Entrevista a Care Santos

Care Santos va néixer a Mataró l’any 1970. Va publicar el seu primer llibre, Cuentos cítricos, l’any 1995, i un any més tard va guanyar el Premio de Narrativa Ciudad de Alcalá amb un altre recull de relats, Intemperie. El 1997 va aparèixer la seva primera novel·la, El tango del perdedor, i aquell mateix any va publicar la novel·la per a joves La muerte de Kurt Cobain, el seu debut en un gènere dins el qual ha esdevingut una de les escriptores més llegides i millor valorades del nostre país, amb títols de tant èxit com Hot dogs (premi Gran Angular 2000), Lalluna.com (premi Edebé 2003) o Los ojos del lobo (premi Gran Angular 2004). Amb Trigal con cuervos va rebre el Premio Ateneo Joven de Sevilla l’any 1999, i el 2007 va ser finalista del Premio Primavera de Novela amb La muerte de Venus. Entre els seus darrers títols cal destacar el recull de contes Los que rugen, publicat l’any 2009, i l’extraordinària novel·la Habitacions tancades, un dels llibres que més lectors ha seduït aquest 2011 tant en català com en castellà (aquí en vam parlar fa uns mesos)  i que ben aviat es publicarà en deu idiomes més.

Care Santos ha tingut l’amabilitat de respondre a unes quantes preguntes per a tots els amics d’aquest bloc. Amb ella encetem, de forma immillorable, la nova temporada de les nostres entrevistes a l’espai. I aprofito també per a convidar-vos a tots a la propera trobada del Café amb lletres, que es farà el dijous 22 de setembre a les 19:30 h al Museu d’Art de Cerdanyola Can Domènech, i que tindrà com a protagonista justament a Care Santos. No us ho perdeu.

*  *  *

Espai de llibres: Comecem, si et sembla, parlant una mica dels teus orígens com a escriptora. Recordes quan i com vas decidir que volies escriure? Et va costar molt arribar a publicar el teu primer llibre?

Care Santos: Que volia escriure em penso que no ho vaig decidir mai. Jo, escrivia. Em semblava normal, com ara respirar. Ho faig des de sempre. Amb 8 anys vaig començar un diari i potser va ser el primer cop que vaig proposar-me escriure alguna cosa. Amb 10, vaig fer una novel·la. Als 23 vaig pensar que potser m’ho podia prendre més seriosament. Vull dir, mirar de dedicar-m’hi. Vaig deixar de banda altres coses que no duien enlloc (com ara la carrera de Dret) i em vaig centrar en la Literatura. Fins aquell moment era escriptora de diumenge a la tarda. Un parell d’anys més tard, vaig publicar el meu primer llibre (de contes), que mai no hauria d’haver publicat perquè era dolent i massa ingenu. És a dir: no, no em va costar gens publicar el primer llibre. Hauria d’haver estat molt més complicat. Vaja, hauria d’haver estat impossible.

Espai de llibres: Tot i la teva joventut, ets autora d’una obra ja molt àmplia que abasta tota mena de gèneres: novel·les per a adults i per a joves, reculls de contes, poesia, assaig, llibres infantils… Hi ha algun gènere en el què et trobis particularment còmoda, o pel què tinguis una especial afició?

Care Santos: Jo reivindico, amb perdó, la maduresa. Amb 41 anys ja no em sento una joveneta que ha publicat molt. Més aviat una dona madura —la maduresa és l’esclat, la conquesta, el millor moment, allò pel que ens hem preparat mentre encara érem verds i no sé per què se’n parla tan poc, la veritat, ni per què tothom vol ser jove— que durants uns anys ha treballat amb una mena de desfici, amb urgència per escriure, i que aprenc a calmar. Una dona, ho he de dir, que té la immensa sort de poder fer allò que més s’estima del món. Pel que fa a les preferències… Bé, amb els anys també he après que no sóc poeta ni assagista, ni ho seré mai. No tornaré a cometre el pecat d’escriure llibres en aquests dos gèneres, em penso. Sóc narradora, i dintre de la narrativa no vull estar-me de res. Totes les distàncies tenen el seu moment i totes són exigents i complicadíssimes. I jo sóc –em temo que això no s’arregla amb els anys- un cul d’angúnies.

Espai de llibres: Escriure narrativa per a joves, és molt diferent a fer-ho per a adults?

Care Santos: Gens ni mica si parlem d’adolescents. Cal no prendre’s seriosament les regles del joc i saber mirar el lector com un igual, de tu a tu. A un igual no se li claven sermons ni se’l tracta com un ximplet, sinó que mires de seduïr-lo amb les teves millors armes. D’això estic parlant: de donar-ho tot. Això s’ha de fer sempre, escriguis per a qui escriguis. La literatura infantil ja és una altra cosa, perquè a més de tot el que hem dit, t’obliga a fer l’exercici de posar-te dins el món dels nens, que és un món acotat, on no tot s’hi val.

Espai de llibres: Habitacions tancades és, segurament, la novel·la més ambiciosa que has escrit fins ara. Com va néixer la idea de escriure una novel·la que s’ocupés d’un periode tan extens de la història de Barcelona?

Care Santos: Les meves novel·les, em fa l’efecte, neixen per acumulació o per sedimentació. Com un delta, o alguna cosa així. Durant anys vaig arrossegant temes, manies, obsessions sobre les que vull escriure i de cop i volta m’arromango i em dic: va, ha arribat el moment de deixar de ronsejar. I escric una novel·la. A Habitacions tancades hi ha temes que burxo des de fa vint anys, juntament amb d’altres més contemporanis. Hi ha la Barcelona que estimo, l’època en la que m’hauria agradat viure, alguns personatges que em semblen dignes de novel·la, algunes anècdotes que no podia resistir-me a incloure… I sí, un grapadet d’ambició també. Potser més que mai.

Espai de llibres: La complexitat temàtica i estil·lística d’Habitacions tancades fa imposible encabir-la dins de cap gènere concret, tot i que sembla jugar amb diversos registres més o menys reconeixibles: novel·la històrica, saga familiar, novel·la de misteri… Tenies present aquest concepte de gènere en el moment de l’escriptura? Ets lectora habitual d’això que se’n diu “novel·la de gènere”?

Care Santos: Jo vull escriure novel·les que no puguin definir-se amb una paraula i que costin d’encasellar en un gènere. Les novel·les de gènere segueixen determinades regles de joc i a mi sempre m’ha agradat saltar-me les regles. La vida no té gènere. La vida tot ho barreja. Crec que una novel·la s’ha d’assemblar a la vida, d’alguna manera.

Espai de llibres: Habitacions tancades recupera alguns aspectes no gaire coneguts de la història de Barcelona. Un d’ells és l’incendi dels grans magatzems El Siglo, que es converteix, amb tota la seva càrrega simbòlica, en un dels moments centrals de la novel·la. Per què vas escollir aquest fet en concret?

Care Santos: L’incendi d’El Siglo és una d’aquelles obsessions de què et parlava abans. Fa molts anys que m’impressiona. Durant gairebé una dècada he col·leccionat catàlegs, cartells, fins i tot algun pot de llauna, dels primers magatzems El Siglo, els que van cremar-se l’any 1932. Em sembla increïble que aquell incendi sense precedents no aparegui en cap novel·la sobre Barcelona. El Siglo mereixia esdevenir escenari –glamurós, desaparegut, europeu, únic- d’una història. Això vaig fer. Com qui repara una injustícia.

Espai de llibres: Un altre gran desconegut de la història de Barcelona que fa la seva aparició a Habitacions tancades és Francesc Canals, el Santet del Poblenou. Ens en pots parlar una mica? 

Care Santos: Vaig topar-hi per casualitat i em va captivar. Va ser un noiet que va morir amb 22 anys l’any 1899. Sembla que tenia fama de tenir certs poders paranormals i que treballava a El Siglo, i això va ser una casualitat fantàstica, perquè de seguida vaig pensar que l’havia d’incorporar a la trama, on ja hi havia esperitistes i amics de les ciències ocultes. Es van entendre de seguida. De Francesc Canals se’n sap tan poca cosa, i és impossible esbrinar-ne res més, que d’alguna manera ja era un personatge de ficció.

Espai de llibres: Els fantasmes són un tema recurrent a la teva darrera literatura: apareixien a molts dels contes de Los que rugen, i són també presents a Habitacions tancades. Què tenen els fantasmes, que t’atreuen tant?

Care Santos: Ai, si ho sabés. La meva iaia m’explicava històries de fantasmes amb aquella naturalitat, quan era petita. Em penso que aquelles històries em van ficar els espectres a l’ADN literari. I al biològic probablement també, tot i que sóc més aviat escèptica. Em sembla un gran tema, si es mira des d’una certa distància i amb la ment oberta. Es pot ser fantasma per molts motius, ja ho va dir Joyce: per mort, per absència, per canvi de costums… Un fantasma és tot allò que hi és però no hi és. Hi és perquè voldríem que hi fos. Hi és perquè no sabem resignar-nos a dir-li adéu. Té a veure amb les nostres angoixes més profundes, amb allò que no ens atrevim a confessar. Em sembla fascinant.

Espai de llibres: Per acabar, podries recomanar-nos un parell de llibres que t’hagin interessat darrerament?

Care Santos: I tant! Jo confesso, de Jaume Cabré. És un llibre de 1000 pàgines intens com una nouvelle, que deixarà bocabadat a qualsevol que es consideri amant de l’art i el coneixement. I Una dona de fiar, de Richard Goolrich, Edicions 62. Una història sobre l’amor i la culpa amb uns personatges que t’enamoren al primer capítol.

 

[A la foto, l'incendi dels Grans Magatzems El Siglo l'any 1932, un dels moments clau d'Habitacions tancades.]

La llum dels morts

Care Santos, Habitaciones cerradas. Barcelona: Planeta.

A la Barcelona de l’any 2010, les obres de remodelació d’un vell edifici del Passeig de Gràcia deixen al descobert una habitació que porta més de vuitanta anys tancada, i que al seu interior amaga un d’aquells secrets estranys i terribles que ens obliguen a canviar la forma en que ens expliquem el nostre propi passat. L’edifici en qüestió, propietat de la família Lax des del moment mateix de la seva construcció, és a punt de convertir-se en una biblioteca que durà el nom del fill més il·lustre del clan, el pintor noucentista Amadeo Lax, un home complex i turmentat que va dedicar bona part de la seva obra a retratar un cop i un altre a la seva dona, Teresa Brusés, que va desaparèixer pocs dies abans de l’esclat de la Guerra Civil i que, segons la versió que ja és història, va fugir a Nova York amb el seu amant deixant enrere el marit, un fill de tres anys i una ciutat, Barcelona, que estava a punt de viure un altre d’aquells cíclics trasbalsos que l’han convertit en allò que avui és. Dues generacions més tard, Violeta Lax, néta de l’artista i primera especialista mundial en la seva obra, obrirà la porta d’aquesta habitació tancada i es trobarà de sobte ficada en la mena d’aventura íntima i sense estridències que pot, no obstant, canviar una vida: l’aventura de reescriure per complet la pròpia història.  

Tres versos d’Emily Dickinson i una frase de Yasmina Reza obren Habitaciones cerradas, oferint-nos una clau d’accés possible a la novel·la que som a punt de llegir. «Promete esto: / cuando hayas muerto / habrá quien me convoque», diuen els versos de la nord-americana. «El tiempo: el único tema», afegeix, tot seguit,  la cita de la francesa. El temps i la memòria; la disolució continua del present i allò que no obstant perviu, aliè al pas del anys, secret i indestructible; els fantasmes del passat i el seu record per part d’aquells que encara som amb vida. Aquests dos temes essencials de la literatura i de la vida, el pas del temps i el seu antídot imperfecte, la memòria, són els ciments sobre els quals Care Santos ha aixecat el seu darrer llibre, que es comença llegint com una novel·la històrica amb grans dosis de misteri, d’intriga i de romanticisme i que s’acaba descobrint, amb el còrrer compulsiu de les pàgines, com allò que realment és: un monumental edifici novel·lístic que (re)crea per a nosaltres tot un món sencer perdut i recobrat gràcies a la màgia de la bona escriptura. Un món ple de bellesa i d’horror, de tendresa i de remordiments, de fe i de desesperança, que ens absorbeix plenament durant el temps de la lectura i que no ens marxa del cap un cop l’hem acabada.

Habitaciones cerradas (que també té edició en català: Habitacions tancades) ens explica, així, la història del pintor Amadeo Lax, de la seva família i de la gent present, passada i futura que es va veure afectada d’una manera o una altra per la personalitat del geni, que acabarà descobrint-se com a gens recomanable. El relat calidoscòpic de la seva vida familiar, en el context de la Barcelona burgesa de finals del segle XIX i principis del XX, dóna peu a una de les vàries novel·les contingudes en aquesta novel·la: una brillant i captivadora història d’època, escrita amb el millor estil de la gran narrativa victoriana, amb homes enamorats i dones desaparegudes, amb senyores i criades, amb belles coristes abocades a la perdició, amb amos i obrers i revolucions que tot ho destoroten, amb convents de monges arrassats pel foc i cercles espiritistes on el miracle és a tocar de mà. L’edifici del Passeig de Gràcia és el centre d’aquesta saga familiar que s’estén al llarg de quatre generacions i que ens deixa uns quants personatges del tot inoblidables. En la vida i el destí d’Amadeo Lax es combinen el cognom pessant i respectable heretat del seu pare, l’industrial barceloní Rodolfo Lax, i l’esperit curiós i inquiet heretat de la seva mare, Maria del Roser Golorons, lliurepensadora i feminista avançada al seu temps; i també hi ha una dona desapareguda, una germana morta i un germà odiat, una col·lecció d’amants de tota classe i condició, un fill desatés, un munt de talent malaguanyat  i, per sobre de tot, un secret inconfessable que el temps acabarà treient a la llum. I tota aquesta part del llibre, que abarca més de mig segle d’història de Barcelona i ens ofereix una visió molt atractiva de l’efervescència d’aquells anys perduts, orbita al voltant d’un fet real carregat de simbolisme que acabarà revelant-se com a central en la història: l’incendi que va arrasar els grans magatzems El Siglo el dia de Nadal de 1932. 

Aquesta part històrica de la novel·la no se’ns ofereix, però, de la forma neta i linial que sembla obligada en el gènere. «El pasado, visto desde el presente, tiene este aspecto: un rompecabezas al que le faltan piezas», escriu Care Santos a la pàgina 212 del llibre, i això és justament el que fa al llarg de tot el seu recorregut: oferir-nos la seva història en un desordre cronològic perfectament mesurat, com una mena de puzzle immens on l’encaix progressiu de totes les peces va desvetllant un paisatge secret i ple de sorpreses. Però aquesta no és, jo ho deiem, l’única novel·la que conté Habitaciones cerradas: també hi ha la novel·la de Violeta Lax, la néta del pintor, una dona de quaranta anys que es troba en un moment difícil de la seva història personal i que ha tornat a Barcelona (ara viu als Estats Units) per tal de retrobar-se amb els seus propis fantasmes. Així, alternant-se amb els capítols que recreen la història ja tancada però no resolta dels vells Lax, trobem tot un seguit d’anotacions, de retalls de premsa i d’intercanvis epistolars en la seva versió actual, és a dir, via e-mail, que ens porten al present, a la història privada de Violeta Lax i, per sobre de tot, a la seva gestió del descobriment efectuat dins d’aquella habitació tancada de què parlàvem al començament. L’estructura del llibre es planteja doncs, de forma subtil però alhora prou explícita, com una conversa entre el passat i el present, com un diàleg entre els fets que van succeir una vegada i la forma sempre parcial, dispersa i desordenada en què aquests fets ens arriben a nosaltres quan provem de convocar-los des del nostre present. I aquí és on entren en joc els fantasmes.   

La convivència  dels vius amb els morts és un dels temes estrella de tota l’obra de Care Santos. Fa unes quantes setmanes, parlant de José María Fonollosa, feiem esment del seu darrer llibre de contes publicat, Los que rugen, i de la bonica col·lecció de fantasmes que l’habitaven: éssers entranyables, sovint malenconiosos, benvinguts o inesperats, que no eren gaire conscients de la seva condició o que potser no se n’acabaven de fer del tot a la idea. Tots aquells homes i dones que ens van precedir són avui els nostres fantasmes: fantasmes que ens observen, que envejen o potser lamenten la nostra sort, que conviuen silenciosos amb nosaltres i de vegades, quan menys ens ho esperem, fan trontollar el nostre petit món amb una aparició fugaç que tot ho trasbalsa. «Mirad fijamente a la oscuridad y veréis brillar la luz de los difuntos», llegim a la pàgina 273 d’Habitaciones cerradas. «El arte es engaño, sí. Pero cuando deja de serlo, pronuncia la única verdad que importa», llegim a la pàgina 237. La llum dels morts, convocats (retornats a la vida) per la màgia de la nostra memòria. Aquest és, al cap i a la fi, el tema central d’aquest llibre extraordinari: el record com a deure, com a justícia i com a forma d’immortalitat. 

El Santet del Poblenou

«En vida se llamó Francesc Canals Ambrós. Murió con apenas veintidós años, el 27 de julio de 1899, dicen que de muerte natural. Era de origen humilde, como muchos de los que ahora le veneran, y trabajó en los míticos Grandes Almacenes El Siglo, que marcaron toda una época en la ciudad. Se cuenta que en vida ya todos lo conocían por su buen corazón y sus buenas acciones, que se sacrificaba a menudo por ayudar a la gente e incluso que poseía el don de adivinar la fecha en que alguien iba a morir sólo con mirarle a los ojos. Por lo visto, llegó a pronosticar su propia muerte. Aunque de todo esto no hay más constancia que el decir de la gente.

El nicho está protegido por un cristal. En el interior, una fotografía lo muestra como debió de ser; cándido, aniñado, de mirada limpia y mustia. En ocasiones, el retrato no se aprecia, porque sus “feligreses” utilizan ese espacio como una urna y arrojan papelitos a su interior, donde cuidadosamente han anotado sus más íntimos deseos. Los cuidadores retiran los papeles una vez al mes, pero en seguida vuelven a aparecer. Y es que, según se dice, no hay deseo que se solicite a Francesc Canals que quede sin atender: cuanto se le pide, es concedido. Es por eso que la gente lo venera como a un santo popular y le conoce, más que por su nombre de pila y sus apellidos, por su sobrenombre: el Santet.»

*  *  *

[Francesc Canals, el Santet del Poblenou, un dels fantasmes prodigiosos de la història de Barcelona que Care Santos convoca a la seva darrera novel·la, Habitaciones cerradas. La propera setmana parlarem d'aquest llibre, que és, ja us ho dic ara, la nostra aposta segura per a aquest Sant Jordi imminent.]

José María Fonollosa: perdre’s en silenci

[La nostra postal, avui, porta lletra i signatura però ve sense cara. Fonollosa era un home discret; crec que li hauria agradat que, en lloc de mirar-nos el seu rostre, ens miréssim millor la portada del llibre que tan durament el representa.]

La primera vegada que jo vaig sentir a parlar de José María Fonollosa va ser l’any 1999. Me’n recordo de l’any, i també me’n recordo del lloc i de la persona que me’l va descobrir: va ser el professor i crític literari Jordi Gracia, al vell edifici de la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Era un curs sobre poesia espanyola de la segona meitat del segle XX, i entre els noms familiars de Claudio Rodríguez, de Vicente Aleixandre o del gran Ángel González va aparéixer aquest altre nom desconegut, José María Fonollosa, que corresponia a un poeta barceloní mort feia vuit anys i autor d’una obra escasa, poc llegida i absolutament excèntrica. El llibre de Fonollosa que el professor Gracia ens va convidar a llegir aquell dia va ser Ciudad del hombre: New York. No sé què farien els meus companys de classe, però jo li vaig fer cas: aquella mateixa tarda vaig anar a comprar-me el llibre a la Central del carrer Mallorca. I ell no ho sap, però encara avui dia li estic agraït.

José María Fonollosa tenia 68 anys quan va aparéixer aquest llibre. El responsable de la seva publicació va ser un altre gran poeta barceloní, Pere Gimferrer, que va conéixer a Fonollosa de forma casual l’any 1987 i va quedar-ne fascinat per la força de la seva poesia i per la raresa de la seva història personal. En aquell moment, el poeta mantenia un silenci editorial que ja durava més de 40 anys: havia publicat el seu primer llibre l’any 1945, n’havia publicat dos més abans de complir els 30, i després s’havia esborrat completament del mapa. Mai no havia deixat d’escriure, però. Al llarg d’aquests quaranta anys de silenci havia treballat de forma incansable en un cicle poètic anomenat Ciudad del hombre, que era, entre moltes altres coses, l’autobiografia imaginària, dramatitzada i plena de màscares d’un poeta que, igual que Walt Whitman, havia volgut ser tots els homes, patir tots els dolors, provar tots els plaers i cometre i expiar tots els pecats. 

A Gimferrer li va meravellar la poesia de Fonollosa, que no s’assemblava gens (i que continua sense assemblar-se) a allò que hom entén per poesia espanyola o catalana, i va aconseguir que finalment se’n publiqués la primera entrega l’any 1990 sota el títol esmentat de Ciudad del hombre: New York. El primer poema d’aquest llibre, perquè us feu una idea, consta d’un únic vers que dóna la mesura del què José María Fonollosa entén per un poema d’amor:

 No hay nada bueno en ti. Por eso te amo.

El que ve a partir d’aquí és un seguit de veus terribles, fosques, enrabiades, aterridores o malatisses, però també algunes de tendres i molt humanes, que composen una mena de cor infernal: el cor de veus condemnades d’una ciutat (Nova York en aquesta primera entrega, Barcelona en la següent) que funciona com a imatge negríssima del món. Fonollosa no és un poeta amable: ell ens agafa pel coll i ens obliga a sentir les veus d’uns homes derrotats per la vida, plens d’odi o de remordiments o de fàstic envers ells mateixos, envers allò en que s’han convertit: una col·lecció inesgotable de masclistes i d’assassins, de pedòfils i de sentimentals, d’enamorats sense cap mena d’esperança, de perdedors embrutits, de violents i d’alcohòlics i de desesperats. Cada peça del llibre ens apropa la veu d’un personatge que guarda un infern al seu interior, i que escampa aquest infern al seu voltant de mil maneres diferents.

La poesia de José María Fonollosa és directa, nua, col·loquial i narrativa. Els seus poemes van per feina: nets de retòrica, de música i de sentimentalisme, molts d’ells són com petits relats en primera persona, despatxats en unes quantes línies i comprimits fins a l’extrem. Si sou mandrosos i no voleu buscar Ciudad del hombre: New Yok, aquí podeu llegir uns quants dels seus poemes. Us deixo que descobriu per vosaltres mateixos els més negres de la sèrie, que també són (entre moltíssimes cometes) els més famosos; jo us copio un parell dels de la vessant més humana, com aquest «Elizabeth Street»:

Hoy me ha dicho mi madre: «Ya he tenido
en mis brazos los hijos de mis hijas.
Quizás un día alcance a ver los tuyos».

Yo no la he contestado. No acostumbro
a hacerlo. Rara vez. Sigo comiendo
mientras leo un periódico cualquiera.

Pero ella no se queja. No se queja
de mi duro silencio. Envejecida
queda ante mí, distante, humildemente.

Y ella debe haber sido, de mi vida,
el centro importantísimo en mi infancia.
Ahora es un casi olvido de la muerte.
Cual si estuviera muerta su presencia.

Yo no le digo nada. Me molesta
que esté pendiente siempre de mis actos,
con afán de ayudarme, de serme útil.

Me siente desdichado. Y piensa, acaso,
darme una solución. Dice, por eso:
«Quizás un día alcance a ver tus hijos».

Sin haber terminado de cenar
he salido de casa. Tengo que huir
de mi entorno, de mí. Ser yo, distinto.

No es fácil escapar de lo que es uno.
A veces se consigue, por un tiempo,
con un libro. O el cine. O la bebida.
Miro la cartelera de espectáculos.

O com aquest «Doyers Street», on potser intuïm, entre tant personatge fosquíssim i tanta història delictiva, la veu més íntima de l’autor:

No vendrá. De verdad. No vendrá nunca.

Mi cuarto es muy modesto para el éxito.
Ni hallaría la casa tan siquiera.

Mi cuarto es muy austero para amigos.
Nadie viene a reunirse entre estos muros.

Mi cuarto es también frío y muy pequeño.
¿Cómo cobijar, pues, un gran amor?

No es lógico esperar. No vendrá nunca
un éxito, un amigo, un gran amor.

Debiera de una vez cerrar la puerta.

O com aquest altre poema, «East 54th Street», que també ho diu tot en un sol vers:

No me salvéis. Intento así perderme.

José María Fonollosa va morir uns mesos després de la publicació de Ciudad del hombre: New York. Va succeir a Barcelona, la seva ciutat de sempre, el 7 d’octubre de 1991; es va suïcidar. Va morir sol, en silenci i per pròpia voluntat, com un personatge més de qualsevol dels seus poemes. Després de la seva mort, damunt la seva taula de treball van aparéixer uns versos que repassaven, rebutjant-los, els suborns habituals de la vida d’ultratomba, i que acabaven amb aquesta frase:  «Una vez ya es demasiado».

*  *  *

[Els llibres, ja ho sabeu, es comuniquen entre ells de mil formes diferents. Feia molt de temps que jo no pensava en José María Fonollosa, i feia encara més temps que no llegia cap dels seus poemes. Fins que uns dies enrere, llegint el llibre de contes (molt recomanable) de Care Santos Los que rugen, se'm va aparéixer el seu fantasma a la pàgina 80. El conte en qüestió es diu «Comunicación», i és ple de fantasmas; de fet, tot el llibre n'està ben farcit: fantasmes entranyables, malenconiosos, benvinguts o inesperats, que no són gaire conscients de la seva condició o que potser no se n'acaben de fer del tot a la idea. El fantasma de Fonollosa, en el conte de Care Santos, és un d'aquests fantasmes recents i desubicats, que volten encara pels espais que freqüentaven en vida. Coses de la comunicació entre llibres: gràcies a un conte de Care Santos, ara tanco el poemari recuperat de José María Fonollosa i corro a buscar, en memòria dels vells temps, el meu assaig preferit del professor Jordi Gracia.] 

Pampanitos verdes (i una cita a Mataró)

Óscar Esquivias, Pampanitos verdes. La Coruña: Ediciones del Viento.

El darrer llibre d’Óscar Esquivias s’obre als camerinos d’un teatre de Madrid, on un jove repartidor de flors es troba de sobte, sense saber com però encantat de la vida, consolant a una actriu de culebrots que no aconsegueix repetir els seus èxits televisius dalt de l’escenari, i es tanca al mar de Lidenbrock, en ple centre (més o menys) de la Terra, on un pare divorciat i el seu fill de set anys viuen, també sense voler-ho, la gran aventura de les seves vides. Entre aquests dos moments hi ha una mica de tot: un atleta deprimit que es guanya la vida fent de carter a Chamberí i que viatja a Chicago per prendre part als Jocs Internacionals del seu gremi; un grup heavy que toca la seva darrera cançó a l’enterrament d’un dels seus membres, en un Nadal inoblidable; un nen que gestiona com pot, en silenci però amb astúcia, el seu descobriment del dolor terrible que de vegades pot infligir la perversió adulta; dues o tres estatues humanes que fan la seva feina davant del Colosseu, vestides de romans i somniant amb altres vides; un estudiant universitari que pateix en carn pròpia la crisi de la mitjana edat que travessa el seu pare; dos joves muntadors de piscines que es troben ficats, per aquelles coses de les hormones, en la festa de disfresses d’una de les seves clientes amb pasta; una repartidora rural de Correos que té una forma ben estranya i sorprenent de completar els seus ingressos setmanals… En poc més de 150 pàgines, Óscar Esquivias ens regala deu contes perfectes, rodons i brillants com deu boles de billar. Deu petites meravelles d’estil, de sensibilitat i d’imaginació feliç i captivadora, que es llegeixen en un sospir i que se’t queden ballant dins del cap molts dies després d’haver tancat el llibre.

Pampanitos verdes és el segon llibre de contes d’Óscar Esquivias. El primer, La marca de Creta, també editat per Ediciones del Viento, va aparèixer ara fa tres anys, i va guanyar el prestigiós premi Setenil, concedit al millor llibre de relats publicat a Espanya l’any 2008. Si no el coneixeu, ja podeu apuntar-ne el títol i llegir-lo tan aviat com pogueu; estic convençut que us farà gaudir de valent. I si ja l’heu llegit, aquí teniu una bona notícia: Pampanitos verdes no només manté el nivell extraordinari de La marca de Creta, sinó que, en alguns aspectes, fins i tot el supera.

Una de les característiques principals que han definit sempre l’obra d’Óscar Esquivias, ja des dels seus inicis amb la novel·la Jerjes conquista el mar, és el seu gust pels personatges en procés de formació. Sovint són joves, de vegades encara adolescents, que es troben en procés d’encarar les primeres decisions importants de les seves vides, i que ho fan amb una barreja molt característica de por, d’il·lusió, de bon humor i d’innocència. Els mons en que es mouen acostumen a ser reduïts: universos a petita escala (pobles on tothom coneix tothom; famílies que s’estimen i s’asfixien) dels quals hauran de sortir per convertir-se en les persones que estan cridats a ser. D’aquests personatges, sempre tendres i divertits i molt estimables, en trobem uns quants a Pampanitos verdes; però aquí hi trobem també una varietat més gran d’ambients i d’experiències humanes. Burgos, Madrid, Roma o Chicago són alguns dels espais per on transiten homes de totes les edats i condicions que fugen de diversos fracasos (sentimentals, laborals, afectius) i que no saben ben bé quin camí agafar en aquest punt de les seves vides. Hi ha pares i fills en conflicte, i mares sorprenents, i germans no del tot admirables; i per sobre de tot hi ha la mirada del seu autor: una mirada plena d’amor i d’humor, de comprensió i de sabiduria humana. Óscar Esquivias creu en els seus personatges, i la força de la seva fe ens hi fa creure a nosaltres.  

Quan parles d’un llibre de contes, sembla tradició obligada el destacar-ne alguna de les peces que el componen. Jo em quedo amb dues que m’han sorprés especialment: «El estudiante de Salamanca» i «Mail Pride Chicago 2008». La primera història, la més llarga del llibre, ens explica la difícil relació entre un noi homosexual i el seu pare, un home casat però massa aficionat a les faldilles, i resulta a la vegada divertida, corprenedora i també molt dolorosa, en el seu dibuix de la incomprensió entre persones que en el fons s’estimen. La segona, potser la més divertida, ens parla d’un jove atleta que es perd per una lesió l’oportunitat de participar als Jocs Olímpics de Pequín, i que en comptes d’això es troba viatjant a Chicago per prendre part en una absurda competició encabida dins una trobada internacional de carters. Totes dues peces tenen més de vint pàgines, són alhora lleugeres d’estil i molt intenses, i fan pensar en dues novel·les condensades, depuradíssimes, despullades de tot allò que no és essencial per al bon desenvolupament de la història que ens volen explicar.

* * *

La vida, ho sabeu perquè heu llegit a Paul Auster, és tan plena de casualitats que més val no pensar-hi gaire. Vaig tenir la sort de conéixer a Óscar Esquivias l’any 1998, a Madrid, quan jo encara viatjava cada dia en metro des del Carmel fins a la plaça Universitat i ell, que llavors tenia vint-i-sis anys, no havia publicat la seva primera novel·la però ja era un habitual de les revistes i els concursos literaris. L’any següent va encetar la seva pròpia revista, Calamar, i de seguida van començar a aparéixer les seves primeres novel·les, que en menys d’una dècada l’han convertit en una de les veus més sòlides i respectades de la literatura espanyola. I d’aquí un parell de dies, tant de temps després d’aquella primera trobada atzarosa, tindré la sort (i l’honor, i el plaer) de seure al seu costat a Mataró, a la llibreria Robafaves, parlant dels seus Pampanitos verdes, del nostre El cuarteto de Whitechapel i de moltes coses més.

La cita és aquest proper dijous, dia 13 de gener, a les set de la tarda. La llibreria Robafaves es troba al número 9 del carrer Nou de Mataró, una adreça ben rodona. L’acte el presentarà Care Santos, una altra escriptora favorita d’aquest bloc, i no cal dir que esteu tots convidats a assistir-hi. La presència de Care Santos i d’Óscar Esquivias ens assegura una presentació interessant i divertida; jo de vosaltres no me la perdria.

Care Santos convida: David Mitchell

“Admiro a los narradores que saben envolverme con sus historias. Siempre deseo que me contagien algo. Por eso admiro, incluso superlativamente, a David Mitchell, londinense, sólo un año mayor que yo (es decir, nacido en el año 1969) y poseedor de uno de los talentos narrativos más espectaculares que he conocido. (…) Este hombre es capaz de todo: puede escribir una novela compuesta por más de media docena de nouvelles contadas por otros tantos narradores en la que aborde temas tan osados y diferentes entre sí como el conflicto político y moral de un investigador forzado a poner su conocimiento en manos del poder, la vida de un espíritu encarnado en un árbol japonés o las dramáticas peripecias de unos ladrones de arte; o bien puede salir airoso de una estructura en la que las historias vayan apareciendo unas dentro de otras para luego armar un rompecabezas de cajas chinas en el que todo encaje, incluso los varios emplazamientos repartidos por diversos países del mundo. (…) Y Mitchell sólo tiene 38 años. Lo cual significa, como en los chistes, una cosa buena y una mala. La mala es que se le van a ocurrir muchas más historias que contar y muchos más modos originales de hacerlo antes de que se muera o se vuelva tonto (o me muera o me vuelva tonta yo). Lo cual, para cualquier narrador que pretenda hacer lo mismo aunque sea en otro país y en otro idioma, es lo peor que puede ocurrir. La buena es que podré seguir leyéndole durante mucho tiempo.”

[Podeu llegir aquí l'article sencer de Care Santos, dins el sempre interessant blog col·lectiu La tormenta en un vaso. David Mitchell és autor de quatre novel·les, tres de les quals han estat publicades en castellà per l'editorial Tropismos: Escritos fantasma, El atlas de las nubes i El bosque del cisne negro. Les dues primeres destaquen per la varietat de temes i estils que abarquen, fins el punt de semblar llibres de relats on les diferents històries que conformen cada volum s'acaben integrant de forma molt subtil en una única trama alhora difusa i coherent; la tercera, molt més tradicional en la seva estructura, s'ocupa d'un any a la vida d'un adolescent inoblidable. Com diu Care Santos en un altre lloc del seu article, és possible que la pitjor novel·la de David Mitchell sigui el millor llibre que hàgiu llegit mai... Si voleu comprobar fins a quin punt és o no exagerada aquesta afirmació, no us cal més que agafar qualsevol d'aquestes tres novel·les (a la nostra biblioteca les teniu disponibles) i deixar-vos seduir per l'addictiva escriptura de Mitchell. No quedareu defraudats.]