Elegància i xuleria

A l’Espai de llibres mirem de no fer un ús gaire excessiu del corta-y-pega, aquest recurs tan socoregut i llaminer; però avui no m’he pogut estar de caure en la temptació. La culpa ha estat de Jordi Puntí, i d’un article seu que va apareixer dissabte a El Periódico, justament aquí. El meu coneixement directe de l’obra de Francisco Casavella és tan lleuger que no em veia amb cor d’escriure res de mínimament interessant sobre ell; però ara s’apropa el primer aniversari de la seva mort, i jo no volia deixar passar aquest fet sense recordar d’alguna manera aquest autor: un home que, amb les seves pròpies armes i a la seva manera, va heretar la Barcelona de Juan Marsé i la va enriquir amb tota una mitologia adaptada als nous temps.      

La nota de Jordi Puntí es diu «Francisco Casavella, l’home que balla», i fa referència al llibre pòstum de Casavella Elevación, elegancia y entusiasmo. Aquí la teniu:

D’aquí un parell de setmanes, el 17 de desembre, farà un any que va morir l’escriptor Francisco Casavella, però jo ja no puc esperar més… Fa una colla de dies que estic submergit en la seva obra periodística, com un caçador de coralls que ha trobat una reserva increïblement intacta, i ara ho vull explicar. Llegir els seus textos és la millor manera de recordar-lo i en pocs mesos les editorials s’han posat les piles per actualitzar i assegurar la presència de Casavella a les llibreries. Destino ha reeditat en un sol volum El día del Watusi. A Galaxia Gutenberg han preparat un volum impressionant –Elevación, elegancia y entusiasmo– que reuneix les col·laboracions en premsa i els assajos que Casavella va escriure entre el 1984 i el 2008, pocs dies abans de morir. Tela per tallar. Carn per mastegar. Són mil pàgines, mil, que testimonien la presència pausada i brillant de l’escriptor als mitjans, i que reunides ara donen fe de la gran coherència literària de la seva obra. Casavella escriu ressenyes de llibres, cròniques musicals, articles sobre cine, assajos sobre la cultura alternativa, els escriptors que li agraden o els ídols televisius… És igual, el que compta és la seva mirada, el punt de vista. Portat per una curiositat sense límits, reflexiona amb ironia, perspicàcia i mala llet. Va al fons de la qüestió, sempre decidit a fer un altre pas de rosca. El seu primer article, per exemple. El va escriure per a la revista de còmic Cairo i era un repàs a l’escena musical de Barcelona el 1984. Parlant d’un grup sense sort, Liquid Car, els despatxa amb una frase tan implacable com generosa: «La falta de aplausos acabó con su vida profesional».

Una de les màximes virtuts de Casavella és que sempre connecta, tot està connectat amb tot, per això Elevación, elegancia y entusiasmo –un títol que surt del disc A Love Supreme, de John Coltrane– és un festival de la intuïció. Al pròleg del volum, Jordi Costa compara Casavella amb un home que balla: «Bailar con el ímpetu de quien quiere ensanchar la pista de baile», escriu. Per mi aquest home que balla té l’aspecte de Christopher Walken en aquell videoclip que es deia Weapon of Choice, la cançó de Fatboy Slim. Francisco Casavella va ser el Christopher Walken de la seva generació: elevació, elegància i entusiasme. I xuleria.

Sergi Pàmies & Amélie Nothomb

Palotes, Scalextric i partides de whist

¿Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? ¿Es pot ambientar una novel·la a Figueres utilitzant referents de la cultura pop? Els jugadors de whist demostra que sí. Als vint anys, la filla del protagonista es casa amb un pelao que condueix una mini-retroexcavadora. A mesura que la boda avança, ressorgeix un passat que inclou un castell, un joc, una mort, un Empordà que no és de postal. La novel·la comença com El pare de la núvia, però després s’empelta de Mystic River i d’American Beauty.

“Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals.”

Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? Us ho diré quan m’acabi de llegir Els jugadors de whist, la nova novel·la de Vicenç Pagès Jordà. Les crítiques, de moment, són molt positives; a El Periódico, sense anar més lluny, en Joan-Daniel Bezsonoff assegura que es tracta d’un dels llibres més importants de la darrera dècada . I aquest tràiler penjat al Youtube, tan senzill, tan feliçment nostàlgic, convida a llegir-lo amb optimisme.    

En aquest racó de la web d’en Pagès Jordà trobareu alguns recursos interessants sobre el llibre, inclós l’àudio d’una entrevista a L’illa dels llibres.  I aquí us deixo una altra entrevista, aquesta en vídeo i realitzada per Sies.tv.

Sis pòsits grocs i un de vermell

L’actualitat literària (és a dir: el mercat editorial) d’aquest país viu instal·lada en una acceleració tan permanent i absoluta, que el noranta per cent dels llibres que ens criden l’atenció a les taules de les llibreries acabem per oblidar-los abans i tot d’haver-ne acabat de llegir el text de la contraportada. I com que jo soc el primer afectat per aquesta mena de síndrome «memòria de peix» en qüestions editorials, m’apuntaré aquí uns quants llibres que m’he proposat de llegir tot mirant-me les noves compres de la nostra biblioteca, abans que no em marxin del cap per culpa d’altres novetats igual de sucoses.

El primer de tots és la nova novel·la d’en Vicenç Pagès Jordà, que es titula Els jugadors de whist i la podem trobar a Empúries. Les dues o tres crítiques que n’he llegit són molt positives, i el seu argument, tan poppie, tan nostàlgic i feliç alhora, promet unes quantes hores de bona lectura. La setmana vinent us comento un parell de coses més sobre aquesta novel·la.

A Lengua de Trapo han publicat no fa gaire el darrer Premio de Ensayo Caja Madrid, que aquest any ha premiat el llibre Todos crecen menos Peter de Silvia Herreros de Tejada. Podeu llegir-ne aquí una crítica igualment convidadora de la gent de La tormenta en un vaso. J. M. Barrie, l’objecte d’aquest assaig, era un home ben complex; ja n’hem parlat alguna vegada en aquest bloc. M’agrada molt aquesta frase seva que surt a la contraportada: «Es como si mucho tiempo después de escribir Peter Pan me llegase su verdadero significado: intento desesperadamente hacerme mayor, pero no puedo.»

Segons la faixa de color blau que cenyeix la coberta de Burlando a la parca, aquesta novel·la és «un thriller desopilante, entre House i Los Soprano»  Què podem pensar d’un llibre que es publicita amb aquesta frase? Normalment us diria que res de bo; però el cas és que aquesta novel·la de Josh Bazell té molt bona pinta. La trobareu en castellà a Anagrama, i en català a Bromera.

La solapa de l’edició catalana de Vincle, publicada per Empúries, es veu en l’obligació d’informar-nos que Isabel Fonseca viu a Londres amb el seu marit i les seves dues filles, però, si més no, ens evita la notícia (repetidíssima en totes les resenyes sobre el llibre) de que aquest marit és Martin Amis. ”Una parella de britànics que presumeixen de moderns i poc convencionals s’instal·len en una illa de l’oceà Índic amb la pretensió de gaudir d’un any sabàtic. Però quan la Jean descobreix una carta eròtica dirigida al seu marit, s’adona que no ha estat prou a sobre de certs aspectes de la seva vida. En lloc d’enfrontar-s’hi, la Jean decideix transvestir-se i començar una tòrrida relació epistolar amb la seva rival.” Oi que promet?

Una altra novel·la que prometia força era Nocilla Lab, la tercera i última part del comentadíssim «Proyecto Nocilla». Agustín Fernández Mallo, gallec i fan de Sr. Chinarro, viu immers darrerament en una hiperactivitat d’allò més notable: aquest mes l’hem pogut veure a la portada de la revista Qué leer i també, fa uns dies, a la de La Vanguardia; al seu bloc, El hombre que salió de la tarta, teniu l’opció de veure i descarregar-vos un vídeo fet (i protagonitzat) per ell mateix que il·lustra/explica/amplia la seva proposta postpoètica i narrativa; i, a sobre, la seva Nocilla Lab està rebent tota mena de crítiques entusiastes per part dels seus companys de lluita nocillera i afterpop.  

Jo havia llegit gairebé tots els llibres anteriors de Fernández Mallo, que m’havien interessat i alhora m’havien fet néixer un interrogant fins ara no resolt: aquest bon home, l’Agustín, ¿és de veritat un geni visionari cridat a revolucionar les lletres espanyoles, com diuen els seus seguidors, o és més aviat un aspirant a artista conceptual amb no gaires qüalitats més que el seu do gairebé infalible per a l’autopromoció i l’autobombo?

Després de llegir-me aquest cap de setmana Nocilla Lab i de veure’m el vídeo penjat al seu bloc, crec que ja tinc la resposta.

Lionel Shriver va néixer a Carolina del Nord l’any 1957, i 48 anys després es va fer famosa gairebé a tot el món gràcies a la molt polèmica novel·la Tenemos que hablar de Kevin. El seu nou llibre, també editat per Anagrama, es titula El mundo después del cumpleaños. Aquí podeu mirar un article que fa venir ganes de buscar el llibre  i començar-lo a llegir ara mateix. Unes frases de la senyora Shirver: «No soy como John Updike. Él era un mentiroso. Los malos escritores de sexo acostumbran a serlo. Son demasiado geográficos. Lo importante es lo que pasa en la cabeza.»

I l’últim pòsit és per a un llibre que amb el títol ja ho diu tot: El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores. El seu autor és un professor de Nova York que respon al nom de Brock Clarke. Us copio el primer paràgraf, que és tot un veritable inici memorable:

Yo, Sam Pulsifer, soy el hombre que incendió sin querer la casa muso de Emily Dickinson en Amherst, Massachusetts, y el que, como consecuencia de ello, mató a dos personas, por lo que pasé diez años en la cárcel y por lo que, según leo en cartas de alumnos de Literatura Norteamericana, seguiré pagando un alto precio en un futuro no demasiado halagüeño. Esta historia ha llegado a ser bastante conocida en el ámbito local, y no abundaré en ella. Tal vez baste decir que, en el podio de las grandes desgracias, de las horribles tragedias que han tenido lugar en Massachusetts, primero están los Kennedy, después viene la famosa parricida Lizzie Borden y su hacha, a continuación figura la quema de las brujas de Salem, y luego ya aparezco yo.

Aquesta novel·la la trobareu publicada per l’editorial Duomo, dins una col·lecció que es diu, prou misteriosament, Nefelibata.

*  *  *

Doncs ja ho veieu, companys lectors: aquest mes de novembre se’ns presenta d’allò més enfeinat.

Cultura impopular

Aquesta vinyeta dels Peanuts de Michael Schulz la he copiada, sense cap mena de permisos ni consentiments i amb tota la barra del món, del bloc d’ Óscar Palmer, traductor, editor novell i ara també autor d’aquesta bitàcora que acabo de descobrir i que m’ha agradat molt. El bloc es diu Cultura impopular, i neix amb unes intencions que Palmer ens declara des d’un bon principi en aquest simpàtic (i efectiu) exercici de captatio benevolentiae:

Cultura Impopular es el blog de Es Pop Ediciones, una editorial independiente especializada en temas relacionados con la cultura pop. Nuestra intención es convencerte de que compres los libros que editamos, pero intentaremos que no se note demasiado hablando también de otras cosas.

En aquest paisatge actual de consorcis gegantins i corporacions més o menys anònimes, Es Pop Ediciones resulta una cosa ben exòtica: una editorial d’autor. Es tracta del mateix tipus d’acte de fe, passió i bogeria que mou projectes com ara Libros del Asteroide, Minúscula, Candaya, Caballo de Troya, Berenice o Alpha Decay, per parlar només d’editorials que publiquen en castellà: la voluntat d’obrir petites grans finestres que deixin passar fins a les taules ben repletes de les llibreries un aire i una llum no controlats pels executius de vendes de Planeta & Co. Només per això, crec que ja val la pena buscar els llibres d’Es Pop Ediciones, mirar-los amb tot el respecte del món i, si s’escau, fins i tot comprar-los i llegir-los. Al novembre, sense anar més lluny, publicaran una biografia del senyor Schulz que es diu Schulz, Carlitos i Snoopy i que té molt bona pinta.  

Aquí podeu trobar un petit avançament del llibre en pdf, cortesia una altra vegada de Cultura Impopular: 21 pàgines que ens descobreixen, entre d’altres coses, per què a Charlie Brown li agradaven les nenes amb el cabell vermell.

Llibres que vénen (i venen) i alguns que ja són aquí

Avui, amb una setmaneta de retràs respecte a la resta del món civilitzat, la tardor ha arribat definitivament a l’Espai de llibres. I en aquests casos, el millor que un pot  fer és deixar de pensar en les vacances (que ja no tornaran) i començar a il·lusionar-se amb totes les sorpreses i les novetats què promet d’oferir-nos a partir d’avui mateix la literatura, aquesta gran consoladora. Així doncs, aquí teniu alguns dels llibres i els autors que prometen endolçar-nos, o si més no alleugerir-nos, aquesta reentré obligada a les nostres obligacions.

El nou llibre de Nick Cave, La mort de Bunny Munro, té tota la pinta de ser una experiència a l’alçada del millor dels seus discos. L’han publicat ja en català (Empúries) i en castellà (Global Rythm Press), i jo ja estic impacient per llegir-lo. Us copio un trocet de l’argument: “Quan la dona de Bunny Munro, un venedor ambulant de cosmètics, se suicida un vespre a casa seva, amb el seu fill de nou anys per testimoni, la vida de Bunny Munro es capgira. Deprimit per la mort de la seva dona i amb un fill de nou anys a càrrec seu, Bunny es llança a un viatge sense retorn ple d’alcohol, dones i transgressions variades.” Molt Nick Cave, molt Murder Ballads. A Londres (ai) la novel·la estava al llistat de més venuts de totes les llibreries, i les crítiques eren impecables.

*   *   *

(Un altre llibre omnipresent a Londres, per cert, era la nova novel·la de Dan Brown, The Lost Symbol; i això què quan jo vaig estar-hi, encara faltaven uns dies perquè es posés a la venda. Les sucursals de Waterstone’s tenien prestatgeries senceres dedicades al senyor Brown, i fins i tot els autobusos portaven la publicitat del llibre. Ja ens podem preparar per quan arribin les traduccions.) 

*   *   *

Dues novetats encara no traduïdes tampoc, però que prometen (aquestes sí) moltíssim: la darrera novel·la de Nick Hornby, què es diu Juliet, naked i ho té tot per agradar als fans de l’anglès (un home de mitjana edat amb esperit adol·lescent, un músic que fa anys què no publica cap disc i una dona divorciada amb ganes de encetar una nova vida), i un nou llibre de Sa Majestat Thomas Pynchon, què es titula Inherent Vice i és, atenció… una novel·la policíaca! Si us interessa, aquí podeu llegir un article del New Yorker sobre el llibre, què tant de bo es tradueixi al català o al castellà amb més celeritat que el seu anterior llibre, Against the Day, què encara l’estem esperant.

*   *   *

Quant a autors de casa nostra, tinc ganes d’esmenar d’una vegada un forat imperdonable a les meves lectures i llegir a Miquel de Palol. Si no estic mal informat, s’ha publicat no fa gaire (o potser és a punt de publicar-se) L’illa dels morts, la seva darrera novel·la, amb la qual va ganar el Premi Mallorca de Novel·la 2008. Porto encuriosit amb aquest autor des dels temps en què va publicar El Troaicord, una obra en cinc volums d’una ambició molt pynchoniana. Llavors em van agradar molt les entrevistes que li vaig llegir a la premsa; però el llibre en si, ho confeso, em va fer una mica de por. Algú de vosaltres l’ha llegit? El company Fausto té aquesta entrada prou engrescadora al seu bloc Món de llibres.

*   *   *

I si Nick Cave es passa a la literatura, el mateix fa un altre músic ben interessant: Antonio Luque, àlias Sr. Chinarro, publica ara un llibre de relats a Alpha Decay. El llibre es diu Socorrismo, i coneixent les dots poètiques i humorístiques d’aquest malagueny, jo crec que pot estar realment bé. (Heu sentit algun disc de Sr. Chinarro? Jo us recomano El mundo según. Molt bo.) Aquí, una entrevista sobre el llibre a El País.

*   *   *

Torno a Londres per parlar-vos del llibre friqui de l’any, que ja us dic que mai no veurem traduït a casa nostra. Es titula Kirrin Cottage Revisited, i és, com ja haureu endevinat aquells de vosaltres que tingueu una certa edat, una revisió del món d’aquells cinc personatges (dos nens, dues nenes i un gos) imaginats per l’Enid Blyton. L’autor del llibre es diu Johannes Dahlmann, i l’únic què he trobat sobre ell és a la xarxa és aquesta foto. En Dick, l’Anna i en Juli tornen a Vila Kirrin trenta anys després de la seva darrera aventura, atrets per un seguit de misterioses cartes enviades per la seva cosina Jordi. El temps no ha estat amable amb ells: en Juli és un workaholic amb dos divorcis i una cura de desintoxicació a les esquenes; l’Anna és una desperate housewife amb tres nens, dues nenes i un seriós problema amb els gin-tonics; en Dick ara pesa cent vint kilos i té una estranya manera de mirar els nens què es banyen a la platges de Kirrin. Vila Kirrin és una petita casa de camp amb un gran gos disecat presidint-ne el saló; l’illa del mateix nom ara és un complex turístic edificat al millor estil de Brighton (o potser de Benidorm). Com tots haureu endevinat, la Jordi s’ha sotmés ja a la cirurgia pertinent i ara és tot un hooligan amb barba i bigoti…  La història continuava cent cinquanta pàgines més, però els depenents de Foyle’s ja començaven a mirar-me malament i aquí ho vaig deixar.

*   *   *

I per últim, acabo de veure que Seix Barral ha publicat El lamento del perezoso, el nou llibre de Sam Savage. Sam Savage és aquest home més aviat misteriós (no surt a la wikipedia!) què fa un parell d’anys ens va sorprendre a tots amb la història d’en Firmin, aquell ratolí tan lletraferit i entranyable. La sinopsi del llibre té molt bona pinta; veurem.

Jeffrey Bernard is unwell

Londres és una ciutat que sempre ha lluït amb orgull la seva història; una història que és, en bona mesura, la dels seus habitants més excèntrics. Les plaques de color blau col·locades a les façanes de les cases on van viure els protagonistes del seu passat així ho testifiquen: a Londres, difícilment pots caminar més de cent metres sense topar-te amb un parell d’aquestes plaques que t’informen què allà, darrera d’aquells maons vermells o grisos, van viure i treballar gent tan il·lustre com Virginia Woolf, T. S. Eliot, Karl Marx, Samuel Johnson, Charles Dickens o fins i tot Herman Melville. Com tota gran ciutat respectuosa i conscient del seu passat, Londres és plena de llegendes i fantasmes; i un dels seus barris amb més fantasmes i llegendes és el Soho.

El meu fantasma preferit del Soho és, sens dubte, el del periodista Jeffrey Bernard. Potser n’heu sentit a parlar. Jeffrey Bernard va començar sent un personatge més de la vida salvatgement bohèmia del Soho de meitat del segle XX, un amic de Francis Bacon i de Dylan Thomas que es passava el dia ficat al pub The Coach and Horses i ja de ben jovenet apuntava maneres de bevedor. La fama, però, li va arribar a partir de l’any 1975, quan la revista The Spectator li va atorgar una columna d’opinió i tafaneries titulada “The Low Life”. Un col·lega de Jeffrey Bernard va descriure aquesta columna com “una carta de suïcidi per entregues”, i això era més o menys el què era: setmana rera setmana, Bernard aprofitava qualsevol excusa per explicar als lectors de The Spectator els detalls de la seva vida noctura al Soho més canalla del moment. I tal era aquest ritme de vida què portava, que molt sovint el termini d’entrega de les seves columnes el sorprenia enfangat en plena borratxera de tres dies; quan això passava, la columna “The Low Life” apareixia buida i una nota britànicament lacònica anunciava: “Jeffrey Bernard is unwell”. Jeffrey Bernard no es trobava gens bé.

 Avui m’ha vingut al cap aquesta anècdota mirant-me un recull de contes que acaba de publicar l’editorial La otra orilla. El llibre es diu Beber para contarla, i és una antologia de relats escrits per escriptors irlandesos del segle XX què tracten, tots ells, aquesta forma d’art tan irlandesa què és la beguda. (El subtítol del llibre, perquè us feu una idea, és: “Antología de borracheras insignes”.) El responsable de la selecció de textos és el ja desaparegut Peter Haining, qui també en signa una introducció on diu coses com aquesta:

Con ese espíritu propongo al lector esta antología de relatos irlandeses debidos a escritores de otros tiempos y a narradores de las nuevas generaciones, todos ellos embriagados en mayor o menor medida por la cultura de la bebida. Recuerdo que la viuda de W. B. Yeats insistía en que los poetas escriben mejor cuando van «achispados». Brendan Behan, posiblemente el más famoso de los bebedores literarios que ha dado Irlanda, ese «bebedor que tenía un problema con la escritura», según se le describió, acuñó una frase con la que explicaba toda esta experiencia: «Comer es todo un logro; emborracharse, una victoria.»

En esta selección he tratado de que estén representados los aspectos más diversos de esta cultura. A grandes rasgos, el brebaje que aquí se destila es una mezcla de placeres, alegrías, riesgos y escollos; de alborozo y de patetismo, de lucidez y de ebriedad, además de un extenso y representativo muestrario de la narrativa irlandesa del siglo xx.

Entre els autors representats a l’antologia hi ha escriptors tan excepcionals (i tan coneixedors de primera mà de la matèria) com ara James Joyce, Samuel Beckett i Flann O’Brien, així què la cosa promet. Encara no m’he posat amb ella, però ja la tinc a la meva llista de lectures immediates.