La llegenda del sant bevedor

Aquesta història de poc més de cinquanta pàgines —noranta si contem les il·lustracions i les fulles en blanc— és, famosament, una mena de testimoni vital i literari de Joseph Roth, un dels grans novel·listes centreeuropeus de la primera meitat del segle XX i una de les figures més tràgiques de la convulsa història de la literatura en llengua alemanya d’aquest mateix període. Com Alfred Döblin, com Stefan Zweig, com Thomas Mann, com tants i tants homes i dones no alineats amb l’ideari del Partit Nazi, Roth va haver d’exiliar-se d’Alemanya quan aquest va arribar al poder l’any 1933; ell, jueu nascut a Àustria però instal·lat a Berlín des de 1920, va optar per París com a port de refugi, i fora d’alguns viatges puntuals, ja no es mouria d’aquesta ciutat durant els sis anys escassos que li quedaven de vida. L’any 1922 s’havia casat amb Friederike Reichler, austríaca i jueva com ell, a qui no gaire temps després se li va declarar una greu malaltia mental que acabaria obligant Roth a internar-la en un manicomi;  els nazis van matar-la el 15 de juliol de 1940, un any després de la mort de l’escriptor. Empobrit, alcoholitzat, sense sostre fix ni bona salut ni cap perspectiva raonable de futur oberta al seu davant, però sempre fidel a la seva vocació de novel·lista, els seus darrers anys van ser una estranya combinació de fracàs personal i d’acompliment literari. La tarda del 26 de maig de 1939, la notícia del suïcidi del seu amic Ernst Toller, autor dramàtic exiliat també com ell de l’Alemanya nazi, va precipitar el seu darrer col·lapse. Va morir al dia següent, només unes setmanes després d’haver posat el punt i final a La llegenda del sant bevedor.

El llibret explica la història d’Andreas Kartak, un immigrant centreeuropeu reduït a la condició de clochard a París que un dia, trobant-se sota un dels ponts del Sena on acostuma a dormir, rep dos-cents francs de mans d’un desconegut. L’home assegura obrar per raó de la seva fe en santa Tereseta de Lisieux, i li posa a Andreas la condició que, quan pugui, retorni els diners al lloc on reposa la mateixa santa, a l’església de Santa Maria de Batignolles. Retornar aquests dos-cent francs es convertirà, així, en una qüestió d’honor per al pobre Andreas, que tot i ser un vagabund alcoholitzat i amb tendència a prendre sempre, ai, la pitjor decisió possible davant qualsevol situació, és també un home amb un fort sentit del deure i de l’amor propi. Diversos cops de sort aniran reposant els dos-cents francs a la butxaca del nostre sant bevedor, però una infal·lible barreja de mala sort, de set inapagable i de càndida innocència els tornaran a fer desaparèixer abans que els pugui retornar a la nena Tereseta. No us explicarem el final de la història, que és trist i necessari, però sí us direm que llegir a Joseph Roth explicant-nos amb tendresa —i també amb una certa crueltat— les desventures d’aquest pobre home tan semblant a ell mateix és una experiència que resulta molt emocionant.

Els vells amors errats, els amics dubtosos, les noies de París alegres i distretes, la religiositat quasi infantil, el pes d’un passat dolorós i irrevocable i, per sobre de tot plegat, la consciència íntima d’un fracàs que ni tot l’alcohol del món és capaç d’apaivagar: un llibret extraordinari.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

El buque fantasma

Richard Middleton, l’autor d’aquesta delicada col·lecció de relats que avui us recomanem, és un d’aquells escriptors que mai ningú no sembla recordar quan es tracta de passar revista als noms propis de la literatura del seu temps o del seu gènere, però que tampoc no es resignen a caure del tot en un oblit definitiu. El temps de Middleton és la primera dècada del segle XX; els seus gèneres, la poesia i el relat breu de caire més o menys fantàstic; en cap d’aquestes categories s’ha guanyat un espai mínimament segur al costat dels grans noms de l’Anglaterra eduardiana, aquella època francament encisadora —hereva rebel i descarada del temps dels vells patriarques victorians— en la què el nostre escriptor va viure una vida fosca, desplaçada i gens feliç.

El gran Arthur Machen, que el va tractar lleugerament en alguna de les tertúlies de taverna que tots dos freqüentaven, i que l’any 1912 va rebre l’encàrrec de signar el pròleg per a la primera —i pòstuma— edició dels seus relats, recordava a Middleton com un jove prematurament envellit, trist i sempre en tensió, obsedit a parts iguals per la creació de la seva obra i per la seva escassa fortuna literària. Henry Savage, amic de l’escriptor i autor, l’any 1922, de la seva única biografia, no va estar-se tampoc de consignar el caràcter difícil de Middleton i la seva propensió a la tristesa. Richard Middleton només tenia vint-i-nou anys quan va suïcidar-se a Brussel·les, ben lluny de casa seva i del seu país ingrat, però les poques fotografies que es conserven d’ell el mostren, en efecte, més com un senyor de mitjana edat extremadament fatigat per la vida que com el jove escriptor inèdit que realment era. Va morir el primer dia de desembre de 1911; uns mesos després els seus pocs amics van publicar un volum de Poems and Songs i un recull de les seves narracions breus, The Ghost Ship; i massa tard, ai, l’Anglaterra eduardiana va descobrir qui era Richard Middleton.

La fortuna de The Ghost Ship va respondre, de forma gairebé exclusiva, a la història que donava títol al volum: una ghost story en clau d’humor que mai no ha deixat de reproduir-se en les antologies del gènere, que tothom reconeix com una petita obra mestra de la literatura fantàstica i que és, de fet, l’únic motiu pel qual el nom de l’autor mai no ha caigut en l’oblit definitiu que, tot i així, sempre sembla amenaçar-lo. Deixarem que sigueu vosaltres mateixos els qui descobriu aquest conte meravellós, i us assegurarem també que «El buque fantasma» no és el millor conte del llibre (com tampoc ho és «En el camino de Brighton», l’altra història de Middleton que de vegades treu el cap a les antologies de misteri). De fet, a El buque fantasma y otros cuentos tristes y siniestros hi ha tants contes extraordinaris que no gosarem de destacar-ne’n cap. El que importa d’aquests contes, allò que els converteix en peces literalment úniques, és —com en tota la bona literatura d’ahir, d’avui i de sempre— el to de veu de l’autor i la seva mirada. Gairebé totes les històries estan protagonitzades per nens, i gairebé tots aquests nens són éssers tristos i tendres a qui ningú no ha equipat encara per a la vida. Però hi ha també venedors de taüts, escriptors fracassats i algun fantasma jove i malenconiós. Hi ha nostàlgies, suïcidis i vides desgraciades que ningú no sap com millorar. Hi ha una sensibilitat romàntica a flor de pell que impregna cada pàgina i dóna color a cada paraula. I hi ha també l’anhel i l’esperança d’un amor que mai no acaba d’arribar. Són contes en carn viva: llegint-los, hom percep que l’autor va donar-se completament en ells, que els va escriure perquè necessitava fer-ho. No són literatura: són —si ens enteneu— literatura. I això diríem que no és quelcom gaire habitual.

Escriu Arthur Machen al seu pròleg que aquest és «un volumen extraordinario, todo en él está impregnado de una curiosa calidad que lo diferencia completamente de otros. En mi opinión, se trata de una obra verdaderamente hermosa». A nosaltres també ens ho sembla, i pensem que el seu autor, aquell jove trist i prematurament envellit que maldava per convertir-se en escriptor, bé es mereix avui aquest petit homenatge tardà que és la nostra lectura.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Historias de un gran país

Bill Bryson, nadiu d’Iowa, un dels estats que més plenament conformen allò que es coneix com el Mid-West americà, va emigrar al Regne Unit amb poc més de vint anys i no va tornar als Estats Units fins dues dècades més tard, quan ja era un home casat i amb tres fills que havia passat gairebé tota la seva vida adulta gaudint (de vegades) o suportant (també de vegades) la seva condició d’habitant d’un país estranger. L’estadounidenc trasplantat a la vella Anglaterra va decidir fer les maletes i tornar al Nou Món per una sèrie de motius que ara no fan al cas; el que sí ens interessa és que tot just arribat al seu nou lloc de residència, un idíl·lic poblet de l’estat de New Hampshire anomenat Hanover, Bryson va rebre l’encàrrec per part d’un diari britànic d’escriure una columna setmanal en la què explicaria les seves impressions sobre el fet de reintegrar-se, tant de temps després i ara amb una família d’anglesos al costat, a l‘american way of life de la seva infantesa i primera joventut i als paisatges, els costums, l’urbanisme i la gent dels Estats Units d’Amèrica.

El resultat, com no podia ser de cap altra manera tractant-se de Bill Bryson, és un conjunt d’històries suposadament reals (tot i que de vegades costa de creure) que fan una lectura molt, molt divertida. Des de petits drames en clau personal relacionats amb la passió dels americans per les normes de conducta en públic, la paperassa, les il·limitades possibilitats d’elecció consumista i els argots tècnics més incomprensibles fins a estudis estadístics que demostren que l’any 1992 «más de 400.000 estadounidenses sufrieron alguna herida producida por sillas, sofás y sofás cama» i que a aquell país «hay más personas heridas por el manejo de aparatos de alta fidelidad (46.022) que por el disfrute de monopatines (44.068), camas elásticas (43.655) e, incluso, hojas y maquinillas de afeitar (43.365)». Des de l’anàlisi dels continguts calòrics del frigorífic d’una família americana estàndard fins el plany no gaire convençut per la desaparició dels autocinemes, dels barbers de tota la vida i dels motels amb personalitat pròpia. Des d’una exposició dels detalls que subtilment diferencien el críquet i el beisbol («una diferencia crucial: el béisbol es divertido, y además, cuando uno se marcha del estadio, ya sabe quién ha ganado») fins a reflexions sobre els misteris del Nadal, de la informàtica, de les línies telefòniques d’atenció al client i de l’estricte pudor social que els americans demostren per les coses del sexe.

Les millors parts del llibre, però, es troben segurament en la narració de diverses històries personals i familiars més o menys ridícules, violentes o compromeses que l’autor no s’està d’explicar-nos amb tot luxe de detalls (a Bryson li encanta riure’s d’ell mateix, i el personatge que es va construint article rere article, innocent i maldestre fins el deliri, acaba resultant-nos d’allò més entranyable) i en uns quants exercicis d’estil que demostren el seu talent a l’hora d’afrontar la sàtira més desbocada. Si voleu comprovar-ho ràpidament, llegiu la peça titulada «El turista accidental». Un tastet: «Siempre que salgo de viaje me las arreglo para sufrir alguna catástrofe. Una vez que iba en avión, me agaché para atarme el cordón justo en el momento escogido por el pasajero de delante para reclinar su butaca al máximo, de forma que en un periquete me encontré atrapado sin remisión con el rostro fijo sobre el zapato. Mi liberación no llegó hasta que hube clavado las uñas en el tobillo de mi vecino de asiento. En otra ocasión derramé un refresco sobre el regazo de la ancianita sentada a mi lado. La azafata se acercó, limpió un poco a la ancianita y me sirvió un nuevo refresco, que al momento volví a derramar sobre la pobre señora. Todavía hoy no sé cómo me las ingenié para ello.»

Si ja coneixíeu a Bill Bryson a través de llibres com Una breve historia de casi todo, Shakespeare: el mundo como escenario o En casa: una breve historia de la vida privada, tots ells absolutament recomanables, no us sorprendrà el sentit de l’humor tendre, sorneguer i intel·ligent que desprèn cada pàgina d’aquestes Historias de un gran país. I si encara no heu tingut el plaer de entaular relació amb ell, no ho dubteu ni un instant: pocs escriptors trobareu que facin tan bona companyia.

Fitxa al nostre catàleg   

Pàgina web de l’autor

La sala del crimen

Als seus encara actius (i productius) 92 anys i mig, P. D. James representa avui dia l’encarnació més perfecta possible d’aquella mítica figura de les lletres angleses que és la «dama del crim». Nascuda a Oxford l’any 1920, viuda des de 1964, amb una història personal plena de dificultats i de desgràcies superades, baronesa de Holland Park pels seus mèrits literaris i, per sobre de tot, autora de més de vint novel·les de caire policíac, catorze d’elles protagonitzades per un mateix personatge, Adam Dalgliesh, un policia de la vella Scotland Yard que és també poeta en les seves hores d’oci i que s’ha convertit, des del seu naixement l’any 1962, en un dels personatges més recognoscibles i estimats de la narrativa negra contemporània. La figura de P. D. James resulta interessant, a més, per l’espai d’excepció o de frontera que ocupa dintre de la literatura anglesa actual: plenament identificada des dels inicis de la seva carrera amb el gènere policíac, d’uns anys ençà, i a diferència del que acostuma a passar amb els practicants fidels dels crims de tinta, no se li nega tampoc la seva pertinença a la tradició principal de les lletres angleses, a allò que en diríem la literatura mainstream, lliure de gèneres i d’adjectius.

Però les novel·les de P. D. James estableixen també una mena de pont entre les dues grans maneres britàniques d’entendre la novel·la policíaca. Per una banda hi ha l’atenció a la psicologia del personatge principal, el seguiment del seu desenvolupament intel·lectual i afectiu, l’interès pels procediments policials i judicials i per la mecànica de la investigació, les preocupacions de caire social, polític i econòmic o el recurs a la violència com a símptoma espectacular d’una malaltia generalitzada i definitòria del nostre present; per l’altra, hi ha la vella complaença en el joc d’enginy de la novel·la de detectius tradicional, en el pur trencaclosques captivador, en les trampes i les seduccions del whodunnit més venerable. La novel·la negra moderna (depurada, això sí, de qualsevol excés d’estirp hard-boiled i de les modernes temptacions de la burocràcia policial) i la vella novel·la de detectius dels anys 20 i 30 del segle passat es combinen de forma irresistible en les ficcions de P. D. James, que s’eleven per sobre del pur joc de sospitosos intercanviables i de motivacions imprevistes però que tampoc no obliden mai el primer deure del novel·lista popular: capturar i seduir la imaginació del lector.

La sala del crimen és un bon exemple de tot això. Un petit museu privat (i del tot imaginari) del barri de Hampstead, al nord de Londres, és al centre la novel·la. Es tracta del Museu Dupayne, una entitat dedicada a l’estudi de l’art i la història del període d’entreguerres, i que acull també una interessant Sala del Crim on hi ha representats els assassinats més cridaners de l’època. Tres germans mal avinguts dirigeixen el museu, i un d’ells, entestat (en contra del parer dels altres dos) en què el museu tanqui les portes i deixi de ser un forat a les butxaques de tota la família, acabarà sent el cadàver de rigor en tota novel·la protagonitzada per Adam Dalgliesh; un cadàver calcinat, en aquest cas, i d’una forma que recorda sospitosament un dels vells crims recollits a la sala que dóna títol a la novel·la. Alguns crims nous amb un flaire igualment vintage complicaran la investigació del bo d’en Dalgliesh,  a qui trobem en aquest llibre enamorat d’una professora de literatura de la Universitat de Cambridge, però que tot i així es troba en una forma física i mental immillorable.

Si sentiu alguna curiositat per l’obra o per la figura de P. D. James, aquesta novel·la és una bona forma de satisfer-la. L’entreteniment, la sorpresa i l’interès constant estan gairebé garantits.

Fitxa al nostre catàleg

Aquella mitad de mi tiempo

L’obra de Javier Marías ha anat creixent al llarg de les tres últimes dècades en dues direccions ben diferenciades, però que s’han enriquit mútuament de forma constant i que juntes composen una de les aventures literàries més personals i reconeixedores del nostre present. Com a novel·lista, Marías sembla haver-se afermat ja definitivament com un dels sis o set noms que mai no deixen de citar-se en qualsevol panoràmica de la narrativa europea contemporània gràcies a títols com Todas las almas, Corazón tan blanco, Mañana en la batalla piensa en mí o Tu rostro mañana. Com a articulista amb columna setmanal a El País, s’ha ben guanyada a pols una fama de polemista irònic, obsessiu i amb una alegre tendència a la confrontació que no acostuma a deixar indiferent amb les seves opinions publicades, però ha demostrat també, en igual mesura, la seva capacitat per entusiasmar-se (i per entusiasmar-nos) amb lectures, amb pel·lícules i amb històries personals que configuren una mena de mitologia privada sovint molt atractiva. Aquestes columnes Marías les ha anat recollint en una sèrie de llibres miscel·lanis que acostumen a fer una lectura entretinguda, però necessàriament irregular: articles de caire literari, peces d’interès memorialístic o reflexions sovint originals i molt suggestives conviuen amb altres textos el sentit dels quals depèn en gran mesura d’una actualitat que ja ha deixat de ser-ho en el moment de la seva publicació en forma de llibre, i que han perdut en conseqüència bona part del seu interès.

La forma en què Aquella mitad de mi tiempo esquiva aquest risc i ens ofereix només la millor cara del Javier Marías assagista i opinador és, precisament, un dels seus valors principals. El llibre recull una àmplia selecció d’articles, d’esbossos i d’assaigs publicats amb anterioritat en diaris i revistes (i també, gairebé tots, en altres recopilacions prèvies) que comparteixen un mateix vincle principal: la seva atemporalitat i el seu valor literari, derivats en tots dos casos del seu caràcter essencialment memorialístic. Totes les peces integrades a Aquella mitad de mi tiempo tracten aspectes de la història personal de Javier Marías que han trobat el seu reflex, d’una manera o d’una altra, a la seva obra de ficció: records (bons i dels altres) de família, celebracions d’amics perduts i enyorats, moments clau de la seva formació com a home i com a escriptor, aficions i/o obsessions més o menys confessables i/o compartibles, reflexions sobre l’ofici que ja porta més de quatre dècades practicant, sobre els seus col·legues passats i presents i sobre les coses estranyes que li han ocorregut com a conseqüència de l’èxit d’alguns dels seus llibres (v.g. la seva famosa condició de sobirà del Regne de Redonda), etcètera. Entre les figures recurrents del llibre hi ha el seu pare, el filòsof Julián Marías, i el seu gran mentor literari, don Juan Benet, a més de secundaris de luxe com el seu oncle Jess Franco, l’Ed Wood (o potser millor el Tinto Brass) del cinema espanyol, o com el misteriós novel·lista suïcida Aliocha Coll; entre les passions duradores, el col·leccionisme de llibres estranys, el futbol i el visionat compulsiu d’uns quants clàssics del Hollywood daurat que ja han inspirat, si més no parcialment, alguns dels seus relats més famosos. Una llarga entrevista publicada l’any 2006 a The Paris Review i els fragments d’un «fals» diari escrit per Marías a finals dels 90 tanquen el llibre de forma magistral.

En definitiva, una col·lecció que val la pena llegir per conèixer la vessant més personal (i sovint també més divertida) d’un dels escriptors imprescindibles del nostre temps.

Fitxa  al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

El sentido de un final

La darrera novel·la de Julian Barnes arriba a casa nostra precedida d’un estrany soroll mediàtic. Estrany, per contradictori: El sentido de un final ha resultat la novel·la guanyadora del darrer premi Man Booker, el més prestigiós de les lletres angleses, un guardó que Barnes, a diferència dels altres grans noms de la seva generació, mai no havia rebut encara malgrat el grapat d’obres mestres indiscutibles de les quals és autor; però justament El sentido de un final no seria, si fem cas a allò que ha dit una bona part de la crítica del seu país, la novel·la de Barnes que mereixeria quedar destacada dintre del conjunt de la seva obra amb aquest guardó tan llargament esperat. Ningú (o gairebé ningú) s’atreveix a negar la qualitat més que notable del llibre, però tampoc ningú (o gairebé ningú) renuncia a la temptació d’establir comparacions necessàriament odioses amb obres com El lloro de Flaubert, o com Arthur & George, o com Una historia del mundo en diez capítulos y medio, per tal de matissar o de rebaixar implícitament el valor d’aquest premi en considerar-lo un acte de justícia històrica (atorgar a Barnes el reconeixement oficial que fins ara se li havia negat) digne sens dubte de celebració, però que poc té a veure amb el valor real de la novel·la en qüestió. Sigui com sigui, amb premi Booker o sense, un llibre de Julian Barnes és sempre un llibre de Julian Barnes. I això, a l’Espai de llibres, vol dir lectura obligatòria i plaer garantit.

El sentido de un final és la història d’un home retirat, Tony Webster, divorciat i amb una filla ja casada, que des de la perspectiva que li dona l’edat rememora els seus anys d’adolescència i de primera joventut en companyia d’un petit grup d’amics i de la primera noia per la qual va sentir alguna cosa semblant a l’amor. Entre els amics destaca Adrian, un jove prodigiós i taciturn per qui Tony sempre va sentir una complexa fascinació, i amb el qual acabarà marxant-se la seva xicota, Veronica, una noia igualment complexa i plena de misteris (si més no, a ulls del fàcilment desorientat Tony). Un fet luctuós tancarà la primera part del llibre, centrada en aquests anys de formació del nostre protagonista, i donarà origen a la segona, en la què Tony, ja instal·lat en la seva plàcida existència de jubilat sense llaços ni càrregues familiars i sense grans aventures que explicar-se a si mateix, rebrà una herència inesperada que l’obligarà a repensar una part poc freqüentada de la seva història personal.

Amb poc més de 180 pàgines impreses en una tipografia generosa, El sentido de un final és un llibre que es llegeix en un sospir i que, com totes aquestes novel·les que tot just superen l’extensió tradicional d’una novel·la curta, corre el risc de deixar en el record un cert regust de lleugeresa, de facilitat excessiva, gairebé d’exercici d’estil, que convoca de seguida aquell sintagma tan desagradable: obra menor. La intensitat emocional (però també intel·lectual) que Barnes manté al llarg de tot el llibre, la lluentor habitual de la seva prosa, el to reflexiu, sovint epigramàtic, i també el pur interès d’una història que s’amplia i canvia de rumb i no desvetlla totalment el seu secret fins l’última línia, són les eines que Barnes fa servir per tal d’esquivar aquest perill. Si ho ha aconseguit o no, queda a judici de cada lector. Des d’aquí, en tot cas, no dubtem a recomanar-vos El sentido de un final i a celebrar que Julian Barnes per fi hagi rebut, al cap de tants anys de labor extraordinària, el reconeixement que tots els seus admiradors sempre li hem dispensat.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Pàgina web de l’autor

Les històries naturals

En alguna de les entrevistes de premsa que va donar amb motiu de la publicació de la seva penúltima novel·la, Corona de Flores, Javier Calvo parlava de dos grans escriptors de culte de les lletres catalanes que havien influït de forma decisiva sobre la seva pròpia manera d’entendre i de practicar la literatura. Un d’ells era Juan Eduardo Cirlot, de qui Calvo comentava que darrerament havia experimentat una important revifada en la seva consideració pública com un dels grans poetes barcelonins del segle passat. L’altre, en canvi, era un escriptor que després de la seva mort semblava haver caigut en un cert oblit per a ell del tot incomprensible, o, en tot cas, comprensible només atenent a motius extraliteraris, com ara la seva percebuda identificació política o la seva relació amb les dues llengües d’expressió del nostre país. Aquest segon escriptor era, evidentment, Joan Perucho, l’autor de la novel·la que avui us recomanem (i que el propi Calvo qualificava en la citada entrevista d’obra mestra menystinguda que calia redescobrir).

Publicada l’any 1960, Les històries naturals és, a primera vista, una història de vampirs situada al temps de les guerres carlines i construïda en torn a les peripècies d’Antoni de Montpalau, un botànic d’esperit aventurer que enceta la persecució, per terres de l’Ebre i per bona part de la geografia catalana, del llegendari Onofre de Dip, un cavaller del rei Jaume I convertit en xuclasangs aterridor i entranyable. Això potser sona a novel·la gòtica de les de tota la vida, però aquí no hi ha cap dels ingredients estilístics ni temàtics que avui podríem associar a aquell gènere tan venerable: no espereu trobar-hi ensurts, suspens ni situacions romàntiques i desesperades. Les històries naturals, com a bon llibre de Joan Perucho que és, està narrada amb un to constant d’ironia, de lleugeresa poètica i alhora sovint sorneguera, que li atorga un cert aire de joc culte i erudit que potser no agradarà a tots els lectors, i que segurament ha perjudicat a la seva consideració posterior com a obra important. Aquest to és la marca de la casa més recognoscible de Perucho, juntament amb la seva capacitat per veure i assenyalar-nos els petits misteris que s’amaguen rere cada cantonada de la nostra realitat. Perucho no és mai solemne, ni tan sols quan es disposa a narrar-nos una història de no-morts i de països en temps de guerra; els seus personatges no volen ser altra cosa que admirables construccions verbals plenes alhora de gràcia i de tendresa. Onofre de Dip, perquè ens entenguem, no té la planta del Dràcula d’Stoker ni fa tanta por com el Nosferatu de Murnau, de la mateixa manera que Antoni de Montpalau, el seu perseguidor, no té la sobrietat ni la distinció centreeuropea d’Abraham Van Helsing. Tot i així, o potser precisament per això, les aventures del xuclasangs esmunyedís i del naturalista entestat en la seva captura discorren amb una felicitat, una elegància i (tot i les aparences) una manca d’arbitrarietat que emparenten directament Les històries naturals amb la vessant més elegant de la tradició fantàstica europea dels segles XIX i XX, des de Le Fanu fins a Italo Calvino, des de Richard Middleton fins a M. R. James. Un llinatge gens menyspreable.

Tot i així, i com a recomanacions secundàries, cal dir que potser la novel·la no és el gènere on més llueix l’art ben peculiar de Joan Perucho (o si més no, on llueix de forma més immediata). Val la pena recuperar la seva poesia, amb llibres deliciosos com Els jardins botànics o com Quadern d’Albinyana, i sobretot els seus llibres miscel·lanis, on Perucho excel·leix en la construcció de petites estampes que uneixen la crònica cultural, el memorialisme, l’observació puntual i sorprenent i la reflexió poètica sobre una realitat que els seus ulls transmuten, una vegada i una altra, en una de les literatures més excèntriques i personals de la nostra tradició. La gespa contra el cel, Carnet d’un diletant o Espectacles & Secrets són bons exemples d’aquesta part de la seva obra: calaixos de sastre plens de petites sorpreses que val la pena redescobrir.

Fitxa al nostre catàleg

Mientras escribo

El 19 de juny de 1999, a quarts de cinc de la tarda, un home de cinquanta-dos anys feia la seva passejada diària pel voral d’una carretera secundària de l’estat de Maine, als Estats Units, un cop enllestida la seva jornada laboral. Justament a aquella mateixa hora i en aquell mateix lloc, un altre home, aquest de quaranta-dos anys, conduïa una furgoneta marca Dodge mentre alhora provava de controlar els moviments del seu rottweiller, de nom Bullet (Bala en anglès), que havia escapat del maleter del vehicle i s’havia fet fort al seient del darrera. Bryan Smith, el propietari de la furgoneta i del rottweiller revoltós, asseguraria més tard a judici que només va apartar un parell de segons la vista de la carretera, i que en sentir el soroll del cop al morro del seu Dodge va pensar-se que havia atropellat un cérvol. Stephen King, l’home que passejava pel voral de la carretera, va sortir volant per sobre de la furgoneta i va aterrar cinc metres més enllà, encara conscient però ja amb la ferma sospita què trigaria a recuperar-se d’aquella experiència. La història, per a King, només feia que començar: per davant tenia mesos i mesos d’operacions quirúrgiques i de dolors gairebé insuportables, de llits d’hospital i de sales de rehabilitació, de judicis a porta entreoberta i d’entrevistes en les quals el periodista de torn mai no deixava d’observar com s’assemblava tota aquella història del gos anomenat Bullet i la furgoneta homicida a una novel·la del mateix Stephen King. Per a Bryan Smith, aquell va ser també l’inici d’un malson; un malson de polèmiques vistes judicials i d’exposició mediàtica desmesurada que va terminar de la forma més tràgica possible el 21 de setembre de 2000, quan la policia va trobar el seu cos sense vida a l’interior de la roulotte en la què vivia amb els seus dos gossos, el famós Bullet i un altre rottweiller anomenat Pistol. Els forenses van dictaminar que la causa de la seva mort va ser una sobredosi accidental de l’analgèsic que es prenia pel dolor d’esquena. Si sou amics de les simetries una mica sinistres, us agradarà saber que el 21 de setembre, dia de la mort de Bryan Smith, és l’aniversari d’Stephen King.

Quan va produir-se l’accident, King havia arribat a un punt mort en l’escriptura d’un llibre molt allunyat de les seves novel·les de terror habituals. Aquest nou llibre havia de ser un assaig personal sobre l’ofici d’escriptor, amb una secció de caire estrictament autobiogràfic (quan, com i perquè s’havia fet escriptor Stephen King) i una altra formada per una sèrie de consells pràctics destinats als joves aspirants a novel·listes. Els problemes de King amb el llibre tenien a veure sobretot amb aquesta segona meitat d’intenció pràctica; li costava trobar el to adequat, i també li costava sentir-se en posició de donar consells a ningú sobre escriptura, ell, un escriptor a qui la crítica seriosa del seu país tradicionalment havia atacat, menystingut o simplement ignorat durant tota la seva carrera, negant-li la condició d’escriptor de veritat i reduint-lo a la de fabricant més o menys professional de best-sellers. Per fortuna per als seus lectors, les llargues hores de convalescència després de l’accident li van servir a King per assolir una nova perspectiva sobre l’assumpte. Mientras escribo va ser, així, el primer llibre que el nostre home va escriure després de l’experiència més traumàtica de tota la seva vida; i el resultat, sobretot en la primera meitat autobiogràfica, és una lectura que justifica per si mateixa la reevaluació de l’obra del novel·lista de Maine que, per fortuna i també per justícia, la crítica i l’establishment literari nord-americans han començat finalment a escometre durant aquests darrers anys.

A aquesta primera meitat de Mientras escribo hi ha una mica de tot: una infància marcada per l’absència del pare i pels problemes econòmics constants de la família; una adolescència no gaire més feliç ni més fàcil que la de la protagonista de Carrie, aquella noia menyspreada i burlada per tothom que acabava lliurant-se a una venjança plena de sang i de focs d’artifici; el descobriment enlluernat del cinema de sèrie B i de les revistes pulp de finals dels anys 50, primer aliment d’una imaginació orientada de forma natural cap a la truculència i a les parts més fosques de la ment humana; el matrimoni precoç i durador amb Tabitha, escriptora ella mateixa i destinatària de tots els seus llibres, i l’arribada dels tres fills; els anys d’escriptura silenciosa, obstinada, en les hores escases que deixaven les feines de supervivència; la publicació inesperada i el gran èxit encara més inesperat de Carrie i, a partir d’aquí, la successió de best-sellers terrorífics i d’adaptacions cinematogràfiques milionàries acompanyada, ai, de l’enfonsament en una doble adicció a l’alcohol i a les drogues que al llibre se’ns comunica d’una manera crua, natural i gens autocomplaent, amb uns quants moments de gran intensitat emocional que bordegen (i en alguna ocasió hi cauen de ple) en la pura crueltat amb ell mateix; fins arribar a la tarda del 19 de juny de 1999 i a la llarga nit hospitalària que es va estendre durant els mesos següents, origen i fil conductor d’un relat que es llegeix alhora com un ajust de comptes amb el propi passat i com una professió de fe en la força redemptora (o, si més no, consoladora) de la literatura.

Però, per sobre de tot, el que predomina en aquest llibre és la passió contagiosa de King pels llibres. Perquè Stephen King és un d’aquells escriptors apassionats no només per la pràctica del seu ofici, sinó també per la lectura dels llibres dels altres. Des del nen de vuit o deu anys que somnia les seves primeres històries enlluernat pels contes d’Edgar Allan Poe, de Ray Bradbury o d’H. P. Lovecraft fins l’adult amb el cos i l’ànima recosits que busca perdre’s en el món de ficció de la darrera novel·la que ha caigut a les seves mans, King no deixa de repetir-nos una i altra vegada una veritat ben senzilla: llegir, com escriure, és alhora un acte de passió, de comunicació i d’autoconeixement, i poques coses hi ha a la vida que ens puguin enriquir tant, i al mateix temps fer-nos tan feliços, com obrir un llibre i deixar-nos endur pels somnis que una altra persona ha volgut compartir amb nosaltres.

L’any 2003, Stephen King va rebre un National Book Award pel conjunt de la seva obra. Per aquelles mateixes dates, revistes com McSweeney’s o The New Yorker van començar a publicar alguns dels seus relats en companyia dels dels grans noms de la literatura seriosa, i fins i tot The Paris Review el va fer objecte d’una de les seves clàssiques entrevistes sobre l’art de la novel·la. Tot aquest corrent de reubicació de l’obra i la persona d’Stephen King dins el cos principal de la narrativa nord-americana contemporània té a veure, segurament, amb l’arribada a la maduresa creativa (i professional) d’una generació d’escriptors i de crítics crescuts amb novel·les com El resplandor, com Misery, com It, com Salem’s Lot: llibres potser de gènere, llibres segurament desproveïts de grans aspiracions artístiques, però escrits amb una entrega i una convicció i una fe absoluta en la realitat (encara més: en la pertinència) de les pròpies fantasies que els converteixen en molt més que en la literatura de consum que molta gent encara associa amb el nom d’Stephen King. «La Historia ha aprendido a reconocer al Rey King no sólo como el terrorista literario más consistente de nuestros tiempos sino, también, como el autor más cerca de emular el efecto radiactivo más allá del tiempo y del espacio de un tal Charles Dickens. Es decir, el influjo sin fecha de vencimiento de un gran escritor popular, haciendo hincapié en gran.» Ho deia no fa gaire Rodrigo Fresán; i aquí, a l’Espai de llibres, li donem tota la raó.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

El tiempo es un canalla

La història d’aquest llibre és força curiosa. Jennifer Egan va publicar-lo l’any 2010 sense gaire ressò mediàtic, i les vendes, de bon començament, tampoc no van acompanyar. En alguna entrevista concedida durant aquells primers mesos, l’autora comentava que no s’imaginava a cap lector de menys de quaranta anys gaudint d’una novel·la com aquesta, que tractava temes com la nostàlgia, l’obsessió pel propi passat, el penediment inútil per les males decisions preses o per les oportunitats perdudes al llarg de la vida i, en definitiva, les diverses formes de desencís que arriben amb l’edat. L’estructura mateixa del llibre tampoc no convidava a augurar-li unes vendes gaire sucoses: una novel·la formada per tretze capítols gairebé independents els uns dels altres, tretze relats d’estils i formes molt diversos només lleugerament connectats entre ells per la presència d’alguns personatges comuns, algunes situacions compartides i, sobretot, per la recurrència d’un seguit de motius de fons —la música popular americana, el pas inexorable del temps, els efectes de la tecnologia sobre la nostra forma de viure i d’entendre’ns a nosaltres mateixos— que cohesionen el llibre i l’unifiquen a un nivell que potser, a primera vista, no resulta del tot evident.

I llavors van començar a arribar els premis. Primer va ser el Los Angeles Times Book Prize, després el Salon Book Award, més endevant el National Book Critics Circle Award, i finalment, l’any 2011, el Premi Pulitzer. I amb els premis van arribar els lectors; però justament, la classe de lectors que Jennifer Egan no s’esperava. Perquè El tiempo es un canalla (A Visit from the Goon Squad en el seu títol original) s’ha convertit en una mena de llibre de culte entre les noves promocions de lectors nord-americans, aquelles que han crescut envoltades de tota mena de pantalles i d’enginys digitals i que avui tenen documentada al minut la seva pròpia existència a la memòria dels seus telèfons mòbils i al gran aparador de les xarxes socials. Cap sorpresa, ben mirat: aquests joves lectors són potser els que millor preparats estan (els millor educats, diríem) per identificar i gaudir de l’experiència de lectura que Jennifer Egan ens proposa en aquest llibre extraordinari. Una experiència que la crítica ha comparat amb l’anar i venir per les cançons arxivades a un ipod, per allò de la inconnexió aparent entre els capítols, per la varietat d’estils de cadascun d’ells o, fins i tot, per la possibilitat de llegir-los diverses vegades en ordre no consecutiu i treure’n un nou sentit enriquit per les associacions propiciades per l’atzar de cada nova juxtaposició. La música, així doncs, com a assumpte i també com a estructura, com a esperit vertebrador d’una novel·la que batega amb el pols del nostre present continu i digitalitzat.

Amb el seu seguiment discontinu de les vides d’un bon grapat de personatges que entren i surten d’escena amb aquella manca aparent d’ordre i de sentit que té la vida, i sense un protagonista clar en qui pugui recolzar-se el lector per mirar d’atorgar-li coherència, l’argument de El tiempo es un canalla no és gens fàcil de resumir. Així prova de fer-ho la contracoberta de l’edició de Minúscula:

«En plena crisis de madurez, Bennie Salazar, que en los setenta formó parte de una banda punk y ahora es un alto ejecutivo de la decadente industria discográfica, se echa copos de oro en el café para recuperar el apetito sexual. Sasha, su asistente, después de haber viajado mucho y no siempre en circunstancias felices, se trata de su cleptomanía con un psicoanalista que viste jerséis estrambóticos. En torno a ellos se despliega una variopinta red de personajes, desde una relaciones públicas que intenta lavarle la cara a un general genocida hasta un periodista que ha estado en prisión por abusar de una estrella de cine adolescente.

»Con el rock palpitando en cada una de sus páginas, El tiempo es un canalla es un entramado fascinador que pasa por lugares como Nueva York, San Francisco, Kenia, Nápoles o el desierto de California, y cubre un período que va de los años setenta hasta el 2020. La mirada punzante de Jennifer Egan aúna lo cómico y lo trágico, y consigue que los fragmentos de tiempos y espacios dispersos converjan en una novela polifónica e innovadora que recurre a técnicas narrativas insólitas para acabar trazando un lúcido retrato de la era digital.»

Això de les tècniques narratives insòlites té el seu exemple més evident en el capítol número 12 del llibre, escrit en forma d’una presentació de PowerPoint que s’estén al llarg d’unes setanta pàgines. Com a idea, certament, pot semblar simpàtica però buida de contingut, un simple exercici d’exhibicionisme literari. Però el fet és que aquest capítol número 12 resulta ser, en molts sentits, el més commovedor de tot el llibre, el més carregat d’emoció i de tendresa.

La paradoxa és evident; els seus possibles sentits, no cal dir-ho, queden a càrrec de cada lector individual.

En resum: un descobriment que no us podeu perdre. Un llibre recomanadíssim de principi a final.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autora

El canto del cisne

La recuperació de les novel·les d’Edmund Crispin que l’editorial Impedimenta va encetar l’any 2011 amb La juguetería errante, y que ara continua amb El canto del cisne, no  tan sols ens ha permès de descobrir a un peculiar i interessantíssim autor de qui molts lectors no haviem tingut notícia fins ara: també ha propiciat el retorn a les llibreries de un cert tipus de novel·la policíaca que en l’actualitat es troba pràcticament extingit, però que en les seves encarnacions més aconseguides (i aquestes dues novel·les de Crispin de ben segur que ho són) segueix mantenint un encant i una força de seducció als què encara molts lectors som incapaços de no sucumbir. A les novel·les de Crispin no hi trobarem gairebé cap dels trets característics que avui identifiquem amb la novel·la negra, i que vénen aportant-li calat, ambició i serietat al gènere des dels temps de Hammet i de l’american noir; i es tracta d’una mancança tan conscient com orgullosa. Les aventures del detectiu aficionat Gervase Fen, professor a Oxford i excèntric militant, eludeixen per igual la psicologia, el procediment policial, el periodisme, la intenció política i el comentari social. El seu realisme és satíric i deformador; els seus personatges es defineixen pels seus tics, el seu llenguatge i les seves manies, i viuen instal·lats gairebé sempre al límit de la caricatura; els seus misteris són problemes en el sentit més sherlockià del terme: excuses per al joc, l’exercici i el gaudi de la ment del lector.

A El canto del cisne Edmund Crispin ens proposa un crim a porta tancada (o, millor dit, a porta entreoberta) que compta amb tots els ingredients imprescindibles de tan venerable subgènere: la impossibilitat manifesta del fet, els múltiples sospitosos, la profusió de detalls horaris i espacials, les diverses pistes irrellevants o contradictòries i, potser, també la solució imaginativa i una mica improbable (però raonablement satisfactòria). L’arribada a Oxford d’una companyia operística que es disposa a representar per primer cop després de la Segona Guerra Mundial Els mestres cantaires de Nuremberg, de Wagner, engega una cadena de picabaralles personals i de mals presagis que acabaran per derivar en la mort del tenor principal, Edwin Shorthouse, un tipus combatiu i molest el destí de cadàver prematur del qual no se’ns amaga en cap moment. L’agradable ambient musical pel qual avança l’argument ordit per Crispin dota a la novel·la de diverses recurrències temàtiques i estilístiques que l’autor, músic ell mateix, dosifica amb el mateix mestratge tècnic amb què condueix l’esplèndid artefacte verbal que és el seu llibre. I diem «verbal» perquè, a diferència d’altres obres clàssiques del gènere de detectius del seu mateix període, aquí l’argument, tot i ésser en tot moment sòlid i atractiu, importa menys que l’estil de l’autor: un estil espurnejant, sorneguer i ple de cops d’enginy, sembrat de sorpreses i de caigudes puntuals en l’absurd, cent per cent britànic en tots els sentits possibles. La veu d’Edmund Crispin és el reflex exacte del seu personatge estrella: és entranyable, divertida, orgullosa i summament personal, i deixa en la memòria del lector un agradable regust que triga a diluir-se.

Un llibre (un autor) totalment recomanable.

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg