Una història radicalment condensada de la vida post-industrial

Venia jo avui en el tren de camí cap a la biblioteca, gaudint activament de totes les comoditats habituals de la Renfe, quan, tot rumiant alguna entrada per a aquest bloc, m’he adonat de dues coses. La primera, que porto des del mes d’agost sense teclejar aquí el nom venerat de David Foster Wallace: un fet que, tractant-se de l’Espai de llibres, voreja gairebé la negligència… I la segona, que David Foster Wallace continua sent encara avui dia, més d’un any després de la seva mort, un escriptor incomprensiblement  inèdit en llengua catalana. I com que A + B = C, aquí teniu aquesta entrada que serveix per matar dos ocells d’un tret. (I que, malauradament, m’ha distret força de les atraccions que avui Renfe em tenia preparades.)

Perquè David Foster Wallace, jo d’això n’estic gairebé convençut, és l’escriptor contemporani més important, reconegut i universalment influent —i no diré el millor perquè això és qüestió de gustos; però és el millor— de tots aquells que encara no han estat traduïts a la nostra llengua. I això, disculpeu la meva emprenyamenta, a mi em sembla tan incomprensible com escandalós. Cap dels llibres de David Foster Wallace no ha estat editat en català: ni les seves dues novel·les, ni els seus tres llibres de relats, ni els seus dos reculls d’articles i reportatges. Tampoc no s’ha traduït aquí cap de les antologies de narrativa nord-americana actual que contenen alguna història seva; penso, per exemple, en Generación quemada i en Lo mejor de McSweeney’s, que sí han estat traduïdes al castellà i a un altre bon grapat de llengües europees. En cas que s’hagi publicat alguna cosa en revistes o en alguna altra antologia, m’ha passat per alt i demano disculpes (i us agraïré de tot cor que compartiu amb mi la referència). Fins on jo sé, aquesta història que ara estic a punt de traduir és la primera peça de David Foster Wallace mai transcrita en català.

 «A Radically Condensed History of Postindustrial Life», la història en qüestió, és el relat més breu de tots els publicats pel nostre home. Amb ell s’obre Entrevistas breves con hombres repulsivos, el seu segon llibre de relats (sobre el qual, per cert, ara se n’ha fet una pel·lícula escrita i dirigida per John Krasinski, l’entranyable Jim de la versió americana de The Office.) Els motius pels quals he escollit precisament aquesta història són prou evidents: el temps, a les nostres biblioteques públiques, és un bé molt escàs… i el meu anglès tampoc no dóna per més. Però el cas és que aquesta història radicalment condensada té, tot i la seva poc acostumada brevetat, un je ne sais quoi que la fa cent per cent wallaceana. Els seus temes són, al cap i a la fi, l’ansietat de les relacions socials, la sinceritat impossible i la buidor de les nostres màscares: els peatges de viure en un món que ha bescanviat, irreparablement, la sinceritat per la ironia. I quan David Foster Wallace parlava de tot això, sabia molt bé el que s’estava dient.    

Aquí teniu l’original anglès de DFW, en cinc frases i vuitanta paraules:

When they were introduced, he made a witticism, hoping to be liked. She laughed extremely hard, hoping to be liked. Then each drove home alone, staring straight ahead, with the very same twist to their faces.

The man who’d introduced them didn’t much like either of them, though he acted as if he did, anxious as he was to preserve good relations at all times. One never knew, after all, now did one now did one now did one.

I aquí en teniu la meva humil versió catalana, amb unes quantes paraules de més:

Quan els van presentar, ell va fer un comentari enginyós mirant d’agradar. Ella, mirant d’agradar, va riure de forma exagerada. Després tots dos van conduir sols cap a casa, mirant fixament cap endavant, amb una mateixa expressió a les seves cares. 

A l’home que els havia presentat cap dels dos no li queia gaire bé, tot i que actuava com si li agradessin, ansiós com estava per mantindre unes bones relacions amb tothom. Al cap i a la fi mai no se sap, oi que no? Oi que mai no se sap?   

Si voleu llegir alguna cosa més sobre David Foster Wallace, mireu-vos aquesta entrada del nostre estiu sobre Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, o feu-li una visita a aquest nou bloc amic de l’Espai de llibres, que tot just acaba de néixer.

El primer bikini

No soy yo quien observa. No soy yo.

No soy yo quien ha crecido al amparo

de los prismas cristalinos del rostro de Sailor Moon.

Tampoco la deslumbrada por las luchas

de los Power Rangers. No soy yo.

No soy yo quien se petrificaba ante ella

para que reyes y peones batallaran tras la blanca

sobre un tapete del color preferido de Popeye.

Tampoco espío a ratones que andan de pie,

ni aplaudo monerías. Yo no observo.

Me observan. Ellos, al otro lado, me manejan

a su antojo, como si el mando fuera suyo.

No soy yo quien observa.

Es otra la Elena petrificada ante el espejo,

la que se enamoró perdidamente de Benji,

quien lloró verano tras verano en el entierro de Chanquete,

la que dibujó olas en papel de estraza

para honrar la memoria del marinero.

Elena se transforma ante ella,

descubre cómo es la realidad:

al tomar el mando olvida todo,

al dejarlo vuelve a ser Elena,

llena de miedos, en el país de la decepción.

Ya no soy quien observa. Pero esa lucha,

ese sudor -especie de espejo-,

me ayudaron sin duda un día a aprender

a pronunciar mi nombre.

Elena.

Cada signo es un minipunto

para el equipo de los chicos.

Una educació sentimental a ritme de dibuixos animats. «Espejo», de la jove escriptora cordovesa Elena Medel. Poema inclós al seu llibre Mi primer bikini (DVD, 2002).

Un senyor de Granada

No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce el niño ni la tarde
porque te has muerto para siempre.

No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.

El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla y monjes agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre.

Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.

No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de tu boca.
La tristeza que tuvo tu valiente alegría.
Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.

Ara que s’ha mort Francisco Ayala, el darrer home que va compartir amistat inter pares amb Federico García Lorca, i ara també que els ossos del poeta de Fuente Vaqueros tornen a veure’s degradats a la trista funció de projectils en la lluita política de sempre, sembla especialment apropiat retornar a l’obra intacta de Lorca i fixar-nos, per exemple, en aquest  «Alma ausente», quart moviment del Llanto por Ignacio Sánchez Mejías i també, pel meu gust, una de les peces elegíaques més maques i sentides de tota la literatura espanyola.

Ignacio Sánchez Mejías va morir a Madrid el 13 d’agost de 1934, dos dies després d’haver estat empitonat per un toro que es deia Granadino. Lorca va morir el 19 d’agost de 1936, afusellat al camí que unia els pobles granadins de Víznar i Alfacar. Francisco Ayala va morir a Madrid fa dues setmanes. El primer home era, de forma prou misteriosa, un torero molt famós i alhora un escriptor molt respectat, i va morir de la forma més folclòricament espanyola possible. El segon home, un home lliure, va morir a traïció sota el foc de l’Espanya del vivan las caenas; el seu assassinat de matinada a mans d’un grup d’alzados simbolitza de tantes maneres el futur que se’ns tirava a tots a sobre que millor no dir res. El tercer home va ser, abans de la Guerra, un intel·lectual de vocació cosmopolita compromés amb la renovació cultural, social i política del seu país;  després de la Guerra va ser, com tants d’altres, un intel·lectual a l’exili.

Anys després, també des de l’exili americà, un altre andalús d’esperit lliure i veu insobornable recordava així la vida i la mort del seu amic Federico, en un llarg poema titulat «A un poeta muerto»:

(…)

Si tu ángel acude a la memoria,
Sombras son estos hombres
Que aún palpitan tras las malezas de la tierra;
La muerte se diría
Más viva que la vida
Porque tú estás con ella,
Pasado el arco de tu vasto imperio,
Poblándola de pájaros y hojas
Con tu gracia y tu juventud incomparables.

(…)

Pero antes no sabías
La realidad más honda de este mundo:
El odio, el triste odio de los hombres,
Que en ti señalar quiso
Por el acero horrible su victoria,
Con tu angustia postrera
Bajo la luz tranquila de Granada,
Distante entre cipreses y laureles,
Y entre tus propias gentes
Y por las mismas manos
Que un día servilmente te halagaran.

(…)

Aquell segon poeta, avui potser el més viu de la Generació del 27, es deia Luis Cernuda. Va morir a Mèxic, al D. F., el 5 de novembre de 1963. 

Allò que va succeir després

Mirant-me avui un altre número antic de la revista Quimera, el 271, he trobat una selecció molt interessant de microrrelats de Ror Wolf, un escriptor i artista alemany de qui jo mai no havia sentit a parlar. A l’entrevista que acompanya els microrrelats, signada per José Aníbal Campos i Carlos A. Aguilera, se’ns diu que Wolf va formar part de l’anomenat Grup 47 juntament amb Günter Grass i Paul Celan, que ha fet programes de ràdio i collages de tema futbolístic i que les seves narracions, sovint breus o molt breus, són una barreja molt acurada de minimalisme formal, sentit de l’humor i un gust per l’absurd d’arrel gairebé surrealista.

Us copio un d’aquests microrrelats que m’ha agradat especialment, i que reuneix de forma brillant aquestes tres característiques:

Un día un hombre se cayó de una silla. Según se dijo, estaba sentado en  una silla de la manera más natural y de repente se cayó. Mientras estaba en el suelo vio a otro hombre, al que no había prestado atención antes, caerse también de una silla, y poco después a un tercer hombre que no había aparecido hasta ese momento. Cuando todos estaban en el suelo, comenzó de verdad la cosa: de repente, un cuarto hombre se cayó de una silla. Pero eso no fue nada todavía comparado con lo que sucedió después.

    

Retrat del superheroi (amb bigoti i pijama)

Usted, visto así de medio ladín, parece un gacetillero apocado y gafotas, del todo indefenso ante la bilis del jefe, la indiferencia de la amada y las burlas de sus vecinos de cubículo. Pero hete aquí que en el momento menos pensado ese sinsustancia se escabulle en una cabina de teléfonos, de donde viene a salir transformado en atleta sexual y salvapatrias filogay. Tal es la versión Marvel de la metamorfosis ovidiana: el sueño onanista del loser (Peter Parker es un friqui de instituto; Rorschach, un huérfano sin recursos) elevado a categoría épica y multiplicado por la mentalidad vigilantista de extrema derecha. Pero, como toda metamorfosis, ésta puede ser invertida: usted puede parecer un supermendas, pero si bien se mira… Esta inversión es la que realizó el dibujante Jan con Superlópez: torpe, bigotón y metepatas, pésimo líder del Supergrupo y subalterno del Señor de los Chupetes. Adalid de los apaños y caudillo de los cruasanes, López ve cómo sus escasos momentos de gloria son siempre refutados por la intervención de dos féminas de órdago: Luisa Lanas, campeona del bolsazo, y la Chica Increíble, con su temible arsenal de lacas y rulos arrojadizos. La mujer fatal, pues, y la santa regañona, unidas y conchabadas contra el subhombre: la vida misma, amigos.

El primer (i últim?) gran superheroi del panorama ibèric, el sempre tribulat i mai no gaire eficient Súper López, retratat pel teòric afterpop Eloy Fernández Porta al curiós dossier “Narrativas superheroicas” de la revista Quimera (301, desembre 2008). 

(Això de Súper López com a primer i últim superheroi ibèric depèn, és clar, de si nosaltres confonem o no l’habilitat per les disfreses del nostre amic Mortadelo amb autèntica superheroïcitat. Jo diria que no… però els superherois no són la meva especialitat.)

Thunder Road

L’entrada d’avui divendres, ja us ho dic ara, consisteix bàsicament en un ràpid cortaypega de tema musical i rerafons una mica fanàtic que, mirant-lo de forma objectiva, potser no pinta gaire cosa en un bloc de llibres com aquest. Però és que jo porto ja dos anys i mig volent penjar aquí un vídeo de la meva cançó preferida de tots els temps, i ara el meu amic Nick Hornby m’ha donat una excusa que no puc (ni vull) desaprofitar. Així doncs, aquí teniu: uns quants fragments del segon capítol de 31 canciones, el llibre més musical del nostre novel·lista del nord de Londres favorit, intercalats més o menys a l’atzar entre cinc (cinc!) vídeos del Youtube amb cinc versions ben diverses de Thunder Road,  la cançó de Bruce Springsteen que Hornby, massa prudent, confessa haver escoltat només unes 1500 vegades a la seva vida.

En el cas (no gaire probable) de que vosaltres sigueu uns marcianets tot just arribats a la Terra en missió exploratòria i mai no hagueu sentit Thunder Road, el primer vídeo és el què més us convé: la E Street Band fent la seva feina a ple rendiment, Springteen amb els 30 tot just acabats de complir i aquell saxo final de Clarence Clemons que et porta directament a Asbury Park.  Si vosaltres no sou marcianets però el senyor Springsteen us sembla només un tipus cridaner amb un bon directe d’estadi, us recomano el segon vídeo, amb el piano de Roy Bittan com a únic acompanyament, i sobretot el tercer: un duet acústic fabulós amb la fabulosa Melissa Etheridge. I si vosaltres sou marcianets i fans de Robert Mitchum, sisplau, no us perdeu el quart vídeo.      

 

Recuerdo estar escuchando esta canción en 1975 y que me encantaba; recuerdo estar escuchando esta canción y que me encantaba casi lo mismo hace muy poco, hace unos pocos meses. (Y sí, estaba en un coche, aunque probablemente no iba conduciendo y seguro que no conducía por ninguna autopista de peaje ni carretera ni autovía y el viento no me alborotaba el cabello porque no tengo ni un descapotable ni cabellos. No es esa versión de Springsteen.) Así que llevo ya un cuarto de siglo adorando esta canción, y la he oído más que ninguna otra, con la posible excepción de… ¿A quién quiero engañar? No hay otras aspirantes.

Pero algunas veces, muy de cuando en cuando, canciones, libros, películas y fotografías expresan a la perfección lo que tú eres. Y no lo hacen necesariamente con palabras o imágenes: la conexión es mucho menos directa y más complicada que eso. Cuando estaba empezando a escribir en serio, leí «Reunión en el Restaurante Nostalgia» de Anne Tyler y de golpe supe qué era yo y qué quería ser, para lo bueno y para lo malo. Es un proceso parecido al de enamorarse. No eliges necesariamente a la persona mejor, ni a la más sensata, ni a la más guapa; persigues otra cosa. Había una parte de mí que más bien se hubiera enganchado de Updike, o Kerouac, o DeLillo, de alguien masculino, por lo menos, o tal vez de alguien un poco más opaco, y desde luego alguien que utiliza más tacos, y aunque todos ésos son escritores a los que he admirado en diferentes etapas de mi vida, la admiración es una cosa muy distinta de la clase de transferencia a la que me refiero.

Así que, aunque no soy americano, ni ya muy joven, odio los coches y puedo comprender por qué tanta gente encuentra a Springsteen histriónico y grandilocuente (pero no por qué lo encuentran machista o patriotero o tonto: este tipo de juicios ignorantes ha atormentado a Springsteen durante la mayor parte de su carrera, y provienen de unos listos que en realidad son mucho más tontos de lo que él ha sido jamás), «Thunder Road» logra de alguna forma hablar por mí. Esto es, en parte -y quizás para mi bochorno-, porque un montón de canciones de Springsteen de ese período hablan de hacerse famoso, o por lo menos de alcanzar cierto reconocimiento público por medio del arte: si el último verso de la canción dice: «Me largo de aquí para vencer», ¿qué otra cosa podemos pensar salvo que ha vencido, simplemente gracias a cantar la canción, noche tras noche, ante una cantidad de gente cada vez mayor?

Y, naturalmente -y que nadie diga lo contrario-, si sueñas con llegar a ser escritor, también hay versiones turbias y asquerosas de la fama unidas a esos sueños; «Thunder Road» era mi respuesta a cada carta de rechazo que recibía, a cada duda expresada por amigos o parientes. Vivían en ciudades para perdedores, me decía, y yo, como Bruce, me largaba de allí para vencer.

(…)

Ayudaba mucho que, según pasaba el tiempo y yo no daba ninguna señal de largarme a ningún sitio y desde luego no a la velocidad que insinuaba la canción, «Thunder Road» hacía referencia a la edad, y así se adaptaba a aesa falta de impulso hacia adelante. «Así que  tienes miedo y piensas que quizá ya no somos tan jóvenes», cantaba Bruce, y esa frase me ayudaba incluso cuando ya había empezado a dudar si había alguna magia en la noche: seguí pensando que no era ya tan joven durante mucho, mucho tiempo -décadas, en realidad- e incluso hoy prefiero interpretarlo como una nostálgica observación de madurez más que como el miedo agudo que viene con el final de la juventud.

 Puede ser que la razón por la que «Thunder Road» se mantiene para mí es que, a pesar de su energía y volumen y coches veloces y cabellos, consigue de algún modo sonar a elegía, y cuando más viejo me hago más puedo escucharla. Y si es cuestión de eso, supongo que también yo creo que la vida es algo trascendental y triste pero que no destruye toda esperanza, y puede que eso me convierta en un depresivo que exagera su papel o puede que en un idiota feliz, pero en cualquier caso «Thunder Road» sabe cómo me siento y quién soy, y eso, en definitiva, es un uno de los consuelos del arte.

Les fades de Carroll

Charles Lutwidge Dodgson va ser un home complex, brillant i apassionat que va viure, pel cap baix, tres vides públiques i un parell més de privades. Davant els seus parroquians, Dodgson va ser un respectat sacerdot anglicà, un bon home temerós de Déu i compromés amb els assumptes del seu ministeri. Davant els seus col·leges d’Oxford, va ser un professor de matemàtiques amb un punt de veritable genialitat, un home amb una facilitat sorprenent pels números i per a les feines de l’intel·lecte. I per últim, davant el món literari victorià (i també davant la posteritat) Charles Lutwidge Dogson va ser un estrany i subtil escriptor anomenat Lewis Carroll.

Aquestes van ser les tres vides públiques de l’home que va inventar-se a l’Alícia i al Conill Blanc i a aquell Gat de Cheshire que quan somreia es tornava invisible. Darrere d’elles, però, bullien d’altres vides molt diverses: vides privades, vides secretes i turmentades de les quals  se n’han dit ja tantes coses que potser no val la pena insistir-hi gaire. L’home que s’estimava potser massa les nenes; l’home que mai no va casar-se, que mai no va tenir fills, que mai no va estimar (que sapiguem) cap dona; l’home que, segons vol la llegenda, va escriure la novel·la més famosa de la literatura infantil occidental amb l’únic propòsit de seduir un auditori composat només per tres germanetes. 

D’aquesta vida íntima de Lewis Carroll, però, la part que a mi més m’interessa és la seva passió per la fotografia, que en aquells temps era una forma d’art nova i plena de possibilitats. Avui dia, Carroll és considerat un dels fotògrafs més importants de l’època victoriana; i és especialment famós, no cal dir-ho, per les seves imatges de nenes disfressades. 

*  *  *

Fa cosa d’un any, Josep Ballester va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb un llibre titulat El col·leccionista de fades. Tal com l’explica la seva contraportada, l’argument de la novel·la és el següent:

Entre el llegat que Sigmund Freud es va emportar de Viena a Londres quan va fugir de l’horror nazi, hi ha uns documents no classificats d’un pacient que va recórrer a la hipnosi i a la suggestió en un intent de superar la seua obsessió malaltissa per les menors. «El meu paisatge predilecte és la pell, la geografia de les nenes de set a tretze anys. La cartografia de fada molt tendra», confessa en un dels escrits el protagonista, un jove professor de matemàtiques aficionat a la fotografia que s’amaga darrere les inicials C. L. D.

Tot i cridar-me força l’atenció, no m’he decidit a llegir aquesta novel·la per un motiu més aviat absurd: trobo que el seu argument, d’acord a aquest resum, es fundamenta en allò que cert escriptor argentí anomenaria «una imposibilidad psicológica»:  un home com Lewis Carroll, n’estic gairebé convençut, mai no li hauria explicat les seves intimitats sexuals a un psicòleg, ni que aquest es digués Sigmund Freud. Tot i així, m’agrada aquesta imatge del títol: el nostre escriptor com un col·leccionista de fades. M’agrada, vull dir, aplicada a la seva vida secreta de fotògraf infantil. Així que ara mateix penso aprofitar-la per convidar-vos a mirar unes quantes fotos.

Aquí les teniu: les fotos de les fades de Lewis Carroll. Com no podia ser d’altra manera, la galeria l’obre i la tanca l’Alice Liddell: la nena (real) més famosa de les lletres victorianes.

P. D. 1: Aquesta darrera foto, la de l’Alice fent de pidolaire, és justament la que il·lustra la portada de la novel·la El col·leccionista de fades. Si algú de vosaltres l’ha llegit, us agraïria que ens la comentéssiu. Tot i aquest absurda pega que jo li trobo al seu argument de partida, penso que pot ser un llibre prou interessant.  

P. D. 2: Si de veritat us interessa la vida de Lewis Carroll, Anagrama va publicar l’any 1998 una fantàstica biografia que es diu justament així, Lewis Carroll, escrita per Morton N. Cohen. És seriosa, és rigorosa, fuig de sensacionalismes i, a sobre, està escrita amb molt bon gust.