Lectures d’estiu: «Libra»

Don Delillo, Libra. Barcelona: Seix Barral.

Als nostres cosins nord-americans els agraden les conspiracions. És part de la seva cultura, igual que el beisbol i que les demandes judicials. Si a un músic anglès massa enganxat al pacifisme se’l carrega un fan embogit davant la porta del seu edifici a Nova York, ells saben que aquest fan no treballava sol. Si un astronauta clava una bandera amb barres i estrelles a la lluna i fa uns quants saltironets davant les càmeres en blanc i negre, ells saben que això mai no va succeir. Si dos avions s’encasten dins dues torres bessones al cor econòmic del seu imperi i un altre avió aterra dins mateix del seu centre militar, ells saben… (aquí, la vostra conspiració en marxa preferida). A la Marilyn Monroe la van matar els Kennedy: tan segur com que l’Elvis Presley no va morir l’any 77. Etcètera. Aquesta és la primera regla d’or del conspiracionisme nord-americà: les coses mai no són el que semblen. I per què? Doncs perquè ens estan enganyant.

(La sociologia, penso ara, té molt a dir en tot això de les conspiracions i de qui es passa la vida denunciant-les. I la psicologia també. Al cap i a la fi, és molt més fàcil pensar que vivim en un món regit des de dalt, un món controlat per homenots dolents i manipuladors, que no pensar que vivim en un món regit exclusivament per l’atzar. Els homenots dolents i manipuladors, al cap i a la fi, són homes i dones com nosaltres, i per tant podem comprendre els seus moviments; l’atzar és incomprensible.)

De totes les conspiracions que al món es fan i es desfan, però, cap ha tingut una vida tan llarga i exitosa com la que té a veure amb l’assassinat de JFK. Tots coneixeu la història: el 22 de novembre de 1963, John Fitzgerald Kennedy i la seva dona Jacqueline viatjaven en un cotxe descobert pels carrers de Dallas quan un franctirador el va abatre d’un tret al cap. Kennedy va morir a l’acte, i dins el cotxe es va desfermar un caos que ha donat moltíssim joc des de llavors als partidaris de la conspiració. (Només els moviments de la Jackie Kennedy, per exemple, fugint a quatre grapes cap a la part darrera del vehícle, han estat interpretats de cent maneres diferents, des dels que diuen que anava a buscar els trossos del cervell del seu marit fins als que argumenten que el que feia era fugir de l’autor dels trets, que es trobava a dins del cotxe.) L’únic detingut pels fets va ser Lee Harvey Oswald, un tipus ben estrany amb tot un passat a les seves esquenes, que en tot moment va negar ser-ne el responsable però no va tenir gaire temps per defensar-se: dos dies després, el 24 de novembre, un tal Jack Ruby el va pelar mentre la policia l’escoltava en el seu trasllat a la presó del comtat.

Aquest assassinat, i tota la suposada trama que va haver-hi (o no) al darrera, ha donat peu a desenes de pel·lícules i a milers de llibres de tota classe als Estats Units. I els novel·listes tampoc no s’han estat de dir-ne la seva. Norman Mailer, per exemple, va dedicar-li a l’assumpte les 903 pàgines de la seva novel·la Oswald, un misterio americano. Però segurament ha estat  Don Delillo, el màxim especialista en conspiracions de tota la literatura nord-americana actual amb permís de Thomas Pynchon, qui millor ha tractat el cas en aquest llibre que avui us recomano.

Si ja heu llegit alguna cosa de Delillo, ja sabeu que no és un escriptor «lleuger». I Libra no és cap excepció. Es tracta d’un llibre complex, dens d’idees i també de situacions i personatges, com convé a tota conspiració de nivell; però mai no deixa de ser una lectura interessant i molt entretinguda. L’acció es desenvolupa, essencialment, en dues línies ben diferenciades: per una banda, la història de Lee Harvey Oswald, un personatge fosc i no gaire espavilat que duu una vida plena de tombs, i per l’altra, la història de les diferents conspiracions que conflueixen el 22 de novembre 1963 a Dallas. No us destriparé la solució que Don Delillo proposa al misteri de l’assassinat de JFK, però sí us diré que és, si més no, elegant. I us diré també que la millor part del llibre no és la de la conspiració, sinó la que té a veure amb l’estrany Oswald. Llegint-la, es nota que Delillo, com molts d’altres escriptors, s’ha sentit fascinat per la personalitat d’un home que encara avui, quaranta-sis anys després de la seva mort, continua sent (ell també) tot un enigma.

Ens enganyen? Hi ha una colla d’homenots dolents i invisibles regint des d’allà dalt els destins de la humanitat? Qui ho sap. Jo apostaria que no (tenint els polítics que tenim, qui necessita homenots invisibles?), però, sigui com sigui, haurem d’agrair als conspiracionistes l’existència de llibres com aquest.  

Desaparicions

Llegim aquest matí a El Periódico que demà, 1 de gener de 2009, J. D. Salinger complirà 90 anys. Salinger és aquest personatge esquerp, misteriós i gairebé mitològic que a mitjans dels anys 50, després d’haver escrit la novel·la de capcelera de tota una generació d’adolescents i, també, alguns dels millors contes del seu temps, va decidir de recluir-se en una cabanya de New Hampshire, fugir de les càmeres i de les editorials i dedicar-se a la pràctica activa del budisme. Ha passat mig segle des de la seva desaparició, i més de quaranta anys de la publicació del seu darrer conte; però Salinger, tot i la seva invisibilitat (o, potser, gràcies a ella), continua sent una de les figures centrals de la narrativa nord-americana contemporània.

El model d’escriptor invisible no resulta del tot inhabitual dins d’aquesta tradició literària. Des del vell Thoreau, refugiant-se a les muntanyes per escriure el seu Walden, fins l’actual Thomas Pynchon, escriptor tan literalment invisible que no se’n coneix cap imatge posterior als seus temps d’institut, la imatge de l’ermità que defuig l’atenció del seu públic per dedicar-se en cos i ànima a la creació d’una obra veritablement pròpia ha esdevingut una mena de tradició. Una tradició soterrada, gairebé secreta, que seria la vertent oposada d’aquesta altra opció, molt més habitual, de l’escriptor com a figura pública que pren part dels debats i les polèmiques del seu temps. Thomas Pynchon vs. Norman Mailer; Don Delillo vs. Truman Capote; Cormac McCarthy vs. Gore Vidal. Dels segons ho coneixem tot: cada anècdota, cada opinió, cada detall de les seves biografies; però, paradoxalment, són els primers els que més desperten la nostra curiositat.

Les llegendes sorgides en torn a aquests escriptors invisibles són múltiples i variades. A Cormac McCarthy se l’ha descrit, en els seus anys de novel·lista sense èxit, malvivint al seu automòbil i renunciant a la comoditat d’una feina com a professor universitari per no treure-li temps a la seva escriptura. De Salinger es diu que ha continuat escrivint durant tots aquests anys de reclusió, i que els seus originals no publicats ocupen ja tot un búnker subterrani a casa seva. Don Delillo hauria estat vist corrent per la Cinquena Avinguda de Nova York, fugint d’una càmara que pretenia immortalitzar-lo contra la seva voluntat. I de Thomas Pynchon s’arribat a dir que no existeix: que no és més que el pseudònim de… Ho endivineu? Efectivament: de J. D. Salinger.

Quina és la millor opció per a un escriptor? La invisibilitat? La sobreexposició als mitjans? El terme mig d’un Jonathan Franzen o un Philip Roth, per exemple? La resposta, suposo, seria que no hi ha resposta. L’opció correcta, val a pensar, ha estat en cada cas la que ha permés que avui nosaltres poguem gaudir de llibres com La carretera, com El castell del bosc, com Nou contes, com Libra, com A sang freda. Coneguem o no el rostre dels seus autors, sapiguem o no de les seves misèries i els seus gustos personals, el fet és que els llibres són aquí. Parlant-nos de tu a tu. Defentsant-se per ells mateixos.

La resta, com diria el clàssic, és curiositat.

Monogràfic sobre Don Delillo

La revista Quimera, una de les publicacions literàries més prestigioses i interessants del moment, dedica bona part del seu darrer número a comentar l’obra del novel·lista nord-americà Don Delillo. Sota el títol de Poliédrico Delillo, el dossier central de la revista ofereix una visió de conjunt de l’autor novaiorquès signada pel també escriptor Juan Trejo, comentaris detallats de quatre de les seves novel·les més emblemàtiques (Ruido de fondo, Submundo, Libra i Mao II) i, per últim, una serie de declaracions extretes d’algunes de les poquíssimes entrevistes concedides per Delillo. El conjunt és altament recomanable, i dibuixa un retrat ben complet d’un dels escriptors més influents del panorama narratiu actual.

Definit sovint com a “realisme paranoic”, l’estil de Don Delillo (Nova York, 1936) i alguns dels seus temes característics han estat assumits com a model per alguns dels membres més destacats de les noves generacions d’autors nord-americans. Alguns d’aquests temes, recurrents a la seva obra i a la d’alguns d’aquests nous autors (des de Jonathan Franzen i David Foster Wallace fins a George Saunders o Chuck Palahniuk), són la noció d’una història oculta silenciada per la Història oficial, el descobriment de la importància dels mitjans de comunicació com a generadors de realitat o la visió del consumisme, la paranoia, la por i l’alienació com a signes definitoris de la cultura nord-americana actual.

A la nostra biblioteca trobareu tres novel·les de Don Delillo: Americana, L’artista del cos i Submón. I si voleu més informació sobre ell, podeu trobar-la a aquest article de José Luis de Juan o a aquest altre d’Edmundo Paz Soldán.