El talent de David Mitchell

David Mitchell, El bosque del cisne negro. Salamanca: Témpora.

Vagi per endevant que l’autor del llibre recomanat d’avui, l’anglès David Mitchell, és un dels meus escriptors actuals preferits. I ho és, crec jo, des del moment en què vaig llegir les deu primeres pàgines del primer llibre seu que em va caure a les mans. (El llibre en qüestió era El atlas de las nubes; aquí en vaig publicar llavors un comentari prou mesurat.) Aquelles deu pàgines inicials, tot i ser força estranyes i potser, pel seu tema, no gaire representatives de l’estil habitual del seu autor, ja convidaven a sospitar que al darrera hi havia un escriptor amb un talent no gaire freqüent; les 540 pàgines següents no van fer sinó confirmar-me aquesta sospita. En matèria de talent i virtuosisme, el jove David Mitchell té poca cosa a envejar al gruix dels seus col·legues novel·listes actuals.   

I com que això del talent, si es tracta de fer un elogi, resulta molt poc concret (i per tant inútil), potser caldrà definir les virtuts de l’escriptura de David Mitchell apel·lant, per exemple, a la invariable ambició dels seus plantejaments d’inici, a la complexitat original de les seves estructures, a la natura ben estranya de la seva imaginació, a l’atractiu immediat dels seus personatges, al seu sentit de l’humor infalible i omnipresent i, encara que això sembli una mica redundant, a la qualitat de la seva escriptura. Perquè David Mitchell és un escriptor que escriu molt bé. Composa molt bé, planifica molt bé, però també escriu molt bé línia per línia; i això, em sembla, tampoc no és una qualitat gaire freqüent. (I no, no sé explicar qué vol dir això d’escriure bé línia per línia. Però David Mitchell ho fa. És un d’aquests autors que, quan te’ls llegeixes, tens la sensació que han donat el cent per cent d’ells mateixos en cada paraula, en cada línea que han escrit. I això, en un art línial i successiu com és la lectura, resulta molt d’agrair.) 

El bosque del cisne negro, el llibre que us vull recomanar avui, té totes aquestes virtuts que acabo de dir, però també és una mica especial.  És especial per la seva estructura, que resulta molt més tradicional que la dels altres tres llibres de Mitchell, i ho és també pel seu protagonista únic, que és un noi que viu a un petit poble de l’Anglaterra profunda (i no és, com en d’altres llibres seus, ni un esperit asiàtic transmigrador de cossos ni un virtuós del piano bisexual ni tampoc cap mena de robot amb conciència de classe d’un tèrbol futur post-apocalíptic). La història d’El bosque del cisne negro és intimista, en el bon sentit de la paraula. Tot succeeix en Black Swan Green; tot succeeix en el termini de poc més d’un any; tot succeeix, potser de forma literal, dins el cap d’aquest noi, Jason Taylor, un nano de tretze anys tartamut, introvertit i molt imaginatiu que en el trànsit cap a la seva adolescència viu tot un seguit de petites aventures quotidianes (trasbalsos familiars, principis d’enamorament, un parell de visions d’un cadàver fantasmagòric dins un llac) que David Mitchell ens explica d’una forma alhora tendra, senzilla i prodigiosament literària.

Us copio el primer paràgraf del llibre, perquè conegueu una mica, via David Mitchell, la veu d’aquest extraordinari personatge que és Jason Taylor:

«Ni se os ocurra entrar en mi despacho.» Es una de las reglas de mi padre. Pero es que el teléfono había sonado veinticinco veces. Lo normal és que la gente cuelgue después de diez o doce trimbazos, ¿verdad?, salvo que sea cuestión de vida o muerte. Mi padre tiene un contestador automático como el de James Garner en la serie Expediente Rockford, con unas bobinas de cinta enormes, pero últimamente se lo deja desconectado. Ya iban treinta timbrazos. Julia no lo oía porque estaba en su habitación (que es el desván transformado) oyendo a todo trapo Don’t You Want Me?, de The Human League. Cuarenta timbrazos. Mi madre no lo oía porque tenía puesta la lavadora en el programa frenético y además estaba pasando la aspiradora por el salón. Cincuenta. Esto ya no es normal. ¿Y si a mi padre lo ha despachurrado un tráiler en la M5 y lo único que ha encontrado la policía es el teléfono de su despacho porque su documentación ha quedado toda carbonizada? Podríamos perder la última oportunidad de ver a nuestro achicharrado padre en el pabellón de enfermos terminales.

Un tros de llibre, de veritat.

Milionaris sinistres

Paul Auster, La música de l’atzar. Barcelona: Edicions 62.

Jim Nashe és un bomber de Boston amb el cap enfosquit per la crisi de maduresa. La seva vida laboral és gairebé tan poc lluïda com la seva vida familiar, que és un desastre, i el futur tampoc no se li presenta gaire millor. Un bon dia, Jim Nashe hereta una suma molt considerable de diners del seu pare, amb qui no tenia tracte, i decideix cremar-los de la forma més americana que se li acudeix: agafant un cotxe i posant-se a conduir.   

Durant uns quants mesos, Nashe  viatja d’un extrem a l’altre dels Estats Units i viu la seva pròpia versió del somni beatnik: una versió més aviat light, tot s’ha de dir, amb vàries dècades de retard i amb força menys diversió. Menja a bars de camioners, dorm a motels de carretera i es passa la resta del dia dins del cotxe, conduint sense propòsit ni destinació. Fins que un dia es creua al seu camí Jack Pozzi, un jove jugador de pòquer que li proposa el negoci del segle: una partida amb dos excèntrics milionaris que, si tot surt com ha de sortir, pot convertir-los a ells també en milionaris.

Fins aquí, La música de l’atzar ha sigut una road novel de manual: una road novel tan estupenda, tan absorbent, tan prodigiosament escrita, que, quan vols adonar-te, ja portes una hora i mitja seguida llegint i ets a les portes de la mansió dels dos milionaris. I aquí és on comença una altra cosa: aquí és on La música de l’atzar és converteix en una novel·la de terror psicològic d’aquestes que et tenen amb el cor encongit fins a la darrera pàgina.

Poca cosa més cal dir d’un llibre amb un argument com aquest. Jo vaig llegir-lo ara fa un munt d’anys, just després d’haver llegit El palau de la lluna i just abans de posar-me amb la Trilogia de Nov York. Potser per això mateix, aquest és encara avui l’ordre de les meves preferències quant als llibres de Paul Auster: primer el Palau, segon la Música, tercer Nova York, tots tres molt ben situats dins aquell espai d’honor on viuen, a la nostra memòria, els llibres que mai no ens cansariem de llegir i rellegir.

Més encara que els altres llibres «clàssics» del seu autor, La música de l’atzar és una d’aquestes novel·les que, administrades a la persona oportuna i en el moment adient, pot crear lectors per a tota vida.  

Ornitòlegs a Croisset

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama.

Segons un vell escriptor argentí molt amic nostre, hauriem de considerar a Gustave Flaubert com el primer exemplar d’una nova espècie que ell mateix hauria creat: l’espècie del novel·lista com a sacerdot. La imatge de Flaubert tancat a la seva casa familiar de Croisset, inclinat sobre els seus papers, lluitant hores senceres amb la sonoritat d’una sola frase, és gairebé una icona d’aquesta vocació estranya que empeny a algunes persones, persones adultes i sovint responsables, a dedicar bona part del seu temps i tot el seu cervell a explicar-nos històries que mai no van succeir.

Aquesta imatge del Flaubert malalt de literatura, esclavitzat per l’escriptura dels seus llibres, té el seu origen en la correspondència del propi escriptor, un corpus immens de cartes enviades als amics i a les amants on Flaubert, com aquell qui explica grans aventures, anava detallant dia rera dia el procés de creació de les seves novel·les, des de la inicial Madame Bovary fins a la inconclusa Bouvard et Pécuchet. A poc que us interessin Flaubert i el seu «destí exemplar» (Borges dixit), la lectura d’aquesta correspondència és gairebé un plaer obligatori; a la nostra biblioteca, sense anar més lluny, trobareu una selecció editada per Fuentetaja sota el títol Sobre la creación literaria.

A la novel·la que avui us recomano, Julian Barnes aprofita aquesta imatge sacerdotal de Gustave Flaubert però la matisa (la complementa, millor) amb un munt d’altres imatges possibles. El Flaubert de El loro de Flaubert és un home que als vint anys ja es sentia vell, condemnat a somniar la vida en lloc de viure-la, però és també un home que es va passar dos anys viatjant per Egipte i per Terra Santa, que va ser condecorat amb la Legió d’Honor i que va tenir tota mena d’aventures sexuals més o menys estranyes amb prostitutes orientals, amb escriptores parisines i fins i tot amb amics de tota la vida.  

El loro de Flaubert és un llibre sobre Flaubert, però és també, o sobretot, un llibre sobre l’amor a Flaubert. Un excèntric narrador (vidu, metge jubilat i addicte als llibres i a la vida del nostre escriptor) és la lleugera excusa narrativa que serveix a Julian Barnes per bastir un exercici exemplar de metaliteratura: metaliteratura d’aquesta que, quan tanques el llibre, et fa córrer en busca dels llibres sobre els quals acabes de llegir. Julian Barnes ha llegit molt i molt bé a Flaubert, i sent els seus llibres com una cosa viva, important i útil encara després de tants anys. I, més important encara, ens sap transmetre a nosaltres aquesta sensació de vida. Llegir El loro de Flaubert és espiar pel forat del pany una relació ben íntima i intensa: la relació que s’estableix entre un lector i el seu escriptor favorit.

Vosaltres que sou també lectors apassionats i agraïts, segur que sabeu apreciar aquest regal que ens ha fet a tots el senyor Barnes. 

Cotxes, motels i carreteres secundàries

Sam Shepard, Crónicas de Motel. Barcelona: Anagrama.

Farà cosa d’un mes, comentàvem aquí una foto de Vladimir Nabokov en la que l’escriptor apareixia mirant-nos des de la finestreta d’un cotxe que ell, rus i senyor al cap i a la fi, no conduia. Parlàvem llavors de com Lolita, la seva principal obra mestra, havia contribuit notablement a fixar tota una mitologia que ja per sempre relacionarem amb els Estats Units del segle XX: la mitologia en blanc i negre, amb música de fons variada, dels cotxes, els motels i les carreteres secundàries que potser condueixen cap a la terra promesa pel vell Somni Americà.

Cotxes, motels i carreteres secundàries: d’aquests tres elements constitutius del mite, el de regust més purament americà és, no cal dir-ho, el motel. (De cotxes i carreteres també en tenim aquí, a la vella Europa; de motels, però, si en tenim, són falsos.) Potser per això mateix, els motels mantenen als nostres ulls un cert aire d’indret estrany i poc familiar, de lloc de pas carregadíssim d’històries possibles. Els motels fan por i atreuen alhora. A un motel, ho hem après al cinema, ens pot passar qualsevol cosa, des de ser assassinats a la dutxa fins a ser assassinats davant la màquina de gel del passadís. Amb la seva posició sempre al marge del camí,  amb la perfecció de la seva natura de no-lloc intercambiable, amb el seu anonimat i la seva sordidesa, el motor hotel encarna tota mena de símbols de la nostra (pos)modernitat.     

Tot això, per dir que m’ha agradat molt aquest llibre.

Sam Shepard, es nota, ha viscut exactament el tipus de vida que un s’imagina que ha de viure un hoste habitual d’aquest tipus d’establiments. I amb aquesta matèria prima, la seva pròpia vida, ha escrit un llibre que transmet una absoluta sensació d’immediatesa. Viure de cotxe en cotxe i de motel en motel és (ha de ser) justament això: anar acumulant història sobre un mateix, anar juntant a la memòria rostres, veus, dates i noms de ciutats, anar omplint les butxaques de paperets plens de poemes i d’anotacions i de relats breus i directes com els que composen aquestes Crónicas de motel.

Us copio un d’aquests relats fugaços, datat a Homestead Valley, Califòrnia, el 25 d’abril de l’any 81:

Recuerdo cuando intentaba imitar la sonrisa de Burt Lancaster después de haberle visto con Gary Cooper en Veracruz. Durante muchos días estuve practicando en el patio de atrás. Serpenteando por entre las tomateras. Riendo con todos los dientes al desnudo. Riéndome de esa risa. Alzando el labio superior para descubrir los dientes. Después de practicar esa sonrisa durante unos cuantos días intenté utilizarla ante las chicas de la escuela. Ellas no parecían ni enterarse. Forcé mi interpretación hasta que empezaron a producirse extrañas reacciones entre mis compañeros. Miraban fijamente mis dientes, y asomaba a sus ojos una expresión asustada. Ya no me acordaba de lo feos que eran mis dientes. De que uno de ellos lo tenía podrido, de color pardo y montado encima del diente roto que estaba a su lado. De hecho, había llegado a estar convencido de que era poseedor de una hilera de perfectos y perlados dientes como los de Burt Lancaster. Como no quería asustar a nadie, dejé de reír en cuanto me di cuenta de lo que pasaba. Sólo lo hacía cuando estaba solo. Poco después dejé de hacerlo incluso a solas. Volví a mi cara vacía.

Aquest és el to: frases curtes, estil directe i un munt de petites històries que dibuixen tot un món sencer i una manera de viure-hi.

Els poemes, penso, són potser la part més fluixa del llibre; però, tot i així, de tant en tant ens trobem amb versos tan potents com aquests:

hubo una época en que Mamá llevaba un 45

yo en una cadera

la pistola en la otra

vivía en una comunidad de mujeres

esposas de pilotos

cabañas metálicas prefabricadas

llovía constantemente

O com aquests altres, que semblen un haiku de l’era post-industrial:

Rondó por la piscina

del Holiday Inn

y de golpe se sintió completamente inútil.

Segons explica la contraportada del llibre, Crónicas de motel fou el punt de partida de la pel·lícula París, Texas. Segons Wim Wenders, «el film que yo había querido hacer en los Estados Unidos estaba ahí, en ese lenguaje, esas palabras, esa emoción americana. No como un guión, sino como una atmósfera, un sentido de la observación, una suerte de verdad. » No sembla una carta de recomanació gens dolenta.

Els nous puritans

VV. AA. Los nuevos puritanos. Barcelona: Debolsillo.

Aquesta antologia de relats anglesos que avui us recomano és extraordinària per dos motius ben diferents. Ho és, en primer lloc, per la qualitat de molts dels textos que la composen, que m’han semblat bons o molt bons en un percentatge no gaire habitual en aquest tipus d’antologies. I ho és també per la idea ben curiosa que l’articula, que és l’establiment i l’obediència d’un molt particular decàleg/manifest sobre la manera «correcta» d’escriure ficcions.

Això darrer no sóna gens bé, ho sé. Però el llibre, tot i així, és molt recomanable.

Los nuevos puritanos, en anglès All Hail the New Puritans, va publicar-se a Anglaterra l’any 2000, i pren el seu títol d’una cançó del grup de rock The Fall. L’expressió volia designar la suposada nova sensibilitat d’un grup molt difús de joves narradors britànics que serien, d’alguna manera, el relleu generacional dels Martin Amis, Ian McEwan, Julian Barnes i companyia. Segons se’ns diu en la introducció, quinze d’aquests narradors (entre els quals hi ha Toby Litt, l’autor de la fantàstica novel·la Al encuentro de mí misma) es van posar d’acord per escriure, cadascun d’ells, una història que s’ajustés al seguit de normes del «Manifiesto de los nuevos puritanos» que encapçala el llibre, i que són aquestes:

1. Ante todo narradores, nuestro estilo es el narrativo.

2. Somos escritores de prosa y reconocemos que esta es la forma dominante de expresión. Por ello evitamos la poesía y la libertad poética en todas sus formas.

3. Pese a que reconocemos el valor del género de ficción, sea clásico o moderno, siempre nos dirigiremos hacia horizontes nuevos, destruyendo las expectativas del género existente.

4. Creemos en la simplicidad del texto y prometemos evitar todos los recursos estilísticos: retórica, incisos del autor.

5. En nombre de la claridad, reconocemos la importancia de la linealidad temporal y evitamos las escenas retrospectivas, las narrativas temporales duales y los presagios.

6. Creemos en la pureza gramatical y evitamos toda puntuación elaborada.

7. Reconocemos que los trabajos publicados son también documentos históricos. Como fragmentos de la época, todos nuestros textos están fechados y transcurren en la actualidad. Todos los productos, lugares, artistas y objetos que aparecen son reales.

8. En nuestra calidad de representantes fieles del presente, nuestros textos evitarán toda especulación improbable o incognoscible sobre el pasado o el futuro.

9. Somos moralistas, por consiguiente todos los textos presentan una realidad ética reconocible.

10. Sin embargo, nuestro objetivo es la integridad de expresión, por encima y más allá de cualquier compromiso con la forma.

Set d’aquestes deu normes són, com a mínim, molt discutibles, i alguna d’elles a mi em sembla directament absurda; però el fet és que molts dels contes que formen l’antologia són gairebé magistrals. (I aquesta seria una altra demostració de com cap ideari pot fer que un bon escriptor no escrigui bona literatura.) Si no haguéssim llegit aquest manifest, ni tampoc la introducció que el desenvolupa i en part el matisa, llegiriem aquests quinze relats anglesos com allò que realment són: quinze exemples immillorables de l’envejable estat de salut que gaudeixen les formes breus al país del Sergent Pepper.

Si ara hagués de buscar alguns punts en comú entre els contes, aquests no es trobarien en cap aspecte formal recurrent (tot i que, tal com mana el decàleg, en cap d’ells no trobem gaire interés per l’experimentalisme que tant agrada als seus cosins de l’altra banda de l’Atlàntic) sinó més aviat en els seus temes habituals: el sexe, les feines absurdes i la difícil relació amb les generacions anteriors. Els nous puritans, pel que sembla, estan tan interessats en el sexe com ho estaven els antics (però en un sentit invers). A l’antologia hi ha molt sexe ocassional, molt avorriment de parella i molts malentesos amb final desagradable. I també hi ha un parell d’apocalíptiques visions del món laboral dignes del nostre estimat George Saunders: ”Breve guía de la teoría del juego”, de Nicholas Blincoe, sobre l’encarregat de compres d’una companyia de jocs de taula, i “El tonto mira”, de Matthew Branton, protagonitzat per un policia la feina del qual consisteix a veure, durant vuit hores al dia, tot el material pornogràfic contingut als ordinadors decomissats per la gent de Scotland Yard.

El text de la contraportada de Los nuevos puritanos diu que «se trata de relatos cortos, de rotunda limpieza conceptual, frescos y cómodos. Una lectura agradable y reveladora de las nuevas tendencias de la narrativa británica.» Afortunadament, aquests contes són molt més que tot això.    

Alejandra Pizarnik, sense números rodons

Quan encara no s’havia convertit del tot en la gran figura a imitar de les lletres hispano-franceses, Enrique Vila-Matas va publicar un llibre d’articles on feia una cosa prou interessant, o si més no curiosa: commemorava els aniversaris de 52 personatges il·lustres de la literatura universal, però ho feia escollint dates que no eren rodones. Així, assenyalant-nos del 99 aniversari del naixement d’Antonin Artaud o el 422 de John Donne, Vila-Matas ens recordava que, més enllà de centenaris i oficialitats, qualsevol moment és adequat per dedicar un pensament, i també un homenatge, als nostres escriptors desapareguts. El llibre, potser un dels menys llegits del seu autor, es deia Para acabar con los números redondos, i el podeu trobar a Pre-Textos. 

Continuant amb aquesta idea d’en Vila-Matas, però portant-la fins a la seva conclusió lògica, se m’acudeix que potser avui nosaltres podriem comemorar, directament, un no-aniversari: el no-aniversari de la mort de la poeta argentina Alejandra Pizarnik, que va morir per pròpia mà el 25 de setembre de l’any 1972.

No sé gaire cosa d’Alejandra Pizarnik. Sé que és només tenia 36 anys quan es va suïcidar, i que va publicar set llibres poemes, i que la seva poesia és una de les més personals dins allò que podriem anomenar el surrealisme de segona (o potser tercera) generació.  Voltant per pàgines com aquesta del Centro Virtual Cervantes, veig que pertanyia a una família d’arrels russes i jueves, que va viure a París quan allà hi vivien també Julio Cortàzar i Octavio Paz, que va traduir a Marguerite Duras, que abans que poeta va provar de ser pintora i que, pel que sembla, va mantenir una relació sentimental amb la dona d’Adolfo Bioy Casares, la també escriptora Sivina Ocampo. (Però que ningú no s’espanti: l’Adolfo i la Silvina feien un matrimoni molt poc convencional.) Tota la seva vida va patir greus problemes psicològics, i els seus darrers anys els va passar entrant i sortint d’hospitals psiquiàtrics. 

Fa un parell d’anys, Lumen va publicar tota la seva obra poètica dins el volum Poesía 1955-1972, i també va editar els seus Diarios. Tots dos llibres els  podeu trobar a la nostra biblioteca. I si voleu, en aquesta pàgina podeu llegir també alguns d’aquests poemes, com ara «Salvación»:

Se fuga la isla.
Y la muchacha vuelve a escalar el viento
y a descubrir la muerte del pájaro profeta.
Ahora
es el fuego sometido.
Ahora
es la carne
…la hoja
…la piedra
perdidas en la fuente del tormento
como el navegante en el horror de la civilización
que purifica la caída de la noche.
Ahora
la muchacha halla la máscara del infinito
y rompe el muro de la poesía.

O com «Sombras de los días a venir»:

Mañana
me vestirán con cenizas al alba,
me llenarán la boca de flores.
Aprenderé a dormir
en la memoria de un muro,
en la respiración de un animal que sueña.

O com aquest estrany «Cold in hand blues», que és un d’aquests poemes que semblen comunicar-nos un destí sencer en només sis línies:

y qué es lo que vas a decir
voy a decir solamente algo
y qué es lo que vas a hacer
voy a ocultarme en el lenguaje
y por qué
tengo miedo

Definitivament, avui és un bon dia per recordar a Alejandra Pizarnik.

Els monòlegs de l’exhibicionista

David Sedaris, Cíclopes. Barcelona: Mondadori.

David Sedaris va començar la seva carrera d’humorista fent monòlegs a la radio pública nord-americana, i això es nota als seus llibres. Tot i que la National Public Radio no té la fama d’elitista i avorrida que els perversos guionistes dels Simpsons li han creat a la seva col·lega televisiva PBS, aquells monòlegs autorreferencials, exhibicionistes i del tot incorrectes de Sedaris (aquí en podeu escoltar uns quants, si voleu) no van trigar gaire a cridar l’atenció del públic i fer famós el seu responsable: un home jove, blanc i homosexual que havia crescut dins una estranyíssima família d’immigrants grecs i que tenia uns amplis coneixements de primera mà sobre el món de les drogues i el submón del treball.

Els llibres de David Sedaris són, essencialment, això mateix: monòlegs breus, àcids i divertidíssims on l’autor ens explica la seva vida i la dels seus familiars més propers, buscant sempre aquelles anècdotes que més i millor els poden ridiculitzar. Sedaris es despulla ell mateix, i de pas despulla els seus pares, els seus cinc germans i també el seu nòvio Hugh, per tal d’oferir-nos, a partir dels seus retrats/autorretrat implacables, una dissecció dels aspectes més absurds i contradictoris de la nostra societat occidental, versió USA.    

Cíclopes, però, es diferencia dels altres llibres de Sedaris com Un vestido de domingo o Mi vida en Rose  en que aquí, a més d’historietes autobiogràfiques en clau d’humor com les esbojarrades «Crónicas desde SantaLand» que obren el volum, el nostre home ens ofereix també uns quants relats de pura ficció que són una meravella. Si vosaltres, com jo, penseu que llegir bona literatura i riure fins a les llàgrimes no són actes incompatibles, no us perdeu el «Boletín de Glen contra la homofobia, vol. III, nº2», ni tampoc «Con nuestros mejores deseos».

Jo no conec personalment a David Sedaris, però amb ell em passa el mateix que amb George Saunders i amb David Foster Wallace: m’ha fet riure tantes vegades, que ja el considero un amic.

*  *  *

Una darrera curiositat: a la solapa del llibre diu que Sedaris va néixer l’any 1965, mentre que la Wikipedia diu que va ser l’any 1956. Sembla ser que Michael Chabon no és l’únic escriptor estadounidenc amb més d’un naixement a les seves esquenes…