A. M. Homes, obrint escletxes

D’acord als criteris actuals, podriem dir que A. M. Homes és una escriptora força misteriosa. Tot i haver escrit un llibre autobiogràfic, el fet és que no sabem gaire cosa d’ella. Sabem que va néixer l’any 1961, i que només néixer va ser donada en adopció. Sabem que viu a Nova York, que és mare soltera i que de vegades fa classes a la universitat. Sabem que ha publicat dos llibres de contes, cinc novel·les i unes memòries. I també sabem que és una escriptora absolutament imprescindible. 

L’any 1996, el mateix any que David Foster Wallace va publicar La broma infinita o que Chuck Palahniuk va fer el seu debut extraordinari amb Club de lluita, A. M. Homes es va convertir en una de les sensacions de la temporada literària als Estats Units gràcies a El fin de Alice, una terrible història d’abusos materns, pertorbacions emocionals i perversions sexuals de tota mena al costat de la qual Lolita es quedava en una simple i dolça història d’amor. La novel·la, per suposat, era molt més que tot això: també era un exercici literari fascinant. Tècnicament agosarada, temàticament complexa, escrita en un estil barroc i feliç que feia pensar novament en Nabokov, cada pàgina d’El fin de Alice era a la vegada un repte per al nostre estòmac i un plaer intens per al nostre paladar lector.

Perquè A. M. Homes és una escriptora fascinant. La seva especialitat, allò que fa que els seus llibres siguin una cosa tan especial, és la seva habilitat per posar al descobert els horrors i les absurditats sobre els quals està construïda la nostra realitat quotidiana. El seu olfacte, en aquest sentit, és infalible; allà on nosaltres només veiem normalitat, objectes familiars, el dia a dia comfortable de les nostres petites existències, ella sap detectar (i assenyalar-nos-la amb el dit) l’escletxa que s’obre cap a aquell altre món incontrolable d’esquenes al qual mirem de viure les nostres vides. L’enemic principal de Homes són les nostres idees preconcebudes: totes aquestes veritats que rebem per herència, que donem per garantides i sobre les quals mai no ens aturem a reflexionar. Estareu amb mi que aquest és un gran què en un escriptor. Llegint els seus llibres, no només aprenem un munt de coses noves sobre nosaltres mateixos (coses que sovint ens estimariem més no saber): també aprenem a defensar-nos de les nostres pròpies conviccions.

Ho deia fa quinze mesos, en l’entrada que ara mateix estic autoplagiant-me (parcialment) sense cap vergonya, i ho mantinc avui: La filla de l’amant és una forma immillorable d’iniciar-se en la lectura d’A. M. Homes. No es tracta d’una novel·la, sinò d’un relat autobiogràfic en el qual l’escriptora, que va ser donada en adopció només néixer, ens explica com es va retrobar amb els seus pares naturals quan ja havia complert els trenta anys, i què va succeir després. La nostra experiència com a espectadors de telefilms ens ha ensenyat que aquest tipus de retrobaments mai no acostumen a sortir bé, i el cas d’A. M. Homes no va ser una excepció. La llavors jove escriptora es va trobar de cop i volta amb una mare malalta i inestable, amb un pare amb actituts de vell conqueridor, amb una sòrdida història familiar d’amor, abusos i abandonament i amb un munt de preguntes sense resposta sobre la pròpia identitat (la personal, i també la col·lectiva) i sobre el sentit de rastrejar el nostre passat familiar en busca d’explicacions al nostre present. Les millors pàgines del llibre són precisament aquestes: les que ens posen davant la lluita d’A. M. Homes amb si mateixa en el moment de decidir com afrontar un torrent de noves informacions que, d’alguna manera, semblen forçar-la a variar substancialment la imatge que de si mateixa s’havia anat construint al llarg de tota la seva infantesa.

Us aconsello de tot cor que li doneu una oportunitat a aquesta escriptora. Els seus llibres són objectes estranys i meravellosos. I el món no està gens sobrat d’objectes d’aquest tipus.  

Contes d’antologia

Zadie Smith (Ed.), El libro de los otros. Barcelona: Salamandra.

Només que sigueu una mica habituals d’aquest bloc, potser ja haureu notat que aquí, a l’Espai de llibres, hi ha tres fets que ens defineixen com a lectors i també, possiblement, com a persones. I és que  aquí a) ens agrada molt la narrativa breu, ja siguin contes, nouvelles o microrrelats de tota mena; b) tenim molta tirada (potser massa) cap a les lletres anglosaxones actuals; i c) estem perdudament enamorats de Zadie Smith. Amb aquests antecedents, era poc menys que inevitable que avui, dia de Sant Jordi a Catalunya i St. George’s Day al Regne Unit, acabèssim parlant justament d’aquest llibre.  

I és que El libro de los otros ho té tot per agradar-nos: és una antologia de la millor narrativa breu que s’està fent avui dia, els representats són escriptors nord-americans i anglesos ben actuals, i l’editora del llibre és Zadie Smith. I no només això: al seu índex hi apareix gent tan habitual d’aquest bloc com George Saunders, Dave Eggers, Miranda July, A. M. Homes, David Mitchell, Jonathan Lethem o Jonathan Safran Foer. Massa bó per ser veritat? 

Això és el que diu la contraportada del llibre:

Invéntate un personaje. No importan el color, el sexo o la religión, ni tampoco la especie. Con esta única directriz, Zadie Smith invitó a los mejores escritores anglosajones  de su generación a crear un relato para una antología. El resultado es El libro de los otros, veintiuna historias asombrosas que suponen una excelente introducción a la  obra de un selecto grupo de autores de gran talento, provenientes de ambos lados del Atlántico, entre los que se encuentra la propia Zadie Smith. Los protagonistas de cada relato son, en su mayoría, humanos, pero también hay un monstruo con una crisis de identidad, un gigante que sufre por amor y un cachorro en busca de un hogar. Veintiuna voces que, como ocurre siempre en la buena literatura, no sólo hablan de sí mismas, sino de todos nosotros.

Com passa amb totes les antologies, l’encert de les peces que composen aquest volum és força desigual; però, en conjunt, el nivell està a l’alçada dels noms propis de l’índex. Hi ha alguna petita decepció, com el conte signat per la gairebé sempre genial A. M. Homes, però hi ha també unes quantes sorpreses molt agradables, com ara les peces que ens ofereixen dues escriptores a les què jo no coneixia, A. L. Kennedy i Edwige Danticat, o com la preciosa fantasia de Toby Litt sobre un monstre d’allò més malenconiós. Dave Eggers clava una història d’amor entre gegants, Zadie Smith torna al seu món predilecte de les històries familiars, George Saunders ens fica el dit a l’ull (i també al cor) amb el seu «Cachorro», i David Mitchell (què bo que és David Mitchell) ens fa riure i compadir-nos alhora amb un personatge femení que només ell podria haver-se inventat. I cap al final del llibre arriba el millor: dos contes que, per ells mateixos, ja justificarien qualsevol antologia en la que apareguessin. El primer és una història maquíssima d’iniciació a l’edat adulta signat per Vindela Vida, una jove escriptora dels Estats Units a la que caldrà seguir de ben a prop la pista a partir d’ara. I el segon pertany a Jonathan Lethem, i és un relat força llarg en el què hom sospita la llavor d’una novel·la; una novel·la que jo no dubtaria ni un segon en llegir.

Si us agrada la narrativa breu, val la pena que li doneu una oportunitat a aquesta col·lecció. I a sobre és un llibre solidari: els seus guanys van destinats a 826 NYC, un projecte de Dave Eggers destinat a millorar les habilitats de lectura i escriptura de nens i joves amb problemes.

Bon Sant Jordi a tothom!