Chuck Palahniuk, amb contundència

Chuck Palahniuk és un home que fa gairebé tanta por quan escriu com quan posa per les fotos. I en aquesta encara surt mig normalet; fiqueu el seu nom al Google Images i veureu. Palahniuk és un escriptor white trash amb vocació de maleït i amb un passat de culturista addicte a les pastilles de colors, i això es nota. Busqueu alguna foto seva en la què se li vegin els braços: dins el colectiu dels escriptors contemporanis, només l’exlluitador John Irving sembla en condicions de rebre una bufetada provinent d’uns braços com els seus i sobreviure.

L’estiu passat, parlant d’Asfíxia, us deia que els llibres de Palahniuk no són del gust de tothom. Perquè us feu una idea: la seva darrera novel·la va d’una actriu porno encaparrada en batre un rècord numèric (600) que haurà de coronar una carrera plena d’èxits, i que també posarà, de retruc, el punt final a la seva vida. No és gens estrany que a Palahniuk l’hagin acusat gairebé de tot, començant perquè és un misògin i acabant perquè els seus llibres fan una exaltació de la conducta sociopàtica terminal. A mi no m’ho sembla, ni una cosa ni l’altra. Chuck Palahniuk és un escriptor que ha escollit com a tema les diverses foscors de la vida contemporània (en totes les seves vessants: les foscors exteriors que ens assetgen en el nostre dia a dia, i la foscor interior que tots portem a dins, en un grau o altre), i amb aquest gran tema ha construït un grapat de ficcions que realment funcionen. Unes ficcions incòmodes, dures, sovint desagradables, bastides al voltant d’uns personatges que nosaltres, en la vida real, mai no voldriem tenir gaire a prop.

Entre els joves del seu país, Chuck Palahniuk és allò més semblant a una estrella del rock que pot arribar a ser un escriptor que no es digui J. K. Rowling. El seu culte, molt seriós, comença amb els seus llibres i s’estén per tot internet. Als seus lectors, això ens sembla una molt bona notícia.

Lectures d’estiu: «Asfixia»

Chuck Palahniuk, Asfixia. Barcelona: Debolsillo.

L’experiència m’indica que, abans de recomanar-vos aquesta novel·la o qualsevol altra de Chuck Palahniuk, faré bé de cobrir-me les esquenes davant futures reclamacions. Així que ja sabeu: si després de llegir les trenta primeres pàgines d’Asfixia decidiu que aquesta és la cosa més desagradable, fastigosa i possiblement del·lictiva que heu llegit mai a la vostra vida, la culpa no és meva, Ni vostra tampoc, no cal dir-ho. Ni de Chuck Palahniuk. Si aquesta novel·la no es converteix en un dels llibres de la vostra vida, direm que la culpa no ha estat de ningú.

I és que Chuck Palahniuk és un d’aquests autors que, com diu el tòpic, no deixen a ningú indiferent. A Palahniuk, o te l’estimes com t’estimaves a aquell col·lega teu de l’institut gamberret i una mica depravat, o l’odies com odiaves al col·lega gamberret i depravat de la teva xicota. I fixeu-vos el que dic: te l’estimes o l’odies a ell, no als seus llibres. Perquè ell i els seus llibres se’ns presenten fins a tal punt com la mateixa cosa que un, llegint-los, de vegades es pregunta com deu ser això de viure tota la vida dins un cervell com el d’aquest home. Un cervell tan ple a vessar de personatges psicològicament malatissos i moralment repugnants com el protagonista d’aquest llibre, Asfixia, que fingeix ofegar-se als restaurants per guanyar-se la bona voluntat (i els diners) de la gent i que visita un grup de teràpia d’addictes al sexe per tal de conéixer dones desinhibides; un cervell ple de situacions límit tan irrespirables com la desesperació que portava als personatges de la memorable Club de lluita a estovar-se de valent sense cap altre motiu que la seva pròpia necessitat de rebre.

I consti que jo sóc dels que s’estimen a Chuck Palahniuk.

Des del primer llibre seu que vaig llegir, que va ser precisament Club de Lluita, no he deixat de llegir res del que ha publicat; i mai no m’ha decepcionat. M’agrada la seva forma d’escriure, amb una prosa entretallada i hipnòtica i unes estructures molt musicals. M’agraden els narradors de les seves històries, personatges plens de secrets que mai no et cauen bé però tampoc ho pretenen. M’agraden els seus aforismes. I, per sobre de tot, m’agrada la seva forma d’obligar-nos a veure el món d’una manera com mai abans l’haviem vist. 

He dit fa una estona que Chuck Palahniuk i els seus llibres semblen ser una mateixa cosa. Això, evidentment, no és cert. Palahniuk és un escriptor amb una bona tècnica i un munt de talent que, amb els seus llibres, ha sapigut crear-se una imatge pública d’escriptor maleït que l’ha convertit ja en tot una icona d’això que els anglosaxons en diuen cult fiction. Ell no és un adol·lescent gamberret i depravat… tot i que sovint disfruti comportant-se com a tal.

Doneu-li una oportunitat a aquest llibre. Us agradi o no, serà una experiència.

Quinze minuts de fama

“Andy Warhol se equivocaba. En el futuro, la gente no será famosa durante quince minutos. No, en el futuro todo el mundo se sentará al lado de un famoso por lo menos durante quince minutos. De Typhoid Mary o de Ted Bundy o de Sharon Tate. La historia no es más que una sucesión de monstruos o de víctimas. O de testigos.”

Chuck Palahniuk, Rant. Barcelona: Mondadori. Traducció de Javier Calvo. Pàgina 19.