Morts personals

“La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera. A J. T. Malone li va arribar d’una manera tan senzilla que durant un temps va confondre el final de la vida amb el començament d’una nova estació. L’hivern del seu quarantè any va ser anormalment fred per a aquell poble del Sud —amb dies gèlids i pàl·lids i nits radiants. La primavera va arribar amb violència a mitjan març d’aquell any de 1953, i en Malone estava pàl·lid i xafat aquells dies de floració incipient i cels ventosos. Com a farmacèutic es va diagnosticar astènia primaveral i es va receptar un tònic a base de fetge i ferro.”

Inici contundent de Rellotge sense busques, de Carson McCullers: un inici realment memorable que hem manllevat, sense cap mena de vergonya, del nou blog de la nostra estimada Berta Bocado. El llibre el trobareu editat per Edicions del Salobre; el blog de la Berta, Un chat botté, el teniu a menys d’un clic de distància.

Dos muts

“A la ciutat hi havia dos muts i sempre anaven plegats. Cada dia, molt de matí, sortien de la casa on vivien i feien cap a la feina, de bracet. Els dos amics eren ben diferents. L’un, el que guiava, era un grec obés i somiós. A l’estiu sortia al carrer amb un polo groc o verd mal entaforat dins els pantalons, per davant, i penjant per darrere, balderament. Quan feia més fred s’hi posava al damunt un jersei gris tot deformat. Tenia una cara rodona i oliosa, amb les parpelles mig closes i els llavis torçats en un somriure amable i estúpid. L’altre mut era alt, i els seus ulls tenien una expressió viva i intel·ligent. Sempre anava net com una patena i vestit decentment.” 

[Carson McCullers, El cor és un caçador solitari. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Ramon Folch i Camarasa.]