Una història radicalment condensada de la vida post-industrial

Venia jo avui en el tren de camí cap a la biblioteca, gaudint activament de totes les comoditats habituals de la Renfe, quan, tot rumiant alguna entrada per a aquest bloc, m’he adonat de dues coses. La primera, que porto des del mes d’agost sense teclejar aquí el nom venerat de David Foster Wallace: un fet que, tractant-se de l’Espai de llibres, voreja gairebé la negligència… I la segona, que David Foster Wallace continua sent encara avui dia, més d’un any després de la seva mort, un escriptor incomprensiblement  inèdit en llengua catalana. I com que A + B = C, aquí teniu aquesta entrada que serveix per matar dos ocells d’un tret. (I que, malauradament, m’ha distret força de les atraccions que avui Renfe em tenia preparades.)

Perquè David Foster Wallace, jo d’això n’estic gairebé convençut, és l’escriptor contemporani més important, reconegut i universalment influent —i no diré el millor perquè això és qüestió de gustos; però és el millor— de tots aquells que encara no han estat traduïts a la nostra llengua. I això, disculpeu la meva emprenyamenta, a mi em sembla tan incomprensible com escandalós. Cap dels llibres de David Foster Wallace no ha estat editat en català: ni les seves dues novel·les, ni els seus tres llibres de relats, ni els seus dos reculls d’articles i reportatges. Tampoc no s’ha traduït aquí cap de les antologies de narrativa nord-americana actual que contenen alguna història seva; penso, per exemple, en Generación quemada i en Lo mejor de McSweeney’s, que sí han estat traduïdes al castellà i a un altre bon grapat de llengües europees. En cas que s’hagi publicat alguna cosa en revistes o en alguna altra antologia, m’ha passat per alt i demano disculpes (i us agraïré de tot cor que compartiu amb mi la referència). Fins on jo sé, aquesta història que ara estic a punt de traduir és la primera peça de David Foster Wallace mai transcrita en català.

 «A Radically Condensed History of Postindustrial Life», la història en qüestió, és el relat més breu de tots els publicats pel nostre home. Amb ell s’obre Entrevistas breves con hombres repulsivos, el seu segon llibre de relats (sobre el qual, per cert, ara se n’ha fet una pel·lícula escrita i dirigida per John Krasinski, l’entranyable Jim de la versió americana de The Office.) Els motius pels quals he escollit precisament aquesta història són prou evidents: el temps, a les nostres biblioteques públiques, és un bé molt escàs… i el meu anglès tampoc no dóna per més. Però el cas és que aquesta història radicalment condensada té, tot i la seva poc acostumada brevetat, un je ne sais quoi que la fa cent per cent wallaceana. Els seus temes són, al cap i a la fi, l’ansietat de les relacions socials, la sinceritat impossible i la buidor de les nostres màscares: els peatges de viure en un món que ha bescanviat, irreparablement, la sinceritat per la ironia. I quan David Foster Wallace parlava de tot això, sabia molt bé el que s’estava dient.    

Aquí teniu l’original anglès de DFW, en cinc frases i vuitanta paraules:

When they were introduced, he made a witticism, hoping to be liked. She laughed extremely hard, hoping to be liked. Then each drove home alone, staring straight ahead, with the very same twist to their faces.

The man who’d introduced them didn’t much like either of them, though he acted as if he did, anxious as he was to preserve good relations at all times. One never knew, after all, now did one now did one now did one.

I aquí en teniu la meva humil versió catalana, amb unes quantes paraules de més:

Quan els van presentar, ell va fer un comentari enginyós mirant d’agradar. Ella, mirant d’agradar, va riure de forma exagerada. Després tots dos van conduir sols cap a casa, mirant fixament cap endavant, amb una mateixa expressió a les seves cares. 

A l’home que els havia presentat cap dels dos no li queia gaire bé, tot i que actuava com si li agradessin, ansiós com estava per mantindre unes bones relacions amb tothom. Al cap i a la fi mai no se sap, oi que no? Oi que mai no se sap?   

Si voleu llegir alguna cosa més sobre David Foster Wallace, mireu-vos aquesta entrada del nostre estiu sobre Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, o feu-li una visita a aquest nou bloc amic de l’Espai de llibres, que tot just acaba de néixer.

Cinc ficcions: Julio Cortázar

Preparant avui una possible futura entrada d’aquest bloc, he teclejat el nom de Julio Cortázar al Google i, com sempre passa, de seguida m’he trobat voltant per un munt de pàgines que res tenien a veure amb allò que anava buscant. Jo que mirava de confirmar un parell de dades sobre El perseguidor, he acabat meravellant-me davant l’extraordinari número de contes de Cortázar que poden trobar-se disponibles de forma íntegra a la xarxa. Això m’ha fet recordar una secció d’aquest bloc que tinc darrerament molt oblidada, Ficcionari, així que m’he posat a buscar una mica, i aquí els teniu: els cinc enllaços de rigor a cinc contes magistrals de l’home que va escriure Rayuela. Podeu llegir-los així, tal qual els veureu a la vostra pantalla, però no cal que us digui que aquesta no es forma de llegir a Cortázar. La forma correcta, ja ho sabeu, és amb un llibre a les mans, amb un got o una tassa al costat i, si pot ser, amb un gat adormit a sobre de les cames. 

• Per no córrer el risc de caure en l’originalitat, començarem amb la peça que obre el primer volum de l’edició d’Alianza dels contes del nostre home. Es diu Cartas de mamá, i és un dels meus preferits. La seva primera frase, tot i la seva senzillesa, és d’aquestes que t’agafen pel coll i t’obliguen a seguir llegint: «Muy bien hubiera podido llamarse libertad condicional».
• Aquí, cinc petites fantasies incloses a Historias de cronopios y de famas. Sisplau, no us perdeu la darrera de totes: La foto salió movida.  
• Si sou una mica melòmans, ja sabreu que quan menys t’ho esperes, un concert de música clàssica pot acabar convertit en un veritable holocaust caníbal. Llegiu Las ménades: la propera vegada que us passi, sabreu com actuar.  
• Breu, fantàstic i molt efectista (potser una mica massa, pel meu gust): Continuidad de los parques.
• I per acabar, el conte més famós de tots: Casa tomada. Dono per suposat que tots vosaltres l’heu llegit ja unes quantes vegades; si no es així, us demano que us oblideu del gat, del got (o la tassa) i del llibre i que el llegiu ara mateix. (I aquí, de propina, us deixo un vídeo amb la veu de Don Julio llegint la història d’aquests dos germans expulsats de casa seva per culpa de… De?)

Cinc ficcions: nens cremats

Fa uns anys, l’editorial Siruela va publicar una antologia de nova narrativa breu nord-americana que comptava, entre d’altres atractius, amb el de portar l’aval de Zadie Smith. L’autora de Dents blanques no només apareixia implicada en la selecció dels autors representats en el llibre, titulat Generación quemada, sinò que també hi col·laborava amb un epíleg on analitzava els què eren, al seu parer, els punts en comú que definien les estètiques (i també les cosmovisions) de tots aquests autors. Tots ells, observava Zadie Smith, compartien un mateix àmbit geogràfic i temporal, els Estats Units del tombant de mil·leni, i també una mateixa obsessió per alguns temes que se’ns presenten com a recurrents a les seves obres. Els més evidents: la por a la mort, i l’asfíxia davant un món regit per la publicitat i per les lleis d’una lògica estrictament empresarial.

El títol del llibre, The Burned Children of America en la seva versió original, remet a Encarnación de una generación quemada, un breu però intensíssim relat de David Foster Wallace que metaforitza a la perfecció un malestar generacional compartit, d’una manera o d’una altra, per tots aquests escriptors. L’humor, la fantasia, el lirisme i una contínua experimentació formal són alguns dels recursos amb què George Saunders, Dave Eggers, Jonathan Lethem, Arthur Bradford, Sam Lypsite, Rick Moody, Jonathan Safran Foer o A. M. Homes fan front a aquest malestar; el resultat són uns contes d’una força i un encant absolutament irresistibles.

Veient la llista de noms que acabo de donar, no fa falta que us digui que aquest és un llibre que haurieu de tenir ja mateix a la vostra tauleta de nit. De moment, aquí us poso uns quants enllaços comentats per si voleu començar a familiaritzar-vos amb les veus de cinc d’aquests nens cremats d’Amèrica.     

• El 14 de març de l’any 2003, un accident d’aviació va acabar amb la vida de la jove escriptora Amanda Davis. No feia encara ni una setmana que havia publicat la seva molt esperada primera novel·la, Wonder When You’ll Miss Me; quan es va produir l’accident, Davis es trobava viatjant precisament cap a una presentació del llibre en companyia dels seus pares, que també van morir. Amanda Davis tenia només 32 anys i feia quatre que havia publicat el seu primer llibre, la col·lecció de relats Circling the Drain.  Malauradament, cap dels dos llibres es troba traduït al català ni al castellà, així què, fins on jo sé, tot el què tenim al nostre abast per fer-nos una idea del talent personalíssim d’Amanda Davis són els relats “Faith o Consejos para una joven que quiere tener éxito”, recollit dins aquesta Generación quemada, i el fantàstic “Unas señoras gordas flotaban en el cielo como globos”, inclòs al primer volum de Lo mejor de McSweeney’s (Mondadori). Precisament McSweeney’s ofereix, a la seva web, la versió original d’aquest segon relat i l’enllaç a una grabació en àudio del primer amb la veu de la mateixa Amanda Davis.   
• Pocs escriptors hi ha tan hàbils com George Saunders a l’hora de detectar els horrors i les absurditats de la nostra vida quotidiana. Ja hem parlat aquí d’ell alguna vegada; ara vull recomanar-vos la lectura del seu relat “Robles de Mar”, accessible a la nostra estimada The Barcelona Review.
• Quan encara no havia complert els vint-i-cinc anys, Jonathan Safran Foer es va convertir en el nou nen prodigi de la narrativa nord-americana gràcies a la seva molt brillant primera novel·la, Todo está iluminado. El seu segon llibre, Tan fuerte, tan cerca, tractava els atemptats de l’onze de setembre amb una arriscada barreja d’humor i tendresa, i el va confirmar com un escriptor d’un talent gens comú. L’enllaç que jo us proposo és, en aquest cas, una pàgina web sencera: Who is Agustine? Feu-li una ullada; veureu com us sorprèn.
• Un altre escriptor favorit d’aquest Espai de llibres és Jonathan Lethem, autor d’almenys dues de les millor novel·les dels darrers anys: Huérfanos de Brooklyn, l’inici memorable de la qual llegiem aquí no fa gaire, i La fortaleza de la soledad, una monumental història sobre l’amistat d’un noi blanc i un altre de color al Brooklyn dels anys 70.  La web de Lethem és una de les pàgines d’escriptor més curioses que jo he visitat darrerament, i un dels seus racons, “The promiscous materials project“, ofereix unes quantes històries molt breus que l’autor posa a disposició de qui vulgi adaptar-les al cinema o el teatre. L’import dels drets d’autor que Lethem cobraria per aquestes adaptacions és molt raonable: un dòlar. Us animeu?
• I, per últim, aquí teniu la versió original del conte de David Foster Wallace que dona nom a aquesta fascinant generació cremada.   

Cinc ficcions

Per completar definitivament la nova secció de Documents que hem posat en marxa al bloc aprofitant el canvi d’imatge, aquí teniu la primera entrega del nostre Ficcionari: una selecció comentada d’enllaços a alguns dels moltíssims relats, poemes o fragments de novel·les dels nostres autors preferits que podem trobar, de forma sempre lliure i legal, escampats per la xarxa. Aquí teniu un primer exemple:

• Els arxius de The Barcelona Review són una font gairebé inesgotable de bones lectures on-line. Al llarg dels seus ja més de deu anys d’història, aquesta revista electrònica ha publicat el bo i millor de la literatura actual en llengua catalana, castellana i anglesa, tant en forma d’articles, crítica i assaigs com de poesia i ficció. Un exemple és aquest Dejà Vú, un relat de Jordi Puntí que forma part del seu llibre Pell d’armadillo i que va publicar-se al número 22 de la revista.     
• Durant els darrers anys de la seva vida, David Foster Wallace va estar treballant en una novel·la que havia de supossar el seu retorn a la ficció de llarg recorregut després de l’excepcional La broma infinita. Algunes parts del llibre, que portaria per títol The Pale King, van començar a veure la llum en diverses publicacions a partir de l’any 2006, reconvertides en relats més o menys autoconclusius com aquest publicat a The New Yorker o aquest altre publicat a Harper’s Magazine.  El suïcidi de David Foster Wallace el passat més de setembre ens ha privat per sempre de la versió definitiva d’aquesta novel·la, però ara ens assabentem que Little, Brown, l’editorial de tota la vida de DFW, ha anunciat que publicarà el manuscrit a principis de l’any vinent. A l’espera, doncs, de poder llegir The Pale King «al complet», podem anar obrint boca amb el nou fragment de la novel·la que acaba de publicar The New Yorker al seu número de març. 
• El burgalés Óscar Esquivias és un dels autors joves més interessants de la narrativa espanyola actual. La seva novel·la Inquietud en el Paraíso, primera d’una fascinant trilogia composada sobre el model de La divina comedia de Dante, va confirmar-lo com una veu ferma i absolutament personal, molt allunyada dels tics i les modes que sovint llastren l’obra d’alguns dels seus companys més coneguts de generació. A la pàgina web de l’escriptora catalana Care Santos podeu llegir un relat d’Óscar Esquivias titolat Caribe.
• Abans d’escriure els seus primers grans relats, aquells que després passarien a formar part de la imprescindible col·lecció Ficciones, Jorge Luis Borges va experimentar amb el gènere narratiu falsejant (quan no directament inventant-se) biografies d’homes i dones menyspreables a la seva Historia universal de la infamia, publicada l’any 1935, i escrivint Hombre de la esquina rosada, un curiosíssim relat policíac en clau compadrita que prefigura, de forma sorprenent, l’argúcia més celebrada de la gran Agatha Christie. Podeu comprobar-ho vosaltres mateixos llegint el relat al portal argentí Literatura.org.  
•  I, per últim, aquest mateix portal ens ofereix la possibilitat de llegir Continuidad de los parques, un conte molt breu de Julio Cortázar que amaga també una sorpresa final inoblidable.