Lectures d’estiu: «Los normales»

David Gilbert, Los normales. Barcelona: Debolsillo.

Billy Schine és un jove llicenciat de Harvard que no aconsegueix treure el cap enmig de la difícil vida laboral de Nova York. Per tal de treure’s la carrera, va fer aquesta cosa tan americana que és empenyar-se fins a les celles amb uns quants crèdits universitaris de cinc xifres, i ara es troba amb que la data de venciment dels crèdits ja està aquí i ell no té forma de pagar-los. A més, la seva vida sentimental tampoc no ajuda a fer d’ell un home feliç: la seva xicota és tan perfecta que no fa més que posar de relleu el desastre que és ell. Així que, quan les empreses de cobrament de morosos comencen a fer-li arribar unes cartes cada cop més inquietants i la seva integritat física sembla perillar seriosament, en Billy decideix escampar la boira i fugir de Nova York.

(Un incís friqui-televisiu que podeu passar per alt: el Nova York de David Gilbert té un puntet molt semblant al Nova York de la gran Tina Fey a 30 Rock. Totes dues són ciutats on pots ser agredit salvatgement per una ancianeta a la que t’havies ofert a ajudar a creuar el carrer, i, de propina, un executiu de Wall Street pot robar-te la bossa mentre et dols a terra.)

La solució que Billy troba per posar en ordre la seva vida és presentar-se com a voluntari per a un experiment farmacològic que es durà a terme en una clínica d’allò més estranya. L’experiment té a veure amb un medicament que suposadament ha de curar l’esquizofrènia, però que també pot modificar la conducta de aquells que el prenen; els “normals” del títol són els pacients que, sense saber-ho, estan prenent un placeb per tal de servir de grup de control de l’experiment. Al principi tot marxa més o menys bé; però, ben aviat, els primers efectes de la medicació començaran a canviar la vida del desorientat Billy de formes que ell mai no hauria pogut imaginar… i ho faran d’una forma veritablement divertida. 

David Gilbert és un germà petit (en tots els sentits de la paraula) d’aquesta generació gloriosa dels Jonathan Lethem, Michael Chabon, David Foster Wallace i Chuck Palahniuk, però, com tots ells, té una facilitat increïble per enfocar la realitat amb un sentit de l’humor que posa al descobert les absurditats del nostre món contemporani. Si voleu passar una bona estona i pensar una mica en coses com el control que els laboratoris farmacològics exerceixen (pressumptament) sobre la nostra percepció de la realitat, doneu-li una oportunitat a aquest llibre: veureu com val la pena.

Cronologia postmoderna

“Billy se detiene en un quiosco cavernoso donde las revistas y publicaciones rebosan en los expositores. La mayoría de las portadas están ocupadas por gente guapa, a menos que un político, un asesino o un desdichado adquiera protagonismo por motivos de actualidad. Sus rostros marcan el paso de las semanas y los meses, como si el calendario gregoriano estuviera sujeto al vertiginoso ritmo de la publicidad y los sucesos se pasaran de fecha antes casi de salir a la luz. Los cambios solo sobrevienen a la gente que aparece en dichas revistas, piensa Billy, mientras el resto de los mortales debemos conformarnos con las vicisitudes del clima. Y la de veces que su propio calendario ha dependido de las suscripciones de Sally para saber en qué día de la semana vive: los lunes, el New Yorker; los martes, Newsweek; los miércoles, el Village Voice, etcétera. Las revistas ilustradas mensuales le recuerdan que es un Vogue más mayor. Todas esas publicaciones representan la imagen visible de las capas de piel que se van mudando, el polvo entremezclado con muestras gratuitas de productos varios.”

Los normales, de David Gilbert: una visió enginyosa, divertida i també inquietant de la nostra realitat de ciutadans del segle XXI. Editada per Mondadori amb traducció d’Ángeles Leiva.