Una història radicalment condensada de la vida post-industrial

Venia jo avui en el tren de camí cap a la biblioteca, gaudint activament de totes les comoditats habituals de la Renfe, quan, tot rumiant alguna entrada per a aquest bloc, m’he adonat de dues coses. La primera, que porto des del mes d’agost sense teclejar aquí el nom venerat de David Foster Wallace: un fet que, tractant-se de l’Espai de llibres, voreja gairebé la negligència… I la segona, que David Foster Wallace continua sent encara avui dia, més d’un any després de la seva mort, un escriptor incomprensiblement  inèdit en llengua catalana. I com que A + B = C, aquí teniu aquesta entrada que serveix per matar dos ocells d’un tret. (I que, malauradament, m’ha distret força de les atraccions que avui Renfe em tenia preparades.)

Perquè David Foster Wallace, jo d’això n’estic gairebé convençut, és l’escriptor contemporani més important, reconegut i universalment influent —i no diré el millor perquè això és qüestió de gustos; però és el millor— de tots aquells que encara no han estat traduïts a la nostra llengua. I això, disculpeu la meva emprenyamenta, a mi em sembla tan incomprensible com escandalós. Cap dels llibres de David Foster Wallace no ha estat editat en català: ni les seves dues novel·les, ni els seus tres llibres de relats, ni els seus dos reculls d’articles i reportatges. Tampoc no s’ha traduït aquí cap de les antologies de narrativa nord-americana actual que contenen alguna història seva; penso, per exemple, en Generación quemada i en Lo mejor de McSweeney’s, que sí han estat traduïdes al castellà i a un altre bon grapat de llengües europees. En cas que s’hagi publicat alguna cosa en revistes o en alguna altra antologia, m’ha passat per alt i demano disculpes (i us agraïré de tot cor que compartiu amb mi la referència). Fins on jo sé, aquesta història que ara estic a punt de traduir és la primera peça de David Foster Wallace mai transcrita en català.

 «A Radically Condensed History of Postindustrial Life», la història en qüestió, és el relat més breu de tots els publicats pel nostre home. Amb ell s’obre Entrevistas breves con hombres repulsivos, el seu segon llibre de relats (sobre el qual, per cert, ara se n’ha fet una pel·lícula escrita i dirigida per John Krasinski, l’entranyable Jim de la versió americana de The Office.) Els motius pels quals he escollit precisament aquesta història són prou evidents: el temps, a les nostres biblioteques públiques, és un bé molt escàs… i el meu anglès tampoc no dóna per més. Però el cas és que aquesta història radicalment condensada té, tot i la seva poc acostumada brevetat, un je ne sais quoi que la fa cent per cent wallaceana. Els seus temes són, al cap i a la fi, l’ansietat de les relacions socials, la sinceritat impossible i la buidor de les nostres màscares: els peatges de viure en un món que ha bescanviat, irreparablement, la sinceritat per la ironia. I quan David Foster Wallace parlava de tot això, sabia molt bé el que s’estava dient.    

Aquí teniu l’original anglès de DFW, en cinc frases i vuitanta paraules:

When they were introduced, he made a witticism, hoping to be liked. She laughed extremely hard, hoping to be liked. Then each drove home alone, staring straight ahead, with the very same twist to their faces.

The man who’d introduced them didn’t much like either of them, though he acted as if he did, anxious as he was to preserve good relations at all times. One never knew, after all, now did one now did one now did one.

I aquí en teniu la meva humil versió catalana, amb unes quantes paraules de més:

Quan els van presentar, ell va fer un comentari enginyós mirant d’agradar. Ella, mirant d’agradar, va riure de forma exagerada. Després tots dos van conduir sols cap a casa, mirant fixament cap endavant, amb una mateixa expressió a les seves cares. 

A l’home que els havia presentat cap dels dos no li queia gaire bé, tot i que actuava com si li agradessin, ansiós com estava per mantindre unes bones relacions amb tothom. Al cap i a la fi mai no se sap, oi que no? Oi que mai no se sap?   

Si voleu llegir alguna cosa més sobre David Foster Wallace, mireu-vos aquesta entrada del nostre estiu sobre Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, o feu-li una visita a aquest nou bloc amic de l’Espai de llibres, que tot just acaba de néixer.

Lectures d’estiu: «Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer»

David Foster Wallace, Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. Barcelona: Mondadori.

La primera vegada que jo vaig veure escrit el nom de David Foster Wallace va ser a la portada d’un llibret de butxaca de color taronja que es deia com aquest llibre, Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, però que no era exactament aquest llibre. Era l’any 2003, i jo mai no havia sentit a parlar d’aquest home. Em vaig comprar el llibre perquè em van fer gràcia el seu títol i la seva portada, on sortia un home gran, calb i grassonet, que mirava cap a nosaltres amb uns prismàtics de turista de l’Imserso. El vaig començar a llegir al metro, i quatre estacions més tard ja m’havia convertit en un admirador de DFW per tota la vida. 

Si no heu llegit mai a David Foster Wallace, no sé com explicar-vos el que us esteu perdent. El millor que podeu fer és buscar aquest llibre que avui us recomano i começar a llegir l’article que li dona nom, una esbojarrada crònica d’un viatge en creuer que mai no oblidareu. (Aquesta és la cosa suposadament divertida que el pobre David Foster Wallace s’havia proposat no tornar a fer mai: un creuer de luxe de set dies pel Carib amb totes les despeses pagades.) Si us assembleu una mica a mi, començareu a riure a la primera pàgina, us començarà a caure la bava cap allà la vint-i-tres, i quan acabeu de llegir l’article tindreu la sensació d’haver descobert un escriptor que voldrieu tenir d’amic per a tota la vida, i que a més escriu com no ho ha fet mai cap altre escriptor.

No es tracta només del seu sentit de l’humor, ni de la seva estranya tendresa, ni del detallisme fotogràfic (hiperrealista, millor) de totes les escenes que descriu, ni de la seva prosa circular i addictiva, ni tampoc de la seva capacitat d’observar les coses (i reflexionar-ne) d’una forma que a nosaltres mai no se’ns havia acudit. Es tracta de tot això, i de molt més. Hi ha alguna cosa indefinible en la forma d’escriure de David Foster Wallace, una qualitat gens fàcil de concretar, que fa que cada pàgina seva sembli, literalment, infinita. El DFW cronista, més encara que el DFW narrador, rep dades, les procesa, ens les serveix de la millor manera possible i alhora reflexiona sobre elles, tot a la vegada, tot en un continu mental que resulta fins i tot aclaparador. Qualsevol tema li serveix per reflexionar sobre l’únic tema possible: nosaltres mateixos. Un creuer de luxe, per exemple, li dona peu per meditar sobre la nostra necessitat de ser cuidats, de posar-nos en mans alienes durant una setmana de vacances i deixar que algú altre s’ocupi de satisfer les nostres necessitats i els nostres capricis; però també li serveix per reflexionar sobre tot el que aquesta necessitat creada diu sobre nosaltres com a societat i, finalment, per constatar com el seu acompliment acaba fent-nos sentir encara pitjor del que ens sentiem abans.

Com he dit al començament, a les llibreries i a les biblioteques hi ha dos llibres que es titulen Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer. L’un és de butxaca, i és el que no us heu de llegir, perquè només inclou l’article homònim sobre el creuer. L’altre, el de Mondadori, és el bo: 400 pàgines ben farcidetes d’articles i reportatges de David Foster Wallace que tracten temes tan diversos com ara les relacions entre el tennis, els tornats i les matemàtiques, el rodatge de Lost Highway de David Lynch, la crònica d’una fira estatal a Illinois, l’anàlisi de les relacions d’amor, odi i dependència que s’estableixen entre la televisió i la narrativa posmoderna, i el seguiment d’un torneig de l’ATP i d’un dels seus participants que li serveix a DFW per observar les privacions personals a que es veuen sotmesos els esportistes d’elit. Aquests articles, igual que els recollits a Hablemos de langostas, l’últim llibre que va publicar, són potser més fàcilment accessibles i gaudibles que la seva obra de ficció, i alhora contenen totes les virtuts de la seva escriptura.

Tinc la sensació que no estic aconseguint de transmetre gens bé l’encant dels llibres de David Foster Wallace. Si us val la meva paraula, us diré que a mi mai cap escriptor no m’ha enlluernat de la manera com em va enlluernar David Foster Wallace quan el vaig descobrir. Des de llavors he llegit al menys dos cops tots els seus llibres, que són massa pocs i que, per desgràcia, ja no seran més. I cada vegada que els llegeixo hi trobo coses noves: nous motius per somriure, noves idees per reflexionar, nous descobriments que canvien la meva forma de veure les coses. Jo crec que això és, exactament, el que tots nosaltres esperem de la bona literatura. 

Al setembre farà un any que David Foster Wallace es va suïcidar. Tenia 46 anys: fa por pensar en tots els llibres que va deixar sense escriure. Després de la seva mort vam conéixer un munt de coses sobre ell, com ara la seva lluita de gairebé trenta anys contra la depressió, la seva consegüent addicció als medicaments i els seus intents finals, desesperats, per acabar la novel·la que estava escrivint, quan la seva malaltia ja no el permetia de concentrar la seva atenció en res i ell mateix es veia venir el terrible desenllaç. Cadascuna d’aquestes revelacions el fan més admirable com a persona i també com a escriptor: la seva lluita íntima, solitària, inconcebible, ens ha regalat a tots nosaltres uns llibres que ningú més que ell podia escriure. Jo, quan obro a l’atzar qualsevol d’aquests llibres, quan em poso a rellegir-ne qualsevol pàgina i començo instantàniament a somriure, no puc deixar d’estar-li eternament agraït.

Cinc opinions: Borges mai no va existir

Si feu una ullada al núvol d’etiquetes d’aquest bloc, veureu que una de les presències més habituals és la de Jorge Luis Borges. Una debilitat personal, ho reconec… però també, sense cap mena de dubte, un dels escriptors clau per entendre l’evolució de la literatura universal durant la segona meitat del segle XX. Moltes coses no haurien existit sense Borges, o haurien existit d’una forma molt diferent a com ara les coneixem, començant per tot el boom hispanoamericà dels anys 60 i acabant per bona part del postmodernisme nord-americà dels Barth, Pynchon i companyia.

Una bona pista de la importància radical de l’obra de l’autor de Ficciones i El Aleph la pot donar el llistat de noms que signen les cinc opinions d’aquesta setmana:

• El novel·lista anglès Julian Barnes recorda en aquest article la impressió que Borges va causar en ell quan l’argentí va acudir, l’any 1971, a rebre un títol honorari a Oxford.
• Ricardo Piglia, potser el narrador més important de la literatura argentina actual, parteix del record del darrer conte que va escriure Borges (La memoria de Shakespeare, un relat sobre el qual hem escrit alguna cosa en aquest bloc) per composar aquest reflexió borgiana tan interessant.
• Un altre escriptor omnipresent a aquest bloc, el gran David Foster Wallace, reflexiona sobre la vida i l’obra de Borges arran la publicació d’una biografia de l’argentí que no va agradar gens DFW.   
• A El hacedor, Borges va escriure, en només dues línies, el què potser és el seu millor poema d’amor: “Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca / aquel en cuyo abrazo desfallecía Matilde Urbach.” Però, qui era Matilde Urbach? En aquest boníssim article, el gadità Juan Bonilla no només es fa aquesta pregunta, sinò que també la respon. 
• I per últim, en aquest article l’italià Antonio Tabucchi posa paraules a una sospita que molts hem tingut sovint: que Borges, en realitat, mai no va existir.

Cinc ficcions: nens cremats

Fa uns anys, l’editorial Siruela va publicar una antologia de nova narrativa breu nord-americana que comptava, entre d’altres atractius, amb el de portar l’aval de Zadie Smith. L’autora de Dents blanques no només apareixia implicada en la selecció dels autors representats en el llibre, titulat Generación quemada, sinò que també hi col·laborava amb un epíleg on analitzava els què eren, al seu parer, els punts en comú que definien les estètiques (i també les cosmovisions) de tots aquests autors. Tots ells, observava Zadie Smith, compartien un mateix àmbit geogràfic i temporal, els Estats Units del tombant de mil·leni, i també una mateixa obsessió per alguns temes que se’ns presenten com a recurrents a les seves obres. Els més evidents: la por a la mort, i l’asfíxia davant un món regit per la publicitat i per les lleis d’una lògica estrictament empresarial.

El títol del llibre, The Burned Children of America en la seva versió original, remet a Encarnación de una generación quemada, un breu però intensíssim relat de David Foster Wallace que metaforitza a la perfecció un malestar generacional compartit, d’una manera o d’una altra, per tots aquests escriptors. L’humor, la fantasia, el lirisme i una contínua experimentació formal són alguns dels recursos amb què George Saunders, Dave Eggers, Jonathan Lethem, Arthur Bradford, Sam Lypsite, Rick Moody, Jonathan Safran Foer o A. M. Homes fan front a aquest malestar; el resultat són uns contes d’una força i un encant absolutament irresistibles.

Veient la llista de noms que acabo de donar, no fa falta que us digui que aquest és un llibre que haurieu de tenir ja mateix a la vostra tauleta de nit. De moment, aquí us poso uns quants enllaços comentats per si voleu començar a familiaritzar-vos amb les veus de cinc d’aquests nens cremats d’Amèrica.     

• El 14 de març de l’any 2003, un accident d’aviació va acabar amb la vida de la jove escriptora Amanda Davis. No feia encara ni una setmana que havia publicat la seva molt esperada primera novel·la, Wonder When You’ll Miss Me; quan es va produir l’accident, Davis es trobava viatjant precisament cap a una presentació del llibre en companyia dels seus pares, que també van morir. Amanda Davis tenia només 32 anys i feia quatre que havia publicat el seu primer llibre, la col·lecció de relats Circling the Drain.  Malauradament, cap dels dos llibres es troba traduït al català ni al castellà, així què, fins on jo sé, tot el què tenim al nostre abast per fer-nos una idea del talent personalíssim d’Amanda Davis són els relats “Faith o Consejos para una joven que quiere tener éxito”, recollit dins aquesta Generación quemada, i el fantàstic “Unas señoras gordas flotaban en el cielo como globos”, inclòs al primer volum de Lo mejor de McSweeney’s (Mondadori). Precisament McSweeney’s ofereix, a la seva web, la versió original d’aquest segon relat i l’enllaç a una grabació en àudio del primer amb la veu de la mateixa Amanda Davis.   
• Pocs escriptors hi ha tan hàbils com George Saunders a l’hora de detectar els horrors i les absurditats de la nostra vida quotidiana. Ja hem parlat aquí d’ell alguna vegada; ara vull recomanar-vos la lectura del seu relat “Robles de Mar”, accessible a la nostra estimada The Barcelona Review.
• Quan encara no havia complert els vint-i-cinc anys, Jonathan Safran Foer es va convertir en el nou nen prodigi de la narrativa nord-americana gràcies a la seva molt brillant primera novel·la, Todo está iluminado. El seu segon llibre, Tan fuerte, tan cerca, tractava els atemptats de l’onze de setembre amb una arriscada barreja d’humor i tendresa, i el va confirmar com un escriptor d’un talent gens comú. L’enllaç que jo us proposo és, en aquest cas, una pàgina web sencera: Who is Agustine? Feu-li una ullada; veureu com us sorprèn.
• Un altre escriptor favorit d’aquest Espai de llibres és Jonathan Lethem, autor d’almenys dues de les millor novel·les dels darrers anys: Huérfanos de Brooklyn, l’inici memorable de la qual llegiem aquí no fa gaire, i La fortaleza de la soledad, una monumental història sobre l’amistat d’un noi blanc i un altre de color al Brooklyn dels anys 70.  La web de Lethem és una de les pàgines d’escriptor més curioses que jo he visitat darrerament, i un dels seus racons, “The promiscous materials project“, ofereix unes quantes històries molt breus que l’autor posa a disposició de qui vulgi adaptar-les al cinema o el teatre. L’import dels drets d’autor que Lethem cobraria per aquestes adaptacions és molt raonable: un dòlar. Us animeu?
• I, per últim, aquí teniu la versió original del conte de David Foster Wallace que dona nom a aquesta fascinant generació cremada.   

Cinc ficcions

Per completar definitivament la nova secció de Documents que hem posat en marxa al bloc aprofitant el canvi d’imatge, aquí teniu la primera entrega del nostre Ficcionari: una selecció comentada d’enllaços a alguns dels moltíssims relats, poemes o fragments de novel·les dels nostres autors preferits que podem trobar, de forma sempre lliure i legal, escampats per la xarxa. Aquí teniu un primer exemple:

• Els arxius de The Barcelona Review són una font gairebé inesgotable de bones lectures on-line. Al llarg dels seus ja més de deu anys d’història, aquesta revista electrònica ha publicat el bo i millor de la literatura actual en llengua catalana, castellana i anglesa, tant en forma d’articles, crítica i assaigs com de poesia i ficció. Un exemple és aquest Dejà Vú, un relat de Jordi Puntí que forma part del seu llibre Pell d’armadillo i que va publicar-se al número 22 de la revista.     
• Durant els darrers anys de la seva vida, David Foster Wallace va estar treballant en una novel·la que havia de supossar el seu retorn a la ficció de llarg recorregut després de l’excepcional La broma infinita. Algunes parts del llibre, que portaria per títol The Pale King, van començar a veure la llum en diverses publicacions a partir de l’any 2006, reconvertides en relats més o menys autoconclusius com aquest publicat a The New Yorker o aquest altre publicat a Harper’s Magazine.  El suïcidi de David Foster Wallace el passat més de setembre ens ha privat per sempre de la versió definitiva d’aquesta novel·la, però ara ens assabentem que Little, Brown, l’editorial de tota la vida de DFW, ha anunciat que publicarà el manuscrit a principis de l’any vinent. A l’espera, doncs, de poder llegir The Pale King «al complet», podem anar obrint boca amb el nou fragment de la novel·la que acaba de publicar The New Yorker al seu número de març. 
• El burgalés Óscar Esquivias és un dels autors joves més interessants de la narrativa espanyola actual. La seva novel·la Inquietud en el Paraíso, primera d’una fascinant trilogia composada sobre el model de La divina comedia de Dante, va confirmar-lo com una veu ferma i absolutament personal, molt allunyada dels tics i les modes que sovint llastren l’obra d’alguns dels seus companys més coneguts de generació. A la pàgina web de l’escriptora catalana Care Santos podeu llegir un relat d’Óscar Esquivias titolat Caribe.
• Abans d’escriure els seus primers grans relats, aquells que després passarien a formar part de la imprescindible col·lecció Ficciones, Jorge Luis Borges va experimentar amb el gènere narratiu falsejant (quan no directament inventant-se) biografies d’homes i dones menyspreables a la seva Historia universal de la infamia, publicada l’any 1935, i escrivint Hombre de la esquina rosada, un curiosíssim relat policíac en clau compadrita que prefigura, de forma sorprenent, l’argúcia més celebrada de la gran Agatha Christie. Podeu comprobar-ho vosaltres mateixos llegint el relat al portal argentí Literatura.org.  
•  I, per últim, aquest mateix portal ens ofereix la possibilitat de llegir Continuidad de los parques, un conte molt breu de Julio Cortázar que amaga també una sorpresa final inoblidable.

Hermano Cerdo

De totes les revistes literàries que es fan i es desfan a la xarxa, no se m’acudeixen gaires de més interessants que Hermano Cerdo. Avui mateix s’ha publicat el seu número 22, i, com en tots els anteriors, la seva combinació d’articles, relats i miscelànies resulta en una lectura gairebé compulsiva. Si encara no teniu el plaer de conèixer-la, no us esteu de fer-li una ullada: segur que hi trobareu alguna cosa del vostre interés, ja siguin textos de John Irving, de Zadie Smith, de David Sedaris o de Philip K. Dick, articles sobre la sèrie televisiva Dexter o sobre el suïcidi de David Foster Wallace (aquest, un dels millors textos que he llegit sobre el tema en castellà), crítiques de llibres com la biografia de Borges escrita per Edwin Williamson o com Nocilla Dream, i relats sovint originals i sorprenents.

Hermano Cerdo es defineix com “una revista en español de literatura y artes marciales”, i, si haguèssim de buscar-li un paral·lel en el món del paper imprés, hauria de ser amb Quimera: pel meu gust, la millor revista literària que es publica ara mateix en llengua castellana: la més àmplia de mires, la més independent i, per sobre de tot, la més atenta a la veritable actualitat literària, que res té a veure amb premis i presentacions. (Una altra publicació realment meritòria en aquest sentit és el suplement Cultura/s de La Vanguardia, doblement meritori pel mateix fet de sortir al carrer de la mà d’un diari generalista sense caure gairebé mai en la tentació de baixar el nivell d’exigència ni rendir-se, com d’altres suplements culturals, als interessos de l’empresa editora que tenen al darrere.). El que ofereixen totes dues publicacions, Quimera i Hermano Cerdo, és una visió combativa, multidisciplinar i radicalment actual de la literatura, entesa no com un museu de velles glòries ni un aparador de novetats sinò com una forma veritablement viva de ser al món, d’afrontar-lo i pensar-hi, d’interessar-se activament pels mecanismes que regeixen una realitat que canvia d’un segon per l’altre.

Com a lectors del segle XXI saturats de novetats i (des)informacions interessades, necessitem d’espais que ens ofereixin les “altres versions” de la història literària. Gaudim-ne, doncs, i prenem bona nota. La literatura és molt més àmplia del que sovint ens vol fer creure la indústria cultural: només cal saber on buscar.

P. D. : Aquest més de gener, Quimera dedica el seu monogràfic precisament a la mort de David Foster Wallace. Tot just acabo de començar a llegir-lo, però no crec que m’equivoqui si us el recomano des de ja.

Tristesa infinita

Milers de lectors d’arreu del món trigarem molt de temps en oblidar el dia d’ahir. La sang se’ns va glaçar en llegir la notícia: David Foster Wallace s’ha suïcidat. Tenia 46 anys, i tota una obra encara per escriure.

No és ara el moment de reflexionar sobre què significa aquesta mort dins el context de la literatura contemporània mundial, tot i que sospitem que res no serà del tot igual a partir d’ara. Als 46 anys Nabokov no havia escrit encara Lolita, ni Borges El aleph, ni Don DeLillo Submón. Fa por pensar els llibres que hem perdut amb la mort d’un home que als 33 ja havia escrit La broma infinita, la novel·la (ara ja ho podem dir) més important del darrer quart de segle: la més ambiciosa, la més innovadora, la més influent, la més salvatgement lírica, cruel i divertida: la que millor defineix el món que ens ha tocat viure. El que ara mateix sentim els seus lectors va més enllà del dolor, la perplexitat o la ràbia. Sentim que se’ns ha mort un amic, un mestre i un home admirable; un escriptor que donava el cent per cent de sí mateix en cada línia que escrivia.

Ara estem condemnats a rellegir els seus llibres buscant alguna clau que ens expliqui què ha succeït. Ara comprenem que mai no podrem tornar a rellegir “La persona deprimida” sense sentir un nus a la gola. Ara comprenem, per sobre de tot, que ja mai no llegirem cap nou llibre de David Foster Wallace. L’escriptor amb més talent de les darreres generacions no tornarà a escriure mai més.

D’aquí unes setmanes, amb més calma, penjaré una entrada sobre David Foster Wallace, la seva obra i el significat de la seva mort. De moment, us remeto a uns vídeos que ja vaig penjar aquí a finals de l’any passat, i que ens fan recuperar la seva millor virtut, la que ara més necessitem recordar: el seu intel·ligentíssim, implacable sentit de l’humor.

Descansi en pau, DFW.