Lectures d’estiu: «La filla de l’amant»

A. M. Homes, La filla de l’amant. Alzira: Bromera.

L’any 1996, A. M. Homes es va convertir en una de les sensacions de la temporada literària als Estats Units gràcies a (o, potser, per culpa de) El fin de Alice, una novel·la no apta per a estómacs delicats on l’escriptora de Washington ens posava davant una història d’abusos materns, pertorbacions emocionals i perversions sexuals de tota mena al costat de la qual la Lolita del nostre amic Nabokov es quedava en una simple i dolça història d’amor. La novel·la, per suposat, era molt més que això: també era un dels exercicis literaris més tècnicament agosarats, temàticament complexos i feliçment acomplits del darrers temps. Cada pàgina d’El fin de Alice era a la vegada un repte per a les nostres emocions i un plaer inmens per al nostre paladar lector… però, per desgràcia, com en el seu moment va succeir amb Lolita, molta gent només hi va veure la part escandalosa.

(Ara que hi penso, tot l’assumpte recorda molt i molt a allò que no fa gaire va passar amb la novel·lista Lionel Shriver, que amb Tenemos que hablar de Kevin va gosar de posar en tela de judici totes les nostres idees comunes sobre la maternitat i també va rebre pals per totes bandes. Pel que es veu, alguns sectors encara pensen que hi ha temes sobre els quals les dones no haurien d’escriure amb total llibertat.)

A. M. Homes és una escriptora fascinant. La seva especialitat, allò que fa dels seus llibres una cosa tan especial, és la seva habilitat infalible per posar al descobert els horrors i les absurditats sobre els quals està construïda la nostra realitat quotidiana. L’enemic principal de Homes són les nostres idees preconcebudes: totes aquestes veritats que rebem per herència i sobre les quals mai no ens parem a reflexionar. Estareu amb mi que aquest és un gran què en un escriptor. Llegint els seus llibres, no només aprenem un munt de coses noves sobre nosaltres mateixos (sovint, coses que ens estimariem més no saber): també aprenem a defensar-nos de les nostres pròpies conviccions.

La filla de l’amant, el llibre que avui us recomano, és una bona forma d’iniciar-se en la lectura d’A.M. Homes. No es tracta d’una novel·la, sinò d’un relat autobiogràfic en el qual l’escriptora, que va ser donada en adopció tot just néixer, ens explica com es va retrobar amb els seus pares naturals quan ja havia complert els trenta anys, i què va succeir després. La nostra experiència com a espectadors de telefilms ens ha ensenyat que aquest tipus de retrobaments mai no acostumen a sortir bé, i el cas d’A.M. Homes no va ser una excepció. La llavors jove escriptora es va trobar de cop i volta amb una mare malalta i inestable, amb un pare amb actituts de vell conqueridor, amb una sòrdida història familiar d’amor, abusos i abandonament i amb un munt de preguntes sense resposta sobre la pròpia identitat personal i col·lectiva i sobre el sentit de rastrejar el nostre passat familiar en busca d’explicacions al nostre present. Les millors pàgines del llibre són precisament aquestes: les que ens posen davant la lluita d’A. M. Homes amb si mateixa en el moment de decidir com afrontar un torrent de noves informacions que, d’alguna manera, semblen forçar-la a variar substancialment la imatge que de si mateixa s’havia anat construint al llarg de tota la seva infantesa.

Què, us fa el pes? Creieu-me: pocs escriptors hi ha avui dia que tinguin tantes coses importants a dir-nos com A. M. Homes.

Identitats

A. M. Homes, La hija de la amante. Barcelona: Anagrama

Tot i que les contraportades dels llibres de l’editorial Anagrama no acostumen a ser gaire del gust de qui això escriu, amb la seva tendència general a la recensió minuciosa, l’elogi excessiu i fins i tot l’espoiler descarat, la de La hija de la amante, el darrer llibre de A. M. Homes, té al menys la virtut indubtable d’escollir una cita d’una altra escriptora favorita d’aquest Espai, Zadie Smith, per definir la importància diriem que simbòlica de la novel·lista nord-americana dins el panorama de la narrativa actual. Això és el que diu la cita de l’autora de Dents blanques:

“A. M. Homes es, para los escritores de mi generación, una especie de heroína, y La hija de la amante es el último ejemplo de valentía y genialidad. Es un libro apasionante, demoledor y furiosamente bueno, escrito con una sinceridad de la que pocos seríamos capaces.”

Valent, genial i demolidor són tres adjectius que s’han aplicat amb insistència als llibres d’A. M. Homes al menys des de la publicació de la seva primera col·lecció de relats, The Safety of Objects (1990), que incloia, entre d’altres cròniques d’alienaments i disfuncions familiars, una història sobre un noi enamorat de la nina Barbie de la seva germana petita. (El llibre està encara inèdit a Espanya, però el relat en qüestió, un petit clàssic de la narrativa breu actual, el podeu trobar dins la imprescindible antologia d’escriptors nord-americans Generación quemada, editada per Siruela i compilada precisament per Zadie Smith.) La consolidació definitiva com a escriptora polèmica, incòmoda i controvertida li va arribar, però, amb la publicació l’any 1996 de El fin de Alice, una esplèndida novel·la protagonitzada per una noia universitària que se sent atreta pels adolescents i entaula una relació obsessiva amb un pedòfil empresonat. Després van seguir Música para corazones incendiados, els relats de Cosas que debes saber i la novel·la Este libro te salvará la vida, del que ja vam parlar aquí en el seu moment i que, en cert sentit, va suposar una normalització del discurs narratiu d’ A. M. Homes, renunciant tant als experimentalismes formals de les seves propostes anteriors com a la seva aparent voluntat de colpir el lector.

Ara es publica a Espanya la que és la primera incursió de Homes dins el gènere autobiogràfic, i el resultat, com gairebé sempre en ella, és una lectura addictiva i transformadora. La història que ens explica La hija de la amante és la de la pròpia A. M. Homes, que va ser donada en adopció tot just néixer i que als trenta anys es va retrobar amb els seus pares naturals. Aquest retrobament va ser de tot menys feliç: una mare malalta i inestable, un pare amb actituts de vell conqueridor, una sòrdida història d’amor, abussos i abandonament i un munt de preguntes sense resposta sobre la pròpia identitat personal i col·lectiva i sobre el sentit de rastrejar el nostre passat familiar en busca de explicacions al nostre present. Les millors pàgines del llibre són precisament aquestes: les que ens posen davant la lluita d’A. M. Homes amb si mateixa en el moment de decidir com afrontar un torrent de noves informacions que, d’alguna manera, semblen forçar-la a variar substancialment la imatge que de si mateixa s’havia anat construint al llarg de tota la seva infància.

Llegir un llibre d’A. M. Homes sempre és una experiència molt recomanable. Si encara no ho heu fet mai, aquesta obra pot ser una bona elecció per començar. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, les paraules d’elogi que figuren a la contraportada no exageren: La hija de la amante és un llibre apassionant, demolidor i furiosament bó. Paraula de Zadie Smith.

Reconciliacions

A. M. Homes, Este libro te salvarà la vida. Barcelona: Anagrama

Ara fa onze anys, l’escriptora nord-americana A. M. Homes va convertir-se en protagonista de tot un escàndol literari al seu país arran de la publicació de El fin de Alice, una esplèndida novel·la que s’ocupava, entre d’altres, de temes tan arriscats com la pedofilia, l’obsessió i les relacions de dependència intergeneracionals. No va ser l’únic esdeveniment literari de primer ordre d’aquell any: sense sortir dels Estats Units, 1996 va viure la publicació de El club de lucha, una història de vocació underground que va convertir Chuck Palahniuk en l’autor de culte per excel·lència del panorama literari actual, i l’èxit massiu i sorprenent de La broma infinita, una novel·la de més de mil pàgines de David Foster Wallace definida per l’aposta radical del seu autor per l’experimentació narrativa. A més de la seva indiscutible qualitat, tots tres llibres comparteixen una mateixa visió desencantada de la vida al seu país, una mateixa tendència a l’ús de temàtiques arriscades i sovint polèmiques i, per sobre de tot, un rigorosíssim compromís estètic.

Anagrama ha publicat ara fa unes setmanes la traducció castellana del darrer llibre de A. M. Homes, Este libro te salvará la vida, una obra en molts sentits oposada a la seva primera novel·la. Així, la complexitat narrativa de El fin de Alice (desordre cronològic, punts de vista múltiples, etc) dona pas en Este libro… a una única història que es desenvolupa seguint un estricte ordre cronològic, i, en quant al tema en sí, la foscor de la història dels dos pedòfils protagonistes de El fin de Alice no apareix enlloc d’aquesta nova novel·la, que narra, amb un gran sentit de l’humor, el procés pel qual un home addicte a la feina i als diners proba de reconciliar-se amb sí mateix i amb la seva família. Este libro te salvará la vida és, potser, el llibre més impropi de A. M. Homes, el més allunyat de la seva imatge com a escriptora creada als seus llibres anteriors, però és també un llibre àgil, divertit i de lectura sempre interessant.

Al Babelia de fa un parell de setmanes podeu llegir una petita entrevista amb A. M. Homes i una crítica del llibre signada per l’escriptor argentí Rodrigo Fresán. I també podeu fer-li un cop d’ull a la molt recomanable pàgina web oficial (en anglès) de la pròpia autora.