[Si cliqueu a sobre de la imatge, podreu accedir a la nova guia de lectura (en doble format: paper i virtual) que hem preparat a la Biblioteca Ca n'Altimira, i que recull 30 de les recomanacions comentades que hem anat penjant aquí durant els darrers mesos.]
El primer conte del darrer recull de Sergi Pàmies es diu «Benzodiazepina», i explica, en un sol paràgraf de poc més de tres pàgines, la trobada no gaire reeixida que un home manté amb si mateix després de mesos de tractar-se per internet. El dotzè conte del llibre es diu «Supervivència», i explica l’expedició que un home empren dins el seu propi interior: una expedició en el sentit més literal i espeleològic del terme, amb cordes i piolet i tota la pesca. El dissetè, «Voluntaris», comença amb la frase «Vet aquí que una vegada hi havia una vegada que no era com les altres», i de seguida passa a detallar-nos les dificultats vitals d’aquesta pobre vegada diferent a tota la resta. Totes tres històries pertanyen a aquella mena de subgènere del conte breu, tan conreat a casa nostra, que consisteix en el desenvolupament sostingut i entusiasta d’una ocurrència inicial sorprenent i enginyosa: un subgènere cridaner, agradable i sense gaires pretensions que, per sort, no esgota ni de bon tros el ventall d’estils i maneres que Sergi Pàmies llueix en aquest llibre molt recomanable.
Els millors moments de La bicicleta estàtica són, pel nostre gust, aquells en que Pàmies —que té una facilitat natural per això de la literatura, i ho sap— aparca la seva vessant més joganera, modera el seu amor pels focs d’artifici i pels exercicis d’estil i es decanta per furgar ens els propis records de família i transmetre’ns, en un to molt més íntim, més tranquil, fins i tot una mica malenconiós, el sentit del pas del temps i de la pèrdua i de la nostàlgia per les coses que ens anem deixant oblidades pel camí. Algunes de les històries més memorables d’aquesta vessant seriosa del llibre tenen a veure amb la paternitat, vista des de totes dues bandes: el fill que recorda els pares que ja no hi són, que s’han convertit ja en un grapat de records, d’històries i d’objectes heretats, i el pare que veu créixer els fills i hi intueix, de forma inevitable, la seva pròpia absència futura. És magnífic, en aquest sentit, el penúltim conte del llibre, «Cent per cent seda natural», que ens parla de com el gest de fer-se el nus de la corbata, aquesta ciència obscura que es transmet de pares a fills, estableix un vincle subtil però indeleble entre els uns i els altres.
A La bicicleta estàtica, Pàmies juga —per primer cop en la seva carrera, diu el text de la contracoberta— amb algunes dades biogràfiques seves ben conegudes, com el naixement a l’exili de París o la condició militant dels seus pares, i s’endinsa amb passa ferma al territori de l’autoficció en peces com «Quatre nits» o com «El mapa de la curiositat». Aquests dos contes, i també «Anar a dormir d’hora» i l’esmentat «Cent per cent seda natural» són el cor veritable del llibre: intensos moments de veritat humana que converteixen el que hauria pogut ser una altra bona col·lecció de contes enginyosos i divertits en alguna cosa més.
Escrivia H. P. Lovecraft a l’inici del seu assaig sobre El horror sobrenatural en la literatura que «la emoción más antigua y más fuerte de la humanidad es el miedo, y el miedo más antiguo y más fuerte es el miedo a lo desconocido». La història de la literatura universal així ho confirma: des d’Homer i fins a J. G. Ballard, des de Goethe i fins al propi Lovecraft, aquesta fascinació antiga de l’ésser humà per tot allò que li és desconegut ha esdevingut sempre una de les seves principals fonts d’inspiració.
Hi ha èpoques històriques, però, que semblen haver-se sentit especialment atretes per la part més fosca o menys quotidiana de la realitat; i el segle XIX anglès fou sens dubte una d’elles. Ja des de finals del segle XVIII, amb l’aparició de l’anomenada «novel·la gòtica» com a desviació particularment britànica dins el corrent més general del Romanticisme europeu, la literatura de les Illes havia encetat un idili amb l’horror, el misteri i l’aventura de caire sobrenatural que no va deixar d’enfortirse al llarg dels 64 anys de regnat de la sobirana Victòria.
Amb aquesta nova guia, la segona que dediquem al vell Londres de Charles Dickens i de Sherlock Holmes, des de la Biblioteca Ca n’Altimira us volem proposar un viatge per la cara més sinistra de les lletres victorianes. Un viatge ple d’ensurts, de sobresalts i de sorpreses de la mà d’unes quantes ficcions (i també d’un parell de realitats) que al seu dia van esfereir milions de lectors arreu del mon, i que avui encara formen, en molts casos, part viva del nostre imaginari del segle XXI.
Terrors victorians. Horror, misteri i fantasia a la narrativa anglesa del segle XIX
