La darrera d’Orejudo

Antonio Orejudo, Un momento de descanso. Barcelona: Tusquets.

Amb tot just quatre novel·les publicades en els darrers quinze anys, Antonio Orejudo s’ha convertit en un dels referents més sòlids de la narrativa espanyola actual (i aquí «sòlid» vol dir «aquell tipus d’escriptor que, quan publica un nou llibre, saps que l’has de llegir i que no et decebrà».). Fa uns quants mesos ja vam parlar en aquest bloc de Ventajas de viajar en tren, la seva segona novel·la, un llibre divertidíssim que era, entre moltes altres coses, tota una lliçó de com fer de l’excés un art. Fabulosas narraciones por historias, la seva estrena com a novel·lista, va aparéixer l’any 1996, i de seguida va adquirir l’estatus d’obra de culte gràcies a la seva originalitat captivadora; la mateixa originalitat que tampoc no es trobava a faltar a Restauración, una novel·la que parlava de les guerres de religió a l’Europa del segle XVI i ho feia sense perdre en cap moment l’estil inconfusible de la casa: un estil fet de lleugeresa i bon humor, de netedat expositiva, de ritme rapidíssim i, per sobre de tot, d’una tendència natural a aquell tipus de fantasia que es complau en vorejar en tot moment els límits de l’absurd.

Un momento de descanso és la culminació d’aquest estil tan particular de l’autor madrileny. I també és una de les novel·les més atractives que jo he llegit en aquests darrers mesos. Amb una mesurada barreja de gèneres i de procediments que inclou la novel·la de campus, el bildungsroman, l’autoficció, la reflexió metaliterària i la pura alucinació circumstancial, Orejudo ha construït un llibre que flueix amb naturalitat de la primera pàgina a l’última, que es llegeix en una tarda i que amaga, sota la seva aparent lleugeresa, una seriosa reflexió sobre alguns temes importants: les corrupcions administratives, les trampes i els perills de la memòria històrica, l’enfonsament de les humanitats i de tot un model de cultura que potser ja no serveix per fer front a les complexitats de la nostra realitat, la natura de la imaginació creadora, la ruïna (o el suïcidi) de la universitat i el preu que tots, ai, tenim o tindrem algun dia. El seu argument, en paraules de la contraportada:

Como un fantasma del pasado, Arturo Cifuentes reaparece un día en la vida del narrador Antonio Orejudo. Cifuentes es un viejo amigo de la facultad, con el que Orejudo compartió casa en Nueva York, cuando ambos encontraron sus primeros trabajos en Estados Unidos, y al que suponía ya establecido en aquel país. Han pasado diecisiete años desde la última vez que se vieron, Cifuentes se ha divorciado y ha regresado a España para ocupar un puesto en la facultad donde estudiaron. Y tiene mucho que contar: las relaciones con su hijo adolescente, la crisis de su matrimonio, su infausta peripecia profesional y, sobre todo, su desencanto profundo con las humanidades. El narrador, que recapitula también sus experiencias determinantes de aquellos años, no sospecha, sin embargo, que su viejo amigo quiere proponerle algo de más calado, que les afecta a ambos: desenmascarar a los farsantes, descubrir las raíces de una vieja y permanente conspiración.

Hi ha tants moments memorables en aquest llibre, que no provaré de destacar-ne cap. La secció americana de la novel·la és inoblidable, amb la descripció de la vida universitària d’aquell país i dels perills que s’amaguen darrera de la correcció política, però també ho és la dedicada a la «vieja y permanente conspiración» de què parla la contraportada, que inclou algunes de les pàgines més estranyes i divertides de la novel·la. La segona part del llibre, titulada «Cómo me hice escritor», és una de les històries de formació literària més originals que jo he llegit mai. I la tensió continua entre veritat i mentida, entre percepció i realitat, entre història i Història, que és un dels recursos predilectes d’Antonio Orejudo, pren aquí formes que són només a l’abast d’un escriptor de primeríssima categoria.    

Un llibre, en resum, totalment recomanable.

Coses que poden passar-te en un tren

Antonio Orejudo, Ventajas de viajar en tren. Madrid: Alfaguara.

Feia temps que un llibre no em feia riure tant com aquesta novel·la. A Antonio Orejudo, madrileny de 1963, jo només li havia llegit abans una altra novel·la, Reconstrucción, que recordo com una lectura interessant però més aviat seriosa: una història sobre les guerres de religió a l’Europa del segle XVI, amb Calvino i companyia encenent fogueres en nom del Senyor. Aquest Ventajas de viajar en tren, en canvi, és un prodigi de l’humor més negre (i més disparatat) que us pogueu imaginar. Les seves 150 pàgines escases són plenes de tota mena de personatges absurds i estrafolaris, d’històries que no tenen cap ni peus, de situacions magníficament inverosímils i d’una inventiva verbal que és a l’abast de molt pocs escriptors. I a sobre estan esquitxades per unes quantes imatges d’una violència tan extraordinària, tan salvatge i malaltissa, tan absolutament hilarant, que em temo que trigaré força temps en treure-me-les del cap. 

Tot comença amb un primer paràgraf que ja promet. Us el copio sencer, perquè us feu una idea del to del llibre:

Imaginemos a una mujer que al volver a casa sorprende a su marido inspeccionando con un palito su propia mierda. Imaginemos que este hombre no regresa jamás de su ensimismamiento, y que ella tiene que internarlo en una clínica para enfermos mentales al norte del país. Nuestro libro comienza a la mañana siguiente, cuando esta mujer regresa en tren a su domicilio tras haber finalizado los trámites de ingreso, y el hombre que está sentado a su lado, un hombre joven, de nariz prominente, ojos saltones y alopecia prematura, que viste un traje azul marino y lleva sobre las rodillas una peculiar carpeta de color rojo, se dirige a ella con esta pregunta tan peregrina:

—¿Le apetece que le cuente mi vida?

Aquí comencen els disbarats, i no terminen fins a la darrera pàgina: històries que tenen a dins altres històries, que tenen a dins altres històries, que tenen a dins una gran mentida fenomenal. El gran assumpte del llibre és la malaltia mental, els transtorns que de vegades ens impedeixen percebre la realitat tal com és i ens la canvien per un conjunt d’idees fixes, d’imatges recurrents, de discursos que se superposen a la realitat i la suplanten. En un joc de màscares i de miralls, amb l’absurd com a bandera, els personatges de Ventajas de viajar en tren ens agafen de la mà i ens porten en un tour guiat pels límits de la ment humana: escriptors copròfils, escombriaires assassins, refugiats de guerra subsaharians que somnian jugar en el Reial Madrid, canibalisme tutelat per les Nacions Unides i una protagonista, Helga Pato, que no és tan innocent com al principi ens podriem pensar. Tot això narrat amb un aire festiu i juganer que resulta (que a mi m’ha resultat) irresistible; tot escrit amb precisió i amb elegància i amb un sentit de l’humor envejable.

I no se m’acut què més dir. Aquest és un d’aquells llibres dels que val més no parlar-ne gaire: el millor és agafar-lo i començar a llegir.