Arthur Machen, vertiginós

Fa uns quants dies, parlant d’Ernest Dowson, feiem referència a aquell moviment artístic i literari dels darrers anys del segle XIX que es va dir Decadentisme, i que a França, el seu lloc de naixement, va generar coses tan particulars com ara les novel·les de Huysmans, la poesia de Verlaine o la pintura d’Odilon Redon. A l’altra banda del Canal, l’etiqueta acostuma a aplicar-se a un periode de temps molt curt, els primers anys de la dècada de 1890, i a un conjunt més aviat reduït d’escriptors i d’artistes (Aubrey Beardsley, Max Beerbohm, Oscar Wilde, el nostre estrafolari amic Baron Corvo i tot el grupet reunit al volant de la revista The Yellow Book) que van destacar-se no només per l’originalitat de la seva obra, sinó també, o per sobre de tot, per les irregularitats de la seva conducta social.

Arthur Machen no va ser mai un decadent, però el seu nom ha quedat lligat ja per sempre a aquest moviment gràcies a un llibret molt prim que exemplifica, de forma prou espectacular, l’esperit transgressor i una mica macabre d’alguns il·lustres victorians de darrera generació. El llibre, un conte llarg en realitat, es diu The Great God Pan, i avui dia està considerat com un dels clàssics absoluts de la literatura de terror moderna; a més d’en reculls de contes del propi Machen com aquest, el podeu trobar en un munt d’antologies del gènere, i jo crec que no us defraudarà. Té una mica de tot: un científic boig, una noieta perversa, una dona bona i maca que també és molt desgraciada, un misteri de caire religiós, algunes dosis de sexe gens convencional, la intuició d’un horror que podriem qualificar de metafísic i, el millor de tot, una d’aquelles epifanies finals que són la marca de la casa de tota la literatura d’Arthur Machen.

Més enllà de la varietat i l’amplitud de la seva obra, que inclou des d’una apologia raonada del tabac fins a una mena de novel·la de cavalleries escrita amb llengua anglesa medieval i estil simbol·lista, podem dir que Arthur Machen és un escriptor amb un sol tema. Aquest tema, tractat amb especial fortuna en els seus contes fantàstics i de terror, és la vertiginosa intuició de que el nostre món, la nostra realitat, allò que veuen els nostres ulls i perceben el nostres sentits, és només una il·lusió darrera de la qual s’amaga una realitat que nosaltres ni  tan sols podem imaginar. Si veiéssim el món tal com és en realitat, ens diu Machen, si poguéssim descórrer per un segon el vel que ens imposen els nostres sentits i miréssim què hi ha al darrera, embogiriem. Nosaltres, pobres éssers humans, veiem només allò que els nostres ulls es troben en condicions de percebre; concebem el món d’acord als paràmetres (als límits fisiològics, diriem) del nostre cervell; la nostra és una realitat a escala purament humana, una construcció compartida per la nostra espècie però no més digna de confiança que la idea de realitat que puguin tenir els rat-penats o els koales. Els personatges de Machen, místics laïcs amb una fam insaciable de coneixement, són conscients d’aquests límits, es rebel·len i ho acaben pagant amb la perdua de la seva vida o de la seva raó.

Fa un parell d’anys us vaig recomanar aquí Los tres impostores, la novel·la més famosa del nostre home, un llibre que recorda per estructura les Nuevas mil y una noches d’Stevenson i que és, pel meu gust, un exemple gairebé insuperable de com un bon escriptor pot barrejar en un sol llibre l’humor amb el misteri, el joc amb el pensament, la lleugeresa narrativa amb la trascendència (amb perdó) espiritual. També comentava en aquella entrada els orígens de Machen: un nen gal·lès criat a les muntanyes de l’antiga ciutat romana de Caerleon-on-Usk, crescut entre llibres i llegendes i trasplantat de sobte a Londres, sense amics ni feina ni diners, abocat a viure una joventut de fam i solitud que el va fer desenvolupar una relació d’allò més estranya amb una ciutat, la capital del gran Imperi, que considerava hostil, plena de misteris i tan aterridora com el pitjor dels seus malsons. Durant les dues darreres dècades del segle XIX, Machen va fer de catalogador de llibres esotèrics, de traductor de clàssics francesos i de periodista a contracor, es va casar amb una dona de teatre que va morir molt jove, va patir una forta depressió, es va relacionar amb la gent de la famosa Golden Dawn i, per sobre de tot, va escriure tot un seguit de llibres que no van donar-li ni fama ni diners, però que van revolucionar per sempre allò que s’entén per literatura de terror (tot i que ell, de ben segur, s’hauria sorprés força de que algú el considerés un autor de llibres de por).

D’una de les seves novel·les, la meravellosa La colina de los sueños, editada aquí ja fa molts anys per Siruela, algú va dir que era el llibre més maco ques’havia escrit mai en llengua anglesa. De la ja esmentada The Great God Pan, un altre crític va dir que era, sense cap mena de dubte, la història més perversa publicada al segle XIX. Oi que tots dos judicis semblen prou suggerents? 

 

Els fantasmes de l’altre senyor James

M. R. James, Corazones perdidos. Madrid: Valdemar.

Quan Montague Rodhes James va néixer a la rectoria de la bonica localitat de Goodnestone, al comtat de Kent, el nostre vell amic Henry James era un jovenet de dinou anys que ja apuntava maneres de novel·lista. Era l’estiu de l’any 1862. Feia només uns quants mesos que la Reina Victòria acabava d’estrenar la seva llarga viduïtat, i encara ningú no ho sabia, però aquest fet estava a punt d’inaugurar una etapa més fosca i força més severa dins la vida del país. Més enllà dels murs de Buckingham Palace, els engranatges de l’Imperi continuaven treballant a ple rendiment; però alguna cosa es començava a tòrcer en l’aire de la metròpoli.

M. R. James, l’home dels fantasmes anglesos, va viure a la rectoria de Goodnestone fins que va complir els tres anys,  i després va traslladar-se amb la seva família al comtat de Suffolk, a Great Livermere, també a la rectoria del poble, on va viure els quaranta-tres anys següents. (Fantasmes i humitats a banda, una rectoria no sembla un lloc gaire animat on viure. Però a M. R. James sembla que li agradava.) També va viure durant algunes temporades a Cambridge, al King’s College, on va graduar-se en Història Medieval Anglesa i del què, amb el temps, va arribar a ser-ne nombrat director. De fet, els seus treballs com a antiquarian li van guanyar un gran respecte en vida, fins el punt de ser considerat un dels homes més cultes del seu temps. Autoritat mundial en la història de les catedrals, estudiós i traductor de la Bíblia, paleògraf reconegudíssim, ell va catalogar, per exemple, molts dels manuscrits que es conserven a les biblioteques dels colleges d’Oxford i de Cambridge, i també va ser responsable d’algunes troballes bibliogràfiques de primer ordre.

La fama actual de M. R. James, però, és fruit dels seus moments d’esbarjo, i no de la seva erudició. Com a bon anglès que era, al senyor James li agradaven les històries de fantasmes; li agradava inventar-les, i li agradava encara més explicar-les als nens de la família quan estaven tots reunits davant el foc de la llar de la seva rectoria. Les seves no eren, però, unes històries de fantasmes normals i corrents. Les històries de fantasmes del senyor James són alhora tradicionals i molt modernes: es nodreixen d’un esquema genèric fermament establert a les Illes, el de l’anomenada ghost story, però no dubten en superar aquest esquema introduint-hi alguns aspectes fins llavors aliens al gènere, com ara l’ambientació contemporània i familiar, l’understatement, el bon humor, la fugida del sentimentalisme i, en definitiva, l’aire de joc culte i de bon gust de tot plegat. Als seus contes hi ha violència, suspens i un cert rerafons de caire sexual que els estudiosos moderns de la seva literatura no s’han estat de relacionar, molt freudianament, amb alguns suposats aspectes tèrbols de la seva biografia. Però tot succeeix (i se’ns explica) molt civilitzadament.

Al seu El horror en la literatura, una introducció molt recomanable al gènere de terror que trobareu editada a Alianza, escriu H. P. Lovecraft:

En los relatos de M. R. James encontramos a menudo maliciosas escenas humorísticas, retratos de género y caracterizaciones muy naturales, que en sus manos contribuyen a aumentar el efecto global, más que a estropearlo, como ocurriría si los manejase un escritor menos experto. Al inventar un nuevo tipo de fantasma, se aparta sensiblemente de la tradición gótica convencional; pues mientras que los viejos fantasmas clásicos eran pálidos y majestuosos y eran percibidos principalmente con la vista, el espectro habitual de M. R. James es delgado, enano y peludo: una abominación perezosa e informal de la noche, a medio camino entre la bestia y el hombre, a la que llega a tocarse antes de verla. A veces, este espectro tiene una constitución de lo más excéntrica: es un rollo de franela con ojos de araña, o una entidad invisible modelada con las ropas de una cama «cuyo rostro lo forma una sábana arrugada».

M. R. James va redefinir per sempre el gènere de la ghost story, i ho va fer no només amb els seus propis contes (que va recollir en quatre petites col·leccions successives, i que trobareu tots reunits a Corazones perdidos):  també es va preocupar de recuperar i promoure a alguns escriptors anteriors a ell i llavors molt oblidats, com ara el sinistre irlandés Joseph Sheridan Le Fanu, un tipus ben particular del què haurem de parlar algun dia d’aquests, i alhora va influir fortament en contemporanis seus de l’alçada d’Arthur Machen o d’Algernon Blackwood.  

M. R. James va morir a Eton, la prestigiosa escola que ell va acabar dirigint, l’any 1936. Dins el món de la literatura, mai no va assolir ni una mínima part del renom que va guanyar-se el seu col·lega Henry James; però tampoc no ho va pretendre. En morir tenia 73 anys, era un home raonablement feliç, i encara anava explicant les seves històries de fantasmes a qualsevol noi que les volgués escoltar.

*  *  *

Repasant-me ara l’entrada, veig que no he dit que el traductor d’aquest llibre és Francisco Torres Oliver; un descuit del tot imperdonable. (Si no sou aficionats a la literatura fantàstica clàssica, potser aquest nom no us dirà res; però Francisco Torres Oliver és EL traductor espanyol per excel·lència d’aquest tipus de literatura. Un garantia d’eficàcia i de bon gust.) I també me n’adono que aquesta és la segona recomanació seguida que faig d’un llibre editat per Valdemar; la tercera, si hi contem el paràgraf final de l’entrada sobre Chesterton. Aclariré, per si de cas, que a l’Espai no estem a sou d’aquesta editorial, ni tampoc tenim cap amic treballant-hi: simplement, ens agraden els seus llibres.

 

Lectures d’estiu: «Los tres impostores»

Arthur Machen, Los tres impostores. Madrid: Alianza.

Si aquest món nostre fos una mica just, aquest llibret estrany i meravellós que estic a punt de recomanar-vos seria un clàssic llegit a totes les escoles. Perquè us feu una idea: penseu en Robert Louis Stevenson, en les seves històries senzilles i misterioses, en la netedat de la seva escriptura, i afegiu-li un toc d’horror subtil i una atmòsfera malsana: aixó és Los tres impostores. Però aquest, què us he d’explicar, no és un món just, i tot i els esforços de gent tan diversa com H. P. Lovecraft, l’omnipresent Borges o fins i tot Javier Marías, el gal·lès Arthur Machen continua sent un perfecte desconegut per a tots aquells lectors que mai no han obert una antologia de contes clàssics de terror. I això és una injustícia. 

Arthur Machen va tenir una vida d’allò més fascinant. Va néixer l’any 1863 a Caerleon-on-Usk, un petit poble amb arrels romanes on la llegenda situa el naixement del Rei Artur; amb vint anys va marxar a fer fortuna a Londres i de cop i volta es va trobar sol, empobrit fins la misèria i completament aïllat dins una ciutat que li semblava horrible i aterridora; va ser bibliotecari, llibreter, periodista i traductor, es va casar i va enviduar abans de complir els trenta, va ser membre de la Golden Dawn, va fer d’actor durant anys pels teatres de províncies… i, a la Primera Guerra Mundial, va ser l’originador involuntari de la curiosíssima història dels àngels de Mons, una mena de llegenda urbana avant-la-letre que encara avui continua en boca d’estranyòlegs de la corda de l’Íker Jiménez. I, mentre feia tot això, Arthur Machen va escriure un grapat de contes i unes quantes novel·les que van suposar la primera gran revolució del segle XX en matèria de narrativa fantàstica.

Les històries de terror d’Arthur Machen prescindeixen de tota la parafernàlia que fins llavors s’havia considerat terrorífica: els fantasmes, els monstres i els vampirs, les venjances d’ultratomba, les malediccions, els castells i els cementiris… i, fins i tot, la nit i la foscor. Els contes de Machen són plens de llum, i sovint transcorren enmig del paisatges idíl·lics del seu Gal·les natal. L’horror, en ells, no prové d’una aparició maligna i espectral ni d’una amenaça vinguda de més enllà de la mort, sinò de la sospita d’una intromisió d’una altra realitat dins la nostra.

Un dels temes recurrents a la literatura de Machen és la suposada pervivència dels cultes i les tradicions de l’antic passat romà i cèltic de les Illes. A les seves ficcions, la natura és un ésser sagrat i amb memòria, molt diferent de tot allò que nosaltres veiem. Sota l’aparença quotidiana de la nostra realitat hi ha tot un món inimaginable, accessible només per als bojos i els nens, poblat d’éssers que conviuen amb nosaltres sense que nosaltres ho sapiguem i que, de vegades, es donen a conéixer quan ningú no ho espera. Una realitat invisible ens envolta i juga amb nosaltres; una realitat sovint personificada en éssers que resulten alhora irresistiblement atractius i embogidorament aterridors.

H. P. Lovecraft considerava a Arthur Machen com un dels seus grans mestres. La relació entre tots dos escriptors és certa i evident; però Machen és, al meu parer, un escriptor cent vegades millor que el famós pare dels mites de Cthulhu. L’autor de Los tres impostores és més intens, més líric, més profund i complex… i, també, molt més simpàtic que el sinistre somniador de Providence.