Aquesta història de poc més de cinquanta pàgines —noranta si contem les il·lustracions i les fulles en blanc— és, famosament, una mena de testimoni vital i literari de Joseph Roth, un dels grans novel·listes centreeuropeus de la primera meitat del segle XX i una de les figures més tràgiques de la convulsa història de la literatura en llengua alemanya d’aquest mateix període. Com Alfred Döblin, com Stefan Zweig, com Thomas Mann, com tants i tants homes i dones no alineats amb l’ideari del Partit Nazi, Roth va haver d’exiliar-se d’Alemanya quan aquest va arribar al poder l’any 1933; ell, jueu nascut a Àustria però instal·lat a Berlín des de 1920, va optar per París com a port de refugi, i fora d’alguns viatges puntuals, ja no es mouria d’aquesta ciutat durant els sis anys escassos que li quedaven de vida. L’any 1922 s’havia casat amb Friederike Reichler, austríaca i jueva com ell, a qui no gaire temps després se li va declarar una greu malaltia mental que acabaria obligant Roth a internar-la en un manicomi;  els nazis van matar-la el 15 de juliol de 1940, un any després de la mort de l’escriptor. Empobrit, alcoholitzat, sense sostre fix ni bona salut ni cap perspectiva raonable de futur oberta al seu davant, però sempre fidel a la seva vocació de novel·lista, els seus darrers anys van ser una estranya combinació de fracàs personal i d’acompliment literari. La tarda del 26 de maig de 1939, la notícia del suïcidi del seu amic Ernst Toller, autor dramàtic exiliat també com ell de l’Alemanya nazi, va precipitar el seu darrer col·lapse. Va morir al dia següent, només unes setmanes després d’haver posat el punt i final a La llegenda del sant bevedor.

El llibret explica la història d’Andreas Kartak, un immigrant centreeuropeu reduït a la condició de clochard a París que un dia, trobant-se sota un dels ponts del Sena on acostuma a dormir, rep dos-cents francs de mans d’un desconegut. L’home assegura obrar per raó de la seva fe en santa Tereseta de Lisieux, i li posa a Andreas la condició que, quan pugui, retorni els diners al lloc on reposa la mateixa santa, a l’església de Santa Maria de Batignolles. Retornar aquests dos-cent francs es convertirà, així, en una qüestió d’honor per al pobre Andreas, que tot i ser un vagabund alcoholitzat i amb tendència a prendre sempre, ai, la pitjor decisió possible davant qualsevol situació, és també un home amb un fort sentit del deure i de l’amor propi. Diversos cops de sort aniran reposant els dos-cents francs a la butxaca del nostre sant bevedor, però una infal·lible barreja de mala sort, de set inapagable i de càndida innocència els tornaran a fer desaparèixer abans que els pugui retornar a la nena Tereseta. No us explicarem el final de la història, que és trist i necessari, però sí us direm que llegir a Joseph Roth explicant-nos amb tendresa —i també amb una certa crueltat— les desventures d’aquest pobre home tan semblant a ell mateix és una experiència que resulta molt emocionant.

Els vells amors errats, els amics dubtosos, les noies de París alegres i distretes, la religiositat quasi infantil, el pes d’un passat dolorós i irrevocable i, per sobre de tot plegat, la consciència íntima d’un fracàs que ni tot l’alcohol del món és capaç d’apaivagar: un llibret extraordinari.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

El proper 2014 es compliran quaranta anys de la publicació de la primera novel·la d’Stephen King. Avançant-nos a aquesta efemèride, a la Biblioteca Ca n’Altimira us volem proposar un itinerari cronològic per quaranta dels millors títols de l’autor: novel·les, llibres de relats i assaigs que integren un dels corpus més admirables de la història de la literatura de terror. Ara que King comença a rebre per part de la crítica (aquí ho vam comentar) un merescut reconeixement com un dels grans novel·listes populars del nostre temps, creiem que val la pena recuperar alguns del seus millors clàssics. Lectures àgils, addictives i plenes d’emocions.

Com sempre, podeu clicar a sobre de la imatge per accedir als continguts de la guia de lectura.

Richard Middleton, l’autor d’aquesta delicada col·lecció de relats que avui us recomanem, és un d’aquells escriptors que mai ningú no sembla recordar quan es tracta de passar revista als noms propis de la literatura del seu temps o del seu gènere, però que tampoc no es resignen a caure del tot en un oblit definitiu. El temps de Middleton és la primera dècada del segle XX; els seus gèneres, la poesia i el relat breu de caire més o menys fantàstic; en cap d’aquestes categories s’ha guanyat un espai mínimament segur al costat dels grans noms de l’Anglaterra eduardiana, aquella època francament encisadora —hereva rebel i descarada del temps dels vells patriarques victorians— en la què el nostre escriptor va viure una vida fosca, desplaçada i gens feliç.

El gran Arthur Machen, que el va tractar lleugerament en alguna de les tertúlies de taverna que tots dos freqüentaven, i que l’any 1912 va rebre l’encàrrec de signar el pròleg per a la primera —i pòstuma— edició dels seus relats, recordava a Middleton com un jove prematurament envellit, trist i sempre en tensió, obsedit a parts iguals per la creació de la seva obra i per la seva escassa fortuna literària. Henry Savage, amic de l’escriptor i autor, l’any 1922, de la seva única biografia, no va estar-se tampoc de consignar el caràcter difícil de Middleton i la seva propensió a la tristesa. Richard Middleton només tenia vint-i-nou anys quan va suïcidar-se a Brussel·les, ben lluny de casa seva i del seu país ingrat, però les poques fotografies que es conserven d’ell el mostren, en efecte, més com un senyor de mitjana edat extremadament fatigat per la vida que com el jove escriptor inèdit que realment era. Va morir el primer dia de desembre de 1911; uns mesos després els seus pocs amics van publicar un volum de Poems and Songs i un recull de les seves narracions breus, The Ghost Ship; i massa tard, ai, l’Anglaterra eduardiana va descobrir qui era Richard Middleton.

La fortuna de The Ghost Ship va respondre, de forma gairebé exclusiva, a la història que donava títol al volum: una ghost story en clau d’humor que mai no ha deixat de reproduir-se en les antologies del gènere, que tothom reconeix com una petita obra mestra de la literatura fantàstica i que és, de fet, l’únic motiu pel qual el nom de l’autor mai no ha caigut en l’oblit definitiu que, tot i així, sempre sembla amenaçar-lo. Deixarem que sigueu vosaltres mateixos els qui descobriu aquest conte meravellós, i us assegurarem també que «El buque fantasma» no és el millor conte del llibre (com tampoc ho és «En el camino de Brighton», l’altra història de Middleton que de vegades treu el cap a les antologies de misteri). De fet, a El buque fantasma y otros cuentos tristes y siniestros hi ha tants contes extraordinaris que no gosarem de destacar-ne’n cap. El que importa d’aquests contes, allò que els converteix en peces literalment úniques, és —com en tota la bona literatura d’ahir, d’avui i de sempre— el to de veu de l’autor i la seva mirada. Gairebé totes les històries estan protagonitzades per nens, i gairebé tots aquests nens són éssers tristos i tendres a qui ningú no ha equipat encara per a la vida. Però hi ha també venedors de taüts, escriptors fracassats i algun fantasma jove i malenconiós. Hi ha nostàlgies, suïcidis i vides desgraciades que ningú no sap com millorar. Hi ha una sensibilitat romàntica a flor de pell que impregna cada pàgina i dóna color a cada paraula. I hi ha també l’anhel i l’esperança d’un amor que mai no acaba d’arribar. Són contes en carn viva: llegint-los, hom percep que l’autor va donar-se completament en ells, que els va escriure perquè necessitava fer-ho. No són literatura: són —si ens enteneu— literatura. I això diríem que no és quelcom gaire habitual.

Escriu Arthur Machen al seu pròleg que aquest és «un volumen extraordinario, todo en él está impregnado de una curiosa calidad que lo diferencia completamente de otros. En mi opinión, se trata de una obra verdaderamente hermosa». A nosaltres també ens ho sembla, i pensem que el seu autor, aquell jove trist i prematurament envellit que maldava per convertir-se en escriptor, bé es mereix avui aquest petit homenatge tardà que és la nostra lectura.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Bill Bryson, nadiu d’Iowa, un dels estats que més plenament conformen allò que es coneix com el Mid-West americà, va emigrar al Regne Unit amb poc més de vint anys i no va tornar als Estats Units fins dues dècades més tard, quan ja era un home casat i amb tres fills que havia passat gairebé tota la seva vida adulta gaudint (de vegades) o suportant (també de vegades) la seva condició d’habitant d’un país estranger. L’estadounidenc trasplantat a la vella Anglaterra va decidir fer les maletes i tornar al Nou Món per una sèrie de motius que ara no fan al cas; el que sí ens interessa és que tot just arribat al seu nou lloc de residència, un idíl·lic poblet de l’estat de New Hampshire anomenat Hanover, Bryson va rebre l’encàrrec per part d’un diari britànic d’escriure una columna setmanal en la què explicaria les seves impressions sobre el fet de reintegrar-se, tant de temps després i ara amb una família d’anglesos al costat, a l‘american way of life de la seva infantesa i primera joventut i als paisatges, els costums, l’urbanisme i la gent dels Estats Units d’Amèrica.

El resultat, com no podia ser de cap altra manera tractant-se de Bill Bryson, és un conjunt d’històries suposadament reals (tot i que de vegades costa de creure) que fan una lectura molt, molt divertida. Des de petits drames en clau personal relacionats amb la passió dels americans per les normes de conducta en públic, la paperassa, les il·limitades possibilitats d’elecció consumista i els argots tècnics més incomprensibles fins a estudis estadístics que demostren que l’any 1992 «más de 400.000 estadounidenses sufrieron alguna herida producida por sillas, sofás y sofás cama» i que a aquell país «hay más personas heridas por el manejo de aparatos de alta fidelidad (46.022) que por el disfrute de monopatines (44.068), camas elásticas (43.655) e, incluso, hojas y maquinillas de afeitar (43.365)». Des de l’anàlisi dels continguts calòrics del frigorífic d’una família americana estàndard fins el plany no gaire convençut per la desaparició dels autocinemes, dels barbers de tota la vida i dels motels amb personalitat pròpia. Des d’una exposició dels detalls que subtilment diferencien el críquet i el beisbol («una diferencia crucial: el béisbol es divertido, y además, cuando uno se marcha del estadio, ya sabe quién ha ganado») fins a reflexions sobre els misteris del Nadal, de la informàtica, de les línies telefòniques d’atenció al client i de l’estricte pudor social que els americans demostren per les coses del sexe.

Les millors parts del llibre, però, es troben segurament en la narració de diverses històries personals i familiars més o menys ridícules, violentes o compromeses que l’autor no s’està d’explicar-nos amb tot luxe de detalls (a Bryson li encanta riure’s d’ell mateix, i el personatge que es va construint article rere article, innocent i maldestre fins el deliri, acaba resultant-nos d’allò més entranyable) i en uns quants exercicis d’estil que demostren el seu talent a l’hora d’afrontar la sàtira més desbocada. Si voleu comprovar-ho ràpidament, llegiu la peça titulada «El turista accidental». Un tastet: «Siempre que salgo de viaje me las arreglo para sufrir alguna catástrofe. Una vez que iba en avión, me agaché para atarme el cordón justo en el momento escogido por el pasajero de delante para reclinar su butaca al máximo, de forma que en un periquete me encontré atrapado sin remisión con el rostro fijo sobre el zapato. Mi liberación no llegó hasta que hube clavado las uñas en el tobillo de mi vecino de asiento. En otra ocasión derramé un refresco sobre el regazo de la ancianita sentada a mi lado. La azafata se acercó, limpió un poco a la ancianita y me sirvió un nuevo refresco, que al momento volví a derramar sobre la pobre señora. Todavía hoy no sé cómo me las ingenié para ello.»

Si ja coneixíeu a Bill Bryson a través de llibres com Una breve historia de casi todo, Shakespeare: el mundo como escenario o En casa: una breve historia de la vida privada, tots ells absolutament recomanables, no us sorprendrà el sentit de l’humor tendre, sorneguer i intel·ligent que desprèn cada pàgina d’aquestes Historias de un gran país. I si encara no heu tingut el plaer de entaular relació amb ell, no ho dubteu ni un instant: pocs escriptors trobareu que facin tan bona companyia.

Fitxa al nostre catàleg   

Pàgina web de l’autor

Podeu clicar a sobre de la imatge per accedir a la nostra nova guia de lectura: una selecció comentada de 35 grans clàssics de la narrativa estrangera del segle XX. Llibres de sempre, més vius i actuals que mai.

[Podeu clicar a sobre de la imatge per accedir a la nostra nova guia de lectura: vint-i-cinc veus fresques, diferents i molt personals.]

Als seus encara actius (i productius) 92 anys i mig, P. D. James representa avui dia l’encarnació més perfecta possible d’aquella mítica figura de les lletres angleses que és la «dama del crim». Nascuda a Oxford l’any 1920, viuda des de 1964, amb una història personal plena de dificultats i de desgràcies superades, baronesa de Holland Park pels seus mèrits literaris i, per sobre de tot, autora de més de vint novel·les de caire policíac, catorze d’elles protagonitzades per un mateix personatge, Adam Dalgliesh, un policia de la vella Scotland Yard que és també poeta en les seves hores d’oci i que s’ha convertit, des del seu naixement l’any 1962, en un dels personatges més recognoscibles i estimats de la narrativa negra contemporània. La figura de P. D. James resulta interessant, a més, per l’espai d’excepció o de frontera que ocupa dintre de la literatura anglesa actual: plenament identificada des dels inicis de la seva carrera amb el gènere policíac, d’uns anys ençà, i a diferència del que acostuma a passar amb els practicants fidels dels crims de tinta, no se li nega tampoc la seva pertinença a la tradició principal de les lletres angleses, a allò que en diríem la literatura mainstream, lliure de gèneres i d’adjectius.

Però les novel·les de P. D. James estableixen també una mena de pont entre les dues grans maneres britàniques d’entendre la novel·la policíaca. Per una banda hi ha l’atenció a la psicologia del personatge principal, el seguiment del seu desenvolupament intel·lectual i afectiu, l’interès pels procediments policials i judicials i per la mecànica de la investigació, les preocupacions de caire social, polític i econòmic o el recurs a la violència com a símptoma espectacular d’una malaltia generalitzada i definitòria del nostre present; per l’altra, hi ha la vella complaença en el joc d’enginy de la novel·la de detectius tradicional, en el pur trencaclosques captivador, en les trampes i les seduccions del whodunnit més venerable. La novel·la negra moderna (depurada, això sí, de qualsevol excés d’estirp hard-boiled i de les modernes temptacions de la burocràcia policial) i la vella novel·la de detectius dels anys 20 i 30 del segle passat es combinen de forma irresistible en les ficcions de P. D. James, que s’eleven per sobre del pur joc de sospitosos intercanviables i de motivacions imprevistes però que tampoc no obliden mai el primer deure del novel·lista popular: capturar i seduir la imaginació del lector.

La sala del crimen és un bon exemple de tot això. Un petit museu privat (i del tot imaginari) del barri de Hampstead, al nord de Londres, és al centre la novel·la. Es tracta del Museu Dupayne, una entitat dedicada a l’estudi de l’art i la història del període d’entreguerres, i que acull també una interessant Sala del Crim on hi ha representats els assassinats més cridaners de l’època. Tres germans mal avinguts dirigeixen el museu, i un d’ells, entestat (en contra del parer dels altres dos) en què el museu tanqui les portes i deixi de ser un forat a les butxaques de tota la família, acabarà sent el cadàver de rigor en tota novel·la protagonitzada per Adam Dalgliesh; un cadàver calcinat, en aquest cas, i d’una forma que recorda sospitosament un dels vells crims recollits a la sala que dóna títol a la novel·la. Alguns crims nous amb un flaire igualment vintage complicaran la investigació del bo d’en Dalgliesh,  a qui trobem en aquest llibre enamorat d’una professora de literatura de la Universitat de Cambridge, però que tot i així es troba en una forma física i mental immillorable.

Si sentiu alguna curiositat per l’obra o per la figura de P. D. James, aquesta novel·la és una bona forma de satisfer-la. L’entreteniment, la sorpresa i l’interès constant estan gairebé garantits.

Fitxa al nostre catàleg

L’obra de Javier Marías ha anat creixent al llarg de les tres últimes dècades en dues direccions ben diferenciades, però que s’han enriquit mútuament de forma constant i que juntes composen una de les aventures literàries més personals i reconeixedores del nostre present. Com a novel·lista, Marías sembla haver-se afermat ja definitivament com un dels sis o set noms que mai no deixen de citar-se en qualsevol panoràmica de la narrativa europea contemporània gràcies a títols com Todas las almas, Corazón tan blanco, Mañana en la batalla piensa en mí o Tu rostro mañana. Com a articulista amb columna setmanal a El País, s’ha ben guanyada a pols una fama de polemista irònic, obsessiu i amb una alegre tendència a la confrontació que no acostuma a deixar indiferent amb les seves opinions publicades, però ha demostrat també, en igual mesura, la seva capacitat per entusiasmar-se (i per entusiasmar-nos) amb lectures, amb pel·lícules i amb històries personals que configuren una mena de mitologia privada sovint molt atractiva. Aquestes columnes Marías les ha anat recollint en una sèrie de llibres miscel·lanis que acostumen a fer una lectura entretinguda, però necessàriament irregular: articles de caire literari, peces d’interès memorialístic o reflexions sovint originals i molt suggestives conviuen amb altres textos el sentit dels quals depèn en gran mesura d’una actualitat que ja ha deixat de ser-ho en el moment de la seva publicació en forma de llibre, i que han perdut en conseqüència bona part del seu interès.

La forma en què Aquella mitad de mi tiempo esquiva aquest risc i ens ofereix només la millor cara del Javier Marías assagista i opinador és, precisament, un dels seus valors principals. El llibre recull una àmplia selecció d’articles, d’esbossos i d’assaigs publicats amb anterioritat en diaris i revistes (i també, gairebé tots, en altres recopilacions prèvies) que comparteixen un mateix vincle principal: la seva atemporalitat i el seu valor literari, derivats en tots dos casos del seu caràcter essencialment memorialístic. Totes les peces integrades a Aquella mitad de mi tiempo tracten aspectes de la història personal de Javier Marías que han trobat el seu reflex, d’una manera o d’una altra, a la seva obra de ficció: records (bons i dels altres) de família, celebracions d’amics perduts i enyorats, moments clau de la seva formació com a home i com a escriptor, aficions i/o obsessions més o menys confessables i/o compartibles, reflexions sobre l’ofici que ja porta més de quatre dècades practicant, sobre els seus col·legues passats i presents i sobre les coses estranyes que li han ocorregut com a conseqüència de l’èxit d’alguns dels seus llibres (v.g. la seva famosa condició de sobirà del Regne de Redonda), etcètera. Entre les figures recurrents del llibre hi ha el seu pare, el filòsof Julián Marías, i el seu gran mentor literari, don Juan Benet, a més de secundaris de luxe com el seu oncle Jess Franco, l’Ed Wood (o potser millor el Tinto Brass) del cinema espanyol, o com el misteriós novel·lista suïcida Aliocha Coll; entre les passions duradores, el col·leccionisme de llibres estranys, el futbol i el visionat compulsiu d’uns quants clàssics del Hollywood daurat que ja han inspirat, si més no parcialment, alguns dels seus relats més famosos. Una llarga entrevista publicada l’any 2006 a The Paris Review i els fragments d’un «fals» diari escrit per Marías a finals dels 90 tanquen el llibre de forma magistral.

En definitiva, una col·lecció que val la pena llegir per conèixer la vessant més personal (i sovint també més divertida) d’un dels escriptors imprescindibles del nostre temps.

Fitxa  al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

La darrera novel·la de Julian Barnes arriba a casa nostra precedida d’un estrany soroll mediàtic. Estrany, per contradictori: El sentido de un final ha resultat la novel·la guanyadora del darrer premi Man Booker, el més prestigiós de les lletres angleses, un guardó que Barnes, a diferència dels altres grans noms de la seva generació, mai no havia rebut encara malgrat el grapat d’obres mestres indiscutibles de les quals és autor; però justament El sentido de un final no seria, si fem cas a allò que ha dit una bona part de la crítica del seu país, la novel·la de Barnes que mereixeria quedar destacada dintre del conjunt de la seva obra amb aquest guardó tan llargament esperat. Ningú (o gairebé ningú) s’atreveix a negar la qualitat més que notable del llibre, però tampoc ningú (o gairebé ningú) renuncia a la temptació d’establir comparacions necessàriament odioses amb obres com El lloro de Flaubert, o com Arthur & George, o com Una historia del mundo en diez capítulos y medio, per tal de matissar o de rebaixar implícitament el valor d’aquest premi en considerar-lo un acte de justícia històrica (atorgar a Barnes el reconeixement oficial que fins ara se li havia negat) digne sens dubte de celebració, però que poc té a veure amb el valor real de la novel·la en qüestió. Sigui com sigui, amb premi Booker o sense, un llibre de Julian Barnes és sempre un llibre de Julian Barnes. I això, a l’Espai de llibres, vol dir lectura obligatòria i plaer garantit.

El sentido de un final és la història d’un home retirat, Tony Webster, divorciat i amb una filla ja casada, que des de la perspectiva que li dona l’edat rememora els seus anys d’adolescència i de primera joventut en companyia d’un petit grup d’amics i de la primera noia per la qual va sentir alguna cosa semblant a l’amor. Entre els amics destaca Adrian, un jove prodigiós i taciturn per qui Tony sempre va sentir una complexa fascinació, i amb el qual acabarà marxant-se la seva xicota, Veronica, una noia igualment complexa i plena de misteris (si més no, a ulls del fàcilment desorientat Tony). Un fet luctuós tancarà la primera part del llibre, centrada en aquests anys de formació del nostre protagonista, i donarà origen a la segona, en la què Tony, ja instal·lat en la seva plàcida existència de jubilat sense llaços ni càrregues familiars i sense grans aventures que explicar-se a si mateix, rebrà una herència inesperada que l’obligarà a repensar una part poc freqüentada de la seva història personal.

Amb poc més de 180 pàgines impreses en una tipografia generosa, El sentido de un final és un llibre que es llegeix en un sospir i que, com totes aquestes novel·les que tot just superen l’extensió tradicional d’una novel·la curta, corre el risc de deixar en el record un cert regust de lleugeresa, de facilitat excessiva, gairebé d’exercici d’estil, que convoca de seguida aquell sintagma tan desagradable: obra menor. La intensitat emocional (però també intel·lectual) que Barnes manté al llarg de tot el llibre, la lluentor habitual de la seva prosa, el to reflexiu, sovint epigramàtic, i també el pur interès d’una història que s’amplia i canvia de rumb i no desvetlla totalment el seu secret fins l’última línia, són les eines que Barnes fa servir per tal d’esquivar aquest perill. Si ho ha aconseguit o no, queda a judici de cada lector. Des d’aquí, en tot cas, no dubtem a recomanar-vos El sentido de un final i a celebrar que Julian Barnes per fi hagi rebut, al cap de tants anys de labor extraordinària, el reconeixement que tots els seus admiradors sempre li hem dispensat.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Pàgina web de l’autor

Aquí us deixem una petita guia que acompanyarà a l’exposició de llibres, pel·lícules i música d’inspiració shakespeariana que trobareu, ben aviat, a la secció de novel·la de la nostra biblioteca. Com sempre, podeu clicar a sobre de la imatge per accedir als continguts de la guia.