Sergi Pàmies & Amélie Nothomb

Lectures d’estiu: «Estupor y temblores»

Amélie Nothomb, Estupor y temblores. Barcelona: Anagrama. 

Si vosaltres, com jo, teniu un passat més o menys recent com a lectors d’Agatha Christie, segur que recordeu la mala sang que es feia el gran Hèrcules Poirot cada vegada que algú tenia la barra de prendre’l per francès. Jo no sé si a Amélie Nothomb li passa el mateix que li passava a l’inimitable detectiu de les cèl·lules grises. Potser també ella es possa dels nervis quan algú confon el seu accent o pren la seva prosa per francesa… Però el cas es que Amélie Nothomb, tot i viure a Bèlgica i formar part d’una família de postín de la vella Brusel·les, és ara mateix l’escriptora més francesa de totes les escriptores no franceses que hi ha al món. I això, no només pel fet d’escriure en francès.

Amélie Nothomb escriu uns llibrets que són breus i molt intensos. Els seus temes són, sovint, estranys i provocadors. El seu estil és senzill i directe, però hi ha un cert lirisme de fons a les seves pàgines que tot ho toca. Els seus personatges s’assemblen molt a ella mateixa; o, millor dir, s’assemblen a la imatge que d’ella ens hem creat els seus lectors gràcies a les seves pròpies declaracions. Com a narradora, sent predilecció per les històries d’infància i d’adolescència, per les escenes absurdes i pels diàlegs sense fi. Les seves fotos surten a les portades dels seus llibres, a les faixes publicitàries i a les solapes interiors, i no acostumen a ser fotos casuals. I, per si tot això fos poc francès, la seva història personal està tan plena de moviment i de tragèdies que un es pregunta com una noia que va viure a no menys de vuit països diferents abans d’entrar en l’adol·lescència, va poder trobar temps per aprendre a llegir i a escriure.  

Estupor y temblores és, segurament, el llibre més conegut d’Amélie Nothomb. Es tracta d’una novel·la de 140 pàgines que ficcionalitza, com no, una experiència real de la pròpia autora: els anys que va passar a Tokio treballant per a una gran empresa japonesa, i tot el que allà hi ha viure. El llibre val la pena per molts motius. Es interessant, és molt divertit, és sorprenent, i revela moltes coses (coses que potser ja sospitavem, però no fins a aquest punt) sobre l’esperit empresarial dels japonesos. Si la vostra feina de vegades us sembla estresant, repetitiva, poc engrescadora o fins i tot humiliant, fareu bé de llegir Estupor i temblores.

Tot i que sigui per comparació, començareu a mirar-vos amb millors ulls als vostres jefes.

De viva veu: Amélie Nothomb

Aquí us deixem una entrevista amb Amélie Nothomb, realitzada pel programa del Canal 33 “Silenci?“.

Jerarquia

“El señor Haneda era el superior del señor Omochi, que era el superior del señor Saito, que era el superior de la señorita Mori, que era mi superiora. Y yo no era la superiora de nadie.
Podríamos decirlo de otro modo. Yo estaba a las órdenes de la señorita Mori, que estaba a las órdenes del señor Saito, y así sucesivamente, con tal precisión que, siguiendo el escalafón, las
órdenes podían ir saltando los niveles jerárquicos.
Así pues, en la compañía Yumimoto yo estaba a las órdenes de todo el mundo.”

L’empresa com a jerarquia infinita. Estupor y temblores, d’Amelie Nothomb. Editat per Anagrama amb traducció de Sergi Pàmies.