El buque fantasma

Richard Middleton, l’autor d’aquesta delicada col·lecció de relats que avui us recomanem, és un d’aquells escriptors que mai ningú no sembla recordar quan es tracta de passar revista als noms propis de la literatura del seu temps o del seu gènere, però que tampoc no es resignen a caure del tot en un oblit definitiu. El temps de Middleton és la primera dècada del segle XX; els seus gèneres, la poesia i el relat breu de caire més o menys fantàstic; en cap d’aquestes categories s’ha guanyat un espai mínimament segur al costat dels grans noms de l’Anglaterra eduardiana, aquella època francament encisadora —hereva rebel i descarada del temps dels vells patriarques victorians— en la què el nostre escriptor va viure una vida fosca, desplaçada i gens feliç.

El gran Arthur Machen, que el va tractar lleugerament en alguna de les tertúlies de taverna que tots dos freqüentaven, i que l’any 1912 va rebre l’encàrrec de signar el pròleg per a la primera —i pòstuma— edició dels seus relats, recordava a Middleton com un jove prematurament envellit, trist i sempre en tensió, obsedit a parts iguals per la creació de la seva obra i per la seva escassa fortuna literària. Henry Savage, amic de l’escriptor i autor, l’any 1922, de la seva única biografia, no va estar-se tampoc de consignar el caràcter difícil de Middleton i la seva propensió a la tristesa. Richard Middleton només tenia vint-i-nou anys quan va suïcidar-se a Brussel·les, ben lluny de casa seva i del seu país ingrat, però les poques fotografies que es conserven d’ell el mostren, en efecte, més com un senyor de mitjana edat extremadament fatigat per la vida que com el jove escriptor inèdit que realment era. Va morir el primer dia de desembre de 1911; uns mesos després els seus pocs amics van publicar un volum de Poems and Songs i un recull de les seves narracions breus, The Ghost Ship; i massa tard, ai, l’Anglaterra eduardiana va descobrir qui era Richard Middleton.

La fortuna de The Ghost Ship va respondre, de forma gairebé exclusiva, a la història que donava títol al volum: una ghost story en clau d’humor que mai no ha deixat de reproduir-se en les antologies del gènere, que tothom reconeix com una petita obra mestra de la literatura fantàstica i que és, de fet, l’únic motiu pel qual el nom de l’autor mai no ha caigut en l’oblit definitiu que, tot i així, sempre sembla amenaçar-lo. Deixarem que sigueu vosaltres mateixos els qui descobriu aquest conte meravellós, i us assegurarem també que «El buque fantasma» no és el millor conte del llibre (com tampoc ho és «En el camino de Brighton», l’altra història de Middleton que de vegades treu el cap a les antologies de misteri). De fet, a El buque fantasma y otros cuentos tristes y siniestros hi ha tants contes extraordinaris que no gosarem de destacar-ne’n cap. El que importa d’aquests contes, allò que els converteix en peces literalment úniques, és —com en tota la bona literatura d’ahir, d’avui i de sempre— el to de veu de l’autor i la seva mirada. Gairebé totes les històries estan protagonitzades per nens, i gairebé tots aquests nens són éssers tristos i tendres a qui ningú no ha equipat encara per a la vida. Però hi ha també venedors de taüts, escriptors fracassats i algun fantasma jove i malenconiós. Hi ha nostàlgies, suïcidis i vides desgraciades que ningú no sap com millorar. Hi ha una sensibilitat romàntica a flor de pell que impregna cada pàgina i dóna color a cada paraula. I hi ha també l’anhel i l’esperança d’un amor que mai no acaba d’arribar. Són contes en carn viva: llegint-los, hom percep que l’autor va donar-se completament en ells, que els va escriure perquè necessitava fer-ho. No són literatura: són —si ens enteneu— literatura. I això diríem que no és quelcom gaire habitual.

Escriu Arthur Machen al seu pròleg que aquest és «un volumen extraordinario, todo en él está impregnado de una curiosa calidad que lo diferencia completamente de otros. En mi opinión, se trata de una obra verdaderamente hermosa». A nosaltres també ens ho sembla, i pensem que el seu autor, aquell jove trist i prematurament envellit que maldava per convertir-se en escriptor, bé es mereix avui aquest petit homenatge tardà que és la nostra lectura.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Arthur Machen, vertiginós

Fa uns quants dies, parlant d’Ernest Dowson, feiem referència a aquell moviment artístic i literari dels darrers anys del segle XIX que es va dir Decadentisme, i que a França, el seu lloc de naixement, va generar coses tan particulars com ara les novel·les de Huysmans, la poesia de Verlaine o la pintura d’Odilon Redon. A l’altra banda del Canal, l’etiqueta acostuma a aplicar-se a un periode de temps molt curt, els primers anys de la dècada de 1890, i a un conjunt més aviat reduït d’escriptors i d’artistes (Aubrey Beardsley, Max Beerbohm, Oscar Wilde, el nostre estrafolari amic Baron Corvo i tot el grupet reunit al volant de la revista The Yellow Book) que van destacar-se no només per l’originalitat de la seva obra, sinó també, o per sobre de tot, per les irregularitats de la seva conducta social.

Arthur Machen no va ser mai un decadent, però el seu nom ha quedat lligat ja per sempre a aquest moviment gràcies a un llibret molt prim que exemplifica, de forma prou espectacular, l’esperit transgressor i una mica macabre d’alguns il·lustres victorians de darrera generació. El llibre, un conte llarg en realitat, es diu The Great God Pan, i avui dia està considerat com un dels clàssics absoluts de la literatura de terror moderna; a més d’en reculls de contes del propi Machen com aquest, el podeu trobar en un munt d’antologies del gènere, i jo crec que no us defraudarà. Té una mica de tot: un científic boig, una noieta perversa, una dona bona i maca que també és molt desgraciada, un misteri de caire religiós, algunes dosis de sexe gens convencional, la intuició d’un horror que podriem qualificar de metafísic i, el millor de tot, una d’aquelles epifanies finals que són la marca de la casa de tota la literatura d’Arthur Machen.

Més enllà de la varietat i l’amplitud de la seva obra, que inclou des d’una apologia raonada del tabac fins a una mena de novel·la de cavalleries escrita amb llengua anglesa medieval i estil simbol·lista, podem dir que Arthur Machen és un escriptor amb un sol tema. Aquest tema, tractat amb especial fortuna en els seus contes fantàstics i de terror, és la vertiginosa intuició de que el nostre món, la nostra realitat, allò que veuen els nostres ulls i perceben el nostres sentits, és només una il·lusió darrera de la qual s’amaga una realitat que nosaltres ni  tan sols podem imaginar. Si veiéssim el món tal com és en realitat, ens diu Machen, si poguéssim descórrer per un segon el vel que ens imposen els nostres sentits i miréssim què hi ha al darrera, embogiriem. Nosaltres, pobres éssers humans, veiem només allò que els nostres ulls es troben en condicions de percebre; concebem el món d’acord als paràmetres (als límits fisiològics, diriem) del nostre cervell; la nostra és una realitat a escala purament humana, una construcció compartida per la nostra espècie però no més digna de confiança que la idea de realitat que puguin tenir els rat-penats o els koales. Els personatges de Machen, místics laïcs amb una fam insaciable de coneixement, són conscients d’aquests límits, es rebel·len i ho acaben pagant amb la perdua de la seva vida o de la seva raó.

Fa un parell d’anys us vaig recomanar aquí Los tres impostores, la novel·la més famosa del nostre home, un llibre que recorda per estructura les Nuevas mil y una noches d’Stevenson i que és, pel meu gust, un exemple gairebé insuperable de com un bon escriptor pot barrejar en un sol llibre l’humor amb el misteri, el joc amb el pensament, la lleugeresa narrativa amb la trascendència (amb perdó) espiritual. També comentava en aquella entrada els orígens de Machen: un nen gal·lès criat a les muntanyes de l’antiga ciutat romana de Caerleon-on-Usk, crescut entre llibres i llegendes i trasplantat de sobte a Londres, sense amics ni feina ni diners, abocat a viure una joventut de fam i solitud que el va fer desenvolupar una relació d’allò més estranya amb una ciutat, la capital del gran Imperi, que considerava hostil, plena de misteris i tan aterridora com el pitjor dels seus malsons. Durant les dues darreres dècades del segle XIX, Machen va fer de catalogador de llibres esotèrics, de traductor de clàssics francesos i de periodista a contracor, es va casar amb una dona de teatre que va morir molt jove, va patir una forta depressió, es va relacionar amb la gent de la famosa Golden Dawn i, per sobre de tot, va escriure tot un seguit de llibres que no van donar-li ni fama ni diners, però que van revolucionar per sempre allò que s’entén per literatura de terror (tot i que ell, de ben segur, s’hauria sorprés força de que algú el considerés un autor de llibres de por).

D’una de les seves novel·les, la meravellosa La colina de los sueños, editada aquí ja fa molts anys per Siruela, algú va dir que era el llibre més maco ques’havia escrit mai en llengua anglesa. De la ja esmentada The Great God Pan, un altre crític va dir que era, sense cap mena de dubte, la història més perversa publicada al segle XIX. Oi que tots dos judicis semblen prou suggerents?