Els recomanats de l’Espai de llibres – Març de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto d’aquests dos petits criquetaires victorians, podreu accedir a l’edició de març de la nostra guia de lectura Els recomanats de l’Espai de llibres. Veureu que aquesta vegada us proposem només sis recomanacions, però ampliant-ne sensiblement l’extensió de cadascuna d’elles; i veureu també que els llibres i els autors escollits són uns clàssics d’aquest bloc: Dave Eggers, Óscar Esquivias, Nick Hornby, Zadie Smith, Enrique Vila-Matas i David Foster Wallace.

Els criquetaires de la foto, per cert, ens visiten des d’una tarda d’estiu de l’any 1886, i no són dos nens qualsevol. Ell es diu Adrian, i ella, Virginia. Tots dos llueixen encara el cognom Stephen, tot i que la nena (que aquí té quatre anyets i sembla molt ficada en el joc) acabarà fent-se famosa com a Virginia Woolf.

Obra tancada

David Foster Wallace, El rey pálido. Barcelona: Mondadori.

Poques vegades la història d’un llibre condiciona tant la seva lectura (per no dir que la desaconsella) com en el cas d’aquesta novel·la pòstuma de David Foster Wallace. A la introducció que l’encapçala, Michael Pietsch, editor de Wallace des dels temps de La broma infinita i responsable últim de la forma en que avui se’ns presenta El rey pálido, fa un resum complet, sincer i gens encoratjador de les particularitats d’aquest llibre: David Foster Wallace el va començar a escriure a finals dels anys 90, i va treballar-hi durant la resta de la seva vida; durant aquest temps, l’escriptor va assistir a classes de comptabilitat i de dret tributari, va entrevistar-se amb tot un seguit de treballadors d’Hisenda i es va convertir en un veritable expert en les interioritats d’aquesta Agència Pública, la més gran i poderosa dels Estats Units; després de la seva mort, a la seva taula va trobar-se un mecanoscrit de dues-centes pàgines llest per enviar a l’editorial amb la intenció, se suposa, de negociar-ne un avançament per la seva futura publicació; entre els seus papers és van trobar altres parts del llibre més o menys acabades, capítols sencers terminats però no corregits, històries independents però lligades amb l’esperit general de la novel·la, i també milers de notes repartides pels seus quaderns i els seus llibres amb apunts, idees, noms de personatges i esquemes argumentals sovint contradictoris; tot aquest material no presentava cap ordre evident, ni tampoc un inici ni un final reconeixibles; quan Michael Pietsch va rebre de la viuda de Wallace l’encàrrec de posar ordre en tot aquest caos i treure’n una novel·la, va haver de prendre tot un seguit de decisions que, en qualsevol altra situació més afortunada, ningú que no fos l’autor hauria hagut de prendre mai; el resultat final, tal com el propi Pietsch ens avisa, és un llibre necessàriament provisional, amb repeticions i discontinuitats i amb l’ombra perpètua de la seva absència d’una conclusió definitiva.

Una novel·la inacabada, sense inici ni final, mancada d’una estructura establerta pel seu autor, i amb la gestió dels impostos del contribuent nord-americà com a assumpte aparentment central. No sembla, direu, la millor carta de presentació per a una novel·la.

Però llavors llegeixes el seu primer capítol i et retrobes amb la veu de David Foster Wallace (o amb la veu de Javier Calvo traduint extraordinàriament la veu de David Foster Wallace), i comences a oblidar la història del llibre que tens a les mans. Aquesta és, potser, la millor manera de gaudir d’El rey pálido: oblidar que és una novel·la inacabada, oblidar fins i tot que és una novel·la, i anar gaudint pàgina a pàgina, capítol a capítol, d’una escriptura que per moments assoleix una força, una bellesa, una capacitat d’emocionar-se i d’emocionar-nos, que situa alguns fragments d’aquest llibre al capdamunt de tot de l’obra de David Foster Wallace. Molts dels seus capítols, segurament els millors, es llegeixen com a relats independents; esplèndids relats que perfectament podrien haver format part d’Entrevistas breves con hombres repulsivos (els més divertits, com el del nen tan llest i tan sensible i tan refotudament perfecte que tothom el voldria matar) o d’Extinción (els més malenconiosos i autoconscients, que aquí són la majoria). D’altres, és cert, estan entorpits per una certa falta d’intensitat, atribuïble sens dubte a la seva condició d’esborranys, i per una excessiva complaença en el propi virtuosisme; un defecte aquest que sempre rondava David Foster Wallace, i que en condicions normals hauria pogut si més no pal·liar la col·aboració entre l’autor i el seu editor, Michael Pietsch (com ja va succeir amb La broma infinita, que en la seva versió original tenia gairebé dues-mil pàgines).

El gran tema del llibre, l’avorriment i la monotonia estructurals a la vida laboral contemporània i els seus afectes acumulatius sobre l’esperit humà, imposa també la presència de moltes pàgines necessàriament avorrides. Hi ha parts d’El rey pálido que només podreu llegir amb plaer si esteu realment interessats en la mecànica de la recaptació d’impostos al Mig Oest americà. La foscor dels dies dels funcionaris d’Hisenda (si més no, dels funcionaris d’Hisenda de l’altra banda de l’Atlàntic) no dona peu, ja us ho podeu imaginar, a grans aventures. Tot i així, el sentit de l’humor de Wallace (aquí més enfosquit que en llibres anteriors) i la seva coneguda capacitat per a mirar-ho tot amb una barreja d’ingenuitat, estranyesa i mala llet encisadora, fa que fins i tot els passatges més ardus tinguin sorpreses per a oferir. I Michael Pietsch ha tingut la precaució (i l’encert) d’alternar aquests capítols més seriosos, fins i tot més avorrits, amb aquells altres més lleugers o divertits i més fàcilment gaudibles.

Aquest no és, en definitiva, un llibre que jo recomanaria a algú que encara no ha llegit a David Foster Wallace, o que sí l’ha llegit però no és un fan seu declarat. Però sí és un llibre que farà les delícies de tots aquells lectors captivats per la ment maravillosa de l’autor de La broma infinita. I també és, per sobre de tot, un llibre justificable. Publicar els papers d’un escriptor mort sempre és, ja ho sabeu, un assumpte delicat: mai no se sap on acaba l’homenatge i on comença l’explotació. Quan va saber-se que El rey pálido veuria la llum tot i el seu estat inconclús i fragmentari, molts vam dubtar, primer, del mateix encert de la idea, i segon, de la possibilitat d’incloure aquest text dins el canon de l’autor.  En la meva opinió, i després d’haver llegit la novel·la, tots dos dubtes eren infundats. El rey pálido no només és un llibre que mereix de totes totes existir; també serà, a partir d’ara, una peça més dins el gran mosaic enlluernador que és l’obra completa (i ja tancada?) de David Foster Wallace.

David Foster Wallace – Els autors de l’Espai #1

Com veieu, a l’Espai de llibres hem començat a penjar les guies de lectura que anem fent per repartir, en paper, a la nostra biblioteca Ca n’Altimira. Algunes, com la de 101 clàssics que vam penjar ahir, són només repertoris bibliogràfics; d’altres són més treballades, com les de la sèrie «Els autors de l’Espai». Aquí en teniu el primer número: 

[Cliqueu a sobre de la imatge per accedir a la guia de lectura.]

La construcció d’un estil

David Foster Wallace, La niña del pelo raro. Barcelona: Debolsillo.

Quan va publicar La niña del pelo raro l’any 1989, David Foster Wallace era, segons la crítica del seu país, un dels joves escriptors amb més talent i futur del moment. Feia només dos anys que el seu primer llibre, la novel·la The Broom of the System, havia sorprés tothom per la seva agosarada (i precoç) relectura dels mecanismes de la ficció posmoderna nord-americana: amb les seves gairebé cinc-centes pàgines plenes d’humor i d’ironia, d’irrefrenable enginy verbal, de picades d’ullet metaliteràries i de tota mena de pirotècnies narratives, The Broom of the System s’inseria plenament dins la llarga tradició dels Pynchon, Coover, Barth i companyia i, alhora, mirava de desmuntar-la des del seu propi interior. En aquest punt inicial de la seva carrera, David Foster Wallace semblava encarnar com gairebé cap altre escriptor del moment aquell vell somni americà que un altre nen prodigi de les lletres dels 80, Bret Easton Ellis, estava a punt de capgirar per sempre amb el seu relat sinistre de les aventures del yuppie Patrick Bateman.

La realitat, però, era ben diferent. La publicació de La niña del pelo raro va coincidir amb un dels períodes més foscos de la vida de DFW: una època en què la depressió, combinada amb l’abús puntual de l’alcohol i amb un acusadíssim sentiment de fracàs personal, el portarien primer a un pavelló de vigilància psiquiàtrica i, després, a l’enfosquiment en una successió de feines d’estricta supervivència que inclogueren la de vigilant de seguretat o la de noi de les tovalloles en un gimnàs de rics. El llibre, un conjunt de relats que s’ocupen en bona mesura de la nostra fascinació per la fama i l’èxit, va passar gairebé desapercebut entre la crítica i els lectors, i va empènyer David Foster Wallace a un llarg silenci de set anys del qual va néixer, per fortuna de tots nosaltres, La broma infinita.

Si mai no heu llegit cap llibre de ficció de David Foster Wallace i en sentiu curiositat, La niña del pelo raro és una bona manera d’entrar en matèria. El primer relat del volum, el televisiu «Animalitos inexpresivos», ja ens fica de ple al cor mateix del món de l’autor: un món farcit de càmeres que ens multipliquen i ens confonen i de realitats que no semblen gaire de fiar, un món de joves prodigis inestables, d’executius a la corda fluixa i de píndoles d’informació fetes a mida de la petita pantalla, regit per implacables lògiques de mercat que tot ho condicionen i pels seus agents a la terra: legions d’homes i dones amb vestit, corbata i portafolis que viuen les seves vides al ritme que els imposen els seus petits inferns corporatius. Un món lluent, artificiós i malalt d’autoconsciència. Un món enginyós i divertit, festiu en la seva superfície i terriblement fosc i trist al seu interior. «Mi aparición», un altre relat de tema televisiu, ens presenta a una actriu en hores baixes que es disposa a ser entrevistada en directe al famós late show de David Letterman, propiciant la reflexió de David Foster Wallace sobre una de les grans preocupacions de la seva literatura: els perills corrosius de la ironia com a forma d’expressió institucionalitzada. «Lyndon», pel meu gust un dels millors contes del llibre, se serveix de la figura del president americà Lyndon B. Johnson per parlar de les relacions entre vida pública i vida privada, entre la nostra petita història personal i la gran Història comuna que queda registrada als llibres. «La niña del pelo raro», tot i no ser un relat especialment memorable, ens ofereix l’interessant espectacle de veure a DFW endinsant-se de cos sencer als territoris de Bret Easton Ellis, amb els seus joves violents i avorrits i l’absència definitiva de qualsevol moralitat. «John Billy» és una original barreja d’american gothic i de realisme màgic hispanoamericà, plena d’excessos i d’esperit juganer. I «Hacia el Oeste, el avance del imperio continúa» és, pel seu esperit i per la seva extensió, una veritable novel·la que tanca el llibre retornant als territoris posmoderns i metaficcionals de The Broom of the System.

La niña del pelo raro no és, segurament, el millor dels tres llibres de relats de David Foster Wallace, però sí té un encant particular que no tenen, que no poden tenir, els més madurs Entrevistas breves con hombres repulsivos i Extinción: l’encant de veure a un escriptor que no ha trobat encara el seu estil definitiu, que ja sap què vol dir però que no sap exactament com fer-ho, i que es dedica a anar explorant tots els camins que se li obren al davant. Dels encerts, els dubtes i els errors de La niña del pelo raro neixen La broma infinita i tota la seva obra posterior. Aquest llibre ens ofereix, així, la possibilitat d’espiar la construcció d’un estil. Oi que no sembla un mal motiu per llegir-lo?

Monstres o silenci

1.

«Tenía una forma elegante y experimentada de barrer la sala con la mirada para asegurarse de que se estaba dirigiendo a toda la mesa, un talento que no acababa de concordar con la presencia tímida y algo inquieta de su cuerpo mientras hablaba ante los hombres allí reunidos. (…) Su sonrisa tenía algo de mueca de dolor, observaron algunos miembros, como si estuviera ofreciendo alguna disculpa vaga e imprecisa. Pegado al bolsillo de la pechera, en el mismo lado de su camisa con la etiqueta identificativa, estaba el familiar icono corporativo de Señor Blandito, que era el dibujo de una cara regordeta e infantil de etnicidad indeterminada con los ojos entornados en una expresión que de alguna forma connotaba placer, saciedad y deseo voraz al mismo tiempo. El icono transmitía la clase de afecto facial inocuo que hacía casi imposible no devolverle la sonrisa o no despertar sentimientos positivos.»

2.

«El monitor se llamaba Terry Schmidt, tenía treinta y cuatro años y era virgo. (…) Schmidt había hecho varios años de psicoterapia y no le faltaba perspectiva de sí mismo, y sabía que cierto porcentaje de su reacción a la forma distante en que aquellos hombres de más edad se inspeccionaban las cutículas o se pellizcaban la raya de la pernera de encima del pantalón mientras permanecían sentados sobre el coxis meneando el pie de la pierna cruzada se debía a su propia inseguridad, que se sentía contaminado e implicado por todo aquel negocio del marketing contemporáneo y que a veces aquello se manifestaba mediante proyección psicológica como una sensación de que la gente con la que estaba intentando hablar con la mayor sinceridad posible siempre creía que estaba intentando venderles algo o manipularlos de alguna forma, como si el mero hecho de estar empleado, por efímeramente que fuera, en la gran maquinaria del marketing americano hubiera teñido de alguna forma todo su ser y por esa razón algo esencialmente furtivo y suplicante que había en su expresión ahora parecía inherentemente falso y manipulador y provocaba el rechazo de la gente, y no sólo en su carrera (…) sino también en sus asuntos personales, y como si en algún momento de todo aquello sus habilidades profesionales para el marketing se hubieran propagado a todo su carácter de forma que ahora era la clase de hombre que, si iba a reunir valor y preguntarle a una colega femenina si quería salir de copas con él y mientras tomaban una copa abrirle el corazón y revelarle que la respetaba enormemente, que sus sentimientos por ella incluían elementos de aprecio tanto profesional como intensamente personal y que pasaba mucho más tiempo pensando en ella del que ella se podía imaginar, y que si hubiera algo, lo que fuera, que él pudiera hacer para hacerle la vida más feliz o más satisfactoria o más plena confiaba en que ella se lo dijera, porque no tenía más que decirlo, decírselo o chasquear los dedos o simplemente echarle una mirada de complicidad y él acudiría, al instante y sin ninguna reserva, a pesar de todo transmitiría la impresión de que solamente quería acostarse con ella o acosarla, o de que tenía una sórdida obsesión por ella, o incluso tal vez que tenía una especie de siniestro altar secreto dedicado a ella en un rincón del segundo dormitorio en desuso de su apartamento, consistente en objetos personales rescatados de la papelera de su cubículo o en las ocasionales notas secas e ingeniosas que ella le pasaba durante las reuniones especialmente letales o absurdas del personal del Equipo Δy.»

3.

«Schmidt tuvo un breve vislumbre de todos ellos en la sala de conferencias como icebergs y/o témpanos de hielo, con solo el extremo superior por encima de la superficie, inexplorados e inescrutables los unos para los otros, y se imaginaba que era probable que solo en el matrimonio (y eso en los matrimonios buenos, no en la decorosa danza de soledad que vio ejecutar a su padre y a su madre durante diecisiete años, sino en una intimidad conyugal verdadera) los cónyuges se permitieran entre ellos ver por debajo de la máscara pública de la punta del iceberg y consintieran en ser conocidos de verdad, tal vez hasta el punto de no solamente dejar que el cónyuge viera la repulsiva masa de lunares que tenían debajo del brazo izquierdo o la forma en que después de cualquier clase de infección viral o provocada por el frío las uñas de ambos pies se volvían de color amarillo oscuro durante varias semanas, sino quizá incluso muy de vez en cuando sollozaran abrazados en plena madrugada y expulsaran los miedos íntimos más lóbregos y las ideas de fracaso e impotencia y de pequeñez terrible y absoluta en el seno de una máquina profesional aplastante en la cual uno no podía creer que hubiera tenido alguna vez la temeridad de pensar que podía ayudar a ejercer cambios o a marcar la diferencia o a hacer cualquier cosa más que ser una piececita anónima entre muchas.»

4.

«O tal vez incluso la mera posibilidad de expresar algo de este dolor emocional infantil a alguien parecía imposible salvo en el contexto del misterio del matrimonio verdadero, que no era una simple ceremonia y fusión financiera sino una verdadera comunión espiritual, y últimamente Schmidt sentía que estaba llegando a entender por qué durante todo su catecismo infantil y tiempo previo a la confirmación la Iglesia se refería al mismo como el Sagrado Sacramento del Matrimonio, porque parecía realmente tan milagroso y transracional y alejado de las posibilidades de la vida real que vive la gente como la crucifixión, la resurrección y la transubstanciación, lo cual equivale a decir que no se presentaba como una meta que uno pudiera alcanzar o cumplir alguna vez en la vida, sino como una especie de estrella para orientarse en la navegación, algo elevado e intocable y milagrosamente hermoso de esa forma distante que siempre te recuerda lo ordinario y poco hermoso e incapaz de milagros que eres tú, lo cual constituía otra de las razones por las que Schmidt había dejado de mirar al cielo y de salir por las noches o incluso de abrir nunca las cortinas opacas del ventanal de su apartamento cuando llegaba a casa por la noche, sino que se sentaba con el mando a distancia de su televisión por satélite en la mano izquierda y se dedicaba a cambiar a toda velocidad de un canal a otro y a otro por miedo a que algo mejor fuera a aparecer en otro de los 220 canales normales y premium del proveedor de cable y él se lo fuera a perder, y cada noche pasaba tres horas así antes de que llegara la hora de quedarse mirando con el corazón latiendo a mil por hora el número de casa de Darlene Lilley en la memoria de Marcado Rápido para que solamente hiciera falta un instante de la valentía necesaria para arriesgarse a parecer lascivo o asqueroso y usar un solo dedo y pulsar un solo botón gris para invitarla a un cóctel o aunque fuera a un refresco durante el cual él pudiera quitarse su máscara pública y abrirle el corazón a ella, antes de arredrarse y postergar una noche más la llamada y caminar con andares de pato hasta el cuarto de baño y/o el dormitorio decorado en tonos crema y marrón claro para dejar listas la camisa y la corbata limpias del día siguiente y recitar su dekate nocturno y luego masturbarse una vez más hasta quedarse dormido.»

5.

«En algunos momentos del último trimestre, mientras se afeitaba escuchando WLS News y Talk Radio, Schmidt solía detenerse y se miraba la cara y las suaves líneas y bolsas que parecían volverse un poco más marcadas cada trimestre y se llamaba a sí mismo, directamente a la cara de su reflejo en el espejo, “Señor Blandito”, el nombre le venía espontáneamente a la mente, y a pesar de sus intentos por no hacer caso o resistirse, el nombre y el logotipo de la gran empresa subsidiaria se habían convertido en el más reciente insulto de su parte oscura, de forma que cuando ahora pensaba en sí mismo pensaba en algo que él llamaba “Señor Blandito”, y su cara y la cara regordeta y completamente insulsa del icono se fundían en su imaginación en una sola cara, tosca y dibujada con líneas y lista de una forma mezquina, un diseño para el que alguien tal vez encontrara un uso mezquino y egoísta pero que nunca podría amar ni odiar ni molestarse realmente en conocer.»

*  *  *

[Cinc moments de «Señor Blandito», el llarg relat sobre les misèries i els horrors de la vida corporativa que obre Extinción: una història de consumidors sota vigilància consentida, de venedors a la vora de l'abisme i d'homes que escalen edificis disfressats de mascotes comercials. Amb aquest llibre, el darrer de ficció que va publicar en vida, David Foster Wallace va arribar al límits mateixos del seu estil; com als mapes antics, més enllà només hi havia monstres o silenci. Els relats d'Extinción són llargs, complexos i fragmentaris; l'escriptura de DFW, obsessiva i més autística que mai. En molts moments, la veu de l'autor es torna tan irrespirable com els paisatges morals que descriu: uns paisatges plens d'angoixa i de desesperació i de sobtades tendreses. Les confessions més nues i radicals de tota la literatura de David Foster Wallace queden així camuflades o diluïdes enmig de llargs paràgrafs retorçats, autoconscients, excessius, que diuen i no diuen i que mai no acaben de fer-nos el mal que podrien. Tot plegat resulta estrany i torbador: com espiar la lluita d'un escriptor que prova de fugir de la presó d'un estil que ja ha deixat de ser-li útil. Extinción és un llibre que no agrada a tots els lectors de David Foster Wallace. D'altres, en canvi, el trobem fascinant.]

L’aigua és això

L’any 2005, David Foster Wallace va pronunciar un breu discurs al Kenyon College de Gambier, Ohio, en el context de la cerimònia de graduació de la promoció d’aquell any. La transcripció d’aquest discurs va començar a córrer de seguida per internet, però va ser a partir del 12 de setembre de 2008 quan es va convertir en una peça de lectura imprescindible per a tots aquells que miràvem de comprendre què havia succeït. 

En aquest discurs, l’únic d’aquestes característiques que va pronunciar en la seva vida, David Foster Wallace despullava el seu pensament de tots els focs d’artifici que acostumaven a guarnir la seva literatura, i ens oferia una visió inusualment propera d’ell mateix. Les preguntes que aquí es formulava eren, al cap i a la fi, les mateixes que bastien tota la seva obra. Què vol dir ser un ésser humà?  Com podem donar un significat veritable a la nostra vida? Com podem renunciar a la nostra por, al nostre egoisme natural, a la nostra covardia, per tal d’obrir-nos als altres i trencar el nostre aïllament i estimar de veritat? 

Durant uns quants mesos, transcriure aquest discurs va ser una forma senzilla i a l’hora sincera d’homenatjar per últim cop un home a qui molts lectors d’arreu del món (molts d’ells joves i potser impressionables) haviem arribat a considerar un amic. Un amic la mort del qual ens obligava a aturar-nos i pensar de veritat. Un dels grans encerts de la literatura de DFW havia consistit a detectar, denunciar i mirar de posar solució a una de les malalties més greus que tots patim avui dia: la impossibilitat de lliurar-nos dels grillons de la ironia. La impossibilitat de parlar seriosament de les coses serioses. La impossibilitat de plantejar-nos amb sinceritat, en la literatura i en la vida, les úniques preguntes que de debó caldria plantejar.

Després, com sempre passa, va arribar la indústria i va afegir-hi el seu propi comentari irònic. El text del discurs de David Foster Wallace es va convertir en This is Water, un llibret molt maco però terriblement obscé on cada pàgina conté una sola línia del discurs, convertint el llibre en una mena de fals breviari zen i a David Foster Wallace en allò que mai no va voler ser: un gurú de la vida diària. (Això per no parlar de l’expurg incomprensible a que va ser sotmés el text, eliminant, per exemple, els llocs on DFW fa referència al suïcidi.) I ara, per rematar aquest trist gir de tot l’assumpte, ha aparegut una gravació d’àudio del discurs de la que ningú no havia tingut mai notícia; però en lloc de posar-la lliurement a la disposició de tots els amants de David Foster Wallace, la mateixa editorial del llibre l’està venent aquí per poc menys de cinc dòlars. 

Tot això per dir que aquí us deixo una traducció del text original del discurs, basada en la transcripció que, sota el títol de «David Foster Wallace on Life and Work» va publicar el Wall Street Journal el mes de setembre de 2008. El text és llarg; però com que aquest potser serà el darrer post de l’Espai de llibres fins d’aquí unes setmanes, val la pena que ens hi entretinguem una mica. Les paraules de David Foster Wallace sempre mereixen tota la nostra atenció.  

*  *  *

Esto son dos peces jóvenes que están nadando juntos, y entonces se cruzan con un pez más viejo que los saluda con la cabeza y les dice: «Buenos días, chicos. ¿Cómo está el agua?» Y los dos peces jóvenes siguen nadando un rato, hasta que finalmente uno de ellos mira al otro y le pregunta: «¿Qué demonios es el agua?» 

Si ahora os estáis temiendo que yo vaya a presentarme aquí como el pez viejo y sabio que os explicará a vosotros, jóvenes peces, lo que es el agua, podéis estar tranquilos. Yo no soy el pez sabio. El sentido de esta historia es que las realidades más obvias y comunes y también más importantes de nuestras vidas son a menudo aquellas que más nos cuesta ver, y de las que más difícil resulta hablar. Así expresado, esto no es más que un lugar común ciertamente banal; pero el caso es que, en las trincheras diarias de la vida adulta, los lugares comunes más banales pueden llegar a ser cuestiones de vida o muerte. Sé que esto puede sonar a hipérbole, o a absurda abstracción.

Un gran porcentaje de todo aquello que tiendo a dar por cierto de manera automática, se acaba descubriendo como falso o erróneo. He aquí un ejemplo de completo error en algo de lo que yo tiendo a estar automáticamente seguro: todo, en mi inmediata experiencia, confirma mi íntima convicción de que yo soy el centro absoluto del universo, la persona más real, más vívida e importante de todas cuantas existen. Pocas veces hablamos de esta especie de egocentrismo básico y natural, porque resulta socialmente repulsivo; pero en nuestro interior, de una forma u otra, todos lo compartimos. Lo traemos, por así decirlo, programado desde el nacimiento en nuestro sistema operativo central. Pensadlo: vosotros no habéis tenido jamás una sola experiencia de la que no hayáis sido el centro absoluto. Tal como lo experimentáis, el mundo está justo delante de vosotros, o detrás de vosotros, a vuestra derecha o a vuestra izquierda, en vuestra televisión, en vuestra pantalla, donde sea. Los pensamientos y los sentimientos de otras personas tienen que seros comunicados de alguna manera, pero los vuestros son inmediatos, urgentes y muy reales. Pero por favor, no temáis que me esté preparando para predicaros sobre la compasión y la empatía o sobre las llamadas «virtudes». Esto no tiene nada que ver con la virtud: esto tiene que ver con mi elección de rebelarme de algún modo ante ese egocentrismo implantado de nacimiento en mi sistema operativo central, ese egocentrismo profundo y literal que me obliga a ver e interpretar el mundo siempre la través de la lente de mi propio yo.

A la gente que puede ajustar así las especificaciones naturales de su sistema operativo central se la describe a menudo como «centrada»; un término que no es, me parece, en absoluto accidental.  

Dado el ámbito académico en el que nos encontramos, una pregunta obvia que debemos formularnos es: ¿cuánto de este trabajo de ajuste tiene que ver con el verdadero intelecto? No es una pregunta en absoluto sencilla. Al menos en mi caso, el aspecto más peligroso de la educación universitaria es, probablemente, que ésta justifica mi tendencia a sobreintelectualizarlo todo, a perderme en razonamientos abstractos en lugar de, simplemente, prestar atención a lo que sucede delante de mí. (Prestar atención a lo que sucede dentro de mí.) Como sin duda sabéis, resulta extremadamente difícil mantenerse atento y alerta a lo que sucede ahí afuera, en lugar de dejarse hipnotizar por el monólogo continuo del interior de nuestra cabeza. Veinte años después de mi propia graduación, he comenzado a comprender que ese cliché humanista de «enseñarte a pensar» es en realidad la simplificación de una idea mucho más profunda y seria: «aprender a pensar» significa «aprender a  ejercer algún control sobre cómo y qué piensas».  Significa permanecer lo bastante consciente, lo bastante alerta para poder elegir a qué quieres prestar atención, y cómo vas a extraer un significado de esa experiencia. Porque si no puedes ejercer este tipo de elecciones en tu vida adulta, estás perdido. Pensad en ese viejo adagio que dice que «la mente es un siervo excelente y un dueño terrible». Este dicho, tan poco convincente y tan aburrido en apariencia como la mayor parte de los dichos, expresa una verdad importante y terrible. No es una coincidencia que los adultos que se suicidan con armas de fuego se disparen casi siempre en la cabeza. Porque la mayoría de estos suicidas ya estaban muertos mucho antes de apretar el gatillo. Y yo afirmo que en esto debe consistir el verdadero valor de vuestra educación: en cómo evitar que vuestra cómoda y respetable vida adulta os acabe convirtiendo en seres muertos, inconscientes, esclavos de vuestros propios cerebros y de la natural convicción de que estáis absolutamente solos, solos de una forma única y absoluta, un día tras otro.

De nuevo, esto puede sonar a hipérbole o a absurda abstracción. Así que concretemos. El hecho es que vosotros, flamantes graduados, no tenéis ni idea de lo que significa realmente la expresión «un día tras otro». Hay partes enteras de la vida adulta americana de las que nadie habla en los discursos de graduación. Una de estas partes tiene que ver con el aburrimiento, con la rutina y con las pequeñas frustraciones. Los padres aquí presentes sabrán muy bien a qué me refiero.

A modo de ejemplo, pensemos en un día como otro cualquiera: te levantas por la mañana, acudes al trabajo y trabajas duro durante nueve o diez horas, y al final del día estás cansado y estresado, y todo lo que quieres es irte a casa y tomar una buena cena, relajarte durante un par de horas y luego irte pronto a la cama, porque mañana tienes que madrugar y repetir todo el proceso. Pero entonces recuerdas que no tienes comida en casa (esta semana no has tenido tiempo de hacer la compra por culpa de las exigencias de tu trabajo), así que ahora, después de salir de trabajar, tienes que meterte en el coche y conducir hasta el supermercado. Es la hora punta de la tarde y el tráfico es horroroso, así que tardas mucho más tiempo del habitual en llegar hasta el supermercado, y cuando llegas éste está repleto, porque, por supuesto, es esa hora del día en la que todo el mundo que trabaja intenta hacer la compra. El supermercado está iluminado con esa horrible luz fluorescente, y en el hilo musical está sonando esa música pop corporativa que destroza el alma, y éste es, exactamente, el último lugar de la tierra en el que te gustaría estar; pero no puedes entrar y salir rápidamente, sino que tienes que vagar por los pasillos atestados de gente en busca de los productos que necesitas, maniobrando con tu carrito por entre los carritos de toda esa gente cansada y con prisas que te rodea, y no faltan ni los viejos ni los gordos ni los adolescentes que bloquean los pasillos, y tú tienes que apretar los dientes e intentar ser amable cuando les pides que te dejen pasar, y cuando por fin consigues reunir todo lo que necesitas para tu cena resulta que, a pesar de ser la hora punta de la tarde, no hay suficientes cajas abiertas, así que las colas son increíblemente largas, y todo resulta estúpido e irritante a más no poder, y ni siquiera te queda la opción de exteriorizar tu furia con la pobre cajera que está haciendo todo lo que puede.

Y aun así, consigues alcanzar el primer puesto en la cola, y pagas tu comida, y esperas a que la máquina acepte tu tarjeta de crédito, y luego te dicen «Que pase usted un buen día» con una voz que es la voz de la muerte, y luego tienes que meter las bolsas de plástico con tu compra en el carro, atravesar con él el aparcamiento e intentar meter las bolsas en el maletero de tal modo que nada se caiga y vaya rodando por el coche durante todo el camino, y luego tienes que conducir de vuelta a casa en medio de un tráfico que sigue colapsado, y etcétera, etcétera.

A lo que voy es que, en estos momentos de frustración diaria, es cuando se nos hace de verdad necesario trabajar en nuestras elecciones. Porque los atascos de tráfico, los pasillos atestados de gente y las colas interminables me dan tiempo para pensar, y si no tomo una decisión consciente sobre cómo pensar y a qué prestar atención, acabaré sintiéndome desgraciado y miserable cada vez que vaya a hacer la compra; porque la naturaleza misma de mi sistema operativo central me dice que el protagonista de esta situación soy yo, que en momentos como éste todo tiene relación exclusiva con mi hambre y con mi cansancio y con mi deseo de llegar de una vez por todas a casa, y resulta evidente que toda esta gente que me rodea no hace otra cosa que interponerse en mi camino. ¿Y quién es esta gente para interponerse en mi camino? Míralos: mira lo repulsivos que son la mayoría de ellos, lo estúpidos que parecen, lo bovinos e inhumanos que se ven ahí de pie en la cola de la caja, lo molestos que resultan hablando a gritos por sus teléfonos móviles; y fíjate en lo injusto que es todo esto: has estado trabajando el día entero, ahora estás hambriento y cansado y no puedes irte a casa a cenar y a relajarte por culpa de todos estos estúpidos.

O, si mi sistema operativo central tiene un poco más de conciencia social, puedo pasarme todo el atasco de la hora punta de la tarde sintiéndome furioso por esos estúpidos todoterrenos enormes que bloquean los carriles, y por esos Hammers y esas camionetas V-12 que malgastan egoístamente toda esa gasolina, y puedo observar que las pegatinas con los lemas más patrióticos y religiosos parecen lucir siempre en los vehículos más molestos, esos que conducen los conductores más feos, desconsiderados y agresivos de todos (esa clase de conductores que van hablando por el móvil mientras se cruzan de un carril al otro sólo para avanzar diez estúpidos metros en un atasco), y puedo pensar también en cómo los hijos de nuestros hijos nos maldecirán algún día por haber malgastado el combustible del futuro y por haber arruinado el clima, y lo estúpidos y dañinos que somos como especie, y el asco que da todo, y etcétera.

Si elijo pensar de esta manera, pues bien, muchos de nosotros lo hacemos; sólo que pensar así resulta tan fácil y automático que ni siquiera es una elección. Pensar así forma parte de la naturaleza de mi sistema operativo central. Al experimentar de esta forma automática e inconsciente las partes más aburridas y frustrantes de la vida adulta, estoy operando de acuerdo a la creencia, automática e inconsciente, de que yo soy el centro del mundo, y de que mis sentimientos y mis necesidades inmediatas deberían determinar las prioridades de la realidad. Pero, obviamente, existen formas distintas de pensar en este tipo de situaciones. En mitad del tráfico, con todos esos vehículos interponiéndose en mi camino, puedo pensar que no es imposible del todo que algunas de esas personas que conducen todoterrenos puedan haber sufrido accidentes horribles en el pasado, y que ahora encuentren tan aterrador el hecho mismo de conducir que sus terapeutas les hayan aconsejado que se compren un enorme todoterreno que los haga sentirse lo bastante seguros al volante; o que ese Hummer que acaba de cruzarse en mi carril lo conduzca un padre que tiene a su hijo herido o enfermo en el asiento trasero, y que ahora se dirija al hospital, y que por tanto sus prisas sean aún más legítimas que las mías: en realidad, pensándolo bien, igual soy yo quien se interpone en su camino. O puedo forzarme a considerar la posibilidad de que toda aquella gente que forma la cola del supermercado esté igual de aburrida y frustrada que yo, y de que algunos de ellos tengan incluso unas vidas mucho más duras, más tediosas o dolorosas que la mía, a fin de cuentas.

De nuevo, os pido que no penséis que quiero ofreceros ninguna clase de consejo moral, o que os estoy diciendo que «se supone que tenéis que pensar» de esta manera, o que nadie espera de vosotros que simplemente lo hagáis de forma automática, porque pensar así es duro, exige voluntad y esfuerzo mental, y si os parecéis a mí, habrá días en los que seréis incapaces de hacerlo, en los que ni siquiera os molestaréis en intentarlo. Pero la mayoría de los días, si estáis lo bastante alerta como para concederos el poder de elegir, escogeréis mirar de otra forma a esa mujer gorda de mirada bovina que ahora le está gritando a su hijo en la cola del supermercado: tal vez no es así normalmente, tal vez es que lleva tres noches seguidas en vela sosteniendo la mano de su marido, que se está muriendo en el hospital por culpa de un cáncer de huesos; o tal vez esta mujer sea aquella auxiliar de rango inferior del Departamento de Curculación que ayer mismo ayudó a tu mujer a solucionar un molesto problema gracias a un pequeño acto de amabilidad burocrática. No parece muy probable, de acuerdo; pero tampoco es imposible. Sólo depende de las posibilidades que tú mismo quieras considerar. Si estás automáticamente convencido de que sabes cómo es la realidad y quién y qué es importante, si quieres seguir funcionando de acuerdo a las especificaciones naturales de tu sistema operativo central, entonces no tomarás en consideración ninguna posibilidad que no te parezca fastidiosa y ofensiva. Pero si de verdad has aprendido a pensar, a prestar atención, entonces sabrás que tienes otras opciones. Y estará en tus manos el experimentar este tipo de incómodas situaciones (el ruido, las multitudes, la lentitud, etcétera) como algo no sólo significativo, sino incluso sagrado; como algo alimentado por la misma fuerza que ilumina las estrellas: la compasión, el amor, la unidad esencial de todas las cosas. Y no es que este tipo de rollo místico sea necesariamente cierto: lo único que es Cierto, con mayúsculas, es que tú puedes decidir cómo quieres verlo. Estás en posición de decidir, de forma consciente, qué es significativo y qué no lo es. Estás en posición de decidir a qué vas a rendir culto.

Porque hay otra cosa que es cierta. En las trincheras diarias de la vida adulta, no existe nada parecido al ateísmo. No se puede no rendir culto a algo. Todo el mundo rinde culto a algo. La única elección que nos queda, es la de a qué vamos a rendir culto. Y una razón inmejorable para elegir rendirle culto a algún tipo de Dios o de asunto espiritual (ya sea Jesús o Alá, ya sea Jehová o la Madre Tierra o las Cuatro Nobles Verdades o cualquier otro conjunto de principios éticos inviolables) es que la mayoría de las cosas a las que puedas rendir culto acabarán por devorarte. Si rindes culto al dinero y a los bienes, si depositas en ellos el verdadero sentido de la vida, nunca tendrás suficiente. Nunca sentirás que tienes suficiente. Es la verdad. Rinde culto a tu cuerpo y a la belleza y al sexo y siempre te sentirás feo, y cuando empieces a envejecer morirás un millón de muertes antes de que por fin te entierren. (Todo esto lo sabemos ya todos, a un cierto nivel; forma parte de la sabiduría común a través de mitos, de proverbios, de dichos, de epigramas, de fábulas: el esqueleto de toda gran historia. Lo difícil es mantener siempre a la vista esta sabiduría, de forma diaria.) Rinde culto al poder: te sentirás débil y asustado, y necesitarás tener cada vez más poder sobre los demás para mantener controlado tu miedo. Rinde culto a tu intelecto, confíalo todo a ser tenido por inteligente: acabarás por sentirte estúpido, un fraude siempre a punto de ser descubierto. Etcétera.

Lo insidioso de estas formas de culto no es que sean malvadas o pecaminosas: es que son inconscientes. Nos vienen impuestas de fábrica por nuestro sistema operativo central. Son el tipo de cosas a las que acabas rindiendo culto sin darte cuenta, día tras día, volviéndote más y más selectivo sobre lo que ves y sobre cómo mides el valor de las cosas sin darte del todo cuenta de lo que estás haciendo. Y el mundo no te desalentará si actúas así, porque el mundo de los hombres, del dinero y del poder se alimenta del miedo, y del desprecio, y del deseo, y de la frustración, y del culto al ego. Nuestra cultura actual se ha aprovechado de estas fuerzas para alcanzar cotas inéditas de riqueza, de comodidad y de libertad personal. La libertad de ser los señores de nuestros pequeños reinos unipersonales: solos por completo en el centro de la creación. Esta clase de libertad tiene muchas cosas buenas. Pero, por supuesto, hay otras clases de libertad; y de la clase más preciosa de libertad, la más importante, de esa no oiréis hablar demasiado en el gran mundo exterior del éxito, las victorias y los logros personales. La clase verdaderamente importante de libertad implica atención, y conciencia, y disciplina, y esfuerzo, y ser capaces de verdad de preocuparnos por los demás y de sacrificarnos por ellos, una y otra vez, en millones de formas insignificantes y poco atractivas, cada día. Esta es la verdadera libertad. La alternativa es la inconsciencia, la naturaleza de nuestro sistema operativo central, el cosquilleo incesante en el estómago: esa continua sensación de que hemos perdido algo que teníamos y que era infinito.

Sé que nada de esto suena divertido, ni refrescante, ni demasiado inspirador. En cambio sí que es, tal como yo la veo, la verdad despojada de retórica y de charlatanería. Por supuesto, vosotros podéis pensar lo que queráis de todo esto. Pero, por favor, no lo rechacéis pensando que es sólo un sermón al estilo de la Doctora Laura. Esto no tiene nada que ver con la moral, ni con la religión, ni con ninguna clase de dogma, ni con grandes preguntas sobre la vida y la muerte. La Verdad con mayúsculas tiene que ver con la vida antes de la muerte. Tiene que ver con llegar a cumplir los treinta, o incluso los cincuenta, sin querer pegarte un tiro en la cabeza. Tiene que ver con la simple conciencia: la conciencia de aquello que es tan verdadero y esencial, de aquello que está tan oculto justo delante de nuestros ojos, que tenemos que repetirnos una y otra vez: «el agua es esto, el agua es esto».

Resulta inimaginablemente difícil conseguirlo: permanecer conscientes y vivos, un día tras otro. 

  

Jorge Luis Borges, condemnat

La història del suïcidi de Jorge Luis Borges comença amb una història d’amor sense final feliç, i implica una pistola, una novel·la policíaca, un hotel dit Las Delicias i una ampolla de ginebra marca Bols. Ningú no sap del cert quan va ser això, si l’any 1935 o si el 1936, si un 24 d’agost (aniversari de Borges) o si un altre dia qualsevol. (De fet, ningú no sap si això va arribar mai a succeir.) El cas és que Borges, aquell dia, va sortir de casa dels seus pares i va agafar un tren cap a Adrogué, va llogar una habitació a l’hotel Las Delicias i allà dins, estirat al llit, va començar a reunir forces per suïcidar-se. La ginebra havia de calmar els seus nervis i fer enmudir les objeccions que pogués plantejar-li el cervell. La novel·la policíaca la tenia ja llegida, no fos cas que un bon argument el distragués del seu objectiu. La pistola, era la primera que veia en la seva vida fora d’una pantalla de cinema.

Borges, no cal dir-ho, va acabar aquell dia viu, borratxo i amb una altra novel·la tornada a llegir.

En un dels seus contes, «Biografía de Tadeo Isidoro Cruz», Borges va deixar escrit que cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es. Si aquesta història que us he explicat és certa, resulta prou temptador sospitar que Borges va veure el seu destí justament en aquell moment, mentre bevia ginebra i llegia estirat en un llit estrany i provava de fer allò que mai no gosaria. Borges, aquell dia, va saber per sempre que ell era un home condemnat a viure fins que la biologia així ho volgués. 

Molts anys després, Borges va escriure «25 de agosto, 1983», un altre conte de doppelgängers on un Borges gran i envellit es suïcida en un llit de l’hotel Las Delicias. També va escriure «El suicida», un poema que fa així:

No quedará en la noche una estrella.
No quedará la noche.
Moriré y conmigo la suma
del intolerable universo.
Borraré las pirámides, las medallas,
los continentes y las caras.
Borraré la acumulación del pasado.
Haré polvo la historia, polvo el polvo.
Estoy mirando el último poniente.
Oigo el último pájaro.
Lego la nada a nadie.

La història del suïcidi frustrat de Borges me l’ha portat al cap el vídeo de David Foster Wallace que ens miràvem en l’entrada anterior. A DFW, a la seva manera, també el va matar la biologia. Una malaltia mental el va vèncer als 46 anys, després d’una lluita que va durar tota una vida. A Borges, per la seva banda, se’l va endur un càncer quan estava a prop de fer els 87. Hi ha gent que els acusa a tots dos d’un mateix pecat: haver escrit una literatura freda, impersonal, fins i tot inhumana. No ho sé. Potser hi ha moltes formes d’escalfor i d’humanitat. Jo, si us val d’alguna cosa la meva opinió, no conec a gaires escriptors que m’hagin trasmés, com aquest parell ho han fet, la sensació d’estar compartint, gràcies a un llibre, una conversa absolutament sincera amb una persona de veritat.

La veu de David Foster Wallace

[El que DFW està llegint en aquest vídeo és un fragment d'un reportatge recollit a la seva col·lecció Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. El vídeo el van gravar a Nova York l'any 2000, durant la festa de celebració del 150 aniversari de la revista Harper's Magazine. Veient-lo, resulta evident que la gent s'ho va passar d'allò més bé aquell vespre, amb David Foster Wallace. Si voleu saber de què riuen exactament, només heu d'agafar Algo supuestamente... i buscar el reportatge que es titula «Dejar de estar bastante alejado de todo». Mai no tornareu a mirar-vos una fira de bestiar americana de la mateixa manera...]

Una història radicalment condensada de la vida post-industrial

Venia jo avui en el tren de camí cap a la biblioteca, gaudint activament de totes les comoditats habituals de la Renfe, quan, tot rumiant alguna entrada per a aquest bloc, m’he adonat de dues coses. La primera, que porto des del mes d’agost sense teclejar aquí el nom venerat de David Foster Wallace: un fet que, tractant-se de l’Espai de llibres, voreja gairebé la negligència… I la segona, que David Foster Wallace continua sent encara avui dia, més d’un any després de la seva mort, un escriptor incomprensiblement  inèdit en llengua catalana. I com que A + B = C, aquí teniu aquesta entrada que serveix per matar dos ocells d’un tret. (I que, malauradament, m’ha distret força de les atraccions que avui Renfe em tenia preparades.)

Perquè David Foster Wallace, jo d’això n’estic gairebé convençut, és l’escriptor contemporani més important, reconegut i universalment influent —i no diré el millor perquè això és qüestió de gustos; però és el millor— de tots aquells que encara no han estat traduïts a la nostra llengua. I això, disculpeu la meva emprenyamenta, a mi em sembla tan incomprensible com escandalós. Cap dels llibres de David Foster Wallace no ha estat editat en català: ni les seves dues novel·les, ni els seus tres llibres de relats, ni els seus dos reculls d’articles i reportatges. Tampoc no s’ha traduït aquí cap de les antologies de narrativa nord-americana actual que contenen alguna història seva; penso, per exemple, en Generación quemada i en Lo mejor de McSweeney’s, que sí han estat traduïdes al castellà i a un altre bon grapat de llengües europees. En cas que s’hagi publicat alguna cosa en revistes o en alguna altra antologia, m’ha passat per alt i demano disculpes (i us agraïré de tot cor que compartiu amb mi la referència). Fins on jo sé, aquesta història que ara estic a punt de traduir és la primera peça de David Foster Wallace mai transcrita en català.

 «A Radically Condensed History of Postindustrial Life», la història en qüestió, és el relat més breu de tots els publicats pel nostre home. Amb ell s’obre Entrevistas breves con hombres repulsivos, el seu segon llibre de relats (sobre el qual, per cert, ara se n’ha fet una pel·lícula escrita i dirigida per John Krasinski, l’entranyable Jim de la versió americana de The Office.) Els motius pels quals he escollit precisament aquesta història són prou evidents: el temps, a les nostres biblioteques públiques, és un bé molt escàs… i el meu anglès tampoc no dóna per més. Però el cas és que aquesta història radicalment condensada té, tot i la seva poc acostumada brevetat, un je ne sais quoi que la fa cent per cent wallaceana. Els seus temes són, al cap i a la fi, l’ansietat de les relacions socials, la sinceritat impossible i la buidor de les nostres màscares: els peatges de viure en un món que ha bescanviat, irreparablement, la sinceritat per la ironia. I quan David Foster Wallace parlava de tot això, sabia molt bé el que s’estava dient.    

Aquí teniu l’original anglès de DFW, en cinc frases i vuitanta paraules:

When they were introduced, he made a witticism, hoping to be liked. She laughed extremely hard, hoping to be liked. Then each drove home alone, staring straight ahead, with the very same twist to their faces.

The man who’d introduced them didn’t much like either of them, though he acted as if he did, anxious as he was to preserve good relations at all times. One never knew, after all, now did one now did one now did one.

I aquí en teniu la meva humil versió catalana, amb unes quantes paraules de més:

Quan els van presentar, ell va fer un comentari enginyós mirant d’agradar. Ella, mirant d’agradar, va riure de forma exagerada. Després tots dos van conduir sols cap a casa, mirant fixament cap endavant, amb una mateixa expressió a les seves cares. 

A l’home que els havia presentat cap dels dos no li queia gaire bé, tot i que actuava com si li agradessin, ansiós com estava per mantindre unes bones relacions amb tothom. Al cap i a la fi mai no se sap, oi que no? Oi que mai no se sap?   

Si voleu llegir alguna cosa més sobre David Foster Wallace, mireu-vos aquesta entrada del nostre estiu sobre Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, o feu-li una visita a aquest nou bloc amic de l’Espai de llibres, que tot just acaba de néixer.

Lectures d’estiu: «Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer»

5983_PortadaDavid Foster Wallace, Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. Barcelona: Mondadori.

La primera vegada que jo vaig veure escrit el nom de David Foster Wallace va ser a la portada d’un llibret de butxaca de color taronja que es deia com aquest llibre, Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, però que no era exactament aquest llibre. Era l’any 2003, i jo mai no havia sentit a parlar d’aquest home. Em vaig comprar el llibre perquè em van fer gràcia el seu títol i la seva portada, on sortia un home gran, calb i grassonet, que mirava cap a nosaltres amb uns prismàtics de turista de l’Imserso. El vaig començar a llegir al metro, i quatre estacions més tard ja m’havia convertit en un admirador de DFW per tota la vida. 

Si no heu llegit mai a David Foster Wallace, no sé com explicar-vos el que us esteu perdent. El millor que podeu fer és buscar aquest llibre que avui us recomano i começar a llegir l’article que li dona nom, una esbojarrada crònica d’un viatge en creuer que mai no oblidareu. (Aquesta és la cosa suposadament divertida que el pobre David Foster Wallace s’havia proposat no tornar a fer mai: un creuer de luxe de set dies pel Carib amb totes les despeses pagades.) Si us assembleu una mica a mi, començareu a riure a la primera pàgina, us començarà a caure la bava cap allà la vint-i-tres, i quan acabeu de llegir l’article tindreu la sensació d’haver descobert un escriptor que voldrieu tenir d’amic per a tota la vida, i que a més escriu com no ho ha fet mai cap altre escriptor.

No es tracta només del seu sentit de l’humor, ni de la seva estranya tendresa, ni del detallisme fotogràfic (hiperrealista, millor) de totes les escenes que descriu, ni de la seva prosa circular i addictiva, ni tampoc de la seva capacitat d’observar les coses (i reflexionar-ne) d’una forma que a nosaltres mai no se’ns havia acudit. Es tracta de tot això, i de molt més. Hi ha alguna cosa indefinible en la forma d’escriure de David Foster Wallace, una qualitat gens fàcil de concretar, que fa que cada pàgina seva sembli, literalment, infinita. El DFW cronista, més encara que el DFW narrador, rep dades, les procesa, ens les serveix de la millor manera possible i alhora reflexiona sobre elles, tot a la vegada, tot en un continu mental que resulta fins i tot aclaparador. Qualsevol tema li serveix per reflexionar sobre l’únic tema possible: nosaltres mateixos. Un creuer de luxe, per exemple, li dona peu per meditar sobre la nostra necessitat de ser cuidats, de posar-nos en mans alienes durant una setmana de vacances i deixar que algú altre s’ocupi de satisfer les nostres necessitats i els nostres capricis; però també li serveix per reflexionar sobre tot el que aquesta necessitat creada diu sobre nosaltres com a societat i, finalment, per constatar com el seu acompliment acaba fent-nos sentir encara pitjor del que ens sentiem abans.

Com he dit al començament, a les llibreries i a les biblioteques hi ha dos llibres que es titulen Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. L’un és de butxaca, i és el que no us heu de llegir, perquè només inclou l’article homònim sobre el creuer. L’altre, el de Mondadori, és el bo: 400 pàgines ben farcidetes d’articles i reportatges de David Foster Wallace que tracten temes tan diversos com ara les relacions entre el tennis, els tornats i les matemàtiques, el rodatge de Lost Highway de David Lynch, la crònica d’una fira estatal a Illinois, l’anàlisi de les relacions d’amor, odi i dependència que s’estableixen entre la televisió i la narrativa posmoderna, i el seguiment d’un torneig de l’ATP i d’un dels seus participants que li serveix a DFW per observar les privacions personals a que es veuen sotmesos els esportistes d’elit. Aquests articles, igual que els recollits a Hablemos de langostas, l’últim llibre que va publicar, són potser més fàcilment accessibles i gaudibles que la seva obra de ficció, i alhora contenen totes les virtuts de la seva escriptura.

Tinc la sensació que no estic aconseguint de transmetre gens bé l’encant dels llibres de David Foster Wallace. Si us val la meva paraula, us diré que a mi mai cap escriptor no m’ha enlluernat de la manera com em va enlluernar David Foster Wallace quan el vaig descobrir. Des de llavors he llegit al menys dos cops tots els seus llibres, que són massa pocs i que, per desgràcia, ja no seran més. I cada vegada que els llegeixo hi trobo coses noves: nous motius per somriure, noves idees per reflexionar, nous descobriments que canvien la meva forma de veure les coses. Jo crec que això és, exactament, el que tots nosaltres esperem de la bona literatura. 

Al setembre farà un any que David Foster Wallace es va suïcidar. Tenia 46 anys: fa por pensar en tots els llibres que va deixar sense escriure. Després de la seva mort vam conéixer un munt de coses sobre ell, com ara la seva lluita de gairebé trenta anys contra la depressió, la seva consegüent addicció als medicaments i els seus intents finals, desesperats, per acabar la novel·la que estava escrivint, quan la seva malaltia ja no el permetia de concentrar la seva atenció en res i ell mateix es veia venir el terrible desenllaç. Cadascuna d’aquestes revelacions el fan més admirable com a persona i també com a escriptor: la seva lluita íntima, solitària, inconcebible, ens ha regalat a tots nosaltres uns llibres que ningú més que ell podia escriure. Jo, quan obro a l’atzar qualsevol d’aquests llibres, quan em poso a rellegir-ne qualsevol pàgina i començo instantàniament a somriure, no puc deixar d’estar-li eternament agraït.

wallace

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.