En el món de la literatura, si parlem d’entrevistes, sempre acaba sortint el nom de The Paris Review: la venerable revista nord-americana que porta ja més de mig segle fent d’aquesta pràctica periodística, sovint no gaire prestigiada, un digníssim subgènere literari. Quan tot funciona com ha de funcionar —és a dir, quan es troben un escriptor amb coses a dir, i sobretot amb ganes de dir-les, i un entrevistador atent i preparat— les entrevistes de The Paris Review es llegeixen com a autèntiques peces del millor art literari. Però és que, més enllà de la seva qualitat, les entrevistes publicades per aquesta revista tenen una altra virtut que les fa ben estranyes: el seu objectiu no és fer-nos conéixer la vida i el pensament d’un determinat escriptor; el que busquen és apropar-nos a la manera en que cadascun d’aquests escriptors s’enfronta a la pràctica del seu ofici.

En castellà, s’han publicat unes quantes sel·leccions d’aquest ja immens corpus d’entrevistes; la darrera, editada l’any 2007 per El Aleph, llueix a la seva portada noms com els de William Faulkner, Isak Dinesen, Kurt Vonnegut, Joyce Carol Oates, Salman Rushdie, Manuel Puig o Christopher Isherwood. No en conec, en canvi, cap edició catalana. (I si llegiu en anglès i sou aficionats a l’Amazon, aquí podeu tafanejar una edició en quatre volums i més de dues mil pàgines que és, de veritat, una meravella.)

Les cinc entrevistes que ara us enllaço són també en anglès, i provenen de la fantàstica pàgina web de la revista. Els arxius d’aquesta pàgina són per perdre’s-hi un parell de setmanes; feu-li una ullada i veureu. A poc que us defenseu en l’idioma de Chuck Norris, acabareu amb el disc dur de l’ordinador ple de documents en pdf i amb el cap com un (feliç) timbal. Aquí en teniu cinc petits exemples: 

• Un dels meus novel·listes vius preferits, Richard Powers, ens transmet aquí la seva passió absoluta pel gènere novel·la i la seva envejable ètica de treball. (Per cert: d’aquí uns dies, si no passa res d’estrany, parlarem d’El tiempo de nuestras canciones, un tros de novel·la que aquí va publicar Mondadori l’any 2005 i que, penso, no ha acabat de rebre tota l’atenció que es mereixia.)
• Ara que Marius Carol ha tornat a portar el nom de Truman Capote a les pàgines culturals dels diaris gràcies a la seva nova novel·la, L’home dels pijames de seda, potser és un bon moment per recordar una de les entrevistes més famoses de totes les concedides per l’autor de Música per camaleons. La teniu aquí.  
• Kingsley Amis, el pare amat i odiat alhora d’en Martin Amis, parla aquí d’un munt de coses interessants; entre elles, d’aquesta forma ben curiosa de superstició que pateixen alguns escriptors estadounidencs: la Gran Novel·la Americana.
•  Aquesta és una de les entrevistes més famoses, i amb justícia, de totes les publicades per The Paris Review. El seu protagonista és un dels grans: William Faulkner.
• I per últim, i enllaçant amb l’entrada de dilluns, aquí podeu llegir els raonaments d’un altre escriptor d’aficions poc plàcides i molt criminals: el belga (sí, com Poirot) George Simenon.   

Si vosaltres compartiu la meva afició a llegir biografies i memòries d’escriptors, és probable que també hagueu desenvolupat ja la sospita de que tot novel·lista, en el fons del seu cor, aspira a convertir-se en un personatge més de les seves pròpies novel·les.

En alguns casos, aquest desig és íntim i més aviat secret; en d’altres, resulta tan evident que ni tan sols ens crida ja l’atenció. Penseu —i situeu-los vosaltres mateixos dins la categoria corresponent— en H. P. Lovecraft, en Joseph Conrad, en Emily Brontë, en Herman Melville, en Mark Twain, en Enrique Vila-Matas o en Ambrose Bierce. I, ja posats, penseu també en Agatha Christie, que va viure tota la seva vida com una escriptora de novel·la d’Agatha Christie i que l’any 1926 es va convertir, durant deu dies de desembre, en la protagonista d’un misteri digne de la millor de les seves novel·les.  

Tot va començar el dia 3 de desembre, quan, de cop i volta, l’escriptora va desaparéixer. Van trobar el seu cotxe abandonat en una pedrera del comtat de Surrey, prou lluny de Sunningdale, el poble de Berkshire on es trovava en el moment de la seva desaparició. Durant deu dies, ningú no va saber res d’ella. Els diaris, anglesos ells, n’anaven plens amb la notícia: l’escriptora de novel·les de misteri més famosa del país, esvaïda sense deixar rastre. I els nanos de Scotland Yard no se’n sortien amb el misteri: sense cap belga baixet que els donés un cop de mà, anaven tan perduts com el pobre inspector Japp. Fins que al cap de deu dies, la senyora Agatha Christie va aparéixer finalment: es trobava a Harrogate, allotjada en un hotel on s’havia inscrit amb el nom de la dona amb la qual el seu marit li estava sent infidel… Quan la policia la va interrogar, l’escriptora va dir que no recordava res d’aquests deu dies: patia amnèsia, i a sobre havia sofert un atac de nervis per culpa de la notícia de la infidelitat del seu marit. Oi que resulta novel·lesc? Novel·lesc i molt belle epoque. I, si fa no fa, tan anglès com el pastís de ronyons.   

Ara mireu-vos la foto. Qué us suggereix? Una ancianeta anglesa llegint-se el Times, potser: una avia dolça, plàcida i tranquil·la que està fent-li una ullada a la crònica social de la darrera cursa d’Ascott mentre es relaxa, taseta de té i muffin de xocolata a la mà, una estona abans de la seva partideta de bridge. Oi que sí?

Doncs no.

Aquesta dona s’està mirant les necrològiques del diari. Per això somriu com somriu. I si no s’està mirant les necrològiques, és perquè ja ha arribat a la secció de successos. Aquesta dona, creieu-me, no és una ancianeta plàcida i traquil·la. Aquesta dona no menja muffins ni juga al bridge. Aquesta dona, de fet, no té amigues que juguin al bridge. A aquesta dona potser li interessen els barrets d’Ascott, però li interessen molt més els caps que hi ha a sota d’aquests barrets, i els pensaments que hi ha dins aquests caps, i les coses més fosques i secretes i més inconfessables que hi fan niu dins aquests pensaments.  És una dona fosca, aquesta dolça ancianeta. És una dona amb passat: passat del real, d’aquest que deixa records i ferides, i passat també imaginari. Aquesta dona s’ha imaginat tants assassinats al llarg de la seva vida, que no crec que dormi gaire bé a les nits. Si us fixeu, fa cara de cansada. 

Aquell mes de desembre de l’any 26, quan es va inscriure amb un nom prestat a aquell hotel i va desaparéixer del món, penso —n’estic segur— que la llavors ben joveneta Agatha Christie va llegir també els diaris amb un somriure malèvol a la cara. Llavors, llegint la seva història a la prensa, va tastar com provava això de convertir-se en la protagonista d’una ficció narrada per una altra persona.

Jo diria que li va agradar. 

Si vosaltres, igual que l’entrevistador no gaire amable d’aquests dos vídeos, també creieu que Adolfo Bioy Casares va ser només un bon amic de Jorge Luis Borges que va tenir la sort, o potser l’encert, de fer-se un nom i una carrera a l’ombra de l’autor de Ficciones, us he de dir que esteu molt equivocats. Llegiu El sueño de los héroes. Llegiu La trama celeste. Llegiu Una muñeca rusa. Llegiu, si us plau, La invención de Morel. Llegiu qualsevol d’aquests llibres, i veureu com, en els seus millors moments, l’escriptura del senyor Bioy Casares té un munt de virtuts: és sòbria, elegant i precisa, mai no avorreix, és divertida d’una manera alhora molt british i molt argentina i, a sobre, es plena d’aquella mena d’«encant» indefinible que el seu amic Borges assenyalava en l’obra del nostre admirat Oscar Wilde.    

I si encara no us he convençut, mireu-vos aquest relat tan romàntic, tan irònic, tan vertiginós en la seva metafísica com de conte necròfil d’Edgar Allan Poe.

A l’Espai de llibres mirem de no fer un ús gaire excessiu del corta-y-pega, aquest recurs tan socoregut i llaminer; però avui no m’he pogut estar de caure en la temptació. La culpa ha estat de Jordi Puntí, i d’un article seu que va apareixer dissabte a El Periódico, justament aquí. El meu coneixement directe de l’obra de Francisco Casavella és tan lleuger que no em veia amb cor d’escriure res de mínimament interessant sobre ell; però ara s’apropa el primer aniversari de la seva mort, i jo no volia deixar passar aquest fet sense recordar d’alguna manera aquest autor: un home que, amb les seves pròpies armes i a la seva manera, va heretar la Barcelona de Juan Marsé i la va enriquir amb tota una mitologia adaptada als nous temps.      

La nota de Jordi Puntí es diu «Francisco Casavella, l’home que balla», i fa referència al llibre pòstum de Casavella Elevación, elegancia y entusiasmo. Aquí la teniu:

D’aquí un parell de setmanes, el 17 de desembre, farà un any que va morir l’escriptor Francisco Casavella, però jo ja no puc esperar més… Fa una colla de dies que estic submergit en la seva obra periodística, com un caçador de coralls que ha trobat una reserva increïblement intacta, i ara ho vull explicar. Llegir els seus textos és la millor manera de recordar-lo i en pocs mesos les editorials s’han posat les piles per actualitzar i assegurar la presència de Casavella a les llibreries. Destino ha reeditat en un sol volum El día del Watusi. A Galaxia Gutenberg han preparat un volum impressionant –Elevación, elegancia y entusiasmo– que reuneix les col·laboracions en premsa i els assajos que Casavella va escriure entre el 1984 i el 2008, pocs dies abans de morir. Tela per tallar. Carn per mastegar. Són mil pàgines, mil, que testimonien la presència pausada i brillant de l’escriptor als mitjans, i que reunides ara donen fe de la gran coherència literària de la seva obra. Casavella escriu ressenyes de llibres, cròniques musicals, articles sobre cine, assajos sobre la cultura alternativa, els escriptors que li agraden o els ídols televisius… És igual, el que compta és la seva mirada, el punt de vista. Portat per una curiositat sense límits, reflexiona amb ironia, perspicàcia i mala llet. Va al fons de la qüestió, sempre decidit a fer un altre pas de rosca. El seu primer article, per exemple. El va escriure per a la revista de còmic Cairo i era un repàs a l’escena musical de Barcelona el 1984. Parlant d’un grup sense sort, Liquid Car, els despatxa amb una frase tan implacable com generosa: «La falta de aplausos acabó con su vida profesional».

Una de les màximes virtuts de Casavella és que sempre connecta, tot està connectat amb tot, per això Elevación, elegancia y entusiasmo –un títol que surt del disc A Love Supreme, de John Coltrane– és un festival de la intuïció. Al pròleg del volum, Jordi Costa compara Casavella amb un home que balla: «Bailar con el ímpetu de quien quiere ensanchar la pista de baile», escriu. Per mi aquest home que balla té l’aspecte de Christopher Walken en aquell videoclip que es deia Weapon of Choice, la cançó de Fatboy Slim. Francisco Casavella va ser el Christopher Walken de la seva generació: elevació, elegància i entusiasme. I xuleria.

Venia jo avui en el tren de camí cap a la biblioteca, gaudint activament de totes les comoditats habituals de la Renfe, quan, tot rumiant alguna entrada per a aquest bloc, m’he adonat de dues coses. La primera, que porto des del mes d’agost sense teclejar aquí el nom venerat de David Foster Wallace: un fet que, tractant-se de l’Espai de llibres, voreja gairebé la negligència… I la segona, que David Foster Wallace continua sent encara avui dia, més d’un any després de la seva mort, un escriptor incomprensiblement  inèdit en llengua catalana. I com que A + B = C, aquí teniu aquesta entrada que serveix per matar dos ocells d’un tret. (I que, malauradament, m’ha distret força de les atraccions que avui Renfe em tenia preparades.)

Perquè David Foster Wallace, jo d’això n’estic gairebé convençut, és l’escriptor contemporani més important, reconegut i universalment influent —i no diré el millor perquè això és qüestió de gustos; però és el millor— de tots aquells que encara no han estat traduïts a la nostra llengua. I això, disculpeu la meva emprenyamenta, a mi em sembla tan incomprensible com escandalós. Cap dels llibres de David Foster Wallace no ha estat editat en català: ni les seves dues novel·les, ni els seus tres llibres de relats, ni els seus dos reculls d’articles i reportatges. Tampoc no s’ha traduït aquí cap de les antologies de narrativa nord-americana actual que contenen alguna història seva; penso, per exemple, en Generación quemada i en Lo mejor de McSweeney’s, que sí han estat traduïdes al castellà i a un altre bon grapat de llengües europees. En cas que s’hagi publicat alguna cosa en revistes o en alguna altra antologia, m’ha passat per alt i demano disculpes (i us agraïré de tot cor que compartiu amb mi la referència). Fins on jo sé, aquesta història que ara estic a punt de traduir és la primera peça de David Foster Wallace mai transcrita en català.

 «A Radically Condensed History of Postindustrial Life», la història en qüestió, és el relat més breu de tots els publicats pel nostre home. Amb ell s’obre Entrevistas breves con hombres repulsivos, el seu segon llibre de relats (sobre el qual, per cert, ara se n’ha fet una pel·lícula escrita i dirigida per John Krasinski, l’entranyable Jim de la versió americana de The Office.) Els motius pels quals he escollit precisament aquesta història són prou evidents: el temps, a les nostres biblioteques públiques, és un bé molt escàs… i el meu anglès tampoc no dóna per més. Però el cas és que aquesta història radicalment condensada té, tot i la seva poc acostumada brevetat, un je ne sais quoi que la fa cent per cent wallaceana. Els seus temes són, al cap i a la fi, l’ansietat de les relacions socials, la sinceritat impossible i la buidor de les nostres màscares: els peatges de viure en un món que ha bescanviat, irreparablement, la sinceritat per la ironia. I quan David Foster Wallace parlava de tot això, sabia molt bé el que s’estava dient.    

Aquí teniu l’original anglès de DFW, en cinc frases i vuitanta paraules:

When they were introduced, he made a witticism, hoping to be liked. She laughed extremely hard, hoping to be liked. Then each drove home alone, staring straight ahead, with the very same twist to their faces.

The man who’d introduced them didn’t much like either of them, though he acted as if he did, anxious as he was to preserve good relations at all times. One never knew, after all, now did one now did one now did one.

I aquí en teniu la meva humil versió catalana, amb unes quantes paraules de més:

Quan els van presentar, ell va fer un comentari enginyós mirant d’agradar. Ella, mirant d’agradar, va riure de forma exagerada. Després tots dos van conduir sols cap a casa, mirant fixament cap endavant, amb una mateixa expressió a les seves cares. 

A l’home que els havia presentat cap dels dos no li queia gaire bé, tot i que actuava com si li agradessin, ansiós com estava per mantindre unes bones relacions amb tothom. Al cap i a la fi mai no se sap, oi que no? Oi que mai no se sap?   

Si voleu llegir alguna cosa més sobre David Foster Wallace, mireu-vos aquesta entrada del nostre estiu sobre Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, o feu-li una visita a aquest nou bloc amic de l’Espai de llibres, que tot just acaba de néixer.

Hi ha uns quants paratges al món que semblen actuar, de forma misteriosa, com a autèntics imans per a la literatura. Són espais de tota mena –paisatges naturals com ara rius, llacs i muntanyes, però també pobles i ciutats– que atreuen els escriptors amb una força, i sobretot amb una freqüència, que hom sospita que no és en absolut casual. Un d’aquests espais és el llac Leman.   

A la vora del llac Leman, a Cologny, dins una mansió anomenada Villa Diodati, es van reunir una nit d’estiu de l’any 1816 quatre esperits romàntics de les Illes, i allà van donar vida, entre bones dosis de laudà, a l’horrible criatura del doctor Frankenstein i a un dolentíssim vampir que s’asssemblava, prou sospitosament, a Lord Byron.  A la vora del llac Leman, a l’hotel Palace de Montreaux, va viure els seus darrers anys Vladimir Nabokov, sempre en companyia de la seva inseparable Vera i del fantasma d’una nena que el perseguia per tot arreu.  A la vora del llac Leman, en un altre hotel d’una altra ciutat, va morir Jorge Luis Borges, refugiat a darrera hora a la Ginebra de la seva poc feliç adol·lescència. I en aquesta mateixa ciutat, a la vora d’aquest mateix llac, sota el mateix cel neutral, va viure i escriure i estimar la nostra Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda va arribar a Ginebra l’any 1954, quan les Nacions Unides van contractar Armand Obiols com a traductor per a la seva seu de la ciutat suïssa. Armand Obiols era un home casat amb qui Mercè Rodoreda va entablir una relació sentimental durant els primers temps del seu exili, al castell de Roissy-en-Brie, i de qui ja no es va separar fins la seva mort (la d’ell) a Viena, l’any 1971. (Per cert: un altre escriptor famós que va arribar a Ginebra de la mateixa forma, contractat com a traductor de les Nacions Unides, va ser Julio Cortázar, qui sempre va odiar Ginebra amb tot el seu enorme cor de cronopi anticalvinista.) Després de la mort del seu home, Mercè Rodoreda va continuar encara un any més a Ginebra, vivint en un apartament situat justament a la vora del llac: el mateix espai on havia escrit Jardí vora el mar, La plaça del Diamant, La meva Cristina i altres contes i La mort i la primavera. La seva solitud, però, acabaria portant-la a retornar a Catalunya, i a instalar-se al poble de Romanyà de la Selva, on moriria l’any 1983.  

Desconec l’any en què es va prendre la foto que justifica aquesta entrada. Entenc que es va prendre quan l’escriptora havia tornat ja del seu exili; entenc també, potser amb massa alegria, que el gos que comparteix pla amb ella és el seu gos. El cas és que, mirant-me la foto, m’agrada pensar que aquest gos ja havia arribat al món quan Mercè Rodoreda encara vivia a Ginebra, a la vora del llac Leman. Sembla un gos molt polit i assenyat: jo diria que té tota la pinta de ser un gos suís. I les vores del llac Leman són propícies per als gossos ben educats. M’agrada imaginar-me a la Rodoreda passejant amb aquest gos pels bulevars que envolten les aigues del llac, ella pensant en les històries i en els personatges de les seves novel·les, ell pensant en les seves cosetes de gos. Recordeu: aquells mateixos bulevars per on Julio Cortázar havia passejat uns anys abans el seu avorriment de cronopi anticalvinista; aquelles mateixes aigües que el pobre Borges havia vist d’adol·lescent i que ja no podria veure quan hi tornés per morir. El mateix llac suís on va banyar-se, un parell d’hores després de somniar a Frankenstein, la jove, dolça i sinistra Mary Shelley.

Definitivament, hi ha llocs que semblen fets per decorat de bona literatura.

Paul Auster, La música de l’atzar. Barcelona: Edicions 62.

Jim Nashe és un bomber de Boston amb el cap enfosquit per la crisi de maduresa. La seva vida laboral és gairebé tan poc lluïda com la seva vida familiar, que és un desastre, i el futur tampoc no se li presenta gaire millor. Un bon dia, Jim Nashe hereta una suma molt considerable de diners del seu pare, amb qui no tenia tracte, i decideix cremar-los de la forma més americana que se li acudeix: agafant un cotxe i posant-se a conduir.   

Durant uns quants mesos, Nashe  viatja d’un extrem a l’altre dels Estats Units i viu la seva pròpia versió del somni beatnik: una versió més aviat light, tot s’ha de dir, amb vàries dècades de retard i amb força menys diversió. Menja a bars de camioners, dorm a motels de carretera i es passa la resta del dia dins del cotxe, conduint sense propòsit ni destinació. Fins que un dia es creua al seu camí Jack Pozzi, un jove jugador de pòquer que li proposa el negoci del segle: una partida amb dos excèntrics milionaris que, si tot surt com ha de sortir, pot convertir-los a ells també en milionaris.

Fins aquí, La música de l’atzar ha sigut una road novel de manual: una road novel tan estupenda, tan absorbent, tan prodigiosament escrita, que, quan vols adonar-te, ja portes una hora i mitja seguida llegint i ets a les portes de la mansió dels dos milionaris. I aquí és on comença una altra cosa: aquí és on La música de l’atzar és converteix en una novel·la de terror psicològic d’aquestes que et tenen amb el cor encongit fins a la darrera pàgina.

Poca cosa més cal dir d’un llibre amb un argument com aquest. Jo vaig llegir-lo ara fa un munt d’anys, just després d’haver llegit El palau de la lluna i just abans de posar-me amb la Trilogia de Nov York. Potser per això mateix, aquest és encara avui l’ordre de les meves preferències quant als llibres de Paul Auster: primer el Palau, segon la Música, tercer Nova York, tots tres molt ben situats dins aquell espai d’honor on viuen, a la nostra memòria, els llibres que mai no ens cansariem de llegir i rellegir.

Més encara que els altres llibres «clàssics» del seu autor, La música de l’atzar és una d’aquestes novel·les que, administrades a la persona oportuna i en el moment adient, pot crear lectors per a tota vida.  

Igual que succeeix amb Gustave Flaubert, de qui parlàvem aquí fa uns dies, Emily Dickinson és alguna cosa més que una escriptora: és també un símbol, un emblema d’una certa forma de viure i practicar la literatura.

Quan va néixer Emily Dickinson, tot el món que l’envoltava ja semblava molt antic. (Això, parlant de 1830 i dels Estats Units, sembla estrany; però a Nova Anglaterra, a la vella Nova Anglaterra del puritanisme estricte, dels judicis de Salem i dels descendents orgullosos del Mayflower, 1830 semblava realment la fi d’alguna cosa important.) La seva família era antiga, respectable i molt avorrida; una llarga estirp d’homes públics, educadors i advocats de renom que feien la seva vida d’acord a un principi de màxima prudència i austeritat: si alguna cosa semblava divertida, millor no fer-la. No fos cas que fos pecat. 

Emily Dickinson va néixer a Armhest, Massachusetts, el 10 de desembre de 1830, i a Amherst va morir 55 anys després. Entremig no va succeir res d’extraordinari, excepte  la gestació d’una obra poètica de primer nivell mundial. (També van haver-hi, segons sembla, un parell de possibles enamoraments no resolts en matrimoni i alguna intensa amistat de caire intel·lectual.) La resta és una reclusió, una solitud, un enfosquiment personal tan perfectes que, al seu costat, el nostre amic Gustave Flaubert sembla un company de farres de la senyoreta Paris Hilton. Amb vint anys, encara se la podia veure al poble anant a misa o passejant el gos pels prats; als quaranta, l’Emily era un fantasma sempre vestit de blanc que mai no posava un peu fora dels límits del jardí de casa seva. 

Aquesta reclusió és l’element constitutiu fonamental del «mite Dickinson», però hi ha un altre aspecte de la seva personalitat igual d’atractiu: la seva negativa gairebé absoluta a publicar els seus poemes. Només van publicar-se cinc en vida seva, i no tots amb el seu consentiment; ni tan sols Franz Kafka iguala aquest récord negatiu.  De fet, eren comptadíssimes les persones a les què Dickinson deixava llegir la seva obra: ella sí era, en el sentit més estricte de la paraula, una escriptora secreta. Els seus més de 800 poemes es van descobrir com allò que són, com un dels corpus més personals i coherents de tota  la poesia en llengua anglesa, només després de la mort de la dona que invertir tota la seva vida en escriure’ls. 

Us copio, per acabar, un d’aquests poemes, traduït per Marià Manent. «Al turonet, una dama vermella»:

Al turonet, una dama vermella
amaga, com cada any, el seu secret;
hi ha una dama blanca al bancal, adormida
dins un lliri quiet.

Les brises endreçades, amb escombres,
espolsen el turó, l’arbre i la vall, enllà.
Jo us ho prego, mestresses gentils, ¿voldríeu dir-me
quin hoste ha d’arribar?

No gens encara els veïns ho sospiten.
Va un somriure d’un bosc a un altre bosc.
L’hort, el ranúncul i l’ocell… Si falta,
perquè arribin, tan poc!

Però el paisatge té gran quietud encara;
la cleda no traspua l’averany:
com si ressuscitar fos una cosa
que no té res d’estrany.

No soy yo quien observa. No soy yo.

No soy yo quien ha crecido al amparo

de los prismas cristalinos del rostro de Sailor Moon.

Tampoco la deslumbrada por las luchas

de los Power Rangers. No soy yo.

No soy yo quien se petrificaba ante ella

para que reyes y peones batallaran tras la blanca

sobre un tapete del color preferido de Popeye.

Tampoco espío a ratones que andan de pie,

ni aplaudo monerías. Yo no observo.

Me observan. Ellos, al otro lado, me manejan

a su antojo, como si el mando fuera suyo.

No soy yo quien observa.

Es otra la Elena petrificada ante el espejo,

la que se enamoró perdidamente de Benji,

quien lloró verano tras verano en el entierro de Chanquete,

la que dibujó olas en papel de estraza

para honrar la memoria del marinero.

Elena se transforma ante ella,

descubre cómo es la realidad:

al tomar el mando olvida todo,

al dejarlo vuelve a ser Elena,

llena de miedos, en el país de la decepción.

Ya no soy quien observa. Pero esa lucha,

ese sudor -especie de espejo-,

me ayudaron sin duda un día a aprender

a pronunciar mi nombre.

Elena.

Cada signo es un minipunto

para el equipo de los chicos.

Una educació sentimental a ritme de dibuixos animats. «Espejo», de la jove escriptora cordovesa Elena Medel. Poema inclós al seu llibre Mi primer bikini (DVD, 2002).