Terrors victorians

Escrivia H. P. Lovecraft a l’inici del seu assaig sobre El horror sobrenatural en la literatura que «la emoción más antigua y más fuerte de la humanidad es el miedo, y el miedo más antiguo y más fuerte es el miedo a lo desconocido». La història de la literatura universal així ho confirma: des d’Homer i fins a J. G. Ballard, des de Goethe i fins al propi Lovecraft, aquesta fascinació antiga de l’ésser humà per tot allò que li és desconegut ha esdevingut sempre una de les seves principals fonts d’inspiració.

Hi ha èpoques històriques, però, que semblen haver-se sentit especialment atretes per la part més fosca o menys quotidiana de la realitat; i el segle XIX anglès fou sens dubte una d’elles. Ja des de finals del segle XVIII, amb l’aparició de l’anomenada «novel·la gòtica» com a desviació particularment britànica dins el corrent més general del Romanticisme europeu, la literatura de les Illes havia encetat un idili amb l’horror, el misteri i l’aventura de caire sobrenatural que no va deixar d’enfortirse al llarg dels 64 anys de regnat de la sobirana Victòria.

Amb aquesta nova guia, la segona que dediquem al vell Londres de Charles Dickens i de Sherlock Holmes, des de la Biblioteca Ca n’Altimira us volem proposar un viatge per la cara més sinistra de les lletres victorianes. Un viatge ple d’ensurts, de sobresalts i de sorpreses de la mà d’unes quantes ficcions (i també d’un parell de realitats) que al seu dia van esfereir milions de lectors arreu del mon, i que avui encara formen, en molts casos, part viva del nostre imaginari del segle XXI.

 Terrors victorians. Horror, misteri i fantasia a la narrativa anglesa del segle XIX

Victorians a Cerdanyola. Punt i seguit

Avui tanquem a l’Espai de llibres la primera fase del nostre Any Victorià, i ho fem recuperant una vella entrada del bloc que ens servirà per enllaçar, ni que sigui simbòlicament, aquests dos darrers mesos d’ofensiva londinenca gairebé diària que us acabem d’infligir amb la nova etapa que encetarem a la tornada de Setmana Santa. El proper dilluns us oferirem la segona de les cinc guies de lectura que us tenim promeses, i a partir d’aquell moment el bloc recuperarà el seu ritme, els seus assumptes i el seu to habituals fins el dia 1 de juny, quan tornarem a la càrrega amb el nostre intensiu victorià. Com en el cas de Les ciutats de Dickens, la nova guia propiciarà també una exposició de llibres a la biblioteca; i no us direm encara quin és el seu tema, tot i que alguna idea podeu fer-vos llegint els paràgrafs que vénen avall.

L’entrada que recuperem, només lleugerament modificada, correspon a la crítica / recomanació que vam penjar ara fa dos anys del llibre de Patricia Cornwell Retrato de un asesino. Jack el Destripador: caso cerrado. Massa obsessionats amb el vell Jack, direu? Doncs potser sí. En tot cas, la foto que encapçala l’entrada correspon a l’arc d’accés a Miller’s Court, un mínim carreró que s’obria a finals del segle XIX a la banda nord del mític Dorset Street («el pitjor carrer de Londres»). I l’altra foto, la que la tanca, és una de les dues úniques imatges que es conserven de l’exterior del número 13 de Miller’s Court. Dintre d’aquella habitació, a casa seva, va morir Mary Jane Kelly la nit del 9 de novembre de 1888. Si els ripperòlegs no s’erren, ella va ser la darrera víctima de Jack l’Esbudellador.

___

 

De vegades, hi ha llibres que ens agraden per motius que els seus autors, si els coneguessin, considerarien potser del tot equivocats, i en alguns casos fins i tot ofensius. A nosaltres ens passa això amb aquest Retrato de un asesino. La seva autora, la nord-americana Patricia Cornwell, el va escriure amb l’únic objectiu de fer saber al món que ella, una famosa escriptora de novel·les policíaques, havia resolt d’una vegada per totes el misteri de la identitat de Jack l’Esbudellador. I el fet és que, llegint-lo sota aquesta perspectiva, el llibre resulta un fracàs absolut: ni Patricia Cornwell aconsegueix en cap moment de transmetre’ns la seva convicció d’haver enxampat l’assassí de prostitutes de Whitechapel, ni a nosaltres, al cap i a la fi, ens importa tampoc gaire aquesta incapacitat. Perquè el llibre, prou misteriosament, se sosté gràcies a una sèrie de virtuts que la seva autora potser ni tan sols sospitava mentre l’escrivia.

La història de Jack l’Esbudellador, tots la coneixeu. Durant l’estiu i la tardor de 1888, aquest assassí mai no identificat va treure la vida, mutilar salvatgement i, en algun cas, literalment esquarterar a un nombre indeterminat de víctimes (cinc, sis o potser set, segons les teories més comunes), totes elles dones, totes pobres i alcoholitzades, totes prostitutes que exercien el seu ofici als carrerons del districte de Whitechapel. Jack l’Esbudellador no va ser només el primer assassí en sèrie de l’època industrial; també va ser (i aquesta és potser, avui dia, la part més interessant de la seva història) el primer criminal convertit en estrella mediàtica, per culpa o virtut d’una premsa que va descobrir en ell una mina a l’hora de vendre diaris. De fet, el propi nom de Jack l’Esbudellador se’l va posar ell mateix, en una carta enviada a la premsa que molts ripperòlegs consideren realment escrita per l’assassí.

D’aleshores ençà, des d’aquells dies d’horror i sotrac que van enfosquir el Londres ja no gaire lluminós de finals de l’era victoriana,  s’han multiplicat les teories que proven d’esbrinar qui va ser Jack l’Esbudellador i què s’amagava darrera dels seus assassinats. Si visiteu qualsevol llibreria del Regne Unit i us adreceu a la seva secció (cent per cent britànica) de True Crime, hi trobareu un bon grapat de llibres que us provaran de convèncer de que Jack l’Esbudellador va ser qualsevol persona que us pogueu imaginar, des del nebot de la reina Victòria fins al seu metge personal, passant per Lewis Carroll o per una conxorxa interministerial que riu-te’n tu de l’assassinat de JFK.

L’aposta de Patricia Cornwell en aquest sentit és ben sonora: el pintor Walter Sickert, un dels grans noms de l’art de les Illes. Les raons que dóna per defensar aquesta hipòtesi són moltes i variades, incloent-hi anàlisis d’ADN i exercicis de grafologia, però la sensació que ens queda en finalitzar el llibre és que després de tot el seu esforç, després de tota la feina i els calés invertits en la seva investigació, la prova principal de Patricia Cornwell, allò que justifica el seu convenciment de la culpabilitat de Sickert, és exactament la mateixa que tenia al començament de tot plegat: el contingut dels seus quadres.

Dèiem al principi de l’entrada que aquest llibre resulta interessant per motius que no agradarien a la seva autora. Un d’aquests motius és, justament, el caire de la «relació» que la senyora Cornwell estableix al llarg del llibre amb l’objecte del seu estudi. El seu convenciment de la identitat de Walter Sickert com a Jack l’Esbudellador neix d’allò que ella creu detectar en els seus quadres: misogínia, agressivitat, narcisisme i tota mena d’indicis de malaltia mental. Patricia Cornwell jutja l’home Walter Sickert a partir dels seus quadres, i ho fa aplicant un mètode (més o menys) psicoanalític que resulta força estrany venint de qui ve. Si Walter Sickert pintava quadres on sortien dones espiades, humiliades o fins i tot agredides per homes, era perquè ell era un vouyeur, un sàdic i agressor que sublimava les seves pulsions en la foscor dels seus quadres. Patricia Cornwell, escriptora de novel·les plenes (com el gènere negre ho demana) de tota mena de violències i psicopaties, estableix continuament, sense despentinar-se, aquesta relació directa entre obra artística i desig, entre imaginació creadora i malaltia mental; llegint aquests raonaments, resulta ben curiós que ella mateixa no se n’adoni de la paradoxa. Patricia Cornwell ha decidit que Walter Sickert era un psicòpata assassí de prostitutes, i s’ha imposat el deure de trasmetre al món aquesta veritat. L’espectacle del seu convenciment (que té com a primera i molt visible conseqüència un odi personal, retrospectiu, cap al vell pintor) resulta en una lectura ben estranya.

El segon motiu pel qual us recomanem Retrato de un asesino és molt més amable amb Patricia Cornwell, i té a veure amb la part  estrictament històrica i narrativa del llibre. Quan l’autora no es dedica a fer elucubracions sobre la identitat de Jack l’Esbudellador, sinó a situar-nos en l’espai i el temps de les seves actuacions, el llibre assoleix una volada molt notable. Dins els paisatges urbans de misèria i desolació de l’Europa de 1888, Whitechapel era el punt més baix que hom podia imaginar: si Londres era la capital del món, Whitechapel era la seva deixaderia. Llegir els detalls de la vida de les víctimes de l’Esbudellador, dones amb noms i cognoms i amb unes cares que encara avui podem mirar, et posa sovint un nus a l’estómac. I és en aquests moments, en el relat de les vides ensorrades d’aquestes dones mortes, en la descripció de l’ambient de sordidesa i desesperació que sempre van conèixer, quan Patricia Cornwell deixa anar tot el seu talent de narradora d’històries i ens fica de ple en un món que ens costarà treball oblidar.

Tot això per dir que, encara que Walter Sickert no fos Jack l’Esbudellador, aquest és un llibre que val la pena llegir.

Inventant-nos als victorians

«Imaginem-nos que res del que creiem saber sobre els victorians és veritat. Que al llarg d’aquest segle que ens separa d’ells hem interpretat malament la seva cultura, la seva història i les seves vides, i que ho hem fet de forma intencionada, per tal de poder veure’ns a nosaltres mateixos com els moderns. Ens agrada imaginar que hem fugit de la influència dels victorians, que ens hem alliberat del seu món encotillat, dels seus puritanismes i prejudicis. Però, i si els victorians no fossin en absolut el tipus de gent que avui ens imaginem que eren? I si fossin més liberals i menys neuròtics que nosaltres? I si s’ho passessin millor que nosaltres, o si fossin menys hipòcrites respecte al sexe? Què passaria si les imatges populars del període (patriarques encarcarats que arruïnaven les vides de les seves dones i els seus fills, firaires sense escrúpols que colpejaven els seus monstres humans, dones amb cotilla de balena que cobrien les potes dels seus pianos per evitar-ne associacions indecoroses, i que després jeien al llit sota els seus homes i pensaven en Anglaterra) amaguessin al darrera una veritat molt diferent?

Aquest llibre és un intent d’imaginar de nou als victorians: de suggerir noves formes de veure les idees que hem rebut sobre la seva cultura; de distingir el mite de la realitat; de proposar una nova relació possible entre les nostres vides i les vides de la gent del segle XIX. Volem trencar amb els estereotips que han donat forma al nostre pensament sobre els victorians durant aquests darrers cent anys: la creença que vivien forçats al silenci respecte a determinats assumptes, que portaven vides secretes o que la seva cultura estava definida, encara més que la nostra, per una forta divisió entre la respectable superfície i el fosquíssim rerefons. Ens proposem sorprendre amb el rescat de textos victorians que qüestionen les nostres idees preconcebudes respecte a la cultura que els va produir, com ara la pornografia bisexual en la que els dos herois masculins practiquen el sexe entre ells sense cap mena de sentit de culpa abans de dedicar la seva atenció a les dues heroïnes, o com el serial d’aventures per a nens protagonitzat per un noi transvestit, o com els anuncis que proposen trobades íntimes amb la Dona-Babuí Julia Pastrana o amb el Noi Amb Dos Penis. I també volem trencar amb la idea de que la cultura del segle XIX era menys sofisticada que la nostra, que la sensibilitat dels victorians diferia sense remei de la nostra, que no eren bons al llit ni divertits a les festes, i que fem bé de considerar-los els nostres inferiors morals, quan no els nostres enemics.

La major part dels plaers que imaginem com a propis, els victorians ja els van gaudir abans. Ells inventaren el parc temàtic, el centre comercial, les pel·lícules, els salons recreatius, la muntanya russa, la novel·la criminal i els tabloides. Es passaven la vida buscant noves i millors emocions. Els victorians trobaven els seus plaers en clubs privats fetitxistes i en aterridors espectacles de llanterna màgica, assistien a acrobàcies mortals, jugaven a jocs mecànics i es deixaven seduir pels espectacles que oferien els panorames, els diorames, els neorames, els nausorames, els fisiorames i els cinematògrafs. Els Cremorne Gardens (un “parc del plaer” proper al Pont de Battersea) eren un mercat de la carn molt més salvatge que qualsevol club de moda del segle XXI. El sensation drama, un gènere teatral basat en espectaculars trucs escènics, oferia simulacions tecnològiques de cascades, allaus, edificis en flames i curses de cavalls. Burlington Arcade era una famosa galeria comercial on els londinencs practicaven les compres i el sexe amb idèntic entusiasme, i on l’especialitat de la casa eren els nois transvestits. Les novel·les sensacionalistes, com ara La dona de blanc, oferien plaers tan intensos que els seus detractors asseguraven que podien portar els seus lectors a la beguda, a la bogeria i al crim per imitació. Els quiosquers venien fotos d’assassins en sèrie; els farmacèutics dispensaven drogues que alteraven la ment, i no feien cap pregunta. (…) Els victorians van inventar-nos, i ara nosaltres hem inventat als victorians.»

De la introducció de Matthew Sweet al seu llibre Inventing the Victorians. Si haguéssiu de llegir-vos només un llibre sobre l’Anglaterra victoriana, que sigui aquest: és una veritable delícia. La traducció és nostra.

Victorians eminents: Aubrey Beardsley

Aubrey Beardsley va néixer a Brighton l’any 1872 i va morir a França, a la ciutat costera de Menton, quan encara no havia fet els 26. La seva vida artística fou, així, necessàriament breu però molt intensa, i va estar marcada sempre per una íntima consciència del final proper. Només sis anys de “vida pública” van ser suficients perquè Beardsley es convertís en un dels artistes més representatius de la nova sensibilitat fin-de-siècle, i alhora també en un dels més personals i inclassificables. Esteticisme, decadentisme i art noveau són etiquetes que sovint s’enganxen als seus dibuixos, però que ni de bon tros esgoten el ventall possible de lectures que se’n desprenen. La deformació de la realitat, l’estilització impossible de la figura humana o l’erotisme agressiu i omnipresent són alguns dels trets característics de l’obra de Beardsley, que va gaudir d’un expositor immillorable en la ja comentada revista The Yellow Book, fundada per ell mateix, i en els molts llibres essencials del període que va il·lustrar, com ara El Gran Déu Pan d’Arthur Machen o Salomé d’Oscar Wilde. Justament la caiguda en desgràcia de Wilde, amb qui el nostre home havia estat molt relacionat professionalment, va suposar un cert punt d’inflexió en la seva vida, com també ho va ser l’agreujament del seu estat de salut, ja precari des de la infantesa. Envoltat sempre de polèmica i d’especulació (d’ell s’ha dit que era homosexual, que era asexuat i que va tenir una relació incestuosa amb la seva germana gran), l’any 1897 va experimentar una sobtada conversió al catolicisme que el va fer abominar de tota la seva feina anterior, i només uns mesos més tard va sucumbir definitivament a la més romàntica de les malalties del XIX: la tuberculosi.

Imaginari londinenc: bicicletes

A partir de l’any 1885, quan van sortir al mercat les primeres bicicletes més o menys còmodes i segures, el Regne Unit va viure una autèntica febrada pel ciclisme. Degut al preu dels primers models, prohibitiu per a la immensa majoria dels súbdits de Victòria, la bicicleta es va convertir en un símbol immillorable d’estatus, a la vegada que atorgava al seu propietari un cert aura de modernitat i d’esperit d’aventura. Així, els camins de l’Anglaterra rural van omplir-se d’un dia per l’altre de senyors i de senyores que lluïen a tota velocitat les seves millors gales, sota la mirada perplexa dels seus veïns encara no afectats pel virus ciclista. També a Londres es van començar a veure cada cop més bicicletes sortejant amb valentia i inconsciència el tràfic animal de la ciutat, un fet que no feia cap gràcia als conductors dels hansom cabs (a la dècada de 1890 aquest col·lectiu tenia el seu propi esport de moda, que consistia a assetjar les ciclistes de sexe femení fins que les tiraven a terra). Tot i aquests inconvenients puntuals, els victorians parlaven de les seves bicicletes en els mateixos termes i amb la mateixa passió que els motoristes d’avui fan servir per referir-se a les seves màquines. La bicicleta era un símbol de llibertat, la bicicleta atorgava independència al seu propietari, la bicicleta lluïa una barbaritat; i a sobre consumia menys farratge que un cavall.

__

Dues versions d’Elizabeth Siddal

Elizabeth Siddal (1829-1862), convertida post mortem en la Beata Beatrice pel seu marit, llavors ja vidu, Dante Gabriel Rossetti. L’obsessió que Rossetti va sentir sempre per Siddal fou tan gran que a la seva mort va trencar totes les seves fotografies, perquè no li feien justícia, i va enterrar amb ella l’única còpia dels seus propis poemes. (Anys després, penedint-se d’això últim, va fer exhumar el taüt per recuperar-los.) La identificació d’Elizabeth amb la Beatrice de Dante Alighieri és una constant en l’obra del pintor prerrafaelista, començant per l’aiguafort de 1853 titulat “El primer aniversari de la mort de Beatrice” i culminant en aquest quadre, “Beata Beatrix”, que Rossetti va pintar justament un any després de la mort de la seva musa i esposa.

__

Elizabeth, com l’Ofèlia de Hamlet, bellament ofegada en un detall del quadre de John Everett Millais. L’obra és tan coneguda que no fa falta comentar-la: si Poe deia que el tema més poètic del món era la mort d’una dona jove i bonica, aquest quadre (pintat l’any 1852, tres anys després de la mort de l’escriptor) hauria fet les seves delícies. Siddal, que a més de model també era artista i poeta, va passar-se setmanes senceres ficada a una banyera mentre Millais la pintava, i va acabar agafant una pulmonia que gairebé la mata de veritat.

Victorians eminents: Ernest Dowson

El londinenc Ernest Dowson fou, per sobre de totes les coses, un home trist i turmentat. Només va viure trenta-dos anys, i els cinc darrers se’ls va passar autodestruint-se amb tota la dedicació i l’entusiasme de qui ha renunciat definitivament a qualsevol esperança de felicitat personal. Abans d’això va ser un bon poeta decadent, un mediocre novel·lista i un romàntic sinistre i sense sort. El gran amor de la seva vida, i també la inspiradora i destinatària dels seus millors poemes, va ser una nena d’onze anys que es deia Missie; ell llavors en tenia vint-i-dos, i la cosa, com us podeu imaginar, no va acabar gens bé. Avui, Dowson és una referència obligada en tots els llibres que estudien l’ambient moral enrarit dels anys finals de l’època victoriana, però també se’l recorda, amb justícia, per la seva estranya capacitat per crear frases i expressions afortunades que han tingut una llarga vida gràcies al cinema i a la música, com ara «Gone with the wind», «Faithful to you, in my fashion» o «The days of wine and roses». Els seus versos, de fet, són plens de troballes d’aquest tipus, i els travessa una nostàlgia, una malenconia, una desesperació íntima i constant que converteixen la seva lectura, encara avui dia, en tota una experiència. Dowson va morir a Londres el 23 de febrer de 1900, alcoholitzat i en la més absoluta misèria; els seus pares, malalts tots dos de tuberculosi, s’havien suïcidat cinc anys abans, i la mateixa malaltia corria també per la seva pròpia sang. No duren gaire els dies de vi i roses, diu el seu poema més conegut, i el nostre camí només és un instant entre dos somnis.

Per a tots els gustos, per a totes les edats (i 2)

Victorians eminents: Dan Leno

Dan Leno, «l’home més divertit d’Anglaterra», va néixer a Londres el 20 de desembre de 1860. Els seus pares eren artistes de varietats sense gaire fortuna, i als quatre anys el petit Dan va començar a acompanyar-los als escenaris d’alguns dels music halls menys lluïts de la ciutat. La seva carrera d’estrella infantil fou meteòrica: als nou anys ja era cap de cartell al Britannia, i als disset Charles Dickens el va anar a saludar després d’una actuació a Belfast i li va augurar un futur ple d’èxits. El talent precoç del jove Leno, que llavors encara es deia George Wild Gavin, mai no va poder treure de la pobresa la seva mare i els seus cinc germans (el seu pare havia mort l’any 1865, víctima d’un alcoholisme que també havia d’afectar aviat el nostre home), però el fet és que l’auguri de Dickens es va complir amb força exactitud. Durant la dècada de 1880, Dan Leno es va convertir en el còmic més famós d’Anglaterra. Els seus personatges (masculins i femenins, com a la foto) eren coneguts i celebrats arreu del país, i les seves cançons tenien estatus de hit single permanent entre les classes més populars. La seva capacitat per imitar la veu, l’aparença i les maneres de qualsevol persona tenia fama de ser gairebé infinita; com infinita era també la seva voluntat d’autodestruir-se. A finals dels 90, coincidint amb una sèrie d’intents frustrats de fer un pas endavant a la seva carrera i canviar el music hall pel teatre shakesperià, la seva salut mental es va començar a ressentir dels llargs anys d’alcoholisme i de vida nocturna. El seu declivi va ser tan ràpid com la resta de la seva vida, i gairebé igual de públic i de celebrat. Finalment, l’any 1903 va ser internat a l’hospital psiquiàtric de Camberwell House, a Londres, i gairebé ja només en va sortir per morir a casa seva el 31 d’octubre de 1904. Tenia 43 anys, i durant bona part de la seva vida havia sigut l’home més divertit d’Anglaterra.

Revista de premsa: The Strand Magazine

Quan pels volts de Nadal de 1890 va sortir a la venda el primer número de The Strand Magazine, ningú no podia sospitar que aquesta revista de vocació clarament popular havia de guanyar-se un lloc de privilegi a la història de la literatura anglesa. I tot perquè set mesos més tard, al número de juliol de 1891, a les seves pàgines apareixeria un conte titulat «Un escàndal a Bohèmia». El seu autor era l’escocès Arthur Conan Doyle, un escriptor encara no gaire conegut que volia fer carrera com a novel·lista històric i que de tant en tant es relaxava imaginant i posant per escrit les aventures d’un detectiu molt particular. El detectiu, ja ho sabeu, es deia Sherlock Holmes, i estava destinat a ser el personatge literari més famós i popular de la dècada final del regnat de Victòria; com també The Strand Magazine estava destinada a ser la publicació literària més famosa i popular d’aquest mateix periode.

Però Arthur Conan Doyle no estava sol a l’hora d’omplir d’emocions les pàgines de la revista. Al llarg dels seus gairebé 60 anys d’història hi col·laboraren autors de l’alçada i la popularitat de Rudyard Kipling, P. G. Wodehouse, H. G. Wells, Agatha Christie, Edgar Wallace, Dorothy Leigh Sayers o George Simenon. Winston Churchill, el premi Nobel de literatura més sorprenent de la història, va publicar a The Strand Magazine algun dels seus contes de joventut, i diuen que fins i tot hi va col·laborar, publicant-hi un dibuix… la reina Victòria!

Menció apart mereixen, justament, els dibuixants i i il·lustradors de la revista. La seva portada habitual, amb la panoràmica del cèntric carrer de Londres que li donava nom, era obra de George Charles Haité, però l’artista que ens ve immediatament al cap quan pensem en The Strand Magazine és Sidney Paget, l’il·lustrador clàssic de les aventures de Sherlock Holmes. Ell va ser qui va posar-li cara al detectiu de Baker Street; una cara, per cert, que sempre s’ha dit que era la del seu germà Walter, tot i que el propi Sidney ho va desmentir en més d’una ocassió.

Aquí us deixem unes quantes portades representatives de les diverses èpoques de la revista. I us convidem, com no, a buscar immediatament el vostre exemplar de Les aventures de Sherlock Holmes i rellegir «Un escàndal a Bohèmia». Només us direm dues paraules: Irene Adler.