Una passejada per Abney Park

Abney Park, el primer jardí-cementiri d’Europa, va començar a funcionar com a tal l’any 1840. Abans havia sigut el parc privat de la família Abney, i al llarg de la seva història ha fet també les funcions de jardí botànic i de centre educatiu. Avui forma part dels Set Magnífics, que és com es coneix als set grans cementiris fundats a Londres al segle XIX. El més conegut i visitat de tots ells és el de Highgate, amb les seves tombes de personatges il·lustres com George Eliot, Karl Marx o Christina Rossetti i amb el seu fúnebre desplegament d’extravagàncies victorianes; però Abney Park, a la seva manera més tranquil·la i modesta, és un lloc potser encara més especial.

Aquí us deixem unes quantes imatges del jardí-cementiri, començant per la sàvia advertència de la direcció (que fem nostra ja mateix): sostingueu l’alè a partir d’aquest moment, perquè respirar és una falta de respecte vers els morts.

Victorians eminents: Henry James Prince

Henry James Prince, nascut l’any 1811, va començar la seva vida pública destacant-se com a predicador a una petita parròquia de l’Anglaterra profunda. El seu atractiu, però, era llavors tan gran com les seves ambicions, i de seguida l’ortodòxia se li va quedar petita. L’any 1843 va fer saber al món que l’Esperit Sant havia pres possessió de la seva persona, i la previsible manca d’entusiasme amb què van rebre aquest anunci les autoritats eclesiàstiques va convèncer el nostre home de la necessitat d’abandonar la fe anglicana i buscar-se el seu propi camí. Així que va proclamar-se la reencarnació del profeta Elies i va fundar l’Agapemon, una mena de comunitat religiosa unisex que prometia als seus fidels l’accés a la felicitat, a la sabiduria i a la Glòria Divina a través d’un mitjà força habitual en aquest tipus d’aventures. Oi que ja us ho imagineu? En el moment de màxim esplendor de la comunitat agapemonita, més de mil victorians avorrits de les opcions religioses de sempre feien alegre donació dels seus diners, de les seves ànimes i, sobretot, dels seus cossos al senyor Henry James Prince, que s’havia muntat la seva pròpia capella plena de llits i de sofàs i que coronava els seus oficis practicant el sexe (de forma, diuen les cròniques, força imaginativa) amb qualsevol de les seves fidels i en presència de tota la congregació. I el cas es que la cosa li va sortir prou bé al nostre amic. Fora d’algun judici de caire econòmic i d’unes quantes campanyes públiques encetades en contra del seu xiringuito immoral, el senyor Prince no va tenir gaires problemes per continuar amb la seva vida de profeta reencarnat i sicalíptic. Va morir l’any 1899, en ple revival de la comunitat agapemonita, i sospitem que mai no va penedir-se de cap dels seus excessos.

Imaginari londinenc: la boxa, el Tàmesis i dos nens sense fortuna

La boxa era un dels esports predilectes dels londinencs del segle XIX. Hi havia dues versions: la il·legal, que es practicava amb apostes, sense guants i davant un públic de classe popular, i la legal, que seguia les regles del marquès de Quensberry i era cosa de cavallers (o de senyores com les de la foto). Arthur Conan Doyle, sense anar més lluny, era un gran aficionat a totes dues versions, i va deixar-ne constància reiteradament als seus llibres. Sherlock Holmes, potser ho recordareu, era un boxejador molt competent, i algun indici tenim de què el seu amic Watson apostava en combats il·legals; però les millors pàgines boxístiques de Doyle són les recollides a les seves Historias del ring i, sobretot, a la novel·la Rodney Stone.

__

El Tàmesis no és només el riu principal (i ara ja l’únic) de Londres: també és la seva sang, el seu esperit i la seva porta al món. Pel Tàmesis van arribar les legions romanes que van fundar la ciutat fa més de dos mil anys; pel Tàmesis arribaven al segle XIX totes les mercaderies provinents de les colònies; pel Tàmesis (per un riu Tàmesis contaminat fins a límits avui inimaginables) entraven i sortien els vaixells amb notícies d’un món que, en aquell temps, semblava girar al voltant d’un únic centre anomenat Londres.

__

Una de les moltes imatges icòniques del Londres victorià són els hansom cabs, els cotxes negres de cavalls que recorrien el West End servint amb raonable comoditat, però sobretot amb elegància, les necessitats de transport d’aquells afortunats que s’ho podien permetre. La presència continua dels cavalls a la ciutat tenia, però, les seves conseqüències negatives: les deposicions dels animals, barrejades amb la pluja, embarraven molt sovint els carrers i els feien impracticables, provocant el sorgiment d’una nova professió, exercida principalment per nens com aquest que veiem a la foto, que consistia a netejar amb una escombra la calçada perquè els peatons, previ pagament d’una petita propina, poguessin creuar-la sense risc d’embrutar-se la roba.

__

I parlant d’infants poc afavorits pel destí, aquí teniu una petita víctima de la implacable justícia anglesa de l’època. Aquest nen de deu anys, el nom del qual no coneixem, va ser condemnat a setze mesos de presó pel robatori de dos conills.

Newgate, o la privacitat victoriana

La presó de Newgate, construida a finals del segle XII i tancada definitivament l’any 1902, va constituir durant tota l’època victoriana la cara més visible, i també la més aterridora, d’un sistema legal que en ocasions podia arribar a resultar senzillament ferotge. Els vells fantasmes de Ben Jonson, de Giacomo Casanova o de Daniel Defoe, presoners tots ells a Newgate en algun moment de les seves vides, convivien amb milers d’homes anònims que eren engolits a diari per la roda cega d’una justícia que sovint reflexava les mateixes desigualtats que es donaven a la societat. Si l’hospital psiquiàtric de Bedlam era, com ja vam veure fa uns dies, una ombra sinistra que planava sobre els caps dels londinencs menys afavorits per la fortuna, el mateix podria dir-se de la vella presó del carrer Old Bailey, que també juga un paper important en la literatura del moment. Dickens, sense anar més lluny, li dedica un dels esbosos del seu primer llibre publicat, i posteriorment la fa aparéixer en novel·les com La petita Dorrit o Grans esperances.

Demolida i tornada a construir en diverses ocasions, la més notable de totes amb motiu del Gran Incendi de Londres de 1666, Newgate es va convertir també a partir de l’any 1783 en la seu de totes les execucions públiques que es feien a la ciutat, i que fins aquell moment s’havien dut a terme al famós patíbul de Tyburn (situat al lloc que avui ocupa el Marble Arch). El nou patíbul de Newgate s’erigia al costat d’un dels murs de la presó, i els dies d’execució es convertia en l’escenari d’un autèntic espectacle de l’horror que congregava a milers de persones, nens inclosos, disposades a “gaudir” de les fortes emocions de la justícia britànica. Només l’any 1868 es va decidir acabar amb aquests espectacles, i les execucions van passar a fer-se a la intimitat de l’interior de la presó. Michael Barrett, un actrivista fenià condemnat per un atemptat amb bomba a Clerkenwell que va causar dotze morts, va ser l’últim presoner de Newgate (de fet, de tota Anglaterra) ajusticiat de forma pública; va succeir el dia 26 de maig de 1868.

Les dues imatges que obren i tanquen aquesta entrada van ser preses al mes de setembre de 1902, justament quan la presó de Newgate va quedar fora de servei i només un parell d’anys abans de la seva demolició definitiva. El gravat central representa el famós patíbul de Tyburn, el Tyburn Tree: una de les imatges de l’horror més fermament establertes en l’imaginari londinenc des de temps gairebé immemorials.

El text que reproduïm a continuació pertany a l’inici de la novel·la de Peter Ackroyd Dan Leno, el Gólem y el Music Hall (que en anglès té un títol força menys lleig: Dan Leno & The Limehouse Golem). La traducció és d’Alberto Coscarelli. Peter Ackroyd serà una presència freqüent en aquest Any Victorià a Ca n’Altimira, així que per ara només direm que aquesta novel·la, la vuitena de les quinze que fins ara ha publicat l’escriptor més londonòfil del moment, és una lectura totalment recomanable. Sobre Dan Leno, protagonista real de la novel·la, podeu fer-li una ullada a la Wikipedia; tot i que també en parlarem aviat.

«El 6 de abril de 1881, una mujer fue ahorcada dentro de los muros de la prisión de Camberwell. La ceremonia, de acuerdo con la costumbre, sería realizada a las ocho, y apenas después del alba los prisioneros comenzaron el aullido ritual. La campana de la capilla de la prisión tocó a muerto mientras ella abandonaba la celda de los condenados y se unía a la procesión que incluía al alcaide, el capellán, el médico de la cárcel, el sacerdote católico (quien había escuchado su confesión la noche anterior), su abogado y dos testigos designados por el Ministerio de Interior. El verdugo les esperaba en un cobertizo de madera al otro lado del patio donde habían levantado el patíbulo. Unos pocos años antes, a la mujer la habrían colgado junto a los muros de la prisión de Newgate, para deletie de la vasta muchedumbre reunida allí durante la noche, pero la progresista legislación de 1868 impedía la oportunidad de representar tan magnífica actuación. Así que tendría que morir en una semiprivacidad victoriana, en un cobertizo de madera que olía al sudor de los trabajadores que lo habían construido dos días antes. El único tributo al sensacionalismo era el ataúd, que había sido estratégicamente colocado en el patio de la prisión para que ella pudiera verlo en su camino hacia la muerte.

(…)

Llevaba una bata blanca, o vestido largo, en el momento de la ejecución. Era costumbre, en los días de ejecución pública, que las prendas de los muertos fueran cortadas a trozos para venderlos al público presente como recuerdos o talismanes mágicos. Pero ésta se había convertido en una era de posesión privada, y el cadáver de la mujer ahorcada fue despojado con mucha reverencia del vestido blanco. Horas más tarde el alcaide de la prisión, el señor Stephens, lo aceptó sin decir una palabra de manos de la celadora que lo llevó a su despacho. No preguntó por el destino del cuerpo; él mismo había dispuesto que lo enviaran al forense de la división de Limehouse, especializado en el examen de los cerebros de los criminales a la búsqueda de cualquier señal de anormalidad. Tan pronto como la celadora salió del despacho, el señor Stephens plegó el vestido blanco con mucho esmero y lo guardó en el maletín que tenía junto al escritorio. Aquella noche, en su pequeña casa de Hornsey Rise, volvió a sacarlo del maletín con mucha reverencia, lo levantó por encima de su cabeza y se lo puso. No vestía nada más y, con un suspiro, se tendió sobre la alfombra con el vestido de la ahorcada.»

Victorians eminents: Montague John Druitt

Recordeu que l’altre dia, parlant de l’hospital psiquiàtric de Bedlam, vam fer referència a quelcom anomenat Ripperianisme o Ripperologia? Doncs el nostre victorià eminent d’avui és un dels molts damnificats per aquesta curiosa disciplina, que s’encarrega de l’estudi dels assassinats de Jack l’Esbudellador i de les circumstàncies històriques, socials i culturals que envoltaren aquells crims terribles esdevinguts al barri de Whitechapel durant l’estiu i la tardor de 1888.

Sense el concurs dels ripperòlegs, avui ningú no sabria qui va ser Montague John Druitt. I de fet, tampoc es pot dir que coneguem gaire cosa de la seva vida: sabem que va néixer al comtat de Dorset l’any 1857, que va ser un advocat sense èxit, un professor també sense fortuna i un home de natura introspectiva i solitària, que mai no es va casar ni va tenir fills, que la passió de la seva vida fou el críquet universitari, i que el mes de desembre de 1888 va posar fi a la seva vida llançant-se al Tàmesis amb les butxaques plenes de pedres. El motiu del seu suïcidi, pel que s’ha pogut saber, va tenir a veure amb la seva convicció d’estar patint els primers símptomes d’una bogeria que ja havia reduït a la seva mare a la condició, justament, de reclosa en un hospital psiquiàtric; un destí que aterria al jove Montague, i que l’hauria fet decidir-se, només amb 31 anys, a acomiadar-se voluntàriament d’un món en el que sempre es va sentir com un outsider. També sabem que uns dies abans del seu suïcidi l’havien fet fora de l’escola on donava classes, i aquest fet (les raons del qual es desconeixen, però que sovint s’ha relacionat, de forma prou previsible, amb algun escàndol de caire sexual) podria haver estat el detonant de la caiguda final de Druitt en la desesperació.

La trista història de Montague John Druitt, però, no acaba amb la seva mort al Tàmesis, perquè la simple data del seu suïcidi ha propiciat que la seva biografia arrossegui ja per sempre un epíleg tan absurd com cruel. El 9 de novembre de 1888, la jove prostituta irlandesa Mary Jane Kelly moria assassinada de forma salvatge a la seva habitació de Miller’s Court, a Whitechapel, en un fet què tothom considera l’últim crim de Jack l’Esbudellador. La brutalitat indescriptible d’aquest assassinat, sumada a l’aparent cessament immediat de les activitats per part de l’assassí, ha portat molts ripperòlegs a defensar la teoria de què Jack l’Esbudellador va suïcidar-se poc després d’aquell 9 de novembre, definitivament embogit per l’enormitat comesa a l’interior d’aquella habitació. I així va ser com la troballa al Tàmesis del cos de Druitt a finals del mes de desembre, justament quan la policia buscava un suïcida de mitjana edat a qui poder-li penjar les sis prostitutes mortes de Whitechapel, el va convertir en sospitós principal (avui, per sort, ja descartat) d’un crims que el nostre home no va cometre, amb els quals no el relaciona cap indici i dels què mai no va es poder defensar, però que ja han quedat lligats per sempre més al seu nom.

Revista de premsa: The Illustrated Police News

Al llarg de més de setanta anys, The Illustrated Police News va ser sinònim d’escàndol i de sensacionalisme. Fundat l’any 1864 com un setmanari d’informacions relacionades amb el món del crim i la justícia, la seva cobertura dels assassinats de Whitechapel de 1888 li va guanyar una merescudíssima fama de joc brut, de falta d’ètica i de populisme cridaner i desvergonyit que ja mai no va poder (ni va voler) treure’s de sobre. Avui les seves portades són una lliçó d’història i de sociologia: no hi ha millor forma d’entendre les pors i les misèries dels victorians que conéixer les històries que despertaven la seva morbositat. La British Library va editar l’any passat un llibre que recull els millors moments de la publicació, i que resulta molt recomanable. El seu títol ho diu tot: Cruel Deeds and Dreadful Calamities.

Aquí us deixem unes quantes imatges provinents dels arxius del setmanari, algunes d’elles amb referències a casos, a llocs i a personatges que comencen a ser ja presències força habituals en aquest bloc. I si vosaltres també sou morbosos, podeu fer clic a sobre de cada imatge per gaudir-ne en tot el seu sinistre esplendor.

Matèria espiritual

El text que avui us oferim és un fragment de la introducció del llibre d’Alex Owen The Darkened Room: Women, Power, and Spiritualism in Late Victorian England. Owen és una professora universitària dels Estats Units que ha escollit com a camp d’estudi particular el submón de les creences esotèriques victorianes, començant per la més poderosa de totes, l’espiritualisme, i continuant per la sèrie inacabable de moviments ocultistes i paracientífics que van conéixer els seus deu minuts de glòria al vell Londres de la Reina Victòria. La particularitat dels seus llibres, i allò que els fa realment interessants, és que Owen estudia aquests temes des d’un punt de vista sociològic, investigant les causes d’aquesta proliferació de creences irracionals en el si d’una societat en aparença tan cientifista com l’anglesa del segle XIX, i a la vegada hi afegeix un interés molt principal pel paper que hi van jugar les dones. Per què les dones eren, moltes vegades, les principals protagonistes d’aquests moviments allunyats de l’ortodòxia religiosa, filosòfica i científica del seu temps? Per què se les considerava especialment dotades a l’hora de ser posseïdes pels esperits?  Quines dinàmiques de poder es posaven en joc en una sessió mediúmnica, en la reunió d’una secta milenarista o en la celebració d’un culte neopagà? Aquestes són algunes de les preguntes que Alex Owen es formula en els seus llibres, i les seves respostes són d’allò més interessants.

Les imatges que il·lustren el text són una mostra de l’anomenada «fotografia espiritual», un fenomen que va causar furor al Regne Unit durant les darreres dècades del segle XIX. En un principi, l’aplicació de la fotografia al món de les ànimes i els esperits consistia, simplement, en deixar constància gràfica de les «materialitzacions» que les mèdiums produïen durant les sessions espiritistes, i la seva intenció era purament científica. Aviat, però, algú va veure que aquesta idea dels esperits com a entitats fotografiables oferia unes possibilitats de negoci molt atendibles. Prescindint de tota classe de rituals, de ciència i d’intermediaris, els nous fotògrafs d’esperits van treure els morts de les sessions mediúmniques i se’ls van endur cap als seus propis estudis. El resultat, com podeu veure, és d’allò més commovedor.

La traducció del text d’Alex Owen és nostra.

«Com a moviment social, l’espiritualisme és un fenomen molt ben documentat i fàcilment accessible per als estudiosos d’avui; per desgràcia, la realitat objectiva de les seves afirmacions continua resistint-se inevitablement a qualsevol intent d’aproximació científica. La prova definitiva de l’existència dels esperits continua sense arribar, i les discussions entre creients i no creients no fan sinó perllongar indefinidament una conversa impossible. Les eines d’investigació de l’empirisme científic no serveixen per afirmar la validesa de les afirmacions espiritualistes, i això ja fa molt de temps que ho sabem. Els investigadors psíquics del segle XIX, interessats en provar la realitat d’allò que els mèdiums feien, investigaven les sessions per la via d’imposar-ne tot un seguit de condicions molt estrictes; com a conseqüència, o bé descobrien els fraus comesos pel mèdium, o bé el reduïen a un estat d’immobilitat i de silenci que es perllongava sense fi, i que confirmava els escèptics en la seva idea de que l’espiritualisme era una enganyifa.

Els espiritualistes, per la seva banda, asseguraven que els mateixos mètodes que volien provar la validesa del fenomen eren els que l’impossibilitaven. Els mèdiums, deien, no podien produir cap mena d’activitat espiritual quan es trobaven en un ambient poc adecuat, si no directament hostil, com era el que creaven les condicions imposades pels investigadors. Mentre els científics s’irritaven davant la ingenuïtat amb què refusaven les crítiques els espiritualistes, aquests creien que la ciència s’estava convertint en una mena d’àngel venjador.

Tot això provocava una situació paradoxal per a l’espiritualisme, que al cap i a la fi era fill del naturalisme científic i de la raó. L’espiritualisme va emergir durant els anys en què els nous descobriments científics posaven en dubte els principis del cristianisme i l’autoritat de la Bíblia, i estava impregnat de l’esperit cientifista de l’epoca. Molts creients asseguraven que l’espiritualisme oferia l’evidència científica de la supervivència de l’ànima després de la mort, i no veien cap contradicció entre les seves creences i la ciència. De fet, els primers adeptes del moviment tenien l’esperança fervent que la ciència demostraria la veritat de les seves idees, i buscaven provar tant la supervivència de l’esperit com la seva existència material servint-se del mètode empíric. La literatura espiritualista és plena de referències a sessions dutes a terme “en condicions de laboratori”, és a dir, sota un control estricte i amb la voluntat de que els seus resultats fossin acceptables com a evidència empírica.

D’igual manera, els espiritualistes van adoptar (i adaptar) de seguida el llenguatge del materialisme. No només no es van sentir incomodats per l’aparició l’any 1859 de L’origen de les espècies de Darwin, sinó que fins i tot el van veure com la confirmació de les seves pròpies idees sobre el progrés humà. Contrastant amb la intenció de Darwin, el seu llibre va ser llegit sovint com una descripció de la marxa triomfal de la humanitat cap a un fi ple de sentit. Els espiritualistes hi van veure un clar paral·lelisme amb les seves idees sobre el progrés de l’esperit a l’altre món, i ni tan sols es van sentir al·ludits pel repte definitiu que les idees de Darwin suposaven vers l’antropocentrisme central als seus principis. Al contrari: els espiritualistes consideraven que la teoria de l’evolució era una contribució significativa a la confirmació de l’experiència com a font de coneixement; assumien que la ment humana era capaç de comprendre tot allò que era comprensible respecte al món material, i no dubtaven en extendre aquesta idea també cap al regne de l’esperit.

Els espiritualistes, així, sostenien la hipòtesi que el cos eteri de l’esperit es composava de “matèria espiritual”, i no hi veien en aquest sintagma res de problemàtic ni de contradictori. “Matèria espiritual” és una interessant juxtaposició de termes que pot considerar-se un intent de reconciliar l’aparent dicotomia matèria/esperit, però ells rarament ho veien així. Per als espiritualistes, “matèria espiritual” era un concepte que tenia sentit, i aviat el van presentar com una evidència de l’existència d’un nou element universal fins aleshores desconegut. I això, de fet, és menys estrany del què pot semblar a primera vista, perquè durant tot el segle XIX els científics havien estat ampliant els límits del nostre coneixement sobre la matèria. La ciència positivista estava convençuda de poder identificar les lleis que regulaven l’univers, i els espiritualistes no veien cap motiu pel qual les seves pròpies experiències no poguessin provar l’existència d’un nou element i d’una nova llei.

Els espiritualistes treballaven sobre la base de que “veure és creure”. Si els esperits es podien materialitzar, prendre forma humana i participar en sessions mediúmniques,  això volia dir a) que existien, i b) que prenien cos servint-se d’una forma desconeguda de matèria. Els espiritualistes pensaven que allò que veien i sentien durant una sessió no només provava la realitat de les seves creences, sinó que també ampliava les fronteres del nostre coneixement sobre el funcionament de l’univers. Ells no buscaven trencar amb les lleis de la física: buscaven complementar-les. Mentre que els investigadors científics, per la seva banda, tot i sentir-se de vegades encuriosits o fins i tot atrets per l’espiritualisme, només estaven disposats a investigar els seus fenòmens dintre dels límits i els paradigmes de la llei natural vigent.»

Victorians eminents: John Sholto Douglas

John Sholto Douglas, novè marqués de Queensberry, ha passat a la història per dos fets ben diversos: ell va ser qui va establir les regles de la boxa moderna, aquell esport de cavallers anglesos on no és permés de pegar-se per sota de la cintura, i ell va ser també el màxim responsable de que Oscar Wilde, l’exitós i respectat Oscar Wilde, hagués de canviar durant dos anys el luxe de la seva vida a Londres per la duresa dels llits de la presó de Reading. Tot va començar amb la visita que el marqués va fer-li a Wilde amb la intenció de posar punt i final a la pública relació que l’escriptor mantenia amb el seu fill, l’encantador i esbojarrat Bosie, un nano de vint-i-quatre anys amb ínfules de poeta que llavors gaudia fent patir a la seva molt aristocràtica família (i que acabaria els seus dies convertit en un respectable Lord de l’Imperi). Durant la visita, pel que sembla, el marqués va provar d’exercitar el seu esport preferit sobre la cara de Wilde, però aquest, més jove que el seu inesperat i descortès visitant, va saber defensar-se prou bé. La cosa va acabar amb l’escriptor posant-li una denúncia per injúries al marqués; i això, com ja sabeu, va ser l’inici de la ruina de l’autor de Salomé. Ben aviat, el judici per injúries contra Douglas va convertir-se en un jucidi per sodomia contra Oscar Wilde, i els diaris de Londres van fer el seu agost amb un seguiment digne del millor (o del pitjor) programa del cor actual. El veredicte de culpabilitat, inevitable davant l’allau de testimonis que donaren fe de la vida oculta de Wilde, condemnava l’escriptor a dos anys de treballs forçats a la presó; i ell mateix va posar-se la soga al coll refusant l’oportunitat de fugir del país abans del compliment de la sentència. El seu empresonament, iniciat al mes de juny de 1895, va suposar un punt i apart dins l’ambient artístic del Londres fin-de-siè-cle, dominat fins aleshores pels corrents derivats del simbolisme francès, i va donar lloc a un nou període de puritanisme oficial que ja es va estendre fins al final del regnat de Victòria. I tot, coses de la vida, degut a la visita inesperada d’un marqués aficionat a la boxa.

Els recomanats de l’Espai de llibres – Febrer de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto d’aquest nen tan simpàtic, podreu accedir al número de febrer de la nostra guia de lectura Els recomanats de l’Espai de llibres. Veureu que aquest mes hem canviat una mica el format de la guia, i en lloc d’explicar-vos com sempre el perquè de les nostres recomanacions, hem volgut deixar que sigui cadascun dels deu llibres escollits el que provi d’atreure’s per ell mateix la vostra atenció.

Fa cinc anys, quan l’Espai de llibres tot just acabava de néixer, vam posar en marxa una secció que es deia «Inicis memorables», i que tenia per objectiu seleccionar, recollir i compartir amb vosaltres els primers paràgrafs més originals, atractius, sorprenents i inoblidables dels nostres llibres preferits. Com tantes altres coses en aquest bloc, aquella secció va anar morint-se lentament fins arribar a ser un altre raconet ple de pols als nostres arxius virtuals. La idea, però, ens continua semblant atractiva; així que potser aquesta no serà la nostra última guia de recomanacions formada justament per això, pels inicis memorables d’uns quants llibres que alguna vegada ens vam estimar.

Ah, i el nen de la foto és Michael Llewelyn Davies: un dels cinc germanets orfes que van formar part principal de la vida de James Matthew Barrie, i el model de l’estàtua de Peter Pan que encara avui dia fa les delícies dels nens que visiten Kensington Gardens. Michael Llewelyn Davies va morir poc abans de complir els 21 anys, ofegat en estranyes circumstàncies (es parla d’un pacte de suïcidi) al costat d’un amic seu a una bassa del riu Tàmesis. Per a la història de la literatura, però, ell sempre serà qui fou en el moment de prendre’s aquesta foto: el nen radiant que assenyalava el camí als Nens Perduts de Kensington Gardens.

Victorians eminents: Lillie Langtry

Oscar Wilde va dir en alguna ocasió que les seves tres dones preferides eren la reina Victòria, Sarah Bernhardt i Lillie Langtry. Allò què Wilde no sabia (o potser sí, ves a saber) és que totes tres dones tenien un home en comú: el llavors encara príncep de Gal·les Albert Edward, futur Eduard VII, que a més de fill i hereu de la reina Victòria fou amant de la gran actriu francesa i de la senyora Langtry, actriu com la Divina Sarah i propietària, també com ella, d’una biografia d’allò més entretinguda. Descendent orgullosa d’un dels assassins de Thomas Becket,  filla d’un alt càrrec de l’Església Anglicana famós per les seves infidelitats matrimonials, jove i bonica (i no menys infidel) esposa d’un terratinent irlandès, model i amiga d’artistes, esforçada actriu de music-hall, de teatre i de vodevil… La fama de Lillie Langtry, però, no rau avui en els seus curiosos orígens ni en la seva irregular carrera a dalt dels escenaris, sinó en la llista de conquestes amb pedigrí que va anar enllaçant durant bona part de la seva vida adulta. El fill de Victòria fou la cirereta d’un pastís que incloïa, entre els seus ingredients, prínceps germànics, nobles anglesos i artistes de diversa condició. A nosaltres, però, ens interessa molt més saber que hi ha qui diu que Lillie Langtry fou la font d’inspiració de Sir Arthur Conan Doyle a l’hora d’imaginar a Irene Adler, l’aventurera que va derrotar Sherlock Holmes al seu relat «Escàndal a Bohèmia».