Agatha Christie, plàcida i criminal

Si vosaltres compartiu la meva afició a llegir biografies i memòries d’escriptors, és probable que també hagueu desenvolupat ja la sospita de que tot novel·lista, en el fons del seu cor, aspira a convertir-se en un personatge més de les seves pròpies novel·les.

En alguns casos, aquest desig és íntim i més aviat secret; en d’altres, resulta tan evident que ni tan sols ens crida ja l’atenció. Penseu —i situeu-los vosaltres mateixos dins la categoria corresponent— en H. P. Lovecraft, en Joseph Conrad, en Emily Brontë, en Herman Melville, en Mark Twain, en Enrique Vila-Matas o en Ambrose Bierce. I, ja posats, penseu també en Agatha Christie, que va viure tota la seva vida com una escriptora de novel·la d’Agatha Christie i que l’any 1926 es va convertir, durant deu dies de desembre, en la protagonista d’un misteri digne de la millor de les seves novel·les.  

Tot va començar el dia 3 de desembre, quan, de cop i volta, l’escriptora va desaparéixer. Van trobar el seu cotxe abandonat en una pedrera del comtat de Surrey, prou lluny de Sunningdale, el poble de Berkshire on es trobava en el moment de la seva desaparició. Durant deu dies, ningú no va saber res d’ella. Els diaris, anglesos ells, n’anaven plens amb la notícia: l’escriptora de novel·les de misteri més famosa del país, esvaïda sense deixar rastre. I els nanos de Scotland Yard no se’n sortien amb el misteri: sense cap belga baixet que els donés un cop de mà, anaven tan perduts com el pobre inspector Japp. Fins que al cap de deu dies, la senyora Agatha Christie va aparéixer finalment: es trobava a Harrogate, allotjada en un hotel on s’havia inscrit amb el nom de la dona amb la qual el seu marit li estava sent infidel… Quan la policia la va interrogar, l’escriptora va dir que no recordava res d’aquests deu dies: patia amnèsia, i a sobre havia sofert un atac de nervis per culpa de la notícia de la infidelitat del seu marit. Oi que resulta novel·lesc? Novel·lesc i molt belle epoque. I, si fa no fa, tan anglès com el pastís de ronyons.   

Ara mireu-vos la foto. Qué us suggereix? Una ancianeta anglesa llegint-se el Times, potser: una avia dolça, plàcida i tranquil·la que està fent-li una ullada a la crònica social de la darrera cursa d’Ascott mentre es relaxa, taseta de té i muffin de xocolata a la mà, una estona abans de la seva partideta de bridge. Oi que sí?

Doncs no.

Aquesta dona s’està mirant les necrològiques del diari. Per això somriu com somriu. I si no s’està mirant les necrològiques, és perquè ja ha arribat a la secció de successos. Aquesta dona, creieu-me, no és una ancianeta plàcida i traquil·la. Aquesta dona no menja muffins ni juga al bridge. Aquesta dona, de fet, no té amigues que juguin al bridge. A aquesta dona potser li interessen els barrets d’Ascott, però li interessen molt més els caps que hi ha a sota d’aquests barrets, i els pensaments que hi ha dins aquests caps, i les coses més fosques i secretes i més inconfessables que hi fan niu dins aquests pensaments.  És una dona fosca, aquesta dolça ancianeta. És una dona amb passat: passat del real, d’aquest que deixa records i ferides, i passat també imaginari. Aquesta dona s’ha imaginat tants assassinats al llarg de la seva vida, que no crec que dormi gaire bé a les nits. Si us fixeu, fa cara de cansada. 

Aquell mes de desembre de l’any 26, quan es va inscriure amb un nom prestat a aquell hotel i va desaparéixer del món, penso —n’estic segur— que la llavors ben joveneta Agatha Christie va llegir també els diaris amb un somriure malèvol a la cara. Llavors, llegint la seva història a la prensa, va tastar com provava això de convertir-se en la protagonista d’una ficció narrada per una altra persona.

Jo diria que li va agradar. 

Mercè Rodoreda, en la millor companyia

Hi ha uns quants paratges al món que semblen actuar, de forma misteriosa, com a autèntics imans per a la literatura. Són espais de tota mena –paisatges naturals com ara rius, llacs i muntanyes, però també pobles i ciutats– que atreuen els escriptors amb una força, i sobretot amb una freqüència, que hom sospita que no és en absolut casual. Un d’aquests espais és el llac Leman.   

A la vora del llac Leman, a Cologny, dins una mansió anomenada Villa Diodati, es van reunir una nit d’estiu de l’any 1816 quatre esperits romàntics de les Illes, i allà van donar vida, entre bones dosis de laudà, a l’horrible criatura del doctor Frankenstein i a un dolentíssim vampir que s’asssemblava, prou sospitosament, a Lord Byron.  A la vora del llac Leman, a l’hotel Palace de Montreaux, va viure els seus darrers anys Vladimir Nabokov, sempre en companyia de la seva inseparable Vera i del fantasma d’una nena que el perseguia per tot arreu.  A la vora del llac Leman, en un altre hotel d’una altra ciutat, va morir Jorge Luis Borges, refugiat a darrera hora a la Ginebra de la seva poc feliç adol·lescència. I en aquesta mateixa ciutat, a la vora d’aquest mateix llac, sota el mateix cel neutral, va viure i escriure i estimar la nostra Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda va arribar a Ginebra l’any 1954, quan les Nacions Unides van contractar Armand Obiols com a traductor per a la seva seu de la ciutat suïssa. Armand Obiols era un home casat amb qui Mercè Rodoreda va entablir una relació sentimental durant els primers temps del seu exili, al castell de Roissy-en-Brie, i de qui ja no es va separar fins la seva mort (la d’ell) a Viena, l’any 1971. (Per cert: un altre escriptor famós que va arribar a Ginebra de la mateixa forma, contractat com a traductor de les Nacions Unides, va ser Julio Cortázar, qui sempre va odiar Ginebra amb tot el seu enorme cor de cronopi anticalvinista.) Després de la mort del seu home, Mercè Rodoreda va continuar encara un any més a Ginebra, vivint en un apartament situat justament a la vora del llac: el mateix espai on havia escrit Jardí vora el mar, La plaça del Diamant, La meva Cristina i altres contes i La mort i la primavera. La seva solitud, però, acabaria portant-la a retornar a Catalunya, i a instalar-se al poble de Romanyà de la Selva, on moriria l’any 1983.  

Desconec l’any en què es va prendre la foto que justifica aquesta entrada. Entenc que es va prendre quan l’escriptora havia tornat ja del seu exili; entenc també, potser amb massa alegria, que el gos que comparteix pla amb ella és el seu gos. El cas és que, mirant-me la foto, m’agrada pensar que aquest gos ja havia arribat al món quan Mercè Rodoreda encara vivia a Ginebra, a la vora del llac Leman. Sembla un gos molt polit i assenyat: jo diria que té tota la pinta de ser un gos suís. I les vores del llac Leman són propícies per als gossos ben educats. M’agrada imaginar-me a la Rodoreda passejant amb aquest gos pels bulevars que envolten les aigues del llac, ella pensant en les històries i en els personatges de les seves novel·les, ell pensant en les seves cosetes de gos. Recordeu: aquells mateixos bulevars per on Julio Cortázar havia passejat uns anys abans el seu avorriment de cronopi anticalvinista; aquelles mateixes aigües que el pobre Borges havia vist d’adol·lescent i que ja no podria veure quan hi tornés per morir. El mateix llac suís on va banyar-se, un parell d’hores després de somniar a Frankenstein, la jove, dolça i sinistra Mary Shelley.

Definitivament, hi ha llocs que semblen fets per decorat de bona literatura.

Emily Dickinson, invisible i secreta

Igual que succeeix amb Gustave Flaubert, de qui parlàvem aquí fa uns dies, Emily Dickinson és alguna cosa més que una escriptora: és també un símbol, un emblema d’una certa forma de viure i practicar la literatura.

Quan va néixer Emily Dickinson, tot el món que l’envoltava ja semblava molt antic. (Això, parlant de 1830 i dels Estats Units, sembla estrany; però a Nova Anglaterra, a la vella Nova Anglaterra del puritanisme estricte, dels judicis de Salem i dels descendents orgullosos del Mayflower, 1830 semblava realment la fi d’alguna cosa important.) La seva família era antiga, respectable i molt avorrida; una llarga estirp d’homes públics, educadors i advocats de renom que feien la seva vida d’acord a un principi de màxima prudència i austeritat: si alguna cosa semblava divertida, millor no fer-la. No fos cas que fos pecat. 

Emily Dickinson va néixer a Armhest, Massachusetts, el 10 de desembre de 1830, i a Amherst va morir 55 anys després. Entremig no va succeir res d’extraordinari, excepte  la gestació d’una obra poètica de primer nivell mundial. (També van haver-hi, segons sembla, un parell de possibles enamoraments no resolts en matrimoni i alguna intensa amistat de caire intel·lectual.) La resta és una reclusió, una solitud, un enfosquiment personal tan perfectes que, al seu costat, el nostre amic Gustave Flaubert sembla un company de farres de la senyoreta Paris Hilton. Amb vint anys, encara se la podia veure al poble anant a misa o passejant el gos pels prats; als quaranta, l’Emily era un fantasma sempre vestit de blanc que mai no posava un peu fora dels límits del jardí de casa seva. 

Aquesta reclusió és l’element constitutiu fonamental del «mite Dickinson», però hi ha un altre aspecte de la seva personalitat igual d’atractiu: la seva negativa gairebé absoluta a publicar els seus poemes. Només van publicar-se cinc en vida seva, i no tots amb el seu consentiment; ni tan sols Franz Kafka iguala aquest récord negatiu.  De fet, eren comptadíssimes les persones a les què Dickinson deixava llegir la seva obra: ella sí era, en el sentit més estricte de la paraula, una escriptora secreta. Els seus més de 800 poemes es van descobrir com allò que són, com un dels corpus més personals i coherents de tota  la poesia en llengua anglesa, només després de la mort de la dona que invertir tota la seva vida en escriure’ls. 

Us copio, per acabar, un d’aquests poemes, traduït per Marià Manent. «Al turonet, una dama vermella»:

Al turonet, una dama vermella
amaga, com cada any, el seu secret;
hi ha una dama blanca al bancal, adormida
dins un lliri quiet.

Les brises endreçades, amb escombres,
espolsen el turó, l’arbre i la vall, enllà.
Jo us ho prego, mestresses gentils, ¿voldríeu dir-me
quin hoste ha d’arribar?

No gens encara els veïns ho sospiten.
Va un somriure d’un bosc a un altre bosc.
L’hort, el ranúncul i l’ocell… Si falta,
perquè arribin, tan poc!

Però el paisatge té gran quietud encara;
la cleda no traspua l’averany:
com si ressuscitar fos una cosa
que no té res d’estrany.

William Faulkner, a la feina

Veient-lo així, tan polit, tan mudat de diumenge, tan posat en el seu paper d’escriptor de prestigi, no resulta gens fàcil relacionar William Faulkner amb la seva pròpia llegenda. ¿Aquest home de la foto és l’alcohòlic incurable a qui els estudis de Hollywood acabaven acomiadant de totes les pel·lícules on provava de fer de guionista? ¿Aquest és l’home a qui van fer fora de la seva feina de carter degut al seu costum de llençar a les escombreries les cartes que havia de classificar? ¿Aquest és l’home sec i dur del Sud que preferia la companyia d’un bon cavall a la de qualsevol ésser humà?  Ningú no ho diria: un senyor amb aquesta rectitut d’esquena, amb aquests cabells tan ben tallats, amb aquest llaç de la corbata tan ben fet…

Aquesta foto va ser presa cinc anys després què un jurat ple de suecs li atorgués al nostre home un premi Nobel molt merescut.  Som a  l’any 1954: Faulkner té 57 anys, i, tot i que ell encara no ho sap, ja ha escrit totes les obres per les quals encara avui el recordem. De fet, el seu gran moment creatiu (que és també un dels grans moments creatius de tota la història de la literatura universal: poca broma) va començar l’any 1929 i va acabar l’any 1932. En aquests quatre anys, William Faulkner va escriure i publicar ni més ni menys que cinc obres mestres absolutes de la novel·la moderna: Sartoris, El brogit i la fúria, Mentre agonitzo, Santuari i Llum d’agost. I encara li van quedar forces i idees per escriure, només quatre anys després, una sexta obra mestra titulada Absalon, Absalon!

Si heu llegit qualsevol d’aquests llibres, ja sabeu que Faulkner no és un escriptor apropiat per llegir a la platja. La seva literatura és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell, diguem, emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.

Amb els llibres de William Faulkner aprenem coses que potser no estem segurs de voler aprendre. I aquesta, penso ara, és una definició prou exacta de la paraula «literatura».   

Joan Perucho, llegint en busca del secret

Joan Perucho era un senyor de Gràcia que guanyava diners fent de jutge i se’ls gastava comprant llibres. Tants llibres va comprar al llarg dels seus vuitanta-tres anys de vida, que les seves llars van acabar convertides en dues biblioteques d’aquestes que no te les acabes ni en cinc o sis reencarnacions. Hi ha fotos i gravacions de Perucho al seu pis de Barcelona i a la seva casa d’Albinyana, on sembla que les parets de tots dos edificis siguin fetes no de pedra ni de maons, sinó de llibres. De llibres vells, a més: d’aquests llibres que diuen de bibliòfil i que surten molt més cars que qualsevol rajola de Porcelanosa.

Joan Perucho, però, no només comprava llibres: també els escrivia. Va arribar a publicar-ne un bon grapat; només a la nostra biblioteca en tenim vint-i-set. De ben jovenet va començar escrivint poesia, i als seus anys finals hi va tornar amb ànims redoblats. Es tracta d’una poesia culta i tranquil·la, malenconiosa, plena de referències literàries, com aquest «Londres a la tardor» del seu llibre Els jardins botànics:

Xiula el vent entre les branques dels salzes.

La lluna amaga el rostre rere un núvol plujós

com ho volia Horace Walpole en la lletra

a Madame de Deffond sobre els rínxols divins.

John Keats, “il miglior fabbro del parlar materno”,

ho desmentia a Byron amb rara displicència.

Els cadàvers seguien podrint-se al fons

de la tomba entrevista al castell d’Otranto.

Clara ha tancat el llibre amb disgust evident

mentre xisclen els sicòmors en la llunyania.

Els llibres en prosa de Perucho són com els seus llibres de poesia, però amb un punt més de gust pel fantàstic i per la ironia juganera. A les seves novel·les hi ha tota mena d’èssers estranys, des de vampirs fins a autòmates medievals, des d’anacoretes  fins a ocells de metall, i també hi ha dames i cavallers que viuen aventures dins un raconet del temps que mai no sembla gaire real. La imaginació de Perucho és germana de la d’Álvaro Cunqueiro, cosina de la d’Italo Calvino i cunyada de la de Néstor Luján.    

Fa uns quants anys, vaig llegir un llibre de Carles Pujol que es deia Joan Perucho, el mágico prodigioso. Pujol, amic i admirador de tota la vida de Perucho a més de novel·lista molt notable, retratava el nostre home dins la seva biblioteca, envoltat dels seus milers de llibres, parlant sàviament de literatura mentre acaronava amb tendresa d’enamorat les cobertes encuirades de tanta venerable primera edició. La raó última de la seva bibliofília, Joan Perucho se la confessava al seu deixeble Pujol amb tota la seva elegància de senyor gran de Gràcia: ell comprava, llegia i col·leccionava llibres antics perquè tenia l’íntima convicció de que en algun d’ells, en qualsevol pàgina, potser en alguna nota al peu mig esborrada, podria finalment trobar la clau per desxifrar el secret més ben guardat de tots: el secret de la vida.

*  *  *

[Per cert: si us fixeu en la foto, veureu que el llibre que sosté a les seves mans Joan Perucho és la primera edició de la Dissertation sur les apparitions des esprits et sur les vampires et revenants, el famós assaig sobre vampirs de l'abat benedictí Agustí Calmet. Un clàssic entre els clàssics de la literatura amb ullals.]

Vladimir Nabokov, a la carretera

Si ho penses, resulta ben curiós que fos justament un rus, i a sobre en plena guerra freda, qui acabés escrivint el millor retrat d’aquesta forma de vida cent per cent americana dels cotxes, les persecucions i les fugides, les autopistes interestatals i els motels a peu de carretera. De fet, quan aquell britànic pervers ens va convidar a fer una ullada pel forat del pany del Bates Motel, ja feia uns quants anys que Vladimir Nabokov ens havia ensenyat, per boca del seu Humbert Humbert, que els motels són llocs propicis per als delictes anònims i els pecats inconfessables.    

Nabokov va coneixer molts motels a la seva vida, i moltes pensions, i molts llocs de pas. Com massa artistes del segle XX, ell va ser un exiliat continu. De fet, els darrers anys de la seva vida els va passar a un hotel de Montreaux, i allà hi va morir, a la riba del llac Lemán, a una hora de viatge de l’hotel on va morir un altre escriptor que no se li assemblava gaire. Expliquen que la seva habitació de Montreaux era tota plena de capses a mig buidar, com si l’escriptor visqués instal·lat enmig d’una mudança perpètua, i que a sobre d’un prestatge hi havia una bandereta dels Estats Units. Humor d’exiliat. 

Com a rus, Vladimir Nabokov resultava un tipus maniàtic, esquerp i més aviat estrany; com a estadounidenc, resultava totalment un alienígena. Deixant de banda la seva dona Vera, a qui va dedicar tots els seus llibres, les seves tres grans passions eren la literatura, l’entomologia i els problemes d’escacs: tres vicis d’aquests que es practiquen en solitari. El cas és que Nabokov, potser com tots nosaltres, tenia menys passions i vicis que fòbies: odiava tota classe de coses, començant pel soroll de les motos i acabant pels adeptes de la secta de Herr Doktor Sigmund Freud. No sé si odiava també els cotxes, però estic bastant segur de que no li agradava conduir.  A la foto, veureu que el nostre home va assegut al seient de l’acompanyant, sempre més còmode i civilitzat que el del conductor, i si pareu atenció, veureu que té una mena de carpeta i uns papers a la mà esquerra, i que a la dreta porta un llapis amb goma. Els papers són dos, i semblen fitxes: dues d’aquelles fitxes en les quals Nabokov escrivia els seus llibres. Amb un bon zoom i unes ulleres, potser podriem llegir què hi havia escrit, en aquell viatge, el novel·lista que va inventar-se la fugida sobre rodes del malalt encisador Humbert Humbert i la seva estimada Lolita.

*  *  *

Com passa amb tots els autors d’una obra mestra indiscutible, el gruix de la producció de Vladimir Nabokov corre potser el risc de quedar enfosquida per la lluentor del mite de Lolita. Jo us voldria recomanar tres novel·les seves que ningú no s’hauria d’estar de llegir: una és La Defensa, una altra és Pálido fuego, i la tercera és La verdadera vida de Sebastian Knight. Cap d’elles no s’assembla a les altres dues, però totes tres, cadascuna a la seva manera, són d’aquest tipus de novel·les que no se’t desenganxen de les mans fins que no les has acabades de llegir.    

H. P. Lovecraft, odiant a mort els peixos

Diuen que un dia, quan era un nen, H. P. Lovecraft va patir una forta intoxicació per menjar peix en mal estat i es va passar la nit sencera somniant amb tota mena d’horribles criatures amb forma de peix que sorgien del mar i ens invadien amb unes intencions molt dolentes. Us imagineu com devia ser d’aterridor  un malson generat pel cervell intoxicat de peix d’en Lovecraft? No resulta gens estrany que a partir d’aquell moment, el petit H. P. desenvolupés un horror quasi bé sagrat envers l’oceà i totes les criatures que en ell hi viuen i comencés a rumiar les seves futures històries d’horror. Històries com L’ombra sobre Innsmouth, plenes d’éssers híbrids, meitat peixos i meitat immigrants, on les seves pors d’home WASP de Nova Anglaterra amb pretensions d’aristocràcia s’objectivarien d’una forma alhora infecta i fascinadora.

A aquesta foto, ja ho veieu, H. P. Lovecraft fa cara d’ordidor de fàbules estranyes. H. P. Lovecraft fa cara de personatge de conte de Lovecraft: un d’aquests homes tristos, lletraferits i monomaníacs que comencen estudiant vells llibres d’història i acaben enfrontant-se (i perdent sempre la partida) amb algun Déu Primoridal amb cara de peix i parla estrangera. Expliquen els seus biògrafs que Lovecraft va criar-se a Providence amb una mare i dues tietes grotescament superprotectores, que odiava la llum del dia i que fins els trenta anys mai no va passar una nit fora de casa. També expliquen que durant dos anys va ser un home casat, però que la cosa no va sortir gaire bé. Era un racionalista filosòfic, un reaccionari polític i un racista vital; estava convençut que els grups d’immigrants mediterranis que començaven a apropiar-se d’alguns barris de Nova York pertanyien a una espècie que no era del tot humana. (No sé si alguna cosa d’aquestes es veu a la foto. Potser sí: a la seva mirada plena de por.) H. P. Lovecraft no era un home simpàtic, però diuen els entesos que ell sol va canviar les regles de la literatura de terror.

*  *  *

Si voleu llegir algun llibre sobre Lovecraft, jo us recomano Lovecraft. Una biografía, escrit per L. Sprague du Camp i publicat per Valdemar. Millor aquest que H. P. Lovecraft: contra el mundo, contra la vida, publicat per Siruela, que, tot i anar signat per Michel Houellebecq, trobo que no val gran cosa. I si voleu alguna cosa més breu, no us perdeu la introducció de Rafael Llopis a l’antologia (clàssica entre les clàssiques) Los mitos de Cthulhu, publicada per Alianza.