Els monòlegs de l’exhibicionista

David Sedaris, Cíclopes. Barcelona: Mondadori.

David Sedaris va començar la seva carrera d’humorista fent monòlegs a la radio pública nord-americana, i això es nota als seus llibres. Tot i que la National Public Radio no té la fama d’elitista i avorrida que els perversos guionistes dels Simpsons li han creat a la seva col·lega televisiva PBS, aquells monòlegs autorreferencials, exhibicionistes i del tot incorrectes de Sedaris (aquí en podeu escoltar uns quants, si voleu) no van trigar gaire a cridar l’atenció del públic i fer famós el seu responsable: un home jove, blanc i homosexual que havia crescut dins una estranyíssima família d’immigrants grecs i que tenia uns amplis coneixements de primera mà sobre el món de les drogues i el submón del treball.

Els llibres de David Sedaris són, essencialment, això mateix: monòlegs breus, àcids i divertidíssims on l’autor ens explica la seva vida i la dels seus familiars més propers, buscant sempre aquelles anècdotes que més i millor els poden ridiculitzar. Sedaris es despulla ell mateix, i de pas despulla els seus pares, els seus cinc germans i també el seu nòvio Hugh, per tal d’oferir-nos, a partir dels seus retrats/autorretrat implacables, una dissecció dels aspectes més absurds i contradictoris de la nostra societat occidental, versió USA.    

Cíclopes, però, es diferencia dels altres llibres de Sedaris com Un vestido de domingo o Mi vida en Rose  en que aquí, a més d’historietes autobiogràfiques en clau d’humor com les esbojarrades «Crónicas desde SantaLand» que obren el volum, el nostre home ens ofereix també uns quants relats de pura ficció que són una meravella. Si vosaltres, com jo, penseu que llegir bona literatura i riure fins a les llàgrimes no són actes incompatibles, no us perdeu el «Boletín de Glen contra la homofobia, vol. III, nº2», ni tampoc «Con nuestros mejores deseos».

Jo no conec personalment a David Sedaris, però amb ell em passa el mateix que amb George Saunders i amb David Foster Wallace: m’ha fet riure tantes vegades, que ja el considero un amic.

*  *  *

Una darrera curiositat: a la solapa del llibre diu que Sedaris va néixer l’any 1965, mentre que la Wikipedia diu que va ser l’any 1956. Sembla ser que Michael Chabon no és l’únic escriptor estadounidenc amb més d’un naixement a les seves esquenes… 

Gradacions

-¿Qué prefiere: elfo a tiempo completo o elfo de tardes y fines de semana? -preguntó la mujer de Macy’s.

-Elfo a tiempo completo -dije yo.

Tengo una entrevista el miércoles que viene a mediodía.

Soy un hombre de treinta y tres años tratando de conseguir un puesto de elfo.

A menudo veo por la calle a personas repartiendo folletos disfrazadas de objetos. La verdad es que tiendo a evitar los folletos, pero me parte el corazón ver a un hombre adulto vestido de enchilada. Así pues, si la situación incluye disfraz, tiendo no solo a aceptar el folleto, sino a agradecerlo con entusiasmo, mientras pienso: «Pobre y patético hijo de perra. Ignoro lo que tienes pero espero no contagiarme nunca». Esta tarde, en la avenida Lexington, acepté un folleto de un hombre vestido de cámara de vídeo. Perritos calientes, cacahuetes, tacos, videocámaras… Verlos me deprime: resultan incongruentes en medio de la calle. Tal vez en un desfile, pero no paseando solos. Me digo a mí mismo que los elfos al menos tienen un lugar: estaré en SantaLand, con los otros elfos. Viviremos en un algodonoso país de las maravillas rodeados de caña de azúcar y de chozas de pan de jenjibre. No será tan triste como estar en una fría esquina vestido de patata frita.

En el món laboral, qui no es consola és perquè no vol. El gran David Sedaris, un dels humoristes més àcids i efectius de la narrativa nord-americana actual, explicant-nos les seves experiències com a elf a temps complet a “Crónicas desde SantaLand“, el text que obre el seu recull Cíclopes. Si voleu passar una bona estona, no dubteu en llegir aquest llibre o qualsevol altre de l’autor; els trobareu tots editats per Mondadori.