L’art que es porta a la sang pot acabar expressant-se de les formes més estranyes, assegura el nostre vell amic Sherlock Holmes a L’aventura de l’interpret grec; un relat que, tot i no gaudir d’un argument gaire lluït, resulta absolutament memorable gràcies a les novíssimes notícies que ens ofereix sobre Mycroft Holmes, el germà gran del geni, i sobre l’estrany Club Diogenes, un lloc on es reuneixen els esperits menys sociables de Londres i on regeix una única norma: cap soci del club està autoritzat a dirigir-li la paraula a un altre.
No hi ha dubte que Richard Lancelyn Green, un dels habitants més originals i captivadors del Territori Holmes, va néixer amb l’art a la sang, i amb aquest mateix art dins les venes va morir cinquanta anys més tard, a l’inici de la primavera de l’any 2004, escanyat amb els cordills d’unes sabates i tot envoltat de peluixos. El seu pare va ser el molt respectable Roger Lancellyn Green, un folklorista i escriptor de llibres per a nens conegudíssim a les Illes, amic íntim de J. R. R. Tolkien i de C. S. Lewis i propietari d’un casalot al comtat de Cheshire, Poulton Hall, que portava 900 anys en mans de la seva família. En aquell casalot va néixer en Richard l’any 1953, i ben aviat va donar mostres de la seva inclinació cap a les lletres i també de la seva originalitat. Lector precoç, histriònic per naturalesa i bibliòfil en edat preescolar, als set anys ja havia començat a col·leccionar tot de coses relacionades amb el seu personatge de ficció favorit, Sherlock Holmes, i poc temps després ja tenia muntada a les golfes de Poulton Hall la seva pròpia reproducció de les habitacions del 221B de Baker Street.
Aquest afany col·leccionista li hauria de durar tota la vida, i acabaria convertint-se en el centre veritable de la seva existència. En el moment del seu assassinat, Richard Lancelyn Green era propietari de la col·lecció de materials holmesians, doyleans i de l’época victoriana més gran que el món mai hagi conegut. Llibres, cartes, manuscrits, revistes, pel·lícules, cassettes, pósters, joguines, peluixos i ninots: a la fi dels seus dies, el seu apartament del barri de Kensington, a Londres, s’havia convertit en un veritable museu de proporcions mitològiques, perfecta imatge d’una devoció obsessiva i insaciable que s’havia perllongat al llarg de quatre dècades. (Val a dir que, en un grau o en un altre, aquesta tendència al col·leccionisme sembla ser força habitual entre la gent que orbita en torn a aquest Territori Holmes. Aquí tenim a en Joan Proubasta, i els americans van tenir al pantagruelic i benhumorat John Bennet Shaw, la col·lecció del qual va competir durant molt anys amb la del nostre home.) La seva biblioteca, integrada avui dins el Museu de la Ciutat de Portsmouth, abarcava infinitat de llengües i era plena de primeres edicions, i la part dedicada a la vida i l’obra de Conan Doyle era, segons diuen, una de les més grans que un particular li ha dedicat mai a cap escriptor individual.
Roger Lancellyn Green, pare d'en Richard
Però aquest esperit declaradament mitòman del nostre home, lluny de conformar-se amb la mera acumulació d’objectes, l’havia portat també a dedicar-se a l’estudi exhaustiu de l’obra de Sir Arthur Conan Doyle i a convertir-se’n en el principal especialista mundial. A partir dels anys 80, va donar inici a una àmplia producció acadèmica de primer nivell que inclou una premiada bibliografia de (i sobre) l’obra de Conan Doyle, un parell d’edicions dels seus treballs dispersos i diverses antologies holmesianes de gran èxit arreu del món. (Una d’aquestes antologies, un recull de contes d’autors diversos inspirats en el món de Holmes i Watson, va ser traduïda al castellà i editada per Valdemar a principis dels anys 90 amb el títol de Los casos nunca contados por el Doctor Watson.) I la seva feina apassionada en favor de l’expasió lúdica de la fe holmesiana el va portar també a la presidència de la molt venerable Sherlock Holmes Society, als actes de la qual acostumava a presentar-se disfressat de mil maneres victorianes.
I així arribem al mes de març de 2004.
Durant la primera part d’aquell mes, segons explicaren a la policia la seva germana i els seus amics, Richard Lancelyn Green s’havia mostrat molt inquiet per una subhasta de manuscrits doyleans que era a punt de celebrar-se a Christie’s, i que, al seu entendre, dispersaria un fons que Jean Conan Doyle, filla i hereva de Sir Arthur, havia volgut que anés a parar a la British Library. El seu comportament va deixar de ser original, com era natural en ell, per convertir-se directament en raret. Va començar a parlar amb els amics, però també amb la prensa, d’un misteriós americà que l’estaria perseguint des de feia dies, i que amenaçava de matar-lo si no deixava d’interposar-se en el camí de la subhasta. També sospitava que hi havia micròfons en el seu apartament, i que el seu telèfon estava intervingut. (En alguna entrevista tardana, a més, havia deixat entreveure que dedicar la seva vida sencera a un personatge de ficció, ara se n’adonava, potser no havia estat una gran idea.) La nit del 27 de març, la germana de Richard Lancelyn Green va trucar-lo per telèfon i es va trobar sentint una veu amb un fort accent americà que hi havia gravada en el contestador. Amoïnada, va anar a casa seva i se’l va trobar mort al llit, escanyat amb els cordills d’unes sabates. Segons alguna de les versions que van sortir a la premsa, el cos estava nu i envoltat de pelutxos, i hi havia senyals de lluita per tota la casa.
Un dels llibres editats per RLG
La investigació va ser digna d’un relat del propi Conan Doyle, i va fer les delícies de la premsa britànica, que durant algunes setmanes va treure tot el profit possible d’aquest caramel tan llaminer: un expert en els misteris de Sherlock Holmes, misteriosament assassinat entre els seus pelutxos. El misteri, però, es va resoldre amb força rapidesa. I llavors la novel·la policíaca es va convertir en una novel·la psicològica ben trista.
Com segur que ja haureu endevinat, ningú no va assassinar al pobre Richard Lancelyn Green. La seva mort va ser un suïcidi; un elaborat suïcidi que la seva ment, malalta i deprimida, va voler convertir en el misteri de l’any. Com en aquell conte tardà de Conan Doyle, L’aventura del Pont de Thor, on un personatge femení se suïcida de tal manera que la seva mort incrimini a la dona què odia, Richard Lancelyn Green va voler que el seu comiat del món no estigués mancat d’aquell gust pel teatre, pels cops d’efecte i les originalitats, que va acolorir tota la seva vida. Ni l’americà sinistre, ni els micròfons amagats a casa seva, ni les intervencions telefòniques van existir mai. Ningú no va lligar-li els cordills de les sabates al coll ni va escampar pel seu llit la seva col·lecció de peluixos. La veu d’accent americà que la seva germana va sentir gravada al contestador era la seva. El misteri de la seva mort, al cap i a la fi, no s’hauria sostingut en mans de Sherlock Holmes ni un parell de pàgines.
Un cop confirmat, el suïcidi de Richard Lancelyn Green va commocionar a tota la comunitat holmesiana, que sempre l’havia tingut per un home alegre i feliç que encarnava, de la millor manera possible, l’esperit lúdic i festiu que tradicionalment s’ha associat a la celebració de les gestes del detectiu de Baker Street. Les grans societats holmesianes del món (els Baker Street Irregulars i les Adventuresses de Nova York, els Bootmakers de Toronto, els suecs de The Baskerville Hall Club o la ja esmentada SHS de Londres, entre moltes d’altres) li van retre els seus particulars homenatges. Avui, l’obra de la seva vida, la col·lecció de la qual va acabar renegant, continua viva i en plena activitat: la Conan Doyle Collection és oberta a tothom que la vulgui visitar. Així que, si us interessa, només heu d’anar a Portsmouth i adreçar-vos al museu municipal.
«Un cop eliminat l’impossible, allò que resta, per estrany que sigui, ha de ser la veritat», li deia sempre el nostre amic detectiu al seu entranyable company d’aventures. I acostumava a tenir raó.
