Els dimonis de Poe
03/09/2009 10 comentaris
Ja fa un temps que el londinenc Peter Ackroyd s’ha guanyat una fama més que merescuda com a biògraf de luxe de grans escriptors del passat. Les seves biografies de Shakespeare, de Dickens, d’Ezra Pound, de William Blake o de T. S. Eliot han esdevingut clàssics d’un gènere que, per a la nostra vergonya, continua sent (al menys en la seva millor versió) terreny gairebé exclusiu dels nostres cosins de parla anglesa.
Jo vaig descobrir Peter Ackroyd gràcies a Londres. Una biografía, un volum de més de mil pàgines on aquest londonòfil declarat ofereix tota una exhibició de coneixements estranys i curiosos sobre la ciutat de la Reina Victòria. (A poc que us agradi Londres, aquest és un llibre que heu de llegir: hi descobrireu tantes coses noves, però tantes, que mai més no podreu tornar a passejar per Oxford Street amb la mateixa innocència que abans.) Després no havia llegit cap més llibre seu fins aquesta setmana, quan va caure a les meves mans una biografia, publicada també per Edhasa, el protagonista de la qual prometia moltíssim: ni més ni menys que el trist, el fosc, el turmentadíssim Edgar Allan Poe.
Poe. Una vida truncada és un llibre molt més prim i senzill que Londres. Una biografía, però igualment es gaudeix des de la primera fins a l’última pàgina. La vida de Poe ja ho té, això: comences a llegir sobre les seves desventures, i ja no pots parar. Gairebé tot allò dolent que pot passar-li a un home, va passar-li a Poe en quaranta anys escassos de vida: va ser orfe de mare, de pare i també de mare adoptiva, va enamorar-se d’almenys tres dones que van morir ben joves de tuberculosi, va tenir sempre problemes de diners, va ser ludòpata i alcohòlic terminal, mai no va aconseguir de vendre més de mil exemplars de cap dels seus llibres, va enemistar-se amb gairebé tothom qui el va tractar, va casar-se amb una cosina seva de tretze anys que també va acabar morint-se de tuberculosi… i, finalment, va morir a Baltimore en circumstàncies que encara estan per aclarir.
El detall que a mi més m’ha impressionat del llibre, però, té a veure amb una fotografia. Segur que tots l’heu vista mil vegades; és aquesta:
A mi sempre m’ha impressionat aquesta fotografia. M’impressionen l’expressió de la cara de Poe, les bosses sota els seus ulls, els detalls del seu bigoti, les seves celles i el seu pentinat… i m’impressiona sobretot la seva mirada perduda una mica més enllà de la càmara que l’observa. Cap a on estava mirant aquest home quan li feien la fotografia? En què estava pensant? Amb aquesta imatge, em passa el mateix que amb una altra igualment famosa de Charles Baudelaire: els dos poetes es veuen tan vius, tan increïblement presents, que a mi em sembla impossible que faci més d’un segle que tots dos siguin morts.
Doncs ara, gràcies a aquest llibre de Peter Ackroyd, he descobert que aquesta fotografia va ser presa el 15 de novembre de 1848: tot just quatre dies després què Poe provés de suïcidar-se amb una sobredosi de laudà.
No sé a vosaltres, però a mi aquesta dada m’esgarrifa. Potser, penso ara mirant-la, ja sabem cap a on estava mirant Poe quan li feien la foto. Potser ja sabem què era el que estava veient.
