Lectures d’estiu: «El cinquè en joc»

Robertson Davies, El cinquè en joc. Barcelona: Libros del Asteroide.

A les primeres pàgines d’El cinquè en joc, un nen llença sobre un altre una bola de neu que impacta sobre una dona embarassada i provoca el neixement prematur del seu fill; molts anys després, al capítol final del llibre, el secret que ocultava aquesta bola de neu acaba causant la mort de qui la va llençar. Així, el destí desfermat per aquell fet casual vertebra les vides dels dos nens que jugaven amb la neu, i també la del que va néixer prematurament com a conseqüència de l’accident. Boy Staunton, el nen que va llençar la bola, es convertirà en un famós milionari abans de morir assassinat; Dunstan Ramsay, qui la va esquivar, viurà una fosca vida d’estudiós i professor sempre a l’ombra del seu amic; Paul Dempster, el fill de la dona que va rebre l’impacte, acabarà convertit en un il·lusionista de fama mundial. Cadascun d’aquests personatges és el protagonista d’una de les tres novel·les de la Trilogia Deptford, l’obra mestra de l’escriptor canadenc Robertson Davies.

A El quinto en discordia, la primera novel·la de la trilogia, és Dunstan Ramsay qui ens explica la seva vida. L’ambient enrarit del seu poble natal de Deptford, la seva fascinació gairebé religiosa per la mare de Paul Dempster, l’experiència com a combatent a la primera guerra mundial, la carrera com a professor i com a hagiògraf, els seus viatges i, per sobre de tot, la seva relació amb Boy Staunton (l’antítesi gairebé perfecta de la seva pròpia persona) i els seus encontres impossibles amb Paul Dempster. El destí, sovint en forma d’atzar i de vegades fins i tot de miracles, plana sobre tota la seva vida, i la més gran evidència d’això és la forma en que el seu camí es va creuant amb el de Dempster, fugit de Deptford quan era un nen i convertit amb els anys en un il·lusionista que es fa dir Magnus Eisengrim. Però no és fins al final de la novel·la quan Dunstan Ramsay comprén quin és el seu veritable paper en el drama que va iniciar-se aquell matí de la seva infància: cinquè en joc, el destí l’ha fet servir com a vehicle per propiciar l’encontre final de Boy Staunton i Paul Dempster. Les conseqüències d’aquest encontre s’esclariran en les altres dues parts de la trilogia, Mantícora i El mundo de los prodigios.

Guardonada l’any 2006 amb l’impagable Premi Llibreter, El quinto en discordia reuneix en les seves 360 pàgines una gran història, uns personatges inoblidables i una escriptura clàssica, tan precisa com plena d’elegància.

Neverland

Tots els nens es fan grans, tret d’un. Molt aviat descobreixen que s’han de fer grans, i la manera com la Wendy ho descobrí fou aquesta: un bon dia, quan tenia dos anys, tot jugant al jardí, va collir unes quantes flors i les va portar corrents a la seva mare. M’imagino que devia de fer una cara radiant, perquè la senyora Darling es posà la mà al cor i exclamà:

-Ai, per què no podries ser sempre com ets ara!

Això fou tot el que passà pel que fa a aquesta qüestió, però des d’aleshores la Wendy sabé que havia de fer-se gran. Sempre ho saps a partir dels dos anys. Els dos anys són el començament de la fi.

Tots els nens creixen. Tots menys un. Paraula de J. M. Barrie.

Inici insuperable de Peter Pan i Wendy, segons la versió de Judit Fontcuberta (Barcanova).

Els morts, els cecs i Ernesto Sábato

Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne; supongo que el proceso está en el recuerdo de todos y que no se necesitan mayores explicaciones sobre mi persona.

Així comença El túnel, una novel·la breu, intensa i desesperada de l’argentí Ernesto Sábato que, a més de ser  una lectura absolutament recomenable per ella mateixa, funciona també com a pròleg de luxe per a la monumental Sobre héroes i tumbas: una de les meves novel·les preferides de tots els temps i, segurament, la que més profundament em va impressionar en el moment de llegir-la per primer cop.

A banda de ser l’escriptor viu més important de la literatura argentina i, també, un referent moral per a unes quantes generacions de ciutadans del seu país, Ernesto Sábato és, sense cap mena de dubte, un dels quatre o cinc noms imprescindibles per comprendre el veritable abast d’allò que als anys 60 del segle passat se’n va dir el «boom» de la novel·la llatinoamericana: una veritable avalantxa d’obres i autors de primeríssima categoria que, sortides aparentment del no res, van inundar les llibreries de tot el món i van posar per sempre en el mapa literari un continent fins aleshores gairebé ignorat en qüestió de llibres. La part del lleó de les vendes i la fama se la van emportar en aquell moment els García Márquez, Cortázar, Fuentes, Vargas Llosa i fins i tot, en un altre nivell, el nostre admirat Borges, pare impensat i involuntari de tots ells, però si algú encarna en la seva persona totes les virtuts que van convertir en capdavantera mundial la literatura feta a Amèrica del Sud (originalitat, ambició, exigència formal, gust per la imaginació alliberada i un insobornable compromís moral i estètic), aquest és Ernesto Sábato.

Si us agraden alguns d’aquests escriptors que acabo de citar, no ho dubteu: llegiu El túnel. Llegiu Sobre héroes i tumbas, una novel·la que et manté perpetuament amb la boca oberta i el cor encongit, i disfruteu amb tota la calma del món de l’increïble capítol titulat «Informe sobre ciegos», que és una de les coses més esfereïdores (en tots els sentits de la paraula) que jo he llegit mai i el millor exemple de surrealisme pur que trobareu en tota la narrativa en llengua espanyola. Llegiu després El escritor y sus fantasmas si voleu aprendre un munt de coses noves sobre literatura, i llegiu Uno y el universo si voleu aprendre un munt de coses noves sobre vosaltres mateixos. I, quan ja sigueu lectors de Sábato per a tota la vida, llegiu el seu llibre de memòries Antes del fin. A mi, cap altra autobiografia d’escriptor m’ha transmés, ni de lluny, una sensació d’immediatesa humana comparable a la que m’ha transmés sempre aquest llibre. 

Per acabar, us copio el primer paràgraf de l’incorrectíssim «Informe sobre ciegos». Feu-me cas i doneu-li una oportunitat a Sobre héroes y tumbas: aquest és un d’aquells poquíssims llibres que, un cop llegits, t’acompanyen tota la vida.

¿Cuando empezó esto que ahora va a terminar con mi asesinato? Esta feroz lucidez que ahora tengo es como un faro y puedo aprovechar un intensísimo haz hacia vastas regiones de mi memoria: veo caras, ratas en un granero, calles de Buenos Aires o Argel, prostitutas o marineros; muevo el haz y veo cosas más lejanas: una fuente en la estancia, una bochornosa siesta, pájaros y ojos que pincho con un clavo. Tal vez ahí, pero quién sabe: puede ser mucho más atrás, en épocas que ahora no recuerdo, en períodos remotísimos de mi primera infancia. No sé. ¿Qué importa, además? 

Manderley

Aquesta nit he somniat que tornava a Manderley. Em semblava que estava al reixat de ferro que dóna a l’avinguda d’entrada, i durant una estona no hi podia entrar perquè tenia el camí barrat. El reixat estava tancat amb un cadenat. En el somni jo cridava al porter, però ningú contestava, i quan mirava més de prop, entre els barrots rovellats del reixat, veia que la caseta dels porters estava deshabitada.

Us sona? Així comença Rebecca, la novel·la de Daphne Du Marier que Hitchcock va convertir en poesia en blanc i negre ja fa (com passa el temps!) 69 anys. Ara acaba de reeditar-la Edicions 62 amb traducció de Marta Pera.

A l’abast de tothom

La de veces que le había pedido que viniese, que por favor me ayudara a acabar con esto de una vez por todas, pero ni caso. Por eso cuando por fin le dio por aparecer, como no la esperaba, me asusté. Entré en la cocina y ahí estaba ella trasteando en la instalación de gas, con el pelo larguísimo y una túnica que, a pesar de ser vaporosa y amplia, dejaba ver que estaba en los huesos. Porque me fijé en el reloj de arena de la encimera y en la guadaña apoyada en la pared, si no habría llamado a la policía. Pillé la idea rápido: o sea, que va a ser con gas. Un agujerito en la tubería, un dejarse la llave abierta, y pum, gracias por su atención. Y mira por dónde tenía que ser justo cuando yo ya había superado mi historia con aquel indeseable y lograba dormir siete horitas del tirón. Y después de haberme mudado a una casa preciosa con jardín tras buscar piso durante meses. Y concretamente el día en que Sergio había aceptado cenar conmigo por primera vez en casa. Maldita la gracia.

Inici de “Tempus fugit”, un conte de Mercedes Cebrián inclòs al seu llibre El malestar al alcance de todos (Caballo de Troya, 2004). L’escriptura de Mercedes Cebrián és una de les més originals i divertides de la jove narrativa espanyola actual; podeu comprovar-ho llegint aquest conte seu o visitant el seu bloc Gachas at Tiffany’s. I ja que estem, us recomano també aquesta entrevista que li van fer a un altre bloc de qualitat, El síndrome Chejov. 

Estalviar

En Nueva York, ahorraban.

Ahorraban en zumo de naranja y pan cortado a rebanadas, ahorraban en café. En películas, revistas, entradas a museos (los viernes por la noche). Billetes de tren, billetes de metro, su apartamento en Queens. Era una regla básica y se atenían a ella. Ese año, Mark y Sasha vivían en el tren 7, y cuando salían al exterior, allá en Queens, Mark seguía a Sasha como un crío mientras ella miraba los precios de los colmados coreanos y comparaba unos con otros, con vistas a ahorrar en fruta, verduras y pastelitos coreanos. Ahorraban en ropa.

Era 1998 y estaban enamorados. Habían acabado con la universidad, con el Moscú de la infancia de Sasha, con los suburbios americanos de Mark… y habían logrado, de alguna manera, huir de todo eso con su juventud intacta. Ser pobre en Nueva York resultaba humillante, un poco; pero ser joven… ser joven era algo divino. Con más dinero del que tenían ese año, lo único que habrían logrado sería envejecer con mayor rapidez. Así pues, con la sonrisa en los labios, ahorraban.

L’aposta de l’Espai de llibres per aquest Sant Jordi arriba directa dels Estats Units i porta l’aval de gent tant fiable com Jonathan Franzen i Benjamin Kunkel. Todos los jóvenes tristes y literarios és la primera novel·la de Keith Gessen, fundador de la revista de culte n+1 i, pel que diuen, propera gran figura de la narrativa made in USA (tot i que Gessen, paradoxalment, va néixer a Moscú no fa encara trenta-cinc anys). Jo no porto llegides més de trenta pàgines del llibre, però crec que ja us el poc recomenar de tot cor. És una meravella!

Si us interessa, el trobareu editat per Alfaguara amb traducció de Ramón de España. 

Geometria empresarial

En la oficina en la que trabajo, hay cinco personas a las que tengo miedo. Cada una de esas cinco le tiene miedo a cuatro personas.

Inici de Algo ha pasado, segona gran novel·la de Joseph Heller després de la seva imprescindible Trampa 22. El llibre va editar-lo Ultramar fa més de trenta anys, i, fins on jo sé, no ha estat reeditat des de llavors; cito aquest inici memorable a partir del llibre d’entrevistes de Lawrence Grobel del que parlàvem fa uns dies.