Lectures d’estiu: Resum final

De vegades sembla mentida, companys, però al final tot s’acaba. En aquesta vida res no dura eternament: ni tan sols aquests mesos d’agost en què ens toca fer guardia a la feina i tot, començant per la Renfe i acabant per el Tomàs Molina, sembla conxorxar-se contra nosaltres. Avui, amics, és 1 de setembre, i això vol dir que fins aquí hem arribat amb aquest experiment de les lectures d’estiu.

Al final, penso que la cosa ens ha quedat prou apanyadeta. Han sigut dos mesos ben intensos de lectures compartides, i, si els números no em ballen, han estat finalment 44 els llibres que hem llegit, comentat i compartit amb tots els amics que heu tingut la bondat de passar-vos per aquest raconet de la catosfera. I el resultat de tot plegat ha estat, crec jo, d’allò més positiu. Entre tots, hem acabat fent això que tant ens agrada als bons lletraferits de mena: parlar de llibres d’una forma alhora relaxada, entretinguda, sincera i plena de passió. I com que aquesta conversa ha estat possible només gràcies a vosaltres, tots els vells i els nous amics d’aquest bloc, vull aprofitar l’avinentesa per agrair-vos de tot cor la vostra simpatia, la vostra amabilitat, el vostre amor il·lustradíssim als llibres i, como no, el vostre esplèndid sentit de l’humor. Així què… gràcies!

Us deixo amb el llistat de totes aquestes lectures d’estiu, amb els seus enllaços corresponents. I, encara que no faci falta, us recordo que el bloc continua com sempre endevant: d’aquí un parell de dies (o potser tres: tot depèn de quan em donin l’alta a la clínica de desintoxicació lectora en la què penso ingressar tot just acabi d’escriure aquesta entrada) tornarem amb noves idees i propostes per seguir compartint amb tots vosaltres aquest vici tan addictiu de la lectura.

Aquí teniu el llistat: 

1. Paul Auster, El Palau de la Lluna.
2. Vladimir Nabokov, Lolita.
3. Henning Mankell, El xinès.
4. A. M. Homes, La filla de l’amant.
5. David Gilbert, Los normales.
6. Amélie Nothomb, Estupor y temblores.
7.  George Saunders, Pastoralia.
8. Arto Paasalinna, Delicioso suicidio en grupo.
9. Helene Hanff, 84, Charing Cross Road.
10. A. J. A. Symons, En busca del Barón Corvo.
11. Chuck Palahniuk, Asfixia.
12. Toni Sala, Rodalies.
13. Jorge Luis Borges, Ficciones.
14. Virginia Woolf, Diario de una escritora.
15. Charles Baxter, Primera luz.
16. Arthur Machen, Los tres impostores.
17. Gustave Flaubert, Madame Bovary.
18. Truman Capote, Música per camaleons.
19. Alice Sebold, Des del meu cel.
20. Michael Chabon, Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay.
21. Miranda July, Nadie es más de aquí que tú.
22. Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington.
23. Keith Gessen, Todos los jóvenes tristes y literarios.
24. Edgar Cantero, Dormir amb Winona Ryder.
25. Ernesto Sábato, Sobre héroes y tumbas.
26. Zadie Smith, L’home dels autògrafs.
27. Marcel Schwob, Vides imaginàries.
28. Enrique Vila-Matas, París no se acaba nunca.
29. Mark Haddon, Un pequeño inconveniente.
30. Joyce Johnson, Personajes secundarios.
31. R. L. Stevenson, Las nuevas mil y una noches.
32. Don Delillo, Libra.
33. David Foster Wallace, Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer.
34. J. Robert Lennon, Cartero.
35. Joseph Mitchell, El secreto de Joe Gould.
36. Robertson Davies, El cinquè en joc.
37. Julian Barnes, Arthur & George.
38. Stephen King, El misterio de Salem’s Lot.
39. Ena Lucía Portela, Djuna y Daniel.
40. Henry James, Un altre pas de rosca.
41. J. D. Salinger, Nou contes.
42. Svetlana Alexievich, Voces de Chernobil.
43. Jonathan Lethem, La fortaleza de la soledad.
44. Oscar Wilde, De Profundis.

Lectures d’estiu: «De Profundis»

Oscar Wilde, De Profundis. Madrid: Siruela.

John Sholto Douglas, marquès de Queensberry, ha passat a la història per dos fets ben diversos: ell va ser qui va establir les regles de la boxa moderna, aquest esport de cavallers anglesos on no és permès de pegar-se per sota de la cintura, i ell va ser també el màxim responsable de que Oscar Wilde, l’exitós i respectat Oscar Wilde, hagués de canviar durant dos anys el luxe de la seva vida a Londres per la duresa dels llits de la presó de Reading. La culpa, però, no va ser del tot seva: l’orgull d’en Wilde també hi va colaborar.

Potser ja coneixeu la història. Oscar Wilde estava mantenint un romanç més o menys públic amb el fill del marquès, un nano tan guapo com tontet a qui tohom deia Bosie; quan el marquès es va assabentar, va presentar-se a casa d’en Wilde amb la intenció de practicar amb ell el seu esport preferit; l’escriptor es va defensar prou bé, i el vell marquès, molt frustrat, es va haver de conformar amb espetar-li a en Wilde uns quants insults la natura dels quals ja us podeu imaginar. Això va emprenyar tant l’irlandès que, ignorant els consells de tots els seus amics, va presentar una demanda per infàmies contra el marquès. La demanda no només no va prosperar, sinò que, un cop denunciades i demostrades en ple judici certes activitats molt poc victorianes d’en Wilde, aquest es va trobar, de cop i volta, assegut al costat més perillós de la sala de judicis, acussat d’un delicte d’immoralitat i sodomia.

Això va ser l’any 1895. Oscar Wilde va passar-se dos anys a la presó, comdemnat a treballs forçats, i quan va quedar lliure ja era una altra persona. Moralment vençut, físicament arruïnat, oblidat pel públic, els amics i els editors i repudiat per la seva família, Wilde va marxar a París i allà va morir, l’any 1900, refugiat sota el pseudònim de Sebastian Melmoth. Entre els papers que va deixar sense publicar es trobava una llarga carta que li va escriure al seu antic amant, Bosie, durant la seva estada a presó, i que mai no li va fer arribar.

De Profundis és una lectura que fa mal. És la carta d’un home que es troba en una situació límit i que prova de comprendre com ha arribat a trobar-s’hi. També és la carta d’un home atrapat dins una relació amorosa tan malaltissa que, avui dia, d’això en diriem maltractaments psicològics continuats. Si Wilde no menteix, el tal Bosie devia de ser tota una perla; i no sembla que Wilde menteixi. Tot al contrari: llegint aquesta carta, un té la sensació que està llegint la confessió més nua, més directa, més lliure de prejudicis i de falsa autocompassió que un home pot arribar a fer. Oscar Wilde es compadeix d’ell mateix, sí, però en cap moment no prova de justificar-se ni d’amagar tots els seus errors; el primer de tots, haver-se enamorat d’un noi que no mereixia el seu amor.

Després d’aquesta carta, Wilde encara va tenir forces per escriure La balada de la cárcel de Reading, que és el seu millor poema i un dels més famosos de la literatura anglesa. Aquí, escriu:

Y sin embargo, cada hombre mata lo que ama.
Que todos oigan esto:
unos lo hacen con mirada torva,
otros con la palabra halagadora;
el cobarde lo hace con un beso,
con la espada el valiente.

Matan algunos el amor de joven
y otros cuando viejos;
estrangulan algunos con manos de lujuria,
otros con manos de oro:
el más amable usa el puñal
para que el frío llegue antes.

Oscar Wilde va ser un home molt feliç i afortunat a la seva joventut i un de molt trist a la maduresa. Encara avui, però, continua sent un dels més vius de tots aquells que van escriure a finals del segle passat. Si no ho heu fet ja, doneu-li una oportunitat a De Profundis. Us garanteixo (sense jutges ni marquesos pel mig) que valdrà la pena.

Lectures d’estiu: «La fortaleza de la soledad»

Jonathan Lethem, La fortaleza de la soledad. Barcelona: Debolsillo.

A la literatura dels Estats Units funciona, des de fa ja més d’un segle, una mena de superstició estranya que a nosaltres, pobres europeus, potser ens sona una mica absurda i artificial, però que allà la gent de lletres es pren molt seriosament. Aquesta superstició famosa és la de «Gran Novel·la Americana»: l’aspiració (el somni?) d’escriure una novel·la que sigui alguna cosa més que una novel·la, una novel·la que aconsegueixi de transcendir els límits mateixos de la literatura i capturi, potser màgicament, l’essència d’aquell peculiar país de l’oncle Sam. Aquesta superstició continua avui dia igual d’activa que sempre, com ho proven les crítiques d’algunes de les grans novel·les que van publicar-se a finals de la passada dècada i a començaments d’aquesta. Las correcciones, Submón, La broma infinita, Middlesex o Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay són alguns dels llibres que van ser saludats, en el moment de la seva publicació, com dignes aspirants a aquest títol de Gran Novel·la Americana; un títol que, per la seva pròpia natura, es troba sempre vacant (amb el permís, diuen alguns, de Moby Dick). 

Una altra d’aquestes recents aspirants a GNA va ser La fortaleza de la soledad. I el cas és que la novel·la de Jonathan Lethem ho té tot, si més no, per combatre en igualtat de condicions amb qualsevol novel·la que gosi disputar-li aquest lloc de privilegi. Primer, és una novel·la llarga; segon, és una novel·la situada a Nova York; tercer, és una novel·la que abarca bona part de la darrera història dels Estats Units, començant pels anys setanta i avançant cap avui; quart, és una novel·la que tracta temes com la música, les drogues, les tensions interracials i els còmics de superheròïs; i, cinquè, és una novel·la tan ben escrita, però tan ben escrita, que quan acabes de llegir-te les seves cinc-centes pàgines, voldries que en tingués cinc-centes més.

Jonathan Lethem és un autor amb el qual jo tinc una relació una mica estranya. La fortaleza de la soledad s’ha convertit ja en un dels meus llibres de capçalera, una d’aquestes novel·les que sé que tornaré a llegir abans o després, però, en canvi, la resta dels seus llibres (exceptuant-ne Huérfanos de Brooklyn) no m’acaben de fer el pes. Quan es va publicar La fortaleza de la soledad, el mateix Lethem va concedir unes quantes entrevistes en les que deia que ell, d’alguna manera, sabia que havia nascut per escriure justament aquesta novel·la. Potser sí que és així: potser tot el talent i tota la inventiva de Lethem, visibles (però no acomplits) als seus altres llibres, es van trobar aquí amb un tema, amb una història on van poder lluir finalment amb tota la seva força. 

La infància d’un nen blanc en un barri de negres al Nova York dels anys 70: una història que Jonathan Lethem va viure de petit a les seves pròpies carns, que durant anys va donar voltes dins el seu cap i que ara, ja per sempre, és patrimoni dels lectors d’arreu del món. 

Lectures d’estiu: «Voces de Chernobil»

Svetlana Alexievich, Voces de Chernobil: crónica del futuro. Madrid: Siglo XXI, 2006.

Si nosaltres fóssim d’aquesta mena de lectors que es preocupen pel gènere al qual pertanyen els llibres, tindriem dificultats per classificar Voces de Chernobil. A les biblioteques de la nostra xarxa, per exemple, està catalogat com un assaig sobre el famós accident nuclear; però qui vulgui llegir-lo com una font d’estricta informació sobre el mateix, de ben segur es veurà decebut. Voces de Chernobil és un assaig només en el sentit en què són assaigs, què sé jo, En busca del Barón Corvo o les Otras Inquisiciones de Borges: l’assaig entès com una forma més de ficció literària. L’assaig com a novel·la: l’assaig com a forma de coneixement transgenèrica, omniscient, estrictament literària.

Com a llibre, Voces de Chernobil és una meravella. És emocionant, és dur, és tendre, és colpidor, i està meravellosament ben escrit. Quan el vaig comprar, jo també pensava que era només una història del desastre nuclear de Chernobil i de les seves conseqüències, però de seguida vaig veure que era molt més. Com diu el seu subtítul, aquesta és una crònica del futur: una crònica del futur nuclear que es va fer present aquell 26 d’abril de 1986 en que el reactor número 4 de la central de Chernobil va saltar pels aires i tota una regió fronterera d’Ucraïna i Bielorrúsia va quedar convertida en una terra de ningú aterridorament semblant a qualsevol escenari postapocalíptic imaginat per la literatura i el cinema.

Al cor d’aquest terreny prohibit per a la vida humana i animal hi ha Prípiat, una ciutat que l’any 1986 tenia més de 40000 habitants i que, com a conseqüència de l’accident, es va veure sotmesa a una radiació 500 vegades superior a la que va rebre Hiroshima l’any 1945. Els seus habitants van abandonar la ciutat tres dies després de l’accident, creient que hi tornarien al cap d’unes setmanes; avui, vint-i-dos anys després, Prípiat és una ciutat fantasma on el temps sembla haver-se detingut màgicament a la primavera de 1986. La iconografia soviètica als carrers i als edificis públics, les pertinences de la gent a l’interior de les cases, el silenci de després de la tragèdia… Prípiat és la imatge perfecta de l’horror que va assolar el cor d’Europa aquell dia, un horror incomprensible que matava i deformava les persones i convertia per sempre més en verí la terra, l’aigua i fins i tot l’aire de tota una província.   

El mèrit del llibre de Svetlana Alexievich, el que el fa tan especial, és que està format per les veus de les persones que van patir aquella tragèdia totalment nova en la història de la humanitat: les dones del bombers que van arribar a apagar les flames del reactor a pit descobert; els «liquidadors» que l’exèrcit va enviar per sepultar el desastre sota un munt de tones de formigó que no trigarien en esquerdar-se; els nens i els vells expulsats de les seves cases i els seus pobles sense arribar a comprendre del tot perquè; les mares dels nens malformats que van començar a nèixer a tot arreu del país nou mesos després de l’accident… Els monòlegs d’aquestes persones recreen, amb una increïble bellesa, cada aspecte d’una situació que encara avui som incapaços no ja de comprendre, sinò tan sols d’imaginar.

Confieu en mi: busqueu aquest llibre i llegiu-lo amb tranquil·litat, a poc a poc, recreant-vos en cadascuna de les veus que el conformen. I després, si voleu comprendre encara millor què significa perdre casa teva a mans d’un enemic invisible i totpoderós, visiteu aquesta pàgina sobre Prípiat creada pels seus antics habitants i feu una ullada a les fotografies de la ciutat fantasma. No sé a vosaltres, però a mi m’impressionen.

Lectures d’estiu: «Nou contes»

J. D. Salinger, Nou contes. Barcelona: Empúries.

J. D. Salinger, l’home invisible per excel·lència de les lletres nord-americanes, és una presència més o menys habitual a les revistes literàries, als suplements culturals dels diaris i també a aquest bloc que ara teniu la bondat de visitar; però aquestes aparicions tenen a veure gairebé sempre amb les peculiaritats de la seva vida de reclús zen o, com a molt, amb la novel·la que ha fet d’ell qui és ara: la ja clàssica El guardián entre el centeno. Aquesta conversió de Salinger en autor d’un únic llibre, quan no en un simple personatge curiós i estrafolari, és, no cal dir-ho, tan fàcil com injusta. Salinger és l’autor d’una de les novel·les més llegides i admirades de tot el segle XX, això és cert; però no és menys cert que ell és, també, el responsable d’alguns dels contes més perfectes que mai s’han escrit en anglès.

Salinger va començar la seva carrera escrivint, precisament, uns relats curts que no van trigar gaire en cridar l’atenció de lectors i editors. Els publicava a una revista que segur que us sona, la mítica New Yorker, el mateix lloc on van afinar les seves armes altres grans dominadors de les distàncies curtes com ara Dorothy Parker, Truman Capote, Annie Proulx, Raymond Carver i potser el més gran de tots, John Cheever. Finalment, l’any 1953, dos anys després de l’inesperat èxit de la història de Holden Caufield, va recollir nou d’aquests contes en el petit volum que avui us recomano.

Cadascuna de les peces que composen aquest llibre, començant per “Un día perfecto para el pez plátano” i acabant per “Teddy”, és una petita obra d’art. (Disculpeu que escrigui els títols en castellà, tot i recomanar-vos l’edició catalana d’Empúries, que ofereix la traducció de Quim Monzó: ara mateix, el llibret d’Alianza és l’únic que tinc a mà.) Cadascun dels contes ens ofereix una sorpresa diferent, però en tots ells hi trobem la mateixa sensibilitat marca de la casa, el mateix sentit del ritme de la narració, la mateixa oïda per a la conversa casual i, per sobre de tot, el mateix do natural per a la creació de personatges entranyables, sobretot nens i adolescents. Si sou habituals de l’univers narratiu de Salinger, aquí hi trobareu personatges recurrents a tota la seva obra, com alguns dels membres de la molt peculiar família Glass, i temes igualment estimats per ell, com ara els sotracs de l’adolescència, la cara fosca de les convencions socials o, fins i tot, el budisme. I també hi trobareu un dels meus contes preferits de sempre: “Para Esmé, con amor y sordidez”.

Si vosaltres també sou dels que pensen que J. D. Salinger és només El guardián entre el centeno, feu-li una mica de justícia a aquest bon home i proveu de llegir aquest llibre. Ja veureu com de seguida canvieu d’opinió.

Lectures d’estiu: «Un altre pas de rosca»

Henry James, Un altre pas de rosca. Barcelona: Quaderns Crema.

Si fa uns dies us recomanava un llibre de Stephen King, el rei d’aquest terror explícit i potser una mica groller que darrerament s’estila als Estats Units, avui em vaig a l’altra banda de l’espectre i us recomano la que és, per al meu gust, l’obra mestra indiscubtible del terror net, subtil i cent per cent britànic. (El fet que aquesta obra mestra l’escrivís precisament un nord-americà, encara que fos un nord-americà tan anglòfil com el molt recargolat Henry James, és una d’aquestes paradoxes que tant agraden a l’altra costat del Canal de la Mànega.) The Turn of the Screw: Un altra pas de rosca: Otra vuelta de tuerca: només el seu títol ja ens evoca la màgia d’un d’aquests llibres que semblen viure en un raconet molt especial de la literatura, allà on viuen els llibres feliços que generacions senceres de lectors s’han conxorxat per no deixar caure mai en l’oblit.

La història que ens explica Un altre pas de rosca és tan coneguda que potser no cal ni resumir-la: un cassalot a la campinya anglesa, una institutriu sensible i imaginativa, dos germanets massa perfectes, una majordoma que sap més coses de les que voldria saber i, com no, dos fantasmes que potser existeixen i potser no. Aquests ingredients, en mans de qualsevol autor tradicional de contes de fantasmes (posem M. R. James o el seu mestre Le Fanu) donarien per a una bona història plena d’ensurts i d’aparicions inesperades i amb una bona dosi de moralina final; en mans d’un superclasse com Henry James, són els pilars que basteixen una novel·la màgica des de la primera fins l’última pàgina.

Si heu llegit qualsevol de les moltes novel·les de Henry James, ja sabeu que el seu fort és l’observació psicològica dels seus personatges. En les novel·les de James, com aquell qui diu, «no passa res»: res, si més no, que sigui més important que allò que passa dins els caps dels seus personatges. Vivim al món, sí; però també vivim tancats dins els nostres cervells. Aquest principi, essencial en tota la teoria literària de Henry James, és també a la base d’Un altre pas de rosca. La pregunta, llegint la novel·la, no és si els fantasmes que assetjen els dos nens innocents existeixen realment o si, per contra, només estan dins el cap de la impressionable institutriu; la pregunta és: i això importa de veritat?

Una meravella de novel·leta, feu-me cas.

Lectures d’estiu: «Djuna y Daniel»

Ena Lucía Portela, Djuna y Daniel. Barcelona: Mondadori.

De tots els escriptors estrangers que van fer-se seva la ciutat de París durant les dècades de 1920 i 1930, pocs va haver-hi de tan interessants com Djuna Barnes. En la figura turmentada i misteriosa d’aquesta escriptora semblen xifrar-se tots els encants i, també, totes les misèries d’aquesta generació d’escriptors cosmopolites que van arribar a París buscant una idea molt particular de llibertat i van acabar trobant-hi, en massa casos, la seva pròpia destrucció. Rebel, alcoholica, atractiva, obertament bisexual, Djuna Barnes va iniciar la seva carrera com a reportera de moda, va escriure algunes obres de teatre i una novel·la autobiogràfica (Ryder) on passava comptes amb un passat familiar d’abussos literalment increïbles, i després, als quaranta-quatre anys, va publicar una de les millors novel·les de tot el segle XX i tot seguit va caure en un silenci gairebé perfecte que es va estendre fins el dia de la seva mort, quan ja havia complert els noranta.

Aquesta novel·la llegendària, no cal dir-ho, és El bosc de la nit. Ja he parlat aquí d’ella alguna vegada, així que no em repetiré. En comptes d’això, prefereixo recomanar-vos una altra novel·la molt recent que té com a protagonistes, precisament, a la pròpia Djuna Barnes i a l’esplèndid Daniel A. Mahoney, una altra presència colorista del París d’entreguerres, un metge (sense carrera) a temps parcial i borratxo a temps complet que va donar origen a un personatge particularment memorable d’El bosc de la nit.

Ena Lucía Portela va néixer a L’Habana l’any 1972 i, pel que diuen, és una de les escriptores més destacades de la jove narrativa cubana. A Djuna y Daniel, tot i no ser una novel·la perfecta, Portela certament mostra una ambició i un ofici molt notables, i una especial facilitat per agafar diferents episodis biogràfics de tots dos personatges i bastir amb ells una ficció que es llegeix amb molta facilitat. Djuna Barnes, la trista i admirable Djuna Barnes, resulta en aquesta novel·la una presència ben viva: una dona plena de contradiccions, molt forta i molt dèbil alhora, una alcohòlica en procés de voluntària autodestrucció que ha escrit una obra mestra i sospita que mai no tornarà a escriure res igual. I Daniel A. Mahoney, el fals metge que es passa els dies explicant històries als bars del Barri Llatí, resulta també un personatge molt estimable, un home derrotat per la vida i pels seus propis errors que, tot i la sordidesa en la què viu immers, conserva encara al seu interior una resta de puresa i d’insubornable dignitat humana.