Els fonaments de l’horror

Divendres comentàvem aquí tres idees extretes d’una famosa antologia que van compilar, ara fa ja gairebé tres quarts de segle, el trio més fantàstic de les lletres argentines. Aquestes idees (immortalitats gens cobejables; somiadors que ens somien a nosaltres; déus o esperits que piquen a la porta) eren inquietants, però també molt literàries. L’Antología de la literatura fantástica de Borges, Bioy i Silvina en va plena d’aquest tipus de sotracs, tan agradables de llegir i d’imaginar. Avui, però, us vull proposar una altra mena de sotrac molt menys amable.

El text que us copiaré ens arriba també de la mà de Jorge Luis Borges. Es tracta d’una de les moltes petites ressenyes literàries que el nostre home va anar publicant al llarg de quatre anys, entre 1936 i 1939,  a una revista de Buenos Aires que es deia El Hogar. El seu objecte és un llibre de text que els nens alemanys estudiaven llavors a les escoles del règim nazi. La data que apareix sota la ressenya és el 28 de maig de 1937. Recordem-ho: poc menys d’un any després dels Jocs Olímpics de Berlín; poc més d’un any abans de la Reichskristallnacht.  De vegades ja les té aquestes coses, la literatura: a la pàgina més inesperada ens trobem amb una intuició que il·lumina o defineix una època històrica sencera. Llegint ara les paraules de Borges, a un se li encongeix l’estòmac pensant en tot allò que estava a punt de succeir.

Escriu Borges:

Ya se han vendido cincuenta y un mil ejemplares de este libro didáctico. Su propósito es iniciar a los niños y niñas de las escuelas en los deberes y deleites inagotables del antisemitismo. Oigo que en Alemania la crítica ha sido vedada a los críticos y no se les tolera sino la descripción de las obras.

Me limitaré, por consiguiente, a describir algunos de los grabados que integran este voluptuoso volumen. Dejo el estupor (y el aplauso) a cargo del lector.

El primer grabado ilustra la tesis: «El Demonio es el padre de los judíos».

El segundo representa un acreedor judío que se lleva los cerdos y la vaca de su deudor.

El tercero, la perplejidad de una señorita germánica, abrumada por un judío concupiscente que le ofrece un collar.

El cuarto, un millonario judío (provisto de un cigarro de hoja y de un fez) en el acto de expulsar a dos pordioseros de raza nórdica.

El quinto, un carnicero judío que pisotea la carne.

El sexto conmemora la decisión de una niña alemana que se niega a adquirir una polichinela en una juguetería semítica.

El séptimo denuncia a los abogados judíos, el octavo a los médicos.

El noveno comenta las palabras de Jesucristo: «El judío es un asesino».

El décimo, inesperadamente sionista, muestra una lacrimosa procesión de judíos expulsados, rumbo a Jerusalén.

Hay doce más, no menos ocurrentes e irrefutables.

En cuanto al cuerpo de la obra, básteme traducir estos versos:  «Al Führer alemán los niños de Alemania lo aman; a Dios en el Cielo, lo temen; al judío lo menosprecian». Y luego: «El alemán camina, el judío se arrastra».

La ressenya de Borges porta per títol «Trau keinem Jud bei seinem Eid, de Elvira Bauer.» Podeu trobar-la dins el seu llibre Textos cautivos, editat per Alianza; és a la pàgina 188.

Tres idees inquietants

Aquestes tres històries mínimes provenen de la clàssica Antología de la literatura fantástica editada per Jorge Luis Borges, Adolfo Bioy Casares i Silvina Ocampo l’any 1940. Si  ja heu tingut la sort de llegir aquest llibre, no cal que us digui que l’expressió «literatura fantàstica», en mans d’aquests tres escriptors, no té gaire a veure amb tot allò que avui nosaltres, lectors de Tolkien i de Ray Bradbury, associem amb aquest gènere. Fantàstiques, en el context d’aquest llibre, són totes aquelles idees que provoquen una mena ben particular de vertigen, un vertigen que podriem dir-ne intel·lectual o, millor, metafísic; ja vinguin signades per H. G. Wells, per James Joyce o pel filòsof taoista xinès Chuang Tzu.      

*  *  *

La primera idea inquietant que us copio està extreta d’un llibre de l’etnòleg James George Frazer, i es titula «Vivir para siempre»:

Otro relato, recogido cerda de Oldenburg, en el ducado de Holstein, trata de una dama que comía y bebía alegremente y tenía cuanto podía anhelar el corazón, y que deseó vivir para siempre. En los primeros cien años todo fue bien, pero después empezó a encogerse y arrugarse, hasta que no pudo andar, ni estar de pie, ni comer y beber. Pero tampoco podía morir. Al principio la alimentaban como si fuera una niñita, pero llegó a ser tan diminuta que la metieron en una botella de vidrio y la colgaron en la iglesia. Todavía está ahí, en la iglesia de Santa María, en Lübek. Es del tamaño de una rata, y una vez al año se mueve.

La segona idea prové de l’Alícia de Lewis Carroll. A l’antologia, porta per títol «El sueño del rey»:

-Ahora está soñando. ¿Con quién sueña? ¿Lo sabes?

-Nadie lo sabe.

-Sueña contigo. Y si dejara de soñar, ¿qué sería de ti?

-No lo sé.

-Desaparecerías. Eres una figura de su sueño. Si se despertara ese Rey te apagarías como una vela.

La tercera idea és la meva preferida. Pertany a Thomas Bailey Aldrich, es diu «Sola y su alma», i fa així: 

Una mujer está sentada en su casa. Sabe que no hay nadie más en el mundo: todos los otros seres han muerto. Golpean a la puerta.

No sé vosaltres, però jo m’ho pensaria dos cops abans d’obrir aquesta porta. Digueu-me covard.

Julio Cortázar, fora del temps

Hi ha un conte de Borges on el personatge principal, un home que viu una situació psicològica límit, veu de sobte un gat i pateix una mena de revelació. El gat, pensa llavors aquest personatge, es troba allà mateix, just davant d’ell, però alhora es troba en un altre món que és completament diferent al seu. Dit ràpid i malament: el gat no sap que s’ha de morir, així que és immortal; el gat no té consciència de la seva pròpia identitat, així que, a tots els efectes, un gat és qualsevol gat. El gat que ara tinc al davant, pensa el personatge de Borges, no és que sigui igual que el gat que va viure aquí ara fa cent anys: és que és el mateix. El gat que s’està mirant a Cortázar en aquesta foto, podem pensar nosaltres, no es que s’assembli força a aquell gat que ara volta per la plaça major de Vic: és que és el mateix. Quan un ésser humà i un gat s’ajunten, el temps i la metafísica adquireixen formes veritablement estranyes.

(Oi que és una idea molt maca? A mi m’agrada. I no només perquè sigui una idea de Borges. De fet, abans que ell, Keats ja l’havia suggerit a la seva Ode to a Nightingale, on el jove poeta del nom escrit dins l’aigua proposava també per als rossinyols aquesta mena d’immortalitat consecutiva.)

Mirant la foto amb aquesta perspectiva, a un li sorgeixen un munt de preguntes. Per exemple: quines coses s’estarien dient Julio Cortázar i el seu gat parisenc en aquell moment? Quins secrets inconfessables de l’argentí conservarà encara aquest gat, ara viguetà i del segle XXI? Encara més: a quants escriptors argentins hauria conegut aquest gat abans d’anar a parar a casa de Cortázar? I a quants més n’haurà conegut des de llavors? Borges, ara que hi penso, tenia un gat que es deia Beppo. El Beppo es va morir, diuen les biografies de Borges. Però els gats, ja ho sabem, mai no es moren. M’hi jugaria els milions que no tinc a que el Beppo volta ara mateix pels porxos de la plaça de Vic, explicant les seves històries parisenques a tot aquell que s’hi vulgui apropar.  

Un altre senyor de l’Argentina

Si vosaltres, igual que l’entrevistador no gaire amable d’aquests dos vídeos, també creieu que Adolfo Bioy Casares va ser només un bon amic de Jorge Luis Borges que va tenir la sort, o potser l’encert, de fer-se un nom i una carrera a l’ombra de l’autor de Ficciones, us he de dir que esteu molt equivocats. Llegiu El sueño de los héroes. Llegiu La trama celeste. Llegiu Una muñeca rusa. Llegiu, si us plau, La invención de Morel. Llegiu qualsevol d’aquests llibres, i veureu com, en els seus millors moments, l’escriptura del senyor Bioy Casares té un munt de virtuts: és sòbria, elegant i precisa, mai no avorreix, és divertida d’una manera alhora molt british i molt argentina i, a sobre, es plena d’aquella mena d’«encant» indefinible que el seu amic Borges assenyalava en l’obra del nostre admirat Oscar Wilde.    

I si encara no us he convençut, mireu-vos aquest relat tan romàntic, tan irònic, tan vertiginós en la seva metafísica com de conte necròfil d’Edgar Allan Poe.

Mercè Rodoreda, en la millor companyia

Hi ha uns quants paratges al món que semblen actuar, de forma misteriosa, com a autèntics imans per a la literatura. Són espais de tota mena –paisatges naturals com ara rius, llacs i muntanyes, però també pobles i ciutats– que atreuen els escriptors amb una força, i sobretot amb una freqüència, que hom sospita que no és en absolut casual. Un d’aquests espais és el llac Leman.   

A la vora del llac Leman, a Cologny, dins una mansió anomenada Villa Diodati, es van reunir una nit d’estiu de l’any 1816 quatre esperits romàntics de les Illes, i allà van donar vida, entre bones dosis de laudà, a l’horrible criatura del doctor Frankenstein i a un dolentíssim vampir que s’asssemblava, prou sospitosament, a Lord Byron.  A la vora del llac Leman, a l’hotel Palace de Montreaux, va viure els seus darrers anys Vladimir Nabokov, sempre en companyia de la seva inseparable Vera i del fantasma d’una nena que el perseguia per tot arreu.  A la vora del llac Leman, en un altre hotel d’una altra ciutat, va morir Jorge Luis Borges, refugiat a darrera hora a la Ginebra de la seva poc feliç adol·lescència. I en aquesta mateixa ciutat, a la vora d’aquest mateix llac, sota el mateix cel neutral, va viure i escriure i estimar la nostra Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda va arribar a Ginebra l’any 1954, quan les Nacions Unides van contractar Armand Obiols com a traductor per a la seva seu de la ciutat suïssa. Armand Obiols era un home casat amb qui Mercè Rodoreda va entablir una relació sentimental durant els primers temps del seu exili, al castell de Roissy-en-Brie, i de qui ja no es va separar fins la seva mort (la d’ell) a Viena, l’any 1971. (Per cert: un altre escriptor famós que va arribar a Ginebra de la mateixa forma, contractat com a traductor de les Nacions Unides, va ser Julio Cortázar, qui sempre va odiar Ginebra amb tot el seu enorme cor de cronopi anticalvinista.) Després de la mort del seu home, Mercè Rodoreda va continuar encara un any més a Ginebra, vivint en un apartament situat justament a la vora del llac: el mateix espai on havia escrit Jardí vora el mar, La plaça del Diamant, La meva Cristina i altres contes i La mort i la primavera. La seva solitud, però, acabaria portant-la a retornar a Catalunya, i a instalar-se al poble de Romanyà de la Selva, on moriria l’any 1983.  

Desconec l’any en què es va prendre la foto que justifica aquesta entrada. Entenc que es va prendre quan l’escriptora havia tornat ja del seu exili; entenc també, potser amb massa alegria, que el gos que comparteix pla amb ella és el seu gos. El cas és que, mirant-me la foto, m’agrada pensar que aquest gos ja havia arribat al món quan Mercè Rodoreda encara vivia a Ginebra, a la vora del llac Leman. Sembla un gos molt polit i assenyat: jo diria que té tota la pinta de ser un gos suís. I les vores del llac Leman són propícies per als gossos ben educats. M’agrada imaginar-me a la Rodoreda passejant amb aquest gos pels bulevars que envolten les aigues del llac, ella pensant en les històries i en els personatges de les seves novel·les, ell pensant en les seves cosetes de gos. Recordeu: aquells mateixos bulevars per on Julio Cortázar havia passejat uns anys abans el seu avorriment de cronopi anticalvinista; aquelles mateixes aigües que el pobre Borges havia vist d’adol·lescent i que ja no podria veure quan hi tornés per morir. El mateix llac suís on va banyar-se, un parell d’hores després de somniar a Frankenstein, la jove, dolça i sinistra Mary Shelley.

Definitivament, hi ha llocs que semblen fets per decorat de bona literatura.

Ornitòlegs a Croisset

Julian Barnes, El loro de Flaubert. Barcelona: Anagrama.

Segons un vell escriptor argentí molt amic nostre, hauriem de considerar a Gustave Flaubert com el primer exemplar d’una nova espècie que ell mateix hauria creat: l’espècie del novel·lista com a sacerdot. La imatge de Flaubert tancat a la seva casa familiar de Croisset, inclinat sobre els seus papers, lluitant hores senceres amb la sonoritat d’una sola frase, és gairebé una icona d’aquesta vocació estranya que empeny a algunes persones, persones adultes i sovint responsables, a dedicar bona part del seu temps i tot el seu cervell a explicar-nos històries que mai no van succeir.

Aquesta imatge del Flaubert malalt de literatura, esclavitzat per l’escriptura dels seus llibres, té el seu origen en la correspondència del propi escriptor, un corpus immens de cartes enviades als amics i a les amants on Flaubert, com aquell qui explica grans aventures, anava detallant dia rera dia el procés de creació de les seves novel·les, des de la inicial Madame Bovary fins a la inconclusa Bouvard et Pécuchet. A poc que us interessin Flaubert i el seu «destí exemplar» (Borges dixit), la lectura d’aquesta correspondència és gairebé un plaer obligatori; a la nostra biblioteca, sense anar més lluny, trobareu una selecció editada per Fuentetaja sota el títol Sobre la creación literaria.

A la novel·la que avui us recomano, Julian Barnes aprofita aquesta imatge sacerdotal de Gustave Flaubert però la matisa (la complementa, millor) amb un munt d’altres imatges possibles. El Flaubert de El loro de Flaubert és un home que als vint anys ja es sentia vell, condemnat a somniar la vida en lloc de viure-la, però és també un home que es va passar dos anys viatjant per Egipte i per Terra Santa, que va ser condecorat amb la Legió d’Honor i que va tenir tota mena d’aventures sexuals més o menys estranyes amb prostitutes orientals, amb escriptores parisines i fins i tot amb amics de tota la vida.  

El loro de Flaubert és un llibre sobre Flaubert, però és també, o sobretot, un llibre sobre l’amor a Flaubert. Un excèntric narrador (vidu, metge jubilat i addicte als llibres i a la vida del nostre escriptor) és la lleugera excusa narrativa que serveix a Julian Barnes per bastir un exercici exemplar de metaliteratura: metaliteratura d’aquesta que, quan tanques el llibre, et fa córrer en busca dels llibres sobre els quals acabes de llegir. Julian Barnes ha llegit molt i molt bé a Flaubert, i sent els seus llibres com una cosa viva, important i útil encara després de tants anys. I, més important encara, ens sap transmetre a nosaltres aquesta sensació de vida. Llegir El loro de Flaubert és espiar pel forat del pany una relació ben íntima i intensa: la relació que s’estableix entre un lector i el seu escriptor favorit.

Vosaltres que sou també lectors apassionats i agraïts, segur que sabeu apreciar aquest regal que ens ha fet a tots el senyor Barnes. 

Tlön, Uqbar i el Codex Seraphinianus

L’entrada d’avui té poca lletra i molta imatge. La història la podeu llegir sencera en aquest fantàstic article de la revista The Believer, i també, amb no tanta gràcia però en bon castellà, en aquest article de El País i  en aquest raconet de la Wikipedia.

Què és el Codex Seraphinianus? Si m’ho pregunteu a mi, us diré que penseu en Tlön, Uqbar, Orbis tertius, aquell conte meravellós de Borges en el qual un grup d’homes amb molta cultura i massa temps lliure  s’associaven per imaginar, primer, un país fictici, i després tot un planeta al qual donaven vida escrivint-ne una enciclopèdia sencera sobre ell; us diré que penseu en l’argument d’aquest conte de Borges i després subtituiu aquell grup d’homes cultes i avorrits per un únic home, un artista i arquitecte italià anomenat Luigi Serafini. O millor encara: us diré que penseu en Borges escrivint no un conte sobre els somniadors enciclopèdics de Tlön, sinó l’enciclopèdia mateixa. 

Heu sentit a parlar mai del manuscrit Voynich? Us agraden els llibres escrits en una llengua que ningú en aquest planeta pot llegir? Teniu sis-cents dòlars a la butxaca i no sabeu què fer-ne d’ells? Doncs no ho dubteu ni un segon: aquest és el vostre llibre.

Mireu, mireu:

Com d’estrany i misteriós pot arribar a ser un llibre quan el seu autor encara és viu i es troba connectat a internet? La pregunta, molt pertinent, se la fa Justin Taylor al seu article de The Believer. Crec que ni ell ni jo en tenim la resposta; però aquestes fotos, no m’ho negareu, són molt maques.

Ya somos el olvido que seremos

Al seu número d’agost, la revista Letras Libres dedicava la seva portada i un petit dossier interior a Jorge Luis Borges, aquest escriptor argentí el nom del qual potser us sona si sou una mica assidus d’aquest bloc. La crítica literària sobre Borges no acostuma a ser gaire interessant, per no dir que quasi sempre és d’allò més avorrida (i us ho dic jo, que n’he llegit molta més de la què potser faria falta); per això m’ha sorprés tant aquest dossier de Letras Libres, que es titula Borges inédito i que és una de les millors coses que jo he llegit darrerament sobre l’home que va somniar Ficciones. 

Dels tres articles que composen el dossier, el més interessant de tots és, sens dubte, un d’Héctor Abad Faciolince que es diu «Un poema en el bolsillo»; si no voleu buscar la revista, el podeu llegir aquí mateix. La història de l’article és la del propi Héctor Abad, i la de la seva lluita per posar llum en un dels episodis més foscos (i alhora més literaris) de la seva vida.

El pare d’Héctor Abad va morir assassinat a un carrer de Medellín, Colòmbia, el dia 25 d’agost de 1987. Quan van aixecar el cos, a una de les seves butxaques hi van trobar un poema manuscrit que començava amb el vers «Ya somos el olvido que seremos», i que anava signat amb el nom o amb les inicials de Jorge Luis Borges. El poema va acabar gravat a la tomba del pare d’Abad, i a finals d’aquell mateix any va ser publicar en un diari de Colòmbia, atribuït a Borges… tot i que a les Obras completas de l’argentí, com potser ja haureu endevinat, aquest poema no hi apareixia.

Vint anys després, empès pel seguit de circumstàncies que s’expliquen a l’article, Héctor Abad va decidir de comprovar l’autoria borgesiana del poema en qüestió. I el resultat de tot plegat va ser que ara ja no tenim un sol poema inèdit de Borges: ara en tenim cinc. Cal dir que Maria Kodama, la discutida vidua i hereva dels drets d’autor de Borges, no accepta que aquests poemes hagin estat escrits per JLB. És per això que Letras Libres ha pogut publicar-los al seu número d’agost; i és per això també que jo ara us copio el poema original, titulat «Aquí. Hoy».

Jutgeu vosaltres mateixos si pot tractar-se, o no, d’un poema autèntic de Borges:

Ya somos el olvido que seremos.
El polvo elemental que nos ignora
y que fue el rojo Adán y que es ahora
todos los hombres y los que seremos.
Ya somos en la tumba las dos fechas
del principio y el fin, la caja,
la obscena corrupción y la mortaja,
los ritos de la muerte y las endechas.
No soy el insensato que se aferra
al mágico sonido de su nombre;
pienso con esperanza en aquel hombre
que no sabrá quien fui sobre la tierra.
Bajo el indiferente azul del cielo,
esta meditación es un consuelo.

Aquí podeu llegir un altre article ben interessant sobre els cinc poemes en qüestió. I per acabar, si voleu llegir algun llibre sobre Borges i no sabeu quin escollir, no ho dubteu ni un segon: El factor Borges, d’Alan Pauls. Superb.

Lectures d’estiu: «Ficciones»

Jorge Luis Borges, Ficciones. Madrid: Alianza.

Amb els llibres de Borges, a mi em passa que mai no sé com recomanar-los sense acabar semblant un fanàtic. Jo provo de que no se’m noti gaire, però el cas és que aquests llibres m’agraden tant, me’ls he llegit tantes vegades, són tan importants per a mi, que ja no tinc forma humana de ser ni remotament objectiu quan parlo sobre ells. 

A més, hi ha un altre problema afegit: jo, quan provo de parlar de Borges amb algú que mai no ha llegit cap llibre seu, sempre penso que a aquesta persona el nom de Borges deu sonar-li a escriptor d’aquests revestitsde màrmol, que tenen edicions de la seva obra a Cátedra i que fan una mica de por. Ja sabeu: Borges, el vell escriptor cec que parla de laberints i de biblioteques i de coses com Déu, les enciclopèdies i el sentit possible de l’eternitat. El mestre favorit de tots els mestres, l’escriptor adorat per tots els escriptors, aquell autor (oh, horror) «clàssic» que, quan tanta gent llesta i seriosa diu que és bo, és que per força ha de ser avorrit.

I no.

Si alguna cosa no és Borges, és avorrit. I si alguna cosa no fa, és por. Confieu en la paraula d’aquest fanàtic.

Mireu si no Ficciones, per exemple. Aquí hi ha un conte que parla de la creació d’un planeta fictici per part d’un grup de savis amb poca feina i massa diners, i de com aquest planeta imaginari comença a imposar la seva realitat sobre el nostre fins que, d’alguna manera, l’acaba suplantant. Un altre conte ens explica la història d’un assassinat en el qual intervenen, sí, un laberint, un llibre impossible i un savi xinès amb molta filosofia, però que també és la història d’un heroic i estranyíssim acte de guerra que us deixarà amb la boca oberta quan arribeu al final. Un altre, ens parla d’un escriptor francès de principis del segle XX que s’encaparra en tornar a escriure el Quijote, però no copiant-lo ni fent-ne la seva pròpia versió, sinó, simplement, escrivint línia per línia el mateix llibre que va escriure Cervantes però partint de la seva pròpia experiència. I encara un altre més fantaseja, molt convincentment, sobre la possibilitat de que el veritable fill de Déu no fos Jesucrist, sinó l’home que el va traïcionar.  

I després està «El Sur», el meu conte de Borges preferit: una història tan carregada de lectures possibles que ens podriem passar tota una vida rellegint-la i mai no ens posariem d’acord sobre el sentit últim d’allò que explica.

Si m’accepteu un consell d’amic, jo us diria que no podeu estar més temps sense descobrir (o potser redescobrir) a Borges. Els arguments dels seus contes són exactes com una arrel quadrada, les seves idees són vertiginoses, i, a sobre, ningú no ha escrit mai com ell en castellà. I aquest últim no és un elogi gratuït. Feu la prova: obriu a l’atzar qualsevol llibre seu i llegiu-ne un parell de paràgrafs. Si no hi trobeu al menys un adjectiu que mai no haurieu imaginat enganxat a aquell substantiu al qual acompanya, quedeu formalment convidats a passar-vos de nou per aquest bloc i fer-m’ho saber als comentaris de la manera més àcida i desagradable que se us acudeixi. 

Us estaré esperant.

 

Cinc opinions: Borges mai no va existir

Si feu una ullada al núvol d’etiquetes d’aquest bloc, veureu que una de les presències més habituals és la de Jorge Luis Borges. Una debilitat personal, ho reconec… però també, sense cap mena de dubte, un dels escriptors clau per entendre l’evolució de la literatura universal durant la segona meitat del segle XX. Moltes coses no haurien existit sense Borges, o haurien existit d’una forma molt diferent a com ara les coneixem, començant per tot el boom hispanoamericà dels anys 60 i acabant per bona part del postmodernisme nord-americà dels Barth, Pynchon i companyia.

Una bona pista de la importància radical de l’obra de l’autor de Ficciones i El Aleph la pot donar el llistat de noms que signen les cinc opinions d’aquesta setmana:

• El novel·lista anglès Julian Barnes recorda en aquest article la impressió que Borges va causar en ell quan l’argentí va acudir, l’any 1971, a rebre un títol honorari a Oxford.
• Ricardo Piglia, potser el narrador més important de la literatura argentina actual, parteix del record del darrer conte que va escriure Borges (La memoria de Shakespeare, un relat sobre el qual hem escrit alguna cosa en aquest bloc) per composar aquest reflexió borgiana tan interessant.
• Un altre escriptor omnipresent a aquest bloc, el gran David Foster Wallace, reflexiona sobre la vida i l’obra de Borges arran la publicació d’una biografia de l’argentí que no va agradar gens DFW.   
• A El hacedor, Borges va escriure, en només dues línies, el què potser és el seu millor poema d’amor: “Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca / aquel en cuyo abrazo desfallecía Matilde Urbach.” Però, qui era Matilde Urbach? En aquest boníssim article, el gadità Juan Bonilla no només es fa aquesta pregunta, sinò que també la respon. 
• I per últim, en aquest article l’italià Antonio Tabucchi posa paraules a una sospita que molts hem tingut sovint: que Borges, en realitat, mai no va existir.