Poques vegades la història d’un llibre condiciona tant la seva lectura (per no dir que la desaconsella) com en el cas d’aquesta novel·la pòstuma de David Foster Wallace. A la introducció que l’encapçala, Michael Pietsch, editor de Wallace des dels temps de La broma infinita i responsable últim de la forma en que avui se’ns presenta El rey pálido, fa un resum complet, sincer i gens encoratjador de les particularitats d’aquest llibre: David Foster Wallace el va començar a escriure a finals dels anys 90, i va treballar-hi durant la resta de la seva vida; durant aquest temps, l’escriptor va assistir a classes de comptabilitat i de dret tributari, va entrevistar-se amb tot un seguit de treballadors d’Hisenda i es va convertir en un veritable expert en les interioritats d’aquesta Agència Pública, la més gran i poderosa dels Estats Units; després de la seva mort, a la seva taula va trobar-se un mecanoscrit de dues-centes pàgines llest per enviar a l’editorial amb la intenció, se suposa, de negociar-ne un avançament per la seva futura publicació; entre els seus papers és van trobar altres parts del llibre més o menys acabades, capítols sencers terminats però no corregits, històries independents però lligades amb l’esperit general de la novel·la, i també milers de notes repartides pels seus quaderns i els seus llibres amb apunts, idees, noms de personatges i esquemes argumentals sovint contradictoris; tot aquest material no presentava cap ordre evident, ni tampoc un inici ni un final reconeixibles; quan Michael Pietsch va rebre de la viuda de Wallace l’encàrrec de posar ordre en tot aquest caos i treure’n una novel·la, va haver de prendre tot un seguit de decisions que, en qualsevol altra situació més afortunada, ningú que no fos l’autor hauria hagut de prendre mai; el resultat final, tal com el propi Pietsch ens avisa, és un llibre necessàriament provisional, amb repeticions i discontinuitats i amb l’ombra perpètua de la seva absència d’una conclusió definitiva.
Una novel·la inacabada, sense inici ni final, mancada d’una estructura establerta pel seu autor, i amb la gestió dels impostos del contribuent nord-americà com a assumpte aparentment central. No sembla, direu, la millor carta de presentació per a una novel·la.
Però llavors llegeixes el seu primer capítol i et retrobes amb la veu de David Foster Wallace (o amb la veu de Javier Calvo traduint extraordinàriament la veu de David Foster Wallace), i comences a oblidar la història del llibre que tens a les mans. Aquesta és, potser, la millor manera de gaudir d’El rey pálido: oblidar que és una novel·la inacabada, oblidar fins i tot que és una novel·la, i anar gaudint pàgina a pàgina, capítol a capítol, d’una escriptura que per moments assoleix una força, una bellesa, una capacitat d’emocionar-se i d’emocionar-nos, que situa alguns fragments d’aquest llibre al capdamunt de tot de l’obra de David Foster Wallace. Molts dels seus capítols, segurament els millors, es llegeixen com a relats independents; esplèndids relats que perfectament podrien haver format part d’Entrevistas breves con hombres repulsivos (els més divertits, com el del nen tan llest i tan sensible i tan refotudament perfecte que tothom el voldria matar) o d’Extinción (els més malenconiosos i autoconscients, que aquí són la majoria). D’altres, és cert, estan entorpits per una certa falta d’intensitat, atribuïble sens dubte a la seva condició d’esborranys, i per una excessiva complaença en el propi virtuosisme; un defecte aquest que sempre rondava David Foster Wallace, i que en condicions normals hauria pogut si més no pal·liar la col·aboració entre l’autor i el seu editor, Michael Pietsch (com ja va succeir amb La broma infinita, que en la seva versió original tenia gairebé dues-mil pàgines).
El gran tema del llibre, l’avorriment i la monotonia estructurals a la vida laboral contemporània i els seus afectes acumulatius sobre l’esperit humà, imposa també la presència de moltes pàgines necessàriament avorrides. Hi ha parts d’El rey pálido que només podreu llegir amb plaer si esteu realment interessats en la mecànica de la recaptació d’impostos al Mig Oest americà. La foscor dels dies dels funcionaris d’Hisenda (si més no, dels funcionaris d’Hisenda de l’altra banda de l’Atlàntic) no dona peu, ja us ho podeu imaginar, a grans aventures. Tot i així, el sentit de l’humor de Wallace (aquí més enfosquit que en llibres anteriors) i la seva coneguda capacitat per a mirar-ho tot amb una barreja d’ingenuitat, estranyesa i mala llet encisadora, fa que fins i tot els passatges més ardus tinguin sorpreses per a oferir. I Michael Pietsch ha tingut la precaució (i l’encert) d’alternar aquests capítols més seriosos, fins i tot més avorrits, amb aquells altres més lleugers o divertits i més fàcilment gaudibles.
Aquest no és, en definitiva, un llibre que jo recomanaria a algú que encara no ha llegit a David Foster Wallace, o que sí l’ha llegit però no és un fan seu declarat. Però sí és un llibre que farà les delícies de tots aquells lectors captivats per la ment maravillosa de l’autor de La broma infinita. I també és, per sobre de tot, un llibre justificable. Publicar els papers d’un escriptor mort sempre és, ja ho sabeu, un assumpte delicat: mai no se sap on acaba l’homenatge i on comença l’explotació. Quan va saber-se que El rey pálido veuria la llum tot i el seu estat inconclús i fragmentari, molts vam dubtar, primer, del mateix encert de la idea, i segon, de la possibilitat d’incloure aquest text dins el canon de l’autor. En la meva opinió, i després d’haver llegit la novel·la, tots dos dubtes eren infundats. El rey pálido no només és un llibre que mereix de totes totes existir; també serà, a partir d’ara, una peça més dins el gran mosaic enlluernador que és l’obra completa (i ja tancada?) de David Foster Wallace.
