Victorians eminents: Montague John Druitt

Recordeu que l’altre dia, parlant de l’hospital psiquiàtric de Bedlam, vam fer referència a quelcom anomenat Ripperianisme o Ripperologia? Doncs el nostre victorià eminent d’avui és un dels molts damnificats per aquesta curiosa disciplina, que s’encarrega de l’estudi dels assassinats de Jack l’Esbudellador i de les circumstàncies històriques, socials i culturals que envoltaren aquells crims terribles esdevinguts al barri de Whitechapel durant l’estiu i la tardor de 1888.

Sense el concurs dels ripperòlegs, avui ningú no sabria qui va ser Montague John Druitt. I de fet, tampoc es pot dir que coneguem gaire cosa de la seva vida: sabem que va néixer al comtat de Dorset l’any 1857, que va ser un advocat sense èxit, un professor també sense fortuna i un home de natura introspectiva i solitària, que mai no es va casar ni va tenir fills, que la passió de la seva vida fou el críquet universitari, i que el mes de desembre de 1888 va posar fi a la seva vida llançant-se al Tàmesis amb les butxaques plenes de pedres. El motiu del seu suïcidi, pel que s’ha pogut saber, va tenir a veure amb la seva convicció d’estar patint els primers símptomes d’una bogeria que ja havia reduït a la seva mare a la condició, justament, de reclosa en un hospital psiquiàtric; un destí que aterria al jove Montague, i que l’hauria fet decidir-se, només amb 31 anys, a acomiadar-se voluntàriament d’un món en el que sempre es va sentir com un outsider. També sabem que uns dies abans del seu suïcidi l’havien fet fora de l’escola on donava classes, i aquest fet (les raons del qual es desconeixen, però que sovint s’ha relacionat, de forma prou previsible, amb algun escàndol de caire sexual) podria haver estat el detonant de la caiguda final de Druitt en la desesperació.

La trista història de Montague John Druitt, però, no acaba amb la seva mort al Tàmesis, perquè la simple data del seu suïcidi ha propiciat que la seva biografia arrossegui ja per sempre un epíleg tan absurd com cruel. El 9 de novembre de 1888, la jove prostituta irlandesa Mary Jane Kelly moria assassinada de forma salvatge a la seva habitació de Miller’s Court, a Whitechapel, en un fet què tothom considera l’últim crim de Jack l’Esbudellador. La brutalitat indescriptible d’aquest assassinat, sumada a l’aparent cessament immediat de les activitats per part de l’assassí, ha portat molts ripperòlegs a defensar la teoria de què Jack l’Esbudellador va suïcidar-se poc després d’aquell 9 de novembre, definitivament embogit per l’enormitat comesa a l’interior d’aquella habitació. I així va ser com la troballa al Tàmesis del cos de Druitt a finals del mes de desembre, justament quan la policia buscava un suïcida de mitjana edat a qui poder-li penjar les sis prostitutes mortes de Whitechapel, el va convertir en sospitós principal (avui, per sort, ja descartat) d’un crims que el nostre home no va cometre, amb els quals no el relaciona cap indici i dels què mai no va es poder defensar, però que ja han quedat lligats per sempre més al seu nom.