Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto, podreu accedir a la nostra nova selecció de lectures recomanades. Aquest mes, amb la proximitat de Sant Jordi i tota la pesca, potser hauria estat bé centrar-nos en les novetats de casa nostra. Però no. A la guia hi trobareu breument recomanades dotze novel·les que ja tenen uns anyets, i que han estat escrites per dotze dels nostres escriptors anglesos preferits.

L’entranyable foto familiar que dóna accés a Els recomanats de l’Espai de llibres – Abril de 2012 correspon al clan dels Amis. L’home és en Kingsley, el patriarca de la família, i el nen baixet de la dreta és en Martin. Justament un dels seus llibres, el nostre preferit, és el que obre la guia.

Les mil tardors de Jacob de Zoet

David Mitchell, Mil otoños. Barcelona: Duomo.

Que David Mitchell és un escriptor que no té por d’imposar-se nous reptes ni d’empènyer els límits del seu propi talent, els  seus lectors ja haviem tingut ocassió de comprovar-ho sobradament. La seva primera novel·la, Escritos fantasmas, era un conjunt de deu històries sense cap relació aparent, explicades cadascuna d’elles amb una veu i un estil ben diversos, que s’anaven enllaçant d’acord a un subtilíssim joc de miralls, atzars i ressonàncies fins arribar a dibuixar un mapa fantàstic del món on tot hi cabia, des d’un terrorista a punt de cometre un atemptat al metro de Tòquio fins a un vigilant de l’Hermitage de Sant Petersburg dispossat a sortir de la pobresa per la via de la delinqüència, passant per un ésser invisible i sobrenatural que viatjava de cos en cos per les estepes de Mongòlia. El atlas de las nubes reprenia aquest mateix model de novel·la com a acumulació d’històries independents relacionades per la força d’una idea general mai del tot explicitada, i hi afegia un altre pas de rosca, ideant una complexa estructura d’arrel musical on cada història s’interrompia per deixar pas a la següent, ambientada al seu futur i foscament derivada d’ella o nascuda del seu interior, fins arribar a un moment culminant, ja en ple territori de la ciència ficció més filosòfica, a partir del qual totes les altres històries interrompudes s’anaven recuperant i completant en ordre invers a l’inicial. I amb El bosque del cisne negro, finalment, David Mitchell ens demostrava com fins i tot la història d’un adol·lescent anglès turmentat per la seva tartamudesa podia ser, a les seves mans, un espai obert a la màgia i a la meravella.

Mil otoños ens trasllada fins a un racó molt concret del Japó de finals del segle XVIII i principis del XIX: la petita illa artificial de Deshima, davant el port de Nagasaki, l’únic enclau de tot  el país on els estrangers tenen permés viure i comerciar amb la Terra de les Mil Tardors. Deshima és, de fet, un territori de jurisdicció plenament japonesa que el shogunat té cedit a la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, i on regeixen un seguit de normes estrictes, arbitràries i sovint absurdes que són la imatge perfecta de la tensió creixent entre l’ïllament que el Japó mira de mantenir des de fa més d’un mil·leni i l’avanç imparable d’una nova realitat, la maquinària del comerç i de la ciència occidentals, que ja truca a la porta. Capturar en una novel·la el moment exacte en que aquests dos móns entren en contacte i prenen consciència definitiva de la seva inevitable col·lisió: aquest ha sigut el repte que David Mitchell s’ha imposat amb Mil otoños. I el resultat d’aquest repte ha estat, un cop més, una novel·la extraordinària.

Deshima és un fràgil ecosistema on hi conviuen a la força empleats de baix nivell de la Companyia, esclaus, interprets, concubines orientals, fills il·legítims i administradors amb un pobre sentit del bé comú i de la justícia. Un espai tancat sobre ell mateix, asfixiant i asfixiat, on la corrupció econòmica fa parella amb la deixadesa moral i on ningú hi viu per voluntat pròpia. Cap occidental pot posar el peu a l’altra banda de la Porta Terrestre, el pas que separa Deshima del port de Nagasaki; cap japonés sense un alt càrrec al shogunat por entrar tampoc a Deshima, a excepció dels intèrprets i de les prostitutes. «Sovint pensem en el Japó d’aquella època com un país totalment tancat», explicava David Mitchell en una entrevista que va concedir fa uns mesos a The Paris Review, «però no ho era: el Japó tenia a Deshima com el forat del pany a través del qual podia mirar cap a l’exterior, mantenint-se al dia dels aconteixements internacionals i observant els destins dels païssos i les races que provaven d’ignorar l’auge d’Europa i les seves noves tecnologies. Més encara, Deshima inverteix els termes habituals de l’Orientalisme: en aquesta petita illa artificial, eren els blancs els que vivien acorralats i convertits en éssers exòtics.»

Aquest és el lloc al qual arriba l’escribà Jacob de Zoet l’any 1799. La seva missió és auditar i posar ordre als comptes de l’illa, escurats després d’una llarga successió d’administradors corruptes i de contables degudament subornats. Els plans de Jacob són passar-se un any a Deshima, guanyar-se amb la seva bona feina el trasllat a Batàvia (on hi havia la central d’operacions de la Companyia) i retornar al cap de cinc anys a Holanda amb una petita fortuna que li permeti de casar-se amb la seva promesa. Tot canviarà, però, quan conegui a Orito, una llevadora japonesa amb part del rostre cremat que despertarà en ell una passió doblement problemàtica. Al final de la primera part de la novel·la, Jacob de Zoet es veurà traïcionat pel nou administrador de Deshima, Orito desapareixerà segrestada per un estrany abad de poders il·limitats i Mil otoños ingressarà, durant tota la seva segona secció, en aquella classe de fosquíssims territoris (cultes sinistres, canibalisme ritual, immortalitat del cos i de les ànimes) pels quals David Mitchell sap moure’s com cap altre escriptor actual. La tercera part del llibre ens retornarà al món de comerciants i intèrprets de Deshima, i obrirà una porta a l’Occident i a la Història amb l’arribada a l’illa dels anglesos, que anuncien la fallida de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i pretenen ocupar el seu lloc d’excepció en el comerç amb el Japó. I una quarta i una cinquena parts, totes dues molt breus i plenes de nostàlgia, tancaran de forma magistral una història que David Mitchell controla de principi a fi amb el pols dels més grans novel·listes.

Defugint els malabarismes tècnics i les pirotècnies estructurals dels seus llibres anteriors, cenyint-se a les formes més tradicionals de la novel·la històrica, David Mitchell ha escrit un llibre extraordinari que ens parla de la por i de l’atracció d’allò que ens és desconegut, de la incomunicació i dels esforços per superar-la, dels miracles del llenguatge, de l’amor i de l’acceptació del nostre destí. Un llibre ple (com tots els seus) de fulgurants troballes verbals, d’imatges sorprenents i de sobtades belleses. Un llibre que no us haurieu de perdre.

Contes d’antologia

Zadie Smith (Ed.), El libro de los otros. Barcelona: Salamandra.

Només que sigueu una mica habituals d’aquest bloc, potser ja haureu notat que aquí, a l’Espai de llibres, hi ha tres fets que ens defineixen com a lectors i també, possiblement, com a persones. I és que  aquí a) ens agrada molt la narrativa breu, ja siguin contes, nouvelles o microrrelats de tota mena; b) tenim molta tirada (potser massa) cap a les lletres anglosaxones actuals; i c) estem perdudament enamorats de Zadie Smith. Amb aquests antecedents, era poc menys que inevitable que avui, dia de Sant Jordi a Catalunya i St. George’s Day al Regne Unit, acabèssim parlant justament d’aquest llibre.  

I és que El libro de los otros ho té tot per agradar-nos: és una antologia de la millor narrativa breu que s’està fent avui dia, els representats són escriptors nord-americans i anglesos ben actuals, i l’editora del llibre és Zadie Smith. I no només això: al seu índex hi apareix gent tan habitual d’aquest bloc com George Saunders, Dave Eggers, Miranda July, A. M. Homes, David Mitchell, Jonathan Lethem o Jonathan Safran Foer. Massa bó per ser veritat? 

Això és el que diu la contraportada del llibre:

Invéntate un personaje. No importan el color, el sexo o la religión, ni tampoco la especie. Con esta única directriz, Zadie Smith invitó a los mejores escritores anglosajones  de su generación a crear un relato para una antología. El resultado es El libro de los otros, veintiuna historias asombrosas que suponen una excelente introducción a la  obra de un selecto grupo de autores de gran talento, provenientes de ambos lados del Atlántico, entre los que se encuentra la propia Zadie Smith. Los protagonistas de cada relato son, en su mayoría, humanos, pero también hay un monstruo con una crisis de identidad, un gigante que sufre por amor y un cachorro en busca de un hogar. Veintiuna voces que, como ocurre siempre en la buena literatura, no sólo hablan de sí mismas, sino de todos nosotros.

Com passa amb totes les antologies, l’encert de les peces que composen aquest volum és força desigual; però, en conjunt, el nivell està a l’alçada dels noms propis de l’índex. Hi ha alguna petita decepció, com el conte signat per la gairebé sempre genial A. M. Homes, però hi ha també unes quantes sorpreses molt agradables, com ara les peces que ens ofereixen dues escriptores a les què jo no coneixia, A. L. Kennedy i Edwige Danticat, o com la preciosa fantasia de Toby Litt sobre un monstre d’allò més malenconiós. Dave Eggers clava una història d’amor entre gegants, Zadie Smith torna al seu món predilecte de les històries familiars, George Saunders ens fica el dit a l’ull (i també al cor) amb el seu «Cachorro», i David Mitchell (què bo que és David Mitchell) ens fa riure i compadir-nos alhora amb un personatge femení que només ell podria haver-se inventat. I cap al final del llibre arriba el millor: dos contes que, per ells mateixos, ja justificarien qualsevol antologia en la que apareguessin. El primer és una història maquíssima d’iniciació a l’edat adulta signat per Vindela Vida, una jove escriptora dels Estats Units a la que caldrà seguir de ben a prop la pista a partir d’ara. I el segon pertany a Jonathan Lethem, i és un relat força llarg en el què hom sospita la llavor d’una novel·la; una novel·la que jo no dubtaria ni un segon en llegir.

Si us agrada la narrativa breu, val la pena que li doneu una oportunitat a aquesta col·lecció. I a sobre és un llibre solidari: els seus guanys van destinats a 826 NYC, un projecte de Dave Eggers destinat a millorar les habilitats de lectura i escriptura de nens i joves amb problemes.

Bon Sant Jordi a tothom!

El talent de David Mitchell

David Mitchell, El bosque del cisne negro. Salamanca: Témpora.

Vagi per endevant que l’autor del llibre recomanat d’avui, l’anglès David Mitchell, és un dels meus escriptors actuals preferits. I ho és, crec jo, des del moment en què vaig llegir les deu primeres pàgines del primer llibre seu que em va caure a les mans. (El llibre en qüestió era El atlas de las nubes; aquí en vaig publicar llavors un comentari prou mesurat.) Aquelles deu pàgines inicials, tot i ser força estranyes i potser, pel seu tema, no gaire representatives de l’estil habitual del seu autor, ja convidaven a sospitar que al darrera hi havia un escriptor amb un talent no gaire freqüent; les 540 pàgines següents no van fer sinó confirmar-me aquesta sospita. En matèria de talent i virtuosisme, el jove David Mitchell té poca cosa a envejar al gruix dels seus col·legues novel·listes actuals.   

I com que això del talent, si es tracta de fer un elogi, resulta molt poc concret (i per tant inútil), potser caldrà definir les virtuts de l’escriptura de David Mitchell apel·lant, per exemple, a la invariable ambició dels seus plantejaments d’inici, a la complexitat original de les seves estructures, a la natura ben estranya de la seva imaginació, a l’atractiu immediat dels seus personatges, al seu sentit de l’humor infalible i omnipresent i, encara que això sembli una mica redundant, a la qualitat de la seva escriptura. Perquè David Mitchell és un escriptor que escriu molt bé. Composa molt bé, planifica molt bé, però també escriu molt bé línia per línia; i això, em sembla, tampoc no és una qualitat gaire freqüent. (I no, no sé explicar qué vol dir això d’escriure bé línia per línia. Però David Mitchell ho fa. És un d’aquests autors que, quan te’ls llegeixes, tens la sensació que han donat el cent per cent d’ells mateixos en cada paraula, en cada línea que han escrit. I això, en un art línial i successiu com és la lectura, resulta molt d’agrair.) 

El bosque del cisne negro, el llibre que us vull recomanar avui, té totes aquestes virtuts que acabo de dir, però també és una mica especial.  És especial per la seva estructura, que resulta molt més tradicional que la dels altres tres llibres de Mitchell, i ho és també pel seu protagonista únic, que és un noi que viu a un petit poble de l’Anglaterra profunda (i no és, com en d’altres llibres seus, ni un esperit asiàtic transmigrador de cossos ni un virtuós del piano bisexual ni tampoc cap mena de robot amb conciència de classe d’un tèrbol futur post-apocalíptic). La història d’El bosque del cisne negro és intimista, en el bon sentit de la paraula. Tot succeeix en Black Swan Green; tot succeeix en el termini de poc més d’un any; tot succeeix, potser de forma literal, dins el cap d’aquest noi, Jason Taylor, un nano de tretze anys tartamut, introvertit i molt imaginatiu que en el trànsit cap a la seva adolescència viu tot un seguit de petites aventures quotidianes (trasbalsos familiars, principis d’enamorament, un parell de visions d’un cadàver fantasmagòric dins un llac) que David Mitchell ens explica d’una forma alhora tendra, senzilla i prodigiosament literària.

Us copio el primer paràgraf del llibre, perquè conegueu una mica, via David Mitchell, la veu d’aquest extraordinari personatge que és Jason Taylor:

«Ni se os ocurra entrar en mi despacho.» Es una de las reglas de mi padre. Pero es que el teléfono había sonado veinticinco veces. Lo normal és que la gente cuelgue después de diez o doce trimbazos, ¿verdad?, salvo que sea cuestión de vida o muerte. Mi padre tiene un contestador automático como el de James Garner en la serie Expediente Rockford, con unas bobinas de cinta enormes, pero últimamente se lo deja desconectado. Ya iban treinta timbrazos. Julia no lo oía porque estaba en su habitación (que es el desván transformado) oyendo a todo trapo Don’t You Want Me?, de The Human League. Cuarenta timbrazos. Mi madre no lo oía porque tenía puesta la lavadora en el programa frenético y además estaba pasando la aspiradora por el salón. Cincuenta. Esto ya no es normal. ¿Y si a mi padre lo ha despachurrado un tráiler en la M5 y lo único que ha encontrado la policía es el teléfono de su despacho porque su documentación ha quedado toda carbonizada? Podríamos perder la última oportunidad de ver a nuestro achicharrado padre en el pabellón de enfermos terminales.

Un tros de llibre, de veritat.

Care Santos convida: David Mitchell

“Admiro a los narradores que saben envolverme con sus historias. Siempre deseo que me contagien algo. Por eso admiro, incluso superlativamente, a David Mitchell, londinense, sólo un año mayor que yo (es decir, nacido en el año 1969) y poseedor de uno de los talentos narrativos más espectaculares que he conocido. (…) Este hombre es capaz de todo: puede escribir una novela compuesta por más de media docena de nouvelles contadas por otros tantos narradores en la que aborde temas tan osados y diferentes entre sí como el conflicto político y moral de un investigador forzado a poner su conocimiento en manos del poder, la vida de un espíritu encarnado en un árbol japonés o las dramáticas peripecias de unos ladrones de arte; o bien puede salir airoso de una estructura en la que las historias vayan apareciendo unas dentro de otras para luego armar un rompecabezas de cajas chinas en el que todo encaje, incluso los varios emplazamientos repartidos por diversos países del mundo. (…) Y Mitchell sólo tiene 38 años. Lo cual significa, como en los chistes, una cosa buena y una mala. La mala es que se le van a ocurrir muchas más historias que contar y muchos más modos originales de hacerlo antes de que se muera o se vuelva tonto (o me muera o me vuelva tonta yo). Lo cual, para cualquier narrador que pretenda hacer lo mismo aunque sea en otro país y en otro idioma, es lo peor que puede ocurrir. La buena es que podré seguir leyéndole durante mucho tiempo.”

[Podeu llegir aquí l'article sencer de Care Santos, dins el sempre interessant blog col·lectiu La tormenta en un vaso. David Mitchell és autor de quatre novel·les, tres de les quals han estat publicades en castellà per l'editorial Tropismos: Escritos fantasma, El atlas de las nubes i El bosque del cisne negro. Les dues primeres destaquen per la varietat de temes i estils que abarquen, fins el punt de semblar llibres de relats on les diferents històries que conformen cada volum s'acaben integrant de forma molt subtil en una única trama alhora difusa i coherent; la tercera, molt més tradicional en la seva estructura, s'ocupa d'un any a la vida d'un adolescent inoblidable. Com diu Care Santos en un altre lloc del seu article, és possible que la pitjor novel·la de David Mitchell sigui el millor llibre que hàgiu llegit mai... Si voleu comprobar fins a quin punt és o no exagerada aquesta afirmació, no us cal més que agafar qualsevol d'aquestes tres novel·les (a la nostra biblioteca les teniu disponibles) i deixar-vos seduir per l'addictiva escriptura de Mitchell. No quedareu defraudats.]

Sextet magistral

David Mitchell, El atlas de las nubes. Salamanca: Témpora.

A la primera de les sis històries que conformen El atlas de las nubes, un notari estadounidenc anota al seu diari les peripècies del viatge que el porta, l’any 1850, de les illes Chatham fins a Califòrnia; de cop i volta, el diari s’interromp i l’acció salta a la Bèlgica de 1931 per seguir les desventures d’un excèntric compositor bisexual a través de les cartes que ell mateix envia a un antic amant. A partir d’aquí, la darrera novel·la de l’anglès David Mitchell ens capbusa en un viatge a través del temps i l’espai que ens porta des dels anys setanta del segle XX fins a un futur no gaire llunyà regit per un capitalisme desbocat, passant per l’Anglaterra dels nostres dies i culminant en unes illes del Pacífic submergides en una Edat del Ferro post-apocalíptica. Les històries, en aparença independents però subtilment lligades les unes amb les altres, s’entrellaçen en un doble fil cronològic fins a completar un panorama que abarca diversos segles, un bon nombre de personatges i, per sobre de tot, un ventall enlluernador de gèneres i d’estils literaris.

Aquest desplegament de recursos literaris és la virtut més destacable de la novel·la de David Mitchell. Cadascuna de les sis històries pertany a un gènere literari diferent, i cadascuna d’elles està escrita amb un estil propi: gènere d’aventures en forma de diari per a la història que obre i tanca la novel·la, gènere epistolar i to de comèdia per a la del músic que es busca la vida a Bèlgica, ritme de thriller i estil cinematogràfic per a les aventures de la periodista que investiga un projecte nuclear als anys setanta… Però, paradoxalment, aquesta originalitat màxima de El atlas de las nubes és potser el seu punt més dèbil: cadascuna de les sis històries que la formen és interessant per sí mateixa, però el fet de presentar-se dividides en pro de la (tènue) unitat de la novel·la fa que totes elles perdin part de la seva força. Tot i això, el llibre és ple de personatges inoblidables, situacions interessants i passatges sencers escrits de forma magistral.

En una de les seves cartes, parlant de la seva darrera composició, el músic Robert Frobisher (el personatge més entranyable de tota la novel·la) escriu el següent: “He pasado estas dos semanas en la sala de música, reelaborando los fragmentos de este año para integrarlos en un sexteto para solistas que se solapan: piano, clarinete, chelo, flauta, oboe y violín, cada uno en su clave, escala y timbre. En la primera parte, cada solo se ve interrumpido por el siguiente; en la segunda, se retoma cada interrupción, en orden inverso. ¿Idea revolucionaria o efectismo insustancial?” L’obra de Frobisher es titula El atlas de las nubes. El paralel·lisme és més que evident: l’estructura del sextet és exactament la mateixa que la de la novel·la amb la qual comparteix el títol. Idea revolucionària o efectisme insustancial, el resultat d’aquesta enginyosa estratègia narrativa de David Mitchell és una novel·la d’allò més interessant.

[David Mitchell, El atlas de las nubes. Salamanca: Tropismos. Traducció de Víctor V. Úbeda]