Carson McCullers, rient per sempre

Per alguna raó mai no acabada d’aclarir del tot, trobar fotografies d’escriptors on aquests hi apareguin rient resulta una tasca força complicada. Els escriptors, a les fotos, són més de somriure sense gaire convicció, com si la presència de la càmara els imposés alhora el somriure i la seva contenció. Parlo, és clar, dels escriptors clàssics, els que ja no són aquí: els protagonistes de la nostra col·lecció de postals. Els escriptors d’ara són una altra cosa. Ells riuen amb més facilitat: coses, potser, de viure en un món on no sortir rient a les fotos és un signe de mala educació.

Mireu-vos ara aquesta foto de Dostoievsky, o aquesta altra de Baudelaire, o aquesta de Tolstoi. Us imagineu a cap d’aquests tres homes dient «Lluíiiiis» davant la càmara? Millor encara: us imagineu al fotògraf de torn recol·locant-los el serrell i demanant-los: «va, mestre, ara una somrient»?  (I vale que dos d’aquests tres homes eren russos; però ni que haguessin sigut italians. Mireu si no a Dino Buzzatti.) Els escriptors d’abans, quan es feien una foto, tenien molt clar quina era la imatge que volien trasmetre a la posteritat. I aquesta imatge, en la majoria dels casos, no era la d’algú que reia mirant un trasto de fusta i cristall.

I el cas és que la serenor, la dignitat, la intensitat reconcentrada que llueixen els protagonistes d’aquestes fotos antigues resulta interessant, i fins i tot agradable a la vista; però, de tant en tant, un somriure s’agraeix. Ni que sigui un de lleuger i gairebé involuntari, com aquest de John Steinbeck o aquest altre de Joseph Roth, imperceptible. O un com aquest d’Alejandra Pizarnik, tan íntim que sembla excloure la nostra mirada. I la cosa ja millora del tot quan apareixen les dents, com en aquesta foto tan maca de Papá Hemingway, que era un home que sabia com somriure, o en aquesta altra de Silvia Plath, estiuenca cent per cent.

Però, en matèria de riures i somriures, la foto de Carson McCullers que encapçala aquesta entrada juga en una lliga diferent a totes les anteriors. És d’aquestes fotos que les mires i penses: què li acabarien de dir a aquesta dona perquè rigui d’aquesta manera? Què acabaria de veure? Què li faria tanta gràcia? (En aquella època, recordem-lo, encara no feien els Simpsons per la tele.) Fos el que fos el que la feia riure, el cas és que Carson McCullers riu en aquesta foto d’una forma que encara avui resulta contagiosa. Això és el que la fa tan estranya. La foto de Baudelaire ens impressiona i ens retreu alhora, amb aquells ulls seus d’assidu del paradisos artificials; la foto de McCullers ens la fa tan viva i tan humana que sembla que hagi d’entrar ara mateix per la porta.  

No sabem si Carson McCullers es considerava a ella mateixa una dona feliç, tot i que alguna cosa intuim llegint els seus llibres. En aquell moment de la foto, però, de ben segur que ho era.

Morts personals

“La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera. A J. T. Malone li va arribar d’una manera tan senzilla que durant un temps va confondre el final de la vida amb el començament d’una nova estació. L’hivern del seu quarantè any va ser anormalment fred per a aquell poble del Sud —amb dies gèlids i pàl·lids i nits radiants. La primavera va arribar amb violència a mitjan març d’aquell any de 1953, i en Malone estava pàl·lid i xafat aquells dies de floració incipient i cels ventosos. Com a farmacèutic es va diagnosticar astènia primaveral i es va receptar un tònic a base de fetge i ferro.”

Inici contundent de Rellotge sense busques, de Carson McCullers: un inici realment memorable que hem manllevat, sense cap mena de vergonya, del nou blog de la nostra estimada Berta Bocado. El llibre el trobareu editat per Edicions del Salobre; el blog de la Berta, Un chat botté, el teniu a menys d’un clic de distància.

Dos muts

“A la ciutat hi havia dos muts i sempre anaven plegats. Cada dia, molt de matí, sortien de la casa on vivien i feien cap a la feina, de bracet. Els dos amics eren ben diferents. L’un, el que guiava, era un grec obés i somiós. A l’estiu sortia al carrer amb un polo groc o verd mal entaforat dins els pantalons, per davant, i penjant per darrere, balderament. Quan feia més fred s’hi posava al damunt un jersei gris tot deformat. Tenia una cara rodona i oliosa, amb les parpelles mig closes i els llavis torçats en un somriure amable i estúpid. L’altre mut era alt, i els seus ulls tenien una expressió viva i intel·ligent. Sempre anava net com una patena i vestit decentment.” 

[Carson McCullers, El cor és un caçador solitari. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Ramon Folch i Camarasa.]