I més trobades

Seguint amb la idea de la darrera entrada d’aquest bloc, avui us proposo de fer una ullada a una nova tanda de fotografies que ens presenten vells escriptors reunits, ja per sempre, davant la càmara. (Què voleu: aquesta és la darrera entrada que faig per cobrir-me les vacances i ja no tinc idees noves.)

Comencem amb tres poetes de primera: Vicente Aleixandre, Luis Cernuda i Federico García Lorca, posant tots tres de cara a un futur què no se’ls presenta gens amable. No he trobat la data en què es va prendre aquesta foto, però no devia de faltar gaire per l’estiu de 1936. Tot i l’intent de somriure que s’endevina als seus llavis, els ulls de Lorca semblen com enfosquits per una horrible intuició.

*   *   *

Aquesta foto va ser presa l’any 1967, el mateix any en què van publicar-se Los cachorros i Cien años de soledad. Mario Vargas Llosa mira a càmara (o gairebé) amb posat d’artista del Hollywood daurat, amb una mà a la butxaca i l’altra ocupada per la cigarreta reglamentària. Al seu costat, en canvi,  Gabriel García Márquez es veu molt més casual. Ell sosté a la mà un got d’algun tipus de beguda pressumiblement alcohòlica, i sembla defugir la companyia del peruà pel procediment de mirar ostentosament cap a la seva dreta. Tots dos escriptors són encara amics, però ja es veu que les coses entre ells no trigaran en espatllar-se. 

*   *   *

En aquesta altra foto, només un dels dos protagonistes és un escriptor; però no m’he pogut estar de posar-la. L’home més gran (en tots els sentits de la paraula), segur que el reconeixeu: és Sir Arthur Conan Doyle. I l’altre? Doncs és, ni més ni menys, Harry Houdini: el sant patró de tots els presos escapistes del món. Si voleu llegir una mica sobre aquesta trobada tan original, mireu aquí. 

*   *   *

Aquests dos d’aquí sota són una de les parelles més mitològiques de la literatura gamberra del segle XX. A l’esquerra de la foto, Neal Cassady sembla que l’acabin de penjar per algun dels molts delictes que (suposo) va cometre als seus anys de carretera; no se li veuen gaire bé els ulls, però sospito que no miren tots dos en la mateixa direcció. Al seu costat, Jack Kerouac sembla fins i tot un home seriós i assenyat.  No us ho creieu: pura façana. El seu és un somriure d’home treballat per la vida.

*   *   *

I acabem amb un matrimoni d’artistes amb un destí ben estrany. En el moment en què es va prendre la fotografia, ell, Ted Hugues, era un poeta prestigiós i unànimement admirat al seu Regne Unit natal; ella, Sylvia Plath, era una poetisa i novel·lista gairebé secreta que no trigaria a suïcidar-se. Avui, ella és una de les grans escriptores de la segona meitat del segle XX i ell, l’home que amb els seus menyspreus va obrir la clau de pas del gas que va matar l’autora de La campana de vidre. La foto, ben mirada, fa una mica de por: Hugues estirat, llegint un llibre, abstret en ell mateix, i al seu costat la Sylvia Plath mirant-se’l en silenci.

Nostàlgies nadalenques

Arthur Conan Doyle, El gos dels Baskerville. Barcelona: Columna

Com que sembla que aquestes dates conviden a la nostàlgia, avui li trepitjarem una mica el terreny a la nostra admirada Berta Bocado i dedicarem la nostra secció de llibres recomanats a recordar un d’aquells llibres que formen part de la memòria lectora i fins i tot sentimental de molts dels que avui som (gràcies a ell, i a molts d’altres com ell) lectors adults i agraïts. Aquests llibres que podriem dir “iniciàtics” són tants i tan variats com lectors hi ha al món, però alguns d’ells han anat consolidant el seu prestigi de generació en generació fins arribar a assolir aquest curiós estatus de “clàssics per a adolescents”. Són els llibres de Robert Louis Stevenson o de Mark Twain, les històries d’Edgar Allan Poe, les novel·les de Jules Verne o de H. G. Wells: hams infal·libles que enganxen per sempre als llibres els seus joves lectors.

Les històries d’Arthur Conan Doyle formen part d’aquest llinatge de lectures inoblidables, i, de totes elles, El gos dels Baskerville és segurament la que fascina amb més força al jove lector actual. Les seves virtuts són moltes: la seva atractiva barreja de misteri i terror, els seus escenaris tan suggerents (el boirós Londres victorià, les desolades extensions de Datmoor), la figura llegendària del gos fantasmagòric que persegueix els Baskerville fins a la mort… Però, per sobre de tot, hi ha la presència del gran Sherlock Holmes i del seu fidel doctor Watson: dos veritables personatges il·lustres que en aquesta novel·la es troben en millor forma que mai.

L’inici del llibre, amb tots dos compartint el seu esmorzar anglès al 221B de Baker Street, transmet a la perfecció l’encant d’aquesta parella: Holmes convida Watson a “llegir” el bastó que s’ha deixat oblidat un visitant impacient, escolta atentament les deduccions que n’estreu el bon doctor i, després de felicitar-lo, les corregeix una per una. L’arribada del propietari del bastó, un metge de províncies, confirma puntualment les deduccions de Sherlock Holmes i introdueix l’assumpte de la novel·la: un cas tan estrany que sembla atemptar contra totes les creences fermament racionalistes del detectiu. Vells manuscrits, malediccions heretades de generació en generació, un enorme cassalot mig buit, sirvents sospitosos, un assassí múltiple fugit de presó que vaga famèlic pels camps, un jove hereu enamorat d’una dona que no li convé gens ni mica, un gos fosforescent i gegantí i un dolent dolentíssim: tot aixó i molt més, en poc més de dues-centes pàgines de lectura vertiginosa.

Un ham infal·lible. I, ja sigui per nostàlgia nadalenca o per pura curiositat, un llibre que que val la pena recuperar.

De viva veu: Sir Arthur Conan Doyle

Pel penúltim dia de l’agost, una d’aquestes troballes gairebé inverosímils que el YouTube de tant en tant ens ofereix als amants de la literatura: ni més ni menys que Sir Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, parlant durant més de deu minuts en una filmació de l’any 1927. Una veritable joia.

Arthur & George

Arthur & George, de Julian Barnes. Barcelona: Anagrama

L’any 1903, el molt respectable Sir Arthur Conan Doyle va decidir d’implicar-se en les desventures judicials de George Edalji, un jove advocat d’origen parsi condemnat per uns delictes dels quals ell es declarava innocent. El creador de Sherlock Holmes va imposar-se la responsabilitat de demostrar aquesta innocència, i, per tal de fer-ho, va seguir el mateix mètode que tant d’èxit li havia donat a la seva pròpia criatura. L’objectiu de Doyle, l’acurada investigació dels fets dels quals s’acusava a Edalji i el descobriment del vertader culpable, va quedar complert només a mitjes. Les implicacions racistes de l’acusació contra Edalji, però, i la flagrant injustícia comesa sobre la seva persona, no trigarien en portar el cas a totes les primeres planes de la premsa de Londres, convertint Conan Doyle en allò que ell, en el fons, sempre havia aspirat a ser: la perfecta imatge del cavaller britànic.

A primera vista, la relació entre els dos homes, l’acusat George Edalji i el seu defensor Sir Arthur Conan Doyle, no podia ser més asimètrica: d’una banda, un jove fosc, tímid i de caràcter apocat, sense més interés a la vida que la seva carrera; de l’altra, una celebritat nacional respectada per tothom, un escriptor de fama i prestigi mundials que semblava posseir tot allò que un home pot desitjar. La breu reunió dels destins d’aquests dos homes dispars és la matèria de Arthur & George, el darrer llibre de l’escriptor anglès Julian Barnes, editat en castellà per Anagrama i, en català, per Angle.

Nascut a Leicester l’any 1946, Barnes va donar-se a conéixer a tot el món amb una altra història protagonitzada per un famós escriptor: El loro de Flaubert (1984), una de les novel·les més enlluernadores i originals que podreu llegir. La història de Gustave Flaubert, narrada de forma discontínua i parcial en forma de cronologies, diccionaris o reculls de cites, es va entrellaçant en aquest llibre amb la del propi narrador de la novel·la, un intrigant personatge fascinat amb la figura del gran escriptor francès. L’estructura d’Arthur & George, en canvi, és molt més tradicional: les històries dels dos personatges protagonistes es van alternant en un estricte ordre cronològic des de les seves infanteses fins al final de les seves vides. A canvi, el que ofereix Julian Barnes en aquesta novel·la és el retrat interior (detallat, il·luminador, perfecte) de dos homes complexos.

D’especial interès resulta la figura de Sir Arthur Conan Doyle, plena de contradiccions: home de ferms principis morals, és infidel durant anys a la seva dona malalta; creador del cent per cent racional Sherlock Holmes, es deixa endur per les irracionals creences espiritistes; imatge paradigmàtica del triomfador a ulls de l’opinió pública, viu immers en una greu crisi personal… El cas de George Edalji és per a ell una oportunitat de distraure la seva atenció dels seus propis problemes i entregar-se a una causa indubtablement noble: és, potser, l’ocasió de posar-se a l’alçada de la seva pròpia imatge. Sir Arthur Conan Doyle lluitant contra ell mateix; Sir Arthur Conan Doyle exercint de Sherlock Holmes. El resultat és una novel·la de lectura apassionant.

Personatges il·lustres: Sherlock Holmes

Ara fa ni més ni menys que 120 anys, un jove metge escocès aficionat a la literatura va publicar una breu novel·la de misteri que va passar gairebé desapercebuda entre totes les novetats editades a Anglaterra aquell nadal de 1887. La novel·la es deia Estudi en escarlata, i el seu autor, Arthur Conan Doyle, no podia pas imaginar-se que un dia rebria el títol de Sir gràcies, en bona part, a la popularitat que en un parell d’anys acabaria aconseguint el protagonista d’aquest llibre. Sense que ningú se n’adonés, acabava de néixer el detectiu més famós de la història de la literatura; un personatge tan estimat pel públic de l’època que, quan el seu autor va voler lliurar-se d’ell fent-lo morir en un dels seus relats, l’avalantxa de cartes de queixa rebudes va obligar finalment Doyle a fer-se enrere i tornar a la vida a la seva criatura en una de les resurreccions literàries més celebrades de tots els temps.

A primera vista, el personatge il·lustre que inaugura aquesta nova secció del nostre blog sembla definit per tota una llarga sèrie de qualitats negatives. Sherlock Holmes és arrogant i vanitós, i la seva cerebralitat extrema el fa semblar de vegades inhumà; ciclotímic, en els seus moments més baixos es refugia en l’ús de les drogues; misantrop en general i misogin en particular, l’única amistat que sembla capaç de mantindre és la del submís doctor Watson… Sherlock Holmes és tot això, però també és, indiscutiblement, un geni capaç de deduir d’una sola ullada la feina a què es dedicava abans de jubilar-se aquell home que passa pel carrer, o de seguir punt per punt el fil dels pensaments que ronden pel cap del seu interlocutor observant-ne tant sols els mínims moviments facials. Alt i primíssim, de perfil aguileny, fumador en pipa compulsiu i violinista aficionat, bohemi d’esperit i sempre contradictori, Holmes és potser el personatge millor construït de toda la literatura policíaca. Fidel al seu propi concepte de justícia, no dubta en deixar anar al culpable d’un crim si considera que la seva detenció pot causar encara més dolor; alié al prestigi de les classes socials, pot refusar avui el cas que li presenta un rei i treballar gratis demà per a qualsevol criada en problemes. Quan un assumpte crida la seva atenció, el món físic deixa d’existir per a ell: pot estar dies sencers sense menjar ni dormir, la seva ment prodigiosa concentrada exclusivament en el problema de torn. D’aquí la fascinació que Sherlock Holmes ha despertat i continua despertant en generacions senceres de lectors d’arreu del món: tot i no ser infalible (a la primera de les seves aventures en forma de relat breu, Holmes és derrotat per la bella i enigmàtica Irene Adler, i en una altra història no pot evitar la mort del seu client), tot i els vicis molt humans que el doctor Watson no deixa de registrar en les seves narracions de la seva vida en comú, l’il·lustre inquilí del 221B de Baker Street té la facultat de portar les seves capacitats intel·lectuals fins a uns extrems de perfecció que de vegades el tornen gairebé inhumà.

Les aventures “canòniques” de Holmes i Watson (les escrites per Sir Arthur Conan Doyle) estan recollides en quatre novel·les i cinquanta sis relats breus, i inclouen assumptes tan famosos com el del fantasmagòric gos dels Baskerville o el dels críptics homes ballarins; fora d’aquestes, hi ha milers i milers d’històries que, signades per tot tipus d’escriptors al llarg d’aquest darrer segle, recreen el món particular del nostre detectiu: un Londres victorià ple de boira i de misteris on el cervell a l’ombra del professor Moriarty controla una xarxa de delinqüencia que avui dia, milions de novel·les policíaques després, pot arribar a semblar-nos fins i tot ingènua. I igualment ample és la seva història com a personatge cinematogràfic: només Drácula (un altre fill il·lustre de l’Anglaterra victoriana) ha estat portat més vegades a la gran pantalla. Per tancar aquesta entrada, us oferim una petita galeria fotogràfica d’alguns dels actors que millor han encarnat Sherlock Holmes al llarg d’aquest temps (amb una petita curiositat final).

“Una vegada eliminat tot alló que és impossible, el que resta, tot i que sembli improbable, ha de ser la veritat“, diu el proverbi favorit de Holmes. Si voleu tornar als origens de la novel·la policíaca i descobrir d’on provenen gairebé tots els elements què encara avui defineixen aquest gènere, no ho dubteu: les velles històries de Sir Arthur Conan Doyle tenen encara moltes sorpreses per oferir-nos als lectors d’avui dia.

[William Gillette, el primer Sherlock Holmes reconeixible de la història. Interpretant una obra de teatre escrita pel mateix Conan Doyle, Gillette va donar vida al gran detectiu durant més de trenta cinc anys. L'any 1916 va rodar una pel·lícula basada en aquesta mateixa obra, però avui no se'n conserva cap còpia. Seva és la famosa frase "elemental, estimat Watson", frase que Holmes mai no pronuncia a les històries de Sir Arthur.]

 

[Eille Norwood, l'encarnació de Holmes preferida pel mismíssim Conan Doyle. Entre 1920 i 1923 va protagonitzar 47 curtmetratges basats en les històries de l'escriptor escocès, fet que el converteix en l'actor que més vegades ha interpretat a Sherlock Holmes en la gran pantalla.]
[Basil Rathbone i Nigel Bruce, els Holmes i Watson per excel·lència de la història del cinema. Entre 1939 i 1946 van protagonitzar un total de 14 pel·lícules sobre el detectiu, la primera de les quals, The Hound of the Baskervilles, va ser el primer veritable gran èxit de Sherlock Holmes a la gran pantalla.]

[Peter Cushing va ser el primer actor en atrevir-se amb el personatge de Holmes després de la retirada de Basil Rathbone. The Hound of the Baskervilles (1959) va ser la primera aventura en color del gran detectiu; uns anys després, el 1968, Cushing va protagonitzar els setze capítols de la sèrie de la BBC Sir Arthur Conan Doyle's Sherlock Holmes.]

 

 

 

[Jeremy Brett, una de les darreres encarnacions "clàssiques" de Sherlock Holmes i, segons els entesos, potser la millor. Entre 1984 i 1994 va protagonitzar els 41 episodis de la sèrie televisiva que més fidelment ha portat a la pantalla les històries de Sherlock Holmes. Els problemes de salut de Brett i, finalment, la seva mort prematura, van impedir que es completés el projecte, fins ara mai aconseguit, de filmar les 60 històries holmesianes escrites per Sir Arthur Conan Doyle.]

[Hugh Laurie, protagonista de la famosa sèrie de televisió House. Els paral·lelismes entre el seu personatge i Sherlock Holmes són fàcils de trobar: tots dos viuen al número 221B, són drogoaddictes i misantrops, tenen com a únic amic a un doctor el cognom del qual comença per W, i fins i tot els seus propis cognoms són fonèticament semblants. El mateix creador de la sèrie, David Shore, ha reconegut aquests paral·lelismes com un homenatge al gran detectiu.]