Si vosaltres, igual que l’entrevistador no gaire amable d’aquests dos vídeos, també creieu que Adolfo Bioy Casares va ser només un bon amic de Jorge LuisBorges que va tenir la sort, o potser l’encert, de fer-se un nom i una carrera a l’ombra de l’autor de Ficciones, us he de dir que esteu molt equivocats. Llegiu El sueño de los héroes. Llegiu La trama celeste. Llegiu Una muñeca rusa. Llegiu, si us plau, La invención de Morel. Llegiu qualsevol d’aquests llibres, i veureu com, en els seus millors moments, l’escriptura del senyor Bioy Casares té un munt de virtuts: és sòbria, elegant i precisa, mai no avorreix, és divertida d’una manera alhora molt british i molt argentina i, a sobre, es plena d’aquella mena d’«encant» indefinible que el seu amic Borges assenyalava en l’obra del nostre admirat Oscar Wilde.
I si encara no us he convençut, mireu-vos aquest relat tan romàntic, tan irònic, tan vertiginós en la seva metafísica com de conte necròfil d’Edgar Allan Poe.
Avui, a l’Espai de llibres, més música amb rerefons literari. L’excusa ens la dóna aquesta vegada La mort d’en Bunny Munro, la nova novel·la de Nick Cave que Empúries va publicar a casa nostra a la tornada de l’estiu: una sòrdida fantasia de supervivència i autodestrucció que, si fem cas de les crítiques, té una pinta immillorable. Tot i que, pensant-ho bé, aquesta estranya història d’amor sense final feliç que ens explica la cançó (home coneix a dona i li regala flors, dona s’enamora d’home, home i dona surten a veure les roses silvestres; home clava un cop de pedra a dona) ja justifica sobradament la seva presència en un bloc sobre llibres. Al cap i a la fi, les millors cançons de Nick Cave són com petites novel·les condensades en quatre minuts i mig.
La núvia cadàver del senyor Cave a la cançó, per cert, no es diu Ofèlia, ni tampoc Kylie Minogue: és diu Elisa Day. Mort, amor i enrarit erotisme al més pur estil australiano-prerrafaelista.
L’entrada d’avui divendres, ja us ho dic ara, consisteix bàsicament en un ràpid cortaypega de tema musical i rerafons una mica fanàtic que, mirant-lo de forma objectiva, potser no pinta gaire cosa en un bloc de llibres com aquest. Però és que jo porto ja dos anys i mig volent penjar aquí un vídeo de la meva cançó preferida de tots els temps, i ara el meu amic Nick Hornby m’ha donat una excusa que no puc (ni vull) desaprofitar. Així doncs, aquí teniu: uns quants fragments del segon capítol de 31 canciones, el llibre més musical del nostre novel·lista del nord de Londres favorit, intercalats més o menys a l’atzar entre cinc (cinc!) vídeos del Youtube amb cinc versions ben diverses de Thunder Road, la cançó de Bruce Springsteen que Hornby, massa prudent, confessa haver escoltat només unes 1500 vegades a la seva vida.
En el cas (no gaire probable) de que vosaltres sigueu uns marcianets tot just arribats a la Terra en missió exploratòria i mai no hagueu sentit Thunder Road, el primer vídeo és el què més us convé: la E Street Band fent la seva feina a ple rendiment, Springteen amb els 30 tot just acabats de complir i aquell saxo final de Clarence Clemons que et porta directament a Asbury Park. Si vosaltres no sou marcianets però el senyor Springsteen us sembla només un tipus cridaner amb un bon directe d’estadi, us recomano el segon vídeo, amb el piano de Roy Bittan com a únic acompanyament, i sobretot el tercer: un duet acústic fabulós amb la fabulosa Melissa Etheridge. I si vosaltres sou marcianets i fans de Robert Mitchum, sisplau, no us perdeu el quart vídeo.
Recuerdo estar escuchando esta canción en 1975 y que me encantaba; recuerdo estar escuchando esta canción y que me encantaba casi lo mismo hace muy poco, hace unos pocos meses. (Y sí, estaba en un coche, aunque probablemente no iba conduciendo y seguro que no conducía por ninguna autopista de peaje ni carretera ni autovía y el viento no me alborotaba el cabello porque no tengo ni un descapotable ni cabellos. No es esa versión de Springsteen.) Así que llevo ya un cuarto de siglo adorando esta canción, y la he oído más que ninguna otra, con la posible excepción de… ¿A quién quiero engañar? No hay otras aspirantes.
Pero algunas veces, muy de cuando en cuando, canciones, libros, películas y fotografías expresan a la perfección lo que tú eres. Y no lo hacen necesariamente con palabras o imágenes: la conexión es mucho menos directa y más complicada que eso. Cuando estaba empezando a escribir en serio, leí «Reunión en el Restaurante Nostalgia» de Anne Tyler y de golpe supe qué era yo y qué quería ser, para lo bueno y para lo malo. Es un proceso parecido al de enamorarse. No eliges necesariamente a la persona mejor, ni a la más sensata, ni a la más guapa; persigues otra cosa. Había una parte de mí que más bien se hubiera enganchado de Updike, o Kerouac, o DeLillo, de alguien masculino, por lo menos, o tal vez de alguien un poco más opaco, y desde luego alguien que utiliza más tacos, y aunque todos ésos son escritores a los que he admirado en diferentes etapas de mi vida, la admiración es una cosa muy distinta de la clase de transferencia a la que me refiero.
Así que, aunque no soy americano, ni ya muy joven, odio los coches y puedo comprender por qué tanta gente encuentra a Springsteen histriónico y grandilocuente (pero no por qué lo encuentran machista o patriotero o tonto: este tipo de juicios ignorantes ha atormentado a Springsteen durante la mayor parte de su carrera, y provienen de unos listos que en realidad son mucho más tontos de lo que él ha sido jamás), «Thunder Road» logra de alguna forma hablar por mí. Esto es, en parte -y quizás para mi bochorno-, porque un montón de canciones de Springsteen de ese período hablan de hacerse famoso, o por lo menos de alcanzar cierto reconocimiento público por medio del arte: si el último verso de la canción dice: «Me largo de aquí para vencer», ¿qué otra cosa podemos pensar salvo que ha vencido, simplemente gracias a cantar la canción, noche tras noche, ante una cantidad de gente cada vez mayor?
Y, naturalmente -y que nadie diga lo contrario-, si sueñas con llegar a ser escritor, también hay versiones turbias y asquerosas de la fama unidas a esos sueños; «Thunder Road» era mi respuesta a cada carta de rechazo que recibía, a cada duda expresada por amigos o parientes. Vivían en ciudades para perdedores, me decía, y yo, como Bruce, me largaba de allí para vencer.
(…)
Ayudaba mucho que, según pasaba el tiempo y yo no daba ninguna señal de largarme a ningún sitio y desde luego no a la velocidad que insinuaba la canción, «Thunder Road» hacía referencia a la edad, y así se adaptaba a aesa falta de impulso hacia adelante. «Así que tienes miedo y piensas que quizá ya no somos tan jóvenes», cantaba Bruce, y esa frase me ayudaba incluso cuando ya había empezado a dudar si había alguna magia en la noche: seguí pensando que no era ya tan joven durante mucho, mucho tiempo -décadas, en realidad- e incluso hoy prefiero interpretarlo como una nostálgica observación de madurez más que como el miedo agudo que viene con el final de la juventud.
Puede ser que la razón por la que «Thunder Road» se mantiene para mí es que, a pesar de su energía y volumen y coches veloces y cabellos, consigue de algún modo sonar a elegía, y cuando más viejo me hago más puedo escucharla. Y si es cuestión de eso, supongo que también yo creo que la vida es algo trascendental y triste pero que no destruye toda esperanza, y puede que eso me convierta en un depresivo que exagera su papel o puede que en un idiota feliz, pero en cualquier caso «Thunder Road» sabe cómo me siento y quién soy, y eso, en definitiva, es un uno de los consuelos del arte.
¿Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? ¿Es pot ambientar una novel·la a Figueres utilitzant referents de la cultura pop? Els jugadors de whist demostra que sí. Als vint anys, la filla del protagonista es casa amb un pelao que condueix una mini-retroexcavadora. A mesura que la boda avança, ressorgeix un passat que inclou un castell, un joc, una mort, un Empordà que no és de postal. La novel·la comença com El pare de la núvia, però després s’empelta de Mystic River i d’American Beauty.
“Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals.”
Es poden revisitar els últims trenta anys sense nostàlgia ni revengisme? Us ho diré quan m’acabi de llegir Els jugadors de whist, la nova novel·la de Vicenç Pagès Jordà. Les crítiques, de moment, són molt positives; a El Periódico, sense anar més lluny, en Joan-Daniel Bezsonoff assegura que es tracta d’un dels llibres més importants de la darrera dècada . I aquest tràiler penjat al Youtube, tan senzill, tan feliçment nostàlgic, convida a llegir-lo amb optimisme.
En aquest racó de la web d’en Pagès Jordà trobareu alguns recursos interessants sobre el llibre, inclós l’àudio d’una entrevista a L’illa dels llibres. I aquí us deixo una altra entrevista, aquesta en vídeo i realitzada per Sies.tv.
L’entrega d’aquesta semana de la nostra secció de Vídeos està dedicada a A Fondo, el clàssic programa d’entrevistes que TVE va emetre entre els anys 1976 i 1981. Dirigit i presentat per Joaquín Soler Serrano, A Fondo va aconseguir asseure davant les càmeres a les principals figures literàriesi artístiques del moment: directors de cinema com Bernardo Bertolucci, Roman Polanski, Luis García Berlanga o Elia Kazan, pintors com Antonio Saura o Salvador Dalí, músics com Joaquín Rodrigo, Andrés Segovia, Serrat o Yehudi Menuhin, i un llistat enorme d’escriptors que abasta des d’Eugène Ionesco fins a Terenci Moix.
Tot i que Soler Serrano no és Bernard Pivot, i el seu estil pot semblar una mica massa old fashioned per als gustos d’avui dia, el cert és que A fondo és el més semblant a Apostrophes que hi ha hagut mai a la televisió espanyola, i els vídeos d’aquests vells programes continuen sent tot un regal per als lectors. Gràcies a ells tenim ocassió de veure i sentir a autèntics mites de la literatura ja desapareguts com Juan Rulfo, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, Octavio Paz, Rosa Chacel o Juan Carlos Onetti, la majoria d’ells en llargues entrevistes de més d’una hora de durada que s’han editat no fa gaire en DVD dins una colecció titulada Grandes personajes a fondo. A la biblioteca tenim tota la colecció sencera, així que, si us interessa, ja sabeu on heu de venir; de moment, jo aquí us poso els enllaços a cinc d’aquests vídeos:
Camilo José Cela va ser el primer invitat del programa. Aquí teniu la primera de les cinc parts en que està dividida la seva entrevista.
L’any 1977, Rafael Alberti acabava de retornar d’un exil·li de més de quaranta anys i era, probablement, el poeta viu més famós en llengua castellana. Aquí teniu la primera part de l’entrevista que li va fer (got de whisky inclós) Joaquín Soler Serrano.
Un any abans, era Antonio Buero Vallejo qui responia a les preguntes de Soler Serrano. “La pereza es el más bello de todos los vicios”, deia l’autor de Historia de una escalera, que també reconeixia que a ell, en realitat, no li agradava gens escriure. Una entrevista original, ja ho veureu.
Tretze anys abans de ser guardonat amb el premi Nobel, el mexicà Octavio Paz es va sotmetre a una hora i mitja d’entrevista que va donar per a molt. Aquí en teniu el principi.
I acabem amb un altre mexicà: el molt bartlebiàJuan Rulfo. Tot i la seva reconeguda passió pel silenci, l’autor de Pedro Páramo va respondre durant gairebé tres quarts d’hora a les preguntes de Soler Serrano. Així comença aquest històric document.
Tot i que a l’Espai de Llibres som partidaris convençuts i practicants de la renovació, no creiem en la necessitat de començar de zero perquè sí (al menys en el que a blocs i llibres es refereix). Així doncs, la primera entrega oficial de la nostra renovada secció de Vídeos l’aprofitarem per oferir-vos un llistat amb els enllaços a tots els vídeos que hem anat penjant aquí al llarg dels nostres gairebé dos anys de vida. La idea és començar així una mena de videoteca literària on anirem recopilant totes aquelles filmacions relacionades amb la literatura que creiem que val la pena tenir accessibles a només un clic de distància.
Si a aquestes alçades de la pel·lícula els YouTube i companyia són ja la gran videoteca inabastable del segle XXI, un abocador incontrolat i incontrolable on van a parar tots els rastres de la memòria audiovisual del nostre temps, submergir-se dins el seu fons i remenar en busca d’allò què pugui ser valuós, interessant o simplement curiós per a nosaltres, amants de la literatura, es converteix en una aventura tan plena de sorpreses i emocions (i sovint també de frustracions) com una tarda de cacera en una fira de llibres d’ocassió.
Aquestes són algunes de les perles que hem rescatat fins ara; preludi, esperem, de totes les sorpreses que estan per venir:
Sir Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes i el Doctor Watson i del no menys inoblidable Professor Challenger, va morir l’any 1930 consagrat a la fe espiritista i a la búsqueda d’una veritat superior radicalment allunyada del racionalisme del seu detectiu de Baker Street. Tres anys abans havia concedit aquesta mena d’entrevista de més de deu minuts de durada que farà les delícies de tots els seus admiradors.
Jorge Luis Borges és un dels sants tutelars d’aquest Espai de Llibres. El 23 d’abril de 1980, l’autor de Ficciones i El Aleph va rebre el Premi Cervantes en reconeixement a tota la seva carrera, i aquella mateixa tarda va oferir una entrevista memorable al programa “A Fondo” de TVE.
Quan les pàgines culturals dels diaris començaven a parlar amb insistència d’una tal “Generación Nocilla” formada per un grup de joves (i no tan joves) narradors espanyols d’esperit combatiu i vocació més o menys experimental, el programa del 33 “Silenci?” els va dedicar aquest reportatge amb bocata de Nocilla inclòs.
El dia 20 de novembre de 1970, Yukio Mishima va passar a encapçalar amb tots els honors el Top 10 de les morts d’escriptor més absurdes i espectaculars de la història. En aquesta entrada us vam explicar tota la història i us vam enllaçar també un parell de vídeos d’aquell mateix any on el novel·lista ens explicava (o no) què bullia dins el seu cap.
Abans que l’èxit de Lolita li atorgués sobtadament fama, prestigi i els diners necessaris per traslladar-se a Montreux i dedicar-se en cos i ànima a còrrer darrere de les papallones suïsses, Vladimir Nabokov es guanyava la vida impartint classes de literatura a la Universitat de Cornell. En aquest vídeo, l’actor Christopher Plummer recrea (sembla ser que amb tota verosimilitut) dues d’aquestes avui ja mítiques classes.
Els anys finals de Truman Capote van ser una trista successió d’escàndols, intoxicacions i promeses mai complides, amb algun isolat rampell de genialitat com el que va fer possible el meravellós volum miscel·lani Música per a camaleons. El seu encant, però, va restar gairebé intacte fins al final, com podeu comprovar en aquest vídeo on comparteix taula amb un envellit Groucho Marx.
Tot i que a Edgar Allan Poe li va tocar viure i morir molt abans de que els germans Lumière puguessin ni tan sols somniar amb inventar allò que van inventar, les seves fosquíssimes històries han nodrit un bon nombre de malsons a la gran pantalla. Recordeu les interpretacions de Vincent Price en aquelles velles cintes en blanc i negre de Roger Corman? Doncs aquí teniu l’actor fent una recitació encantadorament old-fashioned de El Corb.
En els dos o tres darrers anys, el barceloní Eloy Fernández Porta s’ha consolidat com un dels pensadors més originals i combatius del panorama actual. El seu discurs barreja teoria i crítica literària amb sociologia i cultura pop, i ho fa amb uns resultats sempre originals i molt suggestius. Ho podeu comprobar en els seus llibres Afterpop i Homo sampler, i també en la seva intervenció dins el volum col·lectiu Odio Barcelona, llibre de títol i contingut provocatius sobre el què podeu sentir-lo parlar breument en aquest vídeo.
Albert Sánchez Piñol opina sobre “el vici de l’escriptor d’opinar sobre tot” en aquest vídeo ben sucós.
I, per acabar, un petit caprici: els mallorquins Antònia Fontoferint-nos la seva particular interpretació d’una pàgina genial del ja abans citat Julio Cortázar, a qui en la foto d’aquí sota veiem comunicant-se (amb un vidre de per mig) amb un gat que també sembla, com nosaltres, fascinat per l’estrany encant de l’argentí.
