Newgate, o la privacitat victoriana

La presó de Newgate, construida a finals del segle XII i tancada definitivament l’any 1902, va constituir durant tota l’època victoriana la cara més visible, i també la més aterridora, d’un sistema legal que en ocasions podia arribar a resultar senzillament ferotge. Els vells fantasmes de Ben Jonson, de Giacomo Casanova o de Daniel Defoe, presoners tots ells a Newgate en algun moment de les seves vides, convivien amb milers d’homes anònims que eren engolits a diari per la roda cega d’una justícia que sovint reflexava les mateixes desigualtats que es donaven a la societat. Si l’hospital psiquiàtric de Bedlam era, com ja vam veure fa uns dies, una ombra sinistra que planava sobre els caps dels londinencs menys afavorits per la fortuna, el mateix podria dir-se de la vella presó del carrer Old Bailey, que també juga un paper important en la literatura del moment. Dickens, sense anar més lluny, li dedica un dels esbosos del seu primer llibre publicat, i posteriorment la fa aparéixer en novel·les com La petita Dorrit o Grans esperances.

Demolida i tornada a construir en diverses ocasions, la més notable de totes amb motiu del Gran Incendi de Londres de 1666, Newgate es va convertir també a partir de l’any 1783 en la seu de totes les execucions públiques que es feien a la ciutat, i que fins aquell moment s’havien dut a terme al famós patíbul de Tyburn (situat al lloc que avui ocupa el Marble Arch). El nou patíbul de Newgate s’erigia al costat d’un dels murs de la presó, i els dies d’execució es convertia en l’escenari d’un autèntic espectacle de l’horror que congregava a milers de persones, nens inclosos, disposades a “gaudir” de les fortes emocions de la justícia britànica. Només l’any 1868 es va decidir acabar amb aquests espectacles, i les execucions van passar a fer-se a la intimitat de l’interior de la presó. Michael Barrett, un actrivista fenià condemnat per un atemptat amb bomba a Clerkenwell que va causar dotze morts, va ser l’últim presoner de Newgate (de fet, de tota Anglaterra) ajusticiat de forma pública; va succeir el dia 26 de maig de 1868.

Les dues imatges que obren i tanquen aquesta entrada van ser preses al mes de setembre de 1902, justament quan la presó de Newgate va quedar fora de servei i només un parell d’anys abans de la seva demolició definitiva. El gravat central representa el famós patíbul de Tyburn, el Tyburn Tree: una de les imatges de l’horror més fermament establertes en l’imaginari londinenc des de temps gairebé immemorials.

El text que reproduïm a continuació pertany a l’inici de la novel·la de Peter Ackroyd Dan Leno, el Gólem y el Music Hall (que en anglès té un títol força menys lleig: Dan Leno & The Limehouse Golem). La traducció és d’Alberto Coscarelli. Peter Ackroyd serà una presència freqüent en aquest Any Victorià a Ca n’Altimira, així que per ara només direm que aquesta novel·la, la vuitena de les quinze que fins ara ha publicat l’escriptor més londonòfil del moment, és una lectura totalment recomanable. Sobre Dan Leno, protagonista real de la novel·la, podeu fer-li una ullada a la Wikipedia; tot i que també en parlarem aviat.

«El 6 de abril de 1881, una mujer fue ahorcada dentro de los muros de la prisión de Camberwell. La ceremonia, de acuerdo con la costumbre, sería realizada a las ocho, y apenas después del alba los prisioneros comenzaron el aullido ritual. La campana de la capilla de la prisión tocó a muerto mientras ella abandonaba la celda de los condenados y se unía a la procesión que incluía al alcaide, el capellán, el médico de la cárcel, el sacerdote católico (quien había escuchado su confesión la noche anterior), su abogado y dos testigos designados por el Ministerio de Interior. El verdugo les esperaba en un cobertizo de madera al otro lado del patio donde habían levantado el patíbulo. Unos pocos años antes, a la mujer la habrían colgado junto a los muros de la prisión de Newgate, para deletie de la vasta muchedumbre reunida allí durante la noche, pero la progresista legislación de 1868 impedía la oportunidad de representar tan magnífica actuación. Así que tendría que morir en una semiprivacidad victoriana, en un cobertizo de madera que olía al sudor de los trabajadores que lo habían construido dos días antes. El único tributo al sensacionalismo era el ataúd, que había sido estratégicamente colocado en el patio de la prisión para que ella pudiera verlo en su camino hacia la muerte.

(…)

Llevaba una bata blanca, o vestido largo, en el momento de la ejecución. Era costumbre, en los días de ejecución pública, que las prendas de los muertos fueran cortadas a trozos para venderlos al público presente como recuerdos o talismanes mágicos. Pero ésta se había convertido en una era de posesión privada, y el cadáver de la mujer ahorcada fue despojado con mucha reverencia del vestido blanco. Horas más tarde el alcaide de la prisión, el señor Stephens, lo aceptó sin decir una palabra de manos de la celadora que lo llevó a su despacho. No preguntó por el destino del cuerpo; él mismo había dispuesto que lo enviaran al forense de la división de Limehouse, especializado en el examen de los cerebros de los criminales a la búsqueda de cualquier señal de anormalidad. Tan pronto como la celadora salió del despacho, el señor Stephens plegó el vestido blanco con mucho esmero y lo guardó en el maletín que tenía junto al escritorio. Aquella noche, en su pequeña casa de Hornsey Rise, volvió a sacarlo del maletín con mucha reverencia, lo levantó por encima de su cabeza y se lo puso. No vestía nada más y, con un suspiro, se tendió sobre la alfombra con el vestido de la ahorcada.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.