceptació del nostre destí. Un llibre ple (com tots els seus) de fulgurants troballes verbals, d’imatges sorprenents i de sobtades belleses. Un llibre que no us hauríeu de perdre.
