30 llibres recomanats

[Si cliqueu a sobre de la imatge, podreu accedir a la nova guia de lectura (en doble format: paper i virtual) que hem preparat a la Biblioteca Ca n'Altimira, i que recull 30 de les recomanacions comentades que hem anat penjant aquí durant els darrers mesos.]

Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto, podreu accedir a la nostra nova selecció de lectures recomanades. Aquest mes, amb la proximitat de Sant Jordi i tota la pesca, potser hauria estat bé centrar-nos en les novetats de casa nostra. Però no. A la guia hi trobareu breument recomanades dotze novel·les que ja tenen uns anyets, i que han estat escrites per dotze dels nostres escriptors anglesos preferits.

L’entranyable foto familiar que dóna accés a Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012 correspon al clan dels Amis. L’home és en Kingsley, el patriarca de la família, i el nen baixet de la dreta és en Martin. Justament un dels seus llibres, el nostre preferit, és el que obre la guia.

Els recomanats de l’Espai de llibres – Març de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto d’aquests dos petits criquetaires victorians, podreu accedir a l’edició de març de la nostra guia de lectura Els recomanats de l’Espai de llibres. Veureu que aquesta vegada us proposem només sis recomanacions, però ampliant-ne sensiblement l’extensió de cadascuna d’elles; i veureu també que els llibres i els autors escollits són uns clàssics d’aquest bloc: Dave Eggers, Óscar Esquivias, Nick Hornby, Zadie Smith, Enrique Vila-Matas i David Foster Wallace.

Els criquetaires de la foto, per cert, ens visiten des d’una tarda d’estiu de l’any 1886, i no són dos nens qualsevol. Ell es diu Adrian, i ella, Virginia. Tots dos llueixen encara el cognom Stephen, tot i que la nena (que aquí té quatre anyets i sembla molt ficada en el joc) acabarà fent-se famosa com a Virginia Woolf.

Els recomanats de l’Espai de llibres – Febrer de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto d’aquest nen tan simpàtic, podreu accedir al número de febrer de la nostra guia de lectura Els recomanats de l’Espai de llibres. Veureu que aquest mes hem canviat una mica el format de la guia, i en lloc d’explicar-vos com sempre el perquè de les nostres recomanacions, hem volgut deixar que sigui cadascun dels deu llibres escollits el que provi d’atreure’s per ell mateix la vostra atenció.

Fa cinc anys, quan l’Espai de llibres tot just acabava de néixer, vam posar en marxa una secció que es deia «Inicis memorables», i que tenia per objectiu seleccionar, recollir i compartir amb vosaltres els primers paràgrafs més originals, atractius, sorprenents i inoblidables dels nostres llibres preferits. Com tantes altres coses en aquest bloc, aquella secció va anar morint-se lentament fins arribar a ser un altre raconet ple de pols als nostres arxius virtuals. La idea, però, ens continua semblant atractiva; així que potser aquesta no serà la nostra última guia de recomanacions formada justament per això, pels inicis memorables d’uns quants llibres que alguna vegada ens vam estimar.

Ah, i el nen de la foto és Michael Llewelyn Davies: un dels cinc germanets orfes que van formar part principal de la vida de James Matthew Barrie, i el model de l’estàtua de Peter Pan que encara avui dia fa les delícies dels nens que visiten Kensington Gardens. Michael Llewelyn Davies va morir poc abans de complir els 21 anys, ofegat en estranyes circumstàncies (es parla d’un pacte de suïcidi) al costat d’un amic seu a una bassa del riu Tàmesis. Per a la història de la literatura, però, ell sempre serà qui fou en el moment de prendre’s aquesta foto: el nen radiant que assenyalava el camí als Nens Perduts de Kensington Gardens.

Els recomanats de l’Espai de llibres – Gener de 2012

[Aquí teniu la nostra guia de lectures recomanades per a aquest mes de gener: novel·les i llibres de contes que ja hem comentat, que estem a punt de comentar o potser, qui sap, que mai no comentarem en aquest vell Espai de llibres. Podeu accedir-hi també clicant a sobre de la foto d'aquesta criatureta; i com que estic força segur que no endivinaríeu ni en un milió d'anys qui és, aquí en teniu la resposta.]

Els recomanats de l’Espai de llibres – Desembre de 2011

[Si cliqueu a sobre de la foto d'aquest nen tan formalet, podreu llegir el primer número de la nostra nova guia Els recomanats de l'Espai de llibres, una selecció comentada (i il·lustrada) d'alguns dels nostres llibres preferits que a partir d'ara anirem penjant cada mes al bloc, i que trobareu també a la nostra biblioteca.]

[P. S.: La foto té dues explicacions. La primera, l'oficial, és que el nen formalet és ni més ni menys que Vladimir Nabokov, el sant patró d'aquest humil bloc vostre; i qui millor que Nabokov (encara que sigui en aquesta versió seva repentinada, amb mitjons i prepubescent) per inaugurar les nostres guies de recomanacions lectores? La segona explicació és menys elegant, però més sincera: la informàtica, diguin el que diguin els informàtics, no és una ciència exacta, i no hi ha hagut forma de fer una foto com Déu mana de la portada de la guia. Què hi farem.]

Obra tancada

David Foster Wallace, El rey pálido. Barcelona: Mondadori.

Poques vegades la història d’un llibre condiciona tant la seva lectura (per no dir que la desaconsella) com en el cas d’aquesta novel·la pòstuma de David Foster Wallace. A la introducció que l’encapçala, Michael Pietsch, editor de Wallace des dels temps de La broma infinita i responsable últim de la forma en que avui se’ns presenta El rey pálido, fa un resum complet, sincer i gens encoratjador de les particularitats d’aquest llibre: David Foster Wallace el va començar a escriure a finals dels anys 90, i va treballar-hi durant la resta de la seva vida; durant aquest temps, l’escriptor va assistir a classes de comptabilitat i de dret tributari, va entrevistar-se amb tot un seguit de treballadors d’Hisenda i es va convertir en un veritable expert en les interioritats d’aquesta Agència Pública, la més gran i poderosa dels Estats Units; després de la seva mort, a la seva taula va trobar-se un mecanoscrit de dues-centes pàgines llest per enviar a l’editorial amb la intenció, se suposa, de negociar-ne un avançament per la seva futura publicació; entre els seus papers és van trobar altres parts del llibre més o menys acabades, capítols sencers terminats però no corregits, històries independents però lligades amb l’esperit general de la novel·la, i també milers de notes repartides pels seus quaderns i els seus llibres amb apunts, idees, noms de personatges i esquemes argumentals sovint contradictoris; tot aquest material no presentava cap ordre evident, ni tampoc un inici ni un final reconeixibles; quan Michael Pietsch va rebre de la viuda de Wallace l’encàrrec de posar ordre en tot aquest caos i treure’n una novel·la, va haver de prendre tot un seguit de decisions que, en qualsevol altra situació més afortunada, ningú que no fos l’autor hauria hagut de prendre mai; el resultat final, tal com el propi Pietsch ens avisa, és un llibre necessàriament provisional, amb repeticions i discontinuitats i amb l’ombra perpètua de la seva absència d’una conclusió definitiva.

Una novel·la inacabada, sense inici ni final, mancada d’una estructura establerta pel seu autor, i amb la gestió dels impostos del contribuent nord-americà com a assumpte aparentment central. No sembla, direu, la millor carta de presentació per a una novel·la.

Però llavors llegeixes el seu primer capítol i et retrobes amb la veu de David Foster Wallace (o amb la veu de Javier Calvo traduint extraordinàriament la veu de David Foster Wallace), i comences a oblidar la història del llibre que tens a les mans. Aquesta és, potser, la millor manera de gaudir d’El rey pálido: oblidar que és una novel·la inacabada, oblidar fins i tot que és una novel·la, i anar gaudint pàgina a pàgina, capítol a capítol, d’una escriptura que per moments assoleix una força, una bellesa, una capacitat d’emocionar-se i d’emocionar-nos, que situa alguns fragments d’aquest llibre al capdamunt de tot de l’obra de David Foster Wallace. Molts dels seus capítols, segurament els millors, es llegeixen com a relats independents; esplèndids relats que perfectament podrien haver format part d’Entrevistas breves con hombres repulsivos (els més divertits, com el del nen tan llest i tan sensible i tan refotudament perfecte que tothom el voldria matar) o d’Extinción (els més malenconiosos i autoconscients, que aquí són la majoria). D’altres, és cert, estan entorpits per una certa falta d’intensitat, atribuïble sens dubte a la seva condició d’esborranys, i per una excessiva complaença en el propi virtuosisme; un defecte aquest que sempre rondava David Foster Wallace, i que en condicions normals hauria pogut si més no pal·liar la col·aboració entre l’autor i el seu editor, Michael Pietsch (com ja va succeir amb La broma infinita, que en la seva versió original tenia gairebé dues-mil pàgines).

El gran tema del llibre, l’avorriment i la monotonia estructurals a la vida laboral contemporània i els seus afectes acumulatius sobre l’esperit humà, imposa també la presència de moltes pàgines necessàriament avorrides. Hi ha parts d’El rey pálido que només podreu llegir amb plaer si esteu realment interessats en la mecànica de la recaptació d’impostos al Mig Oest americà. La foscor dels dies dels funcionaris d’Hisenda (si més no, dels funcionaris d’Hisenda de l’altra banda de l’Atlàntic) no dona peu, ja us ho podeu imaginar, a grans aventures. Tot i així, el sentit de l’humor de Wallace (aquí més enfosquit que en llibres anteriors) i la seva coneguda capacitat per a mirar-ho tot amb una barreja d’ingenuitat, estranyesa i mala llet encisadora, fa que fins i tot els passatges més ardus tinguin sorpreses per a oferir. I Michael Pietsch ha tingut la precaució (i l’encert) d’alternar aquests capítols més seriosos, fins i tot més avorrits, amb aquells altres més lleugers o divertits i més fàcilment gaudibles.

Aquest no és, en definitiva, un llibre que jo recomanaria a algú que encara no ha llegit a David Foster Wallace, o que sí l’ha llegit però no és un fan seu declarat. Però sí és un llibre que farà les delícies de tots aquells lectors captivats per la ment maravillosa de l’autor de La broma infinita. I també és, per sobre de tot, un llibre justificable. Publicar els papers d’un escriptor mort sempre és, ja ho sabeu, un assumpte delicat: mai no se sap on acaba l’homenatge i on comença l’explotació. Quan va saber-se que El rey pálido veuria la llum tot i el seu estat inconclús i fragmentari, molts vam dubtar, primer, del mateix encert de la idea, i segon, de la possibilitat d’incloure aquest text dins el canon de l’autor.  En la meva opinió, i després d’haver llegit la novel·la, tots dos dubtes eren infundats. El rey pálido no només és un llibre que mereix de totes totes existir; també serà, a partir d’ara, una peça més dins el gran mosaic enlluernador que és l’obra completa (i ja tancada?) de David Foster Wallace.

La nevada del cucut

Blanca Busquets, La nevada del cucut. Barcelona: Rosa dels Vents.

El prestigi dels bons premis literaris es mesura cada cop més pel seu encert a l’hora d’assenyalar-nos llibres i autors que potser, de no ser per ells, ens haurien passat desapercebuts. El premi Llibreter, convocat des de l’any 2000 pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya, s’ha ben guanyat aquest prestigi amb una llista de premiats realment extraordinària, on títols i autors ja fermament consolidats conviuen amb d’altres que en el seu moment no ho eren tant, si més no a casa nostra, i que aquest guardó va donar a conéixer a un públic molt més ampli; penso en els casos de Robertson Davies i de Charles Baxter, o en l’exquisida Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, per esmentar només a autors estrangers.

La nevada del cucut, darrera novel·la de l’escriptora i periodista barcelonina Blanca Busquets, és un altre d’aquests descobriments feliços que molts lectors hem d’agrair-li al premi Llibreter. Es tracta del relat de les vides de dues dones, la Tònia i la Lali, separades per cent anys d’història però unides per la força de la sang, per l’amor a l’escriptura i per una mateixa sensibilitat a l’hora d’enfrontar-se al món i a les seves pròpies vides. La Tònia és una dona de poble, filla d’una família humil de La Carena, a qui coneixem quan és a punt de casar-se amb un home a qui gairebé no coneix. Tot just acaba de descobrir la seva afició a l’escriptura, una afició que manté en secret i que li neix d’una necessitat íntima que encara no sap identificar. I és justament aquest fet, la necessitat de tancar-se dins ella mateixa una estona cada dia i posar ordre, a través de les paraules, a la seva realitat quotidiana, el que la convertirà en una rebel, en una dona que (sense estridències, amb naturalitat, però també amb fermesa insubornable) no acceptarà els rols imposats per la societat tradicional i masclista què li ha tocat viure i buscarà la seva pròpia veritat, la seva pròpia manera de viure i de relacionar-se amb la realitat. A través de l’escriptura, la Tònia refermarà la seva identitat i es farà forta davant un món que no li estalviarà sorpreses ni convulsions, ni tampoc alguna tragèdia.

La realitat de la Lali és en aparença molt diferent a la de la Tònia, però ella també coneix l’hostilitat d’un ambient aliè a la seva pròpia natura i la necessitat d’intimitat, de protecció davant un món on les agressions són a l’ordre del dia. La Lali pateix primer els abusos de les seves companyes a l’escola i la incomprensió de la seva família, coneix després l’amor i el desamor, fuig de Barcelona per retrobar-se amb els paisatges de la seva família i allà, a les muntanyes, al món de La Carena, descobrirà que la crida de la sang s’acaba fent sentir de les formes més insospitades. Convertida en novel·lista d’èxit i vivint, cent anys després, una vida enmirallada en la vida d’una dona a qui només podrà conèixer a través de la paraula escrita, la Lali haurà d’obrir-se pas lentament entre un núvol de secrets i de mentides, de vells rencors llargament fermentats i de tragèdies que el temps encara no ha pogut desactivar.

La nevada del cucut és una novel·la de lectura àgil i emocionant, plena de sentiment, d’elegància i de saviesa, que no us haurieu de perdre sota cap circumstància.

*  *  *

Demà, dijous 17 de novembre, tindrem la sort i el plaer de comptar amb la presència de la Blanca Busquets a la sessió mensual del Café amb lletres. Serà, com sempre, a les 19:30 h. al Museu d’Art de Cerdanyola, al número 88 del carrer de Sant Martí. I ben aviat podreu llegir aquí mateix una entrevista que l’autora ha tingut l’amabilitat de concedir-nos per a tots els amics d’aquest Espai de llibres. No us ho perdeu.

La darrera d’Orejudo

Antonio Orejudo, Un momento de descanso. Barcelona: Tusquets.

Amb tot just quatre novel·les publicades en els darrers quinze anys, Antonio Orejudo s’ha convertit en un dels referents més sòlids de la narrativa espanyola actual (i aquí «sòlid» vol dir «aquell tipus d’escriptor que, quan publica un nou llibre, saps que l’has de llegir i que no et decebrà».). Fa uns quants mesos ja vam parlar en aquest bloc de Ventajas de viajar en tren, la seva segona novel·la, un llibre divertidíssim que era, entre moltes altres coses, tota una lliçó de com fer de l’excés un art. Fabulosas narraciones por historias, la seva estrena com a novel·lista, va aparéixer l’any 1996, i de seguida va adquirir l’estatus d’obra de culte gràcies a la seva originalitat captivadora; la mateixa originalitat que tampoc no es trobava a faltar a Restauración, una novel·la que parlava de les guerres de religió a l’Europa del segle XVI i ho feia sense perdre en cap moment l’estil inconfusible de la casa: un estil fet de lleugeresa i bon humor, de netedat expositiva, de ritme rapidíssim i, per sobre de tot, d’una tendència natural a aquell tipus de fantasia que es complau en vorejar en tot moment els límits de l’absurd.

Un momento de descanso és la culminació d’aquest estil tan particular de l’autor madrileny. I també és una de les novel·les més atractives que jo he llegit en aquests darrers mesos. Amb una mesurada barreja de gèneres i de procediments que inclou la novel·la de campus, el bildungsroman, l’autoficció, la reflexió metaliterària i la pura alucinació circumstancial, Orejudo ha construït un llibre que flueix amb naturalitat de la primera pàgina a l’última, que es llegeix en una tarda i que amaga, sota la seva aparent lleugeresa, una seriosa reflexió sobre alguns temes importants: les corrupcions administratives, les trampes i els perills de la memòria històrica, l’enfonsament de les humanitats i de tot un model de cultura que potser ja no serveix per fer front a les complexitats de la nostra realitat, la natura de la imaginació creadora, la ruïna (o el suïcidi) de la universitat i el preu que tots, ai, tenim o tindrem algun dia. El seu argument, en paraules de la contraportada:

Como un fantasma del pasado, Arturo Cifuentes reaparece un día en la vida del narrador Antonio Orejudo. Cifuentes es un viejo amigo de la facultad, con el que Orejudo compartió casa en Nueva York, cuando ambos encontraron sus primeros trabajos en Estados Unidos, y al que suponía ya establecido en aquel país. Han pasado diecisiete años desde la última vez que se vieron, Cifuentes se ha divorciado y ha regresado a España para ocupar un puesto en la facultad donde estudiaron. Y tiene mucho que contar: las relaciones con su hijo adolescente, la crisis de su matrimonio, su infausta peripecia profesional y, sobre todo, su desencanto profundo con las humanidades. El narrador, que recapitula también sus experiencias determinantes de aquellos años, no sospecha, sin embargo, que su viejo amigo quiere proponerle algo de más calado, que les afecta a ambos: desenmascarar a los farsantes, descubrir las raíces de una vieja y permanente conspiración.

Hi ha tants moments memorables en aquest llibre, que no provaré de destacar-ne cap. La secció americana de la novel·la és inoblidable, amb la descripció de la vida universitària d’aquell país i dels perills que s’amaguen darrera de la correcció política, però també ho és la dedicada a la «vieja y permanente conspiración» de què parla la contraportada, que inclou algunes de les pàgines més estranyes i divertides de la novel·la. La segona part del llibre, titulada «Cómo me hice escritor», és una de les històries de formació literària més originals que jo he llegit mai. I la tensió continua entre veritat i mentida, entre percepció i realitat, entre història i Història, que és un dels recursos predilectes d’Antonio Orejudo, pren aquí formes que són només a l’abast d’un escriptor de primeríssima categoria.    

Un llibre, en resum, totalment recomanable.

Les mil tardors de Jacob de Zoet

David Mitchell, Mil otoños. Barcelona: Duomo.

Que David Mitchell és un escriptor que no té por d’imposar-se nous reptes ni d’empènyer els límits del seu propi talent, els  seus lectors ja haviem tingut ocassió de comprovar-ho sobradament. La seva primera novel·la, Escritos fantasmas, era un conjunt de deu històries sense cap relació aparent, explicades cadascuna d’elles amb una veu i un estil ben diversos, que s’anaven enllaçant d’acord a un subtilíssim joc de miralls, atzars i ressonàncies fins arribar a dibuixar un mapa fantàstic del món on tot hi cabia, des d’un terrorista a punt de cometre un atemptat al metro de Tòquio fins a un vigilant de l’Hermitage de Sant Petersburg dispossat a sortir de la pobresa per la via de la delinqüència, passant per un ésser invisible i sobrenatural que viatjava de cos en cos per les estepes de Mongòlia. El atlas de las nubes reprenia aquest mateix model de novel·la com a acumulació d’històries independents relacionades per la força d’una idea general mai del tot explicitada, i hi afegia un altre pas de rosca, ideant una complexa estructura d’arrel musical on cada història s’interrompia per deixar pas a la següent, ambientada al seu futur i foscament derivada d’ella o nascuda del seu interior, fins arribar a un moment culminant, ja en ple territori de la ciència ficció més filosòfica, a partir del qual totes les altres històries interrompudes s’anaven recuperant i completant en ordre invers a l’inicial. I amb El bosque del cisne negro, finalment, David Mitchell ens demostrava com fins i tot la història d’un adol·lescent anglès turmentat per la seva tartamudesa podia ser, a les seves mans, un espai obert a la màgia i a la meravella.

Mil otoños ens trasllada fins a un racó molt concret del Japó de finals del segle XVIII i principis del XIX: la petita illa artificial de Deshima, davant el port de Nagasaki, l’únic enclau de tot  el país on els estrangers tenen permés viure i comerciar amb la Terra de les Mil Tardors. Deshima és, de fet, un territori de jurisdicció plenament japonesa que el shogunat té cedit a la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, i on regeixen un seguit de normes estrictes, arbitràries i sovint absurdes que són la imatge perfecta de la tensió creixent entre l’ïllament que el Japó mira de mantenir des de fa més d’un mil·leni i l’avanç imparable d’una nova realitat, la maquinària del comerç i de la ciència occidentals, que ja truca a la porta. Capturar en una novel·la el moment exacte en que aquests dos móns entren en contacte i prenen consciència definitiva de la seva inevitable col·lisió: aquest ha sigut el repte que David Mitchell s’ha imposat amb Mil otoños. I el resultat d’aquest repte ha estat, un cop més, una novel·la extraordinària.

Deshima és un fràgil ecosistema on hi conviuen a la força empleats de baix nivell de la Companyia, esclaus, interprets, concubines orientals, fills il·legítims i administradors amb un pobre sentit del bé comú i de la justícia. Un espai tancat sobre ell mateix, asfixiant i asfixiat, on la corrupció econòmica fa parella amb la deixadesa moral i on ningú hi viu per voluntat pròpia. Cap occidental pot posar el peu a l’altra banda de la Porta Terrestre, el pas que separa Deshima del port de Nagasaki; cap japonés sense un alt càrrec al shogunat por entrar tampoc a Deshima, a excepció dels intèrprets i de les prostitutes. «Sovint pensem en el Japó d’aquella època com un país totalment tancat», explicava David Mitchell en una entrevista que va concedir fa uns mesos a The Paris Review, «però no ho era: el Japó tenia a Deshima com el forat del pany a través del qual podia mirar cap a l’exterior, mantenint-se al dia dels aconteixements internacionals i observant els destins dels païssos i les races que provaven d’ignorar l’auge d’Europa i les seves noves tecnologies. Més encara, Deshima inverteix els termes habituals de l’Orientalisme: en aquesta petita illa artificial, eren els blancs els que vivien acorralats i convertits en éssers exòtics.»

Aquest és el lloc al qual arriba l’escribà Jacob de Zoet l’any 1799. La seva missió és auditar i posar ordre als comptes de l’illa, escurats després d’una llarga successió d’administradors corruptes i de contables degudament subornats. Els plans de Jacob són passar-se un any a Deshima, guanyar-se amb la seva bona feina el trasllat a Batàvia (on hi havia la central d’operacions de la Companyia) i retornar al cap de cinc anys a Holanda amb una petita fortuna que li permeti de casar-se amb la seva promesa. Tot canviarà, però, quan conegui a Orito, una llevadora japonesa amb part del rostre cremat que despertarà en ell una passió doblement problemàtica. Al final de la primera part de la novel·la, Jacob de Zoet es veurà traïcionat pel nou administrador de Deshima, Orito desapareixerà segrestada per un estrany abad de poders il·limitats i Mil otoños ingressarà, durant tota la seva segona secció, en aquella classe de fosquíssims territoris (cultes sinistres, canibalisme ritual, immortalitat del cos i de les ànimes) pels quals David Mitchell sap moure’s com cap altre escriptor actual. La tercera part del llibre ens retornarà al món de comerciants i intèrprets de Deshima, i obrirà una porta a l’Occident i a la Història amb l’arribada a l’illa dels anglesos, que anuncien la fallida de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i pretenen ocupar el seu lloc d’excepció en el comerç amb el Japó. I una quarta i una cinquena parts, totes dues molt breus i plenes de nostàlgia, tancaran de forma magistral una història que David Mitchell controla de principi a fi amb el pols dels més grans novel·listes.

Defugint els malabarismes tècnics i les pirotècnies estructurals dels seus llibres anteriors, cenyint-se a les formes més tradicionals de la novel·la històrica, David Mitchell ha escrit un llibre extraordinari que ens parla de la por i de l’atracció d’allò que ens és desconegut, de la incomunicació i dels esforços per superar-la, dels miracles del llenguatge, de l’amor i de l’acceptació del nostre destí. Un llibre ple (com tots els seus) de fulgurants troballes verbals, d’imatges sorprenents i de sobtades belleses. Un llibre que no us haurieu de perdre.