Amb tot just quatre novel·les publicades en els darrers quinze anys, Antonio Orejudo s’ha convertit en un dels referents més sòlids de la narrativa espanyola actual (i aquí «sòlid» vol dir «aquell tipus d’escriptor que, quan publica un nou llibre, saps que l’has de llegir i que no et decebrà».). Fa uns quants mesos ja vam parlar en aquest bloc de Ventajas de viajar en tren, la seva segona novel·la, un llibre divertidíssim que era, entre moltes altres coses, tota una lliçó de com fer de l’excés un art. Fabulosas narraciones por historias, la seva estrena com a novel·lista, va aparéixer l’any 1996, i de seguida va adquirir l’estatus d’obra de culte gràcies a la seva originalitat captivadora; la mateixa originalitat que tampoc no es trobava a faltar a Restauración, una novel·la que parlava de les guerres de religió a l’Europa del segle XVI i ho feia sense perdre en cap moment l’estil inconfusible de la casa: un estil fet de lleugeresa i bon humor, de netedat expositiva, de ritme rapidíssim i, per sobre de tot, d’una tendència natural a aquell tipus de fantasia que es complau en vorejar en tot moment els límits de l’absurd.
Un momento de descanso és la culminació d’aquest estil tan particular de l’autor madrileny. I també és una de les novel·les més atractives que jo he llegit en aquests darrers mesos. Amb una mesurada barreja de gèneres i de procediments que inclou la novel·la de campus, el bildungsroman, l’autoficció, la reflexió metaliterària i la pura alucinació circumstancial, Orejudo ha construït un llibre que flueix amb naturalitat de la primera pàgina a l’última, que es llegeix en una tarda i que amaga, sota la seva aparent lleugeresa, una seriosa reflexió sobre alguns temes importants: les corrupcions administratives, les trampes i els perills de la memòria històrica, l’enfonsament de les humanitats i de tot un model de cultura que potser ja no serveix per fer front a les complexitats de la nostra realitat, la natura de la imaginació creadora, la ruïna (o el suïcidi) de la universitat i el preu que tots, ai, tenim o tindrem algun dia. El seu argument, en paraules de la contraportada:
Como un fantasma del pasado, Arturo Cifuentes reaparece un día en la vida del narrador Antonio Orejudo. Cifuentes es un viejo amigo de la facultad, con el que Orejudo compartió casa en Nueva York, cuando ambos encontraron sus primeros trabajos en Estados Unidos, y al que suponía ya establecido en aquel país. Han pasado diecisiete años desde la última vez que se vieron, Cifuentes se ha divorciado y ha regresado a España para ocupar un puesto en la facultad donde estudiaron. Y tiene mucho que contar: las relaciones con su hijo adolescente, la crisis de su matrimonio, su infausta peripecia profesional y, sobre todo, su desencanto profundo con las humanidades. El narrador, que recapitula también sus experiencias determinantes de aquellos años, no sospecha, sin embargo, que su viejo amigo quiere proponerle algo de más calado, que les afecta a ambos: desenmascarar a los farsantes, descubrir las raíces de una vieja y permanente conspiración.
Hi ha tants moments memorables en aquest llibre, que no provaré de destacar-ne cap. La secció americana de la novel·la és inoblidable, amb la descripció de la vida universitària d’aquell país i dels perills que s’amaguen darrera de la correcció política, però també ho és la dedicada a la «vieja y permanente conspiración» de què parla la contraportada, que inclou algunes de les pàgines més estranyes i divertides de la novel·la. La segona part del llibre, titulada «Cómo me hice escritor», és una de les històries de formació literària més originals que jo he llegit mai. I la tensió continua entre veritat i mentida, entre percepció i realitat, entre història i Història, que és un dels recursos predilectes d’Antonio Orejudo, pren aquí formes que són només a l’abast d’un escriptor de primeríssima categoria.
Un llibre, en resum, totalment recomanable.
